dissabte, 27 de juliol de 2019

Batiste Llopis Llopis: futbolista centenari


Batiste Llopis, tal com és conegut a Carcaixent, té un lligam molt especial amb Rafelguaraf. Gràcies al seu fill Juanjo, que em va facilitar una conversa amb son pare el passat 23 de maig, i als articles de Frederic Porta publicats al Periódico el 30-12-2018, i en la revista Blaugranes, núm. 8, febrer 2019, és que he preparat aquest article per a saber d’un personatge singular.


Un xiquet de l’hort de les Parres

El senyor Batiste va nàixer a Carcaixent el dia 20-5-1916, encara que això va ser un fet casual. Perquè en eixa data els seus pares vivien a l'hort de les Parres, on residiren amb els fills i filles durant dèsset anys. L'hort està en terme de l'Énova però molt pròxim a Rafelguaraf, a un quilòmetre escàs, motiu pel qual el senyor Batiste té eixe lligam afectiu que dic: els seus primers set o huit anys viscuts a l'hort. I és que, entre els propietaris i sobretot els hortolans, s'establien relacions de convivència amb els rafelguarafins/es, com si foren uns veïns més; cosa que origina un sentiment humà universal: que en l'arxiu de la memòria se'ns queden especialment gravats els anys d'infantesa. Per això em va comentar alguns records de l’hort de les Parres i del seu entorn: el Riurau, Rafelguaraf i altres llocs de la rodalia.

La casa de l'hort de les Parres


Em deia el senyor Batiste que anaven a banyar-se en un rebals d'una séquia. Potser seria la del Pla, en un antic abeurador que hi havia a l'Assegador (o camí de Selma) que des de l’hort de les Parres s’adreça cap a la Vereda. Del Riurau recorda que anaven algunes dones a l’hort a empaperar taronges. Perquè son pare era un carcaixentí d'aquells emprenedors que es va dedicar al comerç dels cítrics, que fins i tot arribà a tindre una marca comercial: La Colombe, una coloma blanca dibuixada en els timbrats dels papers de seda, amb què embolcallaven les taronges que exportaven a França. Aquesta activitat la continuarien després, en deixar l’hort de les Parres i comprar l’hort de Sant Francesc, a la Pobla Llarga, ben a prop de l’estació del tren; una finca d'unes cent fanecades vora el camí de la Serratella.

De Rafael Canet Arenas en facebook, 6 de juliol de 2019
La qüestió és que el senyor Batiste va viure a l'hort de les Parres fins als set o potser huit anys, quan els pares l'enviaren a viure amb l’àvia a Carcaixent, prop de l’Asil, i on va prendre la comunió. Però sense deixar d’estar en contacte en l’hort amb els pares i germans i germanes tal com venien al món; hort que aleshores era propietat del marqués de Castellfort, que vivia a València en el seu palau de l'emblemàtic carrer de Cavallers, just d’enfront del mateix Palau de la Generalitat.


Un poc d’història: la Guerra Civil i el Barça

Li vaig contar al senyor Batiste que els dies 17 i 31 d’agost de 1935 aparegué en la revista Juventud, de Carcaixent, la crònica d’un partit jugat a Rafelguaraf entre un equip local, l'Àguila, i el carcaixentí Betis, tal com figura ací: "En Rafelguaraf. Torneo de Copa: C.D. Aguila, 4 - Betis B. 1. El pasado domingo se desplazó el Betis a Rafelguaraf para tomar parte en el torneo organizado en aquella. El desarrollo del partido en la primera parte fue igualado. Los primeros en marcar fueron los del Aguila a causa de una “pifia” de Olaya. Los propietarios del terreno abusaron todo el encuentro del juego brusco, siendo ello el único factor de la victoria ya que, lo que es juego y técnica no ha llegado todavía a Rafelguaraf. En la primera parte los del Aguila lograron tres goals -sic- (uno de penalty) y por parte del Betis, V. Taléns logra el tanto del honor en un gran tiro cruzado. En la segunda parte vuelven a marcar los organizadores del Torneo. El árbitro, mal".

