Vos faig saber

Ahir dijous 16 d’abril, al Saló del Consolat de Mar de la Llotja de València, vaig rebre la medalla, la insígnia i el diploma acreditatius del meu ingrés en l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials (AVCO) com a Acadèmic Numerari Investigador. I vull comentar-vos que, tractant-se del que es tractava, durant l’acte, inevitablement, em vingueren al pensament diverses persones (entre familiars i amics i amigues) a totes les quals tinc ben guardades en els racons de la memòria i en el meu cor; i d'entre les quals ara i ací només citaré a dos persones i reproduiré dos poemes.

En primer lloc, a la que va ser catedràtica d’Història de l’Institut Josep de Ribera, de Xàtiva, Leonor Sanz Pons. Perquè a pesar de les errades que haja pogut cometre en la meua modesta aportació a la història local, crec que s’haguera alegrat, o que fins i tot ella mateixa hauria donat el seu vistiplau a tal ingrés. Per això pose el poema Petita història, del poeta i amic carcaixentí Robert Cortell, que expressa a la perfecció el que sent per la influència que ha tingut en la meua vida aquella magnífica professora.

I en segon lloc, que en juny farà just dèsset anys que –sense haver-ho demanat jo prèviament–, a proposta d’Edelmiro Navarro Fogués en representació del PSPV-PSOE, l’Ajuntament de Rafelguaraf va acordar, sense debat i per unanimitat, designar-me Cronista Oficial de la població. I com una cosa porta a l'altra, espere ser digne mereixedor de tan honrosa distinció. I encara que no soc ensenyant, d’igual manera i per motius semblants als d’abans pose el poema Educar, de Gabriel Celaya.

Necessitàvem un perquè

i ens donares el pensament.

I si ara soc ací, bregant amb les paraules,

sé que t'ho dec, car res no tindria sentit

de no descansar sobre un ferm propòsit.

El temps passa, i anem escrivint

la nostra petita història. Potser

hom dirà que és una de tantes:

la lluita contra el present pel demà,

i el pòsit amarg de cada desfeta.

Però conservem el record del teu entusiasme,

i això també és l'esperança:

creure en aquells que ens estimen,

aprendre dels que transmeten

la seua humana experiència.

No hi ha molt més a dir: callar a temps

és una bona manera de concloure.

La vida ens separa, mes la memòria

tot ho empara, com la celístia la nit.

Que no és injust l'adeu, sinó l'oblit.

Educar es lo mismo

que poner un motor a una barca

hay que medir, pesar, equilibrar…

…y poner todo en marcha.

  Para eso, uno tiene que llevar en el alma

un poco de marino...

un poco de pirata…

un poco de poeta…

y un kilo y medio de paciencia concentrada.

  Pero es consolador

soñar mientras uno trabaja,

que esa barca, ese niño,

irá muy lejos por el agua.

  Soñar que ese navío

llevará nuestra carga de palabras

hacia pueblos distantes, hacia islas lejanas.

Soñar que cuando un día

esté durmiendo nuestra propia barca,

en barcos nuevos seguirá

nuestra bandera enarbolada.

Josep Lozano. SPAGNOLETTO

 

Quan acabe de llegir l’última novel·la de l’escriptor alginetí Josep Lozano, Spagnoletto, publicada per l’editorial Afers, de moment se m’han ocorregut coses diverses, totes elogioses, però no sabia com ni de quina manera començar a explicar-les. Així que, com faig sovint, he anat escrivint algunes idees i observacions que he pres durant la lectura de l’obra, i contant-les segons se m’acudien a la imaginació, per a després repassar i ordenar les notes i intentar (almenys intentar-ho), que el que vull dir estiga el més ben expressat; o siga, que quede ben clar i comprensible.

Primer de tot, he de dir que jo he tingut la sort de conéixer personalment a Josep Lozano, amb qui durant uns anys coincidia primer a partir de l’estació de Benifaió-Almussafes anant en tren al treball a València, i a continuació de l’estació del Nord anàvem caminant cap a la plaça de la Mare de Déu. El cas és que, amb el pas del temps, entre unes coses i altres, li vaig prendre molta confiança. Perquè Josep és una persona de tracte afable, que malgrat ser tot un senyor escriptor no ho té gens "cregut" que solem dir, perquè parles amb ell com si fora una persona "normal" qualsevol. Per això és que vaig arribar a considerar-lo fins i tot com un amic o company més de feina i dedicació a l’escriptura. Encara que hi ha moltíssima diferència del seu nivell d’estudis i formació, i per tant de competència i de qualitat –a parer meu de la millor entre els millors escriptors del País Valencià–, amb qualsevol cosa que jo haja fet com a aficionat que soc també a escriure.

I no sé si faig bé en contar açò... Però potser no estarà de més que ho conte. Almenys perquè algunes persones arriben a entendre que, de vegades, la gestació d’una obra, des que l’autor la concep com en una primera idea encara poc definida, fins que arriba a plasmar-se en un text publicat, sovint és qüestió d’un període de temps molt gran. Mireu si serà el cas, que m’atreviria a dir que Josep Lozano duia en ment l’Spagnoletto una trentena d’anys, si més no. Perquè en data del 25 de març de l’any 2000, anàrem Lozano i el seu fill que llavors era un xiquet, l’escriptor carcaixentí Robert Cortell i jo mateix, a fer una volta per les dos ermites de Xàtiva: la de Santa Anna i la del Puig. I estant dalt de la segona, recorde vagament que li vaig comentar que allí amb tota seguretat que hauria estat Josep de Ribera quan seria xiquet. I li ho vaig dir perquè ja sabia del seu interés per literaturitzar el pintor xativí. Així que, fent ús d’un cert atreviment meu –la confiança a vegades dona fàstic– li vaig suggerir a Josep Lozano que en la novel·la que tenia prevista sobre el pintor xativí, podria dedicar unes línies a la nostra visita a l’ermita.

–Això està fet –o alguna cosa semblant crec que va dir.

Molts anys després, l’any passat 2025, vaig anar al dinar de la trobada d’escriptors a l’Alcúdia, i a més de saludar-lo m’atrevisc a preguntar-li com portava el projecte de Ribera. I em diu que ho tenia acabat... i que seria qüestió de no molt de temps que es publicara. Però de nou m’atrevisc a dir-li.

–Recordes quan anàrem al Puig i et vaig suggerir...

–Sí, clar.

–I ho has posat?

–Doncs no, se m’ha despistat.

Bé, no sé si estes coses són massa confidencials, i igual no està bé que les conte. Ah!, i respecte a açò que estic dient, jo mateix tinc publicada una xicoteta referència en Dellà lo riu Xúquer: “el bon amic Josep Lozano, a qui vaig burxar a traure alguna menció en una futura obra en què es troba posat, li esmentava la possibilitat de fer referència o relacionara al personatge principal amb aquesta ermita del Puig. Lozano en un moment donat va dir que ho tenia clar. La veritat és que, després, em vaig quedar il·lusionat pensant que en un futur hi haurà una gran obra –espere i desitge– en què la referència, tot i que siga solament una línia, estarà un poc basada en aquesta petita excursió a les ermites de Xàtiva”.

Tanmateix, el cas cert és que llegint la novel·la veig de seguida que hi ha diverses cites al Puig. En concret en les pàgines números 23 (la mola del Puig al bell mig dels camps de conreu...), 30 (al mas d’Eloi, prop del puig de Santa Maria...), 34 (Vaig dibuixar-li l’ermita de Santa Maria del Puig...) i 47 (el de l’ermita de Santa Maria del Puig…). Per tant, fa referència al Puig i a l’ermita, i per a mi, com si haguera posat el record d’aquell dia.

I ara vaja per davant que no conec la vida ni l’obra de Josep de Ribera, un dels xativins més famosos de la història. Però en llegir Spagnoletto, em sembla que Lozano ha aconseguit una altra obra genial, una vegada més ha creat una obra magnífica. Perquè llegint-la se’m fa difícil trobar cap personatge, encara que siga dels més secundaris que no resulte creïble, del tot versemblant. Per això crec que Lozano ha assolit, una volta més, el miracle de crear una altra de les seues obres reeixides. A parer meu no és una novel·la més, ben escrita, interessant, de bon llegir, i que puga qualificar-se només dient que resulta entretinguda la seua lectura. A mi se’m feia curta gairebé des de la primera pàgina. Per l’enorme riquesa de vocabulari, per les frases enginyoses, amb llatinismes inclosos, o, encara més, bona cosa d’expressions populars italianes –napolitanes?– que resulten del tot apropiades a la història.

