diumenge, 30 de desembre del 2012

Sense acritud, breu i clar

 
Porte uns dies pensant en posar una entrada sobre les vegades que una colleta de beates manifesseres han volgut posar-me el braç dins la mànega. Però és perdre el temps. Així que, una vegada més com des de fa quasi vint anys, continuaré escrivint el que em done la gana i com em done la gana. I a propòsit d'açò, uns versos de Vicent Andrés Estellés:
Ací em pariren i ací estic.
I com em passen certes coses,
ací les cante i ací les dic.

dimecres, 26 de desembre del 2012

Normalització del cognom


Feia molt de temps que volia normalitzar el meu primer cognom, SANCHIS, que d'acord amb la normativa en la nostra llengua s'ha d'escriure amb la grafia X. I crec que el moment és arribat. Així que a partir d'ara, però sols als efectes literaris i de publicacions en general, escriuré VICENT SANXIS (en qüestions de literatura) o VICENT SANXIS MARTÍNEZ (en estudis d'història, etc.) Òbviament, també a partir d'ara canvie la meua signatura en conseqüència. Precisament per això és que en el seu dia el molt estimat amic Andreu Valls va dibuixar el meu ex-libris, que també utilitze com una mena de segell personal: el portal de Berfull i un picaporta de la mà de Fàtima, en record de la primera novel·la que vaig escriure.
I, com deia adés, sols a efectes literaris i de publicacions, de manera que en altres àmbits burocràtics continuaré de moment igual que abans. I açò és perquè visite prou sovint instal·lacions de la Conselleria de Sanitat i tremole només de pensar en els possibles errors que em puguen afectar. Ja sabeu que hi ha alguns/es sanitaris/funcionaris que el cervell el tenen quadrat, a banda de la seua actitud respecte l'ús del valencià.


dissabte, 22 de desembre del 2012

Cendres de Ternils en Un país de llibre


 

Segons que venia publicat al Vilaweb el passat 23 de novembre: “Fer conèixer les novetats editorials del País Valencià i promoure-les és el propòsit de la iniciativa conjunta de l'Associació d'Editors del País Valencià i del Gremi de Llibrers de València, amb el patrocini de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. La iniciativa s'ha traduït en un programa setmanal de televisió, 'Un país de llibre', que es publica cada divendres a VilaWeb TV, a Levante TV, Informació TV i Comarcal TV. El programa, de vint minuts, realitzat per Barret Films i presentat per Eugeni Alemany, presenta a cada capítol un llibre en col·loqui amb l'autor.”
Amb tota sinceritat vos dic que quan vaig veure el primer programa, de primeres vaig pensar: "Mira que si a mi em digueren..." Però no, ho vaig descartar de seguida pensant en la quantitat de programes que sembla que van a fer (uns 13, inicialment, he llegit en algun lloc), i tenint en compte que hi ha moltes escriptores i escriptors valencians amb un gran prestigi com per esperar que em tocara a mi. Però... mira per on, que el dia 13 de desembre em telefona l'editora i em diu tot just el contrari. Així que, ací teniu una crònica breu del que ha passat.
Dijous 20 de desembre he tingut el plaer que l'equip de gravació del programa “Un país de llibre” em dedicaren tot un dia, interessats per la meua novel·la Cendres de Ternils. La gravació va començar a l'estudi que tinc a la casa dels meus pares, a Rafelguaraf, va continuar a l'ermita de Sant Roc de Ternils, i de nou a Rafelguaraf, per gravar unes escenes a la plaça de l'Església, a la cantonada de l'ajuntament i a la plaça del mateix nom asseguts a la vora de la font. Per la vesprada, ja a València, a la llibreria Tirant lo Blanc del carrer Ramón Llull, 31, continuàrem la gravació amb l'encontre d'un lector: el meu estimat amic i company de lletres carcaixentí Robert Cortell, que després d'uns comentaris ens intercanviàrem uns llibres de regal. Robert m'ha regalat un llibre del també amic (dels més reeixits escriptors en la nostra llengua en relats curts) Rafa Gomar, de Gandia, Exercicis respiratoris. Per la meua part li he regalat a Robert el fins ara inèdit Premi Ausiàs March 1966, L'inventari clement, de Gandia, de Vicent Andrés Estellés; una petita joia editada a cura de Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig.
Òbviament, a Rafelguaraf es va armar una xicoteta moguda. I encara com que molta gent estava a eixes hores dinant. És normal, hi ha persones, i conste que dic persones, que en veure una càmera de la tele o un caràcter foraster volen clavar el nas pel mig o es queden encuriosits com a mínim... Només està a punt de succeir un petit incident pels comentaris del clàssic espontani que no porta bé la quantitat d'alcohol que s'ha empassat, quan potser encara no haurà dinat tan sols. En fi, em sembla que si haguera sigut al mateix Ternils els seus habitants hagueren reaccionat més o menys per l'estil. A més a més, ens pilla entremig de la gravació un dels bans que es fan a Rafelguaraf i el guionista arriba a dir "açò és ternilenc total". Sí, en efecte, que m'ho diguen a mi. Bé, el cas és que jo m'ho vaig passar molt bé, i al remat la cosa va resultar molt més fàcil i divertida del que em pensava. Gràcies, tot s'ha de dir, al magnífic equip de professionals de Barret Films, i al presentador del programa, eixe "peassso" d'artista valencià (i de Sueca!) Eugeni Alemany, que amb els seus bons consells i ànims que em dóna en tot moment ho feren tot molt senzill. Llarga vida al programa Un país de llibre.



L'equip de Barret Films i uns pocs incondicionals per raons òbvies (Empar, Vicent i Esther. La meua Flàvia no va poder vindre per raons de treball)

divendres, 14 de desembre del 2012

Adéu al poblat medieval de Berfull (Levante, 14-XII-12)


No volia arribar a posar aquesta notícia, però lamentablement, tal com va el país i la crisi, ací penge un article d'opinió que hui m'ha publicat el periòdic Levante, edició de la Ribera. Supose que es podrà llegir. Ara sí, Adéu a Berfull.

dimecres, 5 de desembre del 2012

En el darrer número de Lletres Valencianes



















En el darrer número de la revista de literatura Lletres Valencianes, el 30, apareix una ressenya d'un recull de contes publicat per Edicions 96. Són dues obres meues, il·lustrades per l'escriptora i poetessa valenciana d'origen carcaixentí Pepa Úbeda, que a més a més d'altres coses també és tota una artista: El geperut del Buixcarró i altres contes - El tresor del vereder.
Sense ànim de voler criticar la persona o persones que fan possible la revista, no puc deixar de dir que he trobat, només en una molt ràpida ullada, així per damunt damunt que diguem, bastants errades i alguna falta que altra. Senyals evidents que no s'ha tingut massa cura en la correcció final abans d'enviar-se a imprempta.
I dic que no vull criticar, perquè no m'estranyaria gens ni miqueta que amb les retallades, potser es fan les coses de pressa i corrents. Per la meua pròpia experiència em conec algunes persones que els agrada treballar així, com si tot fóra urgentíssim i sense parar-se en fer les coses ben fetes i com toca. Que no és aquest el cas i hi ha molta feina? Que contracten gent, que n'hi ha de molt preparada en l'atur.
En fi, en tot cas, pel que fa a la ressenya de la meua obra no puc dir res sinó estar agraït a la persona que l'ha feta, ja que és positiva i favorable. I, com deia, també hi ha una errada que no hauria d'haver eixit. Què vol dir això de "verderer"? Ai, les presses i les carreres d'última hora...

dilluns, 3 de desembre del 2012

La pròxima presentació de Cendres de Ternils


La pròxima presentació de Cendres de Ternils serà el dissabte, dia 15 de desembre, a la Biblioteca Enric Valor, de Barxeta, situada al C/Jaume I, 3. Intervindrà Lluís Seguí (de l'Associació en Defensa del Massís del Boscarró, Pau Àlvarez (per Edicions 96) i jo mateix que tancaré l'acte. Els amics d'aquesta associació barxetana fan molt de cas de gairebé totes les coses que escric i de fa temps que Lluís m'havia oferit la possibilitat d'organitzar un acte de presentació a Barxeta. Així que ha arribat l'hora de dur-la a terme, i així tancarem l'any a aquesta població tan bonica i entranyable del nord de la Costera, on tinc la sort de gaudir de bones amistats des del temps de l'adolescència i joventut.

dimarts, 27 de novembre del 2012

AVENTURA A TUNÍSIA


Josep Llorens, editor de Tabarca Llibres, ha complit amb la paraula donada i acaba de publicar-me AVENTURA A TUNÍSIA, novel·la que en la primera edició portava per títol AVENTURA AL DESERT (Edicions la Xara). Així es tanca la publicació de les novel·les de la trilogia morisca, que Llorens va dir que em publicaria poc després que el vaig conéixer com a conseqüència d'haver guanyat el premi Ciutat de Torrent de 2003. Així que ja ho sabeu, les obres que conformen la trilogia de temàtica morisca ja està completa a la venda. Supose que la podeu adquirir a les principals llibreries o bé directament a Tabarca Llibres, i, a Rafelguaraf, a la botiga de Salvador Castelló.
He de dir que les tres són reedicions que difereixen mínimament de les obres originals; que ningú es porte a engany. I això és perquè, pel que fa als textos, per a publicar-les en Tabarca, abans les vaig revisar i corregir amb deteniment, fent alguns retocs puntuals, esmenant alguna xicoteta errada, etc., a més de canviar mínimament els títols, i per això és que les considere més adequades. Doncs bé, a propòsit de tot açò, de vegades em pregunte quins títols són els més adequats i fins i tot quines portades m'atrauen més. Quant a les portades les que més m'agraden son Adéu a Berfull en la segona edició (dissenyada per l'artista carcaixentí Pasqual Boqueta); respecte Memòries d'un alamí l'edició de Columna Edicions (reproducció parcial d'un quadre del pintor austríac orientalista Deutsch), i pel que fa a Aventura a Tunísia la d'aquesta edició de Tabarca.
Finalment, vos confesse una cosa que em fa molta il·lusió: veure algun dia publicada la trilogia morisca tota junta, amb tapa dura i incloent uns pocs mapes que ubiquen l'àmbit geogràfic on transcorren els fets. Seria com un llibre de tres parts per ordre cronològic dels contextos històris en què transcorren les històries, i amb els títols que més m'agraden: Memòries d'un alamí, Fàtima de Berfull i Aventura a Tunísia; que és el mateix ordre en què aconselle la seua lectura a tota persona que s'interesse.



dissabte, 24 de novembre del 2012

En el 50 aniversari de Nosaltres, els valencians


Ahir divendres vaig estar a Manuel, a la Biblioteca municipal, on Pau Viciano va presentar la seua darrera obra: De Llorente a Marx. Estudis sobre l'obra cívica de Joan Fuster. Va presentar l'acte un regidor de l'Ajuntament de Manuel (entenc que seria del Bloc o Compromís), que abans va presentar el diputat Joan Baldoví, que em va donar molt bona impressió, a més d'agradar-me les coses que va dir per coneixedor del seu conciutadà suecà, així com algunes anècdotes que descriuen el caràcter d'un homenot com Fuster. Després, Pau va fer una interessantíssima intervenció en què va explicar el seu treball, editat per la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València.
Doncs bé, encara que conec un poquet, molt poquet certament, Viciano, em vaig quedar gratament impressionat durant la seua intervenció. Perquè tot i que Viciano és Doctor en Història Medieval, no obstant això, em semblava que estava escoltant en realitat un Doctor en Història Contemporània. Però clar, una cosa són els estudis acadèmics que una persona puga fer, i una altra allà on ens porta la vida per les circumstàncies que siga, i Pau Viciano va demostrar un nivell intel·lectual per a mi... no sé com vos ho diria, si em permeteu ara un poc una matisació de vocabulari més agrícola, que l'home es guanya ben bé les garrofes.
Respecte el llibre, ara, només fent-li una ullada a la contraportada i a l'inici de la introducció, em sembla que pot ser un llibre molt il·lustratiu, si més no per a mi, per a les persones que, com jo, tenim un coeficient intel·lectual ajustat. És a dir, com a mínim, de segur que pot ajudar a moltes persones a entendre millor qui era Fuster. Abans de llegir l'obra, aquest és l'alfarràs inicial que li faig.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Quan els trabucs refilaven


