Escuts dels comtes de Ròtova

    En setembre de l’any passat, vaig prendre interés en informar-me el més apressadament possible respecte a l’escut que hi ha sobre la porta d’entrada a l’església de Sant Josep del Tossalet. I això d’una forma imprevista i un poc sobtada, la qual cosa va contra les possibilitats d’encert del tema que s’investiga. El cas és que allò es va materialitzar en un article, Els escuts del Tossalet, que vaig publicar ací en el blog en data 12 de desembre de 2024, tal com podeu llegir més avall en la pàgina de Geografia i Història. I el vaig titular així, en plural, perquè en el racó tocant l’església, n’hi ha les restes d’un altre escut sobre la porta de la casa de la Senyoria de la població.

    A més, gràcies a la documentació procedent de l’arxiu dels comtes de Ròtova, cedida per l’Ajuntament de Gandia a l’Ajuntament de Rafelguaraf en 2013, trobem dos dibuixos d’un escut o projecte d’escut, que cal tindre en compte per a parlar-ne del tema, i que ve a ser un segon escut –tercer, si comptem l’anterior del racó, que és evident que va ser picat–. I ara, gràcies a l’historiador, doctor Frederic Barber, que va tindre la gentilesa d’enviar-me dos fotos d’un escut que hi ha damunt de la porta d’accés al Palau dels comtes de Ròtova, tenim un tercer –o quart– escut sobre la qüestió. De manera que, ara per ara, sabem de l’existència de tres escuts “visibles” i un altre picat, d’acord als quals faré uns pocs comentaris, perquè els comtes de Ròtova eren titulars de la Senyoria del Tossalet, entre altres llocs. Anem a veure’ls un poc.

     Foto 1. Escut sobre la porta de l'església de Sant Josep del Tossalet

    Este Primer escut deu correspondre al que va ser el I comte de Ròtova, Llorenç Escrivà i Martínez de la Raga, perquè veig representats els cognoms Faus i Escrivà entre altres que desconec, i, per tant, caldria datar-lo en l’any 1800, que és quan es va atorgar el títol nobiliari de comtes de Ròtova. I pense que seria una reproducció idèntica a este escut, l’altre que picaren els propis tossalnouins en un avalot popular ocorregut en l’any 1814 (foto 2). Entre altres detalls, s’endevinen bé idèntics suports laterals amb dos figures antropomorfes, pel que tot apunta que, sent escuts idèntics, picaren només el de la casa de la Senyoria i, en canvi, respectaren el de l’església.

     Foto 2. Escut sobre la porta de la casa de la Senyoria del Tossalet

    Com deia adés, este escut va tindre una existència efímera. Perquè en tractar-se de l’escut nobiliari dels comtes de Ròtova, va ser picat a martellades l’any 1814 pels veïns del Tossalet, als quals cal atribuir-los l’autoria d’acord amb el que va deixar escrit el pare Pedro Sucías, que va ser vicari de la parròquia. Cosa que va ocórrer en temps de les Corts de Cadis, i l’acció seria motivada pels drets senyorials abusius.

     Foto 3. Escut o projecte d'escut del III comte de Ròtova

    Este Segon escut em sembla prou clar que deu correspondre al que va ser el III comte de Ròtova, Joaquim Rovira i Merita (1853-1931), baró d’Antella i senyor del Tossalnou (amo de l’hort de la Senyoria, de 1874). El motiu per pensar açò és perquè inclou els cognoms Rovira i Merita, així com un quarter amb el cognom Salvador que representaria la baronia d’Antella; cognoms que no apareixen representats en el de la portalada de l’església, i amb el qual és impossible confondre per detalls diferents com ara l’àguila bicèfala, que inclou més quarters (almenys tretze) i que du una cinta ostentosa amb un lema en llatí.