Fins i tot és versemblant que faça parlar el Ribera xiquet en apitxat (pel Pretèrit Perfet Simple) en bastants ocasions. Perquè son pare (Simó Ribera) era natural de Russafa, i en aquella època ja existiría l’apitxat, sent per tant la varietat que escoltaria Ribera de menut, i que acabaria barrejant amb les formes perifràstiques del pretèrit perfet, que són les predominants a Xàtiva. M’ha agradat també saber les notícies de l’erupció del Vesuvi de 1631; la revolta dels lazzari encapçalada pel capopopolo Masianello; la curiositat del que pareix que siga com una mena de representació de “moros i cristians”, que els napolitans tenien i tenen costum de representar el 16 de juliol en el castell dels Alarbi (però entre alarbi, àrabs, i turchi, turcs).

Una cosa que em passa quan llig una bona novel·la històrica, és que no puc evitar plantejar-me quines coses són reals i quines no. És a dir, done per fet que l’autor haurà barrejat fets històrics verídics, amb una altra part narrativa producte de la seua imaginació, però convenientment acoblada al relat, tot i no ser certa, com ara els diàlegs. I en esta novel·la em passa que intuïsc que la part narrativa no real és ben poca. I tant si estic equivocat com si no, té molt de mèrit que Lozano m’haja fet creure tant el que és com el que potser no és. I a propòsit d’aquestes qüestions em pregunte, Ribera tindria un liber veritatis? Arribaria a tindre els contactes que descriu la novel·la amb l'escriptor Francisco de Quevedo i igualment amb el pintor Diego Velázquez?… A mi em dóna la sensació que sí. I si no és així, m’ho ha fet creure.

A més a més, Lozano parla en la novel·la de molts quadres i pintures, que em sembla que ho fa amb bastant coneixement dels mateixos, com si ell mateix haguera sigut un ver col·leccionista de quadres. En tot cas, segur que és un apassionat per l’art. Que potser això, en algun moment el va burxar a plantejar-se fa molts anys, escriure de la vida i de l'obra de Ribera, un projecte de novel·la que per fi s’ha fet realitat. Per això és que, entre unes coses i altres, imagine que s’ha hagut de documentar més que molt per assumir el repte de l’obra que ha fet. I al remat, tinc la sensació que Josep Lozano ha fet com una mena d’autobiografia de Ribera, que fins i tot si el mateix Josep de Ribera alçara el cap, la signaria.

Com diuen els italians: si non è vero è ben trovato. I per dir en poques paraules la meua opinió: a mi em sembla una obra d’art. És com si Lozano haguera dibuixat, pintat, descrita pàgina a pàgina, la vida i l’obra del pintor xativenc. I vaig tindre eixa sensació des que vaig començar la lectura, talment com cap al final de la novel·la li fa escriure a Malherba, que és qui escriu al dictat del mateix Josep de Ribera: “...la història, la poesia i la bellesa simbolitzen entre si, i s’assemblen tant que quan escrius una història pintes i quan pintes compons un poema”. Els llatins també afirmaven, segons va referir-me el prior de San Martino, que: Pictura est poesis tacens et poesis loquens: la bona pintura és poesia muda i la bona poesia pintura eloqüent. I aqueixa ha sigut sempre la meua pretensió".

Per cert, fa uns anys vaig estar per segona vegada a Itàlia, i de Roma férem una petita excursió a Nàpols i Pompeia. Però fent una parada a Nàpols d’una hora i mitja, justet al porticciolo di Mergellina –a ponent de la façana costanera de la ciutat, amb aquella vista tan reproduïda en fullets turístics i pel·lícules–, i, mira per on que, sense saber-ho, en aquells moments estàvem molt a prop de l’església de Santa Maria del Parto, on està soterrat el nostre xativí universal Josep de Ribera, l’Spagnoletto. Total, que ara tinc molt més interés i curiositat tant pel personatge com per la seua obra.

Dos personatges cognomenats Gastaldi (II)

 

ALEJANDRO GASTALDI (Comerciant carcaixentí del segle XIX)

D’aquell Giacomo Gastaldi de la segona meitat del segle XVI, passem ara, fent un salt molt gran en el temps ­–un bot d’uns 300 anys– al darrer quart del segle XIX, i trobem un comerciant resident a Carcaixent, anomenat Alejandro Gastaldi, que entre altres béns era l’amo d’una finca, amb casa inclosa, al bell mig de la partida del Pla de Rafelguaraf, ubicat entre el barranc de Matilde, l’assegador que puja a la Vereda i les séquies del Pla i Nova del Pla. Hort, el nom del qual va anar derivant en altres a partir de l’original, més o menys així: de Gastaldi > Astaldi > Astaldo > Esteldi, i més recent de la Verge del Carme. I és que, la costum de canviar el nom d’una casa d’hort, segons els propietaris successius d’una finca, és el motiu pel que, pels anys 80 del segle XX, uns propietaris de Barcelona el rebatejaren amb aquest darrer nom. Nom amb el qual continua retolat pels actuals tenidors, que si no vaig errat em sembla que és l’empresa citrícola Motilla, de Tavernes de la Valldigna.

I com abans, en l’anterior Gastaldi, he volgut també saber un poc més d’aquesta persona, i en el seu cas he trobat un parell de referències bibliogràfiques, i alguna documentació. Així, la primera referència es la que figura en la Reseña de la visita de inspección de la agricultura de la parte del litoral del Mediterráneo, al sur de la provincia de Valencia, de Vicente Lassala y Palomares, Valencia 6 de junio de 1871, que en la pàgina 7 (i copie ací del text original, castellà): “antes de dejar Carcagente tuve el gusto de ver los almacenes donde se embalan las naranjas y al efecto visité los de D. Alejandro Gastaldi y D. Pascual Arbona,… El primero es magnífico, hecho de planta, situado junto a la estación del ferro-carril…”¹ És a dir, don Alejandro sembla que era un comerciant reeixit de l’època.

Hort de Gastaldi (79), en una planimetria de principis del s. XX de Rafelguaraf

La segona referència és la que figura en Toponímia de Rafelguaraf: “hort que trobem documentat el 1881..., i que apareix com d’Astaldo en la Planimetria de 1905 i d’Esteldi en el mapa de 1953; ...sens dubte deformacions de l’original Gastaldi. Està situat al Pla de Dalt, prop del barranc de Matilde... Els propietaris actuals li han posat de la Mare de Déu del Carme. En una acta del ple de l’ajuntament de 1878 es parla d’un Alejandro Gastaldi veí de Carcaixent. Potser fóra el propietari constructor de l’hort, que en 1871 tenia un magatzem de taronges al costat de l’estació de ferrocarril de Carcaixent. En aquest hort hi ha encara un dels pocs arbres monumentals del terme de Rafelguaraf; es tracta d’una platana que mesura 5 metres de perímetre.”² I, en efecte, en les actes del Ple de l’Ajuntament de Rafelguaraf apareixen referències a don Alejandro Gastaldi per l’any 1878 –i anys abans– per qüestions relacionades amb el seu hort.

En tot cas, gràcies als censos o padrons de veïns, podem dir que en l’any 1881, a l’hort de Gastaldi vivien una família que devien ser els hortolans: Batiste Giner Fito (natural de Moixent) casat amb Magdalena Alabort Flores (de Rafelguaraf), amb dos fills menuts (Assumpció i Batiste). Mentre que en el padró de l’any 1884, apareix l’hort sense habitants, probablement com a conseqüència de la venda de la finca, i mentre el nou propietari, León Batalla, buscava els seus propis treballadors. Perquè l’any 1884 Alejandro Gastaldi va vendre una finca (que donem per fet seria l’hort) d’unes 18 fanecades conceptuades com de secà de cereals, de 2ª classe, a la partida del Pla; mitjançant escriptura de venda davant D. José Montal, en data 19 de gener de 1884, inscrita en 1 de març de 1884, en la qual figura com a comprador León Batalla, de València.³ En tot cas, quan va vendre la finca –excepte que en realitat fora una altra propietat–, sembla que encara no estava plantada de tarongers, mentre que la casa de l’hort sí que estaria construïda; casa d’hort que Adrià Besó Ros qualifica com de tipus bàsic tradicional de dues plantes, que encara conserva actualment.⁴

