dijous, 24 de febrer del 2011

http://vimeo.com/moogaloop.swf?clip_id=2539741

Diumenge passat, dia 20 de febrer, presentàrem Joan i jo el llibre de la subcomarca a l'auditori de Rafelguaraf, que tal i com prevéiem es va quedar massa gran per a l'audiència. Total varen vindre no arriba a quaranta persones, cosa que, comparant amb l'assistencia a l'Énova es queda moltíssim per baix. En fi, tampoc té major importància: el que hi ha, juga. I tambe és veritat que moltes persones havien anat a l'Énova. De totes formes, com que ens havíem oferit a anar a tots els pobles, és el cas que ja hem complit amb Manuel, l'Énova, la Pobla Llarga i Rafelguaraf. I em sembla que tancarem la gira amb la presentació a Castelló de la Ribera, o perquè ningú s'ofenga, a Castelló, que gairebé tothom diem per ací, Castelló, sense més.
Entre els assistents, però, sempre hi ha algunes novetats destacades. Estava el meu amic Cortell i la seua filla Natàlia, recent vinguda d'Itàlia, i Aigües Vives, que em va semblar que s'ha refet després de la seua eixida de l'AVL, que em va contar una cosa sobre la possibilitat d'anar un dia a l'Institut Cartogràfic Valencià, pel tema dels fullets de toponímia que sembla que fins i tot es poden modificar, si cal, pels propis autors. 
A les acaballes d'una "picadeta" m'assabente que a l'alcalde de Rafelguaraf li han furtat... no sé si va dir 85 plantons de caquier, sent la cinquena vegada que patix algun tipus d'atemptat al seu camp. Ni que siga per motius polítics o per qualssevol altres, és un acte de covardia trencar, robar, etc. arbres o plantes indefenses. Però aquest tipus d'actes no són una novetat per aquesta contornada, que també els patixen alcaldes d'altres colors, que en això no hi ha exempcions, el poc de trellat ataca igual a uns que a altres.

