dilluns, 24 de juliol del 2017

Un dia molt feliç i per a grata memòria (Vicent Sanchis Jurado, Doctor en Optometria i Ciències de la Visió)


Em sembla que una de les característiques de les persones amb fills/es és que mai deixem d'estar preocupats per ells. Hi ha qui diu que si quan arriben a la majoria d'edat ja estan criats i potser no cal ocupar-se'n molt més d'ells. No; d'això, res de res. Crec que en la nostra societat de cultura llatina, al contrari del món anglosaxó (sobretot els USA), la realitat és que quan els fills s'independitzen, el més "normal" és que els pares no deixem de preocupar-nos i seguim ajudant-los en tot el que puguem. Com és natural, també gaudim dels seus èxits, metes professionals, etc., cosa que ens proporciona motius d'alegria, com també n'hi ha de disgust o de patiment.


El cas és que, molt desvanit com em sent, ara i ací vaig a fer un comentari sobre el meu fill, Vicent Sanchis Jurado. I és que, com a culminació de la seua formació acadèmica, la setmana passada va procedir a la defensa de la seua tesi doctoral titulada Analysis of new methodologies for the measurament of optometric parameters in natural vision conditions, presentada en anglés perquè Vicent va estar l'any passat durant sis mesos en la University of Westminster (Londres, Regne Unit), al Computational Vision and Imaging Tecnology Research Group, motiu pel qual la seua tesi té menció internacional. En efecte, el divendres passat, dia 21, anàrem a la Universitat de València, a la Facultat de Física (campus de Burjassot), on un poc abans de l'hora anunciada (12,00 h.), es va reunir en el Seminari de Física Teòrica el tribunal avaluador nomenat a l'efecte que estava format per:



Presidenta: Amalia Lorente Velázquez (Universidad Complutense de Madrid)
Secretari: Santiago García Lázaro (Universitat de València)
Vocal: José Manuel González Meijome (Universidade do Minho, Portugal)
En la sala es trobaven presents diverses persones del Departament d'Òptica i Optometria, el director de la tesi, Álvaro Pons Moreno, amics i companys investigadors, així com Empar, Flàvia i jo mateix. Quan la presidenta donà per iniciat l'acte li passà la paraula al meu fill i va procedir a fer una exposició que no estic capacitat per valorar. De fet, encara que vaig arribar a entendre unes poques coses... com si parlaren en xinés. Però, per la manera en què parlava Vicent, de seguida vaig tenir la sensació que sabia molt bé de què estava parlant, com i de quina manera s'havia d'explicar, raonant i utilitzant en tot moment un vocabulari científic, etc.; cosa que em va tranquil·litzar. Total que, després de vora una hora d'exposició, a continuació varen intervenir un a un els tres membres del tribunal durant una altra hora més, plantejant-li preguntes, aclariments i qüestions a les quals sembla que va donar més que complida satisfacció. I, al final, es quedaren sols en la sala per deliberar, fins que al cap d'uns quinze minuts tornàrem a entrar en la sala i feren públic que li concedien la màxima nota possible: Excel·lent cum laude.
 
Amb els membres del tribunal i el director de la tesi

Doncs bé, a propòsit de tot açò, us remet a l'entrada d'aquest blog del 14 d'agost de 2009. Però ara us diré que quan jo era un xiquet mon pare em contava exemples d'estudiants modèlics per tal que jo també ho fóra. Encara que, per l'economia familiar, em va posar un límit: només podria estudiar fins el Batxillerat Superior, després era cosa meua buscar-me la vida. I mon pare me'ls posava d'exemple per fer-me comprendre que en aquella societat del temps de la dictadura franquista, calia estudiar molt per tal que els jornalers o persones sense influències, tinguérem alguna opció de poder alliberar-nos de l'esclavatge que suposava anar gairebé cada dia al cantó a llogar-nos per un jornal, tal com si ens trobàrem en temps dels romans.

Flàvia, Empar, Vicent i jo

En fi, que el divendres 21 de juliol de 2017, ha sigut un dels dies més feliços de tota la meua vida. I si els meus pares viviren se sentirien molt orgullosos de saber que els seus néts, Vicent i Flàvia, han aconseguit estudiar a la universitat i formar-se al màxim nivell acadèmic. Ara només espere i desitge que tinguen sort i deixen d'engrossir les llistes de desocupats. Tant de bo que la joventut prenguera exemple de la gent que treballa, estudia i s'esforça per aconseguir un futur millor per a ells i per al conjunt de la societat.
Per acabar: potser els qui hàgeu arribat llegint fins ací pensareu que sóc un "vell carrossa" que conta historietes. Sí. Però és que fa molts anys que estic absolutament convençut que només gràcies a la democràcia es més fàcil poder estudiar i hi ha oportunitats per tothom. Llàstima que bastants joves no comprenguen que, malgrat les dificultats, la cultura i la formació (en educació i estudis) són l'única forma en què un ésser humà pot aconseguir, entre moltes altres coses, sentir-se lliure.
Per cert, afegisc també que tot això del doctorat del meu fill ha sigut sempre amb ensenyament públic, o siga, amb professors i professores de la pública, i alguna que altra beca pública.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada