dissabte, 4 d’agost de 2012

L'escriptor carcaixentí Robert Cortell

Fa la tira d'anys, que ni me'n recorde, Robert i jo esmorzàvem alguns dissabtes per pobles del nostre petit país, quan més xicotets millor. Aquest va ser un dels primers, a Pinet, després d'haver visitat Llutxent.

L'escriptor carcaixentí Robert Cortell, en l'acte de presentació de Cendres de Ternils a Rafelguaraf, el proppassat dijous 2 del present mes d'agost, va tenir a bé comentar el següent:


Per a mi és un plaer presentar un nou llibre del meu amic Vicent Sanchis, i més fer-ho ací, en el seu poble, entre la seua gent. No m’estendré massa contant-vos la trajectòria literària del vostre paisà, ja que és de tots coneguda. No es cansa mai d’escriure i la seua curiositat l’espenta a interessar-se contínuament per temes nous. A hores d’ara es pot dir que ha assolit l’excel·lència com a escriptor, i jo crec que la novel·la Cendres de Ternils que hui presentem, molt ben editada per Edicions 96 i il·lustrada per Pau Àlvarez, que ha sabut trobar el to just que demanava el text literari, confirma plenament aquesta conclusió, ja que a parer meu és la seua novel·la més reeixida, d’una alta qualitat literària.
El sentiment de pertinença a un país, és un dels trets que més caracteritzen Vicent Sanchis com a escriptor. Es tracta d'un sentiment identitari que està arrelat en Vicent d'una manera molt natural, però que s'alimenta de conviccions pregones, que l'han portat a investigar la història, els costums, la geografia i la toponímia dels pobles del seu voltant.
Ara mateix es poden trobar a les llibreries un bon grapat de llibres seus, que versen sobre els temes més diversos, començant per la Història de Rafelguaraf, el Tossalet i Berfull, i acabant per la novel·la que hui presentem. Però n’ha escrit alguns altres més, que encara resten inèdits, com ara, un completíssim estudi toponímic del terme de Rafelguaraf que impressiona pel seu rigor i detallisme. Es tracta d’una obra que complementa el llibre d’història que li va publicar l’Ajuntament de Rafelguaraf l’any 1995, i que es troba actualment a l’espera d’un editor que s’interesse per la seua publicació.
Ara bé, de tots els temes que apassionen a Vicent, hui ens pertoca parlar de literatura, perquè Cendres de Ternils és una obra literària, tot i que estiga escrita a la manera de crònica. És a dir, ens trobem en l’àmbit de la ficció, d’allò que l’escriptor inventa.
No és gens fàcil escriure una obra literària. Cal tenir imaginació, coneixement de l’idioma i, sobretot, saber donar vida a uns personatges i a unes situacions que són merament ficticis, i fer que ens semblen reals o almenys versemblants. Perquè la literatura no conta una veritat objectiva, no aspira al rigor científic dels historiadors o dels sociòlegs. El que volen els escriptors és transmetre la seua veritat, fer-nos partícips dels seues dubtes, de les seues esperances, deixar constància de la vida tal com ells la veuen, del comportament dels éssers humans en situacions normals o crítiques, per despullar-los i posar-nos al descobert el gran misteri del món.
Quasi res he dit!: el gran misteri del món. A ningú dels ací presents se’ns escapa que és una tasca impossible tractar de resoldre un enigma tan profund. Els científics han donat ja moltes respostes a les grans preguntes que sempre s’ha fet la humanitat, però encara en resten moltes altres sense contestar. I els filòsofs han arribat a conclusions bastant raonables sobre la naturalesa humana i el fonament del bé i del mal, encara que mai no acaben de posar-se d’acord entre ells perquè la societat no deixa mai de canviar i necessita noves preguntes i noves respostes.
Però el problema de la literatura no és el dels científics ni el dels filòsofs, sinó un altre ben distint, perquè la literatura no és un saber sinó un art, i per tant es preocupa de crear bellesa i emoció. Això fa que els escriptors suporten la pesant càrrega de prescindir de moltes coses de la vida que no tenen cap interès literari, i hagen de fixar-se solament en allò més essencial. I eixa part essencial moltes vegades és la que no es veu, la que sols s’albira si ets capaç de penetrar en l’interior de l’ànima humana o saps llegir l’alfabet desconegut en què estan escrits els perquès dels comportaments humans.
L’escriptor, doncs, no aspira mai a contar-ho tot, sinó aquelles coses que li semblen importants, i ho fa mogut per una vocació artística, ja que vol arribar a la gent no per a convèncer-la de res, sinó per a commoure-la. Propòsit aquest que sols poden assolir els bons escriptors, perquè la gent sols es commou davant d’una obra artística si la troba bella i li toca el cor. Per això, en un temps com el que ens ha tocat viure, segueix sent necessària la literatura: perquè cal que mantenim la capacitat de mirar enllà de l’aparença de les coses, que fugim de la banalitat imperant i ens parem una mica a mirar cap a dins de nosaltres i cap a dins dels altres, perquè allí és on rau el nostre jo vertader, el nostre món més autèntic.
