Ens ha deixat Andreu Valls

Aquest cap de setmana ens ha deixat l'entranyable amic Andreu Valls. La veritat és que ara mateix no tinc paraules per expressar la pena que em corpren. He tingut el plaer i la sort de compartir alguns bons moments amb ell i altres amics, en excursions o bé en qualsevol altra circumstància que es presentara. Andreu era una persona a la que apreciava pel seu caràcter dialogant i, també, per ser un gran artista. Almenys aquesta és la meua opinió. El dibuix que pose ací és obra d'Andreu. Es tracta d'una perspectiva des de Carcaixent cap a Xàtiva, és a dir, l'espai de la subcomarca de Castelló i les Énoves. Va per tu, Andreu, gran persona i amic estimat sempre en el record a partir de ja mateix.

També dissabte passat vaig participar en la VI Jornada d'Onomàstica, a Alzira. Aurelià Lairón li va dedicar la seua conferència inicial a Andreu, i jo em sume en la dedicatòria amb la meua modesta aportació a la jornada. Per cert, entre el material que ens lliuraren hi ha les Actes de la V Jornada que va tindre lloc a Dénia. Ací hi ha una ponència de Joan-Lluís Monjo sobre la toponímia de Tàrbena, i allí trobe un altre Buscarró. En concret un "es Buscarró", amb l'article salat d'aquell poble que fou repoblat per mallorquins després de l'expulsió dels moriscos. Com deia en una altra nota, és curiós la quantitat de Buixcarró, Buscarró, Boscarró que hi ha pertot arreu de les terres de la nostra llengua.

Aquest cap de setmana la previsió és participar en la VI Jornada d'Onomàstica que tindrà lloc a Alzira. Si algú vol apuntar-se em sembla que encara està a temps.

El futur ja està ací

Fa just un parell de mesos vaig posar un comentari, amb fotos, a propòsit d'un raconet cantoner que hi ha al final del carrer on visc a Carcaixent. Doncs bé, ara pose dues fotos més en què es veu que ho han pintat i arreglat un poc. Però si podeu ampliar la segona foto, on hi ha un cartell... podreu comprovar que s'ha fet per tindre un local on em sembla que van algunes persones necessitades. De fet, l'altre dia em va paréixer veure un matrimoni jove amb una criatura petita... a arreplegar menjar? Potser el futur ja està ací gràcies al capitalisme més salvatge i inhumà.

Vicent Pascual

Vicent Pascual i Granell és una persona que mereix estar entre el personatges "fitxats" per Aurelià Lairón (Cap de l'Arxiu de l'Ajuntament d'Alzira) d'entre els habitants de la Ribera del Xúquer que considera dignes de ser destacats per uns mèrits o altres. I per això és que l'altre dia el va incloure en la crònica que publica cada setmana al periòdic Levante.

Doncs bé, puc dir ara i ací que tinc el plaer i l'orgull de comptar amb la seua amistat, i és per això que també vull posar al blog un resum del seu historial com a gran professional que és: tot un estudiós i expert en educació plurilingüe i ensenyament de llengües. Vicent Pascual és, sens dubte, una persona d'aqueixes ben capacitades que gairebé passen per la vida sense alçar pols ni remolí. Jo puc dir que si he arribat a escriure alguna "coseta" de trellat -perdoneu la immodèstia- en gran mesura ha estat gràcies als seus bons consells i suggerències que des que el conec sempre m'ha fet, em fa... i espere que continue fent-me durant molts anys més. Gràcies, mestre!

Dinar a València

Ahir diumenge, gairebé pensat i fet, dinàrem amb Joan i Eva a València, a La Mamma (no sé si ho escric bé), un restaurant d'estil italià amb cambrers sudamericans, que hi ha al carrer de Cavallers prop del teatre Talía. Després gaudírem d'un tallat descafeinat a una de les cafeteries de la plaça de la Reina, prop del Micalet, fins que es va amagar el sol per darrere la torre de Santa Caterina primer i la resta d'edificis dels voltants finalment. Hi havia molta gent per aquella zona del centre de la ciutat, però serà per la crisi que no em semblava observar massa alegria en les cares de la gent. A banda dels monyicots em sembla que els Reis Mags no han dut gran cosa als adults. Joan va fer una foto, mentre a mi em donava el sol de cara que fins i tot em molestava de mirar al front.

