dimarts, 13 de desembre del 2016

Grup de lectura el Micalet parla de llibres























Demà, dia 14 de desembre, tindré el plaer d'estar amb el Grup de lectura el Micalet parla de llibres per tractar sobre la meua novel·la Cendres de Ternils. I per això és que, com solc fer, repasse un poc algunes notes i rememore aspectes sobre l'obra de què vaig a parlar. I heus ací que en aquesta ocasió me n'adone que potser no he destacat, tant com s'ho mereix, el Pròleg que figura a l'inici i que és obra del mestre i amic Vicent Pascual, expert en educació plurilingüe i ensenyament de llengües, entre moltes altres coses. Realment a mi em sembla magnífic. Això que dius aquesta persona té el do de l'expressió escrita més correcta i adequada, que denota que ha comprés perfectament de què tracta i què pretén l'obra. Tant que jo diria: millor i més ben dit... impossible. Per això és que ara i ací em sembla oportú reproduir-lo íntegrament, alhora que li agraïsc una vegada més a Vicent la seua amistat i les seues ensenyances i bons consells.

"Potser tu, amable lectora o lector que tens aquest llibre a les mans, quan has observat atentament la nostra realitat actual no pots haver deixat d'advertir el desconeixement flagrant que tenen les generacions més joves del nostre passat històric més recent, ni la deriva conservadora de la nostra societat, ni el menfotisme general envers la corrupció dels polítics, ni l'ambigüitat respecte a la nostra llengua, ni l'ambient cultural esquifit -amb les honrosíssimes excepcions de rigor- que presenten els nostres pobles, viles i ciutats.
I quan t'has preguntat per les causes d'aquesta situació, potser hages arribat a la conclusió que les persones som producte de la nostra història i que, per tant, caldria buscar-les en els esdeveniments i circumstàncies que van marcar bona part del segle XX a Espanya i al País Valencià: la guerra civil, la dictadura i una tímida transició que de cap manera va fer trontollar les estructures de poder econòmic, polític i ideològic de l'Espanya franquista.
Doncs bé, si és aquest el teu cas, no deixes de banda aquest llibre: llig-lo atentament i hi trobaràs, en una prosa elegant, en un llenguatge genuí i amb un sentit de l'humor molt valencià en la superfície però puntejat per càrregues de profunditat en cada capítol, la història d'uns anys que han modelat la societat que ara patim.
Com en un conjur, veuràs com pren vida un poble que ja no existeix. Observaràs com intenta sobreviure un poble atemorit durant els anys durs de la dictadura, amb una classe treballadora explotada econòmicament i reprimida ideològicament, on se censura qualsevol manifestació ideològica que no siga la del règim i s'aniquila qualsevol consciència lingüística i cultural pròpies, i on les úniques manifestacions populars permeses són els rituals socials reelaborats dins un marc ranci, conservador i acrític, que és el que agrada a les noves autoritats polítiques i socials.
També hi trobaràs les primeres passes democràtiques durant la Transició, i la debilitat dels seus plantejaments, provocats per la nul·la educació política i el baix nivell cultural, conseqüència directa dels anys foscos de la dictadura, la pressió dels poders fàctics i la por, una por que l'arribada de la democràcia no va esborrar mai del tot del cor dels ternilencs.
Potser quan estigues arribant al final -o potser molt abans-, t'adones que no estàs llegint la història de Ternils sinó la del teu País Valencià, i quan la riuada del Xúquer faça desaparéixer el conjur i de Ternils ja només en queden les cendres, potser tragues per al País Valencià les doloroses conclusions que Vicent Sanchis trau per a Ternils: que un poble que abandona les seues arrels i el seu patrimoni lingüístic i cultural, que no és capaç de lluitar contra l'opressió dels poderosos i que no és capaç de construir un projecte polític comú no té capacitat per a sobreviure i està destinat a diluir-se, com Ternils, en els pobles del costat."
 
Sant Roc de Ternils, el dia de la presentació de la novel·la (14 de juny de 2012)

divendres, 9 de desembre del 2016

Cendres de Ternils a València



Gràcies a Intersindical Valenciana i la Societat Coral el Micalet de València, el proper dimecres 14 de desembre, a les 19,00 hores tindré el plaer d'estar amb el grup de lectura El Micalet parla de llibres per parlar sobre Cendres de Ternils. Si vos abelleix...


dissabte, 3 de desembre del 2016

Imaginem-nos que Berfull ja estiguera rehabilitat


Potser a algú no li agrade el que vaig a dir per escrit. Però al meu parer, les instàncies on s'haja de tramitar la possible modificació del BIC ja estan tardant molt en aprovar el que calga per salvar almenys una part de Berfull. En la meua opinió pense que és millor qualsevol cosa menys dir més prompte que tard: "ací estava Berfull", i que només quede un muntó de pedres i runa.
Sóc una persona sense estudis de dret o d'arquitectura, però em sembla que quan les circumstàncies són tan adverses en tots els sentits, i ara, a més a més, urgents, pense que s'hauria de modificar el que calga per evitar l'enfonsament definitiu del llogaret. Això, és clar, si és que encara s'està a temps, que ho dubte.
Perquè, ¿de què serveix una declaració molt bonica de BIC, si ni la Unió Europea, ni l'Estat espanyol, ni la Generalitat Valenciana, ni els mateixos propietaris no posen un euro per salvar Berfull? Doncs bé, front a l'evidència, s'hauria de facilitar que els propietaris, amb el concurs de l'empresa privada, puguen fer compatible el conservar una part a canvi de traure benefici econòmic de la resta.

I ara imaginem-nos que Berfull ja està rehabilitat. Allí, junt a l'arc d'entrada, la Casa de la Senyoria i l'esglesieta han fet unes cases noves que recorden molt les antigues, on viuen jubilats noruecs o alemanys o d'on siga d'arreu d'Europa. Hi ha bona comunicació per carretera amb Rafelguaraf, amb la Pobla Llarga i amb l'estació de Manuel-l'Énova, i més enllà amb Xàtiva, Alzira i València. I és que les persones majors necessiten tenir bona comunicació amb els hospitals Lluís Alcanyís i de la Ribera per motius obvis. Però com gaudeixen de bona salut i d'una economia també més que bona, tant ells com els familiars i amics que ara i en acabant els visiten, han donat nova vida al llogaret i, de retruc, als pobles de l'entorn...
En fi, vosaltres mateixos, si voleu, seguiu somniant.

dijous, 1 de desembre del 2016

Una vegada més, Berfull



































Açò ja fa temps que s'ha convertit en una mena de partit de tennis. Teua, meua, ara et toca a tu, ara em toca a mi. Total, que passa el temps i la casa per agranar, o, dit d'una altra manera: tots per al sac i el sac en terra. En fi, malauradament, res de nou. Berfull serà, de fet ja ho és, una ruïna.
Eixa és la realitat, perquè no hi ha diners, perquè no hi ha sensibilitat, perquè les nostres intel·ligències no donem per a més, pels motius que vulgueu dir, però Berfull serà irremeiablement un muntó de pedres. Només cal que faça algun temporal de pluges més i després alguna que altra ponentà... i tot per terra. I si no, al temps. Ja m'agradaria equivocar-me, ja. I això que jo m'equivoque moltíssim, però pel que fa a Berfull em sembla que no. Ací no val ni l'estat, ni el Consell, ni la diputació, ni el sumsumcorda.

dilluns, 21 de novembre del 2016

Una revista per a una subcomarca: La Comuna



Hui tinc el plaer de presentar-vos una novetat. I és una revista que naix amb la voluntat de contribuir a conéixer la nostra subcomarca. He copiat el text de l'editorial, que reproduïsc ací perquè estic absolutament identificat en tot el que es diu, des de la primera fins l'última paraula; per cert, editorial que ha estat redactat per Pau Martínez, de Manuel.

