dimecres, 19 de juny de 2013

Captaires

John Bagnol Burgess, 1877. Demanant llicències per acaptar
Per la situació de greu crisi econòmica actual és que em venen al pensament records en blanc i negre, un tant tèrbols pel pas del temps. I un dels més persistents que em ve darrerament a la memòria és la imatge dels captaires. Quan era xiquet, allà al barri del Raval de Rafelguaraf, passaven de tant en tant per acaptar de casa en casa i per tot el poble. I cal dir que això, aleshores, no era una cosa rara, en absolut. De fet passaven prou sovint, i potser per això i per ser un xiquet és que jo ho veia com una cosa "normal". Eren els pobrets que deien a casa, pobrets que havien de demanar almoina per cobrir les seues necessitats més bàsiques, per sobreviure. Aquelles persones no tenien fama de malfeiners o gent que es gastava els diners en vicis. No, no; aquelles persones, desgraciadament, eren pobres en el més ampli sentit de la paraula, que fins i tot anaven més mal vestits que altra cosa amb la roba tota apedaçada, com a poc.
A un dels darrers que recorde li deien Xocolate, que supose que viuria per algun porxet de la Pobla Llarga, segons que m'informaren bastant després. Aquella persona encara anava a demanar almoina pels anys 80. I encara que un altre tipus de "demanadors" sempre n'ha hagut i n'hi haurà, perquè en totes les circumstàncies hi ha gent que per uns motius o altres acaben en la marginació. El cas és que l'altre dia, al mateix carrer on visc, un xicot jove i amb bon aspecte general em va demanar si el podia ajudar amb un donatiu. El vaig encaminar al local d'una associació caritativa que hi ha al final del carrer, on darrerament veig prou sovint gent que recull aliments i potser alguns altres productes bàsics.
Doncs bé, propòsit del comentari penge ací una reproducció d'un quadre que retrata la concessió de llicències per a demanar almoina, que això ja ve de l'edat mitjana. I respecte açò darrer he de dir que un dels primers documents en què apareix el topònim Rafelguaraf és precisament un en què -si no m'equivoque en la lectura- es fa referència a una família de rafelguarafins mudèjars (Çaat i Motdya, i els seus fills Alí i Axiv), que reberen llicència per acaptar en data 10 de desembre de l'any 1418 (ARV, Mestre Racional, 38, full 81).
Total és que, al meu parer, del sistema feudal de reis, nobles i vassalls, a l'actual sistema capitalista cada vegada més inhumà i salvatge, amb el FMI i la CEOE demanant més i més rebaixes de salaris, etc, etc, em sembla que a efectes pràctics no se n'anirà massa. Pareix com si retrocedírem en el temps. O dit d'una altra manera: com si anàrem cap arrere, per més que Rajoy diga que ja es veu la llum al final del túnel. Al final... al final potser ens passe com aquell de la burreta, que quan va conseguir acostumar-la a no menjar... va anar i es va morir. Clar que, com a mínim, potser haguera estat bé que la burreta li haguera amollat una bona coça a l'engonal.

2 comentaris:

  1. Els de la CEOE mai no en tenen prou, ara es queixen de què els treballadors disposen de quatre dies de permís en cas de decés d'un familiar. Com si les persones no tingueren sentiments. Estan crescuts: ara ja no tenen vergonya de dir el que pensen, perquè saben que tenen molta gent aturada que ho donaria a canvi d'un sou miseriós per poder sobreviure i una reforma laboral que els empara.

    ResponElimina
  2. Brutal, inquietant, aquell quadre amb la diferenciació clara i assumida entre rics i pobres. El sotmetiment sempre, i en aquest cas a partir de la pròpia supervivència. Jo també he conegut encara un home que passava per cals meus pares demanant. No fa tant de temps. M'agrada molt la possible venjança de la burra, que tu hi suggereixes. Almenys salvem la dignitat, no? Ens ho endurem al burrigrup, que és la casa especialista en burreres, i l'agermanarem amb una entrada del bloc de Burrera Comprimida que es deia, justament, "L'haqueta del retor". Aquella no es venjava com la teua: http://burreracomprimida.blogspot.com.es/2012/05/lhaqueta-del-retor.html

    ResponElimina