     Foto 4. Escut sobre la porta del palau dels comtes de Ròtova

    Este Tercer escut dels comtes de Ròtova desconec a quin comte correspondrà. Entre altres motius perquè no arribe a veure’l bé, i per tant no m'atrevisc a dir en temps de quin comte es va realitzar; no sé si serà anterior o posterior a la proposta del segon escut. I només vull destacar que en el seté quarter inclou una representació de dos galions (o altra mena de naus) encarats un a l’altre, on ressalta sobretot el velam... un llinatge mariner? En fi, que em resultat totalment desconegut quin llinatge representa.

    Alguns comentaris

    Tant en les observacions anteriors com en els comentaris que faig ara, intente descriure els escuts amb paraules no específiques del vocabulari d’heràldica i vexil·lologia. Perquè a més de saber poc del tema, seria farragós per als possibles lectores/es d'este escrit. Doncs bé, el cas és que, després d’observar i remirar els tres escuts perquè no es poden veure bé les figures dels dibuixos, ni els diversos llinatges que es volgueren representar en l’últim blasó; malgrat tot això, és evident que hi ha alguns llinatges que estan clarament representants en els tres. Veja’m.

    En el Primer escut hi ha una corona comtal, anem a dir de nou “puntes”, amb dos figures antropomorfes als laterals i a la part de baix una decoració més o menys floral on es recolzen l’escut i les figures. El que és l’escut, estrictament, que és quadrilong acabat en punta, apareix dividit entre un mínim de nou i un màxim de tretze quarters. Perquè el quarter 2, centrat, està dividit al seu torn en altres quatre més menuts, en els quals crec que hi ha representat el cognom Vilarrasa dalt a l’esquerra; al costat apareix l’agnus dei, i baix hi ha un gos rampant, i un altre que no identifique. Així que només veig clar que al quarter 1 hi ha el llinatge Faus, i en el 9 (o 13) el cognom Escrivà. També semblen representats els Borja en el 4, i els Zapata de Calatayud en la part de baix del 7, entre altres.

    En el Segon escut també hi ha una corona corresponent a un comtat, però presenta uns adorns externs més recarregats, com són una àguila bicèfala en negre, i una llarga cinta per la part superior i pels laterals amb el lema:“Nisi dominus aedificaverit domum in vanum laboraderunt qui edificat eam”, que és el salm 126 de la Vulgata que vol dir “Si el senyor no construïx la casa, és inútil l’afany dels constructors”. Mentre que, el que és l’escut pròpiament, és més paregut als escuts actuals, quadrilongs de punta redona. I gràcies al dibuix on s’explica els llinatges, trobem que hi ha un total de tretze quarters amb els cognoms: Faus, Escrivà, Castelló (de Benifallim), Salvador (d’Antella), Beamunt, Roca, Rovira, Merita, Llácer, Pastor, Pallarés, Exérica i Doménech; destacant sobretot al centre el llinatge Rovira.

    I del Tercer escut he de dir que, quan em va arribar el correu electrònic amb les fotos, esperava que fora paregut en més o menys a algun dels dos anteriors... Però em vaig quedar sorprés i em va deixar en més dubtes. I és que la corona també és comtal amb una decoració floral en els laterals així com en la base, i presenta una vora interior més estreta (orla vectorial de llorer?) que delimita els adorns externs del que és l’escut. Escut molt ben treballat artesanalment en fusta, i que és diferent dels dos anteriors, perquè a més del material de què està fet presenta una forma ovalada i està dividit en un total de deu quarters. I de tots els quals, amb molts dubtes, diria que veig representats els cognoms Faus (en el quarter 1), els Vilarrasa (3), l’agnus dei (4), els Despuig (5), Escrivà (6), i potser els Borja (en el 2), i en el 7 un llinatge representat per dos naus, més un altre amb un gos rampant i dos més que no els veig bé.

