Dos personatges cognomenats Gastaldi (I)

L’estiu de 2023 la meua filla va estar uns dies a Venècia d’on em va portar com a record un llibre comprat a la famosa llibreria Aqua Alta. La veritat és que em va encertar el detall, perquè sempe m’ha agradat la cartografia i molt més encara la referida a qualsevol època passada com més antiga millor. El cas és que li vaig fer una primera ullada, així per damunt damunt, i quina seria la meua sorpresa que vaig trobar algunes referències a un cartògraf italià molt important del segle XVI anomenat Giacomo Gastaldi. Cognom que d’immediat em va fer pensar en un altre Gastaldi, carcaixentí, propietari d’un hort dels més antics del terme de Rafelguaraf. Del primer, reproduïsc tot seguit unes dades extractades d’aquest llibre tan interessant i tres cites més d’altres fonts, i del segon, també un parell de cites bibliogràfiques així com altres dades en base a uns quants documents.

Portada del llibre de la historiadora italiana Lara Pavanetto

GIACOMO GASTALDI (Cartògraf italià del segle XVI)

Pel que he pogut llegir en el llibre citat, Mappe ed esploratori sulle rotte della Serenissima, de la historiadora italiana Lara Pavanetto, se sap que a mitjan segle XVI, a Venècia treballava un cartògraf i cosmògraf d’origen piemontés anomenat Giacomo Gastaldi, l’obra del qual va continuar imprimint-se al llarg del segle següent. Va ser l’editor de la primera edició en italià de la Geographia de Ptolemeu, comentada i ampliada per Münster i traduïda a la llengua italiana per Pietro Andrea Mattiolo, un metge sienés, a la qual va afegir algunes taules i molts noms moderns de ciutats, províncies, castells i altres llocs.¹ Així mateix, cartògrafs, enginyers, experts, aparelladors i simples pertegadori treballaven dins dels diferents poders judicials [de Venècia] però també per encàrrec privat. Molts d'ells van romandre en l'anonimat i la seva obra poc documentada, d'altres es van fer famosos, com Giacomo Sorte i Giacomo Gastaldi.²

N’hi ha obra seua en edificis històrics venecians destacats, de fet els quatre mapes geogràfics creats en les parets [de la Sala de l’Escut del Palau Ducal de Venècia] per Giovan Battista Ramusio, Giovanni Domenico i Giacomo Gastaldi representaven Itàlia amb el mar Mediterrani, Àsia, Turquia amb Egipte i l'Àsia de Marco Polo.³ Arribant a formar part d’institucions perquè a Venècia, l'Acadèmia de la Fama fundada el 1557 i tancada per la Inquisició el 1561, comptava entre els seus membres alguns dels cartògrafs més famosos actius a la ciutat en aquell període: Alessandro Zorzi, Livio Sanudo i Giacomo Gastaldi.⁴

Cal destacar que la revisió del Milione realitzada per Ramusio va donar lloc a un mapa real corresponent, ajudant a Fra' Mauro a compilar un mapa d'Àsia un segle més tard basat en gran part en la informació proporcionada per la versió ramusiana de Marco Polo. El creador va ser el piemontès Giacomo Gastaldi, considerat el més gran cartògraf italià del segle XVI, actiu principalment al servei de la República de Venècia, on ja el 1548 havia publicat una versió actualitzada de la Geographia de Ptolemeu. Entre 1550 i 1556 Gastaldi havia creat els mapes geogràfics inclosos en el primer volum dedicat a Àfrica i el sud d'Àsia, i el tercer volum Amèrica, de les Navigazioni de Ramusio. El segon volum, que conté el text dels viatges de Marco Polo, publicat a finals de 1559, va quedar sense equip cartogràfic. No obstant això, Gastaldi i Ramusio ja havien rebut l'encàrrec el 1553 de dissenyar i crear un cicle mural cartogràfic, que il·lustrava les gestes de diversos viatgers al Palazzo Ducale, entre ells Marco Polo.⁵