A propòsit del llibre Acabaren com Camot, de Manel Arcos

Presentació a Rafelguaraf el passat 10 de desembre

A propòsit del llibre Acabaren com Camot, de Manel Arcos

Ací teniu la lletra d'una cançó que em sembla meravellosa i a propòsit de la qual vaig posar una nota al meu blog el 8 d'octubre de 2009. Fa un moment, repassant notes perdudes l'he poguda recuperar.

El silenci d'estimar (Eliseo Parra). Canten Eliseo Parra i Pep Gimeno “Botifarra”, en uns assajos i a Torroella de Montgrí, agost de 2008.

Vol sortir la meua veu

i cantar,

que és el fet el que pregona,

no el parlar.

Si estimem el vent que ens porta

la paraula,

el silenci d'estimar

mai se'n va.

Jo no sé quan dius t'estimo

si és veritat,

però què bé ho sap el meu cos

quan hi sent la teua mà.

I amb aquesta jota

vull cantar

i vull ser la veu que el vent et durà,

el meu crit d'amor serà un abraç.

Vol sortir la meua veu

i cantar,

que és el fet el que pregona,

no el parlar.

Ahir estiguérem xarrant durant un parell d'hores a ca Pasqual. Com sempre, Adrià ens oferí alguna cosa per beure i passàrem, però sucumbírem a la segona i no li férem oix a uns dolcets de Nadal acompanyats d'un moscatell molt finet i adequat. Com quasi sempre, coincidírem també amb la visita que li fa sovint Arcadi, a qui vaig aprofitar per preguntar-li sobre un personatge carcaixentí, nascut a Xàtiva, que era amic i company de lletres de Blasco Ibáñez: Francesc Sales Sarrión. I, en efecte, alguna cosa em va dir Arcadi, si no recorde mal i segons Soler i Estruch, que potser li ho va dir, era conegut per l'àlies de Cabellots, sent un personatge carcaixentí destacat. Em va dir d'ell que escrivia al setmanari carcaixentí La Ribera, on portava una secció en què signava amb un pseudònim de dona, pel que la gent pensava que era un muller. També em va dir, coincidint amb el que em digué un dels néts aquest estiu passat, que el senyor Francesc Sales sembla que va viatjar per tot el món, o almenys a llocs tan distants que així es podria dir: Estats Units, Austràlia, etc.

Total, que encara que anàvem en principi tant Robert com jo, i supose que també Pasqual, amb ànim de parlar de lletres, al remat acabàrem parlant més de la situació econòmica i del nou president del govern i de com està el pati. O siga, que al remat... no arreglàrem el món, no. En fi, a l'any nou tornarem a repetir visita, i a veure si és possible xarrar de narrativa més que no de la situació del país. Clar que... no sé si això serà possible.

Per cert, molt bons els dolcets nadalencs, i a propòsit, per aquestes dates comence a trobar a faltar un parell de dolços bàsics i essencials que tothom feia abans i que ara normalment la gent sol comprar als forns o pastisseries: els típics pastissets de moniato i el torró de cacau.

Una foto de Berfull dels anys 70 aprox.

Berfull, actualment

No sé perquè però m'ho veia vindre. Ni durant la primavera ni l'estiu passat he observat cap moviment que indicara que s'estava fent algun tipus d'obres per Berfull. I, el que és pitjor, feia temps que Edelmiro no em comentava res al respecte. I jo, que casualitat o no per aquestes dates estava a punt de preguntar-li, i va i el diumenge passat que veig una notícia en la prensa en què, entre altres, es dóna compte d'una sèrie de llocs en què hi ha algun monument, etc., que estan en greu perill, esperant ajudes públiques per a la seua rehabilitació. I dic, doncs ja està clar, ací no es mou res perquè ara amb motiu o excusa de la crisi no hi ha ni un euro per a fer res.

Després d'una sèrie de gestions molt complicades amb els propietaris del llogaret, finalment l'ajuntament havia aconseguit la propietat dels terrenys, i amb això, aconseguir una quantitat de 272.000 euros aprovats en un pla que ara no recorde el nom per intentar salvar el que es puga de Berfull. Supose que especialment l'arc o portal d'entrada i la Casa de la Senyoria, independentment de quina fóra la seua destinació a posteriori. Però la realitat és que a l'Ajuntament de Rafelguaraf no ha arribat ni un cèntim. I això, encara gràcies que la corporació municipal ha avançat algunes quantitats, que òbviament tampoc ha cobrat encara. Fins ací ens ha arribat la sort.

Quan em vaig animar a posar-me en el món de la narrativa, tot i que pensava enviscar-me en una novel·la d'un altre tipus, pensat i fet se'm va ocórrer escriure primer que res una altra sobre Berfull. La vaig redactar entre la tardor de 1995 i la de 1997. Va ser publicada l'any següent, 1998, per edicions La Xara, de Simat de la Valldigna. La novel·la, que potser algú sabrà que es diu Adéu a Berfull, la vaig fer pensant que potser serviria, encara que fóra un poc (ingenu de mi) per tal de salvar Berfull. Si no m'enganye hauran passat quasi quatorze anys la primavera pròxima, i Berfull, com avançava en la pròpia novel·la, cada dia està més pròxim a ser això: un muntó de pedres. No sé com explicar el que sent en aquests moments de ràbia i impotència. Quin país de pandereta que som!

Un arbre monumental. Àlber de l'hort de Gastaldi (5 metres de perímetre)

Fa uns pocs dies acabe de llegir la que es considera un de les obres principals, si més no, de Pío Baroja: El árbol de la ciencia. M'ha agradat més que prou. Tot i que he trobat una qüestió puntual que no sé com interpretar-la. Ho hauré de comentar amb algun bon amic o amiga que també l'hagen llegida, a veure distintes opinions, què en pensen al respecte. En fi, en tot cas, el més important per a mi és això, que m'ha agradat la seua lectura, durant la qual, en algun moment m'han vingut a la memòria Miguel Delibes (per El camino) i Camilo J. Cela (per Viaje a la Alcarria). A mi em sembla que una bona novel·la, amb independència de si l'autor ens vol transmetre algun missatge o idea en concret, l'única cosa que cal demanar-li bàsicament al text és que ens agrade i enganxe, que ens distraga bàsicament i prou i res més. Cadascú som d'una pasta i els arxius de tot tipus del nostre cervell es barregen i ens porten a entendre, a veure o rememorar coses ben diferents.

Des de sempre m'han agradat molt, però que molt, les palmeres, o els datilers, com més vos agrade. A la Ribera del Xúquer, Carcaixent i el seu terme destaquen molt en aquest sentit; o siga, perquè n'hi ha molts molts datilers, i fins i tot encara hi ha una família que s'hi dedica a la seua cura i al comerç dels seus fruits. Com veieu en les fotos, darrere d'un parell d'enderrocaments, al fons de l'antic corral o pati apareixen. O bé en aquest altre raconet cantoner amb la glorieta de l'estació del tren. És un espai privat, de les mongetes que tenen una escoleta de cagons. Una llàstima que el cercat de la paret no poguera ser d'una altra manera. Potser reixes de ferro? Això faria que almenys visualment la ciutadania podríem gaudir d'un espai verd més a dintre la ciutat. Per cert, aquests datilers tan estilitzats, bellíssims, meravellosos s'han lliurat per ara de l'atac de l'escarabat morrut de les palmeres (segons que ho he vist escrit a una web de la Generalitat de Catalunya).

