divendres, 28 de juny del 2013

Que passeu un bon estiu

Rafelguaraf fa uns 40 anys
Que passeu un bon estiu, perquè desitjar bones vacances quan tanta gent hi ha a l'atur... com que em sona un poc mal o em dóna un no sé què que no sé explicar ara mateix que estic escrivint aquesta nota. Bé, en tot cas, els que teniu treball, també vos desitge bones vacances. Que passeu tots i totes un estiu poc calorós. Pel que a mi respecta, com altres anys espere passar l'estiu a la meua residència oficial d'estiu; o siga, a la casa dels pares, a Rafelguaraf, amb tota la família, que molt avorrit no estaré. En absolut. A més a més, que tinc molts projectes en marxa. Per una banda estic en la novel·la dels Bandolers, ja sabeu aquella que tracta de les malifetes de Bernat i els dos germans Escrivà, però també en alguna que altra cosa que ja està en marxa i crec que enguany mateix serà una realitat palpable. Per a llegir tinc ara mateix dos llibres: un estudi de Pau Viciano, sí, que a mi em va tot aquest rotllo històric, ja em coneixeu. I estic tornant a llegir Flors a casa, sobretot quan em vull relaxar més profundament, serà com sentir la flaire de les flors del poemari de Maria Josep Escrivà.
I com de costum, ara penge aquesta foto de Rafelguaraf. Calcule que ha de tindre vora quaranta anys. En la foto es veu en primer terme, centrat dalt del poble, l'hort rodat de paret d'el Pouet i la Molineta; en segon terme, un poc desplaçat a la dreta, els Mollons i la casa del Realenc (o Pinar dels Frares). També quasi tocant el poble, cap a l'esquerra, es veu el desaparegut hort de Miquel Martí, i un poc més enllà el Riurau, l'hort de la Bomba, l'hort de Ferreres, l'hort d'Arbona (o de Borrull)... I en el poble encara es veu l'antic depòsit d'aigua potable, i més coses que potser alguns identificaran.

dimecres, 19 de juny del 2013

Captaires

John Bagnol Burgess, 1877. Demanant llicències per acaptar
Per la situació de greu crisi econòmica actual és que em venen al pensament records en blanc i negre, un tant tèrbols pel pas del temps. I un dels més persistents que em ve darrerament a la memòria és la imatge dels captaires. Quan era xiquet, allà al barri del Raval de Rafelguaraf, passaven de tant en tant per acaptar de casa en casa i per tot el poble. I cal dir que això, aleshores, no era una cosa rara, en absolut. De fet passaven prou sovint, i potser per això i per ser un xiquet és que jo ho veia com una cosa "normal". Eren els pobrets que deien a casa, pobrets que havien de demanar almoina per cobrir les seues necessitats més bàsiques, per sobreviure. Aquelles persones no tenien fama de malfeiners o gent que es gastava els diners en vicis. No, no; aquelles persones, desgraciadament, eren pobres en el més ampli sentit de la paraula, que fins i tot anaven més mal vestits que altra cosa amb la roba tota apedaçada, com a poc.
A un dels darrers que recorde li deien Xocolate, que supose que viuria per algun porxet de la Pobla Llarga, segons que m'informaren bastant després. Aquella persona encara anava a demanar almoina pels anys 80. I encara que un altre tipus de "demanadors" sempre n'ha hagut i n'hi haurà, perquè en totes les circumstàncies hi ha gent que per uns motius o altres acaben en la marginació. El cas és que l'altre dia, al mateix carrer on visc, un xicot jove i amb bon aspecte general em va demanar si el podia ajudar amb un donatiu. El vaig encaminar al local d'una associació caritativa que hi ha al final del carrer, on darrerament veig prou sovint gent que recull aliments i potser alguns altres productes bàsics.
Doncs bé, propòsit del comentari penge ací una reproducció d'un quadre que retrata la concessió de llicències per a demanar almoina, que això ja ve de l'edat mitjana. I respecte açò darrer he de dir que un dels primers documents en què apareix el topònim Rafelguaraf és precisament un en què -si no m'equivoque en la lectura- es fa referència a una família de rafelguarafins mudèjars (Çaat i Motdya, i els seus fills Alí i Axiv), que reberen llicència per acaptar en data 10 de desembre de l'any 1418 (ARV, Mestre Racional, 38, full 81).
Total és que, al meu parer, del sistema feudal de reis, nobles i vassalls, a l'actual sistema capitalista cada vegada més inhumà i salvatge, amb el FMI i la CEOE demanant més i més rebaixes de salaris, etc, etc, em sembla que a efectes pràctics no se n'anirà massa. Pareix com si retrocedírem en el temps. O dit d'una altra manera: com si anàrem cap arrere, per més que Rajoy diga que ja es veu la llum al final del túnel. Al final... al final potser ens passe com aquell de la burreta, que quan va conseguir acostumar-la a no menjar... va anar i es va morir. Clar que, com a mínim, potser haguera estat bé que la burreta li haguera amollat una bona coça a l'engonal.

