Meló de tot l'any

Fa alguns dies vaig tindre el plaer de retrobar un amic d'Almussafes i em va obsequiar amb aquest meló de tot l'any. Xe, que em va eixir molt bo, a parer meu boníssim. El cas és que em deia que és un meló de tot l'any d'aquells que anomenem del "terreno", és a dir, d'ací mateix, dels que es fan o feien els llauradors. Ara bé, jo la veritat és que ni recordava o potser ni n'havia menjat mai, perquè de moment em va sorprendre un poc el seu color blanc. Acostumats com estem només a les dos o tres classes que porten als supermercats: el "piel de sapo", un "galia", i uns més groguets (potser uns que fan a la vall d'Albaida?); en tot cas, esta classe per a mi ha sigut com una punxa que m'ha fet regirar els arxius de la memòria. I també he de dir que he mirat un poquet per internet i veig melons d'un color i aspecte molt paregut, que igual figuren com del pinyonet o altres noms que ara mateix no recorde. (Esta nota està escrita amb poca reflexió ni estudi previ ni cercant tampoc quasi dades. Vull dir, uns comentaris sense més).

Però el cas és que l'he trobat molt bo, potser no tant com el "piel de sapo". I tot això m'ha fet pensar en altres classes de fruites i verdures més nostres, com ara, per exemple les mandarines (no les que diuen a la tele que són mandarines), o aquella mena de bresquilles que deien "pavies" que recorde eren de color blanc per dins, que ja no n'hi ha. Ni trobe tampoc en els supermercats els "fesols de careta" sobre els quals vaig posar una breu entrada el 15 d'octubre de 2017. Encara que probablement si anara als mercats d'abastos potser trobaria alguna d'estes classes que no arriben als supers.

I Jornada Literària d'Escriptors i Escriptores de la Ribera

Compartisc la programació dels actes previstos a realitzar a Fortaleny a finals de setembre, on pense anar si m'és possible (sobretot per la Conversa sobre l'obra de Josep Lozano). Supose que els actes estaran oberts al públic interessat en general.

La festa de Moros i Cristians d'enguany

Inma Abril (foto del facebook de Carles Arqués)

La festa de Moros i Cristians de Rafelguaraf s’ha celebrat un any més; l’acte principal, l’Entrà, va ser el dissabte passat 2 d’agost. I a parer meu es pot dir que la Capitania (enguany de la comparsa Conqueridors) ha deixat el llistó tan alt per a un poble com Rafelguaraf, que dubte que en els pròxims anys se supere o ni tan sols s’iguale. Així ha sigut, supose que en molt gran mesura gràcies a la dedicació i l’esforç tant de la capitana, Inma Abril Sanchis (precedida per una carrosa amb amigues seues), com del seu marit (el capità) Pepe Nocedal Fayos (precedit i envoltat per components de la Filà els Valencians de l’Olleria) i motiu pel qual s'ha assolit un nivell tan reeixit.

Entre altres coses cal destacar un aspecte especialment: la participació de cavalls. Més que mai. I com sempre, però més encara, importantíssima també la participació de les bandes de música: de la Pobla del Duc, de Manuel, de Quatretonda… Ara no recorde quantes bandes de música han participat, potser unes deu. Pel que fa a la Capitania, tocaren peces com “Maisabel”, “El Diví” i “Contestanos” de Francisco Valor, i “Nocedal’s” de José Luis González, i “Lacrima” de Saül Gómez, interpretades per les bandes: la Unió Musical de Llanera de Ranes, la Instructiva Musical d’Alfarrasí, l’Artístico Musical d’Oliva i la colla Morralla de dolçainers, la Primitiva de Palomar i la Banda de Banyeres de Mariola. Xe, per als qui els agrada la festa, un autèntic esclat festiu. Enhorabona a la comparsa Conqueridors i sobretot a Pepe Nocedal i Inma Abril!

