dijous, 16 de gener del 2025

Pròxima presentació de llibres d'història local

 

Vaig començar a investigar la història de Rafelguaraf (amb el Tossalet, Berfull i el Riurau, i el Realenc terme de Xàtiva), l’any 1985, enguany fa just 40 anys. I des de 1995 que intente compaginar esta dedicació amb una certa activitat literària. Per tant, com no he deixat d’escriure d’història local seguisc produint textos com estos tres llibres de què us avance ara la seua pròxima presentació; al respecte podeu entrar en la pàgina de Geografia i Història i veureu les portades i llegir un poc del contingut.

En concret la presentació serà el pròxim diumenge dia 26 de gener, a les 11,30 h. en la Biblioteca municipal de Rafelguaraf, al carrer Joan Silvestre, 1.

Per què els publique? Perquè estos treballs, si quedaren inèdits, seria com si no existiren. Com si no els haguera escrit i potser quedarien en un calaix per sempre desconeguts, i, perdoneu-me la immodèstia, crec que mereixen ser editats i coneguts. I per això és que m’he atrevit a publicar-los pel meu compte, sent el resultat estos tres llibres: Monedes i peces de metall, Francesc Ferrer, Senyor de Rafelguaraf i Procés inquisitorial d’un morisc.

De manera que he fet una autoedició de poc més de 60 exemplars, que pose a la venda en lots dels 3 llibres junts per 30 euros; és a preu de cost, sense afegir el valor del meu treball ni cap marge de benefici per a mi. Només intente recuperar els diners invertits, perquè editar-los és un risc que assumisc com a cronista per donar a conéixer la història local-comarcal. Per això, entre l’ajuntament i les persones que en compren, espere que s’arribe a vendre esta edició mínima, de col·leccionista. Els podreu adquirir en la drogueria de Salvador Castelló (C/Jaume I, 11), o me’ls podeu demanar a mi.

Si els compreu, els llegiu i els guardeu amb estima, contribuirem entre tots a què no es perda la memòria històrica, documentada, de Rafelguaraf, i, d'alguna manera, també de pobles de l'entorn.

dimecres, 15 de gener del 2025

Llegir per escriure

Premi Llegir 2019 (3er.), de la Fundació Bromera per

al Foment de la Lectura (Alzira).

És una adaptació d'un relat més extens titulat

Dèria per escriure, que posaré un altre dia.

De vegades em pregunten què em du a escriure narrativa, bé siga un conte o una novel·la. I sempre dic que hi ha diversos motius. Però ara i ací només en parlaré d’un. Escric sobretot pel plaer i la satisfacció que em produeix el fet d'escriure. Per tant, en essència, és un entreteniment i una afició. Ara bé, una afició que amb el temps s’ha convertit en una dèria. Jo escriuria encara que sols fóra per distraure'm a mi mateix. I com és natural, escric d'allò que més m'agrada. No sé si hom trobarà massa egoista açò. Però és la veritat, la meua veritat. Ho dic i escric tal com ho sent. I clar, per escriure... abans cal haver llegit, i continuar llegint.

Fent memòria, no sé si serà per influència dels tebeos i dels llibres d’aventures llegits durant la meua infància i adolescència (Homer, Juli Verne, Robert Stevenson, etc.), que d’aleshores ençà m'apassionen en molt gran mesura els temes de geografia i història, les ciències dites humanes. Fins i tot precisaria un poc més: principalment pel que fa als àmbits local i comarcal més pròxims a on visc. I del que llig... és del que escric. Tot i que, com que en tot hi ha excepcions, entre la meua modesta producció literària hi ha una novel·la que transcorre per països molt llunyans.

Per altra part, fa alguns anys vaig llegir una ressenya feta sobre una novel·la juvenil –de la qual no recorde el títol ni l'autor–, en què un crític literari deia amb ironia calculada, «que era una alternativa atractiva per a tots aquells joves que, de manera irresponsable, busquen sensacions i experiències noves a través de les drogues. Per viatges i al·lucinacions, les propostes literàries d’alguns escriptors». Doncs bé, jo vaig dedicar la meua novel·la citada adés a la gent jove, així: «als jóvens, que poden trobar molts motius per enganxar-se a projectes il·lusionants»; òbviament, en el millor sentit de la paraula, això d’enganxar-se. Perquè en un món cada vegada més globalitzat, amb tants avanços i tecnicismes d’una societat que volem del benestar, dissortadament hi ha problemes molt greus com són els provocats per les drogues. I a parer meu, encara que siga sols pel que deia aquell crític literari, pense que paga la pena que s'escriguen i es publiquen moltes més novel·les. Malgrat que no arriben a ser best-seller o del gust d’una majoria.

I és que, respecte a això d’enganxar-se i passar-s’ho bé a través de la lectura, només cal que ens fixem –com va dir un reeixit explorador nord-americà de restes de dinosaures–, en què el món està ple de cantons, i darrere de cadascun n’hi ha o pot haver-hi, per poc que u se n’adone, tota una aventura. I qui diu una aventura, diu una il·lusió, diu un motiu, diu una esperança per continuar endavant i vèncer els entrebancs que ens presente la vida. A mi em passa que em sent enganxat per voler saber d’altres pobles, de vegades no gens llunyans a nosaltres. Però també d'altres països i d'altres cultures, de la seua història, de la seua geografia, dels seus costums, etc. Entre altres coses, perquè coneixent un poble és com es pot arribar a entendre’l i a estimar-lo; és allò de l’empatia que hom diu. I també, perquè com em sembla que ja s’ha dit, el viatge és l’aventura per excel·lència. I com en el millor viatge, pot resultar tota una aventura el fet tan senzill d’obrir un llibre, llegir-lo i saber de l’enorme diversitat de pobles i de cultures de tot arreu. El cas és que, llegir per escriure és la meua dèria. Més que si es tractara d’una bona droga. Per a mi, la millor de totes.