A propòsit de l'últim llibre de l'oliver Manel Arcos, Quan els trabucs refilaven, publicat per edicions Tívoli, de Gandia, he de dir que jo he col·laborat en el mateix; i passe a contar-vos com i de quina manera ha sigut la cosa.
Va ser a finals d'agost passat que Manel em va enviar un correu en què em proposava de participar en l'obra fent un estudi preliminar sobre el seu estil, la seua manera de narrar les històries, resultat de les seues investigacions sobre bandolers valencians del segle XIX. D'entrada li vaig contestar que jo no em considerava la persona més adequada, i que mirara de proposar-li-ho a algun conegut/da que fóra llicenciat en filologia. Però davant la seua insistència, al final vaig acceptar de fer un estudi preliminar sobre l'estil que utilitza Manel en els seus llibres.
Doncs bé, aquesta setmana passada vaig rebre el llibre i he de confessar-vos que ara estic orgullós d'haver col·laborat amb ell, permeteu-me que ho diga. I és que, independentment que jo estiga o no al nivell del prologuista (Germà Ramírez, de la Universitat de València) i un investigador històric de Dénia, Jaume Noguera; com vos deia, estic molt content que el meu nom aparega en un llibre de Manel Arcos i Martínez, que ara mateix em sembla probablement la persona que més sap del bandolerisme valencià del segle XIX.
I és que, en la mesura que conec mínimament el tema, per haver-me posat en el mateix tot i que en un àmbit molt més reduït, estrictament Barxeta i la zona al voltant del Buixcarró, i només de pensar en la quantitat de viatges, anades i vingudes que haurà fet a tota mena d'arxius, però sobretot i especialment les múltiples explicacions que haurà hagut de donar per tal que els diferents rectors (Amigo Sancho, con la iglesia hemos topado) de totes les parròquies de les comarques centrals del País li hagen facilitat l'accés als documents: és a dir, només en els entrebancs que haurà hagut de patir per a accedir a la informació... això sols, vos ho dic com ho sent, crec que ja el fa mereixedor d'un premi.
A més, compartisc amb ell l'interés per les publicacions que ens aproximen a la nostra història, al nostre passat. Un passat que fóra bo que coneguérem més tothom, la societat en conjunt, encara que fóra sols per evitar repetir allò que hom diu: tropessar amb la mateixa pedra. Xe, que estic content i desvanit. Es nota? I, naturalment, el llibre és molt recomanable. Com ho sent és que vos ho dic.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Dimarts 13, i amenaça de pluges fortes. I una rectificació d'última hora

El tema de la tertúlia serà bàsicament sobre aquest llibre

Com que "el que diu que sí també diu que no" i entenc que també  a l'inrevés, i "la paraula és l'home", que diuen al meu poble, és el cas que aquest cap de setmana el tinc quasi de gom a gom. O siga, tot és voler centrar-me en una novel·la... i no hi ha mans.
Vejam, divendres 16 tinc la presentació de Cendres de Ternils a Manuel; cosa de què no em queixe en absolut. Seria un borinot i molt més encara, un desagraït, si no fóra una persona com cal i em queixara de participar en la presentació d'un llibre que és meu, i que gràcies a una editorial que es juga els diners s'ha publicat.
Però ara, un poc d'imprevist, he d'afegir un altre acte més, i és que diumenge 25, en un dels raconets del món on caldrà que em busqueu si em perd algun dia (el Pla de Corrals), participaré en una tertúlia posterior a una paella sobre bandolerisme als voltants del Buixcarró i la vall de Barxeta. O siga, que bàsicament parlaré de Bandolerisme a Barxeta (Bernat i els dos germans Escrivà); especialment d'aquests dos germans que són els bandolers protagonistes de la que espere que a poc a poc siga una llegenda famosa, compartida ara per ara -únicament, em sembla- entre els pobles de Barxeta (la Costera) i Rafelguaraf (la Ribera).
Per si vos abelleix, vos faig sabedors que hi haurà una visita guiada (preu 13 euros, inclou dinar). Per a participar, contacteu amb Lluís Seguí, telèfon 665 469 828. L'eixida serà a les 9,30 h. des de les escoletes del Pla de Corrals, i el dinar està previst cap a les 14,00 h. al bar Buixcarró. Hi haurà alguns pocs exemplars a la venda dels dos llibres: Bandolerisme a Barxeta i Cendres de Ternils.

dilluns, 12 de novembre del 2012

Cendres de Ternils a Manuel (porta de la Ribera i/o de la Costera)


Benvolguts i benvolgudes:

El pròxim divendres dia 16 de novembre, a les 20,00 hores, tindré el plaer de presentar a Manuel (Biblioteca municipal. C/Àngel, 28) la meua darrera novel·la Cendres de Ternils, publicada per Edicions 96 de la Pobla Llarga.
Per altra banda, aprofite per celebrar haver arribat ja a les 10.000 visites del meu blog. El blog el vaig iniciar amb un altre format i gràcies al meu company de treball a les Corts Valencianes, Miquel Boronat, pel febrer de 2006. Després, en 2008 o 2009, no recorde bé què va passar que vaig perdre les entrades fins aquells moments. De manera que no sé si les visites es refereixen des d'aleshores ençà o des d'un principi pel 2006. En fi, que això és el que hi ha.
Tampoc és que em preocupe molt ni massa tenir més o menys visites. De fet, vos recorde que només tinc un blog no tant pel fet de fer públiques una sèrie d'idees o reflexions, sinó només únicament i exclusiva pel fet de dir ací estic i açò és el que faig. És l'única manera d'estar viu en aquest món tan banal en què el que no ix per la tele és com si no existira, i perquè algun que altre visitant ocasional del blog puga saber de la meua obra. O siga, clar i ras, només pretenc donar a conéixer els meus treballs, allò que faig per pur plaer sense estar lligat a modes ni repetir-me contant cent vegades la mateixa història. Faig el que em dóna la gana... i això no té preu. I que ningún s'ofenga, que no ho faig en segones intencions ni ànim de criticar cap company o companya de lletres. Escric el que m'abelleix i això és el que continuaré fent. Per aquest motiu no sóc ni millor ni pitjor que ningú, senzillament sóc qui sóc i com sóc.

divendres, 9 de novembre del 2012

Petites històries particulars (Ressenya de Cendres de Ternils)


Ressenya de Cendres de Ternils feta per la professora Pura Santacreu, i publicada en les pàgines del Postdata del periòdic Levante (9-XI-2012). La penge ací per si voleu llegir-la.

