divendres, 3 d’agost de 2012

Sense mala fel i en to de broma

Públic assistent



Il·lustrador, alcalde, autor, comentarista i regidora
Públic assistent













Ahir presentàrem Cendres de Ternils a Rafelguaraf. Em sembla que a bastants persones de les que ens agraden els llibres passàrem una horeta agradable, entre els parlaments i les xarradetes subsegüents. L'assistència va estar al voltant d'unes 40 persones en total. Més o menys els incondicionals de sempre. Però com que estem en festes hi havia algunes persones que no viuen a Rafelguaraf durant gran part de l'any, i també ens varen honorar amb la seua presència. Gràcies a unes i altres, especialment a les persones que vingueren de fora de Rafelguaraf.
L'anècdota, graciosa i sense mala fel, va ser que jo confiava amb l'assistència d'alguns dels festers i de les festeres d'enguany (20 persones joves sobre uns 22 anys), tal i com estava anunciat al mateix programa de festes. Però em sembla que m'ha passat com la dita aquella “l'home proposa i Déu disposa”, perquè la realitat és que pel que fa a aquesta representació de la joventut rafelguarafina em vaig quedar com la nóvia de Pinet, perquè no varen poder vindre; i així i tot encara vaig veure un parell de festers per allí.
El motiu de l'absència? Perquè el rector del poble (don Pablo, amb qui tinc una certa relació d'amistat, almenys jo ho diria així) els havia citat a la mateixa hora per tal de confessar-los, considerant que el dia 6, dilluns que ve, és el dia del Crist del Consol, dia sagrat a més no poder a Rafelguaraf. Doncs bé, què hi farem?
No obstant això, com que l'assumpte no té més importància ni transcendència de res, no vaig poder evitar un somriure quan estava citant durant la meua intervenció l'obra de Giovanni Guareschi, Don Camilo. Ja sabeu, aquella novel·la en què s'enfronten el rector i l'alcalde comunista, Pepone, d'un poblet italià de la Vall del Po.
I això perquè, pel que fa a la nostra presentació, don Pablo ens va furtar, sense saber-ho, alguns dels assistents més joves en què jo confiava. I no és que em senta de la mateixa ideologia de l'alcalde italià, encara que en la meua joventut crec que era un poc ateu, evolucionat a agnòstic des d'alguns anys a esta part, potser per allò que diuen que segons com ens fem vells anem fem-nos conservadors. Bé, siga com siga, un poc fotut i arrimat a marge, no estic per a prescindir d'advocats; no sé si m'enteneu.
Al final de tot, ja acomiadant-nos a les portes del local, m'assabente que la confessió va ser col·lectiva, cosa que simplifica les coses, almenys des del punt de vista del treball del mossén.

1 comentari:

  1. Xe, quina llàstima!, no haver-ho sabut amb temps i hauríem demanat al mossèn que haguera vingut a la presentació, amb els joves que havien de ser sotmesos a confessió, i així, en la mateixa sala i amb el mateix esforç, ens podia haver donat la benedicció a tots alhora. Jo no és que hi crega, però hauria pogut resultar un happening adequat al to de Cendres de Ternils, i un reclam publicitari igual també. A la pròxima, tinguem-ho en compte.
    I, d'altra banda, l'acte va ser molt interessant i molt amé. Enhorabona i fins la pròxima!

    ResponElimina