De porter blaugrana en un partit amistós


Si la crònica va ser objectiva, els locals repartiren prou de “llenya” potser amb certa connivència per part de l’àrbitre; però sobretot, allò de “lo que es juego y técnica no ha llegado todavía a Rafelguaraf” ens va fer somriure bastant. El senyor Batiste em va dir que els del Betis eren més joves que ell, i va continuar dient-me que començà a jugar al futbol amb el Carcaixent, on va destacar com a porter. Motiu pel qual el València juvenil el va fitxar, i creu que d'això encara deu constar documentació. El cas és que, per ajudar en el negoci de cítrics de la família, es va traure el carnet de conduir. I son pare, que es veia venir el conflicte militar, li va aconsellar que se n’anara voluntari a la mili. Així, amb un poc de sort podria fer-la com a conductor d’algun militar de graduació. Tal com va ser, en efecte, i per això és que, en esclatar la guerra la va passar d’una forma “relativament” bona: en la rereguarda i com a xòfer d'un cap militar de la Tercera brigada de carabiners. En tot cas, ja acabada la guerra, l’enviaren a Barcelona a fer tres anys de servei militar a les ordres dels vencedors del conflicte.

El cas és que, ja a Barcelona estant, juntament amb un altre futbolista també valencià i del València, Ignasi Llàcer, i després de certes peripècies acabaren fitxats i jugant els dos en el Barça. De fet, en aquella època en què el senyor Batiste aspirava a jugar de porter, el Barça afrontava un moment crític: la promoció per salvar el descens a Segona, cosa que al remat s'evità i, a més, aconseguint un títol. Em conta que el primer partit que va jugar va ser al camp del Sabadell. I, com són les coses, que quan estaven jugant sent que li diuen de darrere la porteria “Llopis”. I, xe!, va i resulta que era un conegut de Carcaixent amb qui va acabar abraçant-se per l’alegria. Total és que amb el Barça va jugar unes temporades, entre els anys 1941 a 1944, disputant sis partits amistosos, perquè llavors el titular i suplent indiscutibles eren Lluís Miró i Pepe Nogués, que eren molt bons. Recorda també quan jugaven al camp de les Corts, debutant davant l’Europa amb un resultat de 7 a 2, i que compartia vestuari amb figures com Raich, Escolà, Martín i Balmanya.

Continua fent memòria i em conta que quan el Barça jugava al vell camp de les Corts, que sempre s'omplia d'aficionats, es donava el cas que anava perdent la gespa a mesura que avançava la temporada, fins a quedar convertit en un camp qualsevol de terra. En certa ocasió diu que els va entrenar el mític Samitier, que li va dir que botara per damunt d’una cadira: “Usted lánzese con toda la ilusión para atrapar la pelota. Verá como no nota el dolor en la caída”. Sí, segur. Ja podia donar-se-les de psicòleg, Samitier, que el bac era d’aquella manera, assegura el senyor Batiste.

El senyor Batiste el 23-5-2019, tres dies després del seu 103 aniversari

Al negoci familiar i entrenador de futbol

La qüestió és que, el senyor Batiste, aquells anys estava vivint l'autèntica aventura de la seua vida, sense perdre l’esperança de debutar en un partit oficial, en un temps en què els futbolistes protagonitzaven les primeres etapes del Barça de la postguerra, en una societat que no s’havia recuperat encara del conflicte bèl·lic. I al remat, vist que la cosa no reeixia, va haver d'afrontar la realitat i des de Carcaixent li varen suggerir tornar a casa, perquè l’empresa familiar el necessitava.
Així que, el senyor Batiste se’n va tornar de Barcelona per atendre el negoci familiar de cítrics. No obstant això, a Carcaixent ja s'havia fet molt famós. Era com una celebritat. No era fàcil que un jugador destacara per haver jugat en un dels grans equips del país. I encara que dedicat al comerç de la taronja, va continuar relacionat amb el futbol en traure’s el carnet d’entrenador. Va entrenar primer al Carcaixent durant set anys, que jugava aleshores en tercera divisió contra equips com el Llevant, el Vila-real i el Mallorca; i és que, com no cobrava, amb això s’estalviava diners l’UD Carcaixent. Després va preparar també a altres equips de la Ribera com l'Algemesí i el Benifaió. En definitiva, que el senyor Batiste vivia de les taronges però gaudia del futbol. Tant, que, fins i tot el viatge de noces el va fer coincidir en una data que el Barça jugava a Mallorca, i allí que anaren els novençans a veure el partit.

Amb Carles Rexach en la trobada a Gandia (el Periódico, 30-12-2018)
Retrobat per l’afició i reconegut per la societat

A mitjans de novembre de l’any 2018, la Penya Blaugrana de la Safor va organitzar una trobada dels seus associats en què varen participar, entre altres, Rexach, Asensi, Sánchez i Zuviría. I al final cediren el protagonisme de la vetllada al tresor humà retrobat per la Confederació Mundial de Penyes del Barça: el senyor Joan Baptista Llopis i Llopis, de Carcaixent, on és un personatge molt reconegut, admirat i estimat. I el cas és que el metge li va desaconsellar que anara al sopar de penyes, per trobar-se refredat i amb el perill que allò acabara en pneumònia. Però el senyor Batiste, tractant-se del que es tractava, va dir que anava... I va anar, xe! I és que manté geni i figura, i a pesar de la seua avançada edat viu sol al seu pis del carrer Castelló de Carcaixent, on diàriament és “cuidat” per la família. Enguany ha complit els 103 anys, i està en possessió del carnet de conduir amb vigor fins a l’any 2020. Encara que, segons conta, des que un dia el feren parar una parella de la Guàrdia Civil a l’ermita de Sant Roc de Ternils, l’home es va sentir un poc “incòmode” i ja no condueix més el cotxe.

El senyor Batiste és el major dels cinc germans/es, dels quals Pascual també està vora els 100 anys, i la germana Milagros en té uns 90. Són tan longeus els descendents d’aquell matrimoni Llopis i Llopis que vivien a l’hort de les Parres, que em pregunte si no seran dignes d’estudi genètic, perquè quan s’ajunten sumen una barbaritat d'anys entre tots. Ara, també he de dir que el senyor Batiste ha sigut un home que no ha abusat de vicis com el tabac o l’alcohol, més enllà de fer-se alguna cervesa. Per això diria que té una genètica especial. Perquè, i açò és el millor de tot, no passa sovint que una persona arribe a 103 anys en tan bon estat de salut. En possessió de bones facultats, ment lúcida i veu potent. Amb força i ganes de qui viu sense problemes de salut greus i mantenint encara il·lusió pel futbol.

Amb la samarreta signada per Ter Stegen i Cillessen (Blaugranes, febrer 2019)
Per tot això és que, la Federació de Penyes de València i de la Marina Alta varen organitzar més recentment, aprofitant que el Barça s'enfrontava al Llevant amb motiu de la Copa del Rei, una trobada amb l'exporter del Barça, a Carcaixent. Trobada durant la qual una delegació barcelonista li va retre un merescut homenatge, fent-li entrega d'una placa commemorativa amb la documentació dels sis partits que va jugar. I, a més, una samarreta de porter del primer equip, amb el seu nom i les signatures de dos dels seus successors i actuals porters del FC Barcelona: Ter Stegen i Cillessen.

I ara, finalment, com el senyor Batiste no ha estat mai al Camp Nou, la Confederació Mundial de Penyes li ha proposat una altra il·lusió: convidat per la directiva, anar a veure a Messi des de la llotja i conéixer per fi el camp que encara no ha trepitjat. Així, també els culers podran conéixer el seu jugador més veterà. L'exporter de 103 anys que continua en plenitud de facultats; dic jo: benefici de l’esport i ser una persona de molt de trellat. Un home que s’emociona en recordar la seua infantesa a l’hort de les Parres. El senyor Batiste Llopis té tres fills, sis néts i mitja dotzena de besnéts, dels quals a Rafelguaraf viuen un nét (Juanjo) i dos besnéts (Juanjo i Paola). Molt bona llavor, la dels Llopis. Per molts anys.