"La gent que habitem els pobles que reguen les seues hortes de la séquia Comuna de l’Énova i Castelló, compartim un territori, una història i una cultura comunes. L’Énova, la Pobla Llarga, Manuel, Rafelguaraf, Sant Joanet i Senyera formen una subcomarca, al límit sud de la Ribera Alta, ben definida geogràficament com una planura al·luvial formada a la dreta dels rius Albaida i Xúquer. La serra de Manuel-l’Énova i la de Barxeta tanquen aquesta planura marcant el límit amb la comarca de la Costera.
Tenim un territori i una història compartida, la que han anat fent els habitants que ens han precedit, ibers, romans, àrabs i finalment al segle XIII els de la nostra cultura cristiana. De tots ells tenim la seua empremta en la nostra manera de viure, de cultivar les terres, de fer els menjars, de parlar i escriure, d’organitzar-nos col·lectivament i afrontar les alegries i les adversitats de la vida. Els ajuntaments dels nostres pobles s’han unit en un projecte comú, el d’impulsar una revista per a tots, que ens permeta conéixer-nos més i compartir allò que fem en cadascun dels nostres pobles. Una revista que siga una finestra oberta que eixample el nostre horitzó de vida i ens permeta conéixer i saber més, per poder gaudir i estimar més allò que tenim més a prop. Que s’ocupe dels temes que puguen tindre un interés col·lectiu.
Som pobles menuts, però en conjunt sumem 12.000 habitants, què són suficients per tirar endavant projectes més complexos que il·lusionen els nostres joves, que animen a la gent més major, i que atraguen cap ací gent d’altres pobles que vulguen conéixer els nostres valors culturals, naturals i patrimonials. Els joves de la major part dels nostres pobles estudien a l’institut de la Pobla Llarga i això és un punt de contacte i coneixement intermunicipal. Volem apropar-nos a ells també, presentar-los el projecte i que el facen seu. De segur que ens sorprenen amb les seues inquietuds i aportacions.
L’hem batejada com La Comuna, per ser la séquia el nexe d’unió de tots els pobles que hi participen i per ser el nom apropiat per fer-la nostra, la que és comuna a tots nosaltres. La revista està oberta a les col·laboracions de tots i serà confeccionada per un consell de redacció on hi haurà participació de gent de cada poble, la qual s’ocuparà de replegar les col·laboracions del seu poble i marcar la línea temàtica de la revista. Aquesta s’editarà en paper, es repartirà per tots els pobles i tindrà un cost simbòlic. A més la posarem a les xarxes socials per multiplicar la seua difusió i les possibilitats de més col·laboracions."

Dibuix de la subcomarca fet pel carcaixentí Andreu Valls

divendres, 18 de novembre del 2016

XVII Assemblea d'Història de la Ribera


A partir d'aquesta vesprada i fins diumenge tindrà lloc a la Pobla Llarga la XVII Assemblea d'Història de la Ribera, que enguany té com a motiu en la seua part monogràfica el tema de vil·les, alqueries i cases de camp, poblament dispers, noves poblacions i urganitzacions a la Ribera del Xúquer.
També hi ha, com és natural, les comunicacions presentades a la part miscel·lània. Doncs bé, allí estaré participant en l'apartat d'història Antiga amb una xicoteta comunicació que en teoria tindrà lloc a les 18,00 hores. Però sobretot gaudiré escoltant les aportacions d'historiadors. Enguany n'hi ha unes quantes que tenen un especial interés per a mi.


dissabte, 5 de novembre del 2016

A Tavernes de la Valldigna anem



El pròxim divendres dia 11 de novembre, tindré el plaer de presentar Terra de frontera a Tavernes de la Valldigna. L'acte tindrà lloc a la Biblioteca Pública, situada a la Casa de la Cultura que està ubicada en el Passeig de Lepant, s/n. Hi intervindrà la professora Encarna Sansaloni, que a més a més és Cronista Oficial de la població, i jo mateix.
Com sabeu els qui ja heu llegit la novel·la, la Valldigna té molt de protagonisme, perquè gran part de l'acció transcorre o està relacionada amb el monestir de Nostra Senyora de la Valldigna. Així que la presentació allí no podíem deixar-la de banda.
Per cert, que ara fa trenta-sis anys que vaig tindre la sort i el plaer de treballar a l'Ajuntament de Tavernes de la Valldigna durant un període de temps prou curt. Però vos assegure que va ser una estada que se'm va quedar gravada per sempre. Entre altres motius que se m'ocorren ara mateix, quan escric esta nota tal com em venen al pensament algunes coses, perquè Tavernes de la Valldigna és, d'alguna manera, la platja més pròxima dels pobles situats a ponent, des de Barxeta, passant pels pobles de la subcomarca de les Énoves fins a Carcaixent. I quantíssimes vegades que hem anat i anirem allí. És un poc la "nostra platja".