divendres, 18 de febrer del 2011




Igual que vaig posar allò més interessant de la intervenció d'Aurelià Lairón en l'acte de presentació del llibre La Subcomarca de Castelló i les Énoves, el dia 30 de gener proppassat a l'Énova, ara pose un resum de la intervenció del doctor en Història per la Universitat de València, senyor Tomàs Peris, que va tenir a bé fer uns comentaris a propòsit del llibre i dels autors el passat dia 11 a la Pobla Llarga.
"Esta nit compartim el goig de presentar un magnífic llibre d'història local del qual són autors Joan Català i Vicent Sanchis. L'estudi es titula: La subcomarca de Castelló i les Énoves, i tracta com expressa el subtítol, de Geografia i d'Història, sobretot l'evolució de la xarxa vial i la toponímia del territori.
He emprat ben conscientment l'adjectiu de "local" per referir-me a aquest nou llibre d'història perquè és un concepte que li afegeix valor...
En el pròleg del llibre Economia Agrària i Història Local, publicat l'any 1981, un gran intel·lectual valencià (Joan Fuster) reivindicava la Història local. Defensava aquest gènere afirmant que era una modalitat d'estudi del passat que no es limita a tractar de "les 'historietes' dels reis i dels senyors feudals..., (sinó de) la vida diària, la del jornal i la de la missa, la dels imposts i la dels llibres, la de les escoles i la... del treball. La 'història local' és... la història que ens és desconeguda, la història del 'poble' i la dels 'pobles'... De més a més, tota 'història', si es vol 'història total', ¿no haurà de començar per ser 'història local'?".
La intensa renovació metodològica experimentada per la historiografia valenciana des de la dècada de 1970 anà de la mà de la dignificació dels estudis d'Història Local i del refermament dels vincles amb el món universitari. Dos símptomes d'allò més eloqüents dels nous aires foren l'exitosa celebració del I Congrés d'Història del País Valencià en 1971 i del I Congrés Internacional d'Història Local que, amb el títol de l'Espai Viscut, organitzà la Diputació de València en l'any 1988...
Fonamentals en aquest procés d'elaborar una història local rigorosa, depurada de tòpics i prejudicis, han resultat les Assemblees d'Història de la Ribera, encetades a Sueca l'any 1980, unes trobades qualificades com de "fructífer encontre entre una generació de respectables erudits locals i d'inquiets universitaris".
No menys importants foren els nombrosos llibres publicats o els articles donats a conèixer en revistes com Quaderns de Sueca, Al-Gezira... o en els programes de festes dels pobles, bastants dels quals molt dignes...
Joan Català i Vicent Sanchis pertanyen al bo i millor d'aquesta tradició d'història local a la qual m'acabe de referir...
Sovint, la pròpia humilitat dels autors, la familiaritat que deriva de compartir quotidianitats -ser un més del poble-, així com també del fet de no cobrar pel seu treball com a historiadors fa difícil captar l'alt mèrit del producte cultural que ens ofereixen...
L'excel·lent i impagable llibre escrit per Vicent i per Joan no sorgeix del no res.
D'una banda, segueix les llunyanes petjades dels Roc Chabàs, els Carles Shartou, Benet Ballester, Andreu Piles, Francesc Fogués o les més recents dels Víctor Oroval, Josep Maria Parra i d'altres insignes historiadors de la nostra comarca, intel·lectuals reeixits als quals la societat riberenca ja ha reconegut el seu generós esforç (a hores d'ara, tots ells donen nom a algun carrer, una biblioteca, una escola o un institut en el municipi beneficiat pels seus estudis).
D'altra part, no és el primer treball d'història que Vicent o Joan realitzen.
Com tants historiadors locals, JOAN CATALÀ porta molts anys amb una doble activitat professional: la que li permet guanyar-se la vida i la d'infinitat de dies i milers d'hores de treball no remunerat dedicades a estudiar el passat de la seua terra (La Pobla i les comarques de la Ribera i la Costera). Aquest esforç discret i abnegat li ha permès oferir un bon grapat de coneixements als conveïns i als especialistes: geògrafs, historiadors, filòlegs...
VICENT SANCHIS és altre exemple pregó d'intel·lectual compromès amb la societat. Ell també porta una virtuosa "doble vida". D'una part, l'activitat professional formal (és a dir, la de la nòmina i l'horari reglat). D'altra banda, un esforç i una dedicació cultural gairebé sense límits, un veritable pou sense fons on aplica bona part de les energies que li queden després de complir amb les obligacions laborals...
Tant la tradició cultural de la millor història local valenciana com l'experiència i maduresa aconseguida per Joan i Vicent durant dues dècades d'exercici intel·lectual es veuen reflectides en el llibre que avui presentem: La subcomarca de Castelló i les Énoves...
Vuit anys després de l'edició del llibre de Josep Lluís Navarro, La Pobla Llarga. Introducció a la seua història, tenim la sort de poder disposar d'una síntesi que ens ofereix una visió alhora global i detallada sobre la geografia, la història, l'evolució de la xarxa vial i la toponímia dels set pobles que reguen de la Séquia Comuna.
L'objectiu dels autors mai no ha estat -com sí que ho era en el segle XIX- aconseguir una finalitat apologètica, és a dir, exaltar, des d'un cert patriotisme de campanari, les glòries de cada poble. Ben al contrari, com expliciten en la dedicatòria col·lectiva, l'objectiu del llibre és més madur i més ambiciós. Literalment, ells expliquen que l'han escrit "per a que els veïns i les veïnes de la subcomarca... puguen conèixer i estimar un poc més la terra on viuen".
És de justícia donar l'enhorabona als autors, tant per l'esforç realitzat com pels magnífics resultats assolits.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Dibuix d'Andreu Valls

