Treball al tall

Xe, que no pot ser. Tot és voler agarrar-me com una mena d'any sabàtic, i no hi ha manera. Però no cregueu que és per descansar, viatjar o desconnectar que tant s'estila dir; que ja m'agradaria, i està molt bé. Però, no, no, res d'això. Vull un any sabàtic... per poder organitzar-me el més correctament possible la meua biblioteca!, i els meus arxius de l'ordinador!, i les fotos que tinc d'anys i anys! Mare de Déu i quin desastre! I no hi ha manera. I damunt jo, que soc molt justet en estes coses de la informàtica i les noves tecnologies... Tot perquè només que m'ixen compromisos, i com quasi que no sé dir que no... Total que ara mateix el meu tall de treball és el següent.

1. He de preparar una comunicació per a la II Jornades d'Història Local de Castelló (de la Ribera), que enguany la temàtica gira al voltant de la marginació o marginats, etc. I en teoria he de parlar durant uns quinze minuts del Procés inquisitorial d'un morisc acusat de sodomia. Per cert, a propòsit d'aquest llibre, dir-vos que sols em queden quatre exemplars (a 11 euros, preu de cost). I per tal motiu és que he fet una edició d'uns pocs exemplars més, per si els assistents a les jornades de Castelló en volen algun. Ah!, i un altre per cert. Al senyor Vicent Escartí li vaig enviar en pdf aquest procés, que supose que és possible que haja fet algun comentari o valoració, de la qual cosa no tinc coneixença. Si per atzar algun lector/a sabeu alguna cosa al respecte, m'ho podeu dir.

2.  He començat a embastar un text, IV Centenari de la Carta-pobla de Rafelguaraf. Per què? Perquè el 26 de juliol de l'any vinent (2026) farà 400 anys que la senyora comtessa del Castellar va atorgar a Rafelguaraf la carta-pobla, a la seua casa palau estant i el mateix dia també va atorgar la de Faldeta (hui part de Manuel). I clar, com que és una data molt redona, no puc evitar fer un treball divulgatiu a partir d'articles o altres treballs meus sobre el tema. (Perdoneu però no puc justificar els marges d'aquest apartat. No ho aconseguisc!)

3. Estic treballant en una novel·la de la meua senyora, Empar Jurado, que durà per títol Detrás del visillo. Una novel·la en castellà perquè va més que res dirigida a la família i altres persones conegudes que són d'Extremadura, on va nàixer... I a més també li he de fer el pròleg.

4. Hui mateix el regidor d'Esports de Rafelguaraf m'ha demanat si podria fer un article per al llibre de Festes de 2025 (les festes son en agost), sobre el Tir i Arrossegament. I encara que no tinc documentació sobre el tema, alguns comentaris puc fer, a més d'aportar algunes fotos. Perquè jo mateix, quan vaig ser fester en 1978 (fa 47 anys) també férem una mostra d'aquest Esport. Veges si no ho faré.

5. Estic revisant un treball meu de l'any 2022, Estiu de 1521: saqueig i profanació de l'Énova, amb la finalitat que es publique en una nova revista en valencià, d'història, geografia, etc., etc. que editarà Reclam. Es dirà ESTUDIS RIBERENCS, que en principi serà cosa dels Cronistes de la Ribera, si bé estarà obert també a la gent que sol participar en les assembles d'història de la Ribera i altres erudits o persones interessades per la temàtica.

6. I, finalment, he d'enviar ja, un dia d'estos, la meua comunicació a l'Assemblea d'Història de la Ribera, que enguany tindrà lloc a Montserrat, que es diu Titulars de la Senyoria del Tossalnou (segles XVII-XXI), i vulgues que no, abans sempre li fas un darrer repàs.

Bé. Disculpeu-me pel rotllo. No vull deixar-vos impressionats en absolut, com aquell que diu, mireu com de sabut que soc... No, tampoc és això, que una cosa son les bones intencions i una altra ben diferent els resultats. Vull dir, que igual no arriben a bon port algunes coses. Però és que, pensat i fet, se m'ha ocorregut amenaçar-vos de què van els meus pròxims treballs o dedicacions. O una manera com una altra de perdre el temps, perquè per desgràcia molta gent no s'interessa per la història... Ara bé, en tot cas, tot això serà si les coses quotidianes del dia a dia, els temes de salut sobretot, etc., etc., etc. no disposen res en contrari.

Escuts dels comtes de Ròtova

    En setembre de l’any passat, vaig prendre interés en informar-me el més apressadament possible respecte a l’escut que hi ha sobre la porta d’entrada a l’església de Sant Josep del Tossalet. I això d’una forma imprevista i un poc sobtada, la qual cosa va contra les possibilitats d’encert del tema que s’investiga. El cas és que allò es va materialitzar en un article, Els escuts del Tossalet, que vaig publicar ací en el blog en data 12 de desembre de 2024, tal com podeu llegir més avall en la pàgina de Geografia i Història. I el vaig titular així, en plural, perquè en el racó tocant l’església, n’hi ha les restes d’un altre escut sobre la porta de la casa de la Senyoria de la població.

    A més, gràcies a la documentació procedent de l’arxiu dels comtes de Ròtova, cedida per l’Ajuntament de Gandia a l’Ajuntament de Rafelguaraf en 2013, trobem dos dibuixos d’un escut o projecte d’escut, que cal tindre en compte per a parlar-ne del tema, i que ve a ser un segon escut –tercer, si comptem l’anterior del racó, que és evident que va ser picat–. I ara, gràcies a l’historiador, doctor Frederic Barber, que va tindre la gentilesa d’enviar-me dos fotos d’un escut que hi ha damunt de la porta d’accés al Palau dels comtes de Ròtova, tenim un tercer –o quart– escut sobre la qüestió. De manera que, ara per ara, sabem de l’existència de tres escuts “visibles” i un altre picat, d’acord als quals faré uns pocs comentaris, perquè els comtes de Ròtova eren titulars de la Senyoria del Tossalet, entre altres llocs. Anem a veure’ls un poc.

     Foto 1. Escut sobre la porta de l'església de Sant Josep del Tossalet

    Este Primer escut deu correspondre al que va ser el I comte de Ròtova, Llorenç Escrivà i Martínez de la Raga, perquè veig representats els cognoms Faus i Escrivà entre altres que desconec, i, per tant, caldria datar-lo en l’any 1800, que és quan es va atorgar el títol nobiliari de comtes de Ròtova. I pense que seria una reproducció idèntica a este escut, l’altre que picaren els propis tossalnouins en un avalot popular ocorregut en l’any 1814 (foto 2). Entre altres detalls, s’endevinen bé idèntics suports laterals amb dos figures antropomorfes, pel que tot apunta que, sent escuts idèntics, picaren només el de la casa de la Senyoria i, en canvi, respectaren el de l’església.

     Foto 2. Escut sobre la porta de la casa de la Senyoria del Tossalet

    Com deia adés, este escut va tindre una existència efímera. Perquè en tractar-se de l’escut nobiliari dels comtes de Ròtova, va ser picat a martellades l’any 1814 pels veïns del Tossalet, als quals cal atribuir-los l’autoria d’acord amb el que va deixar escrit el pare Pedro Sucías, que va ser vicari de la parròquia. Cosa que va ocórrer en temps de les Corts de Cadis, i l’acció seria motivada pels drets senyorials abusius.

     Foto 3. Escut o projecte d'escut del III comte de Ròtova

    Este Segon escut em sembla prou clar que deu correspondre al que va ser el III comte de Ròtova, Joaquim Rovira i Merita (1853-1931), baró d’Antella i senyor del Tossalnou (amo de l’hort de la Senyoria, de 1874). El motiu per pensar açò és perquè inclou els cognoms Rovira i Merita, així com un quarter amb el cognom Salvador que representaria la baronia d’Antella; cognoms que no apareixen representats en el de la portalada de l’església, i amb el qual és impossible confondre per detalls diferents com ara l’àguila bicèfala, que inclou més quarters (almenys tretze) i que du una cinta ostentosa amb un lema en llatí.

     Foto 4. Escut sobre la porta del palau dels comtes de Ròtova

    Este Tercer escut dels comtes de Ròtova desconec a quin comte correspondrà. Entre altres motius perquè no arribe a veure’l bé, i per tant no m'atrevisc a dir en temps de quin comte es va realitzar; no sé si serà anterior o posterior a la proposta del segon escut. I només vull destacar que en el seté quarter inclou una representació de dos galions (o altra mena de naus) encarats un a l’altre, on ressalta sobretot el velam... un llinatge mariner? En fi, que em resultat totalment desconegut quin llinatge representa.

    Alguns comentaris

    Tant en les observacions anteriors com en els comentaris que faig ara, intente descriure els escuts amb paraules no específiques del vocabulari d’heràldica i vexil·lologia. Perquè a més de saber poc del tema, seria farragós per als possibles lectores/es d'este escrit. Doncs bé, el cas és que, després d’observar i remirar els tres escuts perquè no es poden veure bé les figures dels dibuixos, ni els diversos llinatges que es volgueren representar en l’últim blasó; malgrat tot això, és evident que hi ha alguns llinatges que estan clarament representants en els tres. Veja’m.

    En el Primer escut hi ha una corona comtal, anem a dir de nou “puntes”, amb dos figures antropomorfes als laterals i a la part de baix una decoració més o menys floral on es recolzen l’escut i les figures. El que és l’escut, estrictament, que és quadrilong acabat en punta, apareix dividit entre un mínim de nou i un màxim de tretze quarters. Perquè el quarter 2, centrat, està dividit al seu torn en altres quatre més menuts, en els quals crec que hi ha representat el cognom Vilarrasa dalt a l’esquerra; al costat apareix l’agnus dei, i baix hi ha un gos rampant, i un altre que no identifique. Així que només veig clar que al quarter 1 hi ha el llinatge Faus, i en el 9 (o 13) el cognom Escrivà. També semblen representats els Borja en el 4, i els Zapata de Calatayud en la part de baix del 7, entre altres.

    En el Segon escut també hi ha una corona corresponent a un comtat, però presenta uns adorns externs més recarregats, com són una àguila bicèfala en negre, i una llarga cinta per la part superior i pels laterals amb el lema:“Nisi dominus aedificaverit domum in vanum laboraderunt qui edificat eam”, que és el salm 126 de la Vulgata que vol dir “Si el senyor no construïx la casa, és inútil l’afany dels constructors”. Mentre que, el que és l’escut pròpiament, és més paregut als escuts actuals, quadrilongs de punta redona. I gràcies al dibuix on s’explica els llinatges, trobem que hi ha un total de tretze quarters amb els cognoms: Faus, Escrivà, Castelló (de Benifallim), Salvador (d’Antella), Beamunt, Roca, Rovira, Merita, Llácer, Pastor, Pallarés, Exérica i Doménech; destacant sobretot al centre el llinatge Rovira.

    I del Tercer escut he de dir que, quan em va arribar el correu electrònic amb les fotos, esperava que fora paregut en més o menys a algun dels dos anteriors... Però em vaig quedar sorprés i em va deixar en més dubtes. I és que la corona també és comtal amb una decoració floral en els laterals així com en la base, i presenta una vora interior més estreta (orla vectorial de llorer?) que delimita els adorns externs del que és l’escut. Escut molt ben treballat artesanalment en fusta, i que és diferent dels dos anteriors, perquè a més del material de què està fet presenta una forma ovalada i està dividit en un total de deu quarters. I de tots els quals, amb molts dubtes, diria que veig representats els cognoms Faus (en el quarter 1), els Vilarrasa (3), l’agnus dei (4), els Despuig (5), Escrivà (6), i potser els Borja (en el 2), i en el 7 un llinatge representat per dos naus, més un altre amb un gos rampant i dos més que no els veig bé.

    De manera que, al remat, podem observar a simple vista que hi ha notòries diferències entre els escuts, però també aspectes que apareixen en els tres. Així és l’existència de les diferents figuretes de pedra, o bé els dibuixos o bé les figuretes de fusta representatives dels llinatges Faus i Escrivà, bàsicament, que recorda els Faus d’Ador, la família originària que amb el temps arribaren a aconseguir el títol nobiliari de comtes de Ròtova; així com altres figures com l’agnus dei, un bou, i un gos rampant. Pel que es veu, els primers comtes de Ròtova tingueren un interés molt gran, en què els seus blasons reflectiren molts dels seus llinatges i quedaren ben lluidors per a l’esdevenidor. Tant, que crec que fins i tot se’n passaren bona cosa. Massa i tot. Perquè queda evident l’afany exacerbat d’incloure, en poc espai, una garbera de llinatges dels quals se sentien desvanits. Sense caure en el detall que escuts tan barrocs per sobrecarregats, en la persona que els mira poden produir un efecte més de confusió que altra cosa; potser com m’ha passat a mi.

Tres llibres d'història local-comarcal

 Ahir vaig tindre el gran plaer de presentar una volta més uns llibres a Rafelguaraf. En esta ocasió foren tres obres d'història local-comarcal, tal com vos vaig avançar el passat dia 16.

El resultat, pel que fa a assistència de públic, ha sigut amb poca diferència el que tenia previst. I la participació de les persones assistents, en acabar el meu "discurset" que no va ser gens llarg, va ser interessant, il·lustrativa i entretinguda. Per això és que em sent afortunat de veure que -malgrat els temps que corren, no gens bons per a la lírica-, sempre hi ha persones disposades a dedicar-me un poc del seu temps per vindre als actes de presentació. Així que, moltíssimes gràcies a tots els qui vingueren i també als qui no pogueren vindre, que sé que a algunes persones els va ser del tot impossible.

En tot cas, per si encara hi ha algú interessat, us dic que del total de la xicoteta edició que posava a la venda (60 lots, a 30 euros els tres llibres junts). Per cert, a data 8 de febrer només me'n queden 5. Vos recorde que en la drogueria de Salvador Castelló (C/Jaume I, 11), o si me'ls demaneu a mi directament, encara els podreu aconseguir.

Part del públic assistent

Encara com que una fan carcaixentina em va fer una foto de record

Pròxima presentació de llibres d'història local

 

Vaig començar a investigar la història de Rafelguaraf (amb el Tossalet, Berfull i el Riurau, i el Realenc –terme de Xàtiva), l’any 1985, enguany fa just 40 anys. I des de 1995 que intente compaginar esta dedicació amb una certa activitat literària. Per tant, com no he deixat d’escriure d’història local seguisc produint textos com estos tres llibres de què us avance ara la seua pròxima presentació; al respecte podeu entrar en la pàgina de Geografia i Història i veureu les portades i llegir un poc del contingut.

En concret la presentació serà el pròxim diumenge dia 26 de gener, a les 11,30 h. en la Biblioteca municipal de Rafelguaraf, al carrer Joan Silvestre, 1.

Per què els publique? Perquè estos treballs, si quedaren inèdits, seria com si no existiren. Com si no els haguera escrit i potser quedarien en un calaix per sempre desconeguts, i, perdoneu-me la immodèstia, crec que mereixen ser editats i coneguts. I per això és que m’he atrevit a publicar-los pel meu compte, sent el resultat estos tres llibres: Monedes i peces de metall, Francesc Ferrer, Senyor de Rafelguaraf i Procés inquisitorial d’un morisc.

De manera que he fet una autoedició de poc més de 60 exemplars, que pose a la venda en lots dels 3 llibres junts per 30 euros; és a preu de cost, sense afegir el valor del meu treball ni cap marge de benefici per a mi. Només intente recuperar els diners invertits, perquè editar-los és un risc que assumisc com a cronista per donar a conéixer la història local-comarcal. Per això, entre l’ajuntament i les persones que en compren, espere que s’arribe a vendre esta edició mínima, de col·leccionista. Els podreu adquirir en la drogueria de Salvador Castelló (C/Jaume I, 11), o me’ls podeu demanar a mi.

