Dones escriptores

Empar, llegint la novel·la de Sara

Amb Sara Sommerville, a Rafelguaraf

Al mateix centre de Rafelguaraf, d'enfront just de l'ajuntament, hi ha un edifici de planta baixa i primer pis que era o és conegut encara com Ca Tomeu, per l'antic propietari que hi tenia una tenda bodegueta. En la planta baixa hi ha un bar, ara tancat, i el primer pis és una vivenda individual separada de la planta baixa.

Doncs bé, el cas és que per aquest pis han passat de pocs any cap ací alguns forasters de parla anglesa. Però el que em sembla interessant és que les dones de les dues parelles que hi han viscut són... escriptores! En efecte, de la parella anterior que hi vivia, formada per la nord-americana Sara Elliott i l'anglés John Sommerville (Ginger pels amics), Sara és escriptora. Però se n'anaren a viure als USA i per això és que abans vengueren el pis a una parella formada per un irlandés, Sam, i una australiana, Tamara (Tammy).

Com vaig conéixer Sara? La meua veïna anglesa, Cathy Smith, de qui vos he donat raó en alguna nota, tots els estius organitza una mena de sopar per a la xicoteta comunitat anglòfila de Rafelguaraf. I jo, encara que no sé anglés hi vaig com a “consort”, perquè la meua muller, Empar, ho és a base de bé; vull dir, que li agrada saber de l'idoma anglés i més coses d'allà.
De totes formes, anteriorment, pel Nadal de 2008, també coincidírem en un sopar on estava Sara Sommerville (de casada) i Ginger, un anglés pèl-roig i cara pigada que era conductor d'autobussos a Londres. La bona qüestió és que a les acaballes li vaig dir que jo tenia un llibre a la biblioteca del Congrés dels USA; és clar, traduint-li-ho la meua muller, Empar, que es defensa bé en llengua anglesa.

Total, que ens ajuntàrem en algunes ocasions més. Ocasions en què li contava jo de l'emigració de persones de per ací als Estats Units a primeries dels anys 20 del segle passat, o bé de l'antiguitat de Rafelguaraf, etc; perquè tot açò li interessava i jo li podia parlar bastant al respecte.

El cas és que en 2010 se'n tornaren als Estats Units, a Augusta (Georgia), on viuen actualment. I aquest estiu ens ha comunicat que li han publicat una primera novel·la, Death at the Old Mill Pond, a la que seguirà si més no una segona. Ací teniu la foto d'Empar llegint-la. Però no feu molt de cas de la seua cara, com si estiguera adormilada. No té res a veure amb l'interés de la història, ocorreguda pels anys 1950, de temàtica racial amb un crim i tot això.

Un altre dia posaré una nota sobre Tammy, que també escriu.

Compartint cartell amb... Homer!

Compartint cartell amb... Homer!

Benvolguts i benvolgudes:

-He posat en la pàgina Agenda i + que el dimecres dia 24 d'octubre, a les 19,00 hores i a l'ermita de Sant Roc de Ternils (de Carcaixent), tindré el plaer de participar en una trobada dels clubs de lectura de la Ribera, al voltant de la novel·la Cendres de Ternils. Per cert, crec que en la meua vida d'escriptor mai em veuré tan reconegut ni a un nivell tan alt, com és el cas que el fullet d'actes culturals de l'Ajuntament de Carcaixent m'ha brindat, per un atzar, i és que compartisc cartell amb el propi Homer!!! Quasi res porta el diari! En fi, vanitat de vanitats. Perdoneu-me la immodèstia.

Vicent Sanchis, autor de Cendres de Ternils

Vicent Sanchis, ex-director de l'Avui

Confusió d'identitat

Una vegada més s'ha produït una confusió respecte la identitat d'una persona, un valencià anomenat Vicent Sanchis, entre tants com n'hi ha, que en són molts al País Valencià, i que m'afecta d'una forma directa. I és que m'han confós a mi, Vicent Sanchis, aprenent d'escriptor (perdoneu-me l'arrogància) amb el Vicent Sanchis que va ser director del periòdic Avui. En aquesta ocasió ha sigut per part del periodista —potser un becari?— Ausiàs Bermell, que en l'edició del periòdic El Punt-Avui del 28 d'agost, secció de Cultura, fa uns breus comentaris sobre la novel·la Cendres de Ternils, editada per Edicions 96, de Carcaixent.