Però he volgut saber més, i a la Viquipèdia trobe més referències, com ara que Giacomo Gastaldi (Villafranca Piemonte, Piemont, c.1500 - Venècia, octubre de 1566) va ser un cartògraf italià del segle xvi... va començar la seva carrera com a enginyer al servei de la República de Venècia, fins a la quarta dècada del segle xvi. Al voltant de 1544 va posar la seva atenció exclusivament en la cartografia, i la seva obra representa un punt d'inflexió important en el desenvolupament cartogràfic. Segons Philip Burden, l'edició de Gastaldi de 1548 de la Geografia de Ptolemeu "va ser l'atles més complet produït entre la Geographia de Martin Waldseemüller de 1513 i el Theatrum d'Abraham Ortelius de 1570," ja que inclou mapes regionals de les Amèriques... Gastaldi va ser descrit per un contemporani com el "cosmògraf piamontés més excel·lent". Com a cartògraf va treballar per a diverses editorials, com la de Nicolo Bascarini i Pedrezano Giovanbattista. Però també va acceptar encàrrecs privats, com per exemple, del Consell dels Deu de Venècia, que el va convidar a pintar mapes al fresc d'Àsia i d’Àfrica a les parets d'una habitació del Palau Ducal.⁶

 

També en la Biblioteca de la Universidad Complutense. Biblioteca Histórica del Marqués de Valdecillas (Madrid) diu de Giacomo Gastaldi que, encara que natural de Piamonte, desenrotllà la seua carrera a la República de Venècia. A partir de 1544 va produir un gran número de mapes bellament gravats en coure, amb un estil que va ser ampliament imitat pels contemporanis i que, de fet, marca el final dels mapes xilogràfics que amb notables excepcions havien dominat el mercat des de l'aparició de la imprenta.⁷

I finalment bastants detalls més que figuren en la seua biografia del Dizionario Biografico degli Italiani – Volume 52 (1999), de Dario Busolini, Gastaldi va nàixer, segons el predicat que acompanya la seva signatura a la carta espanyola de 1544, a Villafranca Piemonte (província de Torí), entre finals del segle XV i principis del XVI. Tot i que va ser comptat entre els més grans cartògrafs del segle XVI, els fets de la seva vida fins al 1539 són desconeguts ni es pot reconstruir on i a l'escola dels qui va adquirir la seva preparació geogràfica. Els seus biògrafs fan la hipòtesi que va deixar el Piemont en la seva joventut, traslladant-se a Venècia, aleshores una de les capitals de la cartografia, on va residir la resta de la seva vida. Això es basa en el fet que el seu nom apareix per primera vegada en una concessió, datada l'any 1539, del privilegi d'impressió d'un "lunar perpetu", avui perdut, amb tota probabilitat la seva primera obra.

A principis dels anys 40, Gastaldi ja devia ser conegut en els cercles erudits perquè comença a treballar en una sèrie de mapes, entre ells un Germania (1542, probablement una edició reduïda d'un mapa més gran), publicat inicialment per separat i després fusionat, juntament amb altres creades específicament, a l'edició italiana, editada per G.B. Pedrezano, de la Geographia de Ptolemeu (Venècia 1548) actualitzat per S. Münster. El volum inclou 60 mapes, 26 dels quals eren els tradicionals ptolemaics i 34 els nous creats per ell. A més d'aquests, ja havia creat anteriorment altres quatre mapes: una Espanya en quatre làmines gravades sobre coure (1544), una Sicília també sobre coure (1545), un planisferi universal en projecció ovalada (1546) i un mapa del països Danubians...

Després de l'edició de Ptolemeu, va col·laborar en una altra iniciativa important en l'àmbit de l'edició geogràfica, la Navigationi et travel de G.B. Ramusio (Venècia 1550-56). En efecte, Gastaldi va formar una autèntica associació amb Ramusio, aprofitant les fonts sobre qüestions geogràfiques recollides per ell i facilitant-li referències cartogràfiques precises, de manera que sovint és difícil establir on comença el treball d'un i d'altre. Prova d'aquest vincle és que l'any 1549 Ramusio va confiar a Gastaldi, que esdevindria professor de cosmografia a l'Acadèmia de la Fama de Venècia, l'ensenyament d'aquesta assignatura per al seu fill Paolo. A més, a través de la correspondència de Ramusio, va poder establir una relació amb P. Bembo..., qualificant-se com a cosmògraf de la República de Venècia.

El 1564 va completar Natolia et Caramania juntament amb un gran mapa d'Àfrica en 8 fulls que es troba entre les seves obres mestres. L'última obra de Gastaldi, deixant de banda les que van aparèixer pòstumament, és un dibuix a ploma del Corso del Canal del Lio mazor, de 1565. L'any següent van sorgir problemes de salut que li van impedir fer molts altres treballs ja esbossats. Havent empitjorat, el 2 d'octubre, a sa casa "en contra de S. Marcuola prop de S. Girolamo" va fer testament. L'escriptura, entre els pocs documents que donen llum a la seva vida privada, nomena la seva dona Anzola com a hereva universal seua, però també esmenta el seu anterior matrimoni amb Ieronima, amb qui va tenir la seva filla Isabetta. Giacomo Gastaldi va morir a Venècia el 14 d'octubre 1566.⁸

1 PAVANETTO, Lara: Mappe ed esploratori sulle rotte della Serenissima, Godega di Sant’Urbano (Treviso) 2019, p. 43. Les cites estan extractades i traduïdes de l’italià.

