Fa un grapat d'anys

Entre la primavera de 2002 i l'estiu de 2003 vaig tindre el plaer d'escriure una novel·la juvenil –El repòs del sobirà– amb que vaig tenir la sort de guanyar el Premi de narrativa juvenil Ciutat de Torrent. Doncs bé, en aquella novel·la un dels protagonistes és anglés i viu a Londres. Es tracta de Richard Collins, que el faig un professor d'Història de Mongòlia de la Universitat de Londres, a Bloomsbury, prop de Russell Square, i viu en un barri de cases unifamiliars per Saint Pancras.

Dit açò, vos diré ara que durant la primera quinzena del mes d'agost passat he estat uns dies a Londres amb la meua muller i la meua filla. Anàrem per veure el meu fill que està temporalment a la Universitat de Westminster, on gaudeix d'una beca. I, casualitats de la vida, mira per on que estiguérem en un hotel molt cèntric. Pràcticament a la vora de Russell Square, del British Museum i altres llocs d'interés. És a dir, molt a prop d'on pose que té el seu despatx universitari el professor Collins. Per això és que vaig tenir l'oportunitat de comprovar in situ la ubicació geogràfica que faig en la novel·la pel que fa al que acabe de dir.

En tot cas vàrem gaudir un muntó pels carrers del centre de Londres amb les cases típiques que veiem en les pel·lícules, els jardins magnífics amb uns arbres gegantins allí mateix a Russell Square, on vérem un esquirol molt confiat. I entre altres llocs visitàrem el Natural History Museum –que només per veure l'edifici ja val la pena–, on vaig tenir l'agradable sorpresa de veure aquesta foto de Roy Chapman Andrews, entre altres investigadors famosos que ho han sigut del món dels dinosaures. Un personatge de qui parle en la novel·la i que devia ser –o així me l'imagine jo– una mena d'Indiana Jones del seu temps. Un reeixit descobridor de restes d'aquells animals impressionants que visqueren entre els períodes Triàsic al Cretàcic.

Monòleg d'un frare dominicà

Terra de frontera visita Llutxent

Perquè Llutxent té protagonisme en la novel·la

Així que, potser ens veurem al convent...

He estat uns dies treballant en un Monòleg d'un frare dominicà. I és que ho he preparat per a les pròximes presentacions de Terra de frontera. Especialment la que segurament tindrà lloc a Llutxent la pròxima tardor. Així que, de moment, ací vos deixe unes fotos de l'entorn del convent del Corpus Christi, i del poble de Llutxent, on, si cap motiu de força major ho impedeix, tindrà lloc la representació dramatitzada del text, alhora que la presentació de la novel·la.

Per cert, fins ara totes les persones que m'han comentat haver-la llegit, a tots els ha agradat molt i fins i tot l'han trobat curta. Bon senyal... o bé és que tinc la sort de trobar-me en persones molt amables i diplomàtiques que volen quedar bé en mi. En fi, siga con siga, moltes gràcies a tots i totes.

La meua gratitud

Amb Vicent Flores i l'alcaldessa Rafaela Aliaga

La veritat és que no sé molt bé com expressar la meua gratitud a totes les persones que tingueren l'amabilitat de vindre a la presentació de la meua darrera novel·la, Terra de frontera.

Sé que de vegades hem de fer alguns petits sacrificis, o no tan petits, per poder anar a un acte cultural com ho és la presentació d'un llibre. Però, una vegada més, potser amb més èxit d'assistència que mai portàrem endavant l'acte. Segons que m'han dit érem en total unes 55 persones. El local ple de gom a gom. Així que vos done les gràcies a tots i a totes els qui vinguereu el passat dimecres.

Done les gràcies també a l'alcaldessa de Rafelguaraf, Rafaela Aliaga, i al professor Vicent Flores que em feren quedar molt bé davant el públic assistent.

El local es quedà xicotet

Quan va finalitzar l'acte m'haguera agradat poder saludar-vos a tots personalment. Però entenc que per l'hora d'acabament i el temps que li dediquem a la signatura de llibres això ja no va poder ser. Ara només espere que gaudiu tant de la lectura de la novel·la com a mi em va passar en escriure-la.

Geografia literària

Ací teniu la ubicació geogràfica de la meua darrera novel·la publicada per Edicions 96, i que demà mateix, a les 20,30 h. presentarem a la Llar dels Jubilats de Rafelguaraf. La veritat siga dita és que ja fa temps que pense que en les meues obres, totes, siguen novel·les o contes i relats curts, no està de més un mapa d'ubicació per tal que els possibles lectors de tot arreu es puguen fer una idea bastant aproximada dels llocs per on transcorren els fets narrats.