dimarts, 9 de juliol de 2019

A propòsit de la Fira Modernista de Carcaixent


Una interessantíssima exposició fins i tot per a poblacions veïnes
Segons que m'han comentat el finançament de la Fira Modernista de Carcaixent costa al voltant d'uns 50.000 euros. Dels quals caldria descomptar ajudes o subvencions de part de la Diputació Provincial de València i/o d'alguna conselleria. Disculpeu però no puc precisar més per falta d'informació concreta. En tot cas, potser estem parlant d'uns 35.000 euros els que l'Ajuntament de Carcaixent es gasta en els actes relacionats amb la fira, sobretot destinats a les actuacions musicals i a la publicitat.


Però hi ha una altra part. Per a mi la més important: la col·laboració de les persones que, desinteressadament, participen amb els seus propis vestits d'època, o bé col·laboren en aspectes d'organització, etc., tot per tal que la Fira Modernista es puga dur a terme. I no són únicament les persones a títol individual, que també ho són les associacions de tota mena i una part important del comerç local. Estem parlant, doncs, d’una gran part de la societat carcaixentina que col·labora amb la Fira Modernista.


En concret, quant a les persones, són unes 250 les que venen col·laborant en els actes que s'hi organitzen. I com avançava adés, els diners es gasten majorment en actuacions musicals i en publicitat. Perquè sembla que per aconseguir que un esdeveniment d'aquestes característiques arribe a arrelar i es faça una celebració tradicional, inicialment cal destinar uns diners durant uns deu anys, si no alguns més.


És a dir, el que s'intenta per part de l'Ajuntament de Carcaixent, no és una mena d'esdeveniment momentani que una ciutat com Carcaixent és capaç de fer en un moment donat, com en altres ocasions o altres coses que s'han fet o s'han intentat, però que no han tingut continuïtat. Si no que, el que es pretén, si la cosa qualla i es fa una tradició, amb seguida, és que la societat -de més enllà del terme municipal: de les comarques veïnes i fins i tot estrangers- que la faça seua. Entenc que seria allò que hom diu “turisme cultural, gastronòmic, etc. d’interior”, un complement al turisme de sol i platja. Però amb l'esperança i el desig que més endavant, sense tant d'esforç i més per inèrcia, es facen les coses amb menys necessitat de publicitat, i potser també, amb menys despeses.


Dit això, també tinc entés que en una assignatura potser d'estudis d'Economia de la Universitat de València, s'ha parlat de la Fira Modernista de Carcaixent com a un bon exemple per atraure públic a visitar i conéixer una població. I a més, enguany, en la quarta edició, s'han recollit dades a partir de les quals es farà un estudi de repercussió de la fira, per conéixer amb detall en quina manera es beneficia i quina incidència econòmica o d'altre tipus té; és a dir, les repercussions que té la celebració de l'esdeveniment en la ciutat.



Doncs bé, em sembla admirable i em mereix tot el respecte del món, aquesta actitud. Començant per l'ajuntament, i seguida pel suport majoritari de la societat carcaixentina, que intenten crear algun tipus d'atracció, digueu-li turístic, digueu-li gastronòmic, digueu-li cultural... com vulgueu, que faça atractiu vindre les persones a Carcaixent. I, qui sap, si tot això pot ser un inici de canvi econòmic i millora per la societat en conjunt.
Aleshores em pregunte: quin mal hi ha en tot això? A parer meu no cap. I, al contrari, em sembla admirable que tota classe de persones -de l'espectre polític, des de la dreta a l’esquerra, que col·laboren en tan digne intent que sols pot portar millores a Carcaixent. La resta de crítiques, que sé que s'han fet o es fan per les xarxes, o bé són per enveges i malicies, moltes d'elles absolutament irracionals, infundades i sense el mínim trellat ni fonament. És allò de criticar per criticar. A aquestos no cal fer-los cas. Així que, la meua enhorabona i admiració per a totes les persones que intenten fer atractiva la idea de visitar Carcaixent.
Per cert, les fotos són de la pàgina de facebook de l'ajuntament i de Carcaixent modernista.