dijous, 29 de desembre del 2011




Ací teniu la lletra d'una cançó que em sembla meravellosa i a propòsit de la qual vaig posar una nota al meu blog el 8 d'octubre de 2009. Fa un moment, repassant notes perdudes l'he poguda recuperar.
El silenci d'estimar (Eliseo Parra). Canten Eliseo Parra i Pep Gimeno “Botifarra”, en uns assajos i a Torroella de Montgrí, agost de 2008.

Vol sortir la meua veu
i cantar,
que és el fet el que pregona,
no el parlar.
Si estimem el vent que ens porta
la paraula,
el silenci d'estimar
mai se'n va.
Jo no sé quan dius t'estimo
si és veritat,
però què bé ho sap el meu cos
quan hi sent la teua mà.
I amb aquesta jota
vull cantar
i vull ser la veu que el vent et durà,
el meu crit d'amor serà un abraç.
Vol sortir la meua veu
i cantar,
que és el fet el que pregona,
no el parlar.

dimecres, 21 de desembre del 2011


Ahir estiguérem xarrant durant un parell d'hores a ca Pasqual. Com sempre, Adrià ens oferí alguna cosa per beure i passàrem, però sucumbírem a la segona i no li férem oix a uns dolcets de Nadal acompanyats d'un moscatell molt finet i adequat. Com quasi sempre, coincidírem també amb la visita que li fa sovint Arcadi, a qui vaig aprofitar per preguntar-li sobre un personatge carcaixentí, nascut a Xàtiva, que era amic i company de lletres de Blasco Ibáñez: Francesc Sales Sarrión. I, en efecte, alguna cosa em va dir Arcadi, si no recorde mal i segons Soler i Estruch, que potser li ho va dir, era conegut per l'àlies de Cabellots, sent un personatge carcaixentí destacat. Em va dir d'ell que escrivia al setmanari carcaixentí La Ribera, on portava una secció en què signava amb un pseudònim de dona, pel que la gent pensava que era un muller. També em va dir, coincidint amb el que em digué un dels néts aquest estiu passat, que el senyor Francesc Sales sembla que va viatjar per tot el món, o almenys a llocs tan distants que així es podria dir: Estats Units, Austràlia, etc.
Total, que encara que anàvem en principi tant Robert com jo, i supose que també Pasqual, amb ànim de parlar de lletres, al remat acabàrem parlant més de la situació econòmica i del nou president del govern i de com està el pati. O siga, que al remat... no arreglàrem el món, no. En fi, a l'any nou tornarem a repetir visita, i a veure si és possible xarrar de narrativa més que no de la situació del país. Clar que... no sé si això serà possible.
Per cert, molt bons els dolcets nadalencs, i a propòsit, per aquestes dates comence a trobar a faltar un parell de dolços bàsics i essencials que tothom feia abans i que ara normalment la gent sol comprar als forns o pastisseries: els típics pastissets de moniato i el torró de cacau.

divendres, 16 de desembre del 2011

Una foto de Berfull dels anys 70 aprox.


Berfull, actualment
No sé perquè però m'ho veia vindre. Ni durant la primavera ni l'estiu passat he observat cap moviment que indicara que s'estava fent algun tipus d'obres per Berfull. I, el que és pitjor, feia temps que Edelmiro no em comentava res al respecte. I jo, que casualitat o no per aquestes dates estava a punt de preguntar-li, i va i el diumenge passat que veig una notícia en la prensa en què, entre altres, es dóna compte d'una sèrie de llocs en què hi ha algun monument, etc., que estan en greu perill, esperant ajudes públiques per a la seua rehabilitació. I dic, doncs ja està clar, ací no es mou res perquè ara amb motiu o excusa de la crisi no hi ha ni un euro per a fer res.
Després d'una sèrie de gestions molt complicades amb els propietaris del llogaret, finalment l'ajuntament havia aconseguit la propietat dels terrenys, i amb això, aconseguir una quantitat de 272.000 euros aprovats en un pla que ara no recorde el nom per intentar salvar el que es puga de Berfull. Supose que especialment l'arc o portal d'entrada i la Casa de la Senyoria, independentment de quina fóra la seua destinació a posteriori. Però la realitat és que a l'Ajuntament de Rafelguaraf no ha arribat ni un cèntim. I això, encara gràcies que la corporació municipal ha avançat algunes quantitats, que òbviament tampoc ha cobrat encara. Fins ací ens ha arribat la sort.
Quan em vaig animar a posar-me en el món de la narrativa, tot i que pensava enviscar-me en una novel·la d'un altre tipus, pensat i fet se'm va ocórrer escriure primer que res una altra sobre Berfull. La vaig redactar entre la tardor de 1995 i la de 1997. Va ser publicada l'any següent, 1998, per edicions La Xara, de Simat de la Valldigna. La novel·la, que potser algú sabrà que es diu Adéu a Berfull, la vaig fer pensant que potser serviria, encara que fóra un poc (ingenu de mi) per tal de salvar Berfull. Si no m'enganye hauran passat quasi quatorze anys la primavera pròxima, i Berfull, com avançava en la pròpia novel·la, cada dia està més pròxim a ser això: un muntó de pedres. No sé com explicar el que sent en aquests moments de ràbia i impotència. Quin país de pandereta que som!

dimecres, 7 de desembre del 2011

Un arbre monumental. Àlber de l'hort de Gastaldi (5 metres de perímetre)

Fa uns pocs dies acabe de llegir la que es considera un de les obres principals, si més no, de Pío Baroja: El árbol de la ciencia. M'ha agradat més que prou. Tot i que he trobat una qüestió puntual que no sé com interpretar-la. Ho hauré de comentar amb algun bon amic o amiga que també l'hagen llegida, a veure distintes opinions, què en pensen al respecte. En fi, en tot cas, el més important per a mi és això, que m'ha agradat la seua lectura, durant la qual, en algun moment m'han vingut a la memòria Miguel Delibes (per El camino) i Camilo J. Cela (per Viaje a la Alcarria). A mi em sembla que una bona novel·la, amb independència de si l'autor ens vol transmetre algun missatge o idea en concret, l'única cosa que cal demanar-li bàsicament al text és que ens agrade i enganxe, que ens distraga bàsicament i prou i res més. Cadascú som d'una pasta i els arxius de tot tipus del nostre cervell es barregen i ens porten a entendre, a veure o rememorar coses ben diferents.

dimecres, 16 de novembre del 2011


Des de sempre m'han agradat molt, però que molt, les palmeres, o els datilers, com més vos agrade. A la Ribera del Xúquer, Carcaixent i el seu terme destaquen molt en aquest sentit; o siga, perquè n'hi ha molts molts datilers, i fins i tot encara hi ha una família que s'hi dedica a la seua cura i al comerç dels seus fruits. Com veieu en les fotos, darrere d'un parell d'enderrocaments, al fons de l'antic corral o pati apareixen. O bé en aquest altre raconet cantoner amb la glorieta de l'estació del tren. És un espai privat, de les mongetes que tenen una escoleta de cagons. Una llàstima que el cercat de la paret no poguera ser d'una altra manera. Potser reixes de ferro? Això faria que almenys visualment la ciutadania podríem gaudir d'un espai verd més a dintre la ciutat. Per cert, aquests datilers tan estilitzats, bellíssims, meravellosos s'han lliurat per ara de l'atac de l'escarabat morrut de les palmeres (segons que ho he vist escrit a una web de la Generalitat de Catalunya).

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Com deia en la nota anterior, entre els dies 9 al 12 d'octubre he estat a Madrid amb Empar i els nostres amics Joan i Eva. El viatge va començar amb una més que bona, excel·lent notícia. Una notícia d'aquelles que em fan sentir convençut i esperançat en algunes coses bàsiques en què crec: la democràcia, la igualtat d'oportunitats, l'estudi, el treball, l'esforç, la constància... I és que Àlber, fill de Joan i Eva, ha aprovat una oposició per a una plaça de fagot en la Orquesta Sinfónica de Madrid (entre un total de 28 aspirants vinguts de tota Europa).
Ara i ací em sembla oportú posar el seu currículum vitae. I és perquè pense que la gent jove, a pesar de la crisi i tots els entrebancs que siguen, haurien de ser conscients que -malgrat que sempre hi haurà privilegiats que aconseguiran les coses per "enchufe"-, no obstant això i gràcies al sistema democràtic també els fills i filles dels treballadors poden aconseguir pel seu propi mèrit metes importants. Així que, joves, ja ho sabeu: menys perdre el temps i a estudiar, a formar-se, a preparar-se, a combatre pel vostre futur. Sí, sí. A pesar de la crisi, o precisament per això.

Àlber Català i Climent va nàixer a la Pobla Llarga l'any 1987, on va començar amb cinc anys estudis musicals a l'escola d'educands de la Unió Musical, en què va ser membre de la seua banda. Va continuar els seus estudis de música amb vuit anys, estudiant primer al conservatori Mestre Vert de Carcaixent, on va obtenir el Premi Extraordinari de Grau Mitjà en el curs 2003-2004. Posteriorment va estudiar el Grau Superior al conservatori Joaquin Rodrigo de València, on també va obtenir el Premi Extraordinari i el Premi Eutherpe al millor expedient del seu curs.
Entre 2005-2007 va accedir com a membre titular a la Jove Orquestra de Catalunya, realitzant encontres simfònics amb professors com John Orford, David Tomás, Guillermo Salcedo i Silvia Coricelli, i amb directors com Manel Valdivieso, Salvador Mas o Lutz Köhler. També ha realitzat encontres de cambra amb el Quintet Miró o l'Albion Ensemble.
Ha sigut membre titular de la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana. També de l'Orquestra de la Universitat de València, sota la direcció de Cristóbal Soler i membre de la Jove Orquestra de Castelló, dirigida per Sergi Alapont. En 2009 participà amb la Joven Orquesta Nacional de España i en el Encuentro de Música y Academia de Santander en 2009.
Des del curs 2009-2010 és alumne de la Escuela Superior de Música Reina Sofia, a Madrid, en la càtedra de fagot amb el professor titular Klaus Thunemann; escola on va rebre de mans de Sa Majestat la Reina la Mención de Alumno más Sobresaliente de su cátedra en 2010 i en 2011. Té beca de matrícula de la Fundación Albéniz i Fundación Juan Miguel Villar Mir, i de residència de l'Institut Valencià de la Música. Ha rebut lliçons magistrals dels professors Stefan Schweigert, Matthias Racz, Dag Jensen, Stefan Dohr i Sergio Azzolini.
Com alumne de la Escuela Superior de Música Reina Sofia forma part de la Orquesta de Cámara Sony, sota la batuta de Peter Eötvos; de l'Orquestra Simfònica Freixenet, sota la direcció de Peter Csaba i Antoni Ros Marbà, i de la Sinfonietta, dirigida per Zsolt Nagy. Així mateix és membre del Quinteto Orfeo, amb el Professor Hansjörg Schellenberger, i del Grupo Barroco del Instituto Internacional de Música de Cámara de Madrid. També col·labora assiduament amb la Orquesta de RTVE i la Orquesta Sinfónica de Madrid en les representacions d'òpera al Teatre Real.
En 2011 ha guanyat el Tercer Premi del IV Concurs Internacional de fagot i oboe de Lodz, a Polònia, i ha aconseguit recentment una plaça de segon fagot en la Orquesta Sinfónica de Madrid, on començarà a treballar a partir de l'1 de març de 2012. Mentrestant, continua en la Escuela Reina Sofia.
I dic jo ara: i tot açò amb 24 anys! Admirable! Chapeau! I qui vulga perdre el temps en botellons o en el que siga, que continue perdent el temps.

divendres, 14 d’octubre del 2011


Gairebé com si haguérem anat a celebrar el nostre 30 aniversari, hem estat a Madrid poc més de tres dies, amb la grata companyia dels nostres amics Joan i Eva. Clar, una vegada allí em va semblar que havia de veure el meu nebot José Luis, músic de l'orquestra de RTVE. I ací vos deixe constància gràfica de l'encontre. Vàrem passar unes poques hores agradables, tenint en compte la temperatura encara estiuenca, que no feia vent, etc. Total que el dimarts 11 dinàrem prop de l'Òpera, per la banda de darrere, en un restaurant on hi havia uns anglesos descamisats o potser eren escocesos? i Rafael Álvarez, el Brujo, entre els clients. En fi, xe, guai de veritat! Un dia d'aquests posaré una nota a propòsit del meu nebot, que em sembla que en una nota de 2007 vaig comentar que parlaria un poc del seu historial musical i encara no ho he fet.

dijous, 13 d’octubre del 2011


El pròxim dissabte 22 del present, a les 20,30 hs. tindré el plaer de presentar a Barxeta l'última obra del periodista i investigador Manel Arcos, que a hores d'ara crec que és un dels màxims coneixedors del bandolerisme valencià del segle XIX. I això, a més a més, amb la participació de Toni Cucarella, que al meu parer és dels millors escriptors valencians actuals.
Doncs bé, ací vull ressaltar-ho posant la tarja d'invitació, i una foto d'una arma de foc de l'època, deixada per Lluís Seguí, de Barxeta, que viu actualment a Rafelguaraf. I la pose perquè, si es fixeu bé hi ha unes inicials gravades... JV (també posa R. Hollis, fabricants de l'arma, de Londres). Doncs bé, els qui hàgeu tingut oportunitat de llegir Bandolerisme a Barxeta (Bernat i els dos germans Escrivà), potser recordareu que no està clar del tot el nom i cognoms del cap de la quadrilla de bandolers que vaig estudiar un poc en el seu moment, perquè igual pot ser que fóra Bernat Bonaventura com, fins i tot, un Josep Ventura que apareix també en la documentació, inculpat junt amb Josep Escrivà, el menut dels dos germans.
Bé, no em negareu que resulta curiós, una arma de foc de Barxeta segurament del segle XIX, un bandoler famós... una arma amb les inicials J.V.... Si deixem córrer un poc la imaginació. Potser aquesta arma va ser de... Josep Ventura? No ho crec, però... En fi, ja parlaré amb Lluís Seguí, a veure si entre els seus avantpassats hi ha algú que les seues inicials foren JV.

dissabte, 10 de setembre del 2011



Uns amics mig veïns, perquè viuen entre Llutxent i Rafelguaraf igual que jo visc entre Carcaixent i Rafelguaraf, m'han ensenyat un llibre d'en Vicent Blasco Ibáñez. Es tracta d'un exemplar de la novel·la d'aventures La reina Calafia. En el llibre, signat a Menton el mes d'agost de 1923, es pot llegir clarament una dedicatòria “A mi querido amigo y compañero de letras, F. Sales Sarrión como recuerdo de su visita a Fontana Rosa”.
El senyor Francesc Sales Sarrión, avi per part de mare de Paco Segarra Sales (germà de Jeanette Segarra Sales, que va ser alcaldessa de Llutxent i diputada socialista a les Corts Valencianes), va nàixer a Xàtiva, però va viure bastants anys a Carcaixent d'on va passar a València i acabà arrelant a Llutxent en casar-se amb una llutxentina i on ha quedat la seua descendència. Aquest senyor sense dubtes que devia ser una persona amb molta formació per a aquella època, perquè fixeu-vos que la dedicatòria diu "amigo y compañero de letras", a més que, segons que em comentava l'altre dia el seu net, i si no el vaig entendre mal, va estar fins i tot als Estats Units treballant de periodista, i també va treballar doblant pel·lícules, supose que al castellà. El senyor Francesc Sales, després de la Guerra Civil, va ser allunyat del seu poble, on no va poder exercir com a mestre i per això va estar un temps desterrat a Aras de los Olmos, fins que va poder tornar a Llutxent on va faltar i està soterrat.
Però, tornant al llibre, com veiem està dedicat per en Vicent Blasco precisament a la seua finca de Fontana Rosa estant, a Menton, on cinc anys després moriria. No he llegit, encara, moltes coses de Blasco Ibáñez, però en tot cas el que està clar és que era un escriptor com la copa d'un pi. Quina capacitat per a escriure i de tantes coses! I ara em faig dues preguntes: si haguera escrit en valencià, hauria estat més reconegut? I, quina trascendència haguera tingut per a la nostra llengua si la seua obra haguera estat en valencià i no en castellà? Respecte la primera, no ho crec, perquè pertot arreu té dedicats carrers i avingudes, monuments, etc. Ací a Rafelguaraf mateix té un carrer i el grup escolar també du el seu nom. Respecte la segona, no tinc resposta
En tot cas, en castellà o en valencià, en ser un escriptor que va destacar tant pel seu republicanisme, antimilitarisme i anticlericalisme, és per això que durant la dictadura va ser ignorat, com el senyor Francesc Sales va ser repressaliat i desterrat del seu poble. Malgrat tot, la societat valenciana no oblida l'escriptor valencià més reeixit de finals del s.XIX i principis del XX. I ara, jo, modestament, també recorde el senyor Francesc Sales Sarrión. Li preguntaré a Arcadi, de Carcaixent, que ell deu saber d'aquesta persona molt probablement.
De totes formes, i respecte escriure en valencià, cal dir que les primeres obres d'en Vicent Blasco Ibáñez varen ser en la nostra llengua. D'això em vaig assabentar ja fa un bon grapat d'anys (quan jo en tenia 20) en llegir l'obra que apareix en una de les fotos, que conté un total de quatre relats de quan l'autor tenia poc més de 15 anys!, són aquestes: La torre de la Boatella, Fatimah, Lo darrer esforç i En la porta del cel; aquesta última publicada en Cuentos valencianos de l'editorial Aguilar, traduïda al castellà com En la puerta del cielo.

dijous, 18 d’agost del 2011


Disculpeu-me. Una de futbol.
Al meu parer, el problema del Real Madrid és que a molts dels seus dirigents i seguidors, el verb PERDRE sembla que no l'accepten com a part del seu vocabulari. Per a ells sols cap la possibilitat de guanyar. No es tracta que NO SAPIEN PERDRE, que de vegades també els passa això, com ahir que perderen la Supercopa a Barcelona, quan fins i tot havien estat ja preparant l'itinerari triomfal pel Madrid ocupat pels joves cristians d'arreu del món. Com dic, en la meua opinió, el seu problema és que NO ACCEPTEN PERDRE de cap de les maneres. Per a ells el Real Madrid sols pot i deu guanyar. Guanyar sempre. Guanyar a tots i en tota mena de competicions. Guanyar-ho tot sistemàticament, com un monstre galàctic omnipotent.
I és que, en aquest fabulós negoci en què s'ha convertit aquesta mena d'espectacle de gladiadors d'avui en dia (com allò del pa i circ de l'antiga Roma), sembla que han oblidat que al final es tracta d'un joc i que NO tot s'aconsegueix amb diners, a colp de talonari. Però heus ací que la realitat és tossuda. I la realitat és que es tracta d'un esport en què participen onze contra onze, encara que siguen jugadors pagats a preus desorbitats molts d'ells. I clar, per als més fanàtics dels seus seguidors, a partir de no acceptar la possibilitat de perdre, venen tot tipus d'arguments gens esportius per justificar la derrota: que si l'àrbitre ha afavorit els contraris, que si els oponents feien teatre, que si... etc; com a mínim oblidant quan l'àrbitre els ha afavorit a ells, quan ells fan teatre... etc. I ve també allò de l'entrenador maleducat i poc esportiu, aquell que nega la realitat dels seus fets (perquè a gosades que ve fotografiat l'intent d'”ullicidi” digital), que amb el seu comportament dóna ales als seus jugadors per a entrar també en aqueix joc brut. I es pregunta aquest individu per què perd el Madrid? Per què? Que continue el pa i circ.

dijous, 11 d’agost del 2011


A finals de setembre i d'octubre vegeu l'apartat agenda i altres participaré en la presentació del darrer llibre de Manel Arcos, titulat Acabaren con Camot. Bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833)
En aquest llibre, molt interessant per la informació que dóna sobre el bandolerisme a l'antiga governació de Xàtiva, també s'informa entre altres bandolers sobre qui era realment Camot, aquell de la frase feta, que fins ara i en base a la informació errònia que donava el pare Sucías en El Heraldo de Xàtiva en 1911 hom creia que era el xativí Francesc Navarro Martínez, però que tal i com s'ha pogut esbrinar per documentació existent a l'Arxiu Municipal de Xàtiva, a la Biblioteca Valenciana i a l'Hemeroteca de València, etc., era un tal Doménec Giner García, també xativí, que va morir arcabussejat en la matinada del 15 de novembre de 1826 a València, en execució de la màxima pena que li fou imposada per haver tingut un enfrontament armat amb voluntaris reialistes.

dijous, 21 de juliol del 2011

El Pla de Corrals vist des de dalt el Boscarró
(web Amics del Buscarró, de Quatretonda)
Encara com que vivim en un estat de dret, en què, malgrat tot, funciona la divisió de poders i la suposada independència entre ells. Ja sabeu el que vull dir: un poder legislatiu, un poder executiu i un poder judicial. Així que, al remat, ha passat el que era un dels escenaris possibles. I és que, els resultats electorals no eximeixen ningú, per molt de poder que tinga, del compliment de les lleis. Ara, una vegada es duga a terme el judici, el que tocarà serà l'aplicació estricta de la justícia. De tot açò, però, el que m'agradaria és que algunes persones recapacitaren sobre a qui voten. En fi, quina vergonya!

dijous, 14 de juliol del 2011

Taronges valències i vernes (del racó de les Delícies)
L'altre dia em va sorprendre l'amic Lanusse. No té castanyes la cosa que encara tenia taronges valències i vernes. Sí, en efecte, algunes d'elles ja estan tocades de la mosca; sobretot les valències. Home, estem en juliol. Però, així i tot, i malgrat que estan ajustades de suc, encara dóna gust menjar-se'n alguna. Ací teniu una foto. Doncs bé, ara mateix em trobe a tall de reprendre el fil de la novel·la Bandolers, i això compaginant-ho amb la revisió final de Toponímia de Rafelguaraf. De manera que, a veure si és possible fugir de compromissos, i anar treballant ja seriosament, perquè per uns motius o per altres, quasi tots els dies hi ha coses que atendre i al remat passa el dia i jo sense poder escriure. Ahir mateix tinguérem un dia d'aquells de repica'm el colze. Però millor oblidar-ho. Ara a veure la factura. En fi, el que es pot pagar en diners no té més importància. Xe, ara em pose les cançons de Pep Gimeno, Botifarra, i a veure com m'ho planifique.

diumenge, 3 de juliol del 2011

El raconet de plantes aromàtiques del terreny

Vaig camí dels 60 anys i encara no puc evitar, tot i que bé que ho intente, que de tant en tant em posen dels nervis alguns energúmens als que, sense pretendre-ho, accidentalment els escolte dir barbaritats que serien per a tancar-ne a més d'un. I és que hi ha individus o subjectes, que no persones, amb moltíssima falta d'educació, que van per la vida fets uns "matxos ibèrics", i que no obrin la boca que no es posen a bramar en contra dels immigrants o de les dones o de gairebé qualsevol altra cosa, dient tota classe de destrellats. Són com una mena de polítics de bar o de carrer, populistes, maleducats, bròfecs, que més que parlar renillen o lladren i peguen alguna que altra coça. No m'estranya que aquest poble fóra conegut... o encara siga conegut com una mena de ciutat sense llei. Ara, lamentablement, en aquest aspecte crec que no és una excepció, al contrari em sembla que és una mena de poble bastant representatiu. Res, jo al meu exili.