divendres, 2 de novembre del 2012

Castellsdesorra, blog de Pasqual Adrià

Francesc Adrià, Vicent Sanchis, Robert Cortell i Francesc Torres

A Carcaixent, l'amic i company de lletres Pascual Adrià ha preparat un blog de lletres: Castellsdesorra, en què em convida a participar. De moment estan ell, el seu cosí Paco i un altre xicot carcaixentí, David Oliver. I coneixent un poc l'existència d'altres apassionats per l'escriptura, em pregunte, podríem fer una associació d'escriptores i escriptors carcaixentins?...
Xe, compte. Ho dic en broma. A mi no em busqueu per compromisos, que no estic per participar en molts actes, allò que diem fer "vida social". En altres circumstàncies potser sí que m'haguera agradat. Només heu de recordar que el meu blog es diu Notes de l'exili. Doncs això, exiliat estic ja quasi per complet de sopars, reunions, conferències i altres embolics. De manera que estic preparant una selecció de les meues obres de narrativa, perquè entenc que això és el que volen. I dins de les de narrativa, sols aquelles obres que n'hi ha exemplars a la venda; o siga, excloent les obres ja exhaurides. Així que... en això que estic ara mateix. Li done la benvinguda a Castellsdesorra a aquest núvol fugisser que suposa estar en la xarxa.

Tertúlia a ca Pasqual Adrià
I vista la forta competència dels carcaixentins, m'hauré d'exiliar a Rafelguaraf, perquè allí em sembla que sóc el millor escriptor, encara que siga sols per allò del refrany castellà: en el país de los ciegos el tuerto es el rey. Doncs bé, em sembla que dec ser el millor escriptor del carrer Joan de Déu Montañés, en el tram comprés entre els carrers Jaume I i Ateneu Musical; els que viuen més enllà desconec si s'entretenen amb el futbol o amb el vol dels coloms. Sí. Des que va faltar el tio Sento Botella (Vicent Abril), que s'intitulava a si mateix "el agricultor poeta", i en la mesura que crec conéixer el personal que hi resideix... diria que per ací van els tirs. Ara, des d'aquest estiu passat tinc una amiga, una rafelguarafina que espere i desitge que arribe a aconseguir una de les seues il·lusions en aquest món de l'escriptura. I aleshores ja en seríem dos. Si n'hi ha més gent... ho ignore.

dimecres, 31 d’octubre del 2012

Compromisos i més compromisos


Des de fa quasi any i mig que tinc una novel·la mig embastada. Vull dir, que la tinc parada, que no avance. I per quin motiu? Doncs, per xicotets compromisos i altres coses que van eixint va eixint i que fan que vaja ajornant-la una setmana darrere una altra, un mes darrere un altre. Clar, és comprensible que isquen coses a les que no puc dir que no. Igual que jo demane a una persona un favor o col·laboració qualsevol, òbviament, jo també he de correspondre. I corresponc. I per això em passa el que em passa. De manera que porte bastant de temps sense fer el que més m'agrada: escriure, contar històries. Total que he fet un llistat amb les coses en què estic posat, que tinc pensat fer, que porte entre mans... i resulta que m'ix una vintena de temes que tinc més o menys en marxa. I em plantege com solucionar un poc tot açò. Total que l'altre dia vaig començar a sentir-me un poc estressat, o com aquell de l'anunci en un entorn caribeny: "me estoy agobiando". De manera que, traduint del refrany castellà, "a grans mals grans remeis", i vaig a començar a dir que no. Que aquest és un problema que tinc de sempre, no saber dir que no. I ho hauré de fer. Sense més dilacions. Ja.
P.D. I una altra te'n diré. Treballe un poc a cavall, entre Carcaixent i Rafelguaraf, on tinc el meu estudi i les "ferramentes" de treball. Perquè ací a Carcaixent per no tindre no tinc ni una flexió verbal, ni un simple diccionari, ni el Salt instal·lat en l'ordinador portàtil de la pometa -que per cert, note que comença a desbaratar-se. I ara vé allò que escric una nota quasi que pensat i fet, ni tan sols li passe un corrector, que era el que solia fer abans, quan ja donava un text per més o menys bo. I, clar... i de seguida em pilla Maria Josep les faltes!

Tall de feina amb preferència:
Reprendre novel·la Bandolers
Reprendre L'hort de Miquel: continuïtat i pervivència

divendres, 26 d’octubre del 2012

Les dones del nostre país

Les dones són majoria en els actes en què intervinc
En la foto del fons, un grup d'escriptors de Carcaixent

Dimecres passat, a l'ermita de Sant Roc de Ternils, un lloc magnífic i esplèndid que els carcaixentins i carcaixentines hauríem d'utilitzar molt més, va tindre lloc la trobada de clubs de lectura de la Ribera del Xúquer (en realitat el de Carcaixent, el de Polinyà i no sé si hi havia algú de Corbera). A ull de mal alfarrassador que sóc, em sembla que l'assistència estaria al voltant d'unes 40 persones; no les vaig contar. Si bé és de destacar, cosa que he observat en diverses ocasions sobretot al voltant de presentacions de llibres, que la gran majoria eren dones. Potser un 80%. Clar, ara afegisc que hi havia futbol, -com no?-, la difícil competència dels "gladiadors" d'avui en dia (panem et circenses). I aquesta pot resultar una bona excusa per aventurar que potser l'absència del gènere masculí va ser deguda al fet que es varen deixar arrossegar per l'entreteniment més fàcil i còmode. Enxufes la tele i via, t'ho donen tot fet.
En fi, siga com siga i pel que siga, la veritat és que de fa temps que mai trobe a faltar a ningú. I també és cert que avui en dia, malgrat tots els avanços tecnològics, etc., etc., a l'hora del contacte directe, més humà, cara a cara... sempre tenim coses a fer. Però, en tot cas trobe admirable que les dones siguen tan... constants, sensibles, cultes, inquietes? Sabeu què us dic? LES DONES AL PODER! Sí, sí. Per què anar amb més romanços? I ara em ve al pensament Fàtima de Berfull, Llibertat Martí, i altres personatges femenins que he volgut destacar en algunes obres. Per cert, a propòsit d'açò, crec que el futur dels països àrabs, democràtic i progressista, passa necessàriament perquè les dones reivindiquen el que en justícia els correspon en la societat. I clar, ací entrem també nosaltres, perquè un poc "moros" en aquest sentit també ho som encara, o no?


