BIOGRAFIA


Casa de Rafelguaraf on vaig nàixer
L'atzar va fer que nasquera el dia 24 de febrer del 1955. I això va succeir al número 19 del carrer Sant Vicent del barri del Raval de Rafelguaraf (Ribera del Xúquer), poble on conserve la casa dels pares i solc anar sovint, encara que visc a Carcaixent des del 1981. Els meus estudis acadèmics són únicament els corresponents al Batxillerat Superior, que vaig realitzar a l'Institut Josep de Ribera de Xàtiva, i uns quants cursos de formació que vaig anar fent amb posterioritat. Amb dèsset anys vaig començar a treballar al camp, sobretot per a l'empresa Vivers Picot-Martínez, dedicada al conreu taronjaire i de planters de jardineria; període de temps del que guarde un record ben grat.
A causa de la formació durant els anys de batxillerat, i gràcies a la influència que en mi va tindre una professora d'història magnífica, que d'alguna manera ha marcat el meu esdevenir —Leonor Sanz Pons, deixebla del professor Joan Reglà—, és pel que m'interessen els temes etnogràfics, geogràfics, històrics i onomàstics, sobretot pel que fa a l'entorn local i comarcal que em són més pròxims; és a dir, especialment de l'àmbit geogràfic de la subcomarca de Castelló i les Énoves, de la Ribera del Xúquer, de la Costera i de la Valldigna.
En 1980 vaig entrar a treballar en l'administració pública en aprovar una oposició per a l'Ajuntament de Tavernes de la Valldigna, d'on vaig passar poc després a l'Ajuntament de Carcaixent (1981) i més tard a les Corts Valencianes (1986), primer com a oficial de gestió parlamentària i després com a transcriptor corrector del Servei de Publicacions (1989).
En 1988 vaig aprovar l'examen per a majors de 25 anys de la Universitat de València, amb la idea d'estudiar Geografia i Història. Però al final em vaig decidir per dur a efecte un projecte que duia en la ment de molt abans —quan estudiava a l'Institut Josep de Ribera—, tot i que no em comportara beneficis més enllà de la simple satisfacció personal. Així és com em vaig posar en un estudi que em va costar gairebé deu anys d'enllestir: Introducció a la història de Rafelguaraf, el Tossalet i Berfull (1995), obra fonamental que em va motivar a continuar escrivint, i és per això que també tinc publicats, entre altres estudis, Els últims moriscos de Benifairó de la Valldigna (2008), Bandolerisme a Barxeta (2009), La subcomarca de Castelló i les Énoves (2011) amb l'erudit poblatà Joan Català i Cebrià i Toponímia de Rafelguaraf (2015).
He participat en algunes assemblees d'Història de la Ribera a partir de la que va tindre lloc a Alzira, però sobretot en les celebrades a Sumacàrcer, Benifaió, Antella, Corbera, Guadassuar, Llombai, Alginet i la Pobla Llarga, a les quals he presentat comunicacions. També he participat en el I Congrés d'Història de la Costera celebrat a Xàtiva, en el XXXII Col·loqui de la Societat d’Onomàstica celebrat a Algemesí, en la III Jornada d'Onomàstica celebrada a Xàtiva i en la VI Jornada d'Onomàstica celebrada a Alzira. Així mateix sóc autor del fullet de toponímia de Rafelguaraf, coeditat per l'ajuntament d'aquesta població i la Generalitat Valenciana, i coautor dels de Senyera i de Sant Joanet, coeditats per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i els ajuntaments respectius.
Sense deixar d'estar interessat en continuar fent estudis relacionats amb eixos temes i àmbit geogràfic, des del 1995 que em dedique amb certa preferència a la narrativa històrica, i és per això que les meues tres primeres obres estan ambientades, en gran mesura, als meus pobles de naixença i de residència i a la zona esmentada adés; és a dir, al meu espai vital. De fet conformen una trilogia morisca en què alguns dels personatges principals estan interrelacionats; les obres són: Adéu a Berfull (1998), Memòries d'un alamí (1999) i Aventura al desert (2000), novel·les que han estat reeditades per Tabarca Llibres amb els títols de Fàtima de Berfull (2005), Històries d'un alamí (2009) i Aventura a Tunísia (2012).
A aquella trilogia morisca li han seguit les novel·les El repòs del sobirà (2003), Vespres de foc (2006), Cendres de Ternils (2012) i Terra de frontera (2016). També tinc publicats els llibres de contes i relats El geperut del Buixcarró i altres contes (2002), Enyorança magribina (2005), El conte de She Rong (Laia) (2008), Contes del Riurau (2008), El tresor del vereder (2010) i Dellà lo riu Xúquer (2014).
Potser per tot el que he explicat és que m'agrada escriure històries a partir de la coneixença de la història local, però també de succeïts o a vegades de simples frases o comentaris que escolte o he escoltat a les persones majors, a jornalers i gent del camp, a gent senzilla del meu àmbit rural: gent de poble —que diuen— com sóc jo mateix. En qualsevol cas, d'una manera o altra en les meues obres sempre hi ha un rerefons de costums, geografia, història, etc. A hores d'ara sóc pensionista però em mantinc actiu com a escriptor. I per això és que, en la dèria d’escriure, continue.

Carcaixent, on visc des de 1981