Pepe Nocedal (foto de Carles Arqués)

Carros, carreters, tir i arrossegament

 L’enunciat de l’article ens retrotrau a un temps passat que sembla molt llunyà. Un temps que és reflex de com es vivia a Rafelguaraf a mitjans del segle XX, en un poble eminentment agrícola i rural. Motiu pel qual moltes persones més majors recordaran, uns més bé altres no tant, el context social, econòmic i cultural d’aquella època. Una època en què s’utilitzaven molt els animals de força (o de sang) sobretot per treballar els camps, cosa que en algun moment va donar orígen al que es coneix com a tir i arrossegament, una mena d’esport lligat a l’antic conreu agrícola.

Per parlar dels orígens, a falta d’antecedents més antics, trobem que la Wikipèdia diu: “El tir i arrossegament és un esport autòcton de la Comunitat Valenciana i de les Terres de l’Ebre a Catalunya. Consistix en la carrera d’un cavall que arrossega un carro ple de sacs d’arena; encara que la prova pot incloure fins a tres cavalls per carro. El seu origen es remunta a la dècada de 1940 del segle XX com una disciplina en què participaven agricultors.

Les competicions es desenrotllen sobre una pista d’arena de 50 o 60 m. de longitud per 3 d’ample, estant en elles totalment prohibit el maltractament a l’animal. Tanmateix, hi ha precedents de cavalls que són portats fins a l’esgotament, causant que es desplomen per l’esforç. La prova consistix en recórrer la pista en el mínim temps possible, tenint en compte que durant el trajecte deuen fer tres parades obligatòries convenientment assenyalades. Existix una Federació Valenciana de Tir i Arrossegament a la Comunitat Valenciana. Per a afavorir la competitivitat i les oportunitats de guanyar, les cavalleries es distribuïxen en diverses categories segons el seu pes: 0-120 kg; 120-220 kg; 220-320 kg; 320-420 kg; 420-520 kg; 520 fins al límit.

Encara que la disminució de la importància dels animals de tir en la producció agrària s'ha encarit enormement el cost de mantindre estos animals. A causa d'això, i a l’absència de subsidi estatal, en els últims anys la pràctica d’este deport ha retrocedit. Al seu torn, les escasses societats de tir formades per a fomentar-lo limiten la seua activitat a l’organització dels actes, i a aconseguir fons mitjançant la venda de publicitat.

Altres modalitats. Existixen variants a la prova tradicional. Una d’elles és l’anomenat “tir al piló”, en què un cavall és enganxat mitjançant uns tirants, un balancí i un colleró a un pes fixe a terra, cronometrant el temps que l’animal pot mantindre’s fent força. Una altra és la que es diu “tir a gat”, que consistix a enganxar dos cavalls perquè estiren l’un de l’altre.

Crítiques i controvèrsies. Tant organitzacions defensores dels drets dels animals, com partits polítics, principalment PACM, han denunciat el maltractament cap als animals en esta pràctica, a més del seu finançament amb diners públics. No obstant això, membres de l’administració pública s’han mostrat en contra de la seua prohibició al·legant la salvaguarda de la tradició cultural.”

I a propòsit del tir i arrossegament, recorde que l’any 1978 vaig tindre el plaer de formar part de la Comissió de Festers del Crist del Consol, junt amb dèsset quintos rafelguarafins –aquell any n’hi havia festers de dos quintes: 1954 i 1955– més Adolfo Campos, que havia arrelat ací com a farmacèutic. El cas és que, en una de les primeres reunions per veure com aconseguir ingressos per a la festa, Vicent Torres Vidal va proposar que podríem fer com una mostra o concurs de tir i arrossegament. Perquè aleshores més que ara, els ingressos només s’obtenien a base de loteries, rifes i qualssevol altres actes que els festers organitzaren; vull dir, que per part de l’ajuntament no hi havia recolzament econòmic. I recorde que es va comentar que allò podria realitzar-se a la vora de l’antic depòsit d’aigua potable (ara part de la plaça de la Mare de Déu dels Dolors). Però la realitat va ser que... pel motius que fora, el suggeriment no va arribar a bon port. L’acte proposat no es va dur a terme, perquè haguera figurat en la programació del Llibre de Festes de 1978; a més que hi hauria persones que ho recordarien, i no ha sigut el cas. Ara bé, afortunadament, i gràcies de manera molt especial a la col·laboració de les diverses persones que col·laboren en la pàgina de facebook “Rafelguaraf. Tota una vida en imatges”, d’on són totes les fotos que ací apareixen, és que en podem incloure algunes que són molt curioses i il·lustratives del que estem parlant. I això bastant més arrere en el temps de 1978, perquè deuen ser fotografies corresponents als anys 50 i 60 del segle passat.