dissabte, 22 d’octubre del 2016

Rafelguaraf - el Riurau


El passat dijous va ser inaugurat oficialment, pel President de la Diputació de València i l'Alcaldessa de Rafelguaraf, el carril de vianants i per a bicicletes, així com la passarel·la que faciliten la comunicació entre la pedania del Riurau i Rafelguaraf. Esta era una reivindicació de feia molt de temps. De fet ja existia una passarel·la construïda ja feia temps, però que es trobava en bastant mal estat. Açò permetrà que el Riurau no es quede incomunicat pel camí més curt per accedir al llogaret, on viuen vora 70 persones, moltes d'elles jubilades o pensionistes, que en molts casos fan quasi a diari l'anada a Rafelguaraf per uns motius o altres.
Cal tenir en compte que per estes dates, quan hi ha les fortes pluges de la Tardor, de vegades es produeix el fet de quedar la comunicació tallada, durant unes hores o fins i tot dies, per l'aigua que baixa dels barrancs de les serres de Rafelguaraf i d'una gran part del Realenc. Precisament el passat 20 d'octubre, dia de la inauguració, va fer 34 anys de la gran inundació com a conseqüència de la rotura de la presa de Tous, i, per tant, dia d'ingrata memòria per a la Ribera del Xúquer.


Aprofite per comentar per a qui no ho sàpia, que este és el barranc que a partir de la Pobla Llarga i fins Alzira rep el nom de "barranc de Barxeta". Un barranc que és especialment famós a Carcaixent i Alzira per motiu d'inundacions. Barranc que només a títol anecdòtic cal dir que no duu ni gota d'aigua procedent del terme de Barxeta. Perquè la línia divisòria dels termes entre Barxeta i Rafelguaraf segueix exactament la línia divisòria d'aigües a un costat i l'altre. Moltiu pel que, per la procedència de les aigües primeres que l'originen (al Molló Alt del Realenc) potser el nom més correcte seria "barranc del Realenc", o bé, si es vol referir al primer poble per on passa, "barranc de Rafelguaraf". I faig esta observació no per reivindicar un canvi de nom, que no és el cas, sinó perquè el barranc de Barxeta i el riu de Barxeta són dos topònims que porten a confusió a moltes persones. I no és una cosa nova en absolut, que ja en el segle XIX hi ha referència a la confusió que produïa entre els geògrafs. Ja posaré un dia una nota al respecte que ara mateix no sé exactament per on la tinc arxivada.

divendres, 14 d’octubre del 2016

El diumenge passat, 9 d'octubre, a Barxeta

A Barxeta el 9 d'octubre passat, amb l'alcalde i la regidora de Cultura

Aquest passat 9 d'octubre ha estat un dia especialment emotiu per a mi. D'entrada vos diré que és, entre altres coses que ens afecten als valencians i valencianes, l'aniversari de la meua boda. Empar i jo hem fet 35 anys de casats. Però és que, a més, el passat diumenge, a Barxeta, vaig tenir el plaer de rebre el Premi de novel·la curta Poble de Barxeta 2016. I això per l'obra Roders, una novel·la de bandolers basada en fets reals. De fet en una nota de l'autor que figura a l'inici pose la següent observació:

«Durant el primer quart del segle XIX al País Valencià hi havia una quadrilla de roders comandats pels barxetans Bernat Bonaventura i els dos germans Escrivà, que actuaven pel territori de l'antiga Governació de Xàtiva, amagant-se sobretot a recer de les serres del Buixcarró i del Mondúver. Aquesta novel·la està basada en les seues malifetes i altres successos reals. I com a prova de tal veracitat és pel que, a peu de pàgina, hi ha transcrits sols una xicoteta mostra dels documents en què es basa i que ja són part de la memòria històrica.»


Com dic, aquesta novel·la està basada en molt gran mesura en fets verídics que vaig tractar en el xicotet estudi titulat Bandolerisme a Barxeta. Bernat i els dos germans Escrivà, producte d'una investigació que vaig fer prèviament a la novel·la i que també va publicar en el seu moment l'Ajuntament de Barxeta. I ara, damunt, he tingut la sort que m'hagen premiat l'obra narrativa. En fi, amics i amigues, aquesta és la novetat que des de fa uns dies vos volia contar. Moderadament desvanit i content que estic ara mateix. I dir-vos també que, teòricament, l'any 2017 serà publicada per Edicions 96.

dissabte, 1 d’octubre del 2016

Fa un grapat d'anys


Entre la primavera de 2002 i l'estiu de 2003 vaig tindre el plaer d'escriure una novel·la juvenil El repòs del sobirà amb que vaig tenir la sort de guanyar el Premi de narrativa juvenil Ciutat de Torrent. Doncs bé, en aquella novel·la un dels protagonistes és anglés i viu a Londres. Es tracta de Richard Collins, que el faig un professor d'Història de Mongòlia de la Universitat de Londres, a Bloomsbury, prop de Russell Square, i viu en un barri de cases unifamiliars per Saint Pancras.
Dit açò, vos diré ara que durant la primera quinzena del mes d'agost passat he estat uns dies a Londres amb la meua muller i la meua filla. Anàrem per veure el meu fill que està temporalment a la Universitat de Westminster, on gaudeix d'una beca. I, casualitats de la vida, mira per on que estiguérem en un hotel molt cèntric. Pràcticament a la vora de Russell Square, del British Museum i altres llocs d'interés. És a dir, molt a prop d'on pose que té el seu despatx universitari el professor Collins. Per això és que vaig tenir l'oportunitat de comprovar in situ la ubicació geogràfica que faig en la novel·la pel que fa al que acabe de dir.
En tot cas vàrem gaudir un muntó pels carrers del centre de Londres amb les cases típiques que veiem en les pel·lícules, els jardins magnífics amb uns arbres gegantins allí mateix a Russell Square, on vérem un esquirol molt confiat. I entre altres llocs visitàrem el Natural History Museum que només per veure l'edifici ja val la pena, on vaig tenir l'agradable sorpresa de veure aquesta foto de Roy Chapman Andrews, entre altres investigadors famosos que ho han sigut del món dels dinosaures. Un personatge de qui parle en la novel·la i que devia ser o així me l'imagine jo una mena d'Indiana Jones del seu temps. Un reeixit descobridor de restes d'aquells animals impressionants que visqueren entre els períodes Triàsic al Cretàcic.


dijous, 25 d’agost del 2016

Monòleg d'un frare dominicà

Terra de frontera visita Llutxent
Perquè Llutxent té protagonisme en la novel·la
Així que, potser ens veurem al convent...

He estat uns dies treballant en un Monòleg d'un frare dominicà. I és que ho he preparat per a les pròximes presentacions de Terra de frontera. Especialment la que segurament tindrà lloc a Llutxent la pròxima tardor. Així que, de moment, ací vos deixe unes fotos de l'entorn del convent del Corpus Christi, i del poble de Llutxent, on, si cap motiu de força major ho impedeix, tindrà lloc la representació dramatitzada del text, alhora que la presentació de la novel·la.
Per cert, fins ara totes les persones que m'han comentat haver-la llegit, a tots els ha agradat molt i fins i tot l'han trobat curta. Bon senyal... o bé és que tinc la sort de trobar-me en persones molt amables i diplomàtiques que volen quedar bé en mi. En fi, siga con siga, moltes gràcies a tots i totes.

divendres, 5 d’agost del 2016

La meua gratitud


Amb Vicent Flores i l'alcaldessa Rafaela Aliaga

La veritat és que no sé molt bé com expressar la meua gratitud a totes les persones que tingueren l'amabilitat de vindre a la presentació de la meua darrera novel·la, Terra de frontera.
Sé que de vegades hem de fer alguns petits sacrificis, o no tan petits, per poder anar a un acte cultural com ho és la presentació d'un llibre. Però, una vegada més, potser amb més èxit d'assistència que mai portàrem endavant l'acte. Segons que m'han dit érem en total unes 55 persones. El local ple de gom a gom. Així que vos done les gràcies a tots i a totes els qui vinguereu el passat dimecres.
Done les gràcies també a l'alcaldessa de Rafelguaraf, Rafaela Aliaga, i al professor Vicent Flores que em feren quedar molt bé davant el públic assistent.

El local es quedà xicotet
Quan va finalitzar l'acte m'haguera agradat poder saludar-vos a tots personalment. Però entenc que per l'hora d'acabament i el temps que li dediquem a la signatura de llibres això ja no va poder ser. Ara només espere que gaudiu tant de la lectura de la novel·la com a mi em va passar en escriure-la.

dimarts, 2 d’agost del 2016

Geografia literària


Ací teniu la ubicació geogràfica de la meua darrera novel·la publicada per Edicions 96, i que demà mateix, a les 20,30 h. presentarem a la Llar dels Jubilats de Rafelguaraf. La veritat siga dita és que ja fa temps que pense que en les meues obres, totes, siguen novel·les o contes i relats curts, no està de més un mapa d'ubicació per tal que els possibles lectors de tot arreu es puguen fer una idea bastant aproximada dels llocs per on transcorren els fets narrats.
En tot cas, pel que fa a aquesta en concret, Terra de frontera, els llocs més citats i amb més protagonisme quant a l'argument de la narració són Xàtiva, Barxeta (sobretot), Simat de la Valldigna, la Casa dels Frares (del Realenc), Llutxent i Agullent.

dijous, 28 de juliol del 2016

Terra de frontera, a Rafelguaraf



"Estime totes les meues novel·les i reculls de contes per igual; sense arribar a ser el mateix vindria a ser un poc com si es tractaren de fills. Però aquesta novel·la, publicada per Edicions 96, i que presentaré dimecres 13 de juliol a Barxeta, en veritat vos dic que em fa una il·lusió molt especial, molt."

Amb aquestes paraules iniciava la nota del passat 8 de juliol. I ara ha arribat el moment d'anunciar la presentació de Terra de frontera a Rafelguaraf. En passar l'estiu vindran més presentacions, així que ara em centre en dir-vos que el proper dimecres, dia 3 d'agost, a les 20,30 h. tindrà lloc la presentació d'una de les novel·les que més satisfacció m'ha donat escriure-la. L'acte serà a la Llar dels Jubilats (carrer Joan Silvestre cantó a la plaça d'Espanya). Hi intervindrà la senyora alcaldessa, Rafaela Aliaga; el professor Vicent Flores que farà una primera valoració sobre l'obra, i jo mateix.

Per als qui ja em coneixeu un poc vos recorde que a mi no m'agrada fer presentacions que duren molt de temps. Perquè les persones solen desconnectar la seua atenció quan porten escoltant més enllà d'uns vint o trenta minuts. De totes formes, tant en la intervenció de Vicent Flores com en la meua hi haurà projecció d'imatges, la qual cosa fa més interessant i atractiva la presentació d'una novel·la. Així que, ja sabeu, si vos abelleix i podeu vindre... sereu molt benvinguts.

diumenge, 17 de juliol del 2016

La nostra Toscana?


Fa vint anys que vaig escriure i em publicaren la primera novel·la, Adéu a Berfull (hui es pot trobar amb el títol Fàtima de Berfull). I això va ser perquè volia, i vull, fer alguna cosa en favor d'aquest antic llogaret de moriscos, declarat BIC (Bé d'Interés Cultural). Doncs bé, hui mateix, en el periòdic Levante hi ha un article amb el titular de "El turismo de interior afianza su recuperación en la Ribera". I com es pot llegir, no anava molt desencaminat quan jo mateix apuntava aleshores, recorde que fa vint anys, que una de les possibles eixides a la desaparició de Berfull era el turisme rural, o una residència per a persones majors, etc. 
Lamentablement la falta d'empresaris amb visió de futur, i la maleïda crisi econòmica que ha fet malbé tantes coses, han impedit que ara per ara les circumstàncies hagen anat en favor de Berfull. Però sé que alguna cosa s'està fent per part d'alguns dels mateixos hereus, i tant de bo arribe la cosa a bon port. El turisme, tal com ha quedat demostrat recentment en el cas pròxim de Carcaixent, pot ser una alternativa parcial a la crisi del tarongerar. En fi, a veure si entre unes coses i altres la comarca de la Ribera (i tantes altres comarques) troba eixides econòmiques per als seus habitants. Potser ací mateix tenim la nostra Toscana. I hi ha tantes alqueries i cases d'horts antics que cal recuperar...

dijous, 14 de juliol del 2016

Ahir, a Barxeta


Ahir, a Barxeta, vaig tindre el gran plaer de presentar una novel·la que em feia molta il·lusió que es publicara: Terra de frontera. Esta novel·la és, com altres novel·les que tinc publicades, una narració que transcorre pel meu espai vital. Perquè el poble de Barxeta, tan sols a cinc quilòmetres de Rafelguaraf, és un poble pel que tinc un especial afecte, ja que de xiquet hi anava per Pasqua, etc., i, després, quan estudiava a l'institut Josep de Ribera, de Xàtiva, vaig tindre la sort de conéixer amics com Vicent Flores, Toni Giner, Sari Martínez, Alberto Segarra... i altres que amb el temps han sigut i són persones de trellat.
Bé, el cas és que per a ser un poble d'uns 1.600 habitants, més dalt que baix supose que anit hi hauria sobre unes 40 persones en el local de la Casa de Cultura que utilitzen per a este tipus d'actes. Encara que, això sí, l'èxit de públic està clar que va ser degut al comentarista de la novel·la, el bon amic Vicent Flores; professor, o mestre, si se'm permet la paraula que jo trobe ben bonica, mestre.


Vicent va fer una intervenció que només d'entrada em va semblar emotiva. Jo sóc persona de llàgrima fàcil, i la cançó d'Ovidi Montllor amb unes imatges ben boniques de Barxeta i altres llocs per on transcorre la història... com molt bé va posar en el feisbuc Lluís Seguí, m'eriçonaren els quatre pèls que em queden només. En fi, que passàrem una nit ben agradable.
En tot cas, espere i desitge que a totes o a la gran majoria de persones que tingueren a bé fer-se amb un exemplar, i que done per fet que llegiran la novel·la, els agrade tant o més com a mi em va succeir mentre l'escrivia.
Per altra banda, vos anuncie als qui no poguéreu vindre a Barxeta, que la pròxima presentació serà a Rafelguaraf, el dimecres dia 3 d'agost, a les 20,30 h. a la Llar dels Jubilats (carrer Joan Silvestre cantó a la plaça d'Espanya).

divendres, 8 de juliol del 2016

Terra de frontera


Estime totes les meues novel·les i reculls de contes per igual; sense arribar a ser el mateix vindria a ser un poc com si es tractaren de fills. Però aquesta novel·la, publicada per Edicions 96, i que presentaré dimecres 13 de juliol a Barxeta, en veritat vos dic que em fa una il·lusió molt especial, molt. I quan dic molt... és molt.
Ara de moment vos pose uns comentaris que Toni Cucarella -al meu parer un dels millors escriptors valencians vius-, em va passar per escrit no fa molts mesos, quan encara no havia perdut ell mateix la il·lusió per l’escriptura. I això perquè un dia que esmorzàrem junts amb Manel Arcos, a Barxeta precisament, em vaig descarar i li vaig demanar si em faria el favor de presentar-la a Xàtiva... En fi, tant de bo tornem a recuperar un dels nostres millors escriptors.
 
Amb Manel Arcos i Toni Cucarella, el dia que li vaig passar Terra de frontera

"La possibilitat de fer viatges a través del temps és una de les qüestions més controvertides de la Ciència. I sens dubte un dels somnis de la humanitat. Els científics debaten si “físicament” es podria aconseguir. Siga o no factible en el futur, de moment n'hi ha qui s'entreté debatent sobre els riscos i les conseqüències i, sobretot, al voltant de la dimensió diguem-ne moral. El passat, passat està, i el futur, ja veurem què ens portarà: cadena de món, resolen alguns, per tancar un debat que consideren bizantí. 
La literatura ha abordat la qüestió dels viatges “intertemporals”. No gaire, però. Al capdavall, després que un dels pares de la ciència ficció, H.G. Wells s'arriscara a escriure La màquina d'explorar el temps l'any 1910, poca cosa quedava per aventurar. Fet i fet, a Wells li interessava més la reflexió social que no l'aventura científica, si més no en aquesta novel·la, etiquetada com a novel·la utòpica. Categoria dins la qual afegiríem obres precedents com Els viatges de Gulliver de Swift, o les posteriors Un món feliç de Huxley o 1984 d'Orwell. 
Arribats en aquest punt, m'adone que potser us estic donant a entendre que potser presentem un llibre de ciència ficció. M'afanye a desmentir-ho abans que siga massa tard. Terra de frontera no és una novel·la de ciència ficció. 
Mentre els científics troben el cap a través del qual fer possible la màquina del temps, val a dir que podem conformar-nos a fer viatges a través del temps des del sofà de casa. No us estic animant a llegir llibres d'història. Sinó a llegir novel·la històrica. Permeteu-me un símil. La història seria com el mapa, la vasta i i perfecta cartografia de la Història de la Humanitat, sense el qual no podríem viatjar a través dels seus successos. La literatura històrica, en canvi, s'aproxima al mapa com ho faria el google Maps, mostrant-nos gairebé el detall. Vull dir que la literatura històrica funciona com as de la màquina del temps. 
D'ençà d'El nom de la Rosa d'Umberto Eco vivim un auge de la novel·la històrica. Tot i que assolir un nivell de perfecció com el d'Eco amb aquella novel·la és tan difícil! La novel·la de Vicent Sanchis no pretén en cap cas superar el llistó imposat per Eco. Tanmateix, hi beu. I ho deixe ací. 
M'interessa explicar-vos de Terra de frontera que, efectivament, permet un viatge a través del temps. No solament per la perícia de Vicent per relatar-nos els esdeveniments, i acostar-nos-els. Hi ha dos elements que faciliten aquest viatge: la llengua reconeixible dels personatges i, sobretot, i val a dir que en aquest cas nosaltres som lectors privilegiats, per la proximitat del paisatge, pel coneixement que tenim del mapa. Seria possible fer un viatge amb el llibre a la mà, entre Xàtiva, Barxeta i Simat. Imaginant-nos les conversacions i els personatges, desentranyant el misteri in situ…"

Si vos abelleix i podeu vindre, farieu bé d'apropar-vos a Barxeta on tindré el gran plaer de parlar d'aquesta novel·la, de la que vos dic ara mateix que va quedar finalista l'any 2007 en el Premi de Narrativa Històrica Juvenil Far de Cullera, i també finalista en el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil dels Premis Ciutat d'Alzira de l'any 2008.

dilluns, 27 de juny del 2016

Hui més que mai sóc un ternilenc en l'exili


Hui és un dia d'eixos que em considere un ternilenc en l'exili. Per això és que vull recordar que en Notes de l'exili i sense una periodicitat fixa pose Notes (notícies breus, comunicacions concises) de tota mena de coses que en un moment donat m'abelleix. I això amb preferència per qüestions relatives a etnografia, geografia, història i onomàstica de l'àmbit de la subcomarca de Castelló i les Énoves, així com d’aspectes literaris especialment per donar a conéixer la meua activitat narrativa. I açò darrer, perquè ja sabem que qui no ix pels mitjans de comunicació (sobretot per la tele) és com si no existira. O siga, en aquest sentit l'existència del blog és per fer publicitat de la meua obra. Per tant, ho repetisc, és per tenir com un mostrador de les coses que escric.

I són de l'exili (allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics) -tot i que exili "interior", òbviament- per dues raons bàsiques. Una primera, voluntària, perquè de fa temps que em sent un poc fora d'aquesta societat tan banal i meninfota en què vivim; i hui, després del resultat de les eleccions generals d’ahir, encara molt més. I una segona, per motius de força major, que pel que fa a relacions socials em fan estar bastant al marge de la vida "normal" de qualsevol persona. Ara, malgrat tot, quant a les ganes d'escriure no les perd de cap de les maneres. Així que, en la dèria d'escriure continue.

Salt al barranc de la font del Perelló