Bé, en realitat més que comentaris el que ha fet és una adaptació del text de la contracoberta i poca cosa més. En tot cas, comentaris favorables o elogiosos com qualsevol pot imaginar que solen ser aquests textos. Reconec que aqueixa coincidència de nom i primer cognom és un aspecte que segurament m'afavoreix; no debades el “meu homònim” —i dic bé, perquè jo sóc major que ell— sembla que és un personatge bastant popular a Catalunya, mentres que jo no sóc ningú ni allà ni ací tampoc... encara (agarreu en broma l'adverbi). Què hi farem?

De tot açò només una cosa em sap mal, i ho dic sincerament i de tot cor, perquè em pose en la pell de l'autor de la ressenya i el vull comprendre. I és que, potser, el senyor Bermell es farà o algú el posarà vermell quan se n'adone o li facen veure l'errada, i de veritat ho lamente per ell. Clar, als periòdics es treballa en presses i carreres, perquè cada dia han de tancar l'edició i tots aqueixos romanços. I, tot i que vull creure que no serà el cas, potser s'ha produït allò de llegir la contracoberta, fer-li una ullada per damunt damunt i arreglat.

De totes formes, al remat, el més important de tot és que, en saber la vertadera identitat del Vicent Sanchis autor de la novel·la —o siga, jo mateix—, ¿canviarà de parer respecte les suposades bondats de l'obra, és a dir, la valoració que havia fet de la novel·la? Aposte perquè algú la llija i diga el que li semble.

Ah! I a tot açò envie un “recaet” —una salutació cordial— a l'Ausiàs Bermell —no és carreter el qui no bolca—, i també al meu homònim; que no farem un club de Vicents Sanchis?

Complint l'amenaça anunciada

A l'estiu tota ombra s'agraeix

Complint l'amenaça anunciada hui mateix he dut a l'amic Salva Castelló uns pocs exemplars de totes les meues obres no exhaurides, on les persones que s'interessen per qualsevol d'elles les podrà trobar. I ara, ja quasi sense compromisos, vaig a reemprendre amb la mateixa ilu·lusió i ganes de sempre un parell de coses que tinc embastades; a veure si és que les puc anar alternant: un xicotet estudi històric, sobre el que era un dels horts emblemàtics del terme de Rafelguaraf, l'hort de Miquel Martí, malauradament ja desaparegut. I també una novel·la que fa un any que la tenia parada i que ara vaig a reprendre. Du per títol provisional Bandolers. Així que ja sabeu de què va, sobre roders del segle XIX, cosa que, almenys, permet afegir-li un punt de romanticisme o idealisme, si voleu, i no com els bandolers d'ara mateix, que van molt ben vestits i perfumats pel carrer i no aparenten el que són en realitat: els lladres més lladres d'entre els lladres, perquè són lladres que roben al poble, a tota la societat per augmentar la seua immensa avarícia que no té límits. A tot açò, a veure si per fi la calor amaina un poc, que ja estaria bé la cosa per a aquest estiu. Fins i tot les mateixes cases, si pogueren parlar, agrairien l'ombra dels arbres.