Els autors: Joan i Vicent












Potser perquè ja estem a efectes pràctics en precampanya electoral, però la presentació de La Subcomarca de Castelló i les Énoves està resultant-nos, a Joan i a mi, com una mena de mini gira pels pobles de la subcomarca a què ens referim: Manuel, l'Énova, Rafelguaraf, Sant Joanet, Senyera, Castelló i a Pobla Llarga; o siga, com si anàrem de "bolos", que diuen. Encara que comprenc que les institucions que han subvencionat el llibre estan en el seu dret de voler fer estos actes. Jo faria igual, segurament.
De fet, en abril de l'any passat i quan el llibre encara no estava editat però amb les subvencions ja compromeses, férem la presentació a Manuel amb ocasió de la Trobada d'Escoles en Valencià. I aquest "porrat" passat, dia de la Candelària (2 de febrer), estiguérem signant llibres en la paradeta de l'associació cultural Mitja Galta, que es va oferir a vendre llibres de l'Ajuntament de Manuel (de la part que li corresponen).
Enguany, i amb el llibre ja imprés, el passat dia 30 de gener a l'Énova, amb la participació de l'historiador i Cap de l'Arxiu de l'Ajuntament d'Alzira, Aurelià Lairón, que va manifestar una opinió molt favorable,  va ser un èxit de públic que quasi va omplir de gom a gom el saló d'actes de la Casa de la Cultura. On, per cert, tinc entés que els llibres que li corresponien (uns 85, si no recorde mal) ja s'han esgotat. I pel que fa a la Pobla Llarga, potser perquè alguna cosa va fallar, però el divendres passat (dia 11) el presentàrem allí amb una assistència de públic regular tirant a baixa. Una llàstima perquè la intervenció del doctor en Història Tomàs Peris va ser memorable, almenys per a nosaltres.
Ara, el diumenge pròxim, dia 20 de febrer, el presentarem a l'auditori de Rafelguaraf. Un local que al meu parer és massa gran per a un acte d'estes característiques. Quan el local que trobe més adequat i que habitualment solc utilitzar per a altres presentacions, la Llar dels Jubilats, on caben unes 50 persones, potser seria més apropiat. Però... en fi, també és cert que l'auditori disposa de micròfons i la possibilitat de projectar imatges. En fi, ja veurem què passa diumenge que ve. La intenció és bona, però...

El terme de Rafelguaraf i el Realenc (Xàtiva)

dijous, 10 de febrer del 2011



Arrimat a marge i des del meu exili forçós enyore temps que foren millors. Aquest 9 de febrer he tingut el plaer de retrobar una antiga amistat. Es tracta de dues germanes de l'Énova de qui sempre he tingut un bon record: Rosa i Maruja Doménech. I és que, del temps de l'adolescència tan diferent a la dels jóvens d'ara certes coses se m'han quedat gravades per sempre.
Com dic, recorde aquestes germanes allà pels anys... finals dels 60 i primers dels 70 del segle passat, que sona ja a molt vell però no ho és tant. El cas és que, quan jo anava a Xàtiva a l'institut Josep de Ribera en l'autobús que cobria la línia Rafelguaraf-Xàtiva, i poc després de passar el Tossalet entrava el vehicle a la plaça de l'Énova, allà estaven aguardant un grup de persones, entre les quals hi havia Rosa i Maruja amb els seus uniformes del col·legi de les dominiques. Rosa tenia sovint agafada de la mà la seua germana Maruja, tres anys més menuda. Supose que els pares li dirien que tinguera cura de la germaneta, aleshores una xiqueta amb la cara redoneta, ulleres i aspecte de bona estudiant i obedient. Mentres que Rosa, així la recorde, sempre molt formal i gens revoltosa com eren algunes altres un poc més donades a rebolicar la tranquilitat de l'autobús, tot i que sense passar-se'n tampoc.
La bona qüestió és que el dia 9 de febrer havia quedat amb elles per donar-los un exemplar de La subcomarca de Castelló i les Énoves. A més, de pas, volia justificar el per què, anteriorment, farà cosa d'uns tres anys o poc més, els vaig fer a través del meu amic pintor i artista faller Albert Abril uns exemplars de les meues novel·les, pensant, sobretot, que potser a Maruja li servirien un poc de distracció. Però me n'he assabentat que per qüestions de vista té dificultats per a la lectura, de manera que en realitat els llibres en tot cas els podran fer servir els fills de Rosa, encara que siga perquè estan en edat d'estudi.
I em pregunte ara, per què les persones perdem certes amistats? ¿Per què la vida ens separa tant, quan la distància entre els llocs en què vivim no ho és gens? Vull dir, m'haguera agradat mantenir aquella amistat. I ara, un bon grapat d'anys després, ens retrobem. Jo els he dit que estic fet un fregall, i elles em fan algun comentari que pareix que volen competir en això. Els anys no passen debades, diu Rosa. Sí, es nota que ha passat el temps, però elles em pareix que mantenen el seu tarannà. Tot i que em va semblar que es trobaven un poc... incòmodes. Sobretot quan jo, burret com sóc, no m'aclaria en el funcionament de la màquina de fotografiar de la meua filla Flàvia! No estic segur, però el meu caràcter "patidor" em fa pensar en això.
I és que la vida és injusta. Des del moment en què naixem estem en perill que l'atzar ens jugue una mala passada i ens puga ocórrer qualsevol cosa... bona o dolenta, que la sort pot ser bona i pot ser mala. Encara que sovint interpretem el concepte de "sort" únicament en sentit positiu. En fi, al remat, per unes qüestions o per altres te n'adones que per damunt dels diners i les coses materials, per damunt de moltes més coses... no hi ha res més bonic que una autèntica amistat. Així que, em venen al pensament, una vegada més, els versos del meu estimat amic i poeta Robert Cortell,...
.../...
La vida ens separa, mes la memòria
tot ho empara, com la celístia la nit.
Que no és injust l'adéu, sinó l'oblit.