En tot cas, pel que fa a aquesta en concret, Terra de frontera, els llocs més citats i amb més protagonisme quant a l'argument de la narració són Xàtiva, Barxeta (sobretot), Simat de la Valldigna, la Casa dels Frares (del Realenc), Llutxent i Agullent.

Terra de frontera, a Rafelguaraf

"Estime totes les meues novel·les i reculls de contes per igual; sense arribar a ser el mateix vindria a ser un poc com si es tractaren de fills. Però aquesta novel·la, publicada per Edicions 96, i que presentaré dimecres 13 de juliol a Barxeta, en veritat vos dic que em fa una il·lusió molt especial, molt."

Amb aquestes paraules iniciava la nota del passat 8 de juliol. I ara ha arribat el moment d'anunciar la presentació de Terra de frontera a Rafelguaraf. En passar l'estiu vindran més presentacions, així que ara em centre en dir-vos que el proper dimecres, dia 3 d'agost, a les 20,30 h. tindrà lloc la presentació d'una de les novel·les que més satisfacció m'ha donat escriure-la. L'acte serà a la Llar dels Jubilats (carrer Joan Silvestre cantó a la plaça d'Espanya). Hi intervindrà la senyora alcaldessa, Rafaela Aliaga; el professor Vicent Flores que farà una primera valoració sobre l'obra, i jo mateix.

Per als qui ja em coneixeu un poc vos recorde que a mi no m'agrada fer presentacions que duren molt de temps. Perquè les persones solen desconnectar la seua atenció quan porten escoltant més enllà d'uns vint o trenta minuts. De totes formes, tant en la intervenció de Vicent Flores com en la meua hi haurà projecció d'imatges, la qual cosa fa més interessant i atractiva la presentació d'una novel·la. Així que, ja sabeu, si vos abelleix i podeu vindre... sereu molt benvinguts.

La nostra Toscana?

Fa vint anys que vaig escriure i em publicaren la primera novel·la, Adéu a Berfull (hui es pot trobar amb el títol Fàtima de Berfull). I això va ser perquè volia, i vull, fer alguna cosa en favor d'aquest antic llogaret de moriscos, declarat BIC (Bé d'Interés Cultural). Doncs bé, hui mateix, en el periòdic Levante hi ha un article amb el titular de "El turismo de interior afianza su recuperación en la Ribera". I com es pot llegir, no anava molt desencaminat quan jo mateix apuntava aleshores, recorde que fa vint anys, que una de les possibles eixides a la desaparició de Berfull era el turisme rural, o una residència per a persones majors, etc. 

Lamentablement la falta d'empresaris amb visió de futur, i la maleïda crisi econòmica que ha fet malbé tantes coses, han impedit que ara per ara les circumstàncies hagen anat en favor de Berfull. Però sé que alguna cosa s'està fent per part d'alguns dels mateixos hereus, i tant de bo arribe la cosa a bon port. El turisme, tal com ha quedat demostrat recentment en el cas pròxim de Carcaixent, pot ser una alternativa parcial a la crisi del tarongerar. En fi, a veure si entre unes coses i altres la comarca de la Ribera (i tantes altres comarques) troba eixides econòmiques per als seus habitants. Potser ací mateix tenim la nostra Toscana. I hi ha tantes alqueries i cases d'horts antics que cal recuperar...

Ahir, a Barxeta

Ahir, a Barxeta, vaig tindre el gran plaer de presentar una novel·la que em feia molta il·lusió que es publicara: Terra de frontera. Esta novel·la és, com altres novel·les que tinc publicades, una narració que transcorre pel meu espai vital. Perquè el poble de Barxeta, tan sols a cinc quilòmetres de Rafelguaraf, és un poble pel que tinc un especial afecte, ja que de xiquet hi anava per Pasqua, etc., i, després, quan estudiava a l'institut Josep de Ribera, de Xàtiva, vaig tindre la sort de conéixer amics com Vicent Flores, Toni Giner, Sari Martínez, Alberto Segarra... i altres que amb el temps han sigut i són persones de trellat.

Bé, el cas és que per a ser un poble d'uns 1.600 habitants, més dalt que baix supose que anit hi hauria sobre unes 40 persones en el local de la Casa de Cultura que utilitzen per a este tipus d'actes. Encara que, això sí, l'èxit de públic està clar que va ser degut al comentarista de la novel·la, el bon amic Vicent Flores; professor, o mestre, si se'm permet la paraula que jo trobe ben bonica, mestre.

Vicent va fer una intervenció que només d'entrada em va semblar emotiva. Jo sóc persona de llàgrima fàcil, i la cançó d'Ovidi Montllor amb unes imatges ben boniques de Barxeta i altres llocs per on transcorre la història... com molt bé va posar en el feisbuc Lluís Seguí, m'eriçonaren els quatre pèls que em queden només. En fi, que passàrem una nit ben agradable.