De la dècada posterior als inicis de l’esport (anys 1940 del segle XX) són els records publicats per la institució Alfons el Magnànim com literatura memorialística, per un gran escriptor i persona de molt de trellat pròxima a nosaltres: Tobies Grimaltos, autor de Castelló (el de la Ribera del Xúquer), en què conta diverses vivències de quan era xiquet i adolescent, que de segur que a molts rafelguarafins més majors els evocarà grats records.

“Mon pare era rossiner. Els rossiners eren persones que tenien haques o rossins i es llogaven, ells i els animals per a fer les tasques del camp que necessitaven de la força d’un animal. En això consistia el seu ofici i el de mon pare: llaurar, xarugar, passar ganxeta, la post de claus o la post de ganivets… / Les haques, malgrat aquest nom femení, són, i així ho diu el diccionari, cavalls vigorosos. Les haques eren mascles, però els posaven en consonància am la seua denominació, noms en femení: Romera, Leona, Careta… / La casa estava condicionada per al pas del carro i de l’haca. Les pedretes (l’empedrat) al mig, perquè l’haca no s’esvarara, i les carrilades als costats perquè d’una altra manera les rodes del carro (de fusta i revestides de ferro, ben altes) trencarien els rajols… (El solatge del temps, p. 43).

Ser un bon rossiner era ben important en un temps en què es valorava molt i molt la feina ben feta… / Cada haca era un món i no tots en sabien traure allò millor. N’hi havia de dòcils i manejables i d’altres que només un bon rossiner podia fer llaurar recte. Si el rossiner era bo i l’haca era bona, el prestigi i la feina augmentaven. Tenir una haca bona era com seria ara tenir un bon cotxe i no sols un bon tractor… / U s’exhibia i exhibia el seu rossí en els concursos de tir i arrossegament. Mon pare va tenir la Romera, una haca blanca, enorme i poderosa. La Romera fou famosa en tota la comarca… (El solatge del temps, p. 44).

A mi m’agradava anar amb mon pare en el carro. Alguna volta me’l deixava portar. Em situava davant seu, dret, amb les cames separades per tal de servar l’equilibri, i agafava les regnes. Ell vigilava, i si me n’anava a la dreta o a l’esquerra, m’agafava del braç o de la mà i corregia la direcció. Jo era un xiquet i allò era la cosa més emocionant que coneixia. Segurament, l’haca que jo guiava era la Leona… (El solatge del temps, p. 45).

José González Ballester, em deia que el carrer Sant Antoni era conegut com el carrer dels Gitanos. Perquè sovint hi havia algun carro o l’animal corresponent pel carrer, de vegades lligat a la porta de casa, mentre l’amo dinava i feia temps per tornar a la vesprada al camp. Ara bé, açò, en realitat també crec que deuria passar per tot arreu dels carrers, com ara el de Sant Vicent, on en la casa dels Serenes encara hi ha una argolla a la paret, per lligar el matxo, el rossí, etc. A més que, per aquells anys, també s’utilitzaven molt els carros per a actes festius, a mode de carrosses. I participant els propietaris amb els cavalls, matxos, rossins i haques en la festa de Sant Antoni, quan el rector beneïa tant als animals grans i menuts davant l’església. O bé també s’utilitzaven els carros com a mitjà de transport, de colles d’amics i familiars per anar per Pasqua a la Font del Perelló o a qualsevol altre lloc, fora un hort o cap a la serra, com ara.

Jo mateix recorde que als xiquets ens agradava agarrar-nos a la part de darrere dels carros, i deixar-nos portar sense que el carreter se n’adonara durant un curt trajecte. I personalment vaig tindre un bon esglai, que haguera pogut portar greus conseqüències. En certa ocasió passava el tio Vicente Palmi (dels Coixets de Vila) amb el seu carro per l’Albereda amunt, cap als camps. Total que, sense encomanar-nos ni a Déu ni al Dimoni, ens agarràrem tres xiquets, i quan el carro estava fent la curta pujada del pont de la Dula, unes ferramentes que devien pesar bastant (peces grans de ferro, ganivets?) van caure perquè ens havíem agarrat directament d’elles. Total que caigueren algunes i el tio Vicente que se n’adonà, va parar el carro i baixà renegant amb la seua veu rogallosa. I nosaltres que ja ens havíem soltat en veure els ferros caent, i ens l’amollàrem fugint cap a l’escorxador (el Matadero), mentre el tio Vicente seguia maleint i recollint els ferros.

També molt bonica i interessant és la història del pare d’Edelmiro Navarro, el tio Edelmiro, que quan tenia més salut, anava amb el carro fins i tot a València al mercat. I en més d’una ocasió li passà que, en tornar, abaltit, s’arribava a dormir. Però l’animal, de tantes voltes que feia el trajecte, sense notar que el guiaren les regnes, tornava a casa sense problemes.

I de molts aspectes referits al món dels carros i dels carreters ha quedat constància en l’obra d’alguns pintors valencians. I al respecte és de destacar l’obra un pintor rafelguarafí de formació autodidacta: Juan Copoví, que ha conreat sobretot l’estil impressionista. Recorde que en el bar Radical (el bar que déiem també de Baix, al carrer Major) va pintar tot un mural amb una escena de tir i arrossegament; que, per cert, molt més recentment, l’any 2022, en una exposició retrospectiva de la seua obra, Copoví va fer donació d’un quadre (rifat entre els assistents) d’un quadre molt bonic sobre el tir i arrossegament.

Servisca este article com a record i memòria de les persones que tingueren relació amb els carros d’una manera o altra. Per això cite ara i ací alguns noms de persones i/o famílies relacionades amb el tema (i demane disculpes pels que no figuren, que potser en seran molts):

Honorio Such, Ricardo Aliaga (Morril), Pepe Sendra (Palillo), Vicente Palmi (dels Coixets de Vila), Pepe (el Blanco), Federico (Corralots), el tio Arcadio, el tio Daniel, Federico (el Tartanero, que son pare feia servici a la Pobla Llarga), Pepe Micó (Gaona, que també feia servici a pel correu a la Pobla Llarga), el tio Manolo Fayos (el Pastor), Pepe Sendra (l’Ordinari), Angel Vidal, família Serena, Paco Montagud, Federico Vidal, Rafael Abril Tormo (Xorrut), el tio Pepe Navarro, el tio Antonio Prats (Toni el del Matxo, que va acabar la seua vida laboral treballant per l’ajuntament, portant un carro amb que recollia la “basura”), etc., etc.

Per finalitzar, dir als més encuriosits en la identificació de persones que apareixen en les fotos, que poden veure la pàgina de facebook “Rafelguaraf. Tota una vida en imatges”, on els familiars que posaren les fotos deixaren comentaris amb alguns noms. I el meu agraïment a les persones que han tingut l’amabilitat de contar-me coses sobre la qüestió: Mila Doménech Serena, Rafael Lanusse Peiró, Vicent Torres Vidal, José González Ballester i Edelmiro Navarro Fogués.

Història local a Castelló (la Ribera Alta)

Compartisc la programació de les II Jornades Locals d'Història que tindran lloc els dies 20 i 21 d'este pròxim cap de setmana a Castelló (la Ribera Alta). Jornades que tindran lloc al magatzem de Gil (Carrer Salvador Gil, 15). Hi haurà intervencions de diversos ponents que de segur resultaran molt interessants. I pel que a mi respecta el divendres 20, a les 20,30 hores intervindré amb una comunicació sobre el llibre Procés inquisitorial d'un morisc acusat de sodomia, dels tres últims estudis sobre història centrada sobretot a Rafelguaraf, encara que d'una manera o altra també afecta altres poblacions de la subcomarca de Castelló i les Énoves. Per si algú està interessat, dir-vos que portaré 10 exemplars per posar-los a la venda a 11 euros, preu de cost.

