El dia de la dona

Hui és el dia de la Dona. I m'abelleix posar un dibuix molt guapet que ha fet l'amic Pau Álvarez, que treballa en Edicions 96, editorial carcaixentina ubicada a la Pobla Llarga. Només dir que em sembla molt bonic i que en realitat tots els dies haurien de ser de les dones i dels hòmens que conviuen civilitzadament. Però no faré cap comentari més, cadascú que faça la seua particular mirada.

Tres editorials carcaixentines

Malgrat els temps difícils que corren per a les coses del món de la cultura, i molt més en tocant al món de l'edició en la nostra llengua, cal ressaltar que a Carcaixent ara mateix hi ha ni més ni menys que tres editorials. La més veterana és Edicions 96, que dirigeix Dolors Pedrós, editorial en què tinc quatre obres publicades, i si no hi ha algun desastre que ho impedisca, enguany mateix me n'editaran dues més. Una altra, que segons el seu propi nom, el Petit Editor, sembla que va a dedicar-se a publicacions de caràcter no sé si dir més "intimista"? i poètic, de l'amic David Vidal, que comença amb un poemari del poeta carcaixentí Salvador Lauder, que crec que està lligat amb l'editorial en les tasques de correcció. I, finalment, de fa a penes un parell de dies només, sabem del naixement de Sembra Llibres, de Joan Carles Girbés, procedent de l'editorial Bromera, que pel seu passat en aquesta deu tenir una gran experiència en el món de l'edició, que inicia la seua producció amb dues novel·les, una de Xavi Sarrià i una altra d'Esperança Camps i Empar Marco.

En fi, com deia, és molt gratificant que a pesar dels temps que corren hi hagen persones valentes que fan front a la desesperança que, per un altre costat, provoquen dia sí dia també molts polítics que en lloc de donar llum donen fum. En tot cas, l'enhorabona a les més recents i llarga vida a totes. Tant de bo que d'ací molts anys totes continuen endavant. Seria bo per la nostra cultura i seria bo per Carcaixent.

El meu amic Vicent

El meu amic Vicent, que viu a Llutxent i els caps de setmana a Rafelguaraf, és una gràcia de xiquet. En un dels quadres de la darrera mostra de dibuixos de la meua filla, l'ha tret rodejat d'elfs, fades i follets. És un quadre dels que més m'agraden. En el dibuix, Vicent està mostrant-nos uns caragols amb tota la il·lusió i la innocència del món.

Vicent, amb només sis anys, està molt interessat en tot el que siguen animalets, grans o xicotets, de ploma o no, terrestres o de la mar. Per això és que li dic que com a mínim el dia de demà ell ha de ser veterinari o biòleg; però també podria ser paleontòleg perquè el seu tema preferit és... el món dels dinosaures.

La tardor passada un dia em diu "Vicent, quan tornarem a eixir al carrer?", referint-se a la xarreta que fem a la porta de casa molts dies d'estiu algunes persones del veïnat i ens contem coses. I és que als pobles xicotets encara hi ha eixa comunicació humana, directa, cara a cara, això que ja gairebé no es porta. Doncs bé, li vaig dir que tardaria un poc la cosa, perquè havien de passar tres estacions: la tardor, l'hivern i la primavera. Perquè de fet no és fins a finals de la primavera, quan la calor ja apreta, que alguns veïns i veïnes comencen a traure les cadires a la porta de casa per practicar aquesta costum.

De fa temps que li he promés mostrar-li algunes coses de la serra més pròxima: una roca en què creix una mata de romer pràcticament sense terra; si tenim sort, també una aranya tigre (Vicent no li té por a res). Però, sobretot... un "niuet" d'hipurits (Hippurites sp) uns fòssils de mol·luscs que visqueren al cretàcic. I dic bé, niuet, perquè el meu amic Vicent i jo som caçadors de fòssils. Què us penseu, que no?

La meua Flàvia

La meua filla Flàvia és llicenciada en Filologia Anglesa, però tal com està la situació econòmica intenta buscar-se la vida amb algunes altres activitats. Activitats que estan relacionades amb l'art. I per això és que com a pare la recolze posant encara que siga un mínim d'informació sobre aqueixes activitats.

Si vos abelleix veure un poc el seu treball de maquillatge artístic, etc., només cal que poseu Flàvia make-up en el facebook. I per veure el seu treball amb dibuixos, sobretot de boli, poseu La Luce Ninú.