En tot cas, espere i desitge que a totes o a la gran majoria de persones que tingueren a bé fer-se amb un exemplar, i que done per fet que llegiran la novel·la, els agrade tant o més com a mi em va succeir mentre l'escrivia.

Per altra banda, vos anuncie als qui no poguéreu vindre a Barxeta, que la pròxima presentació serà a Rafelguaraf, el dimecres dia 3 d'agost, a les 20,30 h. a la Llar dels Jubilats (carrer Joan Silvestre cantó a la plaça d'Espanya).

Terra de frontera

Estime totes les meues novel·les i reculls de contes per igual; sense arribar a ser el mateix vindria a ser un poc com si es tractaren de fills. Però aquesta novel·la, publicada per Edicions 96, i que presentaré dimecres 13 de juliol a Barxeta, en veritat vos dic que em fa una il·lusió molt especial, molt. I quan dic molt... és molt.

Ara de moment vos pose uns comentaris que Toni Cucarella -al meu parer un dels millors escriptors valencians vius-, em va passar per escrit no fa molts mesos, quan encara no havia perdut ell mateix la il·lusió per l’escriptura. I això perquè un dia que esmorzàrem junts amb Manel Arcos, a Barxeta precisament, em vaig descarar i li vaig demanar si em faria el favor de presentar-la a Xàtiva... En fi, tant de bo tornem a recuperar un dels nostres millors escriptors.

 

Amb Manel Arcos i Toni Cucarella, el dia que li vaig passar Terra de frontera

"La possibilitat de fer viatges a través del temps és una de les qüestions més controvertides de la Ciència. I sens dubte un dels somnis de la humanitat. Els científics debaten si “físicament” es podria aconseguir. Siga o no factible en el futur, de moment n'hi ha qui s'entreté debatent sobre els riscos i les conseqüències i, sobretot, al voltant de la dimensió diguem-ne moral. El passat, passat està, i el futur, ja veurem què ens portarà: cadena de món, resolen alguns, per tancar un debat que consideren bizantí. 

La literatura ha abordat la qüestió dels viatges “intertemporals”. No gaire, però. Al capdavall, després que un dels pares de la ciència ficció, H.G. Wells s'arriscara a escriure La màquina d'explorar el temps l'any 1910, poca cosa quedava per aventurar. Fet i fet, a Wells li interessava més la reflexió social que no l'aventura científica, si més no en aquesta novel·la, etiquetada com a novel·la utòpica. Categoria dins la qual afegiríem obres precedents com Els viatges de Gulliver de Swift, o les posteriors Un món feliç de Huxley o 1984 d'Orwell. 

Arribats en aquest punt, m'adone que potser us estic donant a entendre que potser presentem un llibre de ciència ficció. M'afanye a desmentir-ho abans que siga massa tard. Terra de frontera no és una novel·la de ciència ficció. 

Mentre els científics troben el cap a través del qual fer possible la màquina del temps, val a dir que podem conformar-nos a fer viatges a través del temps des del sofà de casa. No us estic animant a llegir llibres d'història. Sinó a llegir novel·la històrica. Permeteu-me un símil. La història seria com el mapa, la vasta i i perfecta cartografia de la Història de la Humanitat, sense el qual no podríem viatjar a través dels seus successos. La literatura històrica, en canvi, s'aproxima al mapa com ho faria el google Maps, mostrant-nos gairebé el detall. Vull dir que la literatura històrica funciona com as de la màquina del temps. 

D'ençà d'El nom de la Rosa d'Umberto Eco vivim un auge de la novel·la històrica. Tot i que assolir un nivell de perfecció com el d'Eco amb aquella novel·la és tan difícil! La novel·la de Vicent Sanchis no pretén en cap cas superar el llistó imposat per Eco. Tanmateix, hi beu. I ho deixe ací. 

M'interessa explicar-vos de Terra de frontera que, efectivament, permet un viatge a través del temps. No solament per la perícia de Vicent per relatar-nos els esdeveniments, i acostar-nos-els. Hi ha dos elements que faciliten aquest viatge: la llengua reconeixible dels personatges i, sobretot, i val a dir que en aquest cas nosaltres som lectors privilegiats, per la proximitat del paisatge, pel coneixement que tenim del mapa. Seria possible fer un viatge amb el llibre a la mà, entre Xàtiva, Barxeta i Simat. Imaginant-nos les conversacions i els personatges, desentranyant el misteri in situ…"

Si vos abelleix i podeu vindre, farieu bé d'apropar-vos a Barxeta on tindré el gran plaer de parlar d'aquesta novel·la, de la que vos dic ara mateix que va quedar finalista l'any 2007 en el Premi de Narrativa Històrica Juvenil Far de Cullera, i també finalista en el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil dels Premis Ciutat d'Alzira de l'any 2008.