Rosa i Maruja, una amistat retrobada? El temps dirà.

divendres, 4 de febrer del 2011


Xe, hi ha que veure com són les coses! Ahir dijous, d'una forma totalment casual després de més d'un mes esperant audiència, finalment ens podem apropar Robert Cortell i jo a veure a l'amic Pasqual Adrià. A banda d'una novel·la publicada (Falsa biografia), ens conta que du molt avançada una altra, a més de dues obres de teatre que pel que es veu va amb ganes de fer-li la competència al seu cosí Paco. Cortell l'obsequia amb la seua darrera obra de poesia, publicada per l'editorial Vitruvio (Otras voces), que, com m'imaginava, passa sense que a Carcaixent cap dels corresponsals de premsa li haja dit ni gos què fas ací. Al cap d'uns moments i sense estar previst arriba el seu cosí, Paco Adrià, guanyador del darrer premi Octubre de teatre... -I ara en penjar aquesta nota me'n vaig a la llibreria Sant Antoni a comprar la La taula de canvis-. Un poc després s'afegeix Arcadi, que sempre em dóna la sensació de ser com una mena d'enciclopèdia viva, sobretot pel que fa a qüestions d'actualitat política, però també cultural i literària. Jo aprofite per dir-li, a Arcadi, la publicació del llibre de La subcomarca de Castelló i les Énoves, on, entre moltes altres coses n'hi ha un parell de dibuixos a ploma del benvolgut Andreu Valls, en què es veu perfectament la diferència entre el "barranc de Barxeta" i el "riu de Barxeta", que molta gent d'aquesta banda de Carcaixent-Alzira desconeixen o fins i tot confonen sovint. Per cert, Pasqual ens conta una anècdota d'uns premis literaris de prestigi que és... perdoneu-me el llenguatge: per a cagar-se i no torcar-se. Tindrà castanyes que una persona forme part d'un jurat literari que es dóna per desert i l'any següent eixa mateixa persona s'endú el mateix premi... doblat de calés, que diuen allà a Catalunya, sense perdre la compostura i donant excuses en declaracions a la tele! Mare de Déu! i quanta misèria "literària"! I és que els escriptors i les escriptores, i les editorials, també són humans i per tant cauen en els mateixos pecats que la resta de la societat. En fi, no vull parlar més del tema perquè de vegades no sé aturar-me i no sóc "políticament correcte". El cas és que estiguérem d'animada tertúlia, literària sobretot, durant un parell d'hores que em semblaren deu minuts, en què gairebé ho arreglàrem tot, com ara la moguda dels països del nord d'Àfrica. Per cert, Pasqual, gràcies per la cervesa, molt bona!

dijous, 3 de febrer del 2011

 
















De vegades penses que un projecte, en aquest cas la presentació d'un llibre, pot eixir bé, i el cas és que... sorprenentment, arriba a eixir bé. En efecte, diumenge passat va tenir lloc a la Casa de la Cultura de l'Énova la presentació del llibre La Subcomarca de Castelló i les Énoves, del qual tinc l'orgull de ser coautor amb el meu amic poblatà Joan Català. La capacitat del local és d'unes 350-375 butaques, i la veritat siga dita és que, tot i que n'hi havia algunes buïdes, no obstant això pense que estaria sobre les 300 persones les que varen fer acte de presència, entre les qual hi havia els set alcaldes de la subcomarca i la majoria de vocals de les séquies de la Séquia Comuna de l'Énova i Castelló. I és que, per a això s'havia fet publicitat per tota la subcomarca que en conjunt està en uns 20.000 habitants.
En tot cas, ací vos pose les parts més interessants de la intervenció d'Aurelià Lairón, historiador, Cap de l'Arxiu de l'Ajuntament d'Alzira i professor de la Universitat Catòlica de València, que va tenir a bé fer uns primers comentaris a propòsit del llibre.