2 Ibídem, p. 52.

3 Ibídem, p. 54.

4 Ibídem, p. 62.

5 Ibídem, p. 102.

6 VIQUIPÈDIA, l’enciclopèdia lliure, entrada Giacomo Gastaldi.

7 UNIVERSIDAD COMPLUTENSE (Madrid), Biblioteca Histórica Marqués de Valdecilla, entrada Giacomo Gastaldi.

8 BUSOLINI, Dario: Dizionario biografico degli italiani. Volume 52 (1999), entrada Giacomo Gastaldi. Igual que abans, les cites estan extractades i traduïdes de l’italià.

Bones Festes

Benvolguts i benvolgudes:

Un altre any més us desitge a tots i totes que passeu unes Bones Festes de Nadal 2025, i que tingueu un Feliç i Pròsper Any Nou 2026. I ja posats, tant si sou de Reis o del pare Noel, que us porten bona cosa de regals..., però sobretot sobretot molta salut!

Bones Festes!!!!

La foto és de la Plaça Major de Carcaixent. I ja sabeu que he viscut -i visc encara- entre Carcaixent i Rafelguaraf. L'ha feta la meua filla Flàvia, i es veu el campanar de la parròquia de l'Assumpció, un arbre de Nadal i la finca de l'esquerra, en aquell pis que hi ha unes llumenetes nadalenques al balcó, és el 5é. Doncs bé, en aquell pis vivia qui ha sigut la meua nóvia, esposa, companya, amiga i de tot, Empar Jurado. Per cert, en aquell pis passàrem la "pantanada de Tous". Mare de Déu com som ja de majors, com passa el temps...

Darreres activitats

 Pel que fa a la meua dèria per escriure, com bé sabeu els qui teniu l'amabilitat de passar pel meu blog, bàsicament em dedique a escriure textos sobre història local-comarcal, i també textos amb una certa pretensió o aspiració literària. Els primers, centrats sobretot al meu espai vital (entre Alzira i Xàtiva), i en els altres tracte de contar relats o històries amb una base més o menys real, per estar fonamentats en major mesura en documentació històrica, i que moltes vegades igualment ubique en el mateix espai geogràfic citat. Doncs bé, esta nota simple és només per deixar constància de les meues darreres activitats al respecte. En concret la meua assistència a la darrera Assemblea d'Història de la Ribera, que va tindre lloc els dies 24, 25 i 26 a Montserrat. On vaig presentar una comunicació centrada al Tossalet (o Tossalnou), titulada Titulars de la senyoria del Tossalet (segles XVII a XXI).

Montserrat, 25 d'octubre; presentant la comunicació sobre el Tossalet (en la imatge)

I també d'igual manera la meua participació en l'última Fira del Llibre de València, en què, pel que fa a la presentació de llibres, podem dir que vam tancar la fira el Petit Editor (David Vidal), Aida Lastras i jo, perquè fórem els últims a intervindre amb la presentació de la nostra novel·la Arròs a la cubana; novel·la que pròximament tindrem el plaer de presentar a Manuel, entre altres llocs que vindran el pròxim 2026. Per cert, vaig tindre el plaer de comptar entre els assistents de la companyia del meu fill Vicent, d'Adelina España (carcaixentina), i de dos dels millors excompanys de treball que tenia a les Corts Valencianes: Anna i Miquel.

Anna i Miquel, dos dels millors excompanys de les Corts

Dissabte 25, a Montserrat (València)

 

Dissabte dia 25 d'octubre tindré el plaer de presentar una comunicació a la XXI Assemblea d'Història de la Ribera que enguany se celebrarà a Montserrat el pròxim cap de setmana, i per això reproduïsc la programació prevista, per si de cas a algú vos poguera interessar. He subratllat dos intervencions del dissabte per la vesprada, en què d'alguna manera aporte investigacions històriques que afecten sobretot a Rafelguaraf, el Tossalet, etc.

El Tossalet en una vista aéria de Javigar66

Divendres 24 d'octubre, vesprada

17:00 h Recepció d'inscrits i repartiment de material.

17:30 h Acte d'inauguració de la XXI Assemblea d'Història de la Ribera amb els representants de l'Ajuntament de Montserrat, Diputació de València, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, Secretariat Permanent de l'AHR i secretari local d'organització de la XXI AHR. Assistiran també els representants de la Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació, Mancomunitat de la Ribera Alta, Mancomunitat de la Ribera Baixa, i de la Federació de Pilota Valenciana.

18:00 h Conferència Inaugural a càrrec del Dr. Víctor Agulló Calatayud, sociòleg i professor titular del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València. Especialista en sociologia de l'esport i història de les manifestacions culturals valencianes vinculades a l'esport. Va ser cap de protocol, estudis i documentació de la Federació de Pilota Valenciana entre 2006 i 2013. La conferència versarà sobre el tema: El joc de la pilota valenciana en la Ribera del Xúquer en la perspectiva històrica.

18:30 h. Vi d'honor.

19:00 h. Sergio Cantarero Fuster. Materialitzar utopies: sociabilitat, educació i cultura anarquista a Real, Montroi i Montserrat (1931-1939) (Monogràfica) –Montserrat.

19:20 h. Beatriz Mora Moya. Arxiu municipal de Montserrat. Fons Ajuntament (anterior a 1925) (Fonts i documentació) –Montserrat.

19:40 h. Dr. Adrià Besó Ros. La Masia de Sant Josep de Montserrat. Informe historicoarístic de restauració. (Història de l’art) –Montserrat.

20:00 h. Documental “Pilotàries”, producció audiovisual (de 22’) dirigida per Paqui Méndez. Participarà en la presentació del documental la jugadora de pilota de Montserrat, Blanca Bosch Hernández.

20:30 h. Tancament de jornada.

Dissabte 25 d'octubre, matí

09:00 h. Obertura de portes.

09 :30 h. Pau M. Sarrió Andrés. El toc del Retorn: Del Micalet a la Ribera del Xúquer. (Història de l’art)

09:50 h. Anna Enguix Carrasco. Los puentes de hierro de la Ribera del Xúquer. (Història de l’art)

10:10 h. Dr. Andrés Felici Castell. La Mare de Déu de la Salut d’Algemesí: estudi artístic de la seua primitiva imatge. (Història de l’art)

10:30 h. Joan Josep Conejero Noguera. Els assuts a Antella, l’assut d’Antella, els dantells i l’economia de l’aigua. (Fonts i documentació)

10:50 h. Pausa

11:20 h. José Ramón Ibor Oroval. Francisco Ibor Gumbau, un republicà. (Contemporània)

11:40 h. Vicent Climent Ferrando. Activitat política i social de Puig Espert a la Ribera. (Contemporània)

12:00 h. Juan Lorenzo Benaches Borras. Cartes d’un soldat sollaner desaparegut en el front de Terol (1937-1938) (Contemporània)

12:20 h. Dr. Vicente Ferrer Pérez. Les epidèmies del Còlera dels anys 1854 i 1855 a la Ribera. (Contemporània)

12:40 h. Joan Català i Cebrià. Les dues ermites de Sant Sebastià i la ratlla divisòria del Termes Generals d’Alzira i Xàtiva en un mapa de 1579. (Moderna)

13:00 h. Joan Ferrús Vanaclocha. Partides, camins, sèquies, veïns, carrers i altres curiositats a la Baronia de Sollana en les matrícules del notari Vicent Martínez España (1776-1788) (Moderna)

13:20 h. Visita guiada pel centre de Montserrat, a càrrec del cronista oficial de la localitat, Marcos Campos Añón.

14:30 h. Dinar dels assistents a la XXI AHR que hagen reservat (restaurant Ca Diego, av. Jaume I)

Dissabte 25 d'octubre, vesprada

16:30 h. José Ramón Ibor Oroval. Jocs amb boles “caniques”. (Monogràfica)

16:50 h. Andrés Fraile Tudela i Dr. Vicent M. Garés Timor. El joc de pilota en la vila i contribució d’Alzira durant el segle XVI. (Monogràfica)

17:10 h. Marina Estarlich Martorell i Ramón Estarlich Candel. Els esports a la població d’Antella. (Monogràfica)

17:30 h. Dr. Aureliano J. Lairón Pla. El circ a Alzira al segle XX. (Monogràfica)

17:50 h. Valerià Benetó Ferrando. Concurs Nacional de Sega d’Arròs 1949-1961. (Monogràfica)

18:10 h. Luis Galán Campos. La reina, les forques i les taronges. Els esports en la política d’Alzira (1425-1427) (Monogràfica)

18:30 h. Pausa

19:00 h. Dr. Vicente Sanz Viñuelas. Paco “Gabriel”: pilotari alfarbí de llegenda. (Monogràfica)

19:20 h. Presentació de la revista Estudis Riberencs, per part d’Arturo Blasco Ferrer, de l’editorial Reclam, i d’Aureliano J. Lairón Pla.