Com deia en la nota anterior, entre els dies 9 al 12 d'octubre he estat a Madrid amb Empar i els nostres amics Joan i Eva. El viatge va començar amb una més que bona, excel·lent notícia. Una notícia d'aquelles que em fan sentir convençut i esperançat en algunes coses bàsiques en què crec: la democràcia, la igualtat d'oportunitats, l'estudi, el treball, l'esforç, la constància... I és que Àlber, fill de Joan i Eva, ha aprovat una oposició per a una plaça de fagot en la Orquesta Sinfónica de Madrid (entre un total de 28 aspirants vinguts de tota Europa).

Ara i ací em sembla oportú posar el seu currículum vitae. I és perquè pense que la gent jove, a pesar de la crisi i tots els entrebancs que siguen, haurien de ser conscients que -malgrat que sempre hi haurà privilegiats que aconseguiran les coses per "enchufe"-, no obstant això i gràcies al sistema democràtic també els fills i filles dels treballadors poden aconseguir pel seu propi mèrit metes importants. Així que, joves, ja ho sabeu: menys perdre el temps i a estudiar, a formar-se, a preparar-se, a combatre pel vostre futur. Sí, sí. A pesar de la crisi, o precisament per això.

Àlber Català i Climent va nàixer a la Pobla Llarga l'any 1987, on va començar amb cinc anys estudis musicals a l'escola d'educands de la Unió Musical, en què va ser membre de la seua banda. Va continuar els seus estudis de música amb vuit anys, estudiant primer al conservatori Mestre Vert de Carcaixent, on va obtenir el Premi Extraordinari de Grau Mitjà en el curs 2003-2004. Posteriorment va estudiar el Grau Superior al conservatori Joaquin Rodrigo de València, on també va obtenir el Premi Extraordinari i el Premi Eutherpe al millor expedient del seu curs.

Entre 2005-2007 va accedir com a membre titular a la Jove Orquestra de Catalunya, realitzant encontres simfònics amb professors com John Orford, David Tomás, Guillermo Salcedo i Silvia Coricelli, i amb directors com Manel Valdivieso, Salvador Mas o Lutz Köhler. També ha realitzat encontres de cambra amb el Quintet Miró o l'Albion Ensemble.

Ha sigut membre titular de la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana. També de l'Orquestra de la Universitat de València, sota la direcció de Cristóbal Soler i membre de la Jove Orquestra de Castelló, dirigida per Sergi Alapont. En 2009 participà amb la Joven Orquesta Nacional de España i en el Encuentro de Música y Academia de Santander en 2009.

Des del curs 2009-2010 és alumne de la Escuela Superior de Música Reina Sofia, a Madrid, en la càtedra de fagot amb el professor titular Klaus Thunemann; escola on va rebre de mans de Sa Majestat la Reina la Mención de Alumno más Sobresaliente de su cátedra en 2010 i en 2011. Té beca de matrícula de la Fundación Albéniz i Fundación Juan Miguel Villar Mir, i de residència de l'Institut Valencià de la Música. Ha rebut lliçons magistrals dels professors Stefan Schweigert, Matthias Racz, Dag Jensen, Stefan Dohr i Sergio Azzolini.

Com alumne de la Escuela Superior de Música Reina Sofia forma part de la Orquesta de Cámara Sony, sota la batuta de Peter Eötvos; de l'Orquestra Simfònica Freixenet, sota la direcció de Peter Csaba i Antoni Ros Marbà, i de la Sinfonietta, dirigida per Zsolt Nagy. Així mateix és membre del Quinteto Orfeo, amb el Professor Hansjörg Schellenberger, i del Grupo Barroco del Instituto Internacional de Música de Cámara de Madrid. També col·labora assiduament amb la Orquesta de RTVE i la Orquesta Sinfónica de Madrid en les representacions d'òpera al Teatre Real.

En 2011 ha guanyat el Tercer Premi del IV Concurs Internacional de fagot i oboe de Lodz, a Polònia, i ha aconseguit recentment una plaça de segon fagot en la Orquesta Sinfónica de Madrid, on començarà a treballar a partir de l'1 de març de 2012. Mentrestant, continua en la Escuela Reina Sofia.
I dic jo ara: i tot açò amb 24 anys! Admirable! Chapeau! I qui vulga perdre el temps en botellons o en el que siga, que continue perdent el temps.