"...La presentació d'un llibre no és qualsevol cosa. La presentació d'un llibre és, o almenys hauria de ser, un esdeveniment important. I això pel que la cosa comporta. Un llibre és el resultat d'un treball, d'un esforc, d'una inquietud, i, sobretot, d'un compromís. D'un treball, en este cas, voluntari; d'un esforc, en este cas, compartit; d'una inquietud, sovint plural, i d'un compromís personal i, en este cas, em consta, permanent, per part dels autors amb la terra i amb la gent amb la qual ells conviuen. Conec de fa anys a Joan i sé del seu interés per contribuir a recuperar la memòria col·lectiva del seu poble. Conec de fa anys a Vicent i sé de la seua necessitat de transmetre a les generacions actuals el llegat dels nostres avantpassats, sobretot pel que fa a la forma de viure i d'entendre la vida. Els dos han donat a la llum fins ara articles i llibres interessants que han mogut la curiositat dels qui ens dediquem a això que anomenem Història...
...Saber el perquè d'un topònim, el perquè d'un antropònim: intentar descobrir, sempre, el perquè de les coses. La història, ja se sap, és mestra de la vida; o, almenys, deuria ser- ho. I és mestra perquè ens ensenya. Ens hauria d'ensenyar, sobretot, que no hi ha que tornar a caure, a repetir, els errors. La història és memòria, memòria d'un temps ja passat que mai no tornarà, però del que hem d'extraure conseqüències, sempre en positiu.
La història és la ciència dels hòmens a través del temps. Sense hòmens, sense dones, no hi ha història. Tot allò que és o ha sigut, és o ha sigut gràcies a l'home i a la dona que són i han sigut els veritables protagonistes dels fets, dels successos que han ocorregut. La geografia determina un paisatge i l'home amb la seua actuació transforma el paisatge, el modifica, el canvia, el fa més seu. Cal un exemple per tal d'aproximar a eixe fet la Ribera, la nostra comarca, és de la mateixa manera que Egipte, un do del Nil, un do del Xúquer. El Xúquer, el corrent fluvial que li dóna nom, al qual vessen les seues aigües rius com ara l'Albaida, el Magre, l'Escalona, el Cànyoles, el Sellent, el dels Ulls... Eixe riu que ens vertebra i a l'hora ens unix, és el que rega amb les seues aigües els nostres camps i els transforma, és el que ha fet possible el canvi del nostre paisatge: terres de secà esdevingueren autèntics paradisos en convertir-se en horts. Sols hi ha que recordar una sèrie de conreus: la morera, l'arròs, els tarongers, ara els caquis... / ...L'Albaida recorre els seus 8 kilòmetres finals per dins de la subcomarca ja que penetra per l'est de Manuel, ix a la planura entre el Puig del Castellet de Castelló i la localitat de Senyera, voreja Castelló, tot circulant per damunt d'una mota fluvial i, a la fi, s'aboca al pare Xúquer.
Els autors del llibre que hui presentem assenyalen que la subcomarca de Castelló i les Énoves disposa d'una geografia amb uns accidents propis, combinada amb una cultura i una microhistòria particular de la qual han sigut protagonistes les dones i els hòmens que han viscut ací. Si això és així, res no obsta per considerar que, en efecte els set pobles dels quals estem parlant: l'Énova, Castelló, la Pobla Llarga, Manuel, Rafelguaraf, Sant Joanet i Senyera, constituixen una subcomarca. Eixa subcomarca és, ni més ni menys, la que els autors reivindiquen. Però, tranquils, que eixa reivindicació no va més enllà. Perquè tant Joan com Vicent, Vicent com Joan, i vostés i jo, i jo i vostés sabem que tots som, en tant en quant que ens vinculem amb els pobles del nostre pare Xúquer, i amb aquells que venen aigua avall, tots som, dic: riberencs. El llibre que hui veu la llum vol contribuir a que els pobles i les gents d'estes terres es coneguen una miqueta més i millor. La complicitat entre els qui han fet el llibre: els seus autors, i aquells a qui va destinat: els seus lectors, resta, per tant, fonamental. El compromís del qual els parlava abans es neccesari i sols així s'entendrà un text l'objectiu del qual no és altre que contribuir a estimar la terra on ens ha tocat nàixer. Difícilment es pot estimar allò que no es coneix...