19:30 h. Vicent Sanchis Martínez. Titulars de la senyoria del Tossalet (segles XVII-XXI) (Moderna)

19:50 h. Vicent Jorge Perpiñá. Félix Azzati i les eleccions municipals de Real en 1915 i 1916. (Contemporània)

20:10 h. Presentació del llibre La normativa agrícola valenciana durante la época foral y en la época contemporánea, dels autors Vicent Giménez Chornet i Francisca Ramón Fernández. Editorial Tirant Lo Blanch.

20:30 h. Tancament de jornada

Diumenge 26 d'octubre, matí

09:30 h. Obertura de portes.

09:50 h. Benjamín Martínez Ferrer i Dario Pérez Vidal. Poblament i dinàmiques territorials durant el primer mil·leni a. C: una mirada compararativa entre la Vall d’Albaida i laVall de Càrcer. (Història antiga i arqueologia)

10:10 h. Xavier Naval Adam. La demografia moderna de la Ribera Alta segons l’impost del morabatí. (Moderna)

10:30 h. Pere Damià Garzón Serrano. Llinatges cristians del terme particular d’Alzira no inclosos en el cens de 1510. (Medieval)

10:50 h. Pausa

11:20 h. Vicent Carles Navarro Oltra. Algunes consideracions sobre la Batalla d’Alcalà de l’any 1129 (Medieval)

11:40 h. Federico Verdet Gómez. La Ribera del Xúquer en la revolución de 1854. (Contemporània)

12:00 h. Rafael López Andrada. Els portals de Benimodo en el segle XIX. (Contemporània i Història de l’art)

12:20 h. Vicente Gabriel Pascual Montell. Del govern i la devoció. Benimodo (f.XVII-p.XIX) a través de dos edificis emblemàtics. (Història de l’art)

12:40 h. Sergio Cantarero Fuster. (Re) construir: art, devoció i ideologia al primer franquisme. El cas de l’església de sant Pere Apòstol a Real (1939-1959) (Història de l’Art)

13:00 h. Acte de cloenda de la XXI Assemblea d’Història de la Ribera.

Meló de tot l'any

Fa alguns dies vaig tindre el plaer de retrobar un amic d'Almussafes i em va obsequiar amb aquest meló de tot l'any. Xe, que em va eixir molt bo, a parer meu boníssim. El cas és que em deia que és un meló de tot l'any d'aquells que anomenem del "terreno", és a dir, d'ací mateix, dels que es fan o feien els llauradors. Ara bé, jo la veritat és que ni recordava o potser ni n'havia menjat mai, perquè de moment em va sorprendre un poc el seu color blanc. Acostumats com estem només a les dos o tres classes que porten als supermercats: el "piel de sapo", un "galia", i uns més groguets (potser uns que fan a la vall d'Albaida?); en tot cas, esta classe per a mi ha sigut com una punxa que m'ha fet regirar els arxius de la memòria. I també he de dir que he mirat un poquet per internet i veig melons d'un color i aspecte molt paregut, que igual figuren com del pinyonet o altres noms que ara mateix no recorde. (Esta nota està escrita amb poca reflexió ni estudi previ ni cercant tampoc quasi dades. Vull dir, uns comentaris sense més).

Però el cas és que l'he trobat molt bo, potser no tant com el "piel de sapo". I tot això m'ha fet pensar en altres classes de fruites i verdures més nostres, com ara, per exemple les mandarines (no les que diuen a la tele que són mandarines), o aquella mena de bresquilles que deien "pavies" que recorde eren de color blanc per dins, que ja no n'hi ha. Ni trobe tampoc en els supermercats els "fesols de careta" sobre els quals vaig posar una breu entrada el 15 d'octubre de 2017. Encara que probablement si anara als mercats d'abastos potser trobaria alguna d'estes classes que no arriben als supers.

I Jornada Literària d'Escriptors i Escriptores de la Ribera

Compartisc la programació dels actes previstos a realitzar a Fortaleny a finals de setembre, on pense anar si m'és possible (sobretot per la Conversa sobre l'obra de Josep Lozano). Supose que els actes estaran oberts al públic interessat en general.

La festa de Moros i Cristians d'enguany

Inma Abril (foto del facebook de Carles Arqués)

La festa de Moros i Cristians de Rafelguaraf s’ha celebrat un any més; l’acte principal, l’Entrà, va ser el dissabte passat 2 d’agost. I a parer meu es pot dir que la Capitania (enguany de la comparsa Conqueridors) ha deixat el llistó tan alt per a un poble com Rafelguaraf, que dubte que en els pròxims anys se supere o ni tan sols s’iguale. Així ha sigut, supose que en molt gran mesura gràcies a la dedicació i l’esforç tant de la capitana, Inma Abril Sanchis (precedida per una carrosa amb amigues seues), com del seu marit (el capità) Pepe Nocedal Fayos (precedit i envoltat per components de la Filà els Valencians de l’Olleria) i motiu pel qual s'ha assolit un nivell tan reeixit.

Entre altres coses cal destacar un aspecte especialment: la participació de cavalls. Més que mai. I com sempre, però més encara, importantíssima també la participació de les bandes de música: de la Pobla del Duc, de Manuel, de Quatretonda… Ara no recorde quantes bandes de música han participat, potser unes deu. Pel que fa a la Capitania, tocaren peces com “Maisabel”, “El Diví” i “Contestanos” de Francisco Valor, i “Nocedal’s” de José Luis González, i “Lacrima” de Saül Gómez, interpretades per les bandes: la Unió Musical de Llanera de Ranes, la Instructiva Musical d’Alfarrasí, l’Artístico Musical d’Oliva i la colla Morralla de dolçainers, la Primitiva de Palomar i la Banda de Banyeres de Mariola. Xe, per als qui els agrada la festa, un autèntic esclat festiu. Enhorabona a la comparsa Conqueridors i sobretot a Pepe Nocedal i Inma Abril!

Pepe Nocedal (foto de Carles Arqués)

Carros, carreters, tir i arrossegament

 L’enunciat de l’article ens retrotrau a un temps passat que sembla molt llunyà. Un temps que és reflex de com es vivia a Rafelguaraf a mitjans del segle XX, en un poble eminentment agrícola i rural. Motiu pel qual moltes persones més majors recordaran, uns més bé altres no tant, el context social, econòmic i cultural d’aquella època. Una època en què s’utilitzaven molt els animals de força (o de sang) sobretot per treballar els camps, cosa que en algun moment va donar orígen al que es coneix com a tir i arrossegament, una mena d’esport lligat a l’antic conreu agrícola.

Per parlar dels orígens, a falta d’antecedents més antics, trobem que la Wikipèdia diu: “El tir i arrossegament és un esport autòcton de la Comunitat Valenciana i de les Terres de l’Ebre a Catalunya. Consistix en la carrera d’un cavall que arrossega un carro ple de sacs d’arena; encara que la prova pot incloure fins a tres cavalls per carro. El seu origen es remunta a la dècada de 1940 del segle XX com una disciplina en què participaven agricultors.

Les competicions es desenrotllen sobre una pista d’arena de 50 o 60 m. de longitud per 3 d’ample, estant en elles totalment prohibit el maltractament a l’animal. Tanmateix, hi ha precedents de cavalls que són portats fins a l’esgotament, causant que es desplomen per l’esforç. La prova consistix en recórrer la pista en el mínim temps possible, tenint en compte que durant el trajecte deuen fer tres parades obligatòries convenientment assenyalades. Existix una Federació Valenciana de Tir i Arrossegament a la Comunitat Valenciana. Per a afavorir la competitivitat i les oportunitats de guanyar, les cavalleries es distribuïxen en diverses categories segons el seu pes: 0-120 kg; 120-220 kg; 220-320 kg; 320-420 kg; 420-520 kg; 520 fins al límit.

Encara que la disminució de la importància dels animals de tir en la producció agrària s'ha encarit enormement el cost de mantindre estos animals. A causa d'això, i a l’absència de subsidi estatal, en els últims anys la pràctica d’este deport ha retrocedit. Al seu torn, les escasses societats de tir formades per a fomentar-lo limiten la seua activitat a l’organització dels actes, i a aconseguir fons mitjançant la venda de publicitat.

Altres modalitats. Existixen variants a la prova tradicional. Una d’elles és l’anomenat “tir al piló”, en què un cavall és enganxat mitjançant uns tirants, un balancí i un colleró a un pes fixe a terra, cronometrant el temps que l’animal pot mantindre’s fent força. Una altra és la que es diu “tir a gat”, que consistix a enganxar dos cavalls perquè estiren l’un de l’altre.