Quant a altra informació documental, és la procedent de l’Arxiu Històric de la Parròquia de l’Assumpció de Carcaixent (AHPAC)⁵ gràcies a la qual podem saber que Alejandro Gastaldi tenia de segon cognom Navarro, que es va casar amb Maria Bernarda Bono Sifre, alzirenya, amb qui va tindre tres filles: Alejandra Elisa Gastaldi Bono, Alejandrina –sembla que D. Alejandro li tenia especial predilecció a aquest nom– i Julia.

Doncs bé, Alejandro Gastaldi Navarro consta en els registres de la parròquia com a natural de València però veí de Carcaixent. Això fins a la seua mort, en el registre de la qual hi ha una anotació en llapis on consta que va nàixer a Orà cap al 1829. Son pare i sa mare es diu que eren de València, si bé el pare tenia cognoms italians (José Gastaldi Marqueti) i sa mare valencians (Tomasa Navarro Berenguer). Però sembla que aquell matrimoni en algun moment es traslladarien a terres valencianes, on, potser el seu fill Alejandro, que devia tindre esperit emprenedor, quan tenia una quarantena d’anys pareix que li anava bastant bé la seua dedicació al comerç dels cítrics, perquè com hem vist en 1871 era propietari d’un magatzem de taronges digne d’elogi segons l’informe de Lassala y Palomares.

I ara ens pot sobtar un poc que, contra la moral imperant que intuïm més pròpia d’aquella època, Alejandro Gastaldi vivia –feia vida marital– a Carcaixent, amb una viuda alzirenya, Maria Bernarda Bono Sifre, amb qui va tenir si més no tres filles: Alejandra Elisa Gastaldi Bono (nascuda el 24-IV-1875), Alejandrina (nascuda el 8-V-1876; que es casaria amb Salvador Beltran Esteve el 8 de Desembre de 1901, en Sant Antoni de Barcelona) i Julia (nascuda el 9-IV-1878). Finalment, cal dir que Alejandro Gastaldi va morir als 67 anys el dia 5 d’abril de 1896, d’una dolència cardíaca, data en què continuava apareixent com a solter en la documentació.

I vull resaltar sobretot que en els registres de la parròquia apareix el seu nom amb certa consideració, amb tractament de “Don” i “del Comercio”, mentre que la dona no apareix com a “Donya”. Sense dubtes aquest personatge seria qui va manar construir l’hort, amb casa, de la finca que posseïa al Pla de Rafelguaraf, on encara hi ha una platana monumental que pressumisc va ser plantada per aquell temps.

                           Façana de l’hort de Gastaldi

Finalment, faig la transcripció completa d’aquests quatre documents referits a Alejandro Gastaldi i a la seua descendència carcaixentina. En primer lloc els bateigs de les filles d’Alejandro Gastaldi, de Carcaixent, i Maria Bernarda Bono Sifre, d’Alzira, apareixen en l’AHPAC, Quinque Libri de Bateigs, anys 1875 a 1878.

Nom: Dia del naixement: Dia del bateig: Full de la partida:

Alejandra Elisa 23 d’abril de 1875 24 d’abril de 1875 147

Alejandrina* 8 de maig de 1876 8 de maig de 1876 193

Júlia 8 d’abril de 1878 9 d’abril de 1878 121/141?

*En el lateral hi ha una nota en llapis: Contrajo matrimonio con Salvador Beltran Esteve en 8 de Diciembre de 1901 en San Antonio de Barcelona.

I ací la transcripció de la partida de soterrar d’Alejandro Gastaldi Navarro:

AHPAC, Quinque Libris. Llibre de Soterrars 1892-1897, full 209, part. 83.

Baix del lateral dret hi ha una anotació en llapis: José Gastaldi Marquetí, Tomasa Navarro Berenguer, Orán, c.1829.

