XVII Assemblea d'Història de la Ribera

A partir d'aquesta vesprada i fins diumenge tindrà lloc a la Pobla Llarga la XVII Assemblea d'Història de la Ribera, que enguany té com a motiu en la seua part monogràfica el tema de vil·les, alqueries i cases de camp, poblament dispers, noves poblacions i urganitzacions a la Ribera del Xúquer.

També hi ha, com és natural, les comunicacions presentades a la part miscel·lània. Doncs bé, allí estaré participant en l'apartat d'història Antiga amb una xicoteta comunicació que en teoria tindrà lloc a les 18,00 hores. Però sobretot gaudiré escoltant les aportacions d'historiadors. Enguany n'hi ha unes quantes que tenen un especial interés per a mi.

A Tavernes de la Valldigna anem

El pròxim divendres dia 11 de novembre, tindré el plaer de presentar Terra de frontera a Tavernes de la Valldigna. L'acte tindrà lloc a la Biblioteca Pública, situada a la Casa de la Cultura que està ubicada en el Passeig de Lepant, s/n. Hi intervindrà la professora Encarna Sansaloni, que a més a més és Cronista Oficial de la població, i jo mateix.

Com sabeu els qui ja heu llegit la novel·la, la Valldigna té molt de protagonisme, perquè gran part de l'acció transcorre o està relacionada amb el monestir de Nostra Senyora de la Valldigna. Així que la presentació allí no podíem deixar-la de banda.

Per cert, que ara fa trenta-sis anys que vaig tindre la sort i el plaer de treballar a l'Ajuntament de Tavernes de la Valldigna durant un període de temps prou curt. Però vos assegure que va ser una estada que se'm va quedar gravada per sempre. Entre altres motius que se m'ocorren ara mateix, quan escric esta nota tal com em venen al pensament algunes coses, perquè Tavernes de la Valldigna és, d'alguna manera, la platja més pròxima dels pobles situats a ponent, des de Barxeta, passant pels pobles de la subcomarca de les Énoves fins a Carcaixent. I quantíssimes vegades que hem anat i anirem allí. És un poc la "nostra platja".

Rafelguaraf - el Riurau

El passat dijous va ser inaugurat oficialment, pel President de la Diputació de València i l'Alcaldessa de Rafelguaraf, el carril de vianants i per a bicicletes, així com la passarel·la que faciliten la comunicació entre la pedania del Riurau i Rafelguaraf. Esta era una reivindicació de feia molt de temps. De fet ja existia una passarel·la construïda ja feia temps, però que es trobava en bastant mal estat. Açò permetrà que el Riurau no es quede incomunicat pel camí més curt per accedir al llogaret, on viuen vora 70 persones, moltes d'elles jubilades o pensionistes, que en molts casos fan quasi a diari l'anada a Rafelguaraf per uns motius o altres.

Cal tenir en compte que per estes dates, quan hi ha les fortes pluges de la Tardor, de vegades es produeix el fet de quedar la comunicació tallada, durant unes hores o fins i tot dies, per l'aigua que baixa dels barrancs de les serres de Rafelguaraf i d'una gran part del Realenc. Precisament el passat 20 d'octubre, dia de la inauguració, va fer 34 anys de la gran inundació com a conseqüència de la rotura de la presa de Tous, i, per tant, dia d'ingrata memòria per a la Ribera del Xúquer.

Aprofite per comentar per a qui no ho sàpia, que este és el barranc que a partir de la Pobla Llarga i fins Alzira rep el nom de "barranc de Barxeta". Un barranc que és especialment famós a Carcaixent i Alzira per motiu d'inundacions. Barranc que només a títol anecdòtic cal dir que no duu ni gota d'aigua procedent del terme de Barxeta. Perquè la línia divisòria dels termes entre Barxeta i Rafelguaraf segueix exactament la línia divisòria d'aigües a un costat i l'altre. Moltiu pel que, per la procedència de les aigües primeres que l'originen (al Molló Alt del Realenc) potser el nom més correcte seria "barranc del Realenc", o bé, si es vol referir al primer poble per on passa, "barranc de Rafelguaraf". I faig esta observació no per reivindicar un canvi de nom, que no és el cas, sinó perquè el barranc de Barxeta i el riu de Barxeta són dos topònims que porten a confusió a moltes persones. I no és una cosa nova en absolut, que ja en el segle XIX hi ha referència a la confusió que produïa entre els geògrafs. Ja posaré un dia una nota al respecte que ara mateix no sé exactament per on la tinc arxivada.

El diumenge passat, 9 d'octubre, a Barxeta

A Barxeta el 9 d'octubre passat, amb l'alcalde i la regidora de Cultura

Aquest passat 9 d'octubre ha estat un dia especialment emotiu per a mi. D'entrada vos diré que és, entre altres coses que ens afecten als valencians i valencianes, l'aniversari de la meua boda. Empar i jo hem fet 35 anys de casats. Però és que, a més, el passat diumenge, a Barxeta, vaig tenir el plaer de rebre el Premi de novel·la curta Poble de Barxeta 2016. I això per l'obra Roders, una novel·la de bandolers basada en fets reals. De fet en una nota de l'autor que figura a l'inici pose la següent observació:

«Durant el primer quart del segle XIX al País Valencià hi havia una quadrilla de roders comandats pels barxetans Bernat Bonaventura i els dos germans Escrivà, que actuaven pel territori de l'antiga Governació de Xàtiva, amagant-se sobretot a recer de les serres del Buixcarró i del Mondúver. Aquesta novel·la està basada en les seues malifetes i altres successos reals. I com a prova de tal veracitat és pel que, a peu de pàgina, hi ha transcrits sols una xicoteta mostra dels documents en què es basa i que ja són part de la memòria històrica.»

Com dic, aquesta novel·la està basada en molt gran mesura en fets verídics que vaig tractar en el xicotet estudi titulat Bandolerisme a Barxeta. Bernat i els dos germans Escrivà, producte d'una investigació que vaig fer prèviament a la novel·la i que també va publicar en el seu moment l'Ajuntament de Barxeta. I ara, damunt, he tingut la sort que m'hagen premiat l'obra narrativa. En fi, amics i amigues, aquesta és la novetat que des de fa uns dies vos volia contar. Moderadament desvanit i content que estic ara mateix. I dir-vos també que, teòricament, l'any 2017 serà publicada per Edicions 96.

Fa un grapat d'anys

Entre la primavera de 2002 i l'estiu de 2003 vaig tindre el plaer d'escriure una novel·la juvenil –El repòs del sobirà– amb que vaig tenir la sort de guanyar el Premi de narrativa juvenil Ciutat de Torrent. Doncs bé, en aquella novel·la un dels protagonistes és anglés i viu a Londres. Es tracta de Richard Collins, que el faig un professor d'Història de Mongòlia de la Universitat de Londres, a Bloomsbury, prop de Russell Square, i viu en un barri de cases unifamiliars per Saint Pancras.

Dit açò, vos diré ara que durant la primera quinzena del mes d'agost passat he estat uns dies a Londres amb la meua muller i la meua filla. Anàrem per veure el meu fill que està temporalment a la Universitat de Westminster, on gaudeix d'una beca. I, casualitats de la vida, mira per on que estiguérem en un hotel molt cèntric. Pràcticament a la vora de Russell Square, del British Museum i altres llocs d'interés. És a dir, molt a prop d'on pose que té el seu despatx universitari el professor Collins. Per això és que vaig tenir l'oportunitat de comprovar in situ la ubicació geogràfica que faig en la novel·la pel que fa al que acabe de dir.

En tot cas vàrem gaudir un muntó pels carrers del centre de Londres amb les cases típiques que veiem en les pel·lícules, els jardins magnífics amb uns arbres gegantins allí mateix a Russell Square, on vérem un esquirol molt confiat. I entre altres llocs visitàrem el Natural History Museum –que només per veure l'edifici ja val la pena–, on vaig tenir l'agradable sorpresa de veure aquesta foto de Roy Chapman Andrews, entre altres investigadors famosos que ho han sigut del món dels dinosaures. Un personatge de qui parle en la novel·la i que devia ser –o així me l'imagine jo– una mena d'Indiana Jones del seu temps. Un reeixit descobridor de restes d'aquells animals impressionants que visqueren entre els períodes Triàsic al Cretàcic.

