dimarts, 21 de desembre del 2010



El nostre amic Gonçal Benavent, historiador, arxiver, col·laborador de la revista La Bellota i membre de l'Associació Cultural Mitja Galta, de Manuel, ha vist publicat recentment un article seu titulat Memoria y desmemoria de la represión franquista. Aproximación al caso valenciano. I ho ha fet en una revista que es diu Viento Sur, la lectura del qual vos recomane (http://www.vientosur.info/sumarios/index.php?x=113) Jo l'he llegit i estic d'acord amb ell. Al meu parer, ni amb la Transició ni després encara no s'han resolt una sèrie de coses que, tant els intel·lectuals, historiadors, escriptors, periodistes i la societat en general haurem de tractar amb completa llibertat com més anem més cada dia. I un poc a propòsit d'açò, de moment, jo mateix vos anuncie la pròxima publicació d'una novel·la meua, titulada Cendres de Ternils, que tracta precisament del temps de la dictadura franquista i la transició democràtica. Segons l'editorial (Edicions 96) sembla que entre Falles (19 de març) i el dia del llibre (23 d'abril) volen tenir-lo en les llibreries.

dimarts, 14 de desembre del 2010



Estimats i estimades: vos desitge que passeu unes molt bones festes nadalenques amb els vostres familiars i amics, i que tingueu tots un feliç i millor any 2011, sobretot ple de salut i felicitat.
Acompanye aquesta foto a mode de tarja de felicitació. Es tracta de Sugus, un conill d'Índies, cobai de la meua filla Flàvia. De segur que quan seria menut cabria en la caseta, però ara li hem hagut de comprar una altra nova, de fusta i més gran, perquè passe les nits a cobert en la galeria.

dilluns, 13 de desembre del 2010



No és que siga jo molt aficionat al futbol. Tampoc és que siga un gran bevedor de cervesa, però... Vinga, va, un dia és un dia, i vaig a fer publicitat d'una cervesa que no puc beure. No per res, sinó perquè em sembla que per ací no es ven aquesta marca.

divendres, 10 de desembre del 2010




Amb independència que cadascú de nosaltres vulguem o no (la independència), ens agrade o no (la independència), compartim o no (la independència), desitgem o no (la independència), votem o no per (la independència)... en tot cas és innegable que aquest vídeo està molt ben fet. Tant que han aconseguit un récord mundial a la participació popular en un Lipdub. Per altra banda, però a propòsit, ací vos deixe el Poema per als meus fills, de Robert Cortell.

Avui vaig a donar-vos una bona notícia:
no us obliga cap llei a ser perfectes,
ni cap bandera a morir com herois,
ni cap raça a demostrar la puresa,
ni cap creença a viure agenollats,
ni cap joc a ser els millors,
ni cap veritat a no pensar,
ni cap costum a deixar-vos portar,
ni cap mestre a encertar sempre,
ni cap déu a resignar-vos,
ni cap predicador a defugir la raó.

dimarts, 23 de novembre del 2010



A Carcaixent em sembla que passarà desapercebuda la publicació d'una obra de poesia del poeta, narrador i autor teatral Robert Cortell. Però així són les coses en tocant a la cultura. El cas és que li acaben de publicar una obra escrita en castellà. I això perquè la inspiració li va vindre quan, les connexions del suprem ordinador que és el cervell, pareix ser que estaven connectades de manera que els impulsos nerviosos i mecànics transmesos al braç i la mà no podien fer altra cosa que deixar escrites en el paper en blanc les grafies d'aquest idioma que també és nostre. I no s'ho perdeu, que està publicada l'obra en una col·lecció amb autors clàssics i altres tant nacionals com internacionals de reconegut prestigi; sens dubte com ell mateix ho comença a ser. L'obra es diu OTRAS VOCES, publicada per EDICIONES VITRUVIO, de Madrid. En la contraportada interior diu sobre l'obra: "OTRAS VOCES es, por tanto, su primer libro en castellano. Importante oportunidad para leer a un poeta reflexivo, lúcido, que mira el interior del hombre y conoce su laberinto." En fi, com passa bastants vegades, Cortell crec que serà més prompte reconegut fora que a casa nostra. I això que també ha aconseguit un premi important ací com el Premi de poesia Marc Granell 2008.