Si els compreu, els llegiu i els guardeu amb estima, contribuirem entre tots a què no es perda la memòria històrica, documentada, de Rafelguaraf, i, d'alguna manera, també de pobles de l'entorn.

Llegir per escriure

Premi Llegir 2019 (3er.), de la Fundació Bromera per

al Foment de la Lectura (Alzira).

És una adaptació d'un relat més extens titulat

Dèria per escriure, que posaré un altre dia.

De vegades em pregunten què em du a escriure narrativa, bé siga un conte o una novel·la. I sempre dic que hi ha diversos motius. Però ara i ací només en parlaré d’un. Escric sobretot pel plaer i la satisfacció que em produeix el fet d'escriure. Per tant, en essència, és un entreteniment i una afició. Ara bé, una afició que amb el temps s’ha convertit en una dèria. Jo escriuria encara que sols fóra per distraure'm a mi mateix. I com és natural, escric d'allò que més m'agrada. No sé si hom trobarà massa egoista açò. Però és la veritat, la meua veritat. Ho dic i escric tal com ho sent. I clar, per escriure... abans cal haver llegit, i continuar llegint.

Fent memòria, no sé si serà per influència dels tebeos i dels llibres d’aventures llegits durant la meua infància i adolescència (Homer, Juli Verne, Robert Stevenson, etc.), que d’aleshores ençà m'apassionen en molt gran mesura els temes de geografia i història, les ciències dites humanes. Fins i tot precisaria un poc més: principalment pel que fa als àmbits local i comarcal més pròxims a on visc. I del que llig... és del que escric. Tot i que, com que en tot hi ha excepcions, entre la meua modesta producció literària hi ha una novel·la que transcorre per països molt llunyans.

Per altra part, fa alguns anys vaig llegir una ressenya feta sobre una novel·la juvenil –de la qual no recorde el títol ni l'autor–, en què un crític literari deia amb ironia calculada, «que era una alternativa atractiva per a tots aquells joves que, de manera irresponsable, busquen sensacions i experiències noves a través de les drogues. Per viatges i al·lucinacions, les propostes literàries d’alguns escriptors». Doncs bé, jo vaig dedicar la meua novel·la citada adés a la gent jove, així: «als jóvens, que poden trobar molts motius per enganxar-se a projectes il·lusionants»; òbviament, en el millor sentit de la paraula, això d’enganxar-se. Perquè en un món cada vegada més globalitzat, amb tants avanços i tecnicismes d’una societat que volem del benestar, dissortadament hi ha problemes molt greus com són els provocats per les drogues. I a parer meu, encara que siga sols pel que deia aquell crític literari, pense que paga la pena que s'escriguen i es publiquen moltes més novel·les. Malgrat que no arriben a ser best-seller o del gust d’una majoria.

I és que, respecte a això d’enganxar-se i passar-s’ho bé a través de la lectura, només cal que ens fixem –com va dir un reeixit explorador nord-americà de restes de dinosaures–, en què el món està ple de cantons, i darrere de cadascun n’hi ha o pot haver-hi, per poc que u se n’adone, tota una aventura. I qui diu una aventura, diu una il·lusió, diu un motiu, diu una esperança per continuar endavant i vèncer els entrebancs que ens presente la vida. A mi em passa que em sent enganxat per voler saber d’altres pobles, de vegades no gens llunyans a nosaltres. Però també d'altres països i d'altres cultures, de la seua història, de la seua geografia, dels seus costums, etc. Entre altres coses, perquè coneixent un poble és com es pot arribar a entendre’l i a estimar-lo; és allò de l’empatia que hom diu. I també, perquè com em sembla que ja s’ha dit, el viatge és l’aventura per excel·lència. I com en el millor viatge, pot resultar tota una aventura el fet tan senzill d’obrir un llibre, llegir-lo i saber de l’enorme diversitat de pobles i de cultures de tot arreu. El cas és que, llegir per escriure és la meua dèria. Més que si es tractara d’una bona droga. Per a mi, la millor de totes.