dimecres, 22 de juny del 2011

Salt al barranc de la Font del Perelló (Rafelguaraf)
Amb aquesta nota vull recordar-vos que, a Notes de l'exili i sense una periodicitat fixa, pose de tant en tant Notes (notícies breus, comunicacions concises) sobre tota mena de coses que en un moment donat m'abelleix. Però amb preferència per qüestions al voltant d'aspectes diversos sobre geografia, història, toponímia i etnografia de l'àmbit local-comarcal a què fa referència el paràgraf descriptiu del blog, així com també pose algun que altre comentari sobre aspectes literaris, sobretot per donar a conéixer la meua activitat narrativa. I açò darrer, perquè massa que sabem que qui no ix pels mitjans de comunicació (especialment per la tele) és com si no existira; o siga, en aquest sentit l'existència del blog és per fer un poc de publicitat de la meua obra.
I són de l'exili (allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics) tot i que exili “interior”, òbviament per dues raons bàsiques. Una primera, voluntària, perquè des de fa temps que em sent fora d'aquesta societat tan banal i meninfota en què vivim. I una segona, per motius de força major, que pel que fa a relacions socials em fan estar bastant al marge de la vida “normal” de qualsevol persona. Ara, quant a les ganes d'escriure... no les perd de cap de les maneres. Així que, en la dèria d'escriure, continue.

dilluns, 13 de juny del 2011

Nihil nóvum sub sole. Res de nou sota la capa del cel. Ara, "a toro pasado" que diuen en castellà, veurem tota classe de valoracions i comentaris sobre la constitució dels parlaments de les comunitats autònomes i dels nous ajuntaments. I per a alguns, bastants, és arribada l'hora dels laments i fins i tot malediccions. Però la qüestió és que, una vegada més, una gran part de la societat torna a repetir els errors del passat. La història es repeteix, sembla que estem condemnats a això. En fi, que s'han constituït les noves corporacions per a dur a terme la gestió dels respectius municipis, que no legislatura, que veig i escolte que diu prou gent sense saber el que està dient. Perquè, no, els municipis no es constitueixen per a una legislatura. Ni per a una ni per a mitja ni per a cap. Que els ajuntaments no "legislen", els que legislen són els cossos legislatius, o siga, les institucions respectives de les diverses autonomies, en l'àmbit de les seues competències, i les Corts Generals de l'estat, que uns i altres tenen aqueixa tasca durant els quatre anys de mandat per als quals han estat elegits els seus membres.
Doncs bé, d'una manera simplista i per acabar prompte veiem que la dreta ha arrassat a nivell de l'estat, i també ací al nostre País Valencià. Però el que no deixa de sorprendre és que, una altra vegada, hi ha que veure com de tossudes són algunes persones que a tot arreu, per l'afany de protagonisme, odis viscerals o pel que siga, no permeten acords entre el conjunt de les forces progressistes, donant en safata el poder a la dreta en bastants ajuntaments. I en açò no cal dir que tal o qual partit s'emporta la palma, que en veiem de tots colors per totes parts. Així que la història es repeteix. La dreta és molt més intel·ligent: la unió fa la força i ells van i trien l'única papereta que els dóna la major força possible, mentre que el conjunt de forces més o menys progressistes ni tan sols després de les eleccions saben anar unides o arribar a pactes.
En fi, jo, com ja fa un grapat d'anys, seguisc en el meu exili. Encara com que tots els anys hi ha primaveres!

dijous, 2 de juny del 2011


Reproduïsc aquesta foto i una nota de prensa en què es fa saber el següent:
En la nit del divendres 27 de maig, a les 21 hores, es va celebrar el sopar d'entrega dels XXI Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, on també es va retre homenatge a l'escriptor Josep Piera, amb parlaments de Sebastià Alzamora i Marc Granell. Hotel Astoria Palace (Pl. Rodrigo Botet, 5, València).
Amb data de 14 de maig l'AELC ha atorgat els XXI Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians en les seues cinc categories: Assaig, Narrativa, Poesia, Teatre i Difusió de la literatura.
Reunit a València el jurat dels XXI Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, constituït per Xavier Aliaga, Salvador Company, Albert Forment, Marisol González Felip i Francesc Mompó, ha decidit atorgar els següents premis:
- Assaig: En el curs del temps. Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana (Moll) d'Enric Sòria.
- Narrativa: Ex aequo:
- Les ratlles de la vida (3i4) de Raquel Ricart Leal.
- La penombra de la coloma (Sra. Llavi de Neu, llibres) d'Andreu Sevilla.
- Poesia: Abisme i ocell (Bromera) de Ramon Guillem.
- Teatre: La taula de canvis (la proporció) (3i4) de Francesc Adrià Cucarella.
A aquests premis cal afegir el Premi Difusió de la Literatura, atorgat per la Junta de l´AELC del País Valencià, i que enguany ha estat per al llibreter Vicent Beguer.

Doncs bé, vull recalcar especialment el premi de Teatre, atorgat al carcaixentí Francesc Adrià Cucarella, que està darrerament en bona ratxa. Enhorabona Paco!, i enhorabona també a Cento, el llibreter de Torrent.

divendres, 20 de maig del 2011


Ací teniu dues fotos ben boniques del... Buixcarró, o Buscarró o Boscarró? La primera està feta des de les Cases d'Escrivà al terme de Barxeta, i l'altra és del grup de gent que va participar en la darrera pujada a aquesta bonica muntanya; pujada que organitza cada any l'associació del seu nom de Quatretonda. I ara em pregunte si seria més apropiat escriure Boscarró, Buscarró o Buixcarró. Boscarró vol dir bosc petit, bosquet, com barrancó vol dir també un barranc més bé xicotet, o Castelló vol dir un castell petit, malgrat que sone així com si fóra al contrari, o siga, com si es tractara d'un gran castell, o barranc o bosc. De manera que boscarró sembla que és la paraula que donaria origen a l'actual topònim reconegut oficialment. I per a què es produïsca aquesta diversitat de denominacions segurament s'haurà produït la següent evolució fonètica: de Boscarró, vindria Buscarró i, finalment, Buixcarró. Per cert Boscarró també n'hi ha topònims a Catalunya. Així com també hi ha al País Valencià un parell de Buixcarró més, un d'ells entre Alcoi i Bocairent i l'altre no recorde ara mateix on.
La foto de l'esquerra és meua i la de la dreta l'he agafat de la pàgina de l'Associació Amics del Buscarró de Quatretonda, que sembla que és tal com ho diuen allí, i que organitzen cada any una pujada. En canvi a Barxeta, l'Associació en Defensa del Massís del Boscarró ja ho han normalitzat pel que fa a l'origen de la paraula. Origen que ve reflectit en el llibre Història de Barxeta, d'Abel Soler, on hi ha un mapa de la Baronia de Llutxent del segle XVI, en què, tot i que siga mirant amb una lupa, apareix ben escrit el topònim: Boscarró. En fi, supose que l'AVL hauria de canviar aquest topònim i escriure també Boscarró; i no sé si les dues associacions que utilitzen el topònim també haurien de posar-se d'acord.