Facilitats comercials en temps de crisi

A partir de la darrera setmana d'agost

Quan algú s'interessa per algun dels meus llibres –dient-m'ho a mi, personalment–, em veig en un cert compromís perquè em sap greu enviar-los a tal o qual llibreria perquè el puguen aconseguir; i, de fet, em sembla que en la majoria dels casos en realitat no arriben a aconseguir-lo. Així que, de fa temps, pensava en la possibilitat d'establir un punt de venda de totes les meues obres no exhaurides; o siga, de les que encara hi ha exemplars a la venda. I és per això que, ara, finalment, he trobat el lloc potser més adequat. Ara bé, quede clar que sols a Rafelguaraf, perquè jo no sóc un distribuïdor de llibres. Reblant el clau: ho faig solament per tal que la persona que s'interesse no s'haja de desplaçar a Xàtiva o Alzira, si no a València, i anar a una llibreria on segurament al remat haurà d'encomanar l'obra i haver de tornar dos o tres setmanes després a recollir-la. De manera que, a partir de la darrera setmana d'aquest mes d'agost, les persones interessades en adquirir alguna de les meues obres ho podreu fer a la drogueria Castelló (Tisery) al C/Jaume I, 11, de Rafelguaraf.

En el cartell podeu veure les obres que podreu adquirir, excepte les cinc de la fila de baix, que no obstant això, posa el lloc on es poden aconseguir. Per cert, que estiguen a la venda en una drogueria no té res a veure en què les meues obres creen addicció –ja m'agradaria–, tot i que fóra bo per més d'un i més de dos que s'enganxaren al bon hàbit de la lectura. En fi, facilitats comercials en temps de crisi.

L'escriptor carcaixentí Robert Cortell

Fa la tira d'anys, que ni me'n recorde, Robert i jo esmorzàvem alguns dissabtes per pobles del nostre petit país, quan més xicotets millor. Aquest va ser un dels primers, a Pinet, després d'haver visitat Llutxent.

L'escriptor carcaixentí Robert Cortell, en l'acte de presentació de Cendres de Ternils a Rafelguaraf, el proppassat dijous 2 del present mes d'agost, va tenir a bé comentar el següent:

Per a mi és un plaer presentar un nou llibre del meu amic Vicent Sanchis, i més fer-ho ací, en el seu poble, entre la seua gent. No m’estendré massa contant-vos la trajectòria literària del vostre paisà, ja que és de tots coneguda. No es cansa mai d’escriure i la seua curiositat l’espenta a interessar-se contínuament per temes nous. A hores d’ara es pot dir que ha assolit l’excel·lència com a escriptor, i jo crec que la novel·la Cendres de Ternils que hui presentem, molt ben editada per Edicions 96 i il·lustrada per Pau Àlvarez, que ha sabut trobar el to just que demanava el text literari, confirma plenament aquesta conclusió, ja que a parer meu és la seua novel·la més reeixida, d’una alta qualitat literària.

El sentiment de pertinença a un país, és un dels trets que més caracteritzen Vicent Sanchis com a escriptor. Es tracta d'un sentiment identitari que està arrelat en Vicent d'una manera molt natural, però que s'alimenta de conviccions pregones, que l'han portat a investigar la història, els costums, la geografia i la toponímia dels pobles del seu voltant.

Ara mateix es poden trobar a les llibreries un bon grapat de llibres seus, que versen sobre els temes més diversos, començant per la Història de Rafelguaraf, el Tossalet i Berfull, i acabant per la novel·la que hui presentem. Però n’ha escrit alguns altres més, que encara resten inèdits, com ara, un completíssim estudi toponímic del terme de Rafelguaraf que impressiona pel seu rigor i detallisme. Es tracta d’una obra que complementa el llibre d’història que li va publicar l’Ajuntament de Rafelguaraf l’any 1995, i que es troba actualment a l’espera d’un editor que s’interesse per la seua publicació.

Ara bé, de tots els temes que apassionen a Vicent, hui ens pertoca parlar de literatura, perquè Cendres de Ternils és una obra literària, tot i que estiga escrita a la manera de crònica. És a dir, ens trobem en l’àmbit de la ficció, d’allò que l’escriptor inventa.

No és gens fàcil escriure una obra literària. Cal tenir imaginació, coneixement de l’idioma i, sobretot, saber donar vida a uns personatges i a unes situacions que són merament ficticis, i fer que ens semblen reals o almenys versemblants. Perquè la literatura no conta una veritat objectiva, no aspira al rigor científic dels historiadors o dels sociòlegs. El que volen els escriptors és transmetre la seua veritat, fer-nos partícips dels seues dubtes, de les seues esperances, deixar constància de la vida tal com ells la veuen, del comportament dels éssers humans en situacions normals o crítiques, per despullar-los i posar-nos al descobert el gran misteri del món.

Quasi res he dit!: el gran misteri del món. A ningú dels ací presents se’ns escapa que és una tasca impossible tractar de resoldre un enigma tan profund. Els científics han donat ja moltes respostes a les grans preguntes que sempre s’ha fet la humanitat, però encara en resten moltes altres sense contestar. I els filòsofs han arribat a conclusions bastant raonables sobre la naturalesa humana i el fonament del bé i del mal, encara que mai no acaben de posar-se d’acord entre ells perquè la societat no deixa mai de canviar i necessita noves preguntes i noves respostes.

Però el problema de la literatura no és el dels científics ni el dels filòsofs, sinó un altre ben distint, perquè la literatura no és un saber sinó un art, i per tant es preocupa de crear bellesa i emoció. Això fa que els escriptors suporten la pesant càrrega de prescindir de moltes coses de la vida que no tenen cap interès literari, i hagen de fixar-se solament en allò més essencial. I eixa part essencial moltes vegades és la que no es veu, la que sols s’albira si ets capaç de penetrar en l’interior de l’ànima humana o saps llegir l’alfabet desconegut en què estan escrits els perquès dels comportaments humans.

L’escriptor, doncs, no aspira mai a contar-ho tot, sinó aquelles coses que li semblen importants, i ho fa mogut per una vocació artística, ja que vol arribar a la gent no per a convèncer-la de res, sinó per a commoure-la. Propòsit aquest que sols poden assolir els bons escriptors, perquè la gent sols es commou davant d’una obra artística si la troba bella i li toca el cor. Per això, en un temps com el que ens ha tocat viure, segueix sent necessària la literatura: perquè cal que mantenim la capacitat de mirar enllà de l’aparença de les coses, que fugim de la banalitat imperant i ens parem una mica a mirar cap a dins de nosaltres i cap a dins dels altres, perquè allí és on rau el nostre jo vertader, el nostre món més autèntic.

Fixeu-vos, doncs, en la paradoxa que us plantege: he dit que l’escriptor fa obres de ficció, és a dir, inventades, i tot seguit he dit també que la literatura és imprescindible per a conèixer el nostre món. Hi ha, per tant, un fil conductor entre el que un escriptor és capaç d’imaginar i la realitat. El lector sap que això que llegeix no ha passat tal com li ho conten, que l’escriptor s’inventa personatges i paisatges, que és lliure d’acabar la seua història d’una o d’una altra manera; però també sap el lector que els bons escriptors no volen enganyar-lo, sinó arrossegar-lo cap al seu món per fer-li una revelació que no exigeix grans coneixements, sinó una certa sensibilitat i ganes de participar en l’experiència vital que ens proposen, a través de les paraules.

Les paraules, òbviament, són la principal matèria prima de la literatura, però això no és prou: un escriptor com Vicent no s’acontenta amb contar coses, necessita fer que això que conta tinga una gràcia, un estil, una vida, i per a això cal ser capaç d’enllestir un text que faça pessigolles, que salten espurnes de cada pàgina.

Perquè en tingueu un exemple del que us estic referint, he seleccionat un xicotet fragment de la novel·la, on el secretari dóna una mala notícia a l’alcalde. És un text on resulta palès que Vicent, en la seua obra, vol mostrar-nos coses que normalment passen desapercebudes, perquè ell sap molt bé que la literatura necessita contar allò que normalment no conta la gent, com ara, quina cara posava el receptor de la mala notícia, què sentia, per què era una mala notícia i què pretenia la persona que li la va donar. Tots aquests elements barrejats ens ajuden a comprendre d’una manera molt més profunda una situació que, d’una altra manera, seria una simple anècdota.

