dilluns, 5 d’agost de 2019

Batiste Llopis: un somni acomplit

Enguany no he tingut la possibilitat de col·laborar en el Llibre de Festes de Rafelguaraf. I per això és que, almenys, he posat ací, en l'entrada anterior a aquesta, el que havia preparat per a l'ocasió. Si tinc oportunitat, a l'any que ve serà.
Poques. Ben poques. Poquíssimes vertaderament, són les persones que tenen la sort d'arribar als cent anys de vida. El senyor Joan Baptista Llopis Llopis, Batiste per a familiars, amics i coneguts, és una d'eixes persones que ho han aconseguit i superat; i a més a més, en unes condicions físiques més que envejables.
I ara, una breu notícia: la constatació d'haver-se acomplit una il·lusió del senyor Batiste, tal com dic en el darrer paràgraf de l'article. Així, podeu veure en aquestes pàgines del facebook: Ajuntament de Carcaixent, Paco Salom, Vicent Sanxis, i algunes altres més. Disculpeu la meua torpesa, però no he pogut posar el vídeo ací mateix; com deia, podeu veure com ha estat reconegut amb ocasió d'un dels actes que s'estan celebrant a Barcelona pel 40é. Congrés Mundial de Penyes del Barça. Supose que també ahir mateix estaria a la llotja del Camp Nou.
En fi, la meua més sincera enhorabona al senyor Batiste Llopis i a la seua família.

dissabte, 27 de juliol de 2019

Batiste Llopis Llopis: futbolista centenari


Batiste Llopis, tal com és conegut a Carcaixent, té un lligam molt especial amb Rafelguaraf. Gràcies al seu fill Juanjo, que em va facilitar una conversa amb son pare el passat 23 de maig, i als articles de Frederic Porta publicats al Periódico el 30-12-2018, i en la revista Blaugranes, núm. 8, febrer 2019, és que he preparat aquest article per a saber d’un personatge singular.


Un xiquet de l’hort de les Parres

El senyor Batiste va nàixer a Carcaixent el dia 20-5-1916, encara que això va ser un fet casual. Perquè en eixa data els seus pares vivien a l'hort de les Parres, on residiren amb els fills i filles durant dèsset anys. L'hort està en terme de l'Énova però molt pròxim a Rafelguaraf, a un quilòmetre escàs, motiu pel qual el senyor Batiste té eixe lligam afectiu que dic: els seus primers set o huit anys viscuts a l'hort. I és que, entre els propietaris i sobretot els hortolans, s'establien relacions de convivència amb els rafelguarafins/es, com si foren uns veïns més; cosa que origina un sentiment humà universal: que en l'arxiu de la memòria se'ns queden especialment gravats els anys d'infantesa. Per això em va comentar alguns records de l’hort de les Parres i del seu entorn: el Riurau, Rafelguaraf i altres llocs de la rodalia.

La casa de l'hort de les Parres


Em deia el senyor Batiste que anaven a banyar-se en un rebals d'una séquia. Potser seria la del Pla, en un antic abeurador que hi havia a l'Assegador (o camí de Selma) que des de l’hort de les Parres s’adreça cap a la Vereda. Del Riurau recorda que anaven algunes dones a l’hort a empaperar taronges. Perquè son pare era un carcaixentí d'aquells emprenedors que es va dedicar al comerç dels cítrics, que fins i tot arribà a tindre una marca comercial: La Colombe, una coloma blanca dibuixada en els timbrats dels papers de seda, amb què embolcallaven les taronges que exportaven a França. Aquesta activitat la continuarien després, en deixar l’hort de les Parres i comprar l’hort de Sant Francesc, a la Pobla Llarga, ben a prop de l’estació del tren; una finca d'unes cent fanecades vora el camí de la Serratella.

De Rafael Canet Arenas en facebook, 6 de juliol de 2019
La qüestió és que el senyor Batiste va viure a l'hort de les Parres fins als set o potser huit anys, quan els pares l'enviaren a viure amb l’àvia a Carcaixent, prop de l’Asil, i on va prendre la comunió. Però sense deixar d’estar en contacte en l’hort amb els pares i germans i germanes tal com venien al món; hort que aleshores era propietat del marqués de Castellfort, que vivia a València en el seu palau de l'emblemàtic carrer de Cavallers, just d’enfront del mateix Palau de la Generalitat.


Un poc d’història: la Guerra Civil i el Barça

Li vaig contar al senyor Batiste que els dies 17 i 31 d’agost de 1935 aparegué en la revista Juventud, de Carcaixent, la crònica d’un partit jugat a Rafelguaraf entre un equip local, l'Àguila, i el carcaixentí Betis, tal com figura ací: "En Rafelguaraf. Torneo de Copa: C.D. Aguila, 4 - Betis B. 1. El pasado domingo se desplazó el Betis a Rafelguaraf para tomar parte en el torneo organizado en aquella. El desarrollo del partido en la primera parte fue igualado. Los primeros en marcar fueron los del Aguila a causa de una “pifia” de Olaya. Los propietarios del terreno abusaron todo el encuentro del juego brusco, siendo ello el único factor de la victoria ya que, lo que es juego y técnica no ha llegado todavía a Rafelguaraf. En la primera parte los del Aguila lograron tres goals -sic- (uno de penalty) y por parte del Betis, V. Taléns logra el tanto del honor en un gran tiro cruzado. En la segunda parte vuelven a marcar los organizadores del Torneo. El árbitro, mal".

De porter blaugrana en un partit amistós


Si la crònica va ser objectiva, els locals repartiren prou de “llenya” potser amb certa connivència per part de l’àrbitre; però sobretot, allò de “lo que es juego y técnica no ha llegado todavía a Rafelguaraf” ens va fer somriure bastant. El senyor Batiste em va dir que els del Betis eren més joves que ell, i va continuar dient-me que començà a jugar al futbol amb el Carcaixent, on va destacar com a porter. Motiu pel qual el València juvenil el va fitxar, i creu que d'això encara deu constar documentació. El cas és que, per ajudar en el negoci de cítrics de la família, es va traure el carnet de conduir. I son pare, que es veia venir el conflicte militar, li va aconsellar que se n’anara voluntari a la mili. Així, amb un poc de sort podria fer-la com a conductor d’algun militar de graduació. Tal com va ser, en efecte, i per això és que, en esclatar la guerra la va passar d’una forma “relativament” bona: en la rereguarda i com a xòfer d'un cap militar de la Tercera brigada de carabiners. En tot cas, ja acabada la guerra, l’enviaren a Barcelona a fer tres anys de servei militar a les ordres dels vencedors del conflicte.

El cas és que, ja a Barcelona estant, juntament amb un altre futbolista també valencià i del València, Ignasi Llàcer, i després de certes peripècies acabaren fitxats i jugant els dos en el Barça. De fet, en aquella època en què el senyor Batiste aspirava a jugar de porter, el Barça afrontava un moment crític: la promoció per salvar el descens a Segona, cosa que al remat s'evità i, a més, aconseguint un títol. Em conta que el primer partit que va jugar va ser al camp del Sabadell. I, com són les coses, que quan estaven jugant sent que li diuen de darrere la porteria “Llopis”. I, xe!, va i resulta que era un conegut de Carcaixent amb qui va acabar abraçant-se per l’alegria. Total és que amb el Barça va jugar unes temporades, entre els anys 1941 a 1944, disputant sis partits amistosos, perquè llavors el titular i suplent indiscutibles eren Lluís Miró i Pepe Nogués, que eren molt bons. Recorda també quan jugaven al camp de les Corts, debutant davant l’Europa amb un resultat de 7 a 2, i que compartia vestuari amb figures com Raich, Escolà, Martín i Balmanya.

Continua fent memòria i em conta que quan el Barça jugava al vell camp de les Corts, que sempre s'omplia d'aficionats, es donava el cas que anava perdent la gespa a mesura que avançava la temporada, fins a quedar convertit en un camp qualsevol de terra. En certa ocasió diu que els va entrenar el mític Samitier, que li va dir que botara per damunt d’una cadira: “Usted lánzese con toda la ilusión para atrapar la pelota. Verá como no nota el dolor en la caída”. Sí, segur. Ja podia donar-se-les de psicòleg, Samitier, que el bac era d’aquella manera, assegura el senyor Batiste.

El senyor Batiste el 23-5-2019, tres dies després del seu 103 aniversari

Al negoci familiar i entrenador de futbol

La qüestió és que, el senyor Batiste, aquells anys estava vivint l'autèntica aventura de la seua vida, sense perdre l’esperança de debutar en un partit oficial, en un temps en què els futbolistes protagonitzaven les primeres etapes del Barça de la postguerra, en una societat que no s’havia recuperat encara del conflicte bèl·lic. I al remat, vist que la cosa no reeixia, va haver d'afrontar la realitat i des de Carcaixent li varen suggerir tornar a casa, perquè l’empresa familiar el necessitava.
Així que, el senyor Batiste se’n va tornar de Barcelona per atendre el negoci familiar de cítrics. No obstant això, a Carcaixent ja s'havia fet molt famós. Era com una celebritat. No era fàcil que un jugador destacara per haver jugat en un dels grans equips del país. I encara que dedicat al comerç de la taronja, va continuar relacionat amb el futbol en traure’s el carnet d’entrenador. Va entrenar primer al Carcaixent durant set anys, que jugava aleshores en tercera divisió contra equips com el Llevant, el Vila-real i el Mallorca; i és que, com no cobrava, amb això s’estalviava diners l’UD Carcaixent. Després va preparar també a altres equips de la Ribera com l'Algemesí i el Benifaió. En definitiva, que el senyor Batiste vivia de les taronges però gaudia del futbol. Tant, que, fins i tot el viatge de noces el va fer coincidir en una data que el Barça jugava a Mallorca, i allí que anaren els novençans a veure el partit.

Amb Carles Rexach en la trobada a Gandia (el Periódico, 30-12-2018)
Retrobat per l’afició i reconegut per la societat

A mitjans de novembre de l’any 2018, la Penya Blaugrana de la Safor va organitzar una trobada dels seus associats en què varen participar, entre altres, Rexach, Asensi, Sánchez i Zuviría. I al final cediren el protagonisme de la vetllada al tresor humà retrobat per la Confederació Mundial de Penyes del Barça: el senyor Joan Baptista Llopis i Llopis, de Carcaixent, on és un personatge molt reconegut, admirat i estimat. I el cas és que el metge li va desaconsellar que anara al sopar de penyes, per trobar-se refredat i amb el perill que allò acabara en pneumònia. Però el senyor Batiste, tractant-se del que es tractava, va dir que anava... I va anar, xe! I és que manté geni i figura, i a pesar de la seua avançada edat viu sol al seu pis del carrer Castelló de Carcaixent, on diàriament és “cuidat” per la família. Enguany ha complit els 103 anys, i està en possessió del carnet de conduir amb vigor fins a l’any 2020. Encara que, segons conta, des que un dia el feren parar una parella de la Guàrdia Civil a l’ermita de Sant Roc de Ternils, l’home es va sentir un poc “incòmode” i ja no condueix més el cotxe.

El senyor Batiste és el major dels cinc germans/es, dels quals Pascual també està vora els 100 anys, i la germana Milagros en té uns 90. Són tan longeus els descendents d’aquell matrimoni Llopis i Llopis que vivien a l’hort de les Parres, que em pregunte si no seran dignes d’estudi genètic, perquè quan s’ajunten sumen una barbaritat d'anys entre tots. Ara, també he de dir que el senyor Batiste ha sigut un home que no ha abusat de vicis com el tabac o l’alcohol, més enllà de fer-se alguna cervesa. Per això diria que té una genètica especial. Perquè, i açò és el millor de tot, no passa sovint que una persona arribe a 103 anys en tan bon estat de salut. En possessió de bones facultats, ment lúcida i veu potent. Amb força i ganes de qui viu sense problemes de salut greus i mantenint encara il·lusió pel futbol.

Amb la samarreta signada per Ter Stegen i Cillessen (Blaugranes, febrer 2019)
Per tot això és que, la Federació de Penyes de València i de la Marina Alta varen organitzar més recentment, aprofitant que el Barça s'enfrontava al Llevant amb motiu de la Copa del Rei, una trobada amb l'exporter del Barça, a Carcaixent. Trobada durant la qual una delegació barcelonista li va retre un merescut homenatge, fent-li entrega d'una placa commemorativa amb la documentació dels sis partits que va jugar. I, a més, una samarreta de porter del primer equip, amb el seu nom i les signatures de dos dels seus successors i actuals porters del FC Barcelona: Ter Stegen i Cillessen.

I ara, finalment, com el senyor Batiste no ha estat mai al Camp Nou, la Confederació Mundial de Penyes li ha proposat una altra il·lusió: convidat per la directiva, anar a veure a Messi des de la llotja i conéixer per fi el camp que encara no ha trepitjat. Així, també els culers podran conéixer el seu jugador més veterà. L'exporter de 103 anys que continua en plenitud de facultats; dic jo: benefici de l’esport i ser una persona de molt de trellat. Un home que s’emociona en recordar la seua infantesa a l’hort de les Parres. El senyor Batiste Llopis té tres fills, sis néts i mitja dotzena de besnéts, dels quals a Rafelguaraf viuen un nét (Juanjo) i dos besnéts (Juanjo i Paola). Molt bona llavor, la dels Llopis. Per molts anys.

dimarts, 9 de juliol de 2019

A propòsit de la Fira Modernista de Carcaixent


Una interessantíssima exposició fins i tot per a poblacions veïnes
Segons que m'han comentat el finançament de la Fira Modernista de Carcaixent costa al voltant d'uns 50.000 euros. Dels quals caldria descomptar ajudes o subvencions de part de la Diputació Provincial de València i/o d'alguna conselleria. Disculpeu però no puc precisar més per falta d'informació concreta. En tot cas, potser estem parlant d'uns 35.000 euros els que l'Ajuntament de Carcaixent es gasta en els actes relacionats amb la fira, sobretot destinats a les actuacions musicals i a la publicitat.


Però hi ha una altra part. Per a mi la més important: la col·laboració de les persones que, desinteressadament, participen amb els seus propis vestits d'època, o bé col·laboren en aspectes d'organització, etc., tot per tal que la Fira Modernista es puga dur a terme. I no són únicament les persones a títol individual, que també ho són les associacions de tota mena i una part important del comerç local. Estem parlant, doncs, d’una gran part de la societat carcaixentina que col·labora amb la Fira Modernista.


En concret, quant a les persones, són unes 250 les que venen col·laborant en els actes que s'hi organitzen. I com avançava adés, els diners es gasten majorment en actuacions musicals i en publicitat. Perquè sembla que per aconseguir que un esdeveniment d'aquestes característiques arribe a arrelar i es faça una celebració tradicional, inicialment cal destinar uns diners durant uns deu anys, si no alguns més.


És a dir, el que s'intenta per part de l'Ajuntament de Carcaixent, no és una mena d'esdeveniment momentani que una ciutat com Carcaixent és capaç de fer en un moment donat, com en altres ocasions o altres coses que s'han fet o s'han intentat, però que no han tingut continuïtat. Si no que, el que es pretén, si la cosa qualla i es fa una tradició, amb seguida, és que la societat -de més enllà del terme municipal: de les comarques veïnes i fins i tot estrangers- que la faça seua. Entenc que seria allò que hom diu “turisme cultural, gastronòmic, etc. d’interior”, un complement al turisme de sol i platja. Però amb l'esperança i el desig que més endavant, sense tant d'esforç i més per inèrcia, es facen les coses amb menys necessitat de publicitat, i potser també, amb menys despeses.


Dit això, també tinc entés que en una assignatura potser d'estudis d'Economia de la Universitat de València, s'ha parlat de la Fira Modernista de Carcaixent com a un bon exemple per atraure públic a visitar i conéixer una població. I a més, enguany, en la quarta edició, s'han recollit dades a partir de les quals es farà un estudi de repercussió de la fira, per conéixer amb detall en quina manera es beneficia i quina incidència econòmica o d'altre tipus té; és a dir, les repercussions que té la celebració de l'esdeveniment en la ciutat.



Doncs bé, em sembla admirable i em mereix tot el respecte del món, aquesta actitud. Començant per l'ajuntament, i seguida pel suport majoritari de la societat carcaixentina, que intenten crear algun tipus d'atracció, digueu-li turístic, digueu-li gastronòmic, digueu-li cultural... com vulgueu, que faça atractiu vindre les persones a Carcaixent. I, qui sap, si tot això pot ser un inici de canvi econòmic i millora per la societat en conjunt.
Aleshores em pregunte: quin mal hi ha en tot això? A parer meu no cap. I, al contrari, em sembla admirable que tota classe de persones -de l'espectre polític, des de la dreta a l’esquerra, que col·laboren en tan digne intent que sols pot portar millores a Carcaixent. La resta de crítiques, que sé que s'han fet o es fan per les xarxes, o bé són per enveges i malicies, moltes d'elles absolutament irracionals, infundades i sense el mínim trellat ni fonament. És allò de criticar per criticar. A aquestos no cal fer-los cas. Així que, la meua enhorabona i admiració per a totes les persones que intenten fer atractiva la idea de visitar Carcaixent.
Per cert, les fotos són de la pàgina de facebook de l'ajuntament i de Carcaixent modernista.

divendres, 7 de juny de 2019

Ja està ací la IV Fira Modernista de Carcaixent


Durant els dies 7, 8 i 9 de juny podem gaudir de la IV Fira Modernista de Carcaixent. Ací teniu el cartell anunciador. Vos recomane que si teniu oportunitat la visiteu. A parer meu, molt recomanable.


dissabte, 18 de maig de 2019

Ha faltat la professora d'Història Leonor Sanz Pons


Ahir divendres em vaig assabentar que ha faltat la qui va ser la meua professora d'Història a l'Institut Josep de Ribera de Xàtiva, quan feia 6é. del que aleshores s'anomenava Batxiller Superior. Així que, ara mateix, a més d'acompanyar en el sentiment la seua família i amics, pose encara que siga només unes breus notes de condolença. Notes que estic segur que seran compartides per tants exalumnes que ho hem sigut d'ella: Leonor Sanz Pons. Una persona a qui, almenys jo, crec que li dec d'alguna manera moltes de les coses que he fet o per les qual m'he interessat fins ara.
A més, a propòsit de la seua mort, pose ací també una poesia de l'escriptor carcaixentí Robert Cortell, amb la que em sent molt identificat. Perquè a banda dels sentiments que expressa, transmet el reconeixement que es mereixen molts ensenyants que amb el seu mestratge ens ajuden a arribar a ser persones.

Casa la Abuela, Xàtiva, 1997. Amb motiu dels 25 anys de la promoció del Batxillerat 1971-72

Necessitàvem un perquè
i ens donares el pensament.
I si ara sóc ací, bregant amb les paraules,
sé que t'ho dec, car res no tindria sentit
de no descansar sobre un ferm propòsit.
El temps passa, i anem escrivint
la nostra petita història. Potser
hom dirà que és una de tantes:
la lluita contra el present pel demà,
i el pòsit amarg de cada desfeta.
Però conservem el record del teu entusiasme,
i això també és l'esperança:
creure en aquells que ens estimen,
aprendre dels que transmeten
la seua humana experiència.
No hi ha molt més que dir: callar a temps
és una bona manera de concloure.
La vida ens separa, mes la memòria
tot ho empara, com la celístia la nit.
Que no és injust l'adéu, sinó l'oblit.

Leonor Sanz Pons
Catedràtica d'Història de l'Institut Josep de Ribera de Xàtiva
SIT TIBI TERRA LEVIS

diumenge, 21 d’abril de 2019

L'Énova lluita pel seu patrimoni


El dissabte passat, dia 13 d'abril, a l'Énova va tenir lloc la I Fira romana TERRA IUNIANA. Una celebració d'aquestes característiques només sol posar-se en marxa si hi ha una bona acollida per part de la població, que ha de col·laborar fent d'actors fins i tot. I sembla que ha sigut el cas, tant pels propis enovers i enoveres, com la resposta per part de molta gent que hi va anar. Hi ha molts aspectes interessants a veure allí: la pròpia població, des de Sans fins el centre urbà de l'Énova, la vil·la romana, les pedreres i les carrilades. I és que estar a la vora de la Via Augusta té això, que en les seues proximitats el territori estava molt colonitzat.
Així que, supose que ben aconsellats per diverses persones, historiadors/es, com l'arqueòleg Miquel Martí, que va descobrir les pedreres, i no ha parat de reivindicar la importància del que ell mateix anomena "parc temàtic" d'època romana a l'Énova. I em sembla que també ha col·laborat l'historiador albaidí Abel Soler, que és autor de moltes monografies d'història local, entre altres, i darrerament, a més, "descobridor" de l'autor d'una de les obres més importants de la literatura en la nostra llengua: el Curial e Güelfa, i que també fa poc va presentar el llibre d'història de l'Énova; potser serà l'autor dels cartells publicitaris que hi ha per la població i en altres llocs citats.
El que no comprenc és com encara no s'ha declarat BIC (Bé d'Interés Cultural) tot aquest conjunt de restes romanes. Ara, tampoc tinc molt clar per a què serveix eixa declaració, si després es deixen perdre llocs com Berfull. De totes maneres està molt bé que un poble com l'Énova, i al darrere o al davant, la gran majoria dels seus habitants, facen el que estan fent: lluitar pel seu patrimoni, que en realitat també és lluitar pel seu futur. Enhorabona a l'Énova i a les persones que ho fan possible, i no puc deixar de felicitar la corporació municipal, al front de la qual està Tomàs Giner. Enhorabona a l'Énova!

diumenge, 14 d’abril de 2019

Atenció, que estem en fira electoral


Este blog és sobre temes històrics i geogràfics, etc., de Rafelguaraf així com de la meua activitat literària. Però en tot hi ha excepcions, i hui faré un comentari sobre la fira electoral en què estem immersos.
Fa alguns dies el cantant de La polla records deia que el centre s'ha desplaçat cap a l'extrema dreta. No ho sé. El cas és que quan venen eleccions, sembla com si donaren solta als majors xerraires venedors de fires i mercats, que utilitzant totes les argúcies de la dialèctica intenten aconseguir el vot dels incauts; tal és l'excés de verborrea i xerrameca buida de contingut. Amb discursos de bar de poble del pitjor nivell, arribant a l'insult i a la provocació més descarada. Després es queixen que hi haja actituds violentes.
A parer meu, destaca la "parauleria" de la tríada apocalíptica, que llancen missatges demagògics descarats per obtenir vots. I per a això recorren a tots els debats possibles per destrellatats, exagerats, tergiversats i falsos que puguen ser. Segurament pensen "si algú pica, un vot més que tenim". I ací tenim a eixe xicon, que no s'acaba de creure que l'hagen posat al capdavant del partit, i potser per això és que de vegades fa mirada d'il·luminat; o a eixe altre xicot, campió entre els enredadors o encantadors de serps, un bon venedor de fum; i del més cavernícola de tots, millor no dir res.
Al remat, tots tres amb una mateixa ideologia: xenòfoba, retrògrada, franquista. En definitiva, el discurs de sempre perquè en realitat no havia desaparegut. Però una cosa està bé: que vagen separats. Que això no havia de ser un defecte exclusiu de l'esquerra o si voleu del vot progressista.
Si no recorde mal, en una cançó de Lluis Miquel i els quatre Z, en un moment donat es deia més o menys així: ...en això de les votaes entre espentes i sarpaes hi ha qui perd els saragüells...
Doncs això. Atenció, que estem en fira electoral, i almenys que no us facen perdre els saragüells.

divendres, 15 de febrer de 2019

Una senyora escriptora: Dolors Jimeno


Dolors Jimeno
Divendres 22 de febrer, a les 19,00 hores, tindré el plaer de presentar a Rafelguaraf a l'escriptora de València Dolors Jimeno. L'acte tindrà lloc a la Biblioteca Municipal, C/Joan Silvestre, núm. 1, primera planta.
Vaig conéixer Dolors fa uns quants anys, pel gener o febrer de 2014, amb ocasió d'oferir-me la possibilitat de participar en el Club de Lectura del Micalet per parlar de la meua novel·la Cendres de Ternils... Bé, però millor vos conte més coses el proper divendres en què parlarem sobre L'Europa que he visitat, un llibre de viatges de Dolors Jimeno que em sembla molt recomanable.



dissabte, 26 de gener de 2019

El parlar del "tinguem"




Tal com podeu veure en la programació d'actes de la Candelària (el Porrat de Manuel), el divendres dia 1 de febrer a les 19,30 h. i a la Llar dels Jubilats hi ha la presentació del llibre El parlar del tinguem, de Vicent Bataller Grau. En aquest acte tindré el plaer de participar presentant l'autor, un xativí de molt de trellat que ha fet un treball molt meritori sobre el valencià de Xàtiva i la seua àrea d'influència, tal com figura en el subtítol del llibre. Si vos abelleix i podeu vindre...

divendres, 14 de desembre de 2018

Ara fa sis anys: Cendres de Ternils

Ara fa sis anys, reportatge de Barret Films a propòsit de la meua novel·la Cendres de Ternils. Lamentablement sempre d'actualitat.


Recorde especialment Eugeni Alemany, tot un artista i gran professional. Però també l'equip de Barret Films, la família, amics, rafelguarafins i rafelguarafines amb qui ens creuàrem eixe dia, i algunes anècdotes.
I no sé si s'ho creureu, però vaig acabar el dia cansat, perquè ens passàrem pràcticament tot el dia de gravació. Primer a Rafelguaraf, després a Carcaixent i de vesprada a València. En fi, eixes coses de la tele són un poc això: gravar i gravar i gravar, per repetir algunes escenes -no sé si ho dic bé, tècnicament- mentres van passant les hores. En tot cas, ho recorde com una experiència curiosa i bonica.

dimarts, 27 de novembre de 2018

Una obra sobre la nostra parla


Vicent Bataller Grau és un xicot xativí, arquitecte de professió, però apassionat de la filologia, i més en concret de la nostra parla, del valencià meridional que parlem a Xàtiva i a la seua àrea d'influència, entre la qual estan els pobles de les Énoves.
Doncs bé, Vicent va tindre no sé si la fortuna o no, de consultar-me -com sens dubte ho haurà fet amb altres persones- paraules, maneres de dir, etc. I jo sempre, amb molt de gust, li he dit el meu parer i li he fet arribar la meua modesta opinió.
En fi, que vos recomane si podeu que aneu a la presentació, tal com jo mateix faré si puc. O almenys, si vos interessa el tema de la nostra llengua, que compreu l'obra que va estar premiada l'any passat en els premis que convoca l'Ajuntament de Xàtiva.
Per cert, açò em fa memòria d'un altra persona, de qui ara mateix en què estic escrivint aquesta nota no recorde el nom, que sobre un tema molt semblant també em va demanar una certa col·laboració. Col·laboració que va tindre, fins i tot concertant un parell d'entrevistes en ma casa amb dos hòmens de Rafelguaraf: mon "tio" Isidre Martínez i Julián Copoví.