dissabte, 30 d’abril del 2011

Foto de Mercè Climent (Els primers gestos del verd)
Vaig dir que posaria una nota sobre el lliurament del primer premi de narrativa juvenil Ciutat de Benicàssim, i a això vaig ara mateix, tot i que siga a les 17,35 hores del dissabte. Nota que modifique puntualment diumenge, cap a les 21,00 hores.
Al saló de l'Hotel Voramar, amb una vista magnífica a la platja, puntualment va tenir lloc l'inici del sopar que va estar amenitzat per uns músics que tocaren diverses peces de jazz fent més agradable la nit. Durant el mateix varen intervindre un xicot que desconec qui era, Josep Lluís Tàrrega, membre del jurat, i Francesc Mompó, també membre del jurat; sent els altres membres Josep Palomero, Pep Castellano i Pasqual Mas. Segons que contaren els dos primers en diverses intervencions, a aquesta primera convocatòria s'han presentat un total de 24 obres, de les quals els membres del jurat feren una selecció de dotze que consideraren les millors, a les quals sembla que l'editor de Tabarca oferirà a la majoria dels autors/es la seua publicació (crec que amb un poc de sort ací dins estarà la meua, cosa que sabré relativament prompte, espere). Al remat és que tot el que puc dir-vos és que el finalista va ser Josep Usó Mañanós, amb una obra titulada La plaça del gall, mentres que la guanyadora va ser Teresa Broseta, amb la novel·la Els treballs d'Hèrcules Llopis. Aquesta és una autora ja d'un gran i reconegut prestigi doncs no debades té vora una quarantena d'obres publicades en diverses editorials, segons que he pogut veure per internet consultant l'ISBN.
Amb aquesta convocatòria, a la que li desitje llarga vida, l'editorial Tabarca vol ser un dels màxims referents en la narrativa juvenil al País Valencià. De moment han aconseguit ser el segon premi pel que fa a la quantia econòmica en joc, després del premi Bancaixa dels Ciutat d'Alzira. Per cert, no sé si demà diumenge vindrà alguna referència en la premsa, però hui dissabte de moment l'únic comentari a un esdeveniment a Benicàssim és que el programa Sé lo que hicisteis va tindre lloc en el mateix hotel durant la vesprada abans del sopar literari. I, en efecte, el diumenge sí que venien unes poques referències en la premsa Levante, Las Provincias, i premsa de Castelló de la Plana.

divendres, 22 d’abril del 2011

El divendres 29 d'abril, a les 21,00 hores tindrà lloc a l'hotel Voramar de Benicàssim, el sopar de lliurament del 1r. Premi de narrativa juvenil Ciutat de Benicàssim. Fa un parell de dies vaig rebre una telefonada del gerent de Tabarca, editorial que publicarà les obres guanyadores, convidant-me a mi i a Empar a l'esmentat sopar. Açò en principi pot ser senyal que la meua novel·la Terra de frontera -que ja ha quedat finalista, si més no, en dues ocasions: a Cullera i a Alzira- pot ser que estiga entre les que els membres del jurat d'aquest premi consideren com de les millors i d'on eixiran la guanyadora i la finalista. Però jo, realment, no em faig moltes il·lusions, ja estic acostumat a quedar-me amb la mel als llavis. Ara bé... mantinc una mínima esperança. Així que ja veurem què passa. Siga quin siga el resultat, promet contar-ho el dissabte següent.
Per altra banda, potser alguns sabreu que Memòries d'un alamí (ara amb el títol d'Històries d'un alamí) és la meua novel·la més internacional de totes, almenys que jo sàpia. Doncs no debades, fins ara estava sabedor que hi ha exemplars a la biblioteca del Congrés dels Estats Units i a la biblioteca de la Universitat d'Illinois i Urbana-Champaign. No obstant això, segons la darrera informació de què m'he assabentat també està a la biblioteca de la Universitat de Yale. En fi, de xicotetes alegries vivim els escriptors aficionats, o de tercera categoria, o de la sèrie B, o com vulgueu dir, ja m'enteneu.

dilluns, 11 d’abril del 2011


Dijous passat tinguérem una altra tertúlia a la Casa Blava, que és com li agrada dir a Pasqual en referir-se a la seua. La veritat siga dita és que jo sempre la trobe igual de bonica, la façana. Sempre està igual. No sé si és que tots els anys li peguen una passada de pintura, però, en fi, que té com una fisonomia permanent i inalterable al temps.
El cas és que al pati, tan acollidor i agradable, estiguérem fent-nos un aperitiu, destacant unes faves bollides, un poc salades, tot s'ha de dir, però bones, acompanyades d'unes cerveses ben fresquetes. Algú recordà que en l'anterior ja avançàrem sobre el guanyador d'un premi de teatre, encara que ara i ací no vaig a posar noms. De totes formes, la tertúlia va derivar més a temes de política local, dels quals jo em declare absolutament desconeixedor, i un intent de fer una porra per avançar els resultats electorals, que en qualsevol dels casos donen pocs motius per l'esperança. En fi, a vore si en la pròxima parlem més d'escriptura i menys de política. Pasqual em passa per correu una novel·la seua que ell considera millor que la primera, per tal que li done el meu parer. Ara toca llegir-la.

dimecres, 6 d’abril del 2011


Al final, el dissabte passat sí que poguérem anar Joan i jo a la XIV Assemblea d'Història de la Ribera que va tindre lloc a Alginet. Allí, a la vora de l'ajuntament, vaig tindre el gran plaer de compartir uns minuts de tertúlia amb l'amic Josep Lozano, que com sempre és tan natural i assequible de tracte, precisament una persona com ell, dels tres o quatre millors escriptors del País Valencià. Durant l'assemblea va tindre lloc la presentació de llibres d'història com l'últim que tanca l'obra sobre la Història de la Ribera del Dr. Tomàs Peris i un altre, que va ser premi Víctor Oroval, de Carcaixent, de la historiadora carcaixentina Mª Josep Sigalat. Per cert, els he de comprar els dos, naturalment. Vàrem contactar amb un historiador jove d'Algemesí, amb qui hem quedat per a aquest estiu per tal de fer unes prospeccions. Com de costum, també tinguérem el plaer de veure altres amics i coneguts als quals veiem gairebé sols d'assemblea en assemblea.
Si voleu més informació sobre de què va anar la cosa, trobareu el programa detallat ací http://www.xiv-assemblea-historia-ribera.es/index.php

dimarts, 22 de març del 2011


He presentat dues comunicacions a la pròxima, ja immediata, XIV Assemblea d'Història de la Ribera, que tindrà lloc a Alginet els dies 1, 2 i 3 d'abril. La primera tracta sobre la Troballa de dues moles d'època preromana a Rafelguaraf, i la segona, amb el meu company i amic Joan Català i Cebrià, es titula Tres alqueries medievals del terme de Rafelguaraf. Però ara mateix no està gens clar si ningú dels dos podrem anar-hi. Igual, amb un poc de sort...
I pose aquestes imatges magnífiques, impactants, sorprenents, meravelloses, espectaculars... que en el seu moment em va fer sabedor de la seua existència Vicent Bravo.

dijous, 24 de febrer del 2011

http://vimeo.com/moogaloop.swf?clip_id=2539741

Diumenge passat, dia 20 de febrer, presentàrem Joan i jo el llibre de la subcomarca a l'auditori de Rafelguaraf, que tal i com prevéiem es va quedar massa gran per a l'audiència. Total varen vindre no arriba a quaranta persones, cosa que, comparant amb l'assistencia a l'Énova es queda moltíssim per baix. En fi, tampoc té major importància: el que hi ha, juga. I tambe és veritat que moltes persones havien anat a l'Énova. De totes formes, com que ens havíem oferit a anar a tots els pobles, és el cas que ja hem complit amb Manuel, l'Énova, la Pobla Llarga i Rafelguaraf. I em sembla que tancarem la gira amb la presentació a Castelló de la Ribera, o perquè ningú s'ofenga, a Castelló, que gairebé tothom diem per ací, Castelló, sense més.
Entre els assistents, però, sempre hi ha algunes novetats destacades. Estava el meu amic Cortell i la seua filla Natàlia, recent vinguda d'Itàlia, i Aigües Vives, que em va semblar que s'ha refet després de la seua eixida de l'AVL, que em va contar una cosa sobre la possibilitat d'anar un dia a l'Institut Cartogràfic Valencià, pel tema dels fullets de toponímia que sembla que fins i tot es poden modificar, si cal, pels propis autors. 
A les acaballes d'una "picadeta" m'assabente que a l'alcalde de Rafelguaraf li han furtat... no sé si va dir 85 plantons de caquier, sent la cinquena vegada que patix algun tipus d'atemptat al seu camp. Ni que siga per motius polítics o per qualssevol altres, és un acte de covardia trencar, robar, etc. arbres o plantes indefenses. Però aquest tipus d'actes no són una novetat per aquesta contornada, que també els patixen alcaldes d'altres colors, que en això no hi ha exempcions, el poc de trellat ataca igual a uns que a altres.