Crítiques i controvèrsies. Tant organitzacions defensores dels drets dels animals, com partits polítics, principalment PACM, han denunciat el maltractament cap als animals en esta pràctica, a més del seu finançament amb diners públics. No obstant això, membres de l’administració pública s’han mostrat en contra de la seua prohibició al·legant la salvaguarda de la tradició cultural.”

I a propòsit del tir i arrossegament, recorde que l’any 1978 vaig tindre el plaer de formar part de la Comissió de Festers del Crist del Consol, junt amb dèsset quintos rafelguarafins –aquell any n’hi havia festers de dos quintes: 1954 i 1955– més Adolfo Campos, que havia arrelat ací com a farmacèutic. El cas és que, en una de les primeres reunions per veure com aconseguir ingressos per a la festa, Vicent Torres Vidal va proposar que podríem fer com una mostra o concurs de tir i arrossegament. Perquè aleshores més que ara, els ingressos només s’obtenien a base de loteries, rifes i qualssevol altres actes que els festers organitzaren; vull dir, que per part de l’ajuntament no hi havia recolzament econòmic. I recorde que es va comentar que allò podria realitzar-se a la vora de l’antic depòsit d’aigua potable (ara part de la plaça de la Mare de Déu dels Dolors). Però la realitat va ser que... pel motius que fora, el suggeriment no va arribar a bon port. L’acte proposat no es va dur a terme, perquè haguera figurat en la programació del Llibre de Festes de 1978; a més que hi hauria persones que ho recordarien, i no ha sigut el cas. Ara bé, afortunadament, i gràcies de manera molt especial a la col·laboració de les diverses persones que col·laboren en la pàgina de facebook “Rafelguaraf. Tota una vida en imatges”, d’on són totes les fotos que ací apareixen, és que en podem incloure algunes que són molt curioses i il·lustratives del que estem parlant. I això bastant més arrere en el temps de 1978, perquè deuen ser fotografies corresponents als anys 50 i 60 del segle passat.

De la dècada posterior als inicis de l’esport (anys 1940 del segle XX) són els records publicats per la institució Alfons el Magnànim com literatura memorialística, per un gran escriptor i persona de molt de trellat pròxima a nosaltres: Tobies Grimaltos, autor de Castelló (el de la Ribera del Xúquer), en què conta diverses vivències de quan era xiquet i adolescent, que de segur que a molts rafelguarafins més majors els evocarà grats records.

“Mon pare era rossiner. Els rossiners eren persones que tenien haques o rossins i es llogaven, ells i els animals per a fer les tasques del camp que necessitaven de la força d’un animal. En això consistia el seu ofici i el de mon pare: llaurar, xarugar, passar ganxeta, la post de claus o la post de ganivets… / Les haques, malgrat aquest nom femení, són, i així ho diu el diccionari, cavalls vigorosos. Les haques eren mascles, però els posaven en consonància am la seua denominació, noms en femení: Romera, Leona, Careta… / La casa estava condicionada per al pas del carro i de l’haca. Les pedretes (l’empedrat) al mig, perquè l’haca no s’esvarara, i les carrilades als costats perquè d’una altra manera les rodes del carro (de fusta i revestides de ferro, ben altes) trencarien els rajols… (El solatge del temps, p. 43).

Ser un bon rossiner era ben important en un temps en què es valorava molt i molt la feina ben feta… / Cada haca era un món i no tots en sabien traure allò millor. N’hi havia de dòcils i manejables i d’altres que només un bon rossiner podia fer llaurar recte. Si el rossiner era bo i l’haca era bona, el prestigi i la feina augmentaven. Tenir una haca bona era com seria ara tenir un bon cotxe i no sols un bon tractor… / U s’exhibia i exhibia el seu rossí en els concursos de tir i arrossegament. Mon pare va tenir la Romera, una haca blanca, enorme i poderosa. La Romera fou famosa en tota la comarca… (El solatge del temps, p. 44).

A mi m’agradava anar amb mon pare en el carro. Alguna volta me’l deixava portar. Em situava davant seu, dret, amb les cames separades per tal de servar l’equilibri, i agafava les regnes. Ell vigilava, i si me n’anava a la dreta o a l’esquerra, m’agafava del braç o de la mà i corregia la direcció. Jo era un xiquet i allò era la cosa més emocionant que coneixia. Segurament, l’haca que jo guiava era la Leona… (El solatge del temps, p. 45).