.

Antecedents cronistes de Rafelguaraf

L’estimat amic Aurelià Lairón, Cronista Oficial d’Alzira, es va posar en contacte amb mi el mes passat. Em demanava informació sobre Rafael Català Serena, dient-me una cosa que ignorava d'esta persona, i és que la corporació municipal rafelguarafina l'havia nomenat cronista de la població el 16 de desembre de 1952. I, a més, preguntant-me si havia escrit algun llibre, a què es dedicava, etc. Vaja, saber coses sobre la persona.

Doncs bé, casualment no feia molt que jo havia estat parlant amb Mila Doménech, que és una font inesgotable d'informació sobre història, geografia, i altres qualssevol aspectes sobre Rafelguaraf. I per això és que vaig acudir de seguida a ella, per parlar del senyor Rafael. De manera que, un temps després, ahir va fer exactament un mes, amb Aurelià anàrem a casa de Mila i xarràrem potser durant un parell d’horetes. Xe, cal veure o encara molt millor, escoltar, quantes històries poden haver-hi al voltant de qualsevol persona, de qualsevol ésser humà! Bones i dolentes, segons com i per a qui. En fi, que ara i ací pose unes mínimes notes sobre el que crec que va ser el primer Cronista de Rafelguaraf: Rafael Català Serena.

El senyor Rafael Català Serena va nàixer a Rafelguaraf el 2 de març de 1896, any en què es va acabar de construir l'edifici de l'ajuntament, i va morir el 5 de maig de 1979, als 83 anys. Professionalment es va dedicar sobretot a vendre productes relacionats amb el conreu agrícola i ramader (piensos, etc.). Però també altres coses diverses com premsa i revistes. I tot això en la casa del carrer de Sant Lluís, que abans s’havia dit Llibertat i també de Sant Josep, tal com anunciava la publicitat inclosa en el programa de festes del Crist de 1955.

I un aspecte puntual que cal destacar d'ell és que era una persona molt religiosa, tant que hi havia qui pensava que igual podia haver sigut un rector o frare d'alguna orde religiosa. Així ho donen a entendre una quantitat gran de llibres i publicacions diverses que tenia a casa. El cas és que es va casar amb la senyora Vicenta Silvestre Miñana, filla de don Juan Silvestre (Sí, el mestre que té un carrer dedicat) i germana de don Juan Silvestre Miñana, que va ser Alcalde de la ciutat d'Albacete entre octubre de 1946 i febrer de 1949. Cal dir que aquell matrimoni no van tindre fills. Que la senyora Vicenta va morir el 18 de desembre de 1961, cosa que va afectar moltíssim el senyor Rafael, si bé havien adoptat una xiqueta, María José Català que es casaria amb Paco Fuster.

Quant a les possibles publicacions, el senyor Rafael Català, que estava molt ben relacionat amb les autoritats locals, sembla que no va arribar a escriure i/o publicar cap llibre. I, tot i que ara mateix no tinc constància d’això, supose que escriuria algunes notícies per a la premsa deixant constància de l’activitat de la corporació municipal. Cosa que solien fer pels anys 50-60 del segle passat molts cronistes, pel que podríem dir que, aleshores, en la pràctica eren més que res corresponsals de premsa de les seues poblacions. I és que, en temps de la dictadura franquista, la llibertat d’expressió no era gens favorable, adequada ni propícia perquè ningú entrara a investigar la memòria històrica.

Treball al tall

Xe, que no pot ser. Tot és voler agarrar-me com una mena d'any sabàtic, i no hi ha manera. Però no cregueu que és per descansar, viatjar o desconnectar que tant s'estila dir; que ja m'agradaria, i està molt bé. Però, no, no, res d'això. Vull un any sabàtic... per poder organitzar-me el més correctament possible la meua biblioteca!, i els meus arxius de l'ordinador!, i les fotos que tinc d'anys i anys! Mare de Déu i quin desastre! I no hi ha manera. I damunt jo, que soc molt justet en estes coses de la informàtica i les noves tecnologies... Tot perquè només que m'ixen compromisos, i com quasi que no sé dir que no... Total que ara mateix el meu tall de treball és el següent.