divendres, 18 de febrer del 2011




Igual que vaig posar allò més interessant de la intervenció d'Aurelià Lairón en l'acte de presentació del llibre La Subcomarca de Castelló i les Énoves, el dia 30 de gener proppassat a l'Énova, ara pose un resum de la intervenció del doctor en Història per la Universitat de València, senyor Tomàs Peris, que va tenir a bé fer uns comentaris a propòsit del llibre i dels autors el passat dia 11 a la Pobla Llarga.
"Esta nit compartim el goig de presentar un magnífic llibre d'història local del qual són autors Joan Català i Vicent Sanchis. L'estudi es titula: La subcomarca de Castelló i les Énoves, i tracta com expressa el subtítol, de Geografia i d'Història, sobretot l'evolució de la xarxa vial i la toponímia del territori.
He emprat ben conscientment l'adjectiu de "local" per referir-me a aquest nou llibre d'història perquè és un concepte que li afegeix valor...
En el pròleg del llibre Economia Agrària i Història Local, publicat l'any 1981, un gran intel·lectual valencià (Joan Fuster) reivindicava la Història local. Defensava aquest gènere afirmant que era una modalitat d'estudi del passat que no es limita a tractar de "les 'historietes' dels reis i dels senyors feudals..., (sinó de) la vida diària, la del jornal i la de la missa, la dels imposts i la dels llibres, la de les escoles i la... del treball. La 'història local' és... la història que ens és desconeguda, la història del 'poble' i la dels 'pobles'... De més a més, tota 'història', si es vol 'història total', ¿no haurà de començar per ser 'història local'?".
La intensa renovació metodològica experimentada per la historiografia valenciana des de la dècada de 1970 anà de la mà de la dignificació dels estudis d'Història Local i del refermament dels vincles amb el món universitari. Dos símptomes d'allò més eloqüents dels nous aires foren l'exitosa celebració del I Congrés d'Història del País Valencià en 1971 i del I Congrés Internacional d'Història Local que, amb el títol de l'Espai Viscut, organitzà la Diputació de València en l'any 1988...
Fonamentals en aquest procés d'elaborar una història local rigorosa, depurada de tòpics i prejudicis, han resultat les Assemblees d'Història de la Ribera, encetades a Sueca l'any 1980, unes trobades qualificades com de "fructífer encontre entre una generació de respectables erudits locals i d'inquiets universitaris".
No menys importants foren els nombrosos llibres publicats o els articles donats a conèixer en revistes com Quaderns de Sueca, Al-Gezira... o en els programes de festes dels pobles, bastants dels quals molt dignes...
Joan Català i Vicent Sanchis pertanyen al bo i millor d'aquesta tradició d'història local a la qual m'acabe de referir...
Sovint, la pròpia humilitat dels autors, la familiaritat que deriva de compartir quotidianitats -ser un més del poble-, així com també del fet de no cobrar pel seu treball com a historiadors fa difícil captar l'alt mèrit del producte cultural que ens ofereixen...
L'excel·lent i impagable llibre escrit per Vicent i per Joan no sorgeix del no res.
D'una banda, segueix les llunyanes petjades dels Roc Chabàs, els Carles Shartou, Benet Ballester, Andreu Piles, Francesc Fogués o les més recents dels Víctor Oroval, Josep Maria Parra i d'altres insignes historiadors de la nostra comarca, intel·lectuals reeixits als quals la societat riberenca ja ha reconegut el seu generós esforç (a hores d'ara, tots ells donen nom a algun carrer, una biblioteca, una escola o un institut en el municipi beneficiat pels seus estudis).
D'altra part, no és el primer treball d'història que Vicent o Joan realitzen.
Com tants historiadors locals, JOAN CATALÀ porta molts anys amb una doble activitat professional: la que li permet guanyar-se la vida i la d'infinitat de dies i milers d'hores de treball no remunerat dedicades a estudiar el passat de la seua terra (La Pobla i les comarques de la Ribera i la Costera). Aquest esforç discret i abnegat li ha permès oferir un bon grapat de coneixements als conveïns i als especialistes: geògrafs, historiadors, filòlegs...
VICENT SANCHIS és altre exemple pregó d'intel·lectual compromès amb la societat. Ell també porta una virtuosa "doble vida". D'una part, l'activitat professional formal (és a dir, la de la nòmina i l'horari reglat). D'altra banda, un esforç i una dedicació cultural gairebé sense límits, un veritable pou sense fons on aplica bona part de les energies que li queden després de complir amb les obligacions laborals...
Tant la tradició cultural de la millor història local valenciana com l'experiència i maduresa aconseguida per Joan i Vicent durant dues dècades d'exercici intel·lectual es veuen reflectides en el llibre que avui presentem: La subcomarca de Castelló i les Énoves...
Vuit anys després de l'edició del llibre de Josep Lluís Navarro, La Pobla Llarga. Introducció a la seua història, tenim la sort de poder disposar d'una síntesi que ens ofereix una visió alhora global i detallada sobre la geografia, la història, l'evolució de la xarxa vial i la toponímia dels set pobles que reguen de la Séquia Comuna.
L'objectiu dels autors mai no ha estat -com sí que ho era en el segle XIX- aconseguir una finalitat apologètica, és a dir, exaltar, des d'un cert patriotisme de campanari, les glòries de cada poble. Ben al contrari, com expliciten en la dedicatòria col·lectiva, l'objectiu del llibre és més madur i més ambiciós. Literalment, ells expliquen que l'han escrit "per a que els veïns i les veïnes de la subcomarca... puguen conèixer i estimar un poc més la terra on viuen".
És de justícia donar l'enhorabona als autors, tant per l'esforç realitzat com pels magnífics resultats assolits.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Dibuix d'Andreu Valls

Els autors: Joan i Vicent












Potser perquè ja estem a efectes pràctics en precampanya electoral, però la presentació de La Subcomarca de Castelló i les Énoves està resultant-nos, a Joan i a mi, com una mena de mini gira pels pobles de la subcomarca a què ens referim: Manuel, l'Énova, Rafelguaraf, Sant Joanet, Senyera, Castelló i a Pobla Llarga; o siga, com si anàrem de "bolos", que diuen. Encara que comprenc que les institucions que han subvencionat el llibre estan en el seu dret de voler fer estos actes. Jo faria igual, segurament.
De fet, en abril de l'any passat i quan el llibre encara no estava editat però amb les subvencions ja compromeses, férem la presentació a Manuel amb ocasió de la Trobada d'Escoles en Valencià. I aquest "porrat" passat, dia de la Candelària (2 de febrer), estiguérem signant llibres en la paradeta de l'associació cultural Mitja Galta, que es va oferir a vendre llibres de l'Ajuntament de Manuel (de la part que li corresponen).
Enguany, i amb el llibre ja imprés, el passat dia 30 de gener a l'Énova, amb la participació de l'historiador i Cap de l'Arxiu de l'Ajuntament d'Alzira, Aurelià Lairón, que va manifestar una opinió molt favorable,  va ser un èxit de públic que quasi va omplir de gom a gom el saló d'actes de la Casa de la Cultura. On, per cert, tinc entés que els llibres que li corresponien (uns 85, si no recorde mal) ja s'han esgotat. I pel que fa a la Pobla Llarga, potser perquè alguna cosa va fallar, però el divendres passat (dia 11) el presentàrem allí amb una assistència de públic regular tirant a baixa. Una llàstima perquè la intervenció del doctor en Història Tomàs Peris va ser memorable, almenys per a nosaltres.
Ara, el diumenge pròxim, dia 20 de febrer, el presentarem a l'auditori de Rafelguaraf. Un local que al meu parer és massa gran per a un acte d'estes característiques. Quan el local que trobe més adequat i que habitualment solc utilitzar per a altres presentacions, la Llar dels Jubilats, on caben unes 50 persones, potser seria més apropiat. Però... en fi, també és cert que l'auditori disposa de micròfons i la possibilitat de projectar imatges. En fi, ja veurem què passa diumenge que ve. La intenció és bona, però...