    De manera que, al remat, podem observar a simple vista que hi ha notòries diferències entre els escuts, però també aspectes que apareixen en els tres. Així és l’existència de les diferents figuretes de pedra, o bé els dibuixos o bé les figuretes de fusta representatives dels llinatges Faus i Escrivà, bàsicament, que recorda els Faus d’Ador, la família originària que amb el temps arribaren a aconseguir el títol nobiliari de comtes de Ròtova; així com altres figures com l’agnus dei, un bou, i un gos rampant. Pel que es veu, els primers comtes de Ròtova tingueren un interés molt gran, en què els seus blasons reflectiren molts dels seus llinatges i quedaren ben lluidors per a l’esdevenidor. Tant, que crec que fins i tot se’n passaren bona cosa. Massa i tot. Perquè queda evident l’afany exacerbat d’incloure, en poc espai, una garbera de llinatges dels quals se sentien desvanits. Sense caure en el detall que escuts tan barrocs per sobrecarregats, en la persona que els mira poden produir un efecte més de confusió que altra cosa; potser com m’ha passat a mi.

Tres llibres d'història local-comarcal

 Ahir vaig tindre el gran plaer de presentar una volta més uns llibres a Rafelguaraf. En esta ocasió foren tres obres d'història local-comarcal, tal com vos vaig avançar el passat dia 16.

El resultat, pel que fa a assistència de públic, ha sigut amb poca diferència el que tenia previst. I la participació de les persones assistents, en acabar el meu "discurset" que no va ser gens llarg, va ser interessant, il·lustrativa i entretinguda. Per això és que em sent afortunat de veure que -malgrat els temps que corren, no gens bons per a la lírica-, sempre hi ha persones disposades a dedicar-me un poc del seu temps per vindre als actes de presentació. Així que, moltíssimes gràcies a tots els qui vingueren i també als qui no pogueren vindre, que sé que a algunes persones els va ser del tot impossible.

En tot cas, per si encara hi ha algú interessat, us dic que del total de la xicoteta edició que posava a la venda (60 lots, a 30 euros els tres llibres junts). Per cert, a data 8 de febrer només me'n queden 5. Vos recorde que en la drogueria de Salvador Castelló (C/Jaume I, 11), o si me'ls demaneu a mi directament, encara els podreu aconseguir.

Part del públic assistent

Encara com que una fan carcaixentina em va fer una foto de record

Pròxima presentació de llibres d'història local

 

Vaig començar a investigar la història de Rafelguaraf (amb el Tossalet, Berfull i el Riurau, i el Realenc –terme de Xàtiva), l’any 1985, enguany fa just 40 anys. I des de 1995 que intente compaginar esta dedicació amb una certa activitat literària. Per tant, com no he deixat d’escriure d’història local seguisc produint textos com estos tres llibres de què us avance ara la seua pròxima presentació; al respecte podeu entrar en la pàgina de Geografia i Història i veureu les portades i llegir un poc del contingut.

En concret la presentació serà el pròxim diumenge dia 26 de gener, a les 11,30 h. en la Biblioteca municipal de Rafelguaraf, al carrer Joan Silvestre, 1.

Per què els publique? Perquè estos treballs, si quedaren inèdits, seria com si no existiren. Com si no els haguera escrit i potser quedarien en un calaix per sempre desconeguts, i, perdoneu-me la immodèstia, crec que mereixen ser editats i coneguts. I per això és que m’he atrevit a publicar-los pel meu compte, sent el resultat estos tres llibres: Monedes i peces de metall, Francesc Ferrer, Senyor de Rafelguaraf i Procés inquisitorial d’un morisc.

De manera que he fet una autoedició de poc més de 60 exemplars, que pose a la venda en lots dels 3 llibres junts per 30 euros; és a preu de cost, sense afegir el valor del meu treball ni cap marge de benefici per a mi. Només intente recuperar els diners invertits, perquè editar-los és un risc que assumisc com a cronista per donar a conéixer la història local-comarcal. Per això, entre l’ajuntament i les persones que en compren, espere que s’arribe a vendre esta edició mínima, de col·leccionista. Els podreu adquirir en la drogueria de Salvador Castelló (C/Jaume I, 11), o me’ls podeu demanar a mi.