dissabte, 15 de juny del 2013

L'altre dia, el "mestre" Joan Pla

L'altre dia, el "mestre" Joan Pla va deixar en el seu blog uns comentaris a propòsit del Tartuf, de Molière, de la hipocresia humana i altres coses. En un dels paràgrafs fa uns comentaris sobre Cendres de Ternils que ja he incorporat a la pàgina de ressenyes.
Doncs bé, a més a més de ser un dels millors escriptors valencians, em sent identificat en moltes de les coses que escriu pel Fb o en el seu blog. Ell no ho recordarà, però vàrem compartir taula en un sopar dels primers de lliurament del premi Enric Valor, de Bullent. Per cert, en aquell sopar, a l'Hotel Reina Victòria, de València, va intervindre el mateix Enric Valor, i em sembla que potser va ser la darrera vegada que el vaig veure, o potser al mateix Palau de Benicarló, en fi, ara mateix tinc dubtes. En tot cas la referència concreta de què vos parle és aquesta:
"És la mateixa hipocresia que Vicent Sanchis en Cendres de Ternils, publicada a Edicions 96, explica en la seua novel·la. Una novel·la que acabe de llegir, en què reflecteix molt bé la trista postguerra en un poblet de la Ribera, i que té moments d’humor inoblidables. Les rosarieres, el capellà, la gent de dreta…, uns hipòcrites que menystenen els rojos i republicans obviant el missatge evangèlic que diuen seguir… I la més hipòcrita Àngela la Rosariera, la més beata, que acaba tenient relacions amb el capellà… La vida és una farsa."



(Joan Pla, Mestre i escriptor. Entrada corresponent al 26-V-2013, en el seu blog: plajoan.blogspot.com.es)

Doncs sí, sovint, la vida és una farsa.
Com és natural, li estic molt agraït pel seu comentari.

dimecres, 12 de juny del 2013

Un poc de tot, o un bon mal dia

Qui busca... troba
Hui he passat per Edicions 96 després de fer un mosset per a esmorzar, que diguem, i m'han deixat una obra per tal que els done el meu parer. No puc ni dec desvetllar ara i ací el tema ni l'autor, però els he avançat que la meua opinió serà favorable. En tot cas a partir de demà mateix comence a llegir-la amb molt d'interés.
Tot seguit m'he dirigit a Xàtiva, on després d'aparcar -quasi un miracle- he observat que encara que falten dos mesos per a la fira, si més no a alguns bars situats entre el Gran Teatre i la Font del Lleó ja n'hi ha bona cosa de gent, encara que per les cares em sembla que la majoria pareixen jubilats, que estan esmorzant a l'ombra sempre agradívola de l'Albereda.
El cas és que arribe a la plaça de la Trinitat, i en l'Arxiu Històric Municipal demane un lligall pel tema de la novel·la dels Bandolers que tinc entre mans. Vull provar a veure si tinc un poc de sort i encara trobe alguna informació més. Però quan el funcionari em deixa la caixa i l'òbric, de seguida comprove que la documentació no m'ha d'aportar cap informació d'interés, així que en deu minuts pràcticament ja estic fent el camí de regrés cap a on tinc aparcat el cotxe. Allà darrere de la plaça de bous, que ara té un aspecte com si fóra un d'aquells ovnis de "encuentros en la tercera fase".
Sempre que estic a Xàtiva em venen molts i bons records. Supose que és inevitable, tenint en compte que per ací vaig passar uns bons anys d'adolescència. El cas és que com encara és bona hora, pense que m'aproparé a Benigànim. A veure si puc trobar informació d'un carreter a qui feriren greument els bandolers de la novel·la i cap allà que em dirigisc. Una vegada a la població aparque relativament prop de l'església, i li pregunte a una xica per la casa abadia. Home, justet justet està d'enfront, segons que em diu amablement. Bé, pitge el botó del porter electrònic, m'obrin i puge al segon pis, on un rector -supose- que em mira un poc entre sorprés i desconfiat m'informa que allí no hi ha la documentació que vaig buscant, perquè la cremaren quan la Guerra Civil...
Perdoneu, però em cague en tot cada vegada que arribe a un arxiu parroquial i em trobe amb aquesta desagradable sorpresa. Quantes barbaritats s'han comés en tantes i tantes guerres i desastres. Si els responsables de cremar la documentació hagueren sabut que estaven cremant la seua pròpia història, de la seua família i la de tots els habitants del seu poble, ho hagueren fet? Supose que no, però... què hi farem?
Bé, plegue trastos i me'n torne cap a la Ribera, però en baixar el port de Benigànim em desvie per Llocnou d'en Fenollet i pel portet del Sapo m'acoste a Rafelguaraf, on a casa em descarregue les fotos que ahir sí que vaig aconseguir de l'arxiu de Xàtiva. En fi, més val això que no res. A continuació, tornant a Carcaixent me n'adone a la Pobla Llarga que ja veig falciots, tal com els vaig veure ahir mateix a Carcaixent. Ja han tornat, encara que de moment són pocs. Però ja han començat les seues carreres amunt i avall, xiiit, xiiiit, xiiiiit. Fantàstiques!
Per cert, ací vos pose un dibuix de la fonda de l'estació, i una cita que apareix en Cendres de Ternils. És una de les façanes més boniques del carrer. I jo sóc propietari en part... encara que siga només en una petitíssima part, l'espai just, en teoria, per aparcar un cotxe. I dic en teoria perquè la cosa ara mateix està mal. Ja que per la crisi maleïda l'obra de rehabilitació està per acabar... Xe, no continue. Mireu com és de bonica.
La Fonda de l'Estació, dibuix de Pau Álvarez

