dissabte, 22 d’octubre del 2016

Rafelguaraf - el Riurau


El passat dijous va ser inaugurat oficialment, pel President de la Diputació de València i l'Alcaldessa de Rafelguaraf, el carril de vianants i per a bicicletes, així com la passarel·la que faciliten la comunicació entre la pedania del Riurau i Rafelguaraf. Esta era una reivindicació de feia molt de temps. De fet ja existia una passarel·la construïda ja feia temps, però que es trobava en bastant mal estat. Açò permetrà que el Riurau no es quede incomunicat pel camí més curt per accedir al llogaret, on viuen vora 70 persones, moltes d'elles jubilades o pensionistes, que en molts casos fan quasi a diari l'anada a Rafelguaraf per uns motius o altres.
Cal tenir en compte que per estes dates, quan hi ha les fortes pluges de la Tardor, de vegades es produeix el fet de quedar la comunicació tallada, durant unes hores o fins i tot dies, per l'aigua que baixa dels barrancs de les serres de Rafelguaraf i d'una gran part del Realenc. Precisament el passat 20 d'octubre, dia de la inauguració, va fer 34 anys de la gran inundació com a conseqüència de la rotura de la presa de Tous, i, per tant, dia d'ingrata memòria per a la Ribera del Xúquer.


Aprofite per comentar per a qui no ho sàpia, que este és el barranc que a partir de la Pobla Llarga i fins Alzira rep el nom de "barranc de Barxeta". Un barranc que és especialment famós a Carcaixent i Alzira per motiu d'inundacions. Barranc que només a títol anecdòtic cal dir que no duu ni gota d'aigua procedent del terme de Barxeta. Perquè la línia divisòria dels termes entre Barxeta i Rafelguaraf segueix exactament la línia divisòria d'aigües a un costat i l'altre. Moltiu pel que, per la procedència de les aigües primeres que l'originen (al Molló Alt del Realenc) potser el nom més correcte seria "barranc del Realenc", o bé, si es vol referir al primer poble per on passa, "barranc de Rafelguaraf". I faig esta observació no per reivindicar un canvi de nom, que no és el cas, sinó perquè el barranc de Barxeta i el riu de Barxeta són dos topònims que porten a confusió a moltes persones. I no és una cosa nova en absolut, que ja en el segle XIX hi ha referència a la confusió que produïa entre els geògrafs. Ja posaré un dia una nota al respecte que ara mateix no sé exactament per on la tinc arxivada.

divendres, 14 d’octubre del 2016

El diumenge passat, 9 d'octubre, a Barxeta

A Barxeta el 9 d'octubre passat, amb l'alcalde i la regidora de Cultura

Aquest passat 9 d'octubre ha estat un dia especialment emotiu per a mi. D'entrada vos diré que és, entre altres coses que ens afecten als valencians i valencianes, l'aniversari de la meua boda. Empar i jo hem fet 35 anys de casats. Però és que, a més, el passat diumenge, a Barxeta, vaig tenir el plaer de rebre el Premi de novel·la curta Poble de Barxeta 2016. I això per l'obra Roders, una novel·la de bandolers basada en fets reals. De fet en una nota de l'autor que figura a l'inici pose la següent observació:

«Durant el primer quart del segle XIX al País Valencià hi havia una quadrilla de roders comandats pels barxetans Bernat Bonaventura i els dos germans Escrivà, que actuaven pel territori de l'antiga Governació de Xàtiva, amagant-se sobretot a recer de les serres del Buixcarró i del Mondúver. Aquesta novel·la està basada en les seues malifetes i altres successos reals. I com a prova de tal veracitat és pel que, a peu de pàgina, hi ha transcrits sols una xicoteta mostra dels documents en què es basa i que ja són part de la memòria històrica.»


Com dic, aquesta novel·la està basada en molt gran mesura en fets verídics que vaig tractar en el xicotet estudi titulat Bandolerisme a Barxeta. Bernat i els dos germans Escrivà, producte d'una investigació que vaig fer prèviament a la novel·la i que també va publicar en el seu moment l'Ajuntament de Barxeta. I ara, damunt, he tingut la sort que m'hagen premiat l'obra narrativa. En fi, amics i amigues, aquesta és la novetat que des de fa uns dies vos volia contar. Moderadament desvanit i content que estic ara mateix. I dir-vos també que, teòricament, l'any 2017 serà publicada per Edicions 96.

dissabte, 1 d’octubre del 2016

Fa un grapat d'anys


Entre la primavera de 2002 i l'estiu de 2003 vaig tindre el plaer d'escriure una novel·la juvenil El repòs del sobirà amb que vaig tenir la sort de guanyar el Premi de narrativa juvenil Ciutat de Torrent. Doncs bé, en aquella novel·la un dels protagonistes és anglés i viu a Londres. Es tracta de Richard Collins, que el faig un professor d'Història de Mongòlia de la Universitat de Londres, a Bloomsbury, prop de Russell Square, i viu en un barri de cases unifamiliars per Saint Pancras.
Dit açò, vos diré ara que durant la primera quinzena del mes d'agost passat he estat uns dies a Londres amb la meua muller i la meua filla. Anàrem per veure el meu fill que està temporalment a la Universitat de Westminster, on gaudeix d'una beca. I, casualitats de la vida, mira per on que estiguérem en un hotel molt cèntric. Pràcticament a la vora de Russell Square, del British Museum i altres llocs d'interés. És a dir, molt a prop d'on pose que té el seu despatx universitari el professor Collins. Per això és que vaig tenir l'oportunitat de comprovar in situ la ubicació geogràfica que faig en la novel·la pel que fa al que acabe de dir.
En tot cas vàrem gaudir un muntó pels carrers del centre de Londres amb les cases típiques que veiem en les pel·lícules, els jardins magnífics amb uns arbres gegantins allí mateix a Russell Square, on vérem un esquirol molt confiat. I entre altres llocs visitàrem el Natural History Museum que només per veure l'edifici ja val la pena, on vaig tenir l'agradable sorpresa de veure aquesta foto de Roy Chapman Andrews, entre altres investigadors famosos que ho han sigut del món dels dinosaures. Un personatge de qui parle en la novel·la i que devia ser o així me l'imagine jo una mena d'Indiana Jones del seu temps. Un reeixit descobridor de restes d'aquells animals impressionants que visqueren entre els períodes Triàsic al Cretàcic.