Si els compreu, els llegiu i els guardeu amb estima, contribuirem entre tots a què no es perda la memòria històrica, documentada, de Rafelguaraf, i, d'alguna manera, també de pobles de l'entorn.

Llegir per escriure

Premi Llegir 2019 (3er.), de la Fundació Bromera per

al Foment de la Lectura (Alzira).

És una adaptació d'un relat més extens titulat

Dèria per escriure, que posaré un altre dia.

De vegades em pregunten què em du a escriure narrativa, bé siga un conte o una novel·la. I sempre dic que hi ha diversos motius. Però ara i ací només en parlaré d’un. Escric sobretot pel plaer i la satisfacció que em produeix el fet d'escriure. Per tant, en essència, és un entreteniment i una afició. Ara bé, una afició que amb el temps s’ha convertit en una dèria. Jo escriuria encara que sols fóra per distraure'm a mi mateix. I com és natural, escric d'allò que més m'agrada. No sé si hom trobarà massa egoista açò. Però és la veritat, la meua veritat. Ho dic i escric tal com ho sent. I clar, per escriure... abans cal haver llegit, i continuar llegint.

Fent memòria, no sé si serà per influència dels tebeos i dels llibres d’aventures llegits durant la meua infància i adolescència (Homer, Juli Verne, Robert Stevenson, etc.), que d’aleshores ençà m'apassionen en molt gran mesura els temes de geografia i història, les ciències dites humanes. Fins i tot precisaria un poc més: principalment pel que fa als àmbits local i comarcal més pròxims a on visc. I del que llig... és del que escric. Tot i que, com que en tot hi ha excepcions, entre la meua modesta producció literària hi ha una novel·la que transcorre per països molt llunyans.

Per altra part, fa alguns anys vaig llegir una ressenya feta sobre una novel·la juvenil –de la qual no recorde el títol ni l'autor–, en què un crític literari deia amb ironia calculada, «que era una alternativa atractiva per a tots aquells joves que, de manera irresponsable, busquen sensacions i experiències noves a través de les drogues. Per viatges i al·lucinacions, les propostes literàries d’alguns escriptors». Doncs bé, jo vaig dedicar la meua novel·la citada adés a la gent jove, així: «als jóvens, que poden trobar molts motius per enganxar-se a projectes il·lusionants»; òbviament, en el millor sentit de la paraula, això d’enganxar-se. Perquè en un món cada vegada més globalitzat, amb tants avanços i tecnicismes d’una societat que volem del benestar, dissortadament hi ha problemes molt greus com són els provocats per les drogues. I a parer meu, encara que siga sols pel que deia aquell crític literari, pense que paga la pena que s'escriguen i es publiquen moltes més novel·les. Malgrat que no arriben a ser best-seller o del gust d’una majoria.

I és que, respecte a això d’enganxar-se i passar-s’ho bé a través de la lectura, només cal que ens fixem –com va dir un reeixit explorador nord-americà de restes de dinosaures–, en què el món està ple de cantons, i darrere de cadascun n’hi ha o pot haver-hi, per poc que u se n’adone, tota una aventura. I qui diu una aventura, diu una il·lusió, diu un motiu, diu una esperança per continuar endavant i vèncer els entrebancs que ens presente la vida. A mi em passa que em sent enganxat per voler saber d’altres pobles, de vegades no gens llunyans a nosaltres. Però també d'altres països i d'altres cultures, de la seua història, de la seua geografia, dels seus costums, etc. Entre altres coses, perquè coneixent un poble és com es pot arribar a entendre’l i a estimar-lo; és allò de l’empatia que hom diu. I també, perquè com em sembla que ja s’ha dit, el viatge és l’aventura per excel·lència. I com en el millor viatge, pot resultar tota una aventura el fet tan senzill d’obrir un llibre, llegir-lo i saber de l’enorme diversitat de pobles i de cultures de tot arreu. El cas és que, llegir per escriure és la meua dèria. Més que si es tractara d’una bona droga. Per a mi, la millor de totes.