Como Racional y Beneficiado de la Yglesia Parroquial de la Asuncion de Carcagente, Diocesis y Provincia de Valencia, dia siete de Abril de mil ochocientos noventa y seis, mande dár sepultura eclesiastica en el cementerio de esta parroquial, al cadaver de Alejandro Gastaldi y Navarro, de sesenta y siete años, soltero, natural de Oran y vecino de Carcagente, se ignoran sus padres, falleció el dia cinco a las seis de la tarde a consecuencia de lesion cardiaca. De que certifico. Salvador Gomis y Vila, Pbro. Signatura.

Bibliografia:

UNIVERSIDAD COMPLUTENSE (Madrid), Biblioteca Histórica Marqués de Valdecilla, entrada Giacomo Gastaldi.

ALMAGIÀ, Roberto: Enciclopedia Italiana (1932), entrada Giacomo Gastaldi.

BUSOLINI, Dario: Dizionario biografico degli italiani. Volume 52 (1999), entrada Giacomo Gastaldi.

LASSALA Y PALOMARES, Vicente: Reseña de la visita de inspección de la agricultura de la parte del litoral del Mediterráneo, al sur de la provincia de Valencia, Valencia 6 de junio de 1871.

PAVANETTO, Lara: Mappe ed esploratori sulle rotte della Serenissima, Godega di Sant’Urbano (Treviso) 2019.

SANXIS MARTÍNEZ, Vicent: Toponímia de Rafelguaraf, Ajuntament de Rafelguaraf 2018.

VIQUIPÈDIA, l’enciclopèdia lliure, entrada Giacomo Gastaldi.

BESÓ ROS, Adrià: Horts de tarongers. La formació del verger valencià. Institució Alfons el Magnànim, Diputació de València 2016.

Fonts documentals:

Actes del Ple de l’Ajuntament de Rafelguaraf (anys 1861 a 1879).

Apèndix a l’Amillarament de Rafelguaraf (anys 1884-1885).

Padró d’habitants de Rafelguaraf (anys 1881 i 1884).

Arxiu Parròquia de l’Assumpció de Carcaixent. Llibres de Bateigs de 1875 (Alejandra Elisa Gastaldi Bono), de 1876 (Alejandrina Gastaldi Bono) i de 1878 (Julia Gastaldi Bono); i de Soterrars de 1896 (Alejandro Gastaldi Navarro).

Notes:

1 LASSALA Y PALOMARES, Vicente: Reseña de la visita de inspección de la agricultura de la parte del litoral del Mediterráneo, al sur de la provincia de Valencia, Valencia 6 de junio de 1871, p. 7.

2 SANXIS MARTÍNEZ, Vicent: Toponímia de Rafelguaraf, Ajuntament de Rafelguaraf 2018, p. 163.

3 Potser aquest León Batalla siga la mateixa persona que donà origen al topònim de “l’hort de León”? Per altra part, agraïsc a M.ª Angeles Garrigues, arxivera del Servei Mancomunat d’Arxius de la Ribera, com a encarregada de l’Arxiu Municipal de Rafelguaraf, que em facilitara la informació documental.

4 BESÓ ROS, Adrià: Horts de tarongers. La formació del verger valencià. Institució Alfons el Magnànim, Diputació de València 2016.

5 Agraïsc a Bernat Daràs, arxiver de l’Arxiu Històric de la Parròquia de l’Assumpció de Carcaixent, que em facilitara la informació documental.

Dos personatges cognomenats Gastaldi (I)

L’estiu de 2023 la meua filla va estar uns dies a Venècia d’on em va portar com a record un llibre comprat a la famosa llibreria Aqua Alta. La veritat és que em va encertar el detall, perquè sempe m’ha agradat la cartografia i molt més encara la referida a qualsevol època passada com més antiga millor. El cas és que li vaig fer una primera ullada, així per damunt damunt, i quina seria la meua sorpresa que vaig trobar algunes referències a un cartògraf italià molt important del segle XVI anomenat Giacomo Gastaldi. Cognom que d’immediat em va fer pensar en un altre Gastaldi, carcaixentí, propietari d’un hort dels més antics del terme de Rafelguaraf. Del primer, reproduïsc tot seguit unes dades extractades d’aquest llibre tan interessant i tres cites més d’altres fonts, i del segon, també un parell de cites bibliogràfiques així com altres dades en base a uns quants documents.

