dimarts, 27 de novembre del 2012

AVENTURA A TUNÍSIA


Josep Llorens, editor de Tabarca Llibres, ha complit amb la paraula donada i acaba de publicar-me AVENTURA A TUNÍSIA, novel·la que en la primera edició portava per títol AVENTURA AL DESERT (Edicions la Xara). Així es tanca la publicació de les novel·les de la trilogia morisca, que Llorens va dir que em publicaria poc després que el vaig conéixer com a conseqüència d'haver guanyat el premi Ciutat de Torrent de 2003. Així que ja ho sabeu, les obres que conformen la trilogia de temàtica morisca ja està completa a la venda. Supose que la podeu adquirir a les principals llibreries o bé directament a Tabarca Llibres, i, a Rafelguaraf, a la botiga de Salvador Castelló.
He de dir que les tres són reedicions que difereixen mínimament de les obres originals; que ningú es porte a engany. I això és perquè, pel que fa als textos, per a publicar-les en Tabarca, abans les vaig revisar i corregir amb deteniment, fent alguns retocs puntuals, esmenant alguna xicoteta errada, etc., a més de canviar mínimament els títols, i per això és que les considere més adequades. Doncs bé, a propòsit de tot açò, de vegades em pregunte quins títols són els més adequats i fins i tot quines portades m'atrauen més. Quant a les portades les que més m'agraden son Adéu a Berfull en la segona edició (dissenyada per l'artista carcaixentí Pasqual Boqueta); respecte Memòries d'un alamí l'edició de Columna Edicions (reproducció parcial d'un quadre del pintor austríac orientalista Deutsch), i pel que fa a Aventura a Tunísia la d'aquesta edició de Tabarca.
Finalment, vos confesse una cosa que em fa molta il·lusió: veure algun dia publicada la trilogia morisca tota junta, amb tapa dura i incloent uns pocs mapes que ubiquen l'àmbit geogràfic on transcorren els fets. Seria com un llibre de tres parts per ordre cronològic dels contextos històris en què transcorren les històries, i amb els títols que més m'agraden: Memòries d'un alamí, Fàtima de Berfull i Aventura a Tunísia; que és el mateix ordre en què aconselle la seua lectura a tota persona que s'interesse.



dissabte, 24 de novembre del 2012

En el 50 aniversari de Nosaltres, els valencians


Ahir divendres vaig estar a Manuel, a la Biblioteca municipal, on Pau Viciano va presentar la seua darrera obra: De Llorente a Marx. Estudis sobre l'obra cívica de Joan Fuster. Va presentar l'acte un regidor de l'Ajuntament de Manuel (entenc que seria del Bloc o Compromís), que abans va presentar el diputat Joan Baldoví, que em va donar molt bona impressió, a més d'agradar-me les coses que va dir per coneixedor del seu conciutadà suecà, així com algunes anècdotes que descriuen el caràcter d'un homenot com Fuster. Després, Pau va fer una interessantíssima intervenció en què va explicar el seu treball, editat per la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València.
Doncs bé, encara que conec un poquet, molt poquet certament, Viciano, em vaig quedar gratament impressionat durant la seua intervenció. Perquè tot i que Viciano és Doctor en Història Medieval, no obstant això, em semblava que estava escoltant en realitat un Doctor en Història Contemporània. Però clar, una cosa són els estudis acadèmics que una persona puga fer, i una altra allà on ens porta la vida per les circumstàncies que siga, i Pau Viciano va demostrar un nivell intel·lectual per a mi... no sé com vos ho diria, si em permeteu ara un poc una matisació de vocabulari més agrícola, que l'home es guanya ben bé les garrofes.
Respecte el llibre, ara, només fent-li una ullada a la contraportada i a l'inici de la introducció, em sembla que pot ser un llibre molt il·lustratiu, si més no per a mi, per a les persones que, com jo, tenim un coeficient intel·lectual ajustat. És a dir, com a mínim, de segur que pot ajudar a moltes persones a entendre millor qui era Fuster. Abans de llegir l'obra, aquest és l'alfarràs inicial que li faig.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Quan els trabucs refilaven


A propòsit de l'últim llibre de l'oliver Manel Arcos, Quan els trabucs refilaven, publicat per edicions Tívoli, de Gandia, he de dir que jo he col·laborat en el mateix; i passe a contar-vos com i de quina manera ha sigut la cosa.
Va ser a finals d'agost passat que Manel em va enviar un correu en què em proposava de participar en l'obra fent un estudi preliminar sobre el seu estil, la seua manera de narrar les històries, resultat de les seues investigacions sobre bandolers valencians del segle XIX. D'entrada li vaig contestar que jo no em considerava la persona més adequada, i que mirara de proposar-li-ho a algun conegut/da que fóra llicenciat en filologia. Però davant la seua insistència, al final vaig acceptar de fer un estudi preliminar sobre l'estil que utilitza Manel en els seus llibres.
Doncs bé, aquesta setmana passada vaig rebre el llibre i he de confessar-vos que ara estic orgullós d'haver col·laborat amb ell, permeteu-me que ho diga. I és que, independentment que jo estiga o no al nivell del prologuista (Germà Ramírez, de la Universitat de València) i un investigador històric de Dénia, Jaume Noguera; com vos deia, estic molt content que el meu nom aparega en un llibre de Manel Arcos i Martínez, que ara mateix em sembla probablement la persona que més sap del bandolerisme valencià del segle XIX.
I és que, en la mesura que conec mínimament el tema, per haver-me posat en el mateix tot i que en un àmbit molt més reduït, estrictament Barxeta i la zona al voltant del Buixcarró, i només de pensar en la quantitat de viatges, anades i vingudes que haurà fet a tota mena d'arxius, però sobretot i especialment les múltiples explicacions que haurà hagut de donar per tal que els diferents rectors (Amigo Sancho, con la iglesia hemos topado) de totes les parròquies de les comarques centrals del País li hagen facilitat l'accés als documents: és a dir, només en els entrebancs que haurà hagut de patir per a accedir a la informació... això sols, vos ho dic com ho sent, crec que ja el fa mereixedor d'un premi.
A més, compartisc amb ell l'interés per les publicacions que ens aproximen a la nostra història, al nostre passat. Un passat que fóra bo que coneguérem més tothom, la societat en conjunt, encara que fóra sols per evitar repetir allò que hom diu: tropessar amb la mateixa pedra. Xe, que estic content i desvanit. Es nota? I, naturalment, el llibre és molt recomanable. Com ho sent és que vos ho dic.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Dimarts 13, i amenaça de pluges fortes. I una rectificació d'última hora

El tema de la tertúlia serà bàsicament sobre aquest llibre

Com que "el que diu que sí també diu que no" i entenc que també  a l'inrevés, i "la paraula és l'home", que diuen al meu poble, és el cas que aquest cap de setmana el tinc quasi de gom a gom. O siga, tot és voler centrar-me en una novel·la... i no hi ha mans.
Vejam, divendres 16 tinc la presentació de Cendres de Ternils a Manuel; cosa de què no em queixe en absolut. Seria un borinot i molt més encara, un desagraït, si no fóra una persona com cal i em queixara de participar en la presentació d'un llibre que és meu, i que gràcies a una editorial que es juga els diners s'ha publicat.
Però ara, un poc d'imprevist, he d'afegir un altre acte més, i és que diumenge 25, en un dels raconets del món on caldrà que em busqueu si em perd algun dia (el Pla de Corrals), participaré en una tertúlia posterior a una paella sobre bandolerisme als voltants del Buixcarró i la vall de Barxeta. O siga, que bàsicament parlaré de Bandolerisme a Barxeta (Bernat i els dos germans Escrivà); especialment d'aquests dos germans que són els bandolers protagonistes de la que espere que a poc a poc siga una llegenda famosa, compartida ara per ara -únicament, em sembla- entre els pobles de Barxeta (la Costera) i Rafelguaraf (la Ribera).
Per si vos abelleix, vos faig sabedors que hi haurà una visita guiada (preu 13 euros, inclou dinar). Per a participar, contacteu amb Lluís Seguí, telèfon 665 469 828. L'eixida serà a les 9,30 h. des de les escoletes del Pla de Corrals, i el dinar està previst cap a les 14,00 h. al bar Buixcarró. Hi haurà alguns pocs exemplars a la venda dels dos llibres: Bandolerisme a Barxeta i Cendres de Ternils.

dilluns, 12 de novembre del 2012

Cendres de Ternils a Manuel (porta de la Ribera i/o de la Costera)


Benvolguts i benvolgudes:

El pròxim divendres dia 16 de novembre, a les 20,00 hores, tindré el plaer de presentar a Manuel (Biblioteca municipal. C/Àngel, 28) la meua darrera novel·la Cendres de Ternils, publicada per Edicions 96 de la Pobla Llarga.
Per altra banda, aprofite per celebrar haver arribat ja a les 10.000 visites del meu blog. El blog el vaig iniciar amb un altre format i gràcies al meu company de treball a les Corts Valencianes, Miquel Boronat, pel febrer de 2006. Després, en 2008 o 2009, no recorde bé què va passar que vaig perdre les entrades fins aquells moments. De manera que no sé si les visites es refereixen des d'aleshores ençà o des d'un principi pel 2006. En fi, que això és el que hi ha.
Tampoc és que em preocupe molt ni massa tenir més o menys visites. De fet, vos recorde que només tinc un blog no tant pel fet de fer públiques una sèrie d'idees o reflexions, sinó només únicament i exclusiva pel fet de dir ací estic i açò és el que faig. És l'única manera d'estar viu en aquest món tan banal en què el que no ix per la tele és com si no existira, i perquè algun que altre visitant ocasional del blog puga saber de la meua obra. O siga, clar i ras, només pretenc donar a conéixer els meus treballs, allò que faig per pur plaer sense estar lligat a modes ni repetir-me contant cent vegades la mateixa història. Faig el que em dóna la gana... i això no té preu. I que ningún s'ofenga, que no ho faig en segones intencions ni ànim de criticar cap company o companya de lletres. Escric el que m'abelleix i això és el que continuaré fent. Per aquest motiu no sóc ni millor ni pitjor que ningú, senzillament sóc qui sóc i com sóc.

divendres, 9 de novembre del 2012

Petites històries particulars (Ressenya de Cendres de Ternils)


Ressenya de Cendres de Ternils feta per la professora Pura Santacreu, i publicada en les pàgines del Postdata del periòdic Levante (9-XI-2012). La penge ací per si voleu llegir-la.

divendres, 2 de novembre del 2012

Castellsdesorra, blog de Pasqual Adrià

Francesc Adrià, Vicent Sanchis, Robert Cortell i Francesc Torres

A Carcaixent, l'amic i company de lletres Pascual Adrià ha preparat un blog de lletres: Castellsdesorra, en què em convida a participar. De moment estan ell, el seu cosí Paco i un altre xicot carcaixentí, David Oliver. I coneixent un poc l'existència d'altres apassionats per l'escriptura, em pregunte, podríem fer una associació d'escriptores i escriptors carcaixentins?...
Xe, compte. Ho dic en broma. A mi no em busqueu per compromisos, que no estic per participar en molts actes, allò que diem fer "vida social". En altres circumstàncies potser sí que m'haguera agradat. Només heu de recordar que el meu blog es diu Notes de l'exili. Doncs això, exiliat estic ja quasi per complet de sopars, reunions, conferències i altres embolics. De manera que estic preparant una selecció de les meues obres de narrativa, perquè entenc que això és el que volen. I dins de les de narrativa, sols aquelles obres que n'hi ha exemplars a la venda; o siga, excloent les obres ja exhaurides. Així que... en això que estic ara mateix. Li done la benvinguda a Castellsdesorra a aquest núvol fugisser que suposa estar en la xarxa.

Tertúlia a ca Pasqual Adrià
I vista la forta competència dels carcaixentins, m'hauré d'exiliar a Rafelguaraf, perquè allí em sembla que sóc el millor escriptor, encara que siga sols per allò del refrany castellà: en el país de los ciegos el tuerto es el rey. Doncs bé, em sembla que dec ser el millor escriptor del carrer Joan de Déu Montañés, en el tram comprés entre els carrers Jaume I i Ateneu Musical; els que viuen més enllà desconec si s'entretenen amb el futbol o amb el vol dels coloms. Sí. Des que va faltar el tio Sento Botella (Vicent Abril), que s'intitulava a si mateix "el agricultor poeta", i en la mesura que crec conéixer el personal que hi resideix... diria que per ací van els tirs. Ara, des d'aquest estiu passat tinc una amiga, una rafelguarafina que espere i desitge que arribe a aconseguir una de les seues il·lusions en aquest món de l'escriptura. I aleshores ja en seríem dos. Si n'hi ha més gent... ho ignore.