(Ací va llegir un fragment del capítol 10, pp. 110-111. Des de l'inici del segon paràgraf: “En efecte. Aquell final de la primavera d'hivern.../ fins al final del quart paràgraf: /...caldejant de valent el despatx de la primera autoritat ternilenca)

A partir del fragment que us acabe de llegir, vull resumir-vos el que pense de Cendres de Ternils:

A parer meu és una obra que conté tots els ingredients que són propis de la millor literatura:

Està magníficament escrita, amb una prosa rica i popular alhora, molt pròpia d’un escriptor que es caracteritza per ser un caçador de paraules i expressions populars, un enamorat de la seua llengua i de la seua terra.

És una novel·la que està escrita en una prosa viva, que és capaç de posar en moviment un munt de personatges i de situacions que s’integren de manera harmònica en una obra que és una història d’històries.

És una obra que té sentit de l’humor i, sobretot, ironia, perquè en ella Vicent ens parla d’un temps d’ignomínia on les persones havien de lluitar diàriament per mantenir la seua dignitat.

És una obra pessimista, perquè acaba mal; però oberta a l’esperança, ja que al llarg de la novel·la també apareixen alguns personatges plens de seny i bonhomia que en unes altres circumstàncies podrien haver capgirat la situació. Cal, per tant, perseverar.

En fi, Cendres de Ternils és per a mi una gran novel·la, de les que estan destinades a perdurar en el gust dels lectors, perquè és literatura en el seu estat més pur.

I, per acabar, voldria adreçar unes paraules a la gent més jove que ens escolta, perquè vivim uns temps difícils on de vegades és fàcil pensar que no paga la pena esforçar-se. Si algú de vosaltres teniu eixa temptació, en el vostre paisà Vicent teniu un exemple de superació personal impressionant. Ell m’ha ensenyat a mi la força que pot desplegar una persona quan l’empeny una idea en la qual creu profundament. Vicent és un enamorat de la cultura popular, de la història i de la geografia del seu entorn, mai no en té prou, sempre en vol saber més. I això fa que no pare esment a dedicar el temps que calga a les seues investigacions, als seus escrits. I és una persona que se sent profundament agraïda als seus ensenyants, perquè ell és conscient de la importància que han tingut en la seua formació tant alguns professors de l’Institut de Xàtiva, com la gent del poble, de la qual aprén tots els dies alguna història, alguna paraula nova, que col·lecciona com si es tractara del tresor més valuós, perquè no hi ha millor causa que defensar allò que estimem.

Robert Cortell

Sense mala fel i en to de broma

Públic assistent

Il·lustrador, alcalde, autor, comentarista i regidora

Públic assistent

Ahir presentàrem Cendres de Ternils a Rafelguaraf. Em sembla que a bastants persones de les que ens agraden els llibres passàrem una horeta agradable, entre els parlaments i les xarradetes subsegüents. L'assistència va estar al voltant d'unes 40 persones en total. Més o menys els incondicionals de sempre. Però com que estem en festes hi havia algunes persones que no viuen a Rafelguaraf durant gran part de l'any, i també ens varen honorar amb la seua presència. Gràcies a unes i altres, especialment a les persones que vingueren de fora de Rafelguaraf.

L'anècdota, graciosa i sense mala fel, va ser que jo confiava amb l'assistència d'alguns dels festers i de les festeres d'enguany (20 persones joves sobre uns 22 anys), tal i com estava anunciat al mateix programa de festes. Però em sembla que m'ha passat com la dita aquella “l'home proposa i Déu disposa”, perquè la realitat és que pel que fa a aquesta representació de la joventut rafelguarafina em vaig quedar com la nóvia de Pinet, perquè no varen poder vindre; i així i tot encara vaig veure un parell de festers per allí.

El motiu de l'absència? Perquè el rector del poble (don Pablo, amb qui tinc una certa relació d'amistat, almenys jo ho diria així) els havia citat a la mateixa hora per tal de confessar-los, considerant que el dia 6, dilluns que ve, és el dia del Crist del Consol, dia sagrat a més no poder a Rafelguaraf. Doncs bé, què hi farem?