1. He de preparar una comunicació per a la II Jornades d'Història Local de Castelló (de la Ribera), que enguany la temàtica gira al voltant de la marginació o marginats, etc. I en teoria he de parlar durant uns quinze minuts del Procés inquisitorial d'un morisc acusat de sodomia. Per cert, a propòsit d'aquest llibre, dir-vos que sols em queden quatre exemplars (a 11 euros, preu de cost). I per tal motiu és que he fet una edició d'uns pocs exemplars més, per si els assistents a les jornades de Castelló en volen algun. Ah!, i un altre per cert. Al senyor Vicent Escartí li vaig enviar en pdf aquest procés, que supose que és possible que haja fet algun comentari o valoració, de la qual cosa no tinc coneixença. Si per atzar algun lector/a sabeu alguna cosa al respecte, m'ho podeu dir.

2.  He començat a embastar un text, IV Centenari de la Carta-pobla de Rafelguaraf. Per què? Perquè el 26 de juliol de l'any vinent (2026) farà 400 anys que la senyora comtessa del Castellar va atorgar a Rafelguaraf la carta-pobla, a la seua casa palau estant i el mateix dia també va atorgar la de Faldeta (hui part de Manuel). I clar, com que és una data molt redona, no puc evitar fer un treball divulgatiu a partir d'articles o altres treballs meus sobre el tema. (Perdoneu però no puc justificar els marges d'aquest apartat. No ho aconseguisc!)

3. Estic treballant en una novel·la de la meua senyora, Empar Jurado, que durà per títol Detrás del visillo. Una novel·la en castellà perquè va més que res dirigida a la família i altres persones conegudes que són d'Extremadura, on va nàixer... I a més també li he de fer el pròleg.

4. Hui mateix el regidor d'Esports de Rafelguaraf m'ha demanat si podria fer un article per al llibre de Festes de 2025 (les festes son en agost), sobre el Tir i Arrossegament. I encara que no tinc documentació sobre el tema, alguns comentaris puc fer, a més d'aportar algunes fotos. Perquè jo mateix, quan vaig ser fester en 1978 crec que férem alguna cosa al respecte. I veges si no ho faré.

5. Estic revisant un treball meu de l'any 2022, Estiu de 1521: saqueig i profanació de l'Énova, amb la finalitat que es publique en una nova revista en valencià, d'història, geografia, etc., etc. que editarà Reclam. Es dirà ESTUDIS RIBERENCS, que en principi serà cosa dels Cronistes de la Ribera, si bé estarà obert també a la gent que sol participar en les assembles d'història de la Ribera i altres erudits o persones interessades per la temàtica.

6. I, finalment, he d'enviar ja, un dia d'estos, la meua comunicació a l'Assemblea d'Història de la Ribera, que enguany tindrà lloc a Montserrat, que es diu Titulars de la Senyoria del Tossalnou (segles XVII-XXI), i vulgues que no, abans sempre li fas un darrer repàs.

Bé. Disculpeu-me pel rotllo. No vull deixar-vos impressionats en absolut, com aquell que diu, mireu com de sabut que soc... No, tampoc és això, que una cosa son les bones intencions i una altra ben diferent els resultats. Vull dir, que igual no arriben a bon port algunes coses. Però és que, pensat i fet, se m'ha ocorregut amenaçar-vos de què van els meus pròxims treballs o dedicacions. O una manera com una altra de perdre el temps, perquè per desgràcia molta gent no s'interessa per la història... Ara bé, en tot cas, tot això serà si les coses quotidianes del dia a dia, els temes de salut sobretot, etc., etc., etc. no disposen res en contrari.

Escuts dels comtes de Ròtova

    En setembre de l’any passat, vaig prendre interés en informar-me el més apressadament possible respecte a l’escut que hi ha sobre la porta d’entrada a l’església de Sant Josep del Tossalet. I això d’una forma imprevista i un poc sobtada, la qual cosa va contra les possibilitats d’encert del tema que s’investiga. El cas és que allò es va materialitzar en un article, Els escuts del Tossalet, que vaig publicar ací en el blog en data 12 de desembre de 2024, tal com podeu llegir més avall en la pàgina de Geografia i Història. I el vaig titular així, en plural, perquè en el racó tocant l’església, n’hi ha les restes d’un altre escut sobre la porta de la casa de la Senyoria de la població.

    A més, gràcies a la documentació procedent de l’arxiu dels comtes de Ròtova, cedida per l’Ajuntament de Gandia a l’Ajuntament de Rafelguaraf en 2013, trobem dos dibuixos d’un escut o projecte d’escut, que cal tindre en compte per a parlar-ne del tema, i que ve a ser un segon escut –tercer, si comptem l’anterior del racó, que és evident que va ser picat–. I ara, gràcies a l’historiador, doctor Frederic Barber, que va tindre la gentilesa d’enviar-me dos fotos d’un escut que hi ha damunt de la porta d’accés al Palau dels comtes de Ròtova, tenim un tercer –o quart– escut sobre la qüestió. De manera que, ara per ara, sabem de l’existència de tres escuts “visibles” i un altre picat, d’acord als quals faré uns pocs comentaris, perquè els comtes de Ròtova eren titulars de la Senyoria del Tossalet, entre altres llocs. Anem a veure’ls un poc.

     Foto 1. Escut sobre la porta de l'església de Sant Josep del Tossalet

    Este Primer escut deu correspondre al que va ser el I comte de Ròtova, Llorenç Escrivà i Martínez de la Raga, perquè veig representats els cognoms Faus i Escrivà entre altres que desconec, i, per tant, caldria datar-lo en l’any 1800, que és quan es va atorgar el títol nobiliari de comtes de Ròtova. I pense que seria una reproducció idèntica a este escut, l’altre que picaren els propis tossalnouins en un avalot popular ocorregut en l’any 1814 (foto 2). Entre altres detalls, s’endevinen bé idèntics suports laterals amb dos figures antropomorfes, pel que tot apunta que, sent escuts idèntics, picaren només el de la casa de la Senyoria i, en canvi, respectaren el de l’església.

     Foto 2. Escut sobre la porta de la casa de la Senyoria del Tossalet

    Com deia adés, este escut va tindre una existència efímera. Perquè en tractar-se de l’escut nobiliari dels comtes de Ròtova, va ser picat a martellades l’any 1814 pels veïns del Tossalet, als quals cal atribuir-los l’autoria d’acord amb el que va deixar escrit el pare Pedro Sucías, que va ser vicari de la parròquia. Cosa que va ocórrer en temps de les Corts de Cadis, i l’acció seria motivada pels drets senyorials abusius.

     Foto 3. Escut o projecte d'escut del III comte de Ròtova

    Este Segon escut em sembla prou clar que deu correspondre al que va ser el III comte de Ròtova, Joaquim Rovira i Merita (1853-1931), baró d’Antella i senyor del Tossalnou (amo de l’hort de la Senyoria, de 1874). El motiu per pensar açò és perquè inclou els cognoms Rovira i Merita, així com un quarter amb el cognom Salvador que representaria la baronia d’Antella; cognoms que no apareixen representats en el de la portalada de l’església, i amb el qual és impossible confondre per detalls diferents com ara l’àguila bicèfala, que inclou més quarters (almenys tretze) i que du una cinta ostentosa amb un lema en llatí.

     Foto 4. Escut sobre la porta del palau dels comtes de Ròtova

    Este Tercer escut dels comtes de Ròtova desconec a quin comte correspondrà. Entre altres motius perquè no arribe a veure’l bé, i per tant no m'atrevisc a dir en temps de quin comte es va realitzar; no sé si serà anterior o posterior a la proposta del segon escut. I només vull destacar que en el seté quarter inclou una representació de dos galions (o altra mena de naus) encarats un a l’altre, on ressalta sobretot el velam... un llinatge mariner? En fi, que em resultat totalment desconegut quin llinatge representa.