dissabte, 20 d’octubre del 2012

Qüestió de valors

             Acabe d'escoltar per la ràdio que a Catalunya, i no sé si ho diré bé ara a continuació, uns investigadors de l'IVACAT creuen possible aconseguir en un termini d'un any i mig una vacuna per curar o prevenir la sida. En la notícia es diu també que calen uns 3 milions d'euros per finançar les investigacions pertinents. Bé, poc dalt o baix, això és el que m'ha paregut entendre.
       Comentaris que se m'ocorren ara mateix. ¿Serà possible que investigadors d'una malaltia tan greu com aqueixa, hagen de suplicar 3 milions d'euros per trobar una solució a tantes i tantes persones que podrien veure la llum al seu problema de salut? No m'estranyaria gens ni miqueta. En quina mena de país vivim? Doncs en un país on triomfen les coses banals i fer diners d'una forma fàcil i ràpida, un país més bé tercermundista que valora molt més un futbolista que un investigador o científic.
        Per cert, a mi m'agrada el futbol. Però crec que la societat s'ha tornat boja quan justifica que alguns futbolistes cobren barbaritats de diners... mentre hi ha greus problemes en mantenir científics i investigadors, que sols treballen per un sou, amb la finalitat d'aconseguir remeis a malalties i altres problemes de la humanitat sencera. Açò hi ha algú amb un mínim de trellat que ho entenga?

divendres, 19 d’octubre del 2012

Recordatori de trobada

          Per si de cas hi ha algú que no ho sàpiga encara, dels qui es deixeu caure per aquest blog, vos recorde que el pròxim dimecres, dia 24 d'octubre, a les 19,00 h. i al magnífic paratge de l'Ermita de Sant Roc de Ternils, de Carcaixent, tindrà lloc la segona trobada o encontre dels clubs de lectura de la Ribera del Xúquer. En aquesta ocasio és al voltant de la meua darrera novel·la, Cendres de Ternils, publicada per Edicions 96 de Carcaixent.
     Així que allí que vos esperem, si vos ve de gust vindre i participar. Per cert, a la persona que em faça la pregunta més original o simpàtica li regalaré una altra de les meues obres, a elegir. Podeu accedir per la rotonda sud de Carcaixent, agafant el camí d'Alberic. Trobareu l'ermita a poc més d'un quilòmetre.


divendres, 5 d’octubre del 2012

Novetats


Una. Els amics d'Edicions 96 han tret el número 2 (tardor 2012) de la seua revista de foment de la lectura 96milmotsmés. En ella hi ha una xicoteta entrevista que m'han fet. La veritat és que s'ha quedat molt bé la cosa. Així m'ho pareix a mi. I no pel fet que jo hi aparega, òbviament, que aquesta és la part menys estètica de l'assumpte, sinó perquè en conjunt em sembla un format atractiu i molt ben presentat, a més del contingut, és clar. Xe, que ho fan molt bé els treballadors i treballadores de l'empresa. Ací baix teniu la portada i l'enllaç per si la voleu llegir:

http://issuu.com/edicions96/docs/butllet__tardor_2012

Dos. Amb motiu de les festes de Carcaixent, també Edicions 96 està promocionant unes quantes obres d'autors i temàtica local. Amb aquest motiu han preparat un cartellet de promoció de les obres esmentades. És aquest d'ací baix:

I tres. M'he assabentat que en una altra universitat d'Estats Units també tenen Memòries d'un alamí. Ara es tracta de la Indiana University a Bloomington. Bé, en realitat açò no té major interés, però a mi no deixa de sorprendre'm. M'imagine que serà perquè en aquelles universitats hi ha la possibilitat d'estudiar català, o potser és que hi ha el que es diu lectorat? de català, i per això arribarà, entre altres, la meua novel·la. Què voleu que us diga? Desvanit que em trobe per açò. En tot cas, en l'apartat de catàlegs, ara mateix aquestes són les referències als Estats Units:
The Library of Congress, Washington.
University Library, Illinois at Urbana-Champaign.
Yale University Library, New Haven.
Indiana University, Bloomington.

dijous, 13 de setembre del 2012

Dones escriptores

Empar, llegint la novel·la de Sara

Amb Sara Sommerville, a Rafelguaraf


















Al mateix centre de Rafelguaraf, d'enfront just de l'ajuntament, hi ha un edifici de planta baixa i primer pis que era o és conegut encara com Ca Tomeu, per l'antic propietari que hi tenia una tenda bodegueta. En la planta baixa hi ha un bar, ara tancat, i el primer pis és una vivenda individual separada de la planta baixa.
Doncs bé, el cas és que per aquest pis han passat de pocs any cap ací alguns forasters de parla anglesa. Però el que em sembla interessant és que les dones de les dues parelles que hi han viscut són... escriptores! En efecte, de la parella anterior que hi vivia, formada per la nord-americana Sara Elliott i l'anglés John Sommerville (Ginger pels amics), Sara és escriptora. Però se n'anaren a viure als USA i per això és que abans vengueren el pis a una parella formada per un irlandés, Sam, i una australiana, Tamara (Tammy).
Com vaig conéixer Sara? La meua veïna anglesa, Cathy Smith, de qui vos he donat raó en alguna nota, tots els estius organitza una mena de sopar per a la xicoteta comunitat anglòfila de Rafelguaraf. I jo, encara que no sé anglés hi vaig com a “consort”, perquè la meua muller, Empar, ho és a base de bé; vull dir, que li agrada saber de l'idoma anglés i més coses d'allà.
De totes formes, anteriorment, pel Nadal de 2008, també coincidírem en un sopar on estava Sara Sommerville (de casada) i Ginger, un anglés pèl-roig i cara pigada que era conductor d'autobussos a Londres. La bona qüestió és que a les acaballes li vaig dir que jo tenia un llibre a la biblioteca del Congrés dels USA; és clar, traduint-li-ho la meua muller, Empar, que es defensa bé en llengua anglesa.
Total, que ens ajuntàrem en algunes ocasions més. Ocasions en què li contava jo de l'emigració de persones de per ací als Estats Units a primeries dels anys 20 del segle passat, o bé de l'antiguitat de Rafelguaraf, etc; perquè tot açò li interessava i jo li podia parlar bastant al respecte.
El cas és que en 2010 se'n tornaren als Estats Units, a Augusta (Georgia), on viuen actualment. I aquest estiu ens ha comunicat que li han publicat una primera novel·la, Death at the Old Mill Pond, a la que seguirà si més no una segona. Ací teniu la foto d'Empar llegint-la. Però no feu molt de cas de la seua cara, com si estiguera adormilada. No té res a veure amb l'interés de la història, ocorreguda pels anys 1950, de temàtica racial amb un crim i tot això.
Un altre dia posaré una nota sobre Tammy, que també escriu.

dilluns, 10 de setembre del 2012

Compartint cartell amb... Homer!

Compartint cartell amb... Homer!

Benvolguts i benvolgudes:
-He posat en la pàgina Agenda i + que el dimecres dia 24 d'octubre, a les 19,00 hores i a l'ermita de Sant Roc de Ternils (de Carcaixent), tindré el plaer de participar en una trobada dels clubs de lectura de la Ribera, al voltant de la novel·la Cendres de Ternils. Per cert, crec que en la meua vida d'escriptor mai em veuré tan reconegut ni a un nivell tan alt, com és el cas que el fullet d'actes culturals de l'Ajuntament de Carcaixent m'ha brindat, per un atzar, i és que compartisc cartell amb el propi Homer!!! Quasi res porta el diari! En fi, vanitat de vanitats. Perdoneu-me la immodèstia.

dimecres, 29 d’agost del 2012

Vicent Sanchis, autor de Cendres de Ternils


Vicent Sanchis, ex-director de l'Avui











Confusió d'identitat

Una vegada més s'ha produït una confusió respecte la identitat d'una persona, un valencià anomenat Vicent Sanchis, entre tants com n'hi ha, que en són molts al País Valencià, i que m'afecta d'una forma directa. I és que m'han confós a mi, Vicent Sanchis, aprenent d'escriptor (perdoneu-me l'arrogància) amb el Vicent Sanchis que va ser director del periòdic Avui. En aquesta ocasió ha sigut per part del periodista —potser un becari?— Ausiàs Bermell, que en l'edició del periòdic El Punt-Avui del 28 d'agost, secció de Cultura, fa uns breus comentaris sobre la novel·la Cendres de Ternils, editada per Edicions 96, de Carcaixent.
Bé, en realitat més que comentaris el que ha fet és una adaptació del text de la contracoberta i poca cosa més. En tot cas, comentaris favorables o elogiosos com qualsevol pot imaginar que solen ser aquests textos. Reconec que aqueixa coincidència de nom i primer cognom és un aspecte que segurament m'afavoreix; no debades el “meu homònim” —i dic bé, perquè jo sóc major que ell— sembla que és un personatge bastant popular a Catalunya, mentres que jo no sóc ningú ni allà ni ací tampoc... encara (agarreu en broma l'adverbi). Què hi farem?
De tot açò només una cosa em sap mal, i ho dic sincerament i de tot cor, perquè em pose en la pell de l'autor de la ressenya i el vull comprendre. I és que, potser, el senyor Bermell es farà o algú el posarà vermell quan se n'adone o li facen veure l'errada, i de veritat ho lamente per ell. Clar, als periòdics es treballa en presses i carreres, perquè cada dia han de tancar l'edició i tots aqueixos romanços. I, tot i que vull creure que no serà el cas, potser s'ha produït allò de llegir la contracoberta, fer-li una ullada per damunt damunt i arreglat.
De totes formes, al remat, el més important de tot és que, en saber la vertadera identitat del Vicent Sanchis autor de la novel·la —o siga, jo mateix—, ¿canviarà de parer respecte les suposades bondats de l'obra, és a dir, la valoració que havia fet de la novel·la? Aposte perquè algú la llija i diga el que li semble.
Ah! I a tot açò envie un “recaet” —una salutació cordial— a l'Ausiàs Bermell —no és carreter el qui no bolca—, i també al meu homònim; que no farem un club de Vicents Sanchis?

dilluns, 27 d’agost del 2012

Complint l'amenaça anunciada

A l'estiu tota ombra s'agraeix

Complint l'amenaça anunciada hui mateix he dut a l'amic Salva Castelló uns pocs exemplars de totes les meues obres no exhaurides, on les persones que s'interessen per qualsevol d'elles les podrà trobar. I ara, ja quasi sense compromisos, vaig a reemprendre amb la mateixa ilu·lusió i ganes de sempre un parell de coses que tinc embastades; a veure si és que les puc anar alternant: un xicotet estudi històric, sobre el que era un dels horts emblemàtics del terme de Rafelguaraf, l'hort de Miquel Martí, malauradament ja desaparegut. I també una novel·la que fa un any que la tenia parada i que ara vaig a reprendre. Du per títol provisional Bandolers. Així que ja sabeu de què va, sobre roders del segle XIX, cosa que, almenys, permet afegir-li un punt de romanticisme o idealisme, si voleu, i no com els bandolers d'ara mateix, que van molt ben vestits i perfumats pel carrer i no aparenten el que són en realitat: els lladres més lladres d'entre els lladres, perquè són lladres que roben al poble, a tota la societat per augmentar la seua immensa avarícia que no té límits. A tot açò, a veure si per fi la calor amaina un poc, que ja estaria bé la cosa per a aquest estiu. Fins i tot les mateixes cases, si pogueren parlar, agrairien l'ombra dels arbres.

divendres, 10 d’agost del 2012

Facilitats comercials en temps de crisi


A partir de la darrera setmana d'agost
Quan algú s'interessa per algun dels meus llibres dient-m'ho a mi, personalment, em veig en un cert compromís perquè em sap greu enviar-los a tal o qual llibreria perquè el puguen aconseguir; i, de fet, em sembla que en la majoria dels casos en realitat no arriben a aconseguir-lo. Així que, de fa temps, pensava en la possibilitat d'establir un punt de venda de totes les meues obres no exhaurides; o siga, de les que encara hi ha exemplars a la venda. I és per això que, ara, finalment, he trobat el lloc potser més adequat. Ara bé, quede clar que sols a Rafelguaraf, perquè jo no sóc un distribuïdor de llibres. Reblant el clau: ho faig solament per tal que la persona que s'interesse no s'haja de desplaçar a Xàtiva o Alzira, si no a València, i anar a una llibreria on segurament al remat haurà d'encomanar l'obra i haver de tornar dos o tres setmanes després a recollir-la. De manera que, a partir de la darrera setmana d'aquest mes d'agost, les persones interessades en adquirir alguna de les meues obres ho podreu fer a la drogueria Castelló (Tisery) al C/Jaume I, 11, de Rafelguaraf.
En el cartell podeu veure les obres que podreu adquirir, excepte les cinc de la fila de baix, que no obstant això, posa el lloc on es poden aconseguir. Per cert, que estiguen a la venda en una drogueria no té res a veure en què les meues obres creen addicció ja m'agradaria, tot i que fóra bo per més d'un i més de dos que s'enganxaren al bon hàbit de la lectura. En fi, facilitats comercials en temps de crisi.