Fixeu-vos, doncs, en la paradoxa que us plantege: he dit que l’escriptor fa obres de ficció, és a dir, inventades, i tot seguit he dit també que la literatura és imprescindible per a conèixer el nostre món. Hi ha, per tant, un fil conductor entre el que un escriptor és capaç d’imaginar i la realitat. El lector sap que això que llegeix no ha passat tal com li ho conten, que l’escriptor s’inventa personatges i paisatges, que és lliure d’acabar la seua història d’una o d’una altra manera; però també sap el lector que els bons escriptors no volen enganyar-lo, sinó arrossegar-lo cap al seu món per fer-li una revelació que no exigeix grans coneixements, sinó una certa sensibilitat i ganes de participar en l’experiència vital que ens proposen, a través de les paraules.
Les paraules, òbviament, són la principal matèria prima de la literatura, però això no és prou: un escriptor com Vicent no s’acontenta amb contar coses, necessita fer que això que conta tinga una gràcia, un estil, una vida, i per a això cal ser capaç d’enllestir un text que faça pessigolles, que salten espurnes de cada pàgina.
Perquè en tingueu un exemple del que us estic referint, he seleccionat un xicotet fragment de la novel·la, on el secretari dóna una mala notícia a l’alcalde. És un text on resulta palès que Vicent, en la seua obra, vol mostrar-nos coses que normalment passen desapercebudes, perquè ell sap molt bé que la literatura necessita contar allò que normalment no conta la gent, com ara, quina cara posava el receptor de la mala notícia, què sentia, per què era una mala notícia i què pretenia la persona que li la va donar. Tots aquests elements barrejats ens ajuden a comprendre d’una manera molt més profunda una situació que, d’una altra manera, seria una simple anècdota.
(Ací va llegir un fragment del capítol 10, pp. 110-111. Des de l'inici del segon paràgraf: “En efecte. Aquell final de la primavera d'hivern.../ fins al final del quart paràgraf: /...caldejant de valent el despatx de la primera autoritat ternilenca)
A partir del fragment que us acabe de llegir, vull resumir-vos el que pense de Cendres de Ternils:
A parer meu és una obra que conté tots els ingredients que són propis de la millor literatura:
Està magníficament escrita, amb una prosa rica i popular alhora, molt pròpia d’un escriptor que es caracteritza per ser un caçador de paraules i expressions populars, un enamorat de la seua llengua i de la seua terra.
És una novel·la que està escrita en una prosa viva, que és capaç de posar en moviment un munt de personatges i de situacions que s’integren de manera harmònica en una obra que és una història d’històries.
És una obra que té sentit de l’humor i, sobretot, ironia, perquè en ella Vicent ens parla d’un temps d’ignomínia on les persones havien de lluitar diàriament per mantenir la seua dignitat.
És una obra pessimista, perquè acaba mal; però oberta a l’esperança, ja que al llarg de la novel·la també apareixen alguns personatges plens de seny i bonhomia que en unes altres circumstàncies podrien haver capgirat la situació. Cal, per tant, perseverar.
En fi, Cendres de Ternils és per a mi una gran novel·la, de les que estan destinades a perdurar en el gust dels lectors, perquè és literatura en el seu estat més pur.
I, per acabar, voldria adreçar unes paraules a la gent més jove que ens escolta, perquè vivim uns temps difícils on de vegades és fàcil pensar que no paga la pena esforçar-se. Si algú de vosaltres teniu eixa temptació, en el vostre paisà Vicent teniu un exemple de superació personal impressionant. Ell m’ha ensenyat a mi la força que pot desplegar una persona quan l’empeny una idea en la qual creu profundament. Vicent és un enamorat de la cultura popular, de la història i de la geografia del seu entorn, mai no en té prou, sempre en vol saber més. I això fa que no pare esment a dedicar el temps que calga a les seues investigacions, als seus escrits. I és una persona que se sent profundament agraïda als seus ensenyants, perquè ell és conscient de la importància que han tingut en la seua formació tant alguns professors de l’Institut de Xàtiva, com la gent del poble, de la qual aprén tots els dies alguna història, alguna paraula nova, que col·lecciona com si es tractara del tresor més valuós, perquè no hi ha millor causa que defensar allò que estimem.
Robert Cortell


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada