dissabte, 18 de març de 2017

En 21 anys, 20 llibres

En 21 anys, 20 llibres. Això fa 31,5 centímetres: dimensió física del total de les meues obres publicades (amb 2ª i 3ª edició)

Sabeu la frase aquella que diu que en la vida cal fer tres coses per ser feliç: plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill. Bé, ara no entraré a dir el meu parer sobre si la frase em sembla més o menys afortunada, perquè de frases d’aquestes n’hi ha de tots els colors i en sentits contradictoris.
De totes formes puc dir que jo ja he complit amb escreix. De fills en tinc dos, o siga, xic i xica, dels quals estic ben orgullós i de fet són la meua millor obra, a mitges amb la meua senyora, és clar. D'arbres no sé quants n'hauré plantat, perquè quan treballava al camp vaig participar moltes vegades en fer noves plantacions, de manera que potser passarà d'alguns centenars. I, finalment, quant a llibres, la realitat és que des de 1995 fins 2016 han passat 21 anys. Cosa que s’ha traduït per a mi en un total de 20 llibres. Vull dir, que tinc publicats un total de vint obres en format de llibre.
Sí. Ja sé que més val qualitat que quantitat. Completament d'acord. Però em permetreu que, no obstant això, estiga “moderadament” satisfet del conjunt de la meua modesta aportació al món de les lletres valencianes. Són tots els que veieu en la foto. Però... si tot va bé, en el termini d’un parell d’anys hi ha prevists que apareguen publicats altres dos més, una novel·la i un llibre d'història.

diumenge, 5 de març de 2017

El portal de Berfull


La primera referència documental de Berfull és del segle XIV, en el privilegi de 31 de març de 1348, pel qual el rei Pere el Cerimoniós atorgava a Jaume d'Esplugues, senyor de la Pobla Llarga "i de totes les altres alqueries i masades de la dita senyoria" que estaven exemptes de pagar el dret del morabatí.
En l'aspecte eclesiàstic pertanyia a l'Énova fins que entre 1534-1574 passà a Rafelguaraf en constituir-se esta com una parròquia de moriscos o cristians nous pertanyent a la fillola de Xàtiva. La seua ermita o església va estar dedicada a Sant Antoni de Pàdua, als Sants de la Pedra, i a la Puríssima Concepció.
Berfull, amb 20 focs, quedà totalment despoblat el 1609 al ser expulsats tots els seus habitants moriscos. El 1649 va ser construïda una almàssera i foren reedificades la Casa de la Senyoria i la resta del poblat. Fou municipi independent fins el 1846 en què va ser agregat al de Rafelguaraf.
Va ser propietat, entre altres, de la família Dassió, alguns membres de la qual ocuparen importants càrrecs (jurats, justícies, síndics, etc.) a la ciutat de València, i un d'ells va ser governador de Xàtiva en vespres de l'incendi de la ciutat el 1707. El seu valor és molt més històric que artístic, si bé cal destacar l'arc adovellat.


Esta setmana passada, tot i no tenir obligació, l'Ajuntament de Rafelguaraf ha hagut d'actuar per via d'urgència per tapiar el portal d'accés i, així, evitar el seu enfonsament. I això ha vingut motivat, a més, perquè darrerament hi ha visites de persones que entren a veure les ruïnes, cosa molt perillosa i absolutament desaconsellable; de manera que si algú de vosaltres s'hi apropeu, per favor, no entreu dins.
Pel que es veu ni el Consell de la Generalitat Valencia, ni els propietaris, ni ningú sembla que puguen evitar que es convertisca ben prompte en un muntó de pedres, si no succeix alguna cosa quasi miraculosa que ho evite.


diumenge, 12 de febrer de 2017

XIII Trobada d'escriptors/es de la Ribera del Xúquer


Des de l'any 2005 i gràcies a la iniciativa d'un dels millors i més reeixits escriptors valencians, Josep Lozano, que ve celebrant-se cada any una Trobada d'escriptors i escriptores de la Ribera del Xúquer; i cal dir que la trobada és itinerant, o siga, que té o tindrà lloc a qualsevol dels pobles i ciutats de la comarca.
Pel que a mi respecta vaig participar per primera ocasió en la II trobada, que va tindre lloc a Benifaió l'any 2006, el mateix en què vaig crear el meu blog i precisament per aquestes mateixes dates. Després, per motius de força major, he estat molts anys sense participar. Però enguany he tornat a anar, en concret a la que fa XIII de les trobades, que si no vaig errat és la segona que té lloc a Alginet, poble de Lozano.
Com ve sent costum d'uns anys ençà la trobada va començar a les 10,30 h. a l'Ajuntament d'Alginet, on els participants varen ser rebuts pel senyor alcalde i el regidor de cultura. Tot seguit s’inicià un recorregut, en què el cronista oficial de la població explicà les últimes actuacions realitzades a l'exterior de l'edifici consistorial, construït sobre l'antiga alqueria andalusina d'Aljannat. Després visitaren l'església de Sant Antoni Abat, del segle XVII. I a continuació es dirigiren a la Casa de la Cultura, passant pel Mercat, on els autors assistents a la trobada pogueren signar els exemplars de les seues obres amb què compta la Biblioteca Municipal. Acte seguit anaren a l'antic escorxador, actual Llar dels Jubilats, edifici modernista de 1905. Des de l'escorxador es dirigiren a l'avinguda dels Reis Catòlics per visitar el monument al Llaurador. I des d'allí anaren a l'hort de Feliu per veure les instal·lacions del Museu Valencià d'Història Natural.
Finalment la trobada acabà al restaurant San Patricio, on tingué lloc el dinar de cloenda de la Trobada, al final de la qual hi hagué repartiment d'algunes publicacions per part de la fundació Bromera i alguns altres obsequis. En un dels pocs i breus parlaments, l'alma mater de les trobades, Josep Lozano, anuncià que la XIV trobada tindrà lloc a Carlet, i em va avançar que l'altre any (2019) podríem fer-la a Carcaixent. I per això és que a partir d'ara i ací anime totes i tots els escriptors carcaixentins, així com demane la col·laboració de l'Ajuntament de Carcaixent per la que, espere que siga, XV Trobada d'escriptors i escriptores de la Ribera del Xúquer.

dijous, 26 de gener de 2017

Imperfeccions del sistema


Foto de El País de 26-1-2017

Vos recomane que llegiu la notícia que publica El País en l'edició d'avui 26 de gener de 2017. Es titula ¿Por qué Trump es presidente si Clinton le ganó por tres millones de votos? Ironías del sistema estadounidense de votos por delegados. L'autor és Erik Baum, Doctor en Periodisme i Professor de Suffolk University Madrid Campus.
Heus ací una de les imperfeccions del sistema democràtic. A l'igual que a l'estat espanyol no valen igual els vots dels ciutadans/es en funció d'unes i altres circumscripcions (atenent els vots que calen per obtenir un escó), o bé el tema del 5% o el 3% al País Valencià, als Estats Units no val igual el vot de tots els ciutadans, segons en quins estats ixen proporcionalment més afavorits o tenen més força, per dir-ho d'alguna manera. Com ha sigut el cas en aquestes darreres eleccions en què Trump ha guanyat amb menys vots que la seua oponent, Hillary Clinton. Certament la democràcia em sembla que és el millor, o el menys dolent, dels sistemes... però perfectible a tot arreu. Què us sembla?

dijous, 19 de gener de 2017

Un homenatge merescut




Vicent Pascual i Granell, a hores d'ara poblatà de residència (i, per tant, de la subcomarca de Castelló i les Énoves), rebrà demà un homenatge merescut per part de la Universitat de València. Doncs bé, a pesar del mal temps espere estar present en l'acte al Paranimf de la Universitat. En veritat que crec que és molt merescuda aquesta medalla, i jo, que intente ser una persona agraïda, li dec molt a Vicent per a ser hui en dia el que sóc: un aprenent d'escriptor. I això pels seus bons consells i suggeriments que sempre ha tingut a bé de fer-me. ENHORABONA A UN GRAN MESTRE DE MESTRES!

dimarts, 13 de desembre de 2016

Grup de lectura el Micalet parla de llibres























Demà, dia 14 de desembre, tindré el plaer d'estar amb el Grup de lectura el Micalet parla de llibres per tractar sobre la meua novel·la Cendres de Ternils. I per això és que, com solc fer, repasse un poc algunes notes i rememore aspectes sobre l'obra de què vaig a parlar. I heus ací que en aquesta ocasió me n'adone que potser no he destacat, tant com s'ho mereix, el Pròleg que figura a l'inici i que és obra del mestre i amic Vicent Pascual, expert en educació plurilingüe i ensenyament de llengües, entre moltes altres coses. Realment a mi em sembla magnífic. Això que dius aquesta persona té el do de l'expressió escrita més correcta i adequada, que denota que ha comprés perfectament de què tracta i què pretén l'obra. Tant que jo diria: millor i més ben dit... impossible. Per això és que ara i ací em sembla oportú reproduir-lo íntegrament, alhora que li agraïsc una vegada més a Vicent la seua amistat i les seues ensenyances i bons consells.

"Potser tu, amable lectora o lector que tens aquest llibre a les mans, quan has observat atentament la nostra realitat actual no pots haver deixat d'advertir el desconeixement flagrant que tenen les generacions més joves del nostre passat històric més recent, ni la deriva conservadora de la nostra societat, ni el menfotisme general envers la corrupció dels polítics, ni l'ambigüitat respecte a la nostra llengua, ni l'ambient cultural esquifit -amb les honrosíssimes excepcions de rigor- que presenten els nostres pobles, viles i ciutats.
I quan t'has preguntat per les causes d'aquesta situació, potser hages arribat a la conclusió que les persones som producte de la nostra història i que, per tant, caldria buscar-les en els esdeveniments i circumstàncies que van marcar bona part del segle XX a Espanya i al País Valencià: la guerra civil, la dictadura i una tímida transició que de cap manera va fer trontollar les estructures de poder econòmic, polític i ideològic de l'Espanya franquista.
Doncs bé, si és aquest el teu cas, no deixes de banda aquest llibre: llig-lo atentament i hi trobaràs, en una prosa elegant, en un llenguatge genuí i amb un sentit de l'humor molt valencià en la superfície però puntejat per càrregues de profunditat en cada capítol, la història d'uns anys que han modelat la societat que ara patim.
Com en un conjur, veuràs com pren vida un poble que ja no existeix. Observaràs com intenta sobreviure un poble atemorit durant els anys durs de la dictadura, amb una classe treballadora explotada econòmicament i reprimida ideològicament, on se censura qualsevol manifestació ideològica que no siga la del règim i s'aniquila qualsevol consciència lingüística i cultural pròpies, i on les úniques manifestacions populars permeses són els rituals socials reelaborats dins un marc ranci, conservador i acrític, que és el que agrada a les noves autoritats polítiques i socials.
També hi trobaràs les primeres passes democràtiques durant la Transició, i la debilitat dels seus plantejaments, provocats per la nul·la educació política i el baix nivell cultural, conseqüència directa dels anys foscos de la dictadura, la pressió dels poders fàctics i la por, una por que l'arribada de la democràcia no va esborrar mai del tot del cor dels ternilencs.
Potser quan estigues arribant al final -o potser molt abans-, t'adones que no estàs llegint la història de Ternils sinó la del teu País Valencià, i quan la riuada del Xúquer faça desaparéixer el conjur i de Ternils ja només en queden les cendres, potser tragues per al País Valencià les doloroses conclusions que Vicent Sanchis trau per a Ternils: que un poble que abandona les seues arrels i el seu patrimoni lingüístic i cultural, que no és capaç de lluitar contra l'opressió dels poderosos i que no és capaç de construir un projecte polític comú no té capacitat per a sobreviure i està destinat a diluir-se, com Ternils, en els pobles del costat."
 
Sant Roc de Ternils, el dia de la presentació de la novel·la (14 de juny de 2012)

divendres, 9 de desembre de 2016

Cendres de Ternils a València



Gràcies a Intersindical Valenciana i la Societat Coral el Micalet de València, el proper dimecres 14 de desembre, a les 19,00 hores tindré el plaer d'estar amb el grup de lectura El Micalet parla de llibres per parlar sobre Cendres de Ternils. Si vos abelleix...


dissabte, 3 de desembre de 2016

Imaginem-nos que Berfull ja estiguera rehabilitat


Potser a algú no li agrade el que vaig a dir per escrit. Però al meu parer, les instàncies on s'haja de tramitar la possible modificació del BIC ja estan tardant molt en aprovar el que calga per salvar almenys una part de Berfull. En la meua opinió pense que és millor qualsevol cosa menys dir més prompte que tard: "ací estava Berfull", i que només quede un muntó de pedres i runa.
Sóc una persona sense estudis de dret o d'arquitectura, però em sembla que quan les circumstàncies són tan adverses en tots els sentits, i ara, a més a més, urgents, pense que s'hauria de modificar el que calga per evitar l'enfonsament definitiu del llogaret. Això, és clar, si és que encara s'està a temps, que ho dubte.
Perquè, ¿de què serveix una declaració molt bonica de BIC, si ni la Unió Europea, ni l'Estat espanyol, ni la Generalitat Valenciana, ni els mateixos propietaris no posen un euro per salvar Berfull? Doncs bé, front a l'evidència, s'hauria de facilitar que els propietaris, amb el concurs de l'empresa privada, puguen fer compatible el conservar una part a canvi de traure benefici econòmic de la resta.

I ara imaginem-nos que Berfull ja està rehabilitat. Allí, junt a l'arc d'entrada, la Casa de la Senyoria i l'esglesieta han fet unes cases noves que recorden molt les antigues, on viuen jubilats noruecs o alemanys o d'on siga d'arreu d'Europa. Hi ha bona comunicació per carretera amb Rafelguaraf, amb la Pobla Llarga i amb l'estació de Manuel-l'Énova, i més enllà amb Xàtiva, Alzira i València. I és que les persones majors necessiten tenir bona comunicació amb els hospitals Lluís Alcanyís i de la Ribera per motius obvis. Però com gaudeixen de bona salut i d'una economia també més que bona, tant ells com els familiars i amics que ara i en acabant els visiten, han donat nova vida al llogaret i, de retruc, als pobles de l'entorn...
En fi, vosaltres mateixos, si voleu, seguiu somniant.

dijous, 1 de desembre de 2016

Una vegada més, Berfull



































Açò ja fa temps que s'ha convertit en una mena de partit de tennis. Teua, meua, ara et toca a tu, ara em toca a mi. Total, que passa el temps i la casa per agranar, o, dit d'una altra manera: tots per al sac i el sac en terra. En fi, malauradament, res de nou. Berfull serà, de fet ja ho és, una ruïna.
Eixa és la realitat, perquè no hi ha diners, perquè no hi ha sensibilitat, perquè les nostres intel·ligències no donem per a més, pels motius que vulgueu dir, però Berfull serà irremeiablement un muntó de pedres. Només cal que faça algun temporal de pluges més i després alguna que altra ponentà... i tot per terra. I si no, al temps. Ja m'agradaria equivocar-me, ja. I això que jo m'equivoque moltíssim, però pel que fa a Berfull em sembla que no. Ací no val ni l'estat, ni el Consell, ni la diputació, ni el sumsumcorda.

dilluns, 21 de novembre de 2016

Una revista per a una subcomarca: La Comuna



Hui tinc el plaer de presentar-vos una novetat. I és una revista que naix amb la voluntat de contribuir a conéixer la nostra subcomarca. He copiat el text de l'editorial, que reproduïsc ací perquè estic absolutament identificat en tot el que es diu, des de la primera fins l'última paraula; per cert, editorial que ha estat redactat per Pau Martínez, de Manuel.