En reproduïsc una. Es diu Tierra, dedicada a Amparo Jurado


Acaricio la tierra y me gusta respirarla,
cuando la lluvia se filtra entre las ramas
de esta vieja encina que nunca desfallece
y sobrevuela el tiempo y sus derrotas. 

Adoro esta tierra mojada y todo aquello
que ha ingeniado el hombre para llevar agua
a sus campos, como esta abandonada noria
y la acequia que discurre bajo el suelo.

Cerca del río, entre los juncos, unas garzas
gruñen mientras buscan su alimento, y yo,
pegado a tierra, vislumbro nuevos vuelos
que nadie me niega, pues estoy solo.

Es tan íntima esta tierra que la escondo
en un rincón oculto de mi anatomía,
y así la amo, con la mirada hacia adentro,
para que nadie pueda robarme su secreto.

divendres, 12 de novembre del 2010

La tardor és temps de premis i altres activitats literàries, i, també, de la collita dels cítrics perquè al meu xicotet país les clementines són molt primerenques i ja fa dies que la collita ha començat; és un aspecte que recorde sempre amb enyorança. El cas és que aquesta vesprada, amb un sol magnífic després d'uns dies de vent i mal oratge, he fet un passeig i m'he enviscat les mans per menjar-me les primeres clementines de la temporada... i una taronja, que ja estava ben bona, amb el sucre més que suficient. Ara mateix, ací al meu estudi i mentre escric aquestes línies encara fa aqueixa olor tan agradable que deixa pelar a mà la fruita llevant-li la corfa.
Respecte al primer aspecte, literari, ací teniu una foto de la presentació de la setmana passada. La veritat siga dita és que no va vindre massa gent. Potser l'hora i entre setmana... Ara, això sí, els que vingueren eren tots de molta qualitat. En la foto teniu sols una petita mostra, i que no se m'enfade ningú dels altres trenta-tants més, m'acompanyen d'esquerra a dreta: Francesc Adrià, premi Octubre de Teatre i premi de Teatre Infantil de la SGAE; Robert Cortell, poeta, autor teatral també, i amic abnegat sempre per tirar-me una mà en qualsevol circumstància; Francesc Torres, historiador i director de l'Arxiu del Regne de València, i davant de tots una bellesa asiàtica, i potser la nostra més jove lectora: Laia, una criatura tan bonica com simpàtica, riallera i eixerida.

divendres, 29 d’octubre del 2010


Sempre m'han agradat molt els mapes i els plànols, ja siguen antics o actuals. Fa uns dies vaig veure en la Biblioteca Digital Mundial un mapa d'Holanda de finals del s.XVIII (1791) que m'ha sorprés un poc. Resulta que uns anys en arrere vaig escriure un relat que es diu Carta a Wassenaar. I això per la relació d'amistat amb un xicot holandés que conec d'allà, i m'abellia fer algun relat que hi estiguera relacionat. De manera que se'm va ocórrer que un dibuixant flamenc escrivia a uns suposats familiars d'aquella població; o siga, una recreació literària en què el pintor flamenc del s.XVI, Anthonie Van den Winjgaerde*, escriu a uns suposats familiars que tindria a Wassenaar, una xicoteta població costanera holandesa, prop de Leiden, (Leyden en el mapa) situada a cent quilòmetres al nord de la ciutat d’Anvers, on hom suposa que va nàixer Winjgaerde.
Però, com vos deia, el que m'ha sorprés és que he vist en el mapa que junt a la població de Wassenaar (escrit "Wassenaer" en el mapa) apareix un topònim que diu "Wingarden". I em pregunte per aqueixa similitud amb Winjgaerde, que va ser l'autor d'uns dibuixos magnífics d'algunes ciutats de l'antic regne de València. Serà el significat el mateix? Guàrdia de la vinya o de les vinyes?  I és que segons em comentava l'amic holandés, Fred Schoorl, en holandés "winj" és "vi" i "gaerde" és guàrdia o guardià. En fi, siga o no siga la traducció la mateixa, en tot cas de vegades la ficció i la realitat no van molt separades, almenys hi ha una gran similitud entre el topònim i el cognom.
*Dibuixant flamenc, pintor de cambra del rei Felip II, traduït de vegades com a Antonio de las Viñas o de Bruselas i Antoine de la Vigne a determinats documents. Sembla que va nàixer a Anvers entorn l’any 1520. La tasca principal de Winjgaerde esdevingué en un inventari gràfic de les grans ciutats espanyoles i concretament les de la Corona d’Aragó, que les recorregué en 1563. Els dibuixos valencians són a l’Österreichische Nationalbibliothek de Viena. Hom l’ha anomenat el millor topògraf del seu temps, però la qualificació que més li escau és la de stadschilder, pintor de ciutats. No és cap exageració qualificar les panoràmiques de 1563 com la més sensacional aportació a la nostra iconografia geogràfica i arquitectònica (Les vistes valencianes d’Anthonie van den Winjgaerde. Vicenç M. Rosselló i al. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. València, 1990).

