Com deia en la nota anterior, entre els dies 9 al 12 d'octubre he estat a Madrid amb Empar i els nostres amics Joan i Eva. El viatge va començar amb una més que bona, excel·lent notícia. Una notícia d'aquelles que em fan sentir convençut i esperançat en algunes coses bàsiques en què crec: la democràcia, la igualtat d'oportunitats, l'estudi, el treball, l'esforç, la constància... I és que Àlber, fill de Joan i Eva, ha aprovat una oposició per a una plaça de fagot en la Orquesta Sinfónica de Madrid (entre un total de 28 aspirants vinguts de tota Europa).

Ara i ací em sembla oportú posar el seu currículum vitae. I és perquè pense que la gent jove, a pesar de la crisi i tots els entrebancs que siguen, haurien de ser conscients que -malgrat que sempre hi haurà privilegiats que aconseguiran les coses per "enchufe"-, no obstant això i gràcies al sistema democràtic també els fills i filles dels treballadors poden aconseguir pel seu propi mèrit metes importants. Així que, joves, ja ho sabeu: menys perdre el temps i a estudiar, a formar-se, a preparar-se, a combatre pel vostre futur. Sí, sí. A pesar de la crisi, o precisament per això.

Àlber Català i Climent va nàixer a la Pobla Llarga l'any 1987, on va començar amb cinc anys estudis musicals a l'escola d'educands de la Unió Musical, en què va ser membre de la seua banda. Va continuar els seus estudis de música amb vuit anys, estudiant primer al conservatori Mestre Vert de Carcaixent, on va obtenir el Premi Extraordinari de Grau Mitjà en el curs 2003-2004. Posteriorment va estudiar el Grau Superior al conservatori Joaquin Rodrigo de València, on també va obtenir el Premi Extraordinari i el Premi Eutherpe al millor expedient del seu curs.

Entre 2005-2007 va accedir com a membre titular a la Jove Orquestra de Catalunya, realitzant encontres simfònics amb professors com John Orford, David Tomás, Guillermo Salcedo i Silvia Coricelli, i amb directors com Manel Valdivieso, Salvador Mas o Lutz Köhler. També ha realitzat encontres de cambra amb el Quintet Miró o l'Albion Ensemble.

Ha sigut membre titular de la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana. També de l'Orquestra de la Universitat de València, sota la direcció de Cristóbal Soler i membre de la Jove Orquestra de Castelló, dirigida per Sergi Alapont. En 2009 participà amb la Joven Orquesta Nacional de España i en el Encuentro de Música y Academia de Santander en 2009.

Des del curs 2009-2010 és alumne de la Escuela Superior de Música Reina Sofia, a Madrid, en la càtedra de fagot amb el professor titular Klaus Thunemann; escola on va rebre de mans de Sa Majestat la Reina la Mención de Alumno más Sobresaliente de su cátedra en 2010 i en 2011. Té beca de matrícula de la Fundación Albéniz i Fundación Juan Miguel Villar Mir, i de residència de l'Institut Valencià de la Música. Ha rebut lliçons magistrals dels professors Stefan Schweigert, Matthias Racz, Dag Jensen, Stefan Dohr i Sergio Azzolini.

Com alumne de la Escuela Superior de Música Reina Sofia forma part de la Orquesta de Cámara Sony, sota la batuta de Peter Eötvos; de l'Orquestra Simfònica Freixenet, sota la direcció de Peter Csaba i Antoni Ros Marbà, i de la Sinfonietta, dirigida per Zsolt Nagy. Així mateix és membre del Quinteto Orfeo, amb el Professor Hansjörg Schellenberger, i del Grupo Barroco del Instituto Internacional de Música de Cámara de Madrid. També col·labora assiduament amb la Orquesta de RTVE i la Orquesta Sinfónica de Madrid en les representacions d'òpera al Teatre Real.

En 2011 ha guanyat el Tercer Premi del IV Concurs Internacional de fagot i oboe de Lodz, a Polònia, i ha aconseguit recentment una plaça de segon fagot en la Orquesta Sinfónica de Madrid, on començarà a treballar a partir de l'1 de març de 2012. Mentrestant, continua en la Escuela Reina Sofia.
I dic jo ara: i tot açò amb 24 anys! Admirable! Chapeau! I qui vulga perdre el temps en botellons o en el que siga, que continue perdent el temps.

Gairebé com si haguérem anat a celebrar el nostre 30 aniversari, hem estat a Madrid poc més de tres dies, amb la grata companyia dels nostres amics Joan i Eva. Clar, una vegada allí em va semblar que havia de veure el meu nebot José Luis, músic de l'orquestra de RTVE. I ací vos deixe constància gràfica de l'encontre. Vàrem passar unes poques hores agradables, tenint en compte la temperatura encara estiuenca, que no feia vent, etc. Total que el dimarts 11 dinàrem prop de l'Òpera, per la banda de darrere, en un restaurant on hi havia uns anglesos descamisats o potser eren escocesos? i Rafael Álvarez, el Brujo, entre els clients. En fi, xe, guai de veritat! Un dia d'aquests posaré una nota a propòsit del meu nebot, que em sembla que en una nota de 2007 vaig comentar que parlaria un poc del seu historial musical i encara no ho he fet.

El pròxim dissabte 22 del present, a les 20,30 hs. tindré el plaer de presentar a Barxeta l'última obra del periodista i investigador Manel Arcos, que a hores d'ara crec que és un dels màxims coneixedors del bandolerisme valencià del segle XIX. I això, a més a més, amb la participació de Toni Cucarella, que al meu parer és dels millors escriptors valencians actuals.

Doncs bé, ací vull ressaltar-ho posant la tarja d'invitació, i una foto d'una arma de foc de l'època, deixada per Lluís Seguí, de Barxeta, que viu actualment a Rafelguaraf. I la pose perquè, si es fixeu bé hi ha unes inicials gravades... JV (també posa R. Hollis, fabricants de l'arma, de Londres). Doncs bé, els qui hàgeu tingut oportunitat de llegir Bandolerisme a Barxeta (Bernat i els dos germans Escrivà), potser recordareu que no està clar del tot el nom i cognoms del cap de la quadrilla de bandolers que vaig estudiar un poc en el seu moment, perquè igual pot ser que fóra Bernat Bonaventura com, fins i tot, un Josep Ventura que apareix també en la documentació, inculpat junt amb Josep Escrivà, el menut dels dos germans.

Bé, no em negareu que resulta curiós, una arma de foc de Barxeta segurament del segle XIX, un bandoler famós... una arma amb les inicials J.V.... Si deixem córrer un poc la imaginació. Potser aquesta arma va ser de... Josep Ventura? No ho crec, però... En fi, ja parlaré amb Lluís Seguí, a veure si entre els seus avantpassats hi ha algú que les seues inicials foren JV.

Uns amics mig veïns, perquè viuen entre Llutxent i Rafelguaraf igual que jo visc entre Carcaixent i Rafelguaraf, m'han ensenyat un llibre d'en Vicent Blasco Ibáñez. Es tracta d'un exemplar de la novel·la d'aventures La reina Calafia. En el llibre, signat a Menton el mes d'agost de 1923, es pot llegir clarament una dedicatòria “A mi querido amigo y compañero de letras, F. Sales Sarrión como recuerdo de su visita a Fontana Rosa”.

El senyor Francesc Sales Sarrión, avi per part de mare de Paco Segarra Sales (germà de Jeanette Segarra Sales, que va ser alcaldessa de Llutxent i diputada socialista a les Corts Valencianes), va nàixer a Xàtiva, però va viure bastants anys a Carcaixent d'on va passar a València i acabà arrelant a Llutxent en casar-se amb una llutxentina i on ha quedat la seua descendència. Aquest senyor sense dubtes que devia ser una persona amb molta formació per a aquella època, perquè fixeu-vos que la dedicatòria diu "amigo y compañero de letras", a més que, segons que em comentava l'altre dia el seu net, i si no el vaig entendre mal, va estar fins i tot als Estats Units treballant de periodista, i també va treballar doblant pel·lícules, supose que al castellà. El senyor Francesc Sales, després de la Guerra Civil, va ser allunyat del seu poble, on no va poder exercir com a mestre i per això va estar un temps desterrat a Aras de los Olmos, fins que va poder tornar a Llutxent on va faltar i està soterrat.

Però, tornant al llibre, com veiem està dedicat per en Vicent Blasco precisament a la seua finca de Fontana Rosa estant, a Menton, on cinc anys després moriria. No he llegit, encara, moltes coses de Blasco Ibáñez, però en tot cas el que està clar és que era un escriptor com la copa d'un pi. Quina capacitat per a escriure i de tantes coses! I ara em faig dues preguntes: si haguera escrit en valencià, hauria estat més reconegut? I, quina trascendència haguera tingut per a la nostra llengua si la seua obra haguera estat en valencià i no en castellà? Respecte la primera, no ho crec, perquè pertot arreu té dedicats carrers i avingudes, monuments, etc. Ací a Rafelguaraf mateix té un carrer i el grup escolar també du el seu nom. Respecte la segona, no tinc resposta

En tot cas, en castellà o en valencià, en ser un escriptor que va destacar tant pel seu republicanisme, antimilitarisme i anticlericalisme, és per això que durant la dictadura va ser ignorat, com el senyor Francesc Sales va ser repressaliat i desterrat del seu poble. Malgrat tot, la societat valenciana no oblida l'escriptor valencià més reeixit de finals del s.XIX i principis del XX. I ara, jo, modestament, també recorde el senyor Francesc Sales Sarrión. Li preguntaré a Arcadi, de Carcaixent, que ell deu saber d'aquesta persona molt probablement.

De totes formes, i respecte escriure en valencià, cal dir que les primeres obres d'en Vicent Blasco Ibáñez varen ser en la nostra llengua. D'això em vaig assabentar ja fa un bon grapat d'anys (quan jo en tenia 20) en llegir l'obra que apareix en una de les fotos, que conté un total de quatre relats de quan l'autor tenia poc més de 15 anys!, són aquestes: La torre de la Boatella, Fatimah, Lo darrer esforç i En la porta del cel; aquesta última publicada en Cuentos valencianos de l'editorial Aguilar, traduïda al castellà com En la puerta del cielo.

Disculpeu-me. Una de futbol.

Al meu parer, el problema del Real Madrid és que a molts dels seus dirigents i seguidors, el verb PERDRE sembla que no l'accepten com a part del seu vocabulari. Per a ells sols cap la possibilitat de guanyar. No es tracta que NO SAPIEN PERDRE, que de vegades també els passa això, com ahir que perderen la Supercopa a Barcelona, quan fins i tot havien estat ja preparant l'itinerari triomfal pel Madrid ocupat pels joves cristians d'arreu del món. Com dic, en la meua opinió, el seu problema és que NO ACCEPTEN PERDRE de cap de les maneres. Per a ells el Real Madrid sols pot i deu guanyar. Guanyar sempre. Guanyar a tots i en tota mena de competicions. Guanyar-ho tot sistemàticament, com un monstre galàctic omnipotent.

I és que, en aquest fabulós negoci en què s'ha convertit aquesta mena d'espectacle de gladiadors d'avui en dia (com allò del pa i circ de l'antiga Roma), sembla que han oblidat que al final es tracta d'un joc i que NO tot s'aconsegueix amb diners, a colp de talonari. Però heus ací que la realitat és tossuda. I la realitat és que es tracta d'un esport en què participen onze contra onze, encara que siguen jugadors pagats a preus desorbitats molts d'ells. I clar, per als més fanàtics dels seus seguidors, a partir de no acceptar la possibilitat de perdre, venen tot tipus d'arguments gens esportius per justificar la derrota: que si l'àrbitre ha afavorit els contraris, que si els oponents feien teatre, que si... etc; com a mínim oblidant quan l'àrbitre els ha afavorit a ells, quan ells fan teatre... etc. I ve també allò de l'entrenador maleducat i poc esportiu, aquell que nega la realitat dels seus fets (perquè a gosades que ve fotografiat l'intent d'”ullicidi” digital), que amb el seu comportament dóna ales als seus jugadors per a entrar també en aqueix joc brut. I es pregunta aquest individu per què perd el Madrid? Per què? Que continue el pa i circ.

A finals de setembre i d'octubre –vegeu l'apartat agenda i altres– participaré en la presentació del darrer llibre de Manel Arcos, titulat Acabaren con Camot. Bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833)

En aquest llibre, molt interessant per la informació que dóna sobre el bandolerisme a l'antiga governació de Xàtiva, també s'informa entre altres bandolers sobre qui era realment Camot, aquell de la frase feta, que fins ara i en base a la informació –errònia– que donava el pare Sucías en El Heraldo de Xàtiva en 1911 hom creia que era el xativí Francesc Navarro Martínez, però que tal i com s'ha pogut esbrinar per documentació existent a l'Arxiu Municipal de Xàtiva, a la Biblioteca Valenciana i a l'Hemeroteca de València, etc., era un tal Doménec Giner García, també xativí, que va morir arcabussejat en la matinada del 15 de novembre de 1826 a València, en execució de la màxima pena que li fou imposada per haver tingut un enfrontament armat amb voluntaris reialistes.

El Pla de Corrals vist des de dalt el Boscarró
(web Amics del Buscarró, de Quatretonda)

Encara com que vivim en un estat de dret, en què, malgrat tot, funciona la divisió de poders i la suposada independència entre ells. Ja sabeu el que vull dir: un poder legislatiu, un poder executiu i un poder judicial. Així que, al remat, ha passat el que era un dels escenaris possibles. I és que, els resultats electorals no eximeixen ningú, per molt de poder que tinga, del compliment de les lleis. Ara, una vegada es duga a terme el judici, el que tocarà serà l'aplicació estricta de la justícia. De tot açò, però, el que m'agradaria és que algunes persones recapacitaren sobre a qui voten. En fi, quina vergonya!

Taronges valències i vernes (del racó de les Delícies)

L'altre dia em va sorprendre l'amic Lanusse. No té castanyes la cosa que encara tenia taronges valències i vernes. Sí, en efecte, algunes d'elles ja estan tocades de la mosca; sobretot les valències. Home, estem en juliol. Però, així i tot, i malgrat que estan ajustades de suc, encara dóna gust menjar-se'n alguna. Ací teniu una foto. Doncs bé, ara mateix em trobe a tall de reprendre el fil de la novel·la Bandolers, i això compaginant-ho amb la revisió final de Toponímia de Rafelguaraf. De manera que, a veure si és possible fugir de compromissos, i anar treballant ja seriosament, perquè per uns motius o per altres, quasi tots els dies hi ha coses que atendre i al remat passa el dia i jo sense poder escriure. Ahir mateix tinguérem un dia d'aquells de repica'm el colze. Però millor oblidar-ho. Ara a veure la factura. En fi, el que es pot pagar en diners no té més importància. Xe, ara em pose les cançons de Pep Gimeno, Botifarra, i a veure com m'ho planifique.

El raconet de plantes aromàtiques del terreny

Vaig camí dels 60 anys i encara no puc evitar, tot i que bé que ho intente, que de tant en tant em posen dels nervis alguns energúmens als que, sense pretendre-ho, accidentalment els escolte dir barbaritats que serien per a tancar-ne a més d'un. I és que hi ha individus o subjectes, que no persones, amb moltíssima falta d'educació, que van per la vida fets uns "matxos ibèrics", i que no obrin la boca que no es posen a bramar en contra dels immigrants o de les dones o de gairebé qualsevol altra cosa, dient tota classe de destrellats. Són com una mena de polítics de bar o de carrer, populistes, maleducats, bròfecs, que més que parlar renillen o lladren i peguen alguna que altra coça. No m'estranya que aquest poble fóra conegut... o encara siga conegut com una mena de ciutat sense llei. Ara, lamentablement, en aquest aspecte crec que no és una excepció, al contrari em sembla que és una mena de poble bastant representatiu. Res, jo al meu exili.

Salt al barranc de la Font del Perelló (Rafelguaraf)

Amb aquesta nota vull recordar-vos que, a Notes de l'exili i sense una periodicitat fixa, pose de tant en tant Notes (notícies breus, comunicacions concises) sobre tota mena de coses que en un moment donat m'abelleix. Però amb preferència per qüestions al voltant d'aspectes diversos sobre geografia, història, toponímia i etnografia de l'àmbit local-comarcal a què fa referència el paràgraf descriptiu del blog, així com també pose algun que altre comentari sobre aspectes literaris, sobretot per donar a conéixer la meua activitat narrativa. I açò darrer, perquè massa que sabem que qui no ix pels mitjans de comunicació (especialment per la tele) és com si no existira; o siga, en aquest sentit l'existència del blog és per fer un poc de publicitat de la meua obra.

