diumenge, 26 de juliol de 2020

Un As de Tiberi trobat prop de Berfull


Per a moltes persones que senten interés per la història, és ben sabut i ho hem comentat en altres ocasions1 que la bibliografia sobre la història dels pobles i ciutats de la Ribera del Xúquer, així com d'altres comarques d'arreu del País Valencià, informa de manera molt clara que multitud de vil·les rurals del temps de la romanització varen ser el germen sobre el qual anaren desenrotllant-se moltes de les poblacions actuals. No obstant això, és evident que fins que no es disposa d'alguna prova material trobada in situ (ceràmica, monedes, necròpolis, etc.) que ho confirme, no es pot dir amb rotunditat que aquesta mena de principi s'acompleix per a cada poble en concret.
Al respecte, dels set pobles que conformen la subcomarca de Castelló i les Énoves, ja es tenia constància de l'existència de materials d'època romana a Castelló, la Pobla Llarga, Sant Joanet, Senyera, Manuel i l'Énova.2 Doncs bé, a parer meu, amb la troballa d’alguns materials apareguts els darrers anys crec que es pot afirmar també pel que fa a Rafelguaraf3 (i també al Tossalet,4 amb certa reserva). A més, quant a Berfull agregat en 1846 al terme de Rafelguaraf–, cal afegir ara la troballa d’una moneda d'època romana apareguda vora la depuradora (al sud-oest de l’antic terme de Berfull); tot i que jo he tingut coneixença de la seua existència l’estiu de 2020. I encara que unes monedes en si mateix no demostren res (d’ací la reserva quant al Tossalet), no obstant això, crec que és indicatiu que aquestes terres han estat habitades des de ben antic. I no és estrany que hi puguen aparéixer monedes i altres materials en ser terrenys dels més antics del reg de la séquia Comuna. Com també el fet d’estar a la vora d’un camí antiquíssim que unix Berfull amb l’Énova i Manuel, i del camí del Quincaller que unia l’Énova amb Alzira; per tant, zona de pas on, pel trànsit de persones de tostemps, s’haurà donat la pèrdua d’objectes des de ben antic, com ara monedes.
En tot cas, l’As de Tiberi trobat prop de Berfull és propietat de Francesc Fuster Tortosa, que molt amablement me l’ha deixat, tal com ha fet en alguna altra ocasió.5 Com a conseqüència és que he estat repassant bibliografia sobre el tema, i consultant pàgines que ofereixen informació sobre monedes d’època romana sobretot per internet i trobant-ne una que se li assembla molt. Així que m’hi he fixat al màxim, i crec que es pot afirmar, també amb una mínima reserva, que molt probablement es tracta d’una moneda romana que apareix catalogada en RPC I – 179 (Vives 132.1).
La informació que hi apareix assenyala que és una moneda provincial de bronze encunyada a Cartagonova (Carthago Nova – actual Cartagena), entre els anys 21 a 37 dC., sota el regnat de l’emperador Tiberi (Tiberius). Aquest Tiberi era fill de Tiberi Claudi Neró, i sa mare va ser Livia Drusilla. Va nàixer a Roma el dia 16 de novembre de l'any 42 aC., i va ser el segon emperador de l’imperi romà (Alt Imperi, dinastia Júlio-Clàudia) governant amb el nom de Tiberi Juli Cèsar August entre els anys 14 al 37 dC; sent succeït a la seua mort per Gai Juli Cèsar August Germànic (Calígula). I ací val la pena remarcar una dada molt interessant: durant el seu regnat és que va succeir la mort de Jesucrist. 
Per altra part, crec que, igual que les dues monedes (Asos de Claudi I) aparegudes al Tossalet, que els historiadors diuen còpia bàrbara” o imitació hispànica”, perquè foren encunyades a Hispània en una seca desconeguda, sent per tant “còpies locals” de la moneda original emesa a Roma; en el cas de la de Berfull en la fitxa catalogràfica es parla d’una “còpia provincial”. En tot cas ací podem veure les dades de la seua catalogació, així com la similitud que hi ha entre les imatges dels anversos, i les inscripcions de la moneda que figura en la fitxa catalogràfica i la moneda apareguda prop de Berfull:6
 
N.º 18 As (10,8 g / 27-29 mm)
RPC I – 179 Moneda provincial de bronze encunyada a Cartagonova / Carthago Nova,
Vives 132.1 entre els anys 21-37 d.C., sota el regnat de Tiberi.
Anvers: TI CAESAR DIVI AVGVSTI F AVGVSTVS P M
Bust descobert de Tiberi, mirant cap a l’esquerra.
Revers: Colonia Vurbs Iulia Nova Carthago NERO ET DRVSVS CAESARES QVINQuennales
Caps confrontats de Neró i Druso.


Anvers i revers d'un As de Tiberi


Anvers: tot circuint l'efigie de l'emperador Tiberi mirant cap a l’esquerra, hi ha la següent inscripció epigràfica: TI CAESAR DIVI AVGVSTI F AVGVSTVS P M. Que vol dir: Tiberius Caesar Divi Fili Augustus Pontifex Maximus.

Revers: Colonia Vrbs Iulia Nova Carthago NERO ET DRVSVS CAESARES QVINQuennales.

Pel que fa a la moneda apareguda a la depuradora prop de Berfull, tal com diu la fitxa és de bronze. No he pogut comprovar quant pesa per no disposar d'una balança amb la precisió suficient per calcular-ho (segons la fitxa deu pesar 10,8 grs.). En canvi, pel que fa a les dimensions sí que puc dir que són totalment acordes a l’As de l’emperador Tiberi, i tenint en compte que la moneda no forma un cercle perfecte, la trobada prop de Berfull fa exactament entre 27 i 29 mms. de diàmetre, tal com informa la catalogació.



Anvers i revers de l’As de Tiberi trobat prop de Berfull


Anvers: tot circuint l’efigie de l’emperador Tiberi mirant cap a l’esquerra es pot llegir bastant bé la inscripció epigràfica: TI CAESAR (DIVI) AVGVSTI F AVGVST(V)S (P) M. (Entre parèntesi les lletres que no arribe a llegir).

Revers: en mal estat, no es veu ni la inscripció ni les imatges.

En qualsevol cas, com he comentat en altres ocasions, el més interessant de tot és que la troballa d'aquesta moneda, afegida a les dues del Tossalet (Asos de Claudi I) i altres troballes no detallades ací, tractades en els textos a què fan referència les notes, estan en el camí de demostrar la possible existència d'alguns tipus d'hàbitats d'època romana per elementals que foren als nuclis de població del terme de Rafelguaraf o les seues proximitats (com ara Palmella). Cosa tampoc no gens estranya si tenim en compte la poca distància a què es troben de la importantíssima vil·la romana de Corneli, ubicada als Alters de l'Énova, amb la qual podrien haver estar relacionats d’una forma o altra, bé en els seus origens o en posterioritat. De fet, el Tossalet està només a 600 mts. en línia recta, Rafelguaraf a 1.500 i Berfull a 1.750. I, com en el cas de les dues monedes del Tossalet (Asos de Claudi I), afegisc finalment que en la vil·la de Corneli varen aparéixer un total de cinquanta-cinc monedes, de les quals només una és anterior cronològicament a aquest As de Tiberi, que a la seua vegada també és anterior als Asos de Claudi I.

Bibliografia i numismàtica:
–MARTÍNEZ PÉREZ, A. (1984): Carta arqueológica de la Ribera.
–TARRADELL MATEU, M. (1988): Prehistòria i Antiguitat, en Història del País Valencià.
–ALBIACH DESCALS, R. - DE MADARIA, J.L. (coords.) (2006): La villa de Cornelius.
CATALÀ I CEBRIÀ, J. - SANCHIS I MARTÍNEZ, V. (2011): La subcomarca de Castelló i les Énoves.
–https://www.wildwinds.com/coins/ric/tiberius/i.html.

NOTES:
1. Introducció a la història de rafelguaraf, el tossalet i berfull. Ajuntament de Rafelguaraf 1995, pp. 35-37. I més recentment Rafelguaraf. Unes pinzellades per la història i les persones. Ajuntament de Rafelguaraf 2018, pp. 32-34.
2. La subcomarca de Castelló i les Énoves. Escrit amb Joan Català i Cebrià. Diputació de València i els set ajuntaments de la subcomarca, la Pobla Llarga 2011.
3. Rafelguaraf. Unes pinzellades per la història i les persones. Ajuntament de Rafelguaraf 2018; pp. 22-27, 37-48 i 315-317.
4. Ibídem, pp. 32-34.
5. Ibídem, pp. 89-94.
6. Informació que apareix en https://www.tesorillo.com/altoimperio/tiberio/tiberio.htm.     



diumenge, 21 de juny de 2020

Una nova autora

Tinc el plaer de presentar-vos una nova autora. Es tracta de la meua esposa, Empar Jurado, que acaba de publicar la seua primera obra: Prosas y poemas desde el Mediterráneo. Empar va nàixer en un poble d’Extremadura, d’on era sa mare, sent son pare d’un poble de Córdoba. Per això és que Empar ha escrit aquest llibre en castellà, per compartir-lo, en principi, amb la seua família, amistats i altres persones que s'hi puguen interessar.


Moltes persones no hem tingut la sort de poder estudiar; vull dir, de poder fer estudis superiors. Empar és una d’eixes persones. Però malgrat les moltes limitacions, en un moment donat i per mil motius diversos, hi ha qui es veu burxat per una inquietud que es desferma al seu interior. Cosa que ens porta al procés d'escriure. És a dir, a juntar lletres per construir paraules, a juntar una paraula darrere d’una altra, i una línia darrere una altra, per bastir al remat un text on abans hi havia només un grapat de fulls en blanc. I tot per narrar el millor possible un relat curt, un conte, una novel·la o una obra teatral. O bé, si el grau de sensibilitat és molt més gran i la inspiració creativa més elevada, fins i tot a escriure poesia, que em sembla la culminació del procés creatiu literari. Almenys a mi em pareix el nivell més elevat, complicat i difícil d’allò que jo diria la literatura en el seu estat més sublim.

Doncs bé, Empar fa uns pocs anys que s’ha animat a expressar els seus sentiments en microrelats i poesies, i això ha dut com a conseqüència aquesta primera obra seua. Que Empar em diu que serà l’última. Jo no ho tinc clar. Per què ha de ser l’última? Quan jo vaig començar a escriure, també vaig pensar que la meua primera novel·la seria l’última.

I arribats ací, com que la meua opinió no pot ser ni imparcial ni objectiva, us diré el parer d’una persona que em mereix el màxim respecte en aquest sentit. Es tracta de Maria Josep Escrivà, poeta i narradora (Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctora en Filologia Catalana per la Universitat de València, etc., etc. (Si voleu saber més d’aquesta autora reeixida: http://passalavidapassa.blogspot.com.es/) que com a correctora d’Edicions 96, ha comentat a propòsit de l'obra, i tenint en compte que Maria Josep no coneix (ni té perquè conéixer) moltes de les circumstàncies personals d’Empar:

“Empar té un nivell de llengua literària en castellà boníssim, i una gràcia i una elegància per a escriure que m'han fet molt amena la lectura. Sobretot crec que són destacables els episodis on narra les seues ‘aventures’ en el poble, amb la seua família. En poesia és bastant més clàssica, però per començar no està gens malament.

Ara, si vol seguir, només faltaria que s'atrevira una miqueta i que modernitzara un poc la temàtica i les formes, que es passara al valencià amb la mateixa naturalitat amb què escriu en castellà, i ja tenim feta la revolució”.


En fi, des de ja teniu la seua obra a la vostra disposició a Rafelguaraf en Tisery (C/Jaume I, número 11).

divendres, 29 de maig de 2020

Per la Vall d'Albaida


El passat dissabte 7 de març, en vespres de l'esclat del coronavirus, l'estimat amic i company de lletres Robert Cortell i jo férem una xicoteta excursió per alguns pobles del sud de la Vall d'Albaida. De fa temps que no ens hi havíem apropat per ací. En concret estiguérem esmorzant a un bar que hi ha a la mateixa carretera a Montitxelvo (ca Colau, crec que es diu), i després, passant per Castelló de Rugat, anàrem a Salem i Ràfol de Salem. Anàvem un poc a la recerca genealògica dels Cortell. Per cert, que encara feia bastant frescoreta; xe, fred en realitat. Però l'entorn ens va agradar molt. La Vall d'Albaida és una de les comarques més boniques de la nostra terra. I molta gent de la Ribera del Xúquer, com ara nosaltres dos mateixos, tenim avantpassats que eren originaris de la vall.
Feia temps que veníem ajornant el passeig per estos pobles, i encara com que hi anàrem eixe dia, perquè del contrari... ja sabem massa el que ens ha vingut al damunt.

Al C/de Dalt de Montitxelvo

Al C/Sant Joaquim, davant l'església de Ràfol de Salem

diumenge, 26 d’abril de 2020

A propòsit de RODERS i el 25 d'abril

El dia 29 d’abril tenia previst participar en un acte organitzat per la Biblioteca de Carcaixent. Es tractava d’un encontre amb les persones que formen part del Club de lectura i que se suposa que han llegit la meua última novel·la, RODERS. L’acte, que havia de tindre lloc a la Sala Arcadi España, comptaria, a més, amb la participació de l’estimat amic i escriptor carcaixentí Robert Cortell, a qui ja he importunat molt els últims anys, tot siga dit. Però… en això que ha vingut el maleït coronavirus per llançar-ho tot a perdre. I és que sempre és bo escoltar l’opinió de persones lectores i altres que s’interessen o lligen el que u escriu. Què hi farem? Si ens deslliurem del mal (cosa que espere i desitge per tothom), en una altra data serà.



I encara que en un poc de retard, no vull oblidar la festivitat d'ahir, 25 d'abril, una de les dates històriques més importants per la societat valenciana. Tot i que també ahir vaig llegir uns comentaris molt interessants de l’historiador Vicent Baydal (Cronista Oficial de València) sobre el tema. En tot cas, ara i ací, per alegrar un poc el to festiu i reivindicatiu, torne a posar aquesta cançó interpretada pel grup Carraixet que em sembla molt encertada. La lletra és de l'escriptor Rafa Arnal, i ve a dir el següent, excepte alguna paraula que no haja entés jo bé:


 Des de Vinaròs a Oriola,
de Morella a Guardamar.
(Repetir la tornada)
Som un poble que camina
i que ningú podrà parar.
Tenim un nom molt clar:
País Valencià!
(Repetir la tornada)

Catalunya i Aragó,
Andorra i el Rosselló.
(Repetir la tornada)
I les Illes Balears,
així com l'Alguer, l'Alguer.
Tots junts amb els valencians
som pobles germans.
(Repetir la tornada)

Contra els botiflers i els bords,
contra els manipuladors.
(Repetir la tornada)
Som un poble que camina
i que ningú podrà parar.
Tenim un nom molt clar:
País Valencià!
(Repetir la tornada 3 vegades)

divendres, 24 d’abril de 2020

Reconeixement a alcaldes i altres persones


De fa temps que, pel feisbuc i respecte a l’actuació de les màximes autoritats locals enfront del coronavirus, veig tota mena de crítiques i comentaris destrellatats, quan no directament ofenses i insults, a parer meu mereixedors de portar els incivilitzats al jutjat. Els seus autors sabran els motius pels quals els fan. Jo en veig pocs de raonables o fets amb un mínim d’educació; aquests els puc entendre i fins i tot compartir en algun cas. Per això crec que, en molts casos, eixos insults sols respondran a interessos particulars, o de crítica política partidista i demagògica a ultrança. En fi, què hi farem? L’admirat mestre Umberto Eco deia que les xarxes socials han creat legions d’imbècils. No sé si jo diria tant o sí, en tot cas, de maleducats, segur.

Doncs bé, encara que açò supose que és un fet injust que estarà passant a tot arreu, ara i ací, per ser casos que conec un poc més de prop, vull dir-los a l’Alcalde de Carcaixent, Paco Salom, i a l’Alcaldessa de Rafelguaraf, Rafaela Aliaga, que tenen tot el meu suport moral i anímic; i en el seu nom també el meu reconeixement i agraïment a totes les persones regidors/es, funcionaris/es i empresaris i autònoms–, que estan treballant o col·laborant tot el que poden per contribuir que el mal del coronavirus siga el menor possible en les poblacions respectives. Crec, vull creure, que seran moltes més les persones que valoren positivament el que fan uns i altres, tots i totes. Així que,

MOLTES GRÀCIES PER LA VOSTRA VALENTIA I CIVISME!

Una imatge bonica i esperançadora. Malgrat tots els virus sempre hi haurà primaveres i humanitat

diumenge, 19 d’abril de 2020

A propòsit del coronavirus (i II)


Entre els dies 13 al 16 de febrer vaig fer una escapada a la província de Cádiz amb la meua senyora, el meu fill i un conegut de Dénia. El motiu o excusa: acompanyar a Vicent a un encontre (WordCamp) de persones molt interessades i posades en el món d’internet, programaris, etc., coses que no entenc. El viatge va resultar fantàstic per l’oratge tan bo que semblava primavera, i ens va permetre gaudir de Chiclana i de Cádiz.
I tot això, malgrat que ja anàvem amb un cert recel pel que fa al que en aquells moments encara era l’amenaça del coronavirus. Ens comportàvem com si estiguérem esperant que d’un moment a l’altre anara a esclatar alguna cosa mala. Cosa que ha succeït fa només poques setmanes. I com venia a dir en el comentari anterior A propòsit del coronavirus (I), a España crec que ni les autoritats civils ni les sanitàries han sabut actuar a temps. Els acuse o critique per això? NO. Un NO en majúscules. Estic convençut que qualsevol altre tipus de govern i de caràcter polític ho hagueren fet més o menys igual.
Rarament estic d’acord en res que diga el PP. Però fa pocs dies ho vaig estar. El principal partit de l’oposició, criticava que el president del Govern emplaçara el seu per parlar d’uns nous “pactes de la Moncloa” sense abans concertar la cosa amb ell. No sé si era aquesta exactament la discordança. Ara, també dic açò sense saber què va dir el govern al respecte. Però si és cert el que deia el PP, comprenc la seu crítica.
En canvi, ahir mateix, 18 d’abril, el secretari general del mateix partit feia una crítica dient que el president del Govern, abans d’acordar-ho amb el del seu, ha comunicat als mitjans de comunicació que a partir del dia 27 els xiquets podran començar a eixir al carrer, i que demanarà l’aprovació del Congrés per prolongar l’estat de confinament fins al 9 de maig.
A veure, ¿des de quan el president del Govern ha de demanar permís a cap partit, d’allò que pot o no pot fer públic als mitjans i, en definitiva, a tot el país? Ui, aquests polítics jovenets sembla que es creuen ja hòmens d’estat. De què van? Ah, sí, ja està clar. Del que es tracta és que tant el president del PP, que aprovà una carrera més fàcil que ningú a España, com el secretari general, campió de llançament de pinyol d’oliva, i tutti quanti del partit el que han de fer es criticar-ho tot, vinga o no al cas; com sempre, demagògia a ultrança.
Ara mateix, quan sembla que comencem a eixir de la cosa. I parle en plural potser d’una forma massa optimista, perquè sóc persona d’alt risc, dels que tenen patologies prèvies. Sí, per desgràcia tinc un historial de malalties cròniques que em fan ser candidat a no eixir de l’hospital si no puc evitar entrar-hi. En tot cas, resulta que tant pels mitjans de comunicació, i sobretot per les xarxes socials, veiem tota mena d’actituds, bastants absolutament ridícules, insolidàries, demagògiques pel que fa als polítics de l’espectre de la dreta. Perquè només s’aferren a qualsevol dada o aspecte negatiu per criticar un govern que, quan encara no havia començat a governar, li cau al damunt el coronavirus.
Però, què passa? Açò no és un tema sols de l’estat espanyol. Açò és el desastre més gran des que va acabar la Segona Guerra Mundial, que torna a afectar a tot el món. I toca veure coses paradoxals, com que quasi tot el món aplaudeix els sanitaris i altres professionals que ara ens adonem de la seua importància, etc., i darrerament gent que els amenaça amb notes, insults i amenaces per por al contagi. En què quedem? I em pregunte si tant com pareix que admirem els sanitaris, etc., ¿la majoria de la ciutadania, trobaria bé que el govern els ho agraïra amb diners en nòmina, tal com han fet empresaris de supermercats? Ah, no, que ja tenen prou i massa en tindre treball fixe.
En aquests moments dramàtics que estem vivint a causa del coronavirus, per desgràcia és bastant habitual haver de llegir o escoltar per les xarxes socials tota una allau de ximpleries, si no d’autèntiques imbecil·litats, i no únicament pel que fa a les simpaties o no amb les mesures que adopta el govern espanyol, com també de les comunitats autònomes. I això en funció més que de la reflexió, de la improvisació en què s’ha actuat, i encara s’està actuant, perquè la cosa no ha passat, eh, en absolut. En fi, què hi farem.
A moltíssima gent li agrada manifestar-se pel feisbuc o altres xarxes socials, i veure la quantitat de “me gusta” o les comparticions que es fan d’allò que publiquen. Pense en l’admirat mestre Umberto Eco, en unes declaracions seues publicades en el diari La Stampa en juny de 2015: «I social media danno diritto di parola a legioni di imbecilli che prima parlavano solo al bar dopo un bicchiere di vino, senza danneggiare la collettività. Venivano subito messi a tacere, mentre ora hanno lo stesso diritto di parola di un Premio Nobel. È l’invasione degli imbecilli». O siga, més o menys que “Les xarxes socials donen dret a parlar a legions d’imbècils que abans només parlaven al bar després d’una copa de vi, sense danyar la comunitat. Eren silenciats de seguida, mentre que ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels idiotes”. Doncs això, que parlen els idiotes –que escriguen–, encara que no saben ni escriure, perquè d’analfabets funcionals n’hi ha més que coronavirus.
I una última reflexió. No sé si els historiadors ja han adoptat el nom d’una nova Edat per a la història actual, la d’ara mateix. En fi, potser Edat Global o Globalització? Després del canvi de segle, amb els atemptats a les torres bessones, la internet, el canvi climàtic, el coronavirus, etc., és evident que estem vivint ja en un altre món.

dissabte, 18 d’abril de 2020

A propòsit del coronavirus (I)

En castellà es diu que "a toro pasado" és fàcil parlar d'un assumpte complicat, difícil o problemàtic. Amb relació al coronavirus, amb el pas del temps se sabrà coses que ara ignorem, i serà aleshores quan hom podrà parlar amb més coneixement de causa, a més a més de parlar d'una forma més reflexiva i no tan emotiva com ara. Crec que serà aleshores, perquè davant un problema de les dimensions d'aquest –que ve a ser com una guerra– una de les primeres víctimes sol ser la informació. La informació objectiva i imparcial, la informació verídica, no interessada o d'un altre caire. Perquè informació de tota classe per les xarxes socials n'hi ha de sobra, i la majoria, a parer meu sobra.

El que està passant és tan greu que poques persones haurien intuït que arribara a succeir ja, tan prompte (potser Stephen Hawking?); això, tret dels especialistes: biòlegs, metges i altres entesos en la matèria. I és que, la societat, sembla que està condemnada a haver de passar per desastres de tota mena que marquen el conjunt de la humanitat, de vegades durant generacions. Vindria a ser allò que la història es repeteix. I quan parle de desastres, no em referisc a un desastre econòmic com la crisi que començà el 2008, que encara no estava clar del tot la recuperació. Em referisc a desastres molt més greus, com ara la Guerra Civil espanyola o la Segona Guerra Mundial. El coronavirus ve a ser com una tercera guerra mundial sanitària. I ja es veurà fins on arriba, perquè més enllà de les persones que són i seran víctimes, hi ha les conseqüències socioeconòmiques que se'n deriven amb l'atur, etc.

De totes maneres, a toro pasado –o no–, no em puc resistir de comentar que han fallat moltes coses i a tots els nivells. A l'estat espanyol, pel que fa a la Unió Europea i a escala mundial. Perquè açò, malgrat el que diguen polítics interessats pel probable augment de votants pels seus partits, és un problema de tota la humanitat i no sols de l'actual govern d'España.

El 31 de desembre de l'any passat, Xina donava la notícia d'una mena de pneumònia. I què sembla que va passar dies o setmanes abans? Que algun "capo" del Partit Comunista Xinés –que és com dir del govern de la Xina–, va fer callar el jove metge que va voler donar l'alerta de seguida. Per cert, ¿com haurà quedat la investigació del govern xinés al respecte? Deia, aquell jove metge que ha sigut una de les víctimes a Wuhan, l'epicentre del virus, on es va originar. I una altra, com que la Xina és una dictadura comunista, ¿no podrien fer una campanya cultural d'aquelles a l'estil de Mao, a veure si poden conscienciar els seus conciutadans, que facen el favor de no menjar animals que poden transmetre aquestes malalties? (Un instant no sé si dir d'humor negre: quan veig aquells mercats del sud-est d'Àsia amb tota mena d'animals raríssims, amb una aparent falta d'higiene i potser també de falta de control sanitari... per a què seguir?)

Però és que també ha fallat l'Organització Mundial de la Salut (OMS), que sembla que no es varen ni imaginar que allò s'expandira tan ràpidament. Encara recorde un gest, no tinc clar si a manera de broma, d'un representant de l'OMS en tossir davant un micro, somrient-se un poc i dient a l'auditori que no era el virus el motiu que el feia tossir. En fi, bromes a banda, el cas és que no fa tant de temps hi ha hagut conats d'altres grips i l'èbola, etc. O un poc més arrere –per la Història cent anys no és res–, només fa cent anys va haver la gripe española (mal anomenada així, perquè es va originar als Estats Units), que causà moltíssimes més víctimes del que sembla que en produirà aquesta. Però, el “sino” de la humanitat sembla que és entropessar, una vegada i una altra, amb la mateixa pedra.

¿I la Unió Europea, amb tants càrrecs, comissions, delegats, encarregats i altres màxims responsables tots super ben pagats? Home, quan els xinesos ja anaven setmanes per davant amb el problema, i ells... sense veure-les vindre? O la brometa del que crec que és el primer ministre holandés, dient que no s'ha de donar la mà i tot seguit li la dóna a un altre polític, i es posa a riure en adonar-se'n de l'errada. Xe, en el fons, s'ho prenien uns i altres poc seriosament. Per no parlar de la insolidaritat d'eixos països més rics i pròspers, que fa no res donaven a entendre que açò és com un problema quasi exclusiu d'Itàlia, Espanya, etc.; els països que alguns súbdits de la Gran Bretanya ens diuen PIGS? O el ridícul que ha fet el primer ministre britànic? Per no parlar de les genialitats de Trump.

I a Espanya? Moltes persones, en la segona quinzena de febrer, ja estaven més que escamades i a l'expectativa de quan, on i com ens afectaria. Però venen les Falles, i, xe, no passa res, tot avant! I el València Club de Futbol a jugar allà al nord d'Itàlia com si res, amb la pandèmia en marxa. I no passa res. I a Andalusia volent-se fer els durs amb la celebració de la Setmana Santa? I no passa res. Fins que passa el que havia de passar. Perquè ací també són "molts per al sac però el sac en terra", que me la jugue que ni tan sols el CNI (Centro Nacional de Inteligencia), allò que diuen que són els "espies" se n'assabentaren. O sí, potser "a toro pasado" algun dia se sabrà.

dijous, 19 de març de 2020

Farà uns quaranta anys


Farà uns quaranta anys (1965?) uns quants xiquets feren aquest... grafiti?, pintada?; monyicotada, diria jo. En efecte, farà uns quaranta anys d'això, perquè jo vaig estar present eixe dia quan es va fer en la paret del magatzem de taronges, que aleshores era d'una empresa borrianenca: Germans Arnal, crec que es deia. Calcule que jo tindria uns 10 anys, i una vesprada que estàvem jugant per allí, on passava la séquia que travessant la carretera a la Pobla Llarga i per darrere el cine Venècia es dirigia a l'actual carrer Carcaixent i més enllà. I encara que ho tinc molt en blanc i negre, però em venen al record uns quants amiguets que em sembla que es trobaven allí presents.
Doncs bé, Arturín era el fill menut del senyor mestre Arturo López Collado. Que per cert, tot i que el recorde com a molt bon mestre, també és veritat que era un mestre prou estricte, d'aquells que no s'ho pensaven molt per pegar alguna bescollada que altra; jo mateix en vaig rebre un parell. Però també em ve a la memòria el germà major d'Arturín, José Luis López Sánchez, gran mecenes de la pilota valenciana. Fins i tot recorde sa mare d'ambdós -però no el nom-, que li banyava els cabells rossos a Arturín amb cervessa per tal que se li quedara ben fet, perquè feia efecte de la laca. Arturín era uns anys més xiquet que nosaltres, i, potser per tan escaldats com estàvem per son pare, és que nosaltres ens posàvem amb el fill, que el recorde molt bon xiquet. Què hi farem? Ja sabeu com som quan de xiquets comencem a copiar els defectes dels adults.
Igualment recorde que la dona ens repetia moltes vegades: "Aprovechad el tiempo -per a estudiar- el tiempo es oro, el tiempo es oro". I tant, que el temps és or. Aquella bona senyora tenia tota la raó del món. I massa que sabria ella mateixa, que els seus bons consells era com predicar en el desert les possibilitats que li férem cas. En aquells temps estàvem més o menys rebotats o feréstecs quasi que tots. I clar, d'ací el fet d'embrutar la paret del magatzem, és només una xicoteta prova del que dic.
Molta salut per a tots i totes!



dissabte, 29 de febrer de 2020

Barraca i púlpit

Edelmiro Navarro davant una "barraca", dalt d'una lloma del Realenc


Fa molts anys vaig començar a cercar indicis de materials lítics per diversos punts de la serra que és terme de Rafelguaraf, així com la del Realenc (Xàtiva). I una de les coses que vaig observar és que, en la part més alta de moltes de les llomes, costeres, etc., hi havia amuntegaments de pedres que em cridaren un poc l'atenció.
El cas és que, molts anys després, gràcies a un dels caçadors del vedat del Realenc, Edelmiro Navarro, és que vaig saber què eren aquells muntons de pedres. Segons Edelmiro es tracta de "barraques" antigues, quan els caçadors feien servir la tàctica del perdigot per caçar perdius, entre altres coses perquè, si no ho vaig entendre mal, les escopetes d'aleshores tenien molt poc abast. Potser es tractara de les escopetes que en un conte meu, titulat Un caçador de trellat, vaig posar de "l'afluixà", segons que em va dir un caçador de la Marina a qui està dedicat.
I per a això és que, molt prop de la "barraca", hi havia el que Edelmiro va anomenar el "púlpit", un punt un poc elevat, fet també de pedres però molt més menut, on posaven el perdigot dins d'una gàbia, que amb el seu correnteig (xau-xau) o escotxegar característic (coletet o cozet-zé) atreia les perdius. Moment en què, el caçador, amagat darrere el recer de pedres de la barraca i matolls, aprofitava per disparar. Així, doncs, és que, barraques i púlpits, encara se'n poden trobar fàcilment pertot arreu de les serres del nostre entorn.

dilluns, 20 de gener de 2020

Visita a l'Énova, amb Abel Soler

Si vos abelleix i podeu dedicar un temps, mireu i escolteu amb atenció les explicacions de l'historiador Abel Soler en una primera visita guiada a una sèrie de panells informatius sobre història, art, patrimoni, etc. de l'Énova. Vos assegure que val la pena. I si podeu més endavant, visiteu el poble en la primera ocasió que es presente. Trobe molt interessants les explicacions i se'n podreu fer una idea d'este poble que dóna nom a la gran séquia Comuna de l'Énova -amb tota seguretat una de les més antigues de la nostra terra-, i a la subcomarca de Castelló i les Énoves. En definitiva, història, patrimoni... CULTURA, que tanta falta fa.




divendres, 20 de desembre de 2019

Hui mateix, a Manuel


Per si de cas no heu pogut vindre a les anteriors presentacions (a Barxeta i a Rafelguaraf), hui mateix, 20 de desembre, a les 20,00 h. tindré el plaer de presentar la meua última novel·la publicada per Edicions 96, RODERS, a Manuel, a la Biblioteca municipal. De manera que, si vos abelleix i podeu vindre...Crec que com a mínim, algunes de les fotos relacionades amb la història, de segur que vos sorprendran. I amb molt de gust podrem xarrar un poc sobre el bandolerisme valencià del segle XIX.