dijous, 29 de desembre del 2011




Ací teniu la lletra d'una cançó que em sembla meravellosa i a propòsit de la qual vaig posar una nota al meu blog el 8 d'octubre de 2009. Fa un moment, repassant notes perdudes l'he poguda recuperar.
El silenci d'estimar (Eliseo Parra). Canten Eliseo Parra i Pep Gimeno “Botifarra”, en uns assajos i a Torroella de Montgrí, agost de 2008.

Vol sortir la meua veu
i cantar,
que és el fet el que pregona,
no el parlar.
Si estimem el vent que ens porta
la paraula,
el silenci d'estimar
mai se'n va.
Jo no sé quan dius t'estimo
si és veritat,
però què bé ho sap el meu cos
quan hi sent la teua mà.
I amb aquesta jota
vull cantar
i vull ser la veu que el vent et durà,
el meu crit d'amor serà un abraç.
Vol sortir la meua veu
i cantar,
que és el fet el que pregona,
no el parlar.

dimecres, 21 de desembre del 2011


Ahir estiguérem xarrant durant un parell d'hores a ca Pasqual. Com sempre, Adrià ens oferí alguna cosa per beure i passàrem, però sucumbírem a la segona i no li férem oix a uns dolcets de Nadal acompanyats d'un moscatell molt finet i adequat. Com quasi sempre, coincidírem també amb la visita que li fa sovint Arcadi, a qui vaig aprofitar per preguntar-li sobre un personatge carcaixentí, nascut a Xàtiva, que era amic i company de lletres de Blasco Ibáñez: Francesc Sales Sarrión. I, en efecte, alguna cosa em va dir Arcadi, si no recorde mal i segons Soler i Estruch, que potser li ho va dir, era conegut per l'àlies de Cabellots, sent un personatge carcaixentí destacat. Em va dir d'ell que escrivia al setmanari carcaixentí La Ribera, on portava una secció en què signava amb un pseudònim de dona, pel que la gent pensava que era un muller. També em va dir, coincidint amb el que em digué un dels néts aquest estiu passat, que el senyor Francesc Sales sembla que va viatjar per tot el món, o almenys a llocs tan distants que així es podria dir: Estats Units, Austràlia, etc.
Total, que encara que anàvem en principi tant Robert com jo, i supose que també Pasqual, amb ànim de parlar de lletres, al remat acabàrem parlant més de la situació econòmica i del nou president del govern i de com està el pati. O siga, que al remat... no arreglàrem el món, no. En fi, a l'any nou tornarem a repetir visita, i a veure si és possible xarrar de narrativa més que no de la situació del país. Clar que... no sé si això serà possible.
Per cert, molt bons els dolcets nadalencs, i a propòsit, per aquestes dates comence a trobar a faltar un parell de dolços bàsics i essencials que tothom feia abans i que ara normalment la gent sol comprar als forns o pastisseries: els típics pastissets de moniato i el torró de cacau.

divendres, 16 de desembre del 2011

Una foto de Berfull dels anys 70 aprox.


Berfull, actualment
No sé perquè però m'ho veia vindre. Ni durant la primavera ni l'estiu passat he observat cap moviment que indicara que s'estava fent algun tipus d'obres per Berfull. I, el que és pitjor, feia temps que Edelmiro no em comentava res al respecte. I jo, que casualitat o no per aquestes dates estava a punt de preguntar-li, i va i el diumenge passat que veig una notícia en la prensa en què, entre altres, es dóna compte d'una sèrie de llocs en què hi ha algun monument, etc., que estan en greu perill, esperant ajudes públiques per a la seua rehabilitació. I dic, doncs ja està clar, ací no es mou res perquè ara amb motiu o excusa de la crisi no hi ha ni un euro per a fer res.
Després d'una sèrie de gestions molt complicades amb els propietaris del llogaret, finalment l'ajuntament havia aconseguit la propietat dels terrenys, i amb això, aconseguir una quantitat de 272.000 euros aprovats en un pla que ara no recorde el nom per intentar salvar el que es puga de Berfull. Supose que especialment l'arc o portal d'entrada i la Casa de la Senyoria, independentment de quina fóra la seua destinació a posteriori. Però la realitat és que a l'Ajuntament de Rafelguaraf no ha arribat ni un cèntim. I això, encara gràcies que la corporació municipal ha avançat algunes quantitats, que òbviament tampoc ha cobrat encara. Fins ací ens ha arribat la sort.
Quan em vaig animar a posar-me en el món de la narrativa, tot i que pensava enviscar-me en una novel·la d'un altre tipus, pensat i fet se'm va ocórrer escriure primer que res una altra sobre Berfull. La vaig redactar entre la tardor de 1995 i la de 1997. Va ser publicada l'any següent, 1998, per edicions La Xara, de Simat de la Valldigna. La novel·la, que potser algú sabrà que es diu Adéu a Berfull, la vaig fer pensant que potser serviria, encara que fóra un poc (ingenu de mi) per tal de salvar Berfull. Si no m'enganye hauran passat quasi quatorze anys la primavera pròxima, i Berfull, com avançava en la pròpia novel·la, cada dia està més pròxim a ser això: un muntó de pedres. No sé com explicar el que sent en aquests moments de ràbia i impotència. Quin país de pandereta que som!

dimecres, 7 de desembre del 2011

Un arbre monumental. Àlber de l'hort de Gastaldi (5 metres de perímetre)

Fa uns pocs dies acabe de llegir la que es considera un de les obres principals, si més no, de Pío Baroja: El árbol de la ciencia. M'ha agradat més que prou. Tot i que he trobat una qüestió puntual que no sé com interpretar-la. Ho hauré de comentar amb algun bon amic o amiga que també l'hagen llegida, a veure distintes opinions, què en pensen al respecte. En fi, en tot cas, el més important per a mi és això, que m'ha agradat la seua lectura, durant la qual, en algun moment m'han vingut a la memòria Miguel Delibes (per El camino) i Camilo J. Cela (per Viaje a la Alcarria). A mi em sembla que una bona novel·la, amb independència de si l'autor ens vol transmetre algun missatge o idea en concret, l'única cosa que cal demanar-li bàsicament al text és que ens agrade i enganxe, que ens distraga bàsicament i prou i res més. Cadascú som d'una pasta i els arxius de tot tipus del nostre cervell es barregen i ens porten a entendre, a veure o rememorar coses ben diferents.