I són de l'exili (allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics) –tot i que exili “interior”, òbviament– per dues raons bàsiques. Una primera, voluntària, perquè des de fa temps que em sent fora d'aquesta societat tan banal i meninfota en què vivim. I una segona, per motius de força major, que pel que fa a relacions socials em fan estar bastant al marge de la vida “normal” de qualsevol persona. Ara, quant a les ganes d'escriure... no les perd de cap de les maneres. Així que, en la dèria d'escriure, continue.

Nihil nóvum sub sole. Res de nou sota la capa del cel. Ara, "a toro pasado" que diuen en castellà, veurem tota classe de valoracions i comentaris sobre la constitució dels parlaments de les comunitats autònomes i dels nous ajuntaments. I per a alguns, bastants, és arribada l'hora dels laments i fins i tot malediccions. Però la qüestió és que, una vegada més, una gran part de la societat torna a repetir els errors del passat. La història es repeteix, sembla que estem condemnats a això. En fi, que s'han constituït les noves corporacions per a dur a terme la gestió dels respectius municipis, que no legislatura, que veig i escolte que diu prou gent sense saber el que està dient. Perquè, no, els municipis no es constitueixen per a una legislatura. Ni per a una ni per a mitja ni per a cap. Que els ajuntaments no "legislen", els que legislen són els cossos legislatius, o siga, les institucions respectives de les diverses autonomies, en l'àmbit de les seues competències, i les Corts Generals de l'estat, que uns i altres tenen aqueixa tasca durant els quatre anys de mandat per als quals han estat elegits els seus membres.

Doncs bé, d'una manera simplista i per acabar prompte veiem que la dreta ha arrassat a nivell de l'estat, i també ací al nostre País Valencià. Però el que no deixa de sorprendre és que, una altra vegada, hi ha que veure com de tossudes són algunes persones que a tot arreu, per l'afany de protagonisme, odis viscerals o pel que siga, no permeten acords entre el conjunt de les forces progressistes, donant en safata el poder a la dreta en bastants ajuntaments. I en açò no cal dir que tal o qual partit s'emporta la palma, que en veiem de tots colors per totes parts. Així que la història es repeteix. La dreta és molt més intel·ligent: la unió fa la força i ells van i trien l'única papereta que els dóna la major força possible, mentre que el conjunt de forces més o menys progressistes ni tan sols després de les eleccions saben anar unides o arribar a pactes.
En fi, jo, com ja fa un grapat d'anys, seguisc en el meu exili. Encara com que tots els anys hi ha primaveres!

Reproduïsc aquesta foto i una nota de prensa en què es fa saber el següent:

En la nit del divendres 27 de maig, a les 21 hores, es va celebrar el sopar d'entrega dels XXI Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, on també es va retre homenatge a l'escriptor Josep Piera, amb parlaments de Sebastià Alzamora i Marc Granell. Hotel Astoria Palace (Pl. Rodrigo Botet, 5, València).

Amb data de 14 de maig l'AELC ha atorgat els XXI Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians en les seues cinc categories: Assaig, Narrativa, Poesia, Teatre i Difusió de la literatura.

Reunit a València el jurat dels XXI Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, constituït per Xavier Aliaga, Salvador Company, Albert Forment, Marisol González Felip i Francesc Mompó, ha decidit atorgar els següents premis:

- Assaig: En el curs del temps. Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana (Moll) d'Enric Sòria.

- Narrativa: Ex aequo:
- Les ratlles de la vida (3i4) de Raquel Ricart Leal.
- La penombra de la coloma (Sra. Llavi de Neu, llibres) d'Andreu Sevilla.

- Poesia: Abisme i ocell (Bromera) de Ramon Guillem.

- Teatre: La taula de canvis (la proporció) (3i4) de Francesc Adrià Cucarella.

A aquests premis cal afegir el Premi Difusió de la Literatura, atorgat per la Junta de l´AELC del País Valencià, i que enguany ha estat per al llibreter Vicent Beguer.

Doncs bé, vull recalcar especialment el premi de Teatre, atorgat al carcaixentí Francesc Adrià Cucarella, que està darrerament en bona ratxa. Enhorabona Paco!, i enhorabona també a Cento, el llibreter de Torrent.