    Alguns comentaris

    Tant en les observacions anteriors com en els comentaris que faig ara, intente descriure els escuts amb paraules no específiques del vocabulari d’heràldica i vexil·lologia. Perquè a més de saber poc del tema, seria farragós per als possibles lectores/es d'este escrit. Doncs bé, el cas és que, després d’observar i remirar els tres escuts perquè no es poden veure bé les figures dels dibuixos, ni els diversos llinatges que es volgueren representar en l’últim blasó; malgrat tot això, és evident que hi ha alguns llinatges que estan clarament representants en els tres. Veja’m.

    En el Primer escut hi ha una corona comtal, anem a dir de nou “puntes”, amb dos figures antropomorfes als laterals i a la part de baix una decoració més o menys floral on es recolzen l’escut i les figures. El que és l’escut, estrictament, que és quadrilong acabat en punta, apareix dividit entre un mínim de nou i un màxim de tretze quarters. Perquè el quarter 2, centrat, està dividit al seu torn en altres quatre més menuts, en els quals crec que hi ha representat el cognom Vilarrasa dalt a l’esquerra; al costat apareix l’agnus dei, i baix hi ha un gos rampant, i un altre que no identifique. Així que només veig clar que al quarter 1 hi ha el llinatge Faus, i en el 9 (o 13) el cognom Escrivà. També semblen representats els Borja en el 4, i els Zapata de Calatayud en la part de baix del 7, entre altres.

    En el Segon escut també hi ha una corona corresponent a un comtat, però presenta uns adorns externs més recarregats, com són una àguila bicèfala en negre, i una llarga cinta per la part superior i pels laterals amb el lema:“Nisi dominus aedificaverit domum in vanum laboraderunt qui edificat eam”, que és el salm 126 de la Vulgata que vol dir “Si el senyor no construïx la casa, és inútil l’afany dels constructors”. Mentre que, el que és l’escut pròpiament, és més paregut als escuts actuals, quadrilongs de punta redona. I gràcies al dibuix on s’explica els llinatges, trobem que hi ha un total de tretze quarters amb els cognoms: Faus, Escrivà, Castelló (de Benifallim), Salvador (d’Antella), Beamunt, Roca, Rovira, Merita, Llácer, Pastor, Pallarés, Exérica i Doménech; destacant sobretot al centre el llinatge Rovira.

    I del Tercer escut he de dir que, quan em va arribar el correu electrònic amb les fotos, esperava que fora paregut en més o menys a algun dels dos anteriors... Però em vaig quedar sorprés i em va deixar en més dubtes. I és que la corona també és comtal amb una decoració floral en els laterals així com en la base, i presenta una vora interior més estreta (orla vectorial de llorer?) que delimita els adorns externs del que és l’escut. Escut molt ben treballat artesanalment en fusta, i que és diferent dels dos anteriors, perquè a més del material de què està fet presenta una forma ovalada i està dividit en un total de deu quarters. I de tots els quals, amb molts dubtes, diria que veig representats els cognoms Faus (en el quarter 1), els Vilarrasa (3), l’agnus dei (4), els Despuig (5), Escrivà (6), i potser els Borja (en el 2), i en el 7 un llinatge representat per dos naus, més un altre amb un gos rampant i dos més que no els veig bé.

    De manera que, al remat, podem observar a simple vista que hi ha notòries diferències entre els escuts, però també aspectes que apareixen en els tres. Així és l’existència de les diferents figuretes de pedra, o bé els dibuixos o bé les figuretes de fusta representatives dels llinatges Faus i Escrivà, bàsicament, que recorda els Faus d’Ador, la família originària que amb el temps arribaren a aconseguir el títol nobiliari de comtes de Ròtova; així com altres figures com l’agnus dei, un bou, i un gos rampant. Pel que es veu, els primers comtes de Ròtova tingueren un interés molt gran, en què els seus blasons reflectiren molts dels seus llinatges i quedaren ben lluidors per a l’esdevenidor. Tant, que crec que fins i tot se’n passaren bona cosa. Massa i tot. Perquè queda evident l’afany exacerbat d’incloure, en poc espai, una garbera de llinatges dels quals se sentien desvanits. Sense caure en el detall que escuts tan barrocs per sobrecarregats, en la persona que els mira poden produir un efecte més de confusió que altra cosa; potser com m’ha passat a mi.