dimecres, 7 d’octubre de 2020

Agraïment constant

El 4 d'abril de 2008 vaig posar aquesta nota, ara un poc retocada, a propòsit de la meua esposa i companya en la vida, Empar Jurado:


    "Què seria de mi sense Empar? En aquesta foto estic amb Empar, a la meua dreta, i la nostra amiga Eva Climent, muller de l'amic Joan Català. D'açò no fa molts anys encara. Avui, que estic fotut i arrimat a marge -que diuen al meu poble- em sent com allò del clàssic Jordi de Sant Jordi: deserts d'amics, de béns e de senyor, en estrany lloc i en estranya contrada; per això és que la necessite més que mai. I, encara que ho dic sovint a amics i coneguts, mai ho he deixat per escrit, i per això és que ho escriuré ara: Empar és molt tenaç, constant i lluitadora. ¿Us ho creieu que en pocs anys, malgrat disposar de poc temps lliure, ha aprés l'anglés, tant que m'atreviria a anar amb ella a Anglaterra? Va per tu, Empar."

Doncs bé, lligat amb aquesta entrada, us diré que el passat mes de setembre, després de 16 anys, 4 mesos i 23 dies de dura condemna, em donaren l'ALTA en el servei d'Oncologia de l'hospital de la Ribera. Hospital on he hagut de ser controlat (a més d'operat, medicat, etc.). I durant tot aquest temps Empar sempre ha estat al meu costat, recolzant-me en tot moment i circumstància. Per això és que li he de donar una vegada més les gràcies, per tot el seu suport físic i emocional. Període de temps en què vaig passar -vam passar junts- per moments molt difícils i complicats.

Per la meua part, he intentat fer el mateix amb ella quan ha tingut alguna "tecla", i, naturalment, faré el que siga per ella. Així que, en vespres del nostre aniversari de Noces, que és el pròxim 9 d'octubre, dia del PAÍS VALENCIÀ, li reitere una vegada més tota la meua estima i el meu agraïment constant. Per unes coses i per altres cada dia la vull més. Per cert, relacionat amb la nota del principi, fa poc més de dos anys anàrem de viatge a Irlanda amb una parella amiga, i gràcies a Empar, als seus coneixements d'anglés, és que ens apanyàrem més que bé. Sobretot tenint en compte que jo vaig haver d'ingressar en el Cork University Hospital, i Empar s'ho apanyà parlant amb infermers i metgesses que m'atenien sense cap problema. Vaja, que he tingut i tinc una sort enorme amb aquesta valenta extremenya (de naixença) i valenciana d'adopció.




4 comentaris:

  1. L'agraïment és el gest més noble de tots aquells afortunats als qui la vida els ha regalat un tresor així... Chapeau!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Joan. També és molt important en aquests casos el suport dels bons amics i amigues, com ha sigut el cas de vosaltres mateix.

      Suprimeix
  2. Un escrit molt emotiu, m'alegro de tot i com esteu os ho marexeu,
    Una gran abraçada amiga a la llunyania, per a mi estàs aquí mateix.
    Una abraçada ben gran als dos...
    I seguiu amb aquesta vida plena per molts anys...

    ResponSuprimeix
  3. Moltes gràcies, Núria. Com a mínim, de segur que eres una persona molt amable i empàtica. Perquè com tu bé dius, des de la llunyania i sobretot sense conéixer-nos, tens tan bons desitjos cap a nosaltres. Pots estar segura que nosaltres també et desitgem bona cosa de felicitat per molts anys. Una abraçada.

    ResponSuprimeix