Portada del llibre de la historiadora italiana Lara Pavanetto

GIACOMO GASTALDI (Cartògraf italià del segle XVI)

Pel que he pogut llegir en el llibre citat, Mappe ed esploratori sulle rotte della Serenissima, de la historiadora italiana Lara Pavanetto, se sap que a mitjan segle XVI, a Venècia treballava un cartògraf i cosmògraf d’origen piemontés anomenat Giacomo Gastaldi, l’obra del qual va continuar imprimint-se al llarg del segle següent. Va ser l’editor de la primera edició en italià de la Geographia de Ptolemeu, comentada i ampliada per Münster i traduïda a la llengua italiana per Pietro Andrea Mattiolo, un metge sienés, a la qual va afegir algunes taules i molts noms moderns de ciutats, províncies, castells i altres llocs.¹ Així mateix, cartògrafs, enginyers, experts, aparelladors i simples pertegadori treballaven dins dels diferents poders judicials [de Venècia] però també per encàrrec privat. Molts d'ells van romandre en l'anonimat i la seva obra poc documentada, d'altres es van fer famosos, com Giacomo Sorte i Giacomo Gastaldi.²

N’hi ha obra seua en edificis històrics venecians destacats, de fet els quatre mapes geogràfics creats en les parets [de la Sala de l’Escut del Palau Ducal de Venècia] per Giovan Battista Ramusio, Giovanni Domenico i Giacomo Gastaldi representaven Itàlia amb el mar Mediterrani, Àsia, Turquia amb Egipte i l'Àsia de Marco Polo.³ Arribant a formar part d’institucions perquè a Venècia, l'Acadèmia de la Fama fundada el 1557 i tancada per la Inquisició el 1561, comptava entre els seus membres alguns dels cartògrafs més famosos actius a la ciutat en aquell període: Alessandro Zorzi, Livio Sanudo i Giacomo Gastaldi.⁴

Cal destacar que la revisió del Milione realitzada per Ramusio va donar lloc a un mapa real corresponent, ajudant a Fra' Mauro a compilar un mapa d'Àsia un segle més tard basat en gran part en la informació proporcionada per la versió ramusiana de Marco Polo. El creador va ser el piemontès Giacomo Gastaldi, considerat el més gran cartògraf italià del segle XVI, actiu principalment al servei de la República de Venècia, on ja el 1548 havia publicat una versió actualitzada de la Geographia de Ptolemeu. Entre 1550 i 1556 Gastaldi havia creat els mapes geogràfics inclosos en el primer volum dedicat a Àfrica i el sud d'Àsia, i el tercer volum Amèrica, de les Navigazioni de Ramusio. El segon volum, que conté el text dels viatges de Marco Polo, publicat a finals de 1559, va quedar sense equip cartogràfic. No obstant això, Gastaldi i Ramusio ja havien rebut l'encàrrec el 1553 de dissenyar i crear un cicle mural cartogràfic, que il·lustrava les gestes de diversos viatgers al Palazzo Ducale, entre ells Marco Polo.⁵

Però he volgut saber més, i a la Viquipèdia trobe més referències, com ara que Giacomo Gastaldi (Villafranca Piemonte, Piemont, c.1500 - Venècia, octubre de 1566) va ser un cartògraf italià del segle xvi... va començar la seva carrera com a enginyer al servei de la República de Venècia, fins a la quarta dècada del segle xvi. Al voltant de 1544 va posar la seva atenció exclusivament en la cartografia, i la seva obra representa un punt d'inflexió important en el desenvolupament cartogràfic. Segons Philip Burden, l'edició de Gastaldi de 1548 de la Geografia de Ptolemeu "va ser l'atles més complet produït entre la Geographia de Martin Waldseemüller de 1513 i el Theatrum d'Abraham Ortelius de 1570," ja que inclou mapes regionals de les Amèriques... Gastaldi va ser descrit per un contemporani com el "cosmògraf piamontés més excel·lent". Com a cartògraf va treballar per a diverses editorials, com la de