divendres, 31 de gener del 2014

Activitat de la meua filla


Com està prou clar no calen massa explicacions. Així que, com a pare, i tenint en compte els temps difícils que vivim, he de recolzar les activitats, en aquest cas, de la meua filla. De manera que, encara que el tema ni és d'història ni de literatura, ací pose publicitat que el pròxim dissabte dia 8 de febrer la meua Flàvia inaugura una exposició de dibuixos a la floristeria Mandràgora, de Xàtiva. Si es trobeu allí o bé per les proximitats i vos abelleix...

dissabte, 25 de gener del 2014

Si no ho conte, rebente


El professor Antoni Furió

Si no ho conte, rebente.
Aquesta setmana, en concret el dimarts passat 21 de gener, d'Edicions 96 em passaren un correu electrònic (i també em felefonà l'editora, Dolors Pedrós). El cas és que m'informaven d'un correu en què, Dolors Jimeno, del grup de lectura "el Micalet parla de llibres" (Societat Coral el Micalet, de València), s'interessava per les meues dades de contacte. I tot perquè el senyor Antoni Furió li havia recomanat la meua novel·la Cendres de Ternils.
Per si algú dels qui visiten aquest blog encara que siga per atzar, no sap de qui es tracta, vos diré que el senyor Antoni Furió és Catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València. I el fet que sense tenir cap relació d'amistat amb ell, recomane una obra meua, això, almenys per a mi, és un fet que m'ompli d'orgull. En fi, ja veieu què poc fa falta perquè un escriptor com jo se senta feliç, molt feliç.

diumenge, 19 de gener del 2014

Acudits, facècies i succeïts (4)

Camps de vinya a la Domaine de Malijay

Château de Malijay





4. Els de l'Alcúdia
 
Fa molts anys un grup nombrós de jornalers ternilencs i alcudiencs es trobaven pel sud de França, on havien anat a guanyar-se les garrofes fent la temporada de la verema; en concret a una finca anomenada Domaine de Malijay, situada entre Violès i Jonquières, al departament de Vaucluse. La bona qüestió és que allà s'allotjaven en unes cambres bastant grans, on hi havia els llits i lliteres, i on també tenien taquilles per guardar els objectes personals. I allí mateix era normal, de tant en tant, en els seus moments de descans, que es formaren grupets parlant de diverses qüestions que es plantejaven. L'altre lloc on s'ajuntaven era en un saló menjador gran, on, en un lateral hi havia foguers per guisar i fer els corresponents menjars, tant el desdejuni o esmorzar com el dinar i el sopar. Que una vegada allò s'animava i si la gent estava amb ganes de festa, en ocasions pareixia com si foren "las bodas de Canaan", si més no, per l'ambient animat i la bona camaraderia regnant.
El cas és que, en una ocasió estaven xarrant un grup de sis o set en la cambra on tenien els llits i les taquilles, i en un moment determinat es va obrir un diàleg espontani entre el tio Nofre Camacurta, de Ternils, i un jornaler de l'Alcúdia que li deien Jaume, al voltant de en quin any s'hauria realitzat la xarxa del clavegueram de l'Alcúdia. Abans de passar més endavant, cal dir que el tio Nofre Camacurta era, com el seu àlies deia, una persona que coixejava un poc, perquè de xiquet havia tingut una malaltia que l'havia deixat amb una cama menys desenrotllada. I una altra cosa important que cal matisar, és que entre Ternils i l'Alcúdia s'arrossegava de molts anys en arrere una mena d'enfrontament, semblant al que mantenien molts pobles valencians veïns. Però en aquest cas, a més a més, perquè la gran majoria dels veïns de l'Alcúdia mantenien viu l'esperit d'independència municipal, considerant que l'Alcúdia havia sigut un poble independent i ara estava integrat com una pedania del terme de Ternils.
Bé, doncs, fetes aquestes matisacions, és el cas que el tio Nofre Camacurta comentava que al seu parer, segons creia recordar, la xarxa de clavegueram de l'Alcúdia s'hauria fet l'any 1962, mentre que Jaume deia que no, que havia sigut un any abans. I ací tens que un i l'altre s'enxarxaren en una petita discussió sense major èmfasi ni alçar ni poc ni molt la veu. El cas és que, a poc a poc, i segons que entraven o eixien de la cambra, algunes persones més varen intervindre espontàniament en el debat. De forma que anaven canviant un poc els oients i els intervinents en la controvèrsia, segons que s'afegien a recolzar el parer d'un dels dos. I el ben cert és que totes les persones de l'Alcúdia que intervingueren en la conversa es posicionaren a favor de la tesi del seu conciutadà. Mentres que, entre els ternilencs que intervingueren, n'hi havia de totes les opinions.
El cas és que ací tens que d'aquest tema es passaren a altres sense més pols ni caramull, al temps que el tio Nofre es quedava momentàniament callat, fumant, sense dir res més, com un poc absent dels nous temes que eixien a relluir. I és que, en realitat, alguna cosa es notava en ell... com si no haguera donat per tancat el debat. De manera que, al remat, en un moment en què allí no hi havia cap jornaler de l'Alcúdia, el tio Nofre va i diu davant la sola presència de tres o quatre jornalers de Ternils:
Els de l'Alcúdia...
Tot seriós, amb els ulls un poc llagrimosos per una conjuntivitis, tirant el fum del cigarret que s'estava fumant.
...no han tingut...
Torna a fer una calada lenta al cigarret.
...ni tenen...
I els jornalers ternilencs es queden mirant-lo a veure quina mena de sentència farà.
...ni tindran...
Tots expectants i intrigats a veure què dirà finalment.
...en la puta vida coneixement!
I tot seguit diu, amb una pregunta a la qual ell mateix dóna resposta:
¿Serà possible que ningú d'ells ni tan sols haja dubtat un instant i tots s'han posat del costat de Jaume? Doncs... està clar i és evident: perquè jo sóc de Ternils i Jaume és de l'Alcúdia.