dimecres, 20 d’octubre del 2010

I ara, a manera d'una altra prova, definitiva, vaig a veure si es queda amb la presentació que jo vull...  Doncs, sí, en efecte. Funciona correctament. Així que, ara mateix plegue trastos pel que fa a la reforma del bloc. Més endavant intentaré posar algun vídeo o enllaç musical, i l'entrevista que em va fer Robert Cortell. En fi, de moment vaig a preparar un poc la xarrada sobre bandolerisme que hem de tindre el pròxim dissabte al Pla de Corrals, al bell recer del Buixcarró (o potser més correctament dir ja Boscarró) després d'empassar-nos un plat de paella. Encara com que vindrà Manel Arcos, periodista i investigador a nivell de País Valencià sobre el bandolerisme, que en sap moltíssim més.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

     Em sembla, i encara no les tinc totes, que finalment he aconseguit embastar el meu bloc d'una forma més agradable i adequada, més al meu gust, malgrat la senzillesa i elementalitat. Però és que jo no estic molt tret en aquestes coses de la informàtica. De totes formes li vull agrair a Salva Castelló l'amabilitat de fer-me una suggerència a propòsit de la possibilitat de reordenar la meua pàgina. I després d'estar provant uns dies, pareix com si ho haguera aconseguit.
     Si recordeu, pel mes de gener vos vaig fer sabedors que em posava en obres de reforma dels dos blocs que tenia aleshores per refondre'ls en un sol. I això amb els següents apartats o pàgines:
Agenda i notes on aniran actes previstos en la meua agenda, i altres notes com el tall de feina, obres acabades i no publicades i altres comentaris.
Biografia, la que ja coneixeu i que aniré retocant puntualment, si cal.
Estudis publicats ordenats des d'un punt de vista cronològic segons que es varen publicar.
Narrativa publicada també segons l'antiguitat en la publicació.
Traduccions d'algunes de les meues obres.
Premis literaris i altres distincions.
Ressenyes i crítiques literàries que afegiré a mesura que me n'assabente.
Catàlegs bibliogràfics i editorials que m'han publicat alguna obra.
Fotos i imatges que encara he d'escanejar i penjar al bloc.
Other languages sobre biografia en espanyol, anglés i francés.
     Però el cas ben cert és que enguany he tingut la casa de Rafelguaraf en obres, i després ha vingut el trasllat d'alguns mobles, també de la majoria de llibres del meu estudi, etc., etc. En fi,  que entre unes coses i altres i per als meus limitats coneixements informàtics...  tot açò era molta feina. Sobretot perquè no acabava d'atrevir-me a provar coses noves i fer-ho malbé. Però finalment... sembla que ho he aconseguit. Encara estic sorprés. Serà possible? Si açò ho arriba a llegir el meu ex-company Miquel Boronat no sé què em dirà.