A propòsit del coronavirus (i II)

Entre els dies 13 al 16 de febrer vaig fer una escapada a la província de Cádiz amb la meua senyora, el meu fill i un conegut de Dénia. El motiu o excusa: acompanyar a Vicent a un encontre (WordCamp) de persones molt interessades i posades en el món d’internet, programaris, etc., coses que no entenc. El viatge va resultar fantàstic per l’oratge tan bo que semblava primavera, i ens va permetre gaudir de Chiclana i de Cádiz.
I tot això, malgrat que ja anàvem amb un cert recel pel que fa al que en aquells moments encara era l’amenaça del coronavirus. Ens comportàvem com si estiguérem esperant que d’un moment a l’altre anara a esclatar alguna cosa mala. Cosa que ha succeït fa només poques setmanes. I com venia a dir en el comentari anterior A propòsit del coronavirus (I), a España crec que ni les autoritats civils ni les sanitàries han sabut actuar a temps. Els acuse o critique per això? NO. Un NO en majúscules. Estic convençut que qualsevol altre tipus de govern i de caràcter polític ho hagueren fet més o menys igual.
Rarament estic d’acord en res que diga el PP. Però fa pocs dies ho vaig estar. El principal partit de l’oposició, criticava que el president del Govern emplaçara el seu per parlar d’uns nous “pactes de la Moncloa” sense abans concertar la cosa amb ell. No sé si era aquesta exactament la discordança. Ara, també dic açò sense saber què va dir el govern al respecte. Però si és cert el que deia el PP, comprenc la seu crítica.

En canvi, ahir mateix, 18 d’abril, el secretari general del mateix partit feia una crítica dient que el president del Govern, abans d’acordar-ho amb el del seu, ha comunicat als mitjans de comunicació que a partir del dia 27 els xiquets podran començar a eixir al carrer, i que demanarà l’aprovació del Congrés per prolongar l’estat de confinament fins al 9 de maig.

A veure, ¿des de quan el president del Govern ha de demanar permís a cap partit, d’allò que pot o no pot fer públic als mitjans i, en definitiva, a tot el país? Ui, aquests polítics jovenets sembla que es creuen ja hòmens d’estat. De què van? Ah, sí, ja està clar. Del que es tracta és que tant el president del PP, que aprovà una carrera més fàcil que ningú a España, com el secretari general, campió de llançament de pinyol d’oliva, i tutti quanti del partit el que han de fer es criticar-ho tot, vinga o no al cas; com sempre, demagògia a ultrança.

Ara mateix, quan sembla que comencem a eixir de la cosa. I parle en plural potser d’una forma massa optimista, perquè sóc persona d’alt risc, dels que tenen patologies prèvies. Sí, per desgràcia tinc un historial de malalties cròniques que em fan ser candidat a no eixir de l’hospital si no puc evitar entrar-hi. En tot cas, resulta que tant pels mitjans de comunicació, i sobretot per les xarxes socials, veiem tota mena d’actituds, bastants absolutament ridícules, insolidàries, demagògiques pel que fa als polítics de l’espectre de la dreta. Perquè només s’aferren a qualsevol dada o aspecte negatiu per criticar un govern que, quan encara no havia començat a governar, li cau al damunt el coronavirus.

Però, què passa? Açò no és un tema sols de l’estat espanyol. Açò és el desastre més gran des que va acabar la Segona Guerra Mundial, que torna a afectar a tot el món. I toca veure coses paradoxals, com que quasi tot el món aplaudeix els sanitaris i altres professionals que ara ens adonem de la seua importància, etc., i darrerament gent que els amenaça amb notes, insults i amenaces per por al contagi. En què quedem? I em pregunte si tant com pareix que admirem els sanitaris, etc., ¿la majoria de la ciutadania, trobaria bé que el govern els ho agraïra amb diners en nòmina, tal com han fet empresaris de supermercats? Ah, no, que ja tenen prou i massa en tindre treball fixe.

En aquests moments dramàtics que estem vivint a causa del coronavirus, per desgràcia és bastant habitual haver de llegir o escoltar per les xarxes socials tota una allau de ximpleries, si no d’autèntiques imbecil·litats, i no únicament pel que fa a les simpaties o no amb les mesures que adopta el govern espanyol, com també de les comunitats autònomes. I això en funció més que de la reflexió, de la improvisació en què s’ha actuat, i encara s’està actuant, perquè la cosa no ha passat, eh, en absolut. En fi, què hi farem.

A moltíssima gent li agrada manifestar-se pel feisbuc o altres xarxes socials, i veure la quantitat de “me gusta” o les comparticions que es fan d’allò que publiquen. Pense en l’admirat mestre Umberto Eco, en unes declaracions seues publicades en el diari La Stampa en juny de 2015: «I social media danno diritto di parola a legioni di imbecilli che prima parlavano solo al bar dopo un bicchiere di vino, senza danneggiare la collettività. Venivano subito messi a tacere, mentre ora hanno lo stesso diritto di parola di un Premio Nobel. È l’invasione degli imbecilli». O siga, més o menys que “Les xarxes socials donen dret a parlar a legions d’imbècils que abans només parlaven al bar després d’una copa de vi, sense danyar la comunitat. Eren silenciats de seguida, mentre que ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels idiotes”. Doncs això, que parlen els idiotes –que escriguen–, encara que no saben ni escriure, perquè d’analfabets funcionals n’hi ha més que coronavirus.

I una última reflexió. No sé si els historiadors ja han adoptat el nom d’una nova Edat per a la història actual, la d’ara mateix. En fi, potser Edat Global o Globalització? Després del canvi de segle, amb els atemptats a les torres bessones, la internet, el canvi climàtic, el coronavirus, etc., és evident que estem vivint ja en un altre món.