"La gent que habitem els pobles que reguen les seues hortes de la séquia Comuna de l’Énova i Castelló, compartim un territori, una història i una cultura comunes. L’Énova, la Pobla Llarga, Manuel, Rafelguaraf, Sant Joanet i Senyera formen una subcomarca, al límit sud de la Ribera Alta, ben definida geogràficament com una planura al·luvial formada a la dreta dels rius Albaida i Xúquer. La serra de Manuel-l’Énova i la de Barxeta tanquen aquesta planura marcant el límit amb la comarca de la Costera.
Tenim un territori i una història compartida, la que han anat fent els habitants que ens han precedit, ibers, romans, àrabs i finalment al segle XIII els de la nostra cultura cristiana. De tots ells tenim la seua empremta en la nostra manera de viure, de cultivar les terres, de fer els menjars, de parlar i escriure, d’organitzar-nos col·lectivament i afrontar les alegries i les adversitats de la vida. Els ajuntaments dels nostres pobles s’han unit en un projecte comú, el d’impulsar una revista per a tots, que ens permeta conéixer-nos més i compartir allò que fem en cadascun dels nostres pobles. Una revista que siga una finestra oberta que eixample el nostre horitzó de vida i ens permeta conéixer i saber més, per poder gaudir i estimar més allò que tenim més a prop. Que s’ocupe dels temes que puguen tindre un interés col·lectiu.
Som pobles menuts, però en conjunt sumem 12.000 habitants, què són suficients per tirar endavant projectes més complexos que il·lusionen els nostres joves, que animen a la gent més major, i que atraguen cap ací gent d’altres pobles que vulguen conéixer els nostres valors culturals, naturals i patrimonials. Els joves de la major part dels nostres pobles estudien a l’institut de la Pobla Llarga i això és un punt de contacte i coneixement intermunicipal. Volem apropar-nos a ells també, presentar-los el projecte i que el facen seu. De segur que ens sorprenen amb les seues inquietuds i aportacions.
L’hem batejada com La Comuna, per ser la séquia el nexe d’unió de tots els pobles que hi participen i per ser el nom apropiat per fer-la nostra, la que és comuna a tots nosaltres. La revista està oberta a les col·laboracions de tots i serà confeccionada per un consell de redacció on hi haurà participació de gent de cada poble, la qual s’ocuparà de replegar les col·laboracions del seu poble i marcar la línea temàtica de la revista. Aquesta s’editarà en paper, es repartirà per tots els pobles i tindrà un cost simbòlic. A més la posarem a les xarxes socials per multiplicar la seua difusió i les possibilitats de més col·laboracions."

Dibuix de la subcomarca fet pel carcaixentí Andreu Valls

divendres, 18 de novembre de 2016

XVII Assemblea d'Història de la Ribera


A partir d'aquesta vesprada i fins diumenge tindrà lloc a la Pobla Llarga la XVII Assemblea d'Història de la Ribera, que enguany té com a motiu en la seua part monogràfica el tema de vil·les, alqueries i cases de camp, poblament dispers, noves poblacions i urganitzacions a la Ribera del Xúquer.
També hi ha, com és natural, les comunicacions presentades a la part miscel·lània. Doncs bé, allí estaré participant en l'apartat d'història Antiga amb una xicoteta comunicació que en teoria tindrà lloc a les 18,00 hores. Però sobretot gaudiré escoltant les aportacions d'historiadors. Enguany n'hi ha unes quantes que tenen un especial interés per a mi.


dissabte, 5 de novembre de 2016

A Tavernes de la Valldigna anem



El pròxim divendres dia 11 de novembre, tindré el plaer de presentar Terra de frontera a Tavernes de la Valldigna. L'acte tindrà lloc a la Biblioteca Pública, situada a la Casa de la Cultura que està ubicada en el Passeig de Lepant, s/n. Hi intervindrà la professora Encarna Sansaloni, que a més a més és Cronista Oficial de la població, i jo mateix.
Com sabeu els qui ja heu llegit la novel·la, la Valldigna té molt de protagonisme, perquè gran part de l'acció transcorre o està relacionada amb el monestir de Nostra Senyora de la Valldigna. Així que la presentació allí no podíem deixar-la de banda.
Per cert, que ara fa trenta-sis anys que vaig tindre la sort i el plaer de treballar a l'Ajuntament de Tavernes de la Valldigna durant un període de temps prou curt. Però vos assegure que va ser una estada que se'm va quedar gravada per sempre. Entre altres motius que se m'ocorren ara mateix, quan escric esta nota tal com em venen al pensament algunes coses, perquè Tavernes de la Valldigna és, d'alguna manera, la platja més pròxima dels pobles situats a ponent, des de Barxeta, passant pels pobles de la subcomarca de les Énoves fins a Carcaixent. I quantíssimes vegades que hem anat i anirem allí. És un poc la "nostra platja".