dilluns, 24 de juliol de 2017

Un dia molt feliç i per a grata memòria (Vicent Sanchis Jurado, Doctor en Optometria i Ciències de la Visió)


Em sembla que una de les característiques de les persones amb fills/es és que mai deixem d'estar preocupats per ells. Hi ha qui diu que si quan arriben a la majoria d'edat ja estan criats i potser no cal ocupar-se'n molt més d'ells. No; d'això, res de res. Crec que en la nostra societat de cultura llatina, al contrari del món anglosaxó (sobretot els USA), la realitat és que quan els fills s'independitzen, el més "normal" és que els pares no deixem de preocupar-nos i seguim ajudant-los en tot el que puguem. Com és natural, també gaudim dels seus èxits, metes professionals, etc., cosa que ens proporciona motius d'alegria, com també n'hi ha de disgust o de patiment.


El cas és que, molt desvanit com em sent, ara i ací vaig a fer un comentari sobre el meu fill, Vicent Sanchis Jurado. I és que, com a culminació de la seua formació acadèmica, la setmana passada va procedir a la defensa de la seua tesi doctoral titulada Analysis of new methodologies for the measurament of optometric parameters in natural vision conditions, presentada en anglés perquè Vicent va estar l'any passat durant sis mesos en la University of Westminster (Londres, Regne Unit), al Computational Vision and Imaging Tecnology Research Group, motiu pel qual la seua tesi té menció internacional. En efecte, el divendres passat, dia 21, anàrem a la Universitat de València, a la Facultat de Física (campus de Burjassot), on un poc abans de l'hora anunciada (12,00 h.), es va reunir en el Seminari de Física Teòrica el tribunal avaluador nomenat a l'efecte que estava format per:



Presidenta: Amalia Lorente Velázquez (Universidad Complutense de Madrid)
Secretari: Santiago García Lázaro (Universitat de València)
Vocal: José Manuel González Meijome (Universidade do Minho, Portugal)
En la sala es trobaven presents diverses persones del Departament d'Òptica i Optometria, el director de la tesi, Álvaro Pons Moreno, amics i companys investigadors, així com Empar, Flàvia i jo mateix. Quan la presidenta donà per iniciat l'acte li passà la paraula al meu fill i va procedir a fer una exposició que no estic capacitat per valorar. De fet, encara que vaig arribar a entendre unes poques coses... com si parlaren en xinés. Però, per la manera en què parlava Vicent, de seguida vaig tenir la sensació que sabia molt bé de què estava parlant, com i de quina manera s'havia d'explicar, raonant i utilitzant en tot moment un vocabulari científic, etc.; cosa que em va tranquil·litzar. Total que, després de vora una hora d'exposició, a continuació varen intervenir un a un els tres membres del tribunal durant una altra hora més, plantejant-li preguntes, aclariments i qüestions a les quals sembla que va donar més que complida satisfacció. I, al final, es quedaren sols en la sala per deliberar, fins que al cap d'uns quinze minuts tornàrem a entrar en la sala i feren públic que li concedien la màxima nota possible: Excel·lent cum laude.
 
Amb els membres del tribunal i el director de la tesi

Doncs bé, a propòsit de tot açò, us remet a l'entrada d'aquest blog del 14 d'agost de 2009. Però ara us diré que quan jo era un xiquet mon pare em contava exemples d'estudiants modèlics per tal que jo també ho fóra. Encara que, per l'economia familiar, em va posar un límit: només podria estudiar fins el Batxillerat Superior, després era cosa meua buscar-me la vida. I mon pare me'ls posava d'exemple per fer-me comprendre que en aquella societat del temps de la dictadura franquista, calia estudiar molt per tal que els jornalers o persones sense influències, tinguérem alguna opció de poder alliberar-nos de l'esclavatge que suposava anar gairebé cada dia al cantó a llogar-nos per un jornal, tal com si ens trobàren en temps dels romans.

Flàvia, Empar, Vicent i jo

En fi, que el divendres 21 de juliol de 2017, ha sigut un dels dies més feliços de tota la meua vida. I si els meus pares viviren se sentirien molt orgullosos de saber que els seus néts: Vicent i Flàvia, han aconseguit estudiar a la universitat i formar-se al màxim nivell acadèmic. Ara només espere i desitge que tinguen sort i deixen d'engrossir les llistes de desocupats. Tant de bo que la joventut prenguera exemple de la gent que treballa, estudia i s'esforça per aconseguir un futur millor per a ells i per al conjunt de la societat.
Per acabar: potser els qui hàgeu arribat llegint fins ací pensareu que sóc un "vell carrossa" que conta historietes. Sí. Però és que fa molts anys que estic absolutament convençut que només gràcies a la democràcia es més fàcil poder estudiar i hi ha oportunitats per tothom. Llàstima que bastants joves no comprenguen que, malgrat les dificultats, la cultura i la formació (en educació i estudis) són l'única forma en què un ésser humà pot aconseguir, entre moltes altres coses, sentir-se lliure.
Per cert, afegisc també que tot això del doctorat del meu fill ha sigut sempre amb ensenyament públic, o siga, amb professors i professores de la pública, i alguna que altra beca pública.

dijous, 20 de juliol de 2017

Ens hem d'anar a l'Orxa


Diuen que el món és com un mocador. Siga com siga, és sorprenent, almenys de vegades, com podem estar relacionades les persones les unes amb les altres per diversos motius. El cas és que a Rafelguaraf hi ha una frase, entre moltes altres, que diu "ens hem d'anar a l'Orxa". Una frase feta que s'utilitza, si més no, pels pobles de la subcomarca de Castelló i les Énoves. Doncs bé, mon mare era músic i em contava que els músics de la banda de Rafelguaraf varen fer molt bona lliga amb els músics de la banda de l'Orxa, quan anaven a tocar a Alcoi a moros i cristians.
En fi, ho vinc a dir perquè enguany he publicat un article al llibre de festes de Rafelguaraf que duu per títol Copoví: un cognom arrelat a Rafelguaraf. I el motiu d’haver-lo fet és perquè de feia algun temps intuïa que potser Rafelguaraf fóra un dels pobles on més gent amb el cognom Copoví hi hauria. I així és. De fet som la capital mundial dels Copoví. Si teniu interés feu per llegir el llibre de festes, o bé, fins i tot, si algú té un més gran interés li ho puc enviar personalment per correu electrònic. I més coses: al meu parer tots els Copoví descendeixen del cognom Pocoví, majoritari a Mallorca i on també n'hi ha de Copoví i Cocoví.
El cas és que, pel que fa a la meua família en concret, considerant que mon pare era Vicent Sanchis Copoví, resulta que venen de l’Orxa, on arribaren procedents de Mallorca en el segle XVII per repoblar les terres deshabitades per l’expulsió dels moriscos.
I una altra casualitat més. A l’Orxa hi ha un carrer anomentat músic Vicent Sanchis, òbviament es tracta d’una altra persona. Però, en fi, ja veieu... "ens hem d’anar a l’Orxa" entre altres motius potser per retrobar també les arrels demogràfiques d’un passat comú: l'origen dels Copoví. I aprofite ara i ací per penjar tres il·lustracions gràfiques que en el llibre de festes no han eixit gens bé. Així les podreu ampliar i veure bastant correctament, crec.

Manuel Copoví, el primer documentat a Rafelguaraf en 1818

El meu rebesavi Agustí Pocoví va ser soterrat a Rafelguaraf com a Copoví
A l'extrem de l'esquerra, baix, apareix escrit Agustín Pocoví

diumenge, 9 de juliol de 2017

Naranjamanía, gent emprenedora de Rafelguaraf

A la fira de la Pobla Llarga, per la Mostra 700 anys
A més de taronges també tenen molts altres productes

Naranjamanía és una xicoteta empresa agrícola propietat dels germans Peiró de Rafelguaraf. D'un temps cap ací s'han fet una certa fama, sobretot per haver guanyat l'any passat un premi a la millor tomaca valenciana, o una cosa així, no sé si ho dic bé. I això va ser en gran competència pel que es veu amb les no menys famoses tomaques del Perelló. I sembla que este podria haver sigut el motiu pel que enguany els prohibiren tornar a competir al Perelló mateix. En fi, siga com siga, bones unes i altres, jo m'alegre que a Rafelguaraf hi hagen persones com els germans Peiró. I és que fa molta falta la gent emprenedora com ells.
En tot cas, supose, espere i desitge que els seus productes seran el més ecològics possibles. A casa, des de l'any passat que mengem tomaques d'ells. Sa mare, Loretín, ens les duïa personalment. I el cas és que l'altre dia els vaig veure a la fira de la Pobla Llarga amb ocasió especial per la Mostra del 700 aniversari de la fundació de la població, on vaig saludar a Paco, que em va comentar breument la quantitat de coses que fan, i la diversitat de productes que tenen a la venda.
Total que, l'altre dia que vaig passar per Edicions 96, al polígon industrial de la Pobla, vaig visitar la seua instal·lació, que està allà mateix, al costat, i els vaig comprar un parell de platonets de 10 quilos: un de taronges valències, i, com no, un altre de tomaques que en veritat estan molt bones. Enhorabona a estes persones emprenedores. Tant de bo que l'empresa els vaja molt bé. Vos recomane que compreu els seus productes.


dissabte, 1 de juliol de 2017

Palmella i Palmellot




Aquesta entrada és sobretot per als col·leccionistes de documents antics i per als historiadors, cronistes, etc.
M'interessa molt saber d'aquests dos topònims: Palmella i Palmellot. I el cas és que recentment he trobat per internet aquesta publicació, que, pel que he vist, sembla que alguna persona va adquirir en data 6 de desembre de l'any passat a través d'un portal que es diu todocolección.
El document, d'unes trenta pàgines, el podríem datar en 15 d'abril de 1701, sembla que forma part d'un conflicte d'interessos entre Mauro Lluís Castellà de Vilanova i Josep Bonet, prevere de l'església de Sant Esteve, de València, com a administrador de Joanna Castellà de Vilanova; és a dir, tot apunta a un plet entre germans per la propietat o possessió d'aquests llogarets o alqueries.
I dic que m'interessa molt, perquè el seu contingut potser podria ajudar a aclarir on, exactament, cabria ubicar aquestes dues alqueries que en el segle XVIII eren bastant importants, i que per uns motius o altres acabaren integrant-se al terme municipal de Rafelguaraf.
En tot cas, ¿algú dels amables lectors o lectores en sap alguna cosa d'aquests topònims?