dimecres, 31 d’octubre de 2012

Compromisos i més compromisos


Des de fa quasi any i mig que tinc una novel·la mig embastada. Vull dir, que la tinc parada, que no avance. I per quin motiu? Doncs, per xicotets compromisos i altres coses que van eixint va eixint i que fan que vaja ajornant-la una setmana darrere una altra, un mes darrere un altre. Clar, és comprensible que isquen coses a les que no puc dir que no. Igual que jo demane a una persona un favor o col·laboració qualsevol, òbviament, jo també he de correspondre. I corresponc. I per això em passa el que em passa. De manera que porte bastant de temps sense fer el que més m'agrada: escriure, contar històries. Total que he fet un llistat amb les coses en què estic posat, que tinc pensat fer, que porte entre mans... i resulta que m'ix una vintena de temes que tinc més o menys en marxa. I em plantege com solucionar un poc tot açò. Total que l'altre dia vaig començar a sentir-me un poc estressat, o com aquell de l'anunci en un entorn caribeny: "me estoy agobiando". De manera que, traduint del refrany castellà, "a grans mals grans remeis", i vaig a començar a dir que no. Que aquest és un problema que tinc de sempre, no saber dir que no. I ho hauré de fer. Sense més dilacions. Ja.
P.D. I una altra te'n diré. Treballe un poc a cavall, entre Carcaixent i Rafelguaraf, on tinc el meu estudi i les "ferramentes" de treball. Perquè ací a Carcaixent per no tindre no tinc ni una flexió verbal, ni un simple diccionari, ni el Salt instal·lat en l'ordinador portàtil de la pometa -que per cert, note que comença a desbaratar-se. I ara vé allò que escric una nota quasi que pensat i fet, ni tan sols li passe un corrector, que era el que solia fer abans, quan ja donava un text per més o menys bo. I, clar... i de seguida em pilla Maria Josep les faltes!

Tall de feina amb preferència:
Reprendre novel·la Bandolers
Reprendre L'hort de Miquel: continuïtat i pervivència

1 comentari:

  1. Són les coses d'estar tot el dia (i part de la nit) enganxada a la pantalla, com una paparra, que al final ja no distingeixes l'obligació de la devoció. I jo veig una doble -ss- allà on hi havia d'haver-ne una només, o al contrari, i és com si haguera vist el dimoni emplomat, i..., ho sent, Vicent: no puc evitar-ho. A tot això, podem fer un grup d'aquells que es dirien "homes i dones que voldrien dir que NO a la majoria d'encàrrecs i tanmateix diuen que SÍ". O també podria ser que tenim la immensa sort d'estar en deute amb molta gent. Però, tot i així, "la vida és breu", i cap motiu ni cap excusa pot evitar això. Potser la clau és trobar-hi l'equilibri just. Ànim!

    ResponElimina