 

Bon Nadal

Només desitjar-vos que passeu un Bon Nadal, ja siga en companyia dels vostres familiars o amics

L'esploratore Intrepido

Aprofitant la proximitat de les festes nadalenques, pose un conte molt curt acompanyat d'un dibuix, originals ambdós de la meua filla: Flàvia Sanchis. Està en italià, però hem afegit la traducció a la nostra llengua. Està inspirat en una historieta real i en un xiquet -el protagonista, Vicent, hui un gran xaval- també molt especial.

L'esploratore Intrepido

Vicent, a solo 7 anni, sapeva già che da grande sarebbe diventato un esploratore intrepido. Gli piaceva passeggiare per la montagna cercando delle pietre speciale che lui catalogava come fossile dal mesozoico o di un altro periodo ancora più antico. Ma ciò che desiderava di più era trovare un gnomo.

Suo nonno gli aveva raccontato che la montagna di quel piccolo villaggio era piena di gnomi, sfortunatamente questi non si facevano vedere facilmente.

Quel giorno Vicent decise di trovarne uno. In fatti, avrebbe giurato di aver visto un gnomo che correva lungo i bordi del sentiero arrampicandosi sugli alberi per nascondersi tra le foglie. 

Non riuscì a catturarlo, ma la sua risata birichina gli diceva che non era molto lontano da lui.

L’explorador Intrèpid

Vicent, amb només 7 anys, ja sabia que de major seria un explorador intrèpid. Li agradava passejar per les muntanyes buscant pedres especials que catalogava com a fòssils del Mesozoic o d’un altre període encara més antic. Però el que més volia era trobar un donyet.

El seu iaio li havia dit que la muntanya d’aquell poblet estava plena de donyets i éssers màgics, malauradament no es deixaven veure fàcilment.

Aquell dia Vicent va decidit trobar-ne un. De fet, juraria haver vist un donyet que corria per les vores del camí enfilant-se als arbres per amagar-se entre les fulles.

No el va poder capturar, però la seua rialla entremaliada li deia que no estava lluny d’ell.

Els escuts del Tossalet

 El senyor Francisco Cervera Arias, arquitecte coordinador del Pla General Estructural de Rafelguaraf, em va demanar el 4 de setembre de 2024 “un estudio y datación del escudo heráldico que está situado en la portada de acceso a la iglesia de Sant Josep de Tossalnou”.¹ Pel que fa al primer aspecte, en sentit estricte, li vaig dir en principi que no estic capacitat per a fer un estudi a fons i detallat del citat escut per la seua complexitat i els meus escassos coneixements del tema. Perquè, tal com podem veure en l’escut (foto 1), en els nou quarters (o més) en què està dividit, recull diversos blasons representatius d’altres tants cognoms que s’hi van voler incloure. Per a tal cosa, si es volia molta precisió, caldria buscar a un especialista en heràldica.

L’escut de l’Església de Sant Josep

Quant a la probable datació de l’escut sí que podia aportar alguna informació. I és la següent. A parer meu, cal dir d’entrada que l’església del Tossalet probablement es va construir sobre el solar d’una antiga mesquita. Per què? Perquè l’orientació cap al sud-est del mur lateral esquerra segons com es mira l’altar, el campanar que podria haver sigut el minaret, i la ubicació en el tram final de la séquia que circumda la població per baix, on poder fer les ablucions els fidels musulmans abans d’accedir-hi, són aspectes que així vindrien a suggerir-ho.

En tot cas, després de la primera Guerra de les Germanies (1520-1525) i amb la creació de la nova parròquia de Rafelguaraf (inclosos el Tossalet i Berfull) desmembrada de la seua matriu de l’Énova (1534-1574), els moriscos o cristians nous tossaletins depenien i estaven obligats a assistir a l’església de Rafelguaraf; i això fins a l’expulsió dels moriscos en l’any 1609, quan van quedar despoblats els tres nuclis de població. Després no sé de l’existència d’un temple al Tossalet fins a la segona meitat del segle XVII; així, en l’any 1674, els veïns d’Ador, Josep Faus Mascarell i Pere Joan Faus Escrivà (pare i fill), van comprar el Tossalet a Melcior Gamir Figuerola:²

"...Don Melchor Gamir y Dª Jusepa Cardona conjuges an fet venda del Poble del Tosalet… a Juseph Faus y a Pere Juan Faus Pare y fill… /

Comprose el Lugar de Tosalet por Decreto de la Real Audiencia publicado por Joseph Lorenzo de Saboya en 6 de setiembre del año 1674. Ohydor el Sr. Dn. Pedro Monserrat segun consta por la venta que passo ante Vicente Guill a los 3 de setiembre de dicho año 1674. Ess^no. Vte. Guill".

I des d’aleshores que va ser ja de forma ininterrompuda dels successius descendents d’aquell primer Josep Faus, que aspiraren a fer ostentació d’un títol nobiliari, cosa que aconseguiren finalment amb el comtat de Ròtova, com veurem més endavant. Un altre aspecte a comentar, és que desconeixia si els propietaris anteriors o el mateix Josep Faus atorgarien una carta pobla del lloc, de la que no tinc notícia de la seua existència, on potser quedaria reflectit el canvi del topònim antic, Tossalet, pel nou, Tossalnou; és a dir, per la fundació o repoblació d’un nou poble. De fet, el primer document de què tinc constància on es fa referència al topònim antic i al nou és de l’any 1689:³

"...Josephi Faus Vicini, et habitatoris Baroniae Castri de la Palma, et Ador cuius dicitur esse Locus de Tosalnou olím Tosalet in praedicto nostro Valentiae Reyno...".

Que vol dir: “...Josep Faus, veí i habitant del castell de la Palma i Ador, del qual es diu que és el lloc de Tosalnou abans (dit) Tosalet, en el nostre Regne de València…”. I una de les primeres coses que sembla que volgueren tant els veïns com el senyor va ser independitzar-se de l’església de Rafelguaraf, cosa que va ocórrer entre els anys 1686 i 1688:⁴

"En la misma visita (1686) consta la terminación de la Iglesia del Tosalet y queda obligado el cura de Rafelguaraf a duplicar en los Domingos y dias festivos, celebrando la segunda Misa en Tosalet".

Però en realitat no seria fins un poc més endavant quan es va crear l’església tossalnouina a efectes de l’administració eclesiàstica, segons Agustí Ventura Conejero, Cronista Oficial de Xàtiva:⁵

"Dicha yglesia fue dismembrada de la de Rafelguaraf y erigida en vicaria quasi perpetua, aunque no colativa, sino ad nutum amovible por el Excelentísimo Señor Don Fray Juan Thomas de Rocaberti, arzobispo de Valencia in actu visitationis de dicha iglesia en 31 de diciembre de 1688..."

Per tant, en el primer informe –que vaig entendre d’urgència– enviat per correu electrònic, li vaig dir al senyor Francisco Cervera, que creia que es podia arribar a la conclusió que, igual que l’obra de l’església, l’escut heràldic de la portada d’accés a l’església de Sant Josep de Tossalnou caldria datar-lo en 1686, i seria l’escut d’armes del Josep Faus citat abans, que va morir en 1696.

Foto 1. Escut sobre el portal d'accés a l'església de Sant Josep

L’escut de la casa de la Senyoria

Ara bé, cal afegir que, sobre una de les portes d’accés a la casa de la Senyoria del Tossalnou, en la raconada tocant a l’església, hi ha evidència molt clara de les restes d’un altre escut heràldic. L’esmentat escut, sense descartar que poguera ser d’una o d’un dels anteriors titulars de la senyoria, em va paréixer que seria probablement del Faus titular en la data en què es va aconseguir el títol nobiliari del comtat de Ròtova, Llorenç Escrivà i Martínez de la Raga, en l’any 1800. Escut que està picat i pintat de blanc com la resta de la paret, i això perquè va tindre una existència més bé efímera, d’acord amb el que conta Pedro Sucías, vicari de l’església del Tossalet entre 1889 i 1890:⁶

"...tocanos decír lo ocurrido en esta casa el año de 1814. Como las cargas señoriales fueran tan pesadas y odíosas a los pueblos al triunfar las partidas avanzadas y colocar en este pueblo la piedra de la Constitucion, al verse libres por las leyes de Cadíz de aquellos gravamenes, picaron con martillos los titulos de nobleza que había en el escudo colocado encima de la puerta. Cosa que sentó muy mal al señor, por lo cual en mas de 70 años no quiso jamas acercarse por el lugar y no concedió el mas mínimo favor á los que antes habian sido sus subditos.”

És a dir, Pedro Sucías va deixar constància que el picar l’escut va ser resultat d’un fet que podríem qualificar ara de “revolucionari”, protagonitzat segurament pels mateixos tossalnouins a conseqüència del context social predominant entre les classes populars, per l’abolició dels senyorius per les Corts de Cadis i per posar al Tossalet la pedra de la Constitució. I Sucías potser es referia amb aquella “pedra” a la rajoleta amb el nom de la plaça o bé altre tipus de pedra commemorativa. En tot cas, aquell fet de picar l’escut, crec que ocorreria poc abans o després del “colp d’estat” que va suposar el retorn de Ferran VII, i el Decret de València de 4 de maig de 1814, amb la derogació de la Constitució de Cadis de 1812 i la imposició de la monarquia absolutista.

Foto 2. Escut sobre el portal d’accés a la casa de la Senyoria

Foto 3. Detall de l'escut de la casa de la Senyoria

Notes postdata del 7 i 15 d’octubre de 2024

Sobre la datació de l’escut de l’església de Sant Josep del Tossalet, el 12 de setembre de 2024 li vaig remetre un primer informe al senyor Francisco Cervera, sense reparar en dos aspectes concrets dels quals me'n vaig adonar després, en interessar-me un poc més pel tema dels escuts i pels titulars de la Senyoria del Tossalet, sobretot des de l’expulsió dels moriscos.⁷ El primer aspecte és que sobre l’escut pareix prou clar que hi ha una corona que sembla la que correspondria a un “comtat” i no a una “senyoria”, i cal recordar que el comtat de Ròtova es va aconseguir l’any 1800. I el segon aspecte, és que, el bloc de pedra on està l’escut esculpit, em pregunte si podria haver sigut encaixat sobre la portalada molt després de l’acabament de l’església en 1686.

De manera que, el que li vaig dir en aquell informe primer a l’arquitecte coordinador del Pla General Estructural de Rafelguaraf, és el que em pareixia correspondre a la lògica i al sentit comú; o siga, tal com s’acabaria de construir l’església es posaria igualment l’escut. Però aleshores els Faus tenien la senyoria i no el comtat, una qüestió que em va suscitar molts dubtes. Dubtes que crec que he pogut aclarir, finalment, gràcies sobretot i especialment als dibuixos d’un altre escut –o projecte d’escut– (fotos 4 i 5) que hi ha en el document 126 dels Fons de l’arxiu del comtat de Ròtova cedits per l’Arxiu Històric de Gandia a l’Ajuntament de Rafelguaraf.

Foto 4. Escut del III comte de Ròtova, Joaquim Rovira i Merita, baró d'Antella, Senyor del Tossalnou i altres llocs

Foto 5. Escut del III comte de Ròtova; dibuix explicatiu amb els cognoms representats

Per això és que, en data 15 d’octubre, vaig arribar a les següents conclusions:

1. L’escut que hi ha sobre la portalada de l’església del Tossalet (foto 1) deu correspondre al que va ser el I comte de Ròtova, Llorenç Escrivà i Martínez de la Raga, perquè veig representats els cognoms Faus i Escrivà entre altres que desconec, i caldria datar-lo per tant en l’any 1800. I pense també que seria una reproducció idèntica a aquest escut –entre altres detalls s’endivinen bé idèntics suports laterals de l’escut amb figures antropomorfes– el que picaren potser els propis tossalnouins en un avalot popular ocorregut en l’any 1814 (foto 3); és a dir, encara que eren escuts idèntics, picaren només el de la casa de la Senyoria i respectaren el de l’església.