José González Ballester, em deia que el carrer Sant Antoni era conegut com el carrer dels Gitanos. Perquè sovint hi havia algun carro o l’animal corresponent pel carrer, de vegades lligat a la porta de casa, mentre l’amo dinava i feia temps per tornar a la vesprada al camp. Ara bé, açò, en realitat també crec que deuria passar per tot arreu dels carrers, com ara el de Sant Vicent, on en la casa dels Serenes encara hi ha una argolla a la paret, per lligar el matxo, el rossí, etc. A més que, per aquells anys, també s’utilitzaven molt els carros per a actes festius, a mode de carrosses. I participant els propietaris amb els cavalls, matxos, rossins i haques en la festa de Sant Antoni, quan el rector beneïa tant als animals grans i menuts davant l’església. O bé també s’utilitzaven els carros com a mitjà de transport, de colles d’amics i familiars per anar per Pasqua a la Font del Perelló o a qualsevol altre lloc, fora un hort o cap a la serra, com ara.

Jo mateix recorde que als xiquets ens agradava agarrar-nos a la part de darrere dels carros, i deixar-nos portar sense que el carreter se n’adonara durant un curt trajecte. I personalment vaig tindre un bon esglai, que haguera pogut portar greus conseqüències. En certa ocasió passava el tio Vicente Palmi (dels Coixets de Vila) amb el seu carro per l’Albereda amunt, cap als camps. Total que, sense encomanar-nos ni a Déu ni al Dimoni, ens agarràrem tres xiquets, i quan el carro estava fent la curta pujada del pont de la Dula, unes ferramentes que devien pesar bastant (peces grans de ferro, ganivets?) van caure perquè ens havíem agarrat directament d’elles. Total que caigueren algunes i el tio Vicente que se n’adonà, va parar el carro i baixà renegant amb la seua veu rogallosa. I nosaltres que ja ens havíem soltat en veure els ferros caent, i ens l’amollàrem fugint cap a l’escorxador (el Matadero), mentre el tio Vicente seguia maleint i recollint els ferros.

També molt bonica i interessant és la història del pare d’Edelmiro Navarro, el tio Edelmiro, que quan tenia més salut, anava amb el carro fins i tot a València al mercat. I en més d’una ocasió li passà que, en tornar, abaltit, s’arribava a dormir. Però l’animal, de tantes voltes que feia el trajecte, sense notar que el guiaren les regnes, tornava a casa sense problemes.

I de molts aspectes referits al món dels carros i dels carreters ha quedat constància en l’obra d’alguns pintors valencians. I al respecte és de destacar l’obra un pintor rafelguarafí de formació autodidacta: Juan Copoví, que ha conreat sobretot l’estil impressionista. Recorde que en el bar Radical (el bar que déiem també de Baix, al carrer Major) va pintar tot un mural amb una escena de tir i arrossegament; que, per cert, molt més recentment, l’any 2022, en una exposició retrospectiva de la seua obra, Copoví va fer donació d’un quadre (rifat entre els assistents) d’un quadre molt bonic sobre el tir i arrossegament.

Servisca este article com a record i memòria de les persones que tingueren relació amb els carros d’una manera o altra. Per això cite ara i ací alguns noms de persones i/o famílies relacionades amb el tema (i demane disculpes pels que no figuren, que potser en seran molts):

Honorio Such, Ricardo Aliaga (Morril), Pepe Sendra (Palillo), Vicente Palmi (dels Coixets de Vila), Pepe (el Blanco), Federico (Corralots), el tio Arcadio, el tio Daniel, Federico (el Tartanero, que son pare feia servici a la Pobla Llarga), Pepe Micó (Gaona, que també feia servici a pel correu a la Pobla Llarga), el tio Manolo Fayos (el Pastor), Pepe Sendra (l’Ordinari), Angel Vidal, família Serena, Paco Montagud, Federico Vidal, Rafael Abril Tormo (Xorrut), el tio Pepe Navarro, el tio Antonio Prats (Toni el del Matxo, que va acabar la seua vida laboral treballant per l’ajuntament, portant un carro amb que recollia la “basura”), etc., etc.

Per finalitzar, dir als més encuriosits en la identificació de persones que apareixen en les fotos, que poden veure la pàgina de facebook “Rafelguaraf. Tota una vida en imatges”, on els familiars que posaren les fotos deixaren comentaris amb alguns noms. I el meu agraïment a les persones que han tingut l’amabilitat de contar-me coses sobre la qüestió: Mila Doménech Serena, Rafael Lanusse Peiró, Vicent Torres Vidal, José González Ballester i Edelmiro Navarro Fogués.