dilluns, 23 de març del 2015

De capa caiguda?

A Barxeta, amb Manel Arcos i Toni Cucarella
Dissabte passat vaig tenir el plaer d'esmorzar a Barxeta amb l'amic (i ja famós investigador del fenomen del bandolerisme valencià del segle XIX) Manel Arcos, i un dels millors escriptors valencians actuals, Toni Cucarella. La veritat és que el lloc potser no va ser el més adequat, perquè o jo m'estic quedant més sord que una rella o era el to de veus tan fort que hi havia al bar que potser alguna de les coses que es comentaren em vaig quedar un poc a mitges. En tot cas una cosa clara que vaig detectar és que comença a haver un ambient de desengany (no sé si és la paraula més adequada) i cansament que d'una manera o altra, en més o menys, crec que compartim tots tres. Sembla que escrivim per a ningú i realment no sé si té molt de sentit continuar... No sé si és una qüestió de mercat, de país incult amb una societat que llig ben poc, de falta de promoció de les escriptores i escriptors en la nostra llengua... Ara, dit això, jo, de moment, continuaré.

dissabte, 14 de març del 2015

A propòsit de l'ensenyament de la llengua

A propòsit de l'ensenyament de la llengua que compartim amb mallorquins i catalans, feia dies que volia enllaçar aquest vídeo d'una entrevista de TV Girona a un dels valencians, una de les persones de per ací mateix que són competents per parlar-ne del tema. Encara com que hi ha les universitats, persones com Vicent Pascual i entitats com Escola Valenciana.

dimecres, 11 de març del 2015

Una crítica a Dellà lo riu Xúquer





En l'últim número de Lletres Valencianes (gener de 2015) apareix una ressenya de la meua obra Dellà lo riu Xúquer, publicada l'any passat per Edicions 96. La firma Manel Alonso, escriptor, editor i periodista, que comença parlant de la geografia en què transcorre l'obra “...on la llengua, els vells costums i les tradicions s'han sabut valorar i conservar, a pesar de tot.” Continua dient que sobre aquest espai és “una miscel·lània formada per dotze proses, algunes de ficció, com ara "Carta a Wassenaar" una de les més interessants, i altres que no són més que cròniques d'incursions viatgeres per paratges de gran bellesa.” Però... afegint al remat que “un dels grans pecats que comet l'autor és que de vegades s'adreça a un lector molt concret, massa pròxim, al qual li té un excés de confiança, i s'oblida que un llibre és com una botella al mar que pot caure en un moment determinat a les mans de qualsevol.”

Evidentment, sobre gustos no hi ha acord possible, i encara que entenc el que vol dir, vaig a defensar-me un poc. En primer lloc i pel que fa a la part positiva, agrair-li que parle en plural quan destaca “Carta a Wassenaar” com una de les proses més interessants. Això em dóna peu a suposar que entre les qualificades com a tals potser estaran, si més no, les ben considerades pels jurats a Carcaixent, a Igualada i a la Vila Joiosa. Mentre que, per la part negativa, lamente que parle, també en plural, de pecats. I del que li sembla un dels grans, a l'inici del llibre –en “A manera de presentació”, deixe ben clar que “...en els relats d'excursions, passejades o xicotets viatges, hom podrà comprovar que estan escrits en un to desimbolt i sense cap aspiració literària (tret, això sí, d'El Cavall Verd); cosa que canvia en els relats i el conte, que pretenen un nivell literari el més adequat possible.

Per tant, qualsevol pot entendre que amb la mateixa facilitat en què vaig redactar en el seu moment unes simples notes sobre els viatges, confie que els lectors/es llegiran un text senzill, escrit amb naturalitat, sense ostentació i exempt de complicacions estilístiques. I, pel contrari del que troba com a pecat, jo crec que hom pot valorar precisament eixa proximitat. Perquè d'alguna manera també és com una forma de despullar-me o mostrar les intimitats. O siga, jo sóc així de simple, elemental i sense impostures. No estic en el món de la narrativa per “epatar” a ningú. El continent americà fa molts anys que va ser descobert, ni tampoc pretenc ara descobrir la penicil·lina. Només vull contar unes històries: les meues i a la meua manera.

Si no em falla la memòria, de Manel Alonso només he llegit En el mar de les Antilles, una novel·la curta sobre la Guerra de Cuba, publicada l'any 1998 quan s'acomplia el primer centenari de la contesa; novel·la de la qual no guarde mal record i vos recomanaria. Per cert, tinc previst escriure'n una sobre la mateixa conjuntura històrica; si arribe a escriure-la es dirà Arròs a la cubana. Finalment, dubte de l'encert que una revista de l'administració publique crítiques fetes per editors; pot haver contradicció d'interessos amb altres editorials.

dissabte, 7 de març del 2015

Colors festius

Totes i tots els músics de l'Ateneu Musical de Rafelguaraf que participaren en la gravació

Diumenge passat va tindre lloc a l'auditori de Rafelguaraf la presentació d'un CD de música festera de Moros i Cristians que duu per títol COLORS FESTIUS. Són composicions del busoter Ernesto García Climent (amb qui compartisc dia de naixença: 24 de febrer), i la interpretació és de la banda Ateneu Musical de Rafelguaraf, sota la direcció del mestre Miguel Angel Grau Martínez, que a la marxa que va s'està guanyant que li dediquen un carrer a Rafelguaraf, amb la qual cosa seguirà els passos del mestre Josep Ripoll, xativí també, que ja en té un dedicat.
La gravació del CD va tindre lloc els dies 4, 5 i 6 d'abril de l'any passat al mateix auditori. I ha estat possible gràcies a diversos patrocinadors i amb la col·laboració dels ajuntaments de Busot i de Rafelguaraf.
Jo no sé de solfeig ni entenc de música, però vos he de dir que em vaig emocionar. Ja sé que no puc ser imparcial en la valoració, però diré el que pense, i és que la banda rafelguarafina és una de les millors bandes de música de Moros i Cristians. Estic convençut d'això i bé que ho saben pertot arreu de la geografia de la festa: Alcoi, Ontinyent, l'Olleria, Elda... Em sembla que des de fa alguns anys la música festera està guanyant molt de prestigi quant a les seues composicions, encara que si se'm permet un mínim però és que algunes peces les trobe un poc difícils per a desfilar. Ara bé, com a música, evidentment les trobe magnífiques.



En fi, tant em va agradar que fins i tot els músics traspassats (entre ells mon pare) estarien emocionats allà en la seua banda celestial. Vos recomane que el compreu i l'escolteu. Si vos agrada la música festera aquest CD vos emocionarà. Són en total dotze peces: 1. Atmuraf (Marxa mora). 2. La Penya la Bromera (Pasdoble dianer). 3. Keldia (Marxa cristiana). 4. Croydon (Marxa mora). 5. Paisatge bucòlic (Pasdoble). 6. Cavall i navaixa (fantasia contrabandista). 7. José Grau (Marxa mora). 8. Amanéixer dianer (Pasdoble dianer). 9. Avis meis (Marxa cristiana). 10. Marco (Marxa mora. 11. Para Elena (Pasdoble simfònic). 12. Colors festius (Marxa cristiana).
Per cert, aquesta darrera peça, Colors festius, impressionant, serà una de les interpretacions amb que la banda Ateneu Musical de Rafelguaraf intentarà quedar el millor possible en el certamen d'Elda d'enguany mateix. Sort i a pel primer premi.