El terme de Rafelguaraf i el Realenc (Xàtiva)

dijous, 10 de febrer del 2011



Arrimat a marge i des del meu exili forçós enyore temps que foren millors. Aquest 9 de febrer he tingut el plaer de retrobar una antiga amistat. Es tracta de dues germanes de l'Énova de qui sempre he tingut un bon record: Rosa i Maruja Doménech. I és que, del temps de l'adolescència tan diferent a la dels jóvens d'ara certes coses se m'han quedat gravades per sempre.
Com dic, recorde aquestes germanes allà pels anys... finals dels 60 i primers dels 70 del segle passat, que sona ja a molt vell però no ho és tant. El cas és que, quan jo anava a Xàtiva a l'institut Josep de Ribera en l'autobús que cobria la línia Rafelguaraf-Xàtiva, i poc després de passar el Tossalet entrava el vehicle a la plaça de l'Énova, allà estaven aguardant un grup de persones, entre les quals hi havia Rosa i Maruja amb els seus uniformes del col·legi de les dominiques. Rosa tenia sovint agafada de la mà la seua germana Maruja, tres anys més menuda. Supose que els pares li dirien que tinguera cura de la germaneta, aleshores una xiqueta amb la cara redoneta, ulleres i aspecte de bona estudiant i obedient. Mentres que Rosa, així la recorde, sempre molt formal i gens revoltosa com eren algunes altres un poc més donades a rebolicar la tranquilitat de l'autobús, tot i que sense passar-se'n tampoc.
La bona qüestió és que el dia 9 de febrer havia quedat amb elles per donar-los un exemplar de La subcomarca de Castelló i les Énoves. A més, de pas, volia justificar el per què, anteriorment, farà cosa d'uns tres anys o poc més, els vaig fer a través del meu amic pintor i artista faller Albert Abril uns exemplars de les meues novel·les, pensant, sobretot, que potser a Maruja li servirien un poc de distracció. Però me n'he assabentat que per qüestions de vista té dificultats per a la lectura, de manera que en realitat els llibres en tot cas els podran fer servir els fills de Rosa, encara que siga perquè estan en edat d'estudi.
I em pregunte ara, per què les persones perdem certes amistats? ¿Per què la vida ens separa tant, quan la distància entre els llocs en què vivim no ho és gens? Vull dir, m'haguera agradat mantenir aquella amistat. I ara, un bon grapat d'anys després, ens retrobem. Jo els he dit que estic fet un fregall, i elles em fan algun comentari que pareix que volen competir en això. Els anys no passen debades, diu Rosa. Sí, es nota que ha passat el temps, però elles em pareix que mantenen el seu tarannà. Tot i que em va semblar que es trobaven un poc... incòmodes. Sobretot quan jo, burret com sóc, no m'aclaria en el funcionament de la màquina de fotografiar de la meua filla Flàvia! No estic segur, però el meu caràcter "patidor" em fa pensar en això.
I és que la vida és injusta. Des del moment en què naixem estem en perill que l'atzar ens jugue una mala passada i ens puga ocórrer qualsevol cosa... bona o dolenta, que la sort pot ser bona i pot ser mala. Encara que sovint interpretem el concepte de "sort" únicament en sentit positiu. En fi, al remat, per unes qüestions o per altres te n'adones que per damunt dels diners i les coses materials, per damunt de moltes més coses... no hi ha res més bonic que una autèntica amistat. Així que, em venen al pensament, una vegada més, els versos del meu estimat amic i poeta Robert Cortell,...
.../...
La vida ens separa, mes la memòria
tot ho empara, com la celístia la nit.
Que no és injust l'adéu, sinó l'oblit.

Rosa i Maruja, una amistat retrobada? El temps dirà.

divendres, 4 de febrer del 2011


Xe, hi ha que veure com són les coses! Ahir dijous, d'una forma totalment casual després de més d'un mes esperant audiència, finalment ens podem apropar Robert Cortell i jo a veure a l'amic Pasqual Adrià. A banda d'una novel·la publicada (Falsa biografia), ens conta que du molt avançada una altra, a més de dues obres de teatre que pel que es veu va amb ganes de fer-li la competència al seu cosí Paco. Cortell l'obsequia amb la seua darrera obra de poesia, publicada per l'editorial Vitruvio (Otras voces), que, com m'imaginava, passa sense que a Carcaixent cap dels corresponsals de premsa li haja dit ni gos què fas ací. Al cap d'uns moments i sense estar previst arriba el seu cosí, Paco Adrià, guanyador del darrer premi Octubre de teatre... -I ara en penjar aquesta nota me'n vaig a la llibreria Sant Antoni a comprar la La taula de canvis-. Un poc després s'afegeix Arcadi, que sempre em dóna la sensació de ser com una mena d'enciclopèdia viva, sobretot pel que fa a qüestions d'actualitat política, però també cultural i literària. Jo aprofite per dir-li, a Arcadi, la publicació del llibre de La subcomarca de Castelló i les Énoves, on, entre moltes altres coses n'hi ha un parell de dibuixos a ploma del benvolgut Andreu Valls, en què es veu perfectament la diferència entre el "barranc de Barxeta" i el "riu de Barxeta", que molta gent d'aquesta banda de Carcaixent-Alzira desconeixen o fins i tot confonen sovint. Per cert, Pasqual ens conta una anècdota d'uns premis literaris de prestigi que és... perdoneu-me el llenguatge: per a cagar-se i no torcar-se. Tindrà castanyes que una persona forme part d'un jurat literari que es dóna per desert i l'any següent eixa mateixa persona s'endú el mateix premi... doblat de calés, que diuen allà a Catalunya, sense perdre la compostura i donant excuses en declaracions a la tele! Mare de Déu! i quanta misèria "literària"! I és que els escriptors i les escriptores, i les editorials, també són humans i per tant cauen en els mateixos pecats que la resta de la societat. En fi, no vull parlar més del tema perquè de vegades no sé aturar-me i no sóc "políticament correcte". El cas és que estiguérem d'animada tertúlia, literària sobretot, durant un parell d'hores que em semblaren deu minuts, en què gairebé ho arreglàrem tot, com ara la moguda dels països del nord d'Àfrica. Per cert, Pasqual, gràcies per la cervesa, molt bona!

dijous, 3 de febrer del 2011

 
















De vegades penses que un projecte, en aquest cas la presentació d'un llibre, pot eixir bé, i el cas és que... sorprenentment, arriba a eixir bé. En efecte, diumenge passat va tenir lloc a la Casa de la Cultura de l'Énova la presentació del llibre La Subcomarca de Castelló i les Énoves, del qual tinc l'orgull de ser coautor amb el meu amic poblatà Joan Català. La capacitat del local és d'unes 350-375 butaques, i la veritat siga dita és que, tot i que n'hi havia algunes buïdes, no obstant això pense que estaria sobre les 300 persones les que varen fer acte de presència, entre les qual hi havia els set alcaldes de la subcomarca i la majoria de vocals de les séquies de la Séquia Comuna de l'Énova i Castelló. I és que, per a això s'havia fet publicitat per tota la subcomarca que en conjunt està en uns 20.000 habitants.
En tot cas, ací vos pose les parts més interessants de la intervenció d'Aurelià Lairón, historiador, Cap de l'Arxiu de l'Ajuntament d'Alzira i professor de la Universitat Catòlica de València, que va tenir a bé fer uns primers comentaris a propòsit del llibre.