dissabte, 4 d’agost del 2012

L'escriptor carcaixentí Robert Cortell

Fa la tira d'anys, que ni me'n recorde, Robert i jo esmorzàvem alguns dissabtes per pobles del nostre petit país, quan més xicotets millor. Aquest va ser un dels primers, a Pinet, després d'haver visitat Llutxent.

L'escriptor carcaixentí Robert Cortell, en l'acte de presentació de Cendres de Ternils a Rafelguaraf, el proppassat dijous 2 del present mes d'agost, va tenir a bé comentar el següent:


Per a mi és un plaer presentar un nou llibre del meu amic Vicent Sanchis, i més fer-ho ací, en el seu poble, entre la seua gent. No m’estendré massa contant-vos la trajectòria literària del vostre paisà, ja que és de tots coneguda. No es cansa mai d’escriure i la seua curiositat l’espenta a interessar-se contínuament per temes nous. A hores d’ara es pot dir que ha assolit l’excel·lència com a escriptor, i jo crec que la novel·la Cendres de Ternils que hui presentem, molt ben editada per Edicions 96 i il·lustrada per Pau Àlvarez, que ha sabut trobar el to just que demanava el text literari, confirma plenament aquesta conclusió, ja que a parer meu és la seua novel·la més reeixida, d’una alta qualitat literària.
El sentiment de pertinença a un país, és un dels trets que més caracteritzen Vicent Sanchis com a escriptor. Es tracta d'un sentiment identitari que està arrelat en Vicent d'una manera molt natural, però que s'alimenta de conviccions pregones, que l'han portat a investigar la història, els costums, la geografia i la toponímia dels pobles del seu voltant.
Ara mateix es poden trobar a les llibreries un bon grapat de llibres seus, que versen sobre els temes més diversos, començant per la Història de Rafelguaraf, el Tossalet i Berfull, i acabant per la novel·la que hui presentem. Però n’ha escrit alguns altres més, que encara resten inèdits, com ara, un completíssim estudi toponímic del terme de Rafelguaraf que impressiona pel seu rigor i detallisme. Es tracta d’una obra que complementa el llibre d’història que li va publicar l’Ajuntament de Rafelguaraf l’any 1995, i que es troba actualment a l’espera d’un editor que s’interesse per la seua publicació.
Ara bé, de tots els temes que apassionen a Vicent, hui ens pertoca parlar de literatura, perquè Cendres de Ternils és una obra literària, tot i que estiga escrita a la manera de crònica. És a dir, ens trobem en l’àmbit de la ficció, d’allò que l’escriptor inventa.
No és gens fàcil escriure una obra literària. Cal tenir imaginació, coneixement de l’idioma i, sobretot, saber donar vida a uns personatges i a unes situacions que són merament ficticis, i fer que ens semblen reals o almenys versemblants. Perquè la literatura no conta una veritat objectiva, no aspira al rigor científic dels historiadors o dels sociòlegs. El que volen els escriptors és transmetre la seua veritat, fer-nos partícips dels seues dubtes, de les seues esperances, deixar constància de la vida tal com ells la veuen, del comportament dels éssers humans en situacions normals o crítiques, per despullar-los i posar-nos al descobert el gran misteri del món.
Quasi res he dit!: el gran misteri del món. A ningú dels ací presents se’ns escapa que és una tasca impossible tractar de resoldre un enigma tan profund. Els científics han donat ja moltes respostes a les grans preguntes que sempre s’ha fet la humanitat, però encara en resten moltes altres sense contestar. I els filòsofs han arribat a conclusions bastant raonables sobre la naturalesa humana i el fonament del bé i del mal, encara que mai no acaben de posar-se d’acord entre ells perquè la societat no deixa mai de canviar i necessita noves preguntes i noves respostes.
Però el problema de la literatura no és el dels científics ni el dels filòsofs, sinó un altre ben distint, perquè la literatura no és un saber sinó un art, i per tant es preocupa de crear bellesa i emoció. Això fa que els escriptors suporten la pesant càrrega de prescindir de moltes coses de la vida que no tenen cap interès literari, i hagen de fixar-se solament en allò més essencial. I eixa part essencial moltes vegades és la que no es veu, la que sols s’albira si ets capaç de penetrar en l’interior de l’ànima humana o saps llegir l’alfabet desconegut en què estan escrits els perquès dels comportaments humans.
L’escriptor, doncs, no aspira mai a contar-ho tot, sinó aquelles coses que li semblen importants, i ho fa mogut per una vocació artística, ja que vol arribar a la gent no per a convèncer-la de res, sinó per a commoure-la. Propòsit aquest que sols poden assolir els bons escriptors, perquè la gent sols es commou davant d’una obra artística si la troba bella i li toca el cor. Per això, en un temps com el que ens ha tocat viure, segueix sent necessària la literatura: perquè cal que mantenim la capacitat de mirar enllà de l’aparença de les coses, que fugim de la banalitat imperant i ens parem una mica a mirar cap a dins de nosaltres i cap a dins dels altres, perquè allí és on rau el nostre jo vertader, el nostre món més autèntic.
Fixeu-vos, doncs, en la paradoxa que us plantege: he dit que l’escriptor fa obres de ficció, és a dir, inventades, i tot seguit he dit també que la literatura és imprescindible per a conèixer el nostre món. Hi ha, per tant, un fil conductor entre el que un escriptor és capaç d’imaginar i la realitat. El lector sap que això que llegeix no ha passat tal com li ho conten, que l’escriptor s’inventa personatges i paisatges, que és lliure d’acabar la seua història d’una o d’una altra manera; però també sap el lector que els bons escriptors no volen enganyar-lo, sinó arrossegar-lo cap al seu món per fer-li una revelació que no exigeix grans coneixements, sinó una certa sensibilitat i ganes de participar en l’experiència vital que ens proposen, a través de les paraules.
Les paraules, òbviament, són la principal matèria prima de la literatura, però això no és prou: un escriptor com Vicent no s’acontenta amb contar coses, necessita fer que això que conta tinga una gràcia, un estil, una vida, i per a això cal ser capaç d’enllestir un text que faça pessigolles, que salten espurnes de cada pàgina.
Perquè en tingueu un exemple del que us estic referint, he seleccionat un xicotet fragment de la novel·la, on el secretari dóna una mala notícia a l’alcalde. És un text on resulta palès que Vicent, en la seua obra, vol mostrar-nos coses que normalment passen desapercebudes, perquè ell sap molt bé que la literatura necessita contar allò que normalment no conta la gent, com ara, quina cara posava el receptor de la mala notícia, què sentia, per què era una mala notícia i què pretenia la persona que li la va donar. Tots aquests elements barrejats ens ajuden a comprendre d’una manera molt més profunda una situació que, d’una altra manera, seria una simple anècdota.
(Ací va llegir un fragment del capítol 10, pp. 110-111. Des de l'inici del segon paràgraf: “En efecte. Aquell final de la primavera d'hivern.../ fins al final del quart paràgraf: /...caldejant de valent el despatx de la primera autoritat ternilenca)
A partir del fragment que us acabe de llegir, vull resumir-vos el que pense de Cendres de Ternils:
A parer meu és una obra que conté tots els ingredients que són propis de la millor literatura:
Està magníficament escrita, amb una prosa rica i popular alhora, molt pròpia d’un escriptor que es caracteritza per ser un caçador de paraules i expressions populars, un enamorat de la seua llengua i de la seua terra.
És una novel·la que està escrita en una prosa viva, que és capaç de posar en moviment un munt de personatges i de situacions que s’integren de manera harmònica en una obra que és una història d’històries.
És una obra que té sentit de l’humor i, sobretot, ironia, perquè en ella Vicent ens parla d’un temps d’ignomínia on les persones havien de lluitar diàriament per mantenir la seua dignitat.
És una obra pessimista, perquè acaba mal; però oberta a l’esperança, ja que al llarg de la novel·la també apareixen alguns personatges plens de seny i bonhomia que en unes altres circumstàncies podrien haver capgirat la situació. Cal, per tant, perseverar.
En fi, Cendres de Ternils és per a mi una gran novel·la, de les que estan destinades a perdurar en el gust dels lectors, perquè és literatura en el seu estat més pur.
I, per acabar, voldria adreçar unes paraules a la gent més jove que ens escolta, perquè vivim uns temps difícils on de vegades és fàcil pensar que no paga la pena esforçar-se. Si algú de vosaltres teniu eixa temptació, en el vostre paisà Vicent teniu un exemple de superació personal impressionant. Ell m’ha ensenyat a mi la força que pot desplegar una persona quan l’empeny una idea en la qual creu profundament. Vicent és un enamorat de la cultura popular, de la història i de la geografia del seu entorn, mai no en té prou, sempre en vol saber més. I això fa que no pare esment a dedicar el temps que calga a les seues investigacions, als seus escrits. I és una persona que se sent profundament agraïda als seus ensenyants, perquè ell és conscient de la importància que han tingut en la seua formació tant alguns professors de l’Institut de Xàtiva, com la gent del poble, de la qual aprén tots els dies alguna història, alguna paraula nova, que col·lecciona com si es tractara del tresor més valuós, perquè no hi ha millor causa que defensar allò que estimem.
Robert Cortell