Activitat de la meua filla

 

Com està prou clar no calen massa explicacions. Així que, com a pare, i tenint en compte els temps difícils que vivim, he de recolzar les activitats, en aquest cas, de la meua filla. De manera que, encara que el tema ni és d'història ni de literatura, ací pose publicitat que el pròxim dissabte dia 8 de febrer la meua Flàvia inaugura una exposició de dibuixos a la floristeria Mandràgora, de Xàtiva. Si es trobeu allí o bé per les proximitats i vos abelleix...

Si no ho conte, rebente

El professor Antoni Furió

Si no ho conte, rebente.

Aquesta setmana, en concret el dimarts passat 21 de gener, d'Edicions 96 em passaren un correu electrònic (i també em felefonà l'editora, Dolors Pedrós). El cas és que m'informaven d'un correu en què, Dolors Jimeno, del grup de lectura "el Micalet parla de llibres" (Societat Coral el Micalet, de València), s'interessava per les meues dades de contacte. I tot perquè el senyor Antoni Furió li havia recomanat la meua novel·la Cendres de Ternils.

Per si algú dels qui visiten aquest blog encara que siga per atzar, no sap de qui es tracta, vos diré que el senyor Antoni Furió és Catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València. I el fet que sense tenir cap relació d'amistat amb ell, recomane una obra meua, això, almenys per a mi, és un fet que m'ompli d'orgull. En fi, ja veieu què poc fa falta perquè un escriptor com jo se senta feliç, molt feliç.

Acudits, facècies i succeïts (4)

Camps de vinya a la Domaine de Malijay

Château de Malijay

4. Els de l'Alcúdia

 

Fa molts anys un grup nombrós de jornalers ternilencs i alcudiencs es trobaven pel sud de França, on havien anat a guanyar-se les garrofes fent la temporada de la verema; en concret a una finca anomenada Domaine de Malijay, situada entre Violès i Jonquières, al departament de Vaucluse. La bona qüestió és que allà s'allotjaven en unes cambres bastant grans, on hi havia els llits i lliteres, i on també tenien taquilles per guardar els objectes personals. I allí mateix era normal, de tant en tant, en els seus moments de descans, que es formaren grupets parlant de diverses qüestions que es plantejaven. L'altre lloc on s'ajuntaven era en un saló menjador gran, on, en un lateral hi havia foguers per guisar i fer els corresponents menjars, tant el desdejuni o esmorzar com el dinar i el sopar. Que una vegada allò s'animava i si la gent estava amb ganes de festa, en ocasions pareixia com si foren "las bodas de Canaan", si més no, per l'ambient animat i la bona camaraderia regnant.

El cas és que, en una ocasió estaven xarrant un grup de sis o set en la cambra on tenien els llits i les taquilles, i en un moment determinat es va obrir un diàleg espontani entre el tio Nofre Camacurta, de Ternils, i un jornaler de l'Alcúdia que li deien Jaume, al voltant de en quin any s'hauria realitzat la xarxa del clavegueram de l'Alcúdia. Abans de passar més endavant, cal dir que el tio Nofre Camacurta era, com el seu àlies deia, una persona que coixejava un poc, perquè de xiquet havia tingut una malaltia que l'havia deixat amb una cama menys desenrotllada. I una altra cosa important que cal matisar, és que entre Ternils i l'Alcúdia s'arrossegava de molts anys en arrere una mena d'enfrontament, semblant al que mantenien molts pobles valencians veïns. Però en aquest cas, a més a més, perquè la gran majoria dels veïns de l'Alcúdia mantenien viu l'esperit d'independència municipal, considerant que l'Alcúdia havia sigut un poble independent i ara estava integrat com una pedania del terme de Ternils.

Bé, doncs, fetes aquestes matisacions, és el cas que el tio Nofre Camacurta comentava que al seu parer, segons creia recordar, la xarxa de clavegueram de l'Alcúdia s'hauria fet l'any 1962, mentre que Jaume deia que no, que havia sigut un any abans. I ací tens que un i l'altre s'enxarxaren en una petita discussió sense major èmfasi ni alçar ni poc ni molt la veu. El cas és que, a poc a poc, i segons que entraven o eixien de la cambra, algunes persones més varen intervindre espontàniament en el debat. De forma que anaven canviant un poc els oients i els intervinents en la controvèrsia, segons que s'afegien a recolzar el parer d'un dels dos. I el ben cert és que totes les persones de l'Alcúdia que intervingueren en la conversa es posicionaren a favor de la tesi del seu conciutadà. Mentres que, entre els ternilencs que intervingueren, n'hi havia de totes les opinions.

El cas és que ací tens que d'aquest tema es passaren a altres sense més pols ni caramull, al temps que el tio Nofre es quedava momentàniament callat, fumant, sense dir res més, com un poc absent dels nous temes que eixien a relluir. I és que, en realitat, alguna cosa es notava en ell... com si no haguera donat per tancat el debat. De manera que, al remat, en un moment en què allí no hi havia cap jornaler de l'Alcúdia, el tio Nofre va i diu davant la sola presència de tres o quatre jornalers de Ternils:

–Els de l'Alcúdia...

Tot seriós, amb els ulls un poc llagrimosos per una conjuntivitis, tirant el fum del cigarret que s'estava fumant.

–...no han tingut...

Torna a fer una calada lenta al cigarret.

–...ni tenen...

I els jornalers ternilencs es queden mirant-lo a veure quina mena de sentència farà.

–...ni tindran...

Tots expectants i intrigats a veure què dirà finalment.

–...en la puta vida coneixement!

I tot seguit diu, amb una pregunta a la qual ell mateix dóna resposta:

–¿Serà possible que ningú d'ells ni tan sols haja dubtat un instant i tots s'han posat del costat de Jaume? Doncs... està clar i és evident: perquè jo sóc de Ternils i Jaume és de l'Alcúdia.

Felicitació nadalenca

Com que ara mateix estic sense ordinador, permeteu-me que encara que siga a través del blog vos desitge a totes i a tots que passeu uns Bons Nadals amb les vostres famílies i amics i altres persones que vos estimen, així com que tingueu un Feliç Any Nou 2014.

Manel Arcos a Rafelguaraf

Si per qualsevol circumstància sou dels qui vos agraden les històries de bandolers i encara no heu tingut ocasió d'escoltar a Manel Arcos, el dilluns dia 23, a les 19,30 hores i a la Llar dels Jubilats de Rafelguaraf tindré el plaer de participar en la presentació d'una de les darreres obres publicades d'aquest investigador d'Oliva, una de les persones que més saben ara mateix sobre el bandolerisme valencià del segle XIX.

En la meua intervenció, que procuraré siga ben curta, també avançaré dos aspectes puntuals sobre fets de bandolerisme referits a Rafelguaraf, segons que he pogut saber de fa poc. Ah, per cert, que en el llibre que presenta Manel Arcos titulat Quan els trabucs refilaven he col·laborat fent un xicotet estudi de l'estil narratiu de Manel, que al meu parer és molt encertat per fer més atractiva la lectura per al públic en general.

Pasqual Adrià

Tertúlia a la casa Blava, amb Pasqual

És més ampla la terra
on molt més fàcil que viure és morir

Des del mes d'agost passat volia escriure unes notes sobre Pasqual Adrià. Ha arribat el moment de passar del desig al fet. D'ara endavant els dies 5 i 6 d'agost seran dies de trist record per a mi. No debades, el dia 6 va tindre lloc el soterrar d'un bon amic carcaixentí dels Quatre Camins, Pasqual Adrià Conejero, amb qui compartia des de feia alguns anys la dèria per l'escriptura, entre altres penes i alegries.

Supose que jo no era una persona d'aquelles que es poden considerar amics en el sentit més adequat de la paraula. Vull dir, no era un amic d'aquells amb qui t'ajuntes prou sovint per anar ací o allà, compartir taula al voltant d'una paella o anar de torrada, etcètera. No obstant això, sí que em considerava amic d'ell, i afectat, ara, per la seua falta. Potser en realitat he sigut més bé un conegut. Encara que en els darrers anys, com avançava adés, sí que havíem compartit alguns bons instants de tertúlia, sobretot al voltant del món de les lletres entre altres moments en què intentàvem també arreglar el món, malgrat que no ens poguérem arreglar nosaltres mateixos. Ja sabeu.

Vaig conéixer Pasqual Adrià seria l'any 1982, quan va entrar a treballar a l'Ajuntament de Carcaixent com a oficial electricista. Així, i malgrat que els treballadors i treballadores de l'ajuntament formàvem part de tres grups: la policia municipal, la brigada d'obres i serveis i el personal d'oficines, no obstant això, alguns contactes i relació teníem, inevitablement. I va ser llavors que ja em va sorprendre Pasqual quan em vaig assabentar que una persona com ell, que fins aquells moments estava treballant d'electricista per una important empresa -que si no recorde mal es diria aleshores Hidroelèctrica Espanyola, ara Iberdrola-, es deixara aquella empresa en què de segur que gaudia d'un bon sou i bones condicions de treball, per accedir, mitjançant l'oposició corresponent, a una plaça de funcionari municipal.

Doncs bé, aquell mateix any, em va tornar a sorprendre en veure que era capaç i s'hi dedicava com a músic en el seu temps lliure a tocar la dolçaina. De manera que poc abans de la pantanada, recorde que va organitzar un curset, al qual em vaig apuntar, per a ensenyar-nos a tocar aquest instrument tan típic valencià. Però d'ací no va passar la cosa, perquè en vespres de començar el curs vingué el desastre de Tous... i allò ja no es va dur a terme, o si es va dur a terme jo almenys no el vaig fer. Aleshores hi havia moltes altres dedicacions més necessàries i imprescindibles que em feren impossible allò.

Fa molts anys, un dia coincidírem en el tren anant a València i parlàrem dels nostres projectes més immediats. Casualment coincidírem en què volíem provar de millorar, fins i tot deixant els nostres llocs de treball a l'ajuntament. I així va ser que, per la meua part, a finals del 1986 me'n vaig anar a treballar a les Corts Valencianes. A partir d'ací vaig perdre el contacte que a través de l'ajuntament tenia amb Pasqual. Però ell no parava de fer i idear coses, i d'una forma o altra més prompte o més tard me n'assabentava. De manera que encara que no puc precisar els anys i l'ordre de les seues activitats, ara mateix no estic segur si també va arribar a mamprendre algun tipus de dedicació gastronòmica, que més endavant va deixar l'ajuntament per ser cofundador de l'editorial Edicions 96. També va tindre algunes activitats d'ajuda mitjançant la relaxació, com a persona vitalista que a través de la ment i dels pensaments positius sap autoajudar-se i ajudar els altres per superar moments de dificultats.

Tertúlia al pati de la casa Blava, amb Pasqual

Ja afectat per la malaltia, impossibilitat de continuar treballant amb normalitat, Pasqual mantenia un parell de blogs a la xarxa d'internet amb dues de les seues passions: la gastronomia, que tant el va ajudar a superar moments crítics (M'agrada cuinar, http://adhoc-magradacuinar.blogspot.com.es/), i un blog de literatura (Castells de sorra, http://castellsdesorra.blogspot.com.es/) en què va tindre a bé incloure'm.

Ara em venen al record dues de les darreres ocasions en què parlàrem a sa casa. A finals de la primavera passada li vaig dur un parell de falcats de fenoll i pebrella, que allí mateix a sa casa que anomenava la casa Blava, vaig triar i netejar els manolls, i volia que li diguera on els havia fet. “No, home, no. Això és un secret”, li vaig dir en broma, per a tot seguit dir-li on havia fet aquelles herbes tan aromàtiques i bones per a la cuina.

Com a escriptor tenia publicats un poemari, El picaporta dubtós; una novel·la ambientada a Carcaixent, Falsa biografia, i la seua darrera obra publicada, Ojalá volvamos a vernos, testimoni narratiu de la seua amarga experiència que pot servir d'ajuda a altres persones. Però també tenia a punt un altre poemari, que al meu parer no desmereix el primer si no és que el supera, i que crec que s'hauria de publicar. A més de tenir una novel·la inèdita i una altra que estava embastant.

En les tertúlies també hi havia algun moment en què comentava com volia la seua família, especialment la seua estimadíssima Pura, i les seues filles Núria i Anna. I sempre, en acomiadar-me d'ell, em donava les “gràcies per la visita”. Ara em sap greu no haver anat a veure'l més vegades, i encara em sorprenc com Pasqual sabia suportar tan sacrificadament els embats dels danys col·laterals de la malaltia. I respecte la nostra dèria per escriure, comentava que amb la nostra passió per les lletres no ens anàvem a menjar un torrat, però només que tinguérem per menjar-nos una paella, això ja s'ho valia tot.

Pasqual Adrià ha sigut un personatge d'aquells que et sorprenen molt gratament i per diverses coses. Sobretot per la seua capacitat per dedicar-se a diverses professions o activitats, i veure que en més o en menys en la majoria d'elles era capaç de sortir-se'n bé. Tot i que, supose que algun que altre fracàs tindria, com és lògic pensar. Que normalment les persones gairebé només solem veure dels altres la part fàcil o bonica, i en canvi ignorem o no valorem les ocasions en què les coses no els han eixit bé. A més dels molts sacrificis i esforços que han hagut de fer per aconseguir allò de què ens sorprenem, i alguns arribem a envejar o, millor, a admirar o a tenir com a models a seguir. Realment Pasqual Adrià era una d'aqueixes persones que destaquen per les seues qualitats. Una persona d'aquelles que arribem a creure que són imprescindibles.

En la darrera visita que li vaig fer em va deixar un llibre, un catàleg de l'exposició Els horts de tarongers... que ja no he arribat a tornar-li en persona. De fet, el darrer contacte que vaig tindre amb ell va ser pel facebook el dia 2 de juliol en què volia anar a tornar-li'l, però em va dir que tornava a estar al Clínic i que ja m'avisaria en tornar...
Confesse ara i ací que en faltar Pasqual jo no sabia com anar a sa casa i tornar-li el llibre a Pura. I això és perquè, perdoneu-me que impúdicament em despulle un poc i admeta una cosa. Jo, que sóc de llàgrima fàcil, pensava que em vindrien ganes de plorar, que no sabria comportar-me amb la serenitat suficient i no encomanar-li a Pura els plors vàries setmanes després del seu traspàs. Així que vaig aprofitar l'acte d'homenatge del passat dimecres 20 de novembre, i li vaig tornar el llibre a Pura... Però, sobtadament, quan menys m'ho esperava em vaig emocionar i no m'eixien les paraules. Li demane disculpes a Pura per no haver sabut comportar-me. A mi em fa molta vergonya que em vegen plorar. Perquè jo m'he emocionat i plorat bastant aquesta vida. I plore, ara, també.

El seu darrer llibre, potser de títol premonitori, li vaig dir a Pasqual que no el llegiria. Cosa que va comprendre perquè ell sabia que a mi no em calia llegir-lo per saber del mal del cranc. En tot cas, efectivament, tant de bo ens tornem a veure, Pasqual. Almenys, jo, espere i desitge tornar-te a veure. Perquè, encara que ningú som perfectes, una de les millors coses que ens pot oferir la vida és arribar a tenir la sort i el plaer de conéixer i gaudir de l'amistat d'algunes persones que, per unes circumstàncies o altres admirem i fins i tot tenim com a referents. Per a mi una d'aqueixes persones has sigut tu, Pasqual.

Carcaixent M'agrada & Mitja Galta

El sol ens molestava un poc a l'hora de la foto

Diumenge passat l'amic Pau Martínez (membre de l'associació cultural Mitja Galta, de Manuel, i de l'equip de redacció de la revista La Bellota, entre altres coses), va fer de guia d'un grup de conciutadans carcaixentins i carcaixentines de l'associació cultural Carcaixent M'agrada, que s'interessaren en participar per conéixer de primera mà el conjunt de pobles des de Manuel fins a l'Énova; és a dir, passant des de l'extrem a ponent de Manuel, per Faldeta, Torreta, l'Abat, Sanç fins a l'Énova, a llevant, visitant entre altres coses la casa del pintor Estruch o veient coses referides a la séquia Comuna de l'Énova (el document més antic és de 1315, i fins i tot hom creu que a mitjans del segle XIII, en el Llibre del Repartiment, ja es fa menció de la seua existència), i els partidors de Sanç. També visitaren la vila romana dels Alters, de la qual prompte va a inaugurar-se a València una gran exposició que caldrà visitar, i fins i tot apropant-se finalment a una de les sénies que hi ha al terme de l'Énova.

Jo no vaig poder participar en la primera part de la visita, però sí al final, a la vila romana i la sénia. I em sembla que els va agradar. La veritat és que estic segur que hi ha pobles que estan molt pròxims a nosaltres i no coneixem algunes de les seues coses de més interés des d'un punt de vista artístic o cultural. I jo em pregunte, bé, encara no he anat a Nova York, i és ben possible que no vaja mai en ma vida, però... com pot ser que encara no haja visitat pobles pròxims on visc, com ara, per exemple, no he estat mai a... la Pobla del Duc, ni a Otos, ni a... què poca vergonya que tinc! Això sí que em dol més que el fet que no aniré a Nova York, que tot siga dit de pas, tampoc és que m'importaria anar-hi. Però considere més important el veïnat, no sé si m'enteneu.