"...La presentació d'un llibre no és qualsevol cosa. La presentació d'un llibre és, o almenys hauria de ser, un esdeveniment important. I això pel que la cosa comporta. Un llibre és el resultat d'un treball, d'un esforc, d'una inquietud, i, sobretot, d'un compromís. D'un treball, en este cas, voluntari; d'un esforc, en este cas, compartit; d'una inquietud, sovint plural, i d'un compromís personal i, en este cas, em consta, permanent, per part dels autors amb la terra i amb la gent amb la qual ells conviuen. Conec de fa anys a Joan i sé del seu interés per contribuir a recuperar la memòria col·lectiva del seu poble. Conec de fa anys a Vicent i sé de la seua necessitat de transmetre a les generacions actuals el llegat dels nostres avantpassats, sobretot pel que fa a la forma de viure i d'entendre la vida. Els dos han donat a la llum fins ara articles i llibres interessants que han mogut la curiositat dels qui ens dediquem a això que anomenem Història...
...Saber el perquè d'un topònim, el perquè d'un antropònim: intentar descobrir, sempre, el perquè de les coses. La història, ja se sap, és mestra de la vida; o, almenys, deuria ser- ho. I és mestra perquè ens ensenya. Ens hauria d'ensenyar, sobretot, que no hi ha que tornar a caure, a repetir, els errors. La història és memòria, memòria d'un temps ja passat que mai no tornarà, però del que hem d'extraure conseqüències, sempre en positiu.
La història és la ciència dels hòmens a través del temps. Sense hòmens, sense dones, no hi ha història. Tot allò que és o ha sigut, és o ha sigut gràcies a l'home i a la dona que són i han sigut els veritables protagonistes dels fets, dels successos que han ocorregut. La geografia determina un paisatge i l'home amb la seua actuació transforma el paisatge, el modifica, el canvia, el fa més seu. Cal un exemple per tal d'aproximar a eixe fet la Ribera, la nostra comarca, és de la mateixa manera que Egipte, un do del Nil, un do del Xúquer. El Xúquer, el corrent fluvial que li dóna nom, al qual vessen les seues aigües rius com ara l'Albaida, el Magre, l'Escalona, el Cànyoles, el Sellent, el dels Ulls... Eixe riu que ens vertebra i a l'hora ens unix, és el que rega amb les seues aigües els nostres camps i els transforma, és el que ha fet possible el canvi del nostre paisatge: terres de secà esdevingueren autèntics paradisos en convertir-se en horts. Sols hi ha que recordar una sèrie de conreus: la morera, l'arròs, els tarongers, ara els caquis... / ...L'Albaida recorre els seus 8 kilòmetres finals per dins de la subcomarca ja que penetra per l'est de Manuel, ix a la planura entre el Puig del Castellet de Castelló i la localitat de Senyera, voreja Castelló, tot circulant per damunt d'una mota fluvial i, a la fi, s'aboca al pare Xúquer.
Els autors del llibre que hui presentem assenyalen que la subcomarca de Castelló i les Énoves disposa d'una geografia amb uns accidents propis, combinada amb una cultura i una microhistòria particular de la qual han sigut protagonistes les dones i els hòmens que han viscut ací. Si això és així, res no obsta per considerar que, en efecte els set pobles dels quals estem parlant: l'Énova, Castelló, la Pobla Llarga, Manuel, Rafelguaraf, Sant Joanet i Senyera, constituixen una subcomarca. Eixa subcomarca és, ni més ni menys, la que els autors reivindiquen. Però, tranquils, que eixa reivindicació no va més enllà. Perquè tant Joan com Vicent, Vicent com Joan, i vostés i jo, i jo i vostés sabem que tots som, en tant en quant que ens vinculem amb els pobles del nostre pare Xúquer, i amb aquells que venen aigua avall, tots som, dic: riberencs. El llibre que hui veu la llum vol contribuir a que els pobles i les gents d'estes terres es coneguen una miqueta més i millor. La complicitat entre els qui han fet el llibre: els seus autors, i aquells a qui va destinat: els seus lectors, resta, per tant, fonamental. El compromís del qual els parlava abans es neccesari i sols així s'entendrà un text l'objectiu del qual no és altre que contribuir a estimar la terra on ens ha tocat nàixer. Difícilment es pot estimar allò que no es coneix...
...El llibre s'estructura en tres parts molt clares, molt ben delimitades i definides. La primera, com no podia ser d'altra manera, és aquella que ens dóna compte del territori, de l'espai, del lloc que serà objecte de l'estudi amb una superficie i uns límits concrets. La subcomarca de Castelló i les Énoves, al sud-est de la Ribera del Xúquer, representa el 8,78% de la comarca i compta amb una extensió de vora 75 kms2. comprés el Realenc. Els autors han tingut l'encert de situar-nos, de fer-nos vore des del centre geogràfic de la subcomarca (el pont de Montflorit -viaducte que salva la via fèrria a l'altura de Sant Joanet) l'horitzó. Al nord resten Alzira i Llombai, al sud Albaida i el Montcabrer, a l'est la Serra de les Agulles i el Montdúver i a l' oest el Caroig i Santa Anna. La perspectiva sempre és molt important. Els autors del llibre ho han fet molt bé en acotar-la i mostrar-nos-la tal i com és. De seguit se'ns dóna compte de la Geomorfologia i, amb ella, de les muntanyes, tant de les d'algeps com de les calcàries, així com del pla, de l'horta i la marjal. Després se'ns dóna compte de la Hidrografia: del Xúquer, de l'Albaida i del barranc de Barxeta, corrents d'aigua que, òbviament, venen determinats per la climatología.
La segona part dóna compte de la presència de l'home en el territori. Les diferents etapes históriques es succeixen de manera que ens n'adonem amb la Prehistoria d'allò que va ocòrrer durant el Paleolític, el Mesolític, el Neolític, i les Edats del Coure, del Bronze i del Ferro. Els testimonis dels jaciments, poblats, camins i vies indiquen a la clara l'activitat socioeconòmica dels nostres avantpassats. L'època de la romanització i la presència visigoda a la subcomarca són, així mateix, analitzades sobre la base de les troballes i les restes arqueològiques. L'estudi continua amb les notícies referides a l'època musulmana dedicant especial atenció als camins ramaders i rurals existents durant l'Emirat Dependent, l'Independent, el Califat de Còrdova i els regnes de taifes. L'época foral, particularment la conquesta i repoblació per part de Jaume I i els segles posteriors, dins de l'Edat Mitjana, són tractats i analitzats convenientment amb profunditat, com ho són, així mateix, els períodes de les dinasties castellana (que abraça els anys 1412 a 1516) i austríaca (1516 a 1700). La segona part finalitza amb el segle XVIII. Es fa especial menció a la Guerra de Successió i l'abolició dels Furs. i s'assenyala la importància del conreu de cultius com la morera i l'arròs així com de l' expansió del regadiu.
La tercera i última part és la que, probablement, resulte més atractiva i interessant al lector i, això, perqué particularitza. En ella se'ns presenta la geografia i la història de cada un dels set pobles, també del Realenc, amb els diferents nuclis de població que els integren...
...Resumint i per a acabar, els propòsits de l'obra que es presenta són: en primer lloc divulgar la geografia, el medi físic, en definitiva l'espai on viuen, conviuen i desenrrotllen la seua vida els habitants dels set pobles. En segon lloc: recordar als set pobles la seua remota filiació a Xàtiva. En tercer lloc: recordar que han sigut les aigües de l'Albaida i de dos dels seus canals: la Séquia Comuna de l'Énova i l'antiga Séquia d'Algirós les dos artèries que han nodrit la seua agricultura, fins fa pocs anys la seua principal activitat económica. En quart lloc: contribuir a identificar i localitzar una serie de topònims i també el desxifra-ne, aclararir-ne i recuperar-ne els que cal. I en quint lloc: reivindicar la subcomarca.
A mi solament em resta felicitar als autors, a Vicent i a Joan, pel magnífic treball que han fet i a la Diputació Provincial de Valencia i als ajuntaments dels set pobles pel patrocini de la publicació. Sincerament: dubte que existisca per a alguna comarca o subcomarca un compendi geogràfic-històric tan complet com este. El llibre de Joan i Vicent facilita la perspectiva, aproxima la distància i ubica als nostres avantpassats en un espai i en un temps. “¡Ditjosos” aquells que honren la memòria de la seua terra i de la seua gent! L'enhorabona més sincera a tots, i moltes gràcies.”