.../...
La Fonda de l'Estació era un edifici bastit en els anys de la dictadura de Primo de Rivera. La construcció presentava una façana d'estil historicista molt bella, i d'acord amb el disseny del que seria famós Magatzem de Ribera, situat al final del carrer tot just a tocar de l'estació. El ràfec de la fonda era de ceràmica sostingut per mènsules. Els balcons estaven recercats per vans neobarrocs; els de la planta segona de ferro i els de la primera amb un balcó corregut de balustres de pedra artificial. En la planta baixa hi havia la porta principal amb dos batents de fusta massissa i dues reixes que seguien la mateixa alineació amb els vans superiors. El parament era d'aparell de rajola de vista fictícia i pintada de roig. Cada extrem de la frontera anava solcat de daltabaix per una sanefa vegetal de fulles que semblaven de llorer, sent aquest l'únic element d'estil modernista de tot el conjunt. Tanmateix, el revestiment de la planta baixa imitava un parament de carreus amb la llaga vista.
En aquesta planta baixa hi havia només entrar dues habitacions a dreta i esquerra, i a continuació una sala d'estar on, a la dreta, s'iniciava l'escala d'accés a les plantes superiors. Tot lluïa ben adornat de cortines i cossiols de test per a fer una decoració interior agradable. Al fons, a l'esquerra, hi havia una cuina econòmica amb grans fogons, mentre que a la dreta s'obria un menjador, allargassat, que donava en gran mesura a un pati interior ben enjardinat i acollidor els mesos d'estiu. Aquesta fonda, amb aparença i vocació d'hotelet, era molt coneguda a Carcaixent. Allí s'allotjaven molts comerciants atés que l'activitat citrícola de la ciutat era molt important, i, a més, en estar pròxima a l'estació del tren, feia que hi haguera un gran tràfec de viatgers, comerciants i representants que s'hi estaven a dispesa. A la Fonda de l'Estació es feien bona cosa de tractes de tota mena, sobretot en comprar i vendre milers d'arroves de tota classe de cítrics que produïa el terme de Carcaixent.../...
(Cendres de Ternils, capítol 10. Els comptes clars, pàgines 114-115)

diumenge, 2 de juny del 2013

Gràcies a Maria Josep, a Manel, a Vicent i a Júlia


El passat dia 23 de maig presentàrem Cendres de Ternils a Oliva, a la biblioteca de l'Envic, gràcies als bons oficis del seu bibliotecari Vicent Olaso. Pel que fa a l'assistència de públic, en honor a la veritat no sé si qualificar l'acte d'èxit atenuat o bé de fracàs relatiu. I això perquè, contant-nos als mateixos intervinents, seríem una quinzena de persones. Però en tot cas em trobava en deute per agrair la participació de Maria Josep Escrivà, filòloga i poetessa; Manel Arcos, periodista i investigador del bandolerisme, i també, i si se'm permet d'una forma un poc més especial, de Júlia Rodríguez, a qui no tenia el plaer de conéixer.
Doncs bé, destaque un poc més el paper de Júlia perquè durant uns deu o dotze minuts va fer un monòleg fantàstic representant uns passatges de la novel·la. I em sembla que ho va fer... millor impossible. Sincerament, només per veure-la actuar valia la pena que haguera vingut més gent. Però, què hi farem, això és el que hi ha.
Maria Josep, que és una persona molt sensible i és com una mena d'activista cultural a la Safor, i molt més enllà, m'ha comentat la possibilitat de presentar-la una vegada més la primavera d'hivern pròxima, o siga, a la tardor, i supose que a Gandia; sobretot i especialment perquè val la pena que algunes persones un poc més interessades o encuriosides puguen gaudir de l'actuació de la Júlia. Doncs, molt bé, ho tornarem a intentar. I això, moltes gràcies als intervinents.
Ah! Se m'oblidava dir que Maria Josep va proposar un format nou en la manera de presentar els llibres, que a mi em va agradar molt. I de fet endavant jo mateix i en la mesura possible també ho faré així: com una mena de diàleg entre els intervinents, reforçat amb imatges. Tot per fer més atractiva i entretinguda per al públic la presentació d'un llibre i no allò d'anar i soltar un "rotllo" que de vegades arriba a ser bastant avorrit.