No obstant això, com que l'assumpte no té més importància ni transcendència de res, no vaig poder evitar un somriure quan estava citant durant la meua intervenció l'obra de Giovanni Guareschi, Don Camilo. Ja sabeu, aquella novel·la en què s'enfronten el rector i l'alcalde comunista, Pepone, d'un poblet italià de la Vall del Po.

I això perquè, pel que fa a la nostra presentació, don Pablo ens va furtar, sense saber-ho, alguns dels assistents més joves en què jo confiava. I no és que em senta de la mateixa ideologia de l'alcalde italià, encara que en la meua joventut crec que era un poc ateu, evolucionat a agnòstic des d'alguns anys a esta part, potser per allò que diuen que segons com ens fem vells anem fem-nos conservadors. Bé, siga com siga, un poc fotut i arrimat a marge, no estic per a prescindir d'advocats; no sé si m'enteneu.

Al final de tot, ja acomiadant-nos a les portes del local, m'assabente que la confessió va ser col·lectiva, cosa que simplifica les coses, almenys des del punt de vista del treball del mossén.

Cendres de Ternils, a Rafelguaraf

Demà dia 2 d'agost, a les 20,00 h, tindrà lloc la presentació de la meua darrera novel·la publicada, Cendres de Ternils, al "meu" poble de naixença, Rafelguaraf. L'acte tindrà lloc a la Llar dels Jubilats, C/Joan Silvestre, núm. 1. Ara mateix estem en festes, de fet ahir va tindre lloc el Pregó d'inici de les Festes Majors, en què vaig intervindre com a pregoner. Una cosa curteta, uns 6-7 minuts, calcule. Així que, encara que siga sols per la brevetat em sembla que a la gent li va agradar.

Bé, i demà, què? Només puc dir-vos que a la Llar dels Jubilats hi ha aire condicionat. Així que per aquest aspecte heu d'estar tranquils. Però en canvi vos diré que sols les primeres cinquanta persones podran asseure's en una cadira d'aquelles de plàstic o reïna... o el material que siga, segur que sabeu a què em referisc. Ah! i un avís: com que nosaltres som complidors, l'acte, vull dir, el conjunt dels parlaments, no duraran en total més enllà d'uns 30 minuts. Així que si s'animeu a vindre podeu fer el següent compte. Posem per cas que donem uns 10-15 minuts de cortesia per aquells que s'animen a anar a última hora, més uns 30 minuts dels parlaments, podem calcular que a les 20,45 hores, aproximadament, haurà acabat l'acte. Ara bé, si a continuació teniu gust de fer la xarradeta amb algun conegut, que vos signe el llibre, etc. això ja és un altre compte.

Ah!, per cert, un record molt especial per a la meua amiga i companya de lletres Aida, que està molt lluny d'ací i no podrà vindre. Ja t'ho contaré a finals d'agost, xiqueta. I dir-vos també que amb un poc de sort igual ve a la presentació una de les poetesses més famosa del País Valencià: Maria Josep Escrivà, a qui li demane disculpes per endavant perquè jo no sóc molt lector de poesia. Què hi farem? és una de les meues faltes. Xe, no m'enrotlle més que són les 12,30 de la matinada i ja comence a badallar.

Himne a la Festa

L'estiu de l'any 2010 el meu nebot José Luis em va acomboiar per tal que escrivira un himne per a la festa de Moros i Cristians de Rafelguaraf, amb la idea que ell s'encarregaria de la música, com va ser el cas. Doncs bé, després de mirar tres models d'himnes d'aquesta festa tan popular al nostre País —el d'Alcoi, el de l'Olleria i no recorde quin altre—, al final em va eixir aquest que vos pose ací a continuació. La meua idea va ser fer un himne el més fàcil i clar possible, sense paraules estridents ni poc adequades, encara que amb alguna petita exageració més o menys inevitable (tot és germanor?). Ara, això sí, un text políticament correcte, no m'ho negareu. Però el cas és que enguany, 2012, ja veig una transcripció errònia en el programa de festes, cosa que no sé perquè m'imaginava que tard o d'hora podia passar, perquè en qüestió de papers, impremtes, textos, etc., passa el que passa. De manera que considere adequat posar ara i ací el text, tal com a mi em va eixir. Es titula Himne a la Festa

Obra de moros

va ser el meu poble,

on ara vivim

un munt de cristians.

Al ple de l’estiu

s’ompli la vila,

de música i llums,

de pau i amistat.

Tot és germanor,

color i alegria

a Rafelguaraf.

Visca la festa,

visca l'harmonia

de Moros i Cristians!

La presentació de Cendres de Ternils, a Rafelguaraf, serà el dijous, dia 2 d'agost, a la Llar dels Jubilats (Carrer Joan Silvestre, núm. 1). Allí tindré el gust de parlar de la meua última novel·la publicada per Edicions 96, de la Pobla Llarga, encara que gairebé tot el personal que hi treballa són gent de Carcaixent. En fi, si algú dels visitants del meu blog que visquen per la rodalia no teniu res millor a fer, podrieu apropar-vos per compartir uns instants agradables dins de tota esta maror de crisi econòmica. Per cert, als llibres no els han apujat l'IVA. Vull dir, el llibre val 14 euros des del dia de la seua eixida al mercat... i malgrat les darreres mesures i retallades del govern, continua al mateix preu.

Jacques Callot (Envy - Enveja)

Paco Salom, candidat del Bloc-Compromís a l'alcaldia de Carcaixent, es lamentava l'altre dia en el facebook per com els té de castigats als funcionaris aquest govern. I el cas és que, per desgràcia, em sembla que una majoria de la societat veu bé això que fa el govern contra els treballadors de l'administració. Només cal recordar que malgrat totes les retallades i mesures anticrisi, segons les enqüestes del CIS, el PP continua allà dalt en intenció de vot.

Per altra part, com que un dels defectes del ser humà és l'enveja, i ací al nostre país i a l'estat espanyol n'hi ha en quantitats industrials, en el fons a una gran part de la societat els agrada aquestes mesures contra els funcionaris. Aqueixes persones, envejoses, tenen tan poc de trellat i són tan irracionals que veuen bé tot el que vaja contra els treballadors de l'administració, que no deixen de ser uns treballadors més i en la majoria dels casos cobren uns salaris que no són res de l'altre món.

I és que és molt fàcil veure només la part bonica d'allò que s'enveja, però no els anys d'estudis i sacrificis que han hagut de fer les persones que han accedit a la funció pública d'una forma "neta i sense trampes". És allò del refrany castellà “mal de muchos, consuelo de tontos”. Al meu parer crec que són persones que quan tenen un problema –de salut, econòmic, etc.,– en realitat estan desitjant que altres persones també el tinguen. Sembla que d'aqueixa forma se senten com més tranquils i resignats a la seua desgràcia en la mesura que afecta a altres més. Res de nou sota la capa del cel. Bé, així va el món. Què hi farem?

Quan haig de firmar algun dels meus llibres, em passa molt sovint per no dir sempre, que en lloc de la meua firma -correcta, vull dir- m'ix una mena de gargot il·legible que no sé si en el millor dels casos podria passar per allò que hom pot entendre com a rúbrica. De manera que no sé si algun persona psicoanalista podria traure com a conclusió que sóc un individu amb doble personalitat, o alguna cosa així més terrible encara, com el doctor Jekyll i mister Hyde.

Jo, com a justificació, l'única cosa que puc dir és que en aqueixes circumstàncies de signatura de llibres m'entra com una espècie de nerviosisme, que m'afecta únicament a la mà dreta. I crec que és sobretot i especiament perquè em sap molt mal que ninguna persona estiga esperant ni uns pocs segons el seu torn per tal que li firme el seu exemplar. Disculpeu-me però és una cosa que ho tinc més que comprovat, la mà se'm posa tan nerviosa que no puc controlar-la de cap de les maneres i actua pel seu compte. Va independent de la resta del cos.

Doncs bé, ací teniu la meua signatura normal i habitual... i la mena de gargot o rúbrica? que solc fer en el millor dels casos. Demane disculpes per si algú es pot considerar... enganyat per la firma.