dimarts, 12 de novembre de 2013

Acudits, facècies i succeïts (3)

Camp de remolatxa a França
Vinyes a França


3. Incrèduls

Fa molts anys en arrere, quan molts dels jornalers ternilencs havien d'emigrar a Europa per guanyar-se el pa, n'hi havia d'ells que anaven dues vegades a l'any a França a fer temporades estacionals per a treballar. I ho feien bàsicament a dos llocs concrets del país veí: en primer lloc, a una zona situada al nord de París, pels departaments del Oise i Aisne, a poblacions com Beauvais, Compiegne i Soissons, on treballaven en la feina de la remolatxa que era un treball ben pesat; i l'altre punt era al sud-est de França, sobretot per la zona del Languedoc-Rosselló per a fer la temporada de la verema.
Doncs bé, segons que comentaven alguns el treball de la verema era poc més que anar a jugar. Tot i exagerant un poc les coses, perquè si la verema no era tan pesada com fer la temporada de la remolatxa per determinades qüestions, sí que ho era també per les hores de treball, o les temperatures extremes que de vegades havien de patir, sobretot quan bufava el vent de mistral. En tot cas no es podia comparar, segons manifestaven, la verema amb la remolatxa.
I el ben cert és que ara mateix no recorde exactament què feien en concret amb la remolatxa, si és que les plantaven o arrancaven, supose que seria açò últim. Però sí que recorde molt bé que es queixaven molt del llom, entre altres coses perquè el fang s'apegava molt a les botes de goma, de manera que només avançar unes passes es feia molt pesat. Potser per això és que quan tenien uns instants de descans només pensaven que en gastar bromes i en menjar i beure prou com per aguantar tan dur treball.
El cas és que en certa ocasió, una quadrilla que estava allà pels anys 60, quan encara a l'estat espanyol, o almenys per les comarques del País Valencià, no eren coneguts els anomenats Testimonis de Jehovà, una religió a partir del cristianisme amb unes idees bastants peculiars... Bé, doncs, com anava dient, un dia d'esplai, després del dinar i mentre feien la tertúlia uns, i altres jugaven a les cartes prenent café, etc., s'acostaren per allí unes persones a qui no coneixien, ben vestides, amb maletins, com si foren viatjants o representants comercials.
Total, ells que només els véren vindre es quedaren un poc amb la mosca damunt el nas; imagineu-vos-els: sense mudar, cares cansades, un tant abatuts, fent raonaments i comentant alguns projectes, recordant les famílies a València... I en això que el mateix cap de quadrilla, que mastegava bastant bé el francés, que s'alça i empés per les circumstàncies es dirigeix cap als nouvinguts.
–Hola. Com estan vostés? –que els diu en francés.
Salutació a la qual contestaren aquelles persones, interessant-se per la colla de jornalers.
Bé, ací estem, prenent café i descansant hui diumenge... –que els digué el cap de la colla.
I així que continuaren parlant amb el cap de quadrilla, fins que al cap d'uns instants, quan la resta de treballadors ja havien arribat a agafar la idea de què pretenien aquells visitants amb aspecte de representants d'una casa d'assegurances o de venedors de llibres, va i un dels més veterans del grup li va preguntar al cap de quadrilla, que ja no sabia per on tirar per llevar-se'ls de damunt:
Xe, Batiste, però què volen aquesta gent?
Ei,... doncs això que vos he dit. Fan propaganda d'una religió, una església que es diu Testimonis de Jehovà.
Sí, està clar. Però, ara, què volen?
–Si volem apuntar-nos a eixa església.
–Això està fet. Que et diguen quant hem de cobrar i ens hi apuntem tots!
Quan el cap de quadrilla els ho va traduir, els testimonis de Jehovà feren cara de pomes agres i sense més romanços se l'amollaren. I, per allí, ¿cal dir que ja no tornaren més a fer proselitisme entre aquells jornalers incrèduls?

2 comentaris:

  1. Hola Vicent, és interessant això d'anar estirant el fil de la memòria. Sorgeixen coses ben sorprenents. De vegades divertides, altres no tant, però convenients.
    Una abraçada,
    Mercè

    ResponElimina
  2. Hola, Mercè. Doncs sí, en efecte. I com podràs imaginar es tracta d'un succeït real de totes totes. Una abraçada, alcoiana viatgera, que pel que veig feu més quilòmetres que els representants comercials. Aneu sempre amb molt de compte en la carretera.

    ResponElimina