Monòleg d'un frare dominicà

Terra de frontera visita Llutxent

Perquè Llutxent té protagonisme en la novel·la

Així que, potser ens veurem al convent...

He estat uns dies treballant en un Monòleg d'un frare dominicà. I és que ho he preparat per a les pròximes presentacions de Terra de frontera. Especialment la que segurament tindrà lloc a Llutxent la pròxima tardor. Així que, de moment, ací vos deixe unes fotos de l'entorn del convent del Corpus Christi, i del poble de Llutxent, on, si cap motiu de força major ho impedeix, tindrà lloc la representació dramatitzada del text, alhora que la presentació de la novel·la.

Per cert, fins ara totes les persones que m'han comentat haver-la llegit, a tots els ha agradat molt i fins i tot l'han trobat curta. Bon senyal... o bé és que tinc la sort de trobar-me en persones molt amables i diplomàtiques que volen quedar bé en mi. En fi, siga con siga, moltes gràcies a tots i totes.

La meua gratitud

Amb Vicent Flores i l'alcaldessa Rafaela Aliaga

La veritat és que no sé molt bé com expressar la meua gratitud a totes les persones que tingueren l'amabilitat de vindre a la presentació de la meua darrera novel·la, Terra de frontera.

Sé que de vegades hem de fer alguns petits sacrificis, o no tan petits, per poder anar a un acte cultural com ho és la presentació d'un llibre. Però, una vegada més, potser amb més èxit d'assistència que mai portàrem endavant l'acte. Segons que m'han dit érem en total unes 55 persones. El local ple de gom a gom. Així que vos done les gràcies a tots i a totes els qui vinguereu el passat dimecres.

Done les gràcies també a l'alcaldessa de Rafelguaraf, Rafaela Aliaga, i al professor Vicent Flores que em feren quedar molt bé davant el públic assistent.

El local es quedà xicotet

Quan va finalitzar l'acte m'haguera agradat poder saludar-vos a tots personalment. Però entenc que per l'hora d'acabament i el temps que li dediquem a la signatura de llibres això ja no va poder ser. Ara només espere que gaudiu tant de la lectura de la novel·la com a mi em va passar en escriure-la.

Geografia literària

Ací teniu la ubicació geogràfica de la meua darrera novel·la publicada per Edicions 96, i que demà mateix, a les 20,30 h. presentarem a la Llar dels Jubilats de Rafelguaraf. La veritat siga dita és que ja fa temps que pense que en les meues obres, totes, siguen novel·les o contes i relats curts, no està de més un mapa d'ubicació per tal que els possibles lectors de tot arreu es puguen fer una idea bastant aproximada dels llocs per on transcorren els fets narrats.

En tot cas, pel que fa a aquesta en concret, Terra de frontera, els llocs més citats i amb més protagonisme quant a l'argument de la narració són Xàtiva, Barxeta (sobretot), Simat de la Valldigna, la Casa dels Frares (del Realenc), Llutxent i Agullent.

Terra de frontera, a Rafelguaraf

"Estime totes les meues novel·les i reculls de contes per igual; sense arribar a ser el mateix vindria a ser un poc com si es tractaren de fills. Però aquesta novel·la, publicada per Edicions 96, i que presentaré dimecres 13 de juliol a Barxeta, en veritat vos dic que em fa una il·lusió molt especial, molt."

Amb aquestes paraules iniciava la nota del passat 8 de juliol. I ara ha arribat el moment d'anunciar la presentació de Terra de frontera a Rafelguaraf. En passar l'estiu vindran més presentacions, així que ara em centre en dir-vos que el proper dimecres, dia 3 d'agost, a les 20,30 h. tindrà lloc la presentació d'una de les novel·les que més satisfacció m'ha donat escriure-la. L'acte serà a la Llar dels Jubilats (carrer Joan Silvestre cantó a la plaça d'Espanya). Hi intervindrà la senyora alcaldessa, Rafaela Aliaga; el professor Vicent Flores que farà una primera valoració sobre l'obra, i jo mateix.

Per als qui ja em coneixeu un poc vos recorde que a mi no m'agrada fer presentacions que duren molt de temps. Perquè les persones solen desconnectar la seua atenció quan porten escoltant més enllà d'uns vint o trenta minuts. De totes formes, tant en la intervenció de Vicent Flores com en la meua hi haurà projecció d'imatges, la qual cosa fa més interessant i atractiva la presentació d'una novel·la. Així que, ja sabeu, si vos abelleix i podeu vindre... sereu molt benvinguts.

La nostra Toscana?

Fa vint anys que vaig escriure i em publicaren la primera novel·la, Adéu a Berfull (hui es pot trobar amb el títol Fàtima de Berfull). I això va ser perquè volia, i vull, fer alguna cosa en favor d'aquest antic llogaret de moriscos, declarat BIC (Bé d'Interés Cultural). Doncs bé, hui mateix, en el periòdic Levante hi ha un article amb el titular de "El turismo de interior afianza su recuperación en la Ribera". I com es pot llegir, no anava molt desencaminat quan jo mateix apuntava aleshores, recorde que fa vint anys, que una de les possibles eixides a la desaparició de Berfull era el turisme rural, o una residència per a persones majors, etc. 

Lamentablement la falta d'empresaris amb visió de futur, i la maleïda crisi econòmica que ha fet malbé tantes coses, han impedit que ara per ara les circumstàncies hagen anat en favor de Berfull. Però sé que alguna cosa s'està fent per part d'alguns dels mateixos hereus, i tant de bo arribe la cosa a bon port. El turisme, tal com ha quedat demostrat recentment en el cas pròxim de Carcaixent, pot ser una alternativa parcial a la crisi del tarongerar. En fi, a veure si entre unes coses i altres la comarca de la Ribera (i tantes altres comarques) troba eixides econòmiques per als seus habitants. Potser ací mateix tenim la nostra Toscana. I hi ha tantes alqueries i cases d'horts antics que cal recuperar...

Ahir, a Barxeta

Ahir, a Barxeta, vaig tindre el gran plaer de presentar una novel·la que em feia molta il·lusió que es publicara: Terra de frontera. Esta novel·la és, com altres novel·les que tinc publicades, una narració que transcorre pel meu espai vital. Perquè el poble de Barxeta, tan sols a cinc quilòmetres de Rafelguaraf, és un poble pel que tinc un especial afecte, ja que de xiquet hi anava per Pasqua, etc., i, després, quan estudiava a l'institut Josep de Ribera, de Xàtiva, vaig tindre la sort de conéixer amics com Vicent Flores, Toni Giner, Sari Martínez, Alberto Segarra... i altres que amb el temps han sigut i són persones de trellat.

Bé, el cas és que per a ser un poble d'uns 1.600 habitants, més dalt que baix supose que anit hi hauria sobre unes 40 persones en el local de la Casa de Cultura que utilitzen per a este tipus d'actes. Encara que, això sí, l'èxit de públic està clar que va ser degut al comentarista de la novel·la, el bon amic Vicent Flores; professor, o mestre, si se'm permet la paraula que jo trobe ben bonica, mestre.

Vicent va fer una intervenció que només d'entrada em va semblar emotiva. Jo sóc persona de llàgrima fàcil, i la cançó d'Ovidi Montllor amb unes imatges ben boniques de Barxeta i altres llocs per on transcorre la història... com molt bé va posar en el feisbuc Lluís Seguí, m'eriçonaren els quatre pèls que em queden només. En fi, que passàrem una nit ben agradable.

En tot cas, espere i desitge que a totes o a la gran majoria de persones que tingueren a bé fer-se amb un exemplar, i que done per fet que llegiran la novel·la, els agrade tant o més com a mi em va succeir mentre l'escrivia.

Per altra banda, vos anuncie als qui no poguéreu vindre a Barxeta, que la pròxima presentació serà a Rafelguaraf, el dimecres dia 3 d'agost, a les 20,30 h. a la Llar dels Jubilats (carrer Joan Silvestre cantó a la plaça d'Espanya).

Terra de frontera

Estime totes les meues novel·les i reculls de contes per igual; sense arribar a ser el mateix vindria a ser un poc com si es tractaren de fills. Però aquesta novel·la, publicada per Edicions 96, i que presentaré dimecres 13 de juliol a Barxeta, en veritat vos dic que em fa una il·lusió molt especial, molt. I quan dic molt... és molt.

Ara de moment vos pose uns comentaris que Toni Cucarella -al meu parer un dels millors escriptors valencians vius-, em va passar per escrit no fa molts mesos, quan encara no havia perdut ell mateix la il·lusió per l’escriptura. I això perquè un dia que esmorzàrem junts amb Manel Arcos, a Barxeta precisament, em vaig descarar i li vaig demanar si em faria el favor de presentar-la a Xàtiva... En fi, tant de bo tornem a recuperar un dels nostres millors escriptors.

 

Amb Manel Arcos i Toni Cucarella, el dia que li vaig passar Terra de frontera

"La possibilitat de fer viatges a través del temps és una de les qüestions més controvertides de la Ciència. I sens dubte un dels somnis de la humanitat. Els científics debaten si “físicament” es podria aconseguir. Siga o no factible en el futur, de moment n'hi ha qui s'entreté debatent sobre els riscos i les conseqüències i, sobretot, al voltant de la dimensió diguem-ne moral. El passat, passat està, i el futur, ja veurem què ens portarà: cadena de món, resolen alguns, per tancar un debat que consideren bizantí. 

La literatura ha abordat la qüestió dels viatges “intertemporals”. No gaire, però. Al capdavall, després que un dels pares de la ciència ficció, H.G. Wells s'arriscara a escriure La màquina d'explorar el temps l'any 1910, poca cosa quedava per aventurar. Fet i fet, a Wells li interessava més la reflexió social que no l'aventura científica, si més no en aquesta novel·la, etiquetada com a novel·la utòpica. Categoria dins la qual afegiríem obres precedents com Els viatges de Gulliver de Swift, o les posteriors Un món feliç de Huxley o 1984 d'Orwell. 

Arribats en aquest punt, m'adone que potser us estic donant a entendre que potser presentem un llibre de ciència ficció. M'afanye a desmentir-ho abans que siga massa tard. Terra de frontera no és una novel·la de ciència ficció. 

Mentre els científics troben el cap a través del qual fer possible la màquina del temps, val a dir que podem conformar-nos a fer viatges a través del temps des del sofà de casa. No us estic animant a llegir llibres d'història. Sinó a llegir novel·la històrica. Permeteu-me un símil. La història seria com el mapa, la vasta i i perfecta cartografia de la Història de la Humanitat, sense el qual no podríem viatjar a través dels seus successos. La literatura històrica, en canvi, s'aproxima al mapa com ho faria el google Maps, mostrant-nos gairebé el detall. Vull dir que la literatura històrica funciona com as de la màquina del temps. 

D'ençà d'El nom de la Rosa d'Umberto Eco vivim un auge de la novel·la històrica. Tot i que assolir un nivell de perfecció com el d'Eco amb aquella novel·la és tan difícil! La novel·la de Vicent Sanchis no pretén en cap cas superar el llistó imposat per Eco. Tanmateix, hi beu. I ho deixe ací. 

M'interessa explicar-vos de Terra de frontera que, efectivament, permet un viatge a través del temps. No solament per la perícia de Vicent per relatar-nos els esdeveniments, i acostar-nos-els. Hi ha dos elements que faciliten aquest viatge: la llengua reconeixible dels personatges i, sobretot, i val a dir que en aquest cas nosaltres som lectors privilegiats, per la proximitat del paisatge, pel coneixement que tenim del mapa. Seria possible fer un viatge amb el llibre a la mà, entre Xàtiva, Barxeta i Simat. Imaginant-nos les conversacions i els personatges, desentranyant el misteri in situ…"

Si vos abelleix i podeu vindre, farieu bé d'apropar-vos a Barxeta on tindré el gran plaer de parlar d'aquesta novel·la, de la que vos dic ara mateix que va quedar finalista l'any 2007 en el Premi de Narrativa Històrica Juvenil Far de Cullera, i també finalista en el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil dels Premis Ciutat d'Alzira de l'any 2008.