2. I és gràcies als dibuixos explicatius de l’escut esmentat (fotos 4 i 5) que trobe que aquest últim deu correspondre al que va ser el III comte de Ròtova, Joaquim Rovira i Merita (1853-1931), baró d’Antella i senyor del Tossalnou i altres llocs (amo de l’hort de la Senyoria, de 1874). El motiu per pensar açò és perquè inclou els cognoms Rovira i Merita, i un quarter amb el cognom Salvador que representaria la baronia d’Antella; cognoms no representats en el de la portalada de l’església, amb el qual és impossible confondre per detalls diferents com ara l’àguila bicèfala, que inclou més quarters (almenys tretze) i que du una cinta ostentosa amb un lema en llatí.

Documentació i bibliografia

Arxiu Històric de Gandia (Fons procedents de l’arxiu del comtat de Ròtova sobre Tossalnou cedits a l’Ajuntament de Rafelguaraf).

Arxiu Municipal de Rafelguaraf.

Arxiu Parroquial de Rafelguaraf (Notas interesantes de la Iglesia Parroquial de Rafelguaraf, tomadas del Nomenclator geográfico eclesiástico de la Diócesis de Valencia, y de los libros que se custodian en este archivo parroquial).

Arxiu Diocesà de València (Servei d’Arxius Parroquials).

BARBER CASTELLÀ, Frederic: Ascens social i poder senyorial. La memòria del comtat de Ròtova (segles XVII-XX), editorial Afers, Catarroja-Gandia 2022.

SANCHIS MARTÍNEZ, Vicent: Introducció a la història de Rafelguaraf, el Tossalet i Berfull, Ajuntament de Rafelguaraf 1995.

SANCHIS MARTÍNEZ, Vicent: Senyories del Tossalet (segles XVII-XXI). Article inèdit.

SUCÍAS APARICIO, Pedro: Monografies manuscrites sobre Rafelguaraf i el Tossalnou.

VENTURA CONEJERO, Agustí: Informe sobre l’arxiu de Sant Josep del Tossalnou en Historia y Fiesta de Rafelguaraf, asociació Ames de Casa, imprés a la Pobla Llarga 1993.

Notes

1 El Tossalet –agregat l’any 1870 a Rafelguaraf– es diu el Tossalnou (amb l’article o sense) a partir de la repoblació posterior a l'expulsió morisca. Però tant allí com als pobles de l'entorn, si més no, l'ús del nom més antic continua plenament vigent alhora que l'oficial. Jo solc utilitzar quasi sempre el nom més antic.

2 Arxiu Històric de Gandia. Fons de l’Arxiu del comtat de Ròtova sobre Tossalnou cedits a l’Ajuntament de Rafelguaraf, document núm. 17, fotogrames núms. 34 i 42.

3 Ibídem, document núm. 4, fotogrames núms. 2 i 3.

4 Arxiu Parroquial de Rafelguaraf, manuscrit Notas interesantes de la Iglesia Parroquial de Rafelguaraf, tomadas del Nomenclator Geográfico Eclesiástico de la Diócesis de Valencia, y de los libros que se custodian en este archivo parroquial, publicat en Introducció a la història de Rafelguaraf, el Tossalet i Berfull, Vicent Sanchis i Martínez, p. 188.

5 Que dona la següent referència: Llibre Racional de l’església del Tossalet, full 2-v.

6 Monografia de Pedro Sucías Aparicio sobre Tossalnou, Arxiu de l’Arquebisbat, Quinque Libri núm. 3 de la parròquia de Sant Josep, fulls 231r a 237v).

7 Senyories del Tossalet (segles XVII-XXI). Treball inèdit sobre els titulars de la Senyoria del Tossalet des dels primers Faus fins a l'actual VII comte de Ròtova.