divendres, 3 d’agost del 2012

Sense mala fel i en to de broma

Públic assistent



Il·lustrador, alcalde, autor, comentarista i regidora
Públic assistent













Ahir presentàrem Cendres de Ternils a Rafelguaraf. Em sembla que a bastants persones de les que ens agraden els llibres passàrem una horeta agradable, entre els parlaments i les xarradetes subsegüents. L'assistència va estar al voltant d'unes 40 persones en total. Més o menys els incondicionals de sempre. Però com que estem en festes hi havia algunes persones que no viuen a Rafelguaraf durant gran part de l'any, i també ens varen honorar amb la seua presència. Gràcies a unes i altres, especialment a les persones que vingueren de fora de Rafelguaraf.
L'anècdota, graciosa i sense mala fel, va ser que jo confiava amb l'assistència d'alguns dels festers i de les festeres d'enguany (20 persones joves sobre uns 22 anys), tal i com estava anunciat al mateix programa de festes. Però em sembla que m'ha passat com la dita aquella “l'home proposa i Déu disposa”, perquè la realitat és que pel que fa a aquesta representació de la joventut rafelguarafina em vaig quedar com la nóvia de Pinet, perquè no varen poder vindre; i així i tot encara vaig veure un parell de festers per allí.
El motiu de l'absència? Perquè el rector del poble (don Pablo, amb qui tinc una certa relació d'amistat, almenys jo ho diria així) els havia citat a la mateixa hora per tal de confessar-los, considerant que el dia 6, dilluns que ve, és el dia del Crist del Consol, dia sagrat a més no poder a Rafelguaraf. Doncs bé, què hi farem?
No obstant això, com que l'assumpte no té més importància ni transcendència de res, no vaig poder evitar un somriure quan estava citant durant la meua intervenció l'obra de Giovanni Guareschi, Don Camilo. Ja sabeu, aquella novel·la en què s'enfronten el rector i l'alcalde comunista, Pepone, d'un poblet italià de la Vall del Po.
I això perquè, pel que fa a la nostra presentació, don Pablo ens va furtar, sense saber-ho, alguns dels assistents més joves en què jo confiava. I no és que em senta de la mateixa ideologia de l'alcalde italià, encara que en la meua joventut crec que era un poc ateu, evolucionat a agnòstic des d'alguns anys a esta part, potser per allò que diuen que segons com ens fem vells anem fem-nos conservadors. Bé, siga com siga, un poc fotut i arrimat a marge, no estic per a prescindir d'advocats; no sé si m'enteneu.
Al final de tot, ja acomiadant-nos a les portes del local, m'assabente que la confessió va ser col·lectiva, cosa que simplifica les coses, almenys des del punt de vista del treball del mossén.