...El llibre s'estructura en tres parts molt clares, molt ben delimitades i definides. La primera, com no podia ser d'altra manera, és aquella que ens dóna compte del territori, de l'espai, del lloc que serà objecte de l'estudi amb una superficie i uns límits concrets. La subcomarca de Castelló i les Énoves, al sud-est de la Ribera del Xúquer, representa el 8,78% de la comarca i compta amb una extensió de vora 75 kms2. comprés el Realenc. Els autors han tingut l'encert de situar-nos, de fer-nos vore des del centre geogràfic de la subcomarca (el pont de Montflorit -viaducte que salva la via fèrria a l'altura de Sant Joanet) l'horitzó. Al nord resten Alzira i Llombai, al sud Albaida i el Montcabrer, a l'est la Serra de les Agulles i el Montdúver i a l' oest el Caroig i Santa Anna. La perspectiva sempre és molt important. Els autors del llibre ho han fet molt bé en acotar-la i mostrar-nos-la tal i com és. De seguit se'ns dóna compte de la Geomorfologia i, amb ella, de les muntanyes, tant de les d'algeps com de les calcàries, així com del pla, de l'horta i la marjal. Després se'ns dóna compte de la Hidrografia: del Xúquer, de l'Albaida i del barranc de Barxeta, corrents d'aigua que, òbviament, venen determinats per la climatología.
La segona part dóna compte de la presència de l'home en el territori. Les diferents etapes históriques es succeixen de manera que ens n'adonem amb la Prehistoria d'allò que va ocòrrer durant el Paleolític, el Mesolític, el Neolític, i les Edats del Coure, del Bronze i del Ferro. Els testimonis dels jaciments, poblats, camins i vies indiquen a la clara l'activitat socioeconòmica dels nostres avantpassats. L'època de la romanització i la presència visigoda a la subcomarca són, així mateix, analitzades sobre la base de les troballes i les restes arqueològiques. L'estudi continua amb les notícies referides a l'època musulmana dedicant especial atenció als camins ramaders i rurals existents durant l'Emirat Dependent, l'Independent, el Califat de Còrdova i els regnes de taifes. L'época foral, particularment la conquesta i repoblació per part de Jaume I i els segles posteriors, dins de l'Edat Mitjana, són tractats i analitzats convenientment amb profunditat, com ho són, així mateix, els períodes de les dinasties castellana (que abraça els anys 1412 a 1516) i austríaca (1516 a 1700). La segona part finalitza amb el segle XVIII. Es fa especial menció a la Guerra de Successió i l'abolició dels Furs. i s'assenyala la importància del conreu de cultius com la morera i l'arròs així com de l' expansió del regadiu.
La tercera i última part és la que, probablement, resulte més atractiva i interessant al lector i, això, perqué particularitza. En ella se'ns presenta la geografia i la història de cada un dels set pobles, també del Realenc, amb els diferents nuclis de població que els integren...
...Resumint i per a acabar, els propòsits de l'obra que es presenta són: en primer lloc divulgar la geografia, el medi físic, en definitiva l'espai on viuen, conviuen i desenrrotllen la seua vida els habitants dels set pobles. En segon lloc: recordar als set pobles la seua remota filiació a Xàtiva. En tercer lloc: recordar que han sigut les aigües de l'Albaida i de dos dels seus canals: la Séquia Comuna de l'Énova i l'antiga Séquia d'Algirós les dos artèries que han nodrit la seua agricultura, fins fa pocs anys la seua principal activitat económica. En quart lloc: contribuir a identificar i localitzar una serie de topònims i també el desxifra-ne, aclararir-ne i recuperar-ne els que cal. I en quint lloc: reivindicar la subcomarca.
A mi solament em resta felicitar als autors, a Vicent i a Joan, pel magnífic treball que han fet i a la Diputació Provincial de Valencia i als ajuntaments dels set pobles pel patrocini de la publicació. Sincerament: dubte que existisca per a alguna comarca o subcomarca un compendi geogràfic-històric tan complet com este. El llibre de Joan i Vicent facilita la perspectiva, aproxima la distància i ubica als nostres avantpassats en un espai i en un temps. “¡Ditjosos” aquells que honren la memòria de la seua terra i de la seua gent! L'enhorabona més sincera a tots, i moltes gràcies.”