Hui més que mai sóc un ternilenc en l'exili

Hui és un dia d'eixos que em considere un ternilenc en l'exili. Per això és que vull recordar que en Notes de l'exili i sense una periodicitat fixa pose Notes (notícies breus, comunicacions concises) de tota mena de coses que en un moment donat m'abelleix. I això amb preferència per qüestions relatives a etnografia, geografia, història i onomàstica de l'àmbit de la subcomarca de Castelló i les Énoves, així com d’aspectes literaris especialment per donar a conéixer la meua activitat narrativa. I açò darrer, perquè ja sabem que qui no ix pels mitjans de comunicació (sobretot per la tele) és com si no existira. O siga, en aquest sentit l'existència del blog és per fer publicitat de la meua obra. Per tant, ho repetisc, és per tenir com un mostrador de les coses que escric.

I són de l'exili (allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics) -tot i que exili "interior", òbviament- per dues raons bàsiques. Una primera, voluntària, perquè de fa temps que em sent un poc fora d'aquesta societat tan banal i meninfota en què vivim; i hui, després del resultat de les eleccions generals d’ahir, encara molt més. I una segona, per motius de força major, que pel que fa a relacions socials em fan estar bastant al marge de la vida "normal" de qualsevol persona. Ara, malgrat tot, quant a les ganes d'escriure no les perd de cap de les maneres. Així que, en la dèria d'escriure continue.

Salt al barranc de la font del Perelló

Setmana tràgica a Carcaixent

Amb el club de lectura de Carcaixent, a Rafelguaraf

Xarrada a la biblioteca de Carcaixent

 

      Aquesta setmana passada ha sigut molt mala per a Carcaixent. D’una banda l’incendi que ha cremat vora el 85% de la muntanya, i, d’una altra, la mort d’Arcadi España. Un home cultíssim, que sempre que parlaves amb ell t'adonaves que més que menys sabia de tot, i que precisament per això és que era d’alguna forma com la memòria viva de Carcaixent. Recentment havíem estat xarrant a ma casa de Rafelguaraf per qüestions de llibres. I fins i tot el passat dimecres vaig parlar amb ell en un acte del club de lectura en què es parlava d'un llibre editat per Edicions 96, Marc Granell recitable. Impossible imaginar en aquells moments que ja no el tornaríem a veure.

Hom diu que ningú és imprescindible en aquest món, però de tant en tant n’hi ha persones excepcionals que s’aproximen a eixa "imprescindibilitat", i aquest em sembla que era el cas d’Arcadi España. Sit tibi terra levis.

 

A Berfull, amb el club de lectura de Carcaixent

De tertúlia a casa de Pasqual Adrià

Clam al Consell !!!!

Per provar-ho que no quede. Hui m'ha publicat el Levante, edició de la Ribera, un article a propòsit de la situació dramàtica en què es troba Berfull. Fins i tot amb una xicoteta errada inclosa -en què estaria jo pensant?- però ací teniu la trista realitat de l'estat de la qüestió pel que fa al llogaret.

Ja sabem que a la caixa no hi ha diners. Però, què fa -o no fa- el Consell, aquest Consell que representa a una majoria de la societat valenciana respecte a Berfull? ¿Uns per altres deixaran que arribe a assolar-se per complet, i que la cosa ja no tinga remei de cap de les maneres?
És clar que jo parle des del meu desconeixement de les lleis en la mesura que afecten al tema. Però, què hi farem? Em fa molta il·lusió que Berfull no arribe a ser el que jo mateix vaticinava fa divuit anys en la novel·la Adéu a Berfull: un muntó de pedres, unes ruïnes del passat. Tant de bo m'equivoque. I em dic a mi mateix: xe, amb tantes i tantes vegades que m'enganye, en aquesta ocasió no m'equivocaré també?

Programació de la Fira Modernista a Carcaixent

Carcaixent, un goig per als sentits

Continuant amb la informació relativa als actes previstos a Carcaixent, ací teniu ben detallats els horaris i actes que tindran lloc durant els pròxims dies 10, 11 i 12. Ahir mateix vaig veure que ho penjaven per internet, i ací que ho pose també.

De manera que vos recomane que visiteu Carcaixent, de segur que no coneixeu al detall tantes coses interessants com podreu veure i assabentar-se. I és que, sovint, de tan a prop que tenim les coses ens passen desapercebudes.

Perquè ¿quants i quantes vegades heu pogut veure i gaudir de ben a prop dels horts més "senyorials" del temps de l'esplendor de la taronja? Ací teniu una bona mostra.
Feu-me cas: visiteu Carcaixent amb ocasió de la Fira Modernista, no se'n penedireu.

Carcaixent, un goig per als sentits

Igualment podríem dir, per què no?, que nosaltres també tenim la nostra Toscana. Està ací mateix. El que cal és valorar-la com correspon.