divendres, 16 de desembre de 2011

Una foto de Berfull dels anys 70 aprox.


Berfull, actualment
No sé perquè però m'ho veia vindre. Ni durant la primavera ni l'estiu passat he observat cap moviment que indicara que s'estava fent algun tipus d'obres per Berfull. I, el que és pitjor, feia temps que Edelmiro no em comentava res al respecte. I jo, que casualitat o no per aquestes dates estava a punt de preguntar-li, i va i el diumenge passat que veig una notícia en la prensa en què, entre altres, es dóna compte d'una sèrie de llocs en què hi ha algun monument, etc., que estan en greu perill, esperant ajudes públiques per a la seua rehabilitació. I dic, doncs ja està clar, ací no es mou res perquè ara amb motiu o excusa de la crisi no hi ha ni un euro per a fer res.
Després d'una sèrie de gestions molt complicades amb els propietaris del llogaret, finalment l'ajuntament havia aconseguit la propietat dels terrenys, i amb això, aconseguir una quantitat de 272.000 euros aprovats en un pla que ara no recorde el nom per intentar salvar el que es puga de Berfull. Supose que especialment l'arc o portal d'entrada i la Casa de la Senyoria, independentment de quina fóra la seua destinació a posteriori. Però la realitat és que a l'Ajuntament de Rafelguaraf no ha arribat ni un cèntim. I això, encara gràcies que la corporació municipal ha avançat algunes quantitats, que òbviament tampoc ha cobrat encara. Fins ací ens ha arribat la sort.
Quan em vaig animar a posar-me en el món de la narrativa, tot i que pensava enviscar-me en una novel·la d'un altre tipus, pensat i fet se'm va ocórrer escriure primer que res una altra sobre Berfull. La vaig redactar entre la tardor de 1995 i la de 1997. Va ser publicada l'any següent, 1998, per edicions La Xara, de Simat de la Valldigna. La novel·la, que potser algú sabrà que es diu Adéu a Berfull, la vaig fer pensant que potser serviria, encara que fóra un poc (ingenu de mi) per tal de salvar Berfull. Si no m'enganye hauran passat quasi quatorze anys la primavera pròxima, i Berfull, com avançava en la pròpia novel·la, cada dia està més pròxim a ser això: un muntó de pedres. No sé com explicar el que sent en aquests moments de ràbia i impotència. Quin país de pandereta que som!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada