Ahir dijous 16 d’abril, al Saló del Consolat de Mar de la Llotja de València, vaig rebre la medalla, la insígnia i el diploma acreditatius del meu ingrés en l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials (AVCO) com a Acadèmic Numerari Investigador. I vull comentar-vos que, tractant-se del que es tractava, durant l’acte, inevitablement, em vingueren al pensament diverses persones (entre familiars i amics i amigues) a totes les quals tinc ben guardades en els racons de la memòria i en el meu cor; i d'entre les quals ara i ací només citaré a dos persones i reproduiré dos poemes.
En primer lloc, a la que va ser catedràtica d’Història de l’Institut Josep de Ribera, de Xàtiva, Leonor Sanz Pons. Perquè a pesar de les errades que haja pogut cometre en la meua modesta aportació a la història local, crec que s’haguera alegrat, o que fins i tot ella mateixa hauria donat el seu vistiplau a tal ingrés. Per això pose el poema Petita història, del poeta i amic carcaixentí Robert Cortell, que expressa a la perfecció el que sent per la influència que ha tingut en la meua vida aquella magnífica professora.
I en segon lloc, que en juny farà just dèsset anys que –sense haver-ho demanat jo prèviament–, a proposta d’Edelmiro Navarro Fogués en representació del PSPV-PSOE, l’Ajuntament de Rafelguaraf va acordar, sense debat i per unanimitat, designar-me Cronista Oficial de la població. I com una cosa porta a l'altra, espere ser digne mereixedor de tan honrosa distinció. I encara que no soc ensenyant, d’igual manera i per motius semblants als d’abans pose el poema Educar, de Gabriel Celaya.
Necessitàvem un perquè
i ens donares el pensament.
I si ara soc ací, bregant amb les paraules,
sé que t'ho dec, car res no tindria sentit
de no descansar sobre un ferm propòsit.
El temps passa, i anem escrivint
la nostra petita història. Potser
hom dirà que és una de tantes:
la lluita contra el present pel demà,
i el pòsit amarg de cada desfeta.
Però conservem el record del teu entusiasme,
i això també és l'esperança:
creure en aquells que ens estimen,
aprendre dels que transmeten
la seua humana experiència.
No hi ha molt més a dir: callar a temps
és una bona manera de concloure.
La vida ens separa, mes la memòria
tot ho empara, com la celístia la nit.
Que no és injust l'adeu, sinó l'oblit.
Educar es lo mismo
que poner un motor a una barca
hay que medir, pesar, equilibrar…
…y poner todo en marcha.
Para eso, uno tiene que llevar en el alma
un poco de marino...
un poco de pirata…
un poco de poeta…
y un kilo y medio de paciencia concentrada.
Pero es consolador
soñar mientras uno trabaja,
que esa barca, ese niño,
irá muy lejos por el agua.
Soñar que ese navío
llevará nuestra carga de palabras
hacia pueblos distantes, hacia islas lejanas.
Soñar que cuando un día
esté durmiendo nuestra propia barca,
en barcos nuevos seguirá
nuestra bandera enarbolada.