En fi, en la foto final que va fer Ivan, des de dalt la sénia, estic en primera fila junt a la meua excompanya de l'Ajuntament de Carcaixent, Carlota Picot, tot un caràcter!

Acudits, facècies i succeïts (3)

Camp de remolatxa a França

Vinyes a França

3. Incrèduls

Fa molts anys en arrere, quan molts dels jornalers ternilencs havien d'emigrar a Europa per guanyar-se el pa, n'hi havia d'ells que anaven dues vegades a l'any a França a fer temporades estacionals per a treballar. I ho feien bàsicament a dos llocs concrets del país veí: en primer lloc, a una zona situada al nord de París, pels departaments del Oise i Aisne, a poblacions com Beauvais, Compiegne i Soissons, on treballaven en la feina de la remolatxa que era un treball ben pesat; i l'altre punt era al sud-est de França, sobretot per la zona del Languedoc-Rosselló per a fer la temporada de la verema.

Doncs bé, segons que comentaven alguns el treball de la verema era poc més que anar a jugar. Tot i exagerant un poc les coses, perquè si la verema no era tan pesada com fer la temporada de la remolatxa per determinades qüestions, sí que ho era també per les hores de treball, o les temperatures extremes que de vegades havien de patir, sobretot quan bufava el vent de mistral. En tot cas no es podia comparar, segons manifestaven, la verema amb la remolatxa.
I el ben cert és que ara mateix no recorde exactament què feien en concret amb la remolatxa, si és que les plantaven o arrancaven, supose que seria açò últim. Però sí que recorde molt bé que es queixaven molt del llom, entre altres coses perquè el fang s'apegava molt a les botes de goma, de manera que només avançar unes passes es feia molt pesat. Potser per això és que quan tenien uns instants de descans només pensaven que en gastar bromes i en menjar i beure prou com per aguantar tan dur treball.

El cas és que en certa ocasió, una quadrilla que estava allà pels anys 60, quan encara a l'estat espanyol, o almenys per les comarques del País Valencià, no eren coneguts els anomenats Testimonis de Jehovà, una religió a partir del cristianisme amb unes idees bastants peculiars... Bé, doncs, com anava dient, un dia d'esplai, després del dinar i mentre feien la tertúlia uns, i altres jugaven a les cartes prenent café, etc., s'acostaren per allí unes persones a qui no coneixien, ben vestides, amb maletins, com si foren viatjants o representants comercials.
Total, ells que només els véren vindre es quedaren un poc amb la mosca damunt el nas; imagineu-vos-els: sense mudar, cares cansades, un tant abatuts, fent raonaments i comentant alguns projectes, recordant les famílies a València... I en això que el mateix cap de quadrilla, que mastegava bastant bé el francés, que s'alça i empés per les circumstàncies es dirigeix cap als nouvinguts.

–Hola. Com estan vostés? –que els diu en francés.

Salutació a la qual contestaren aquelles persones, interessant-se per la colla de jornalers.

–Bé, ací estem, prenent café i descansant hui diumenge... –que els digué el cap de la colla.

I així que continuaren parlant amb el cap de quadrilla, fins que al cap d'uns instants, quan la resta de treballadors ja havien arribat a agafar la idea de què pretenien aquells visitants amb aspecte de representants d'una casa d'assegurances o de venedors de llibres, va i un dels més veterans del grup li va preguntar al cap de quadrilla, que ja no sabia per on tirar per llevar-se'ls de damunt:

–Xe, Batiste, però què volen aquesta gent?

–Ei,... doncs això que vos he dit. Fan propaganda d'una religió, una església que es diu Testimonis de Jehovà.

–Sí, està clar. Però, ara, què volen?

–Si volem apuntar-nos a eixa església.

–Això està fet. Que et diguen quant hem de cobrar i ens hi apuntem tots!

Quan el cap de quadrilla els ho va traduir, els testimonis de Jehovà feren cara de pomes agres i sense més romanços se l'amollaren. I, per allí, ¿cal dir que ja no tornaren més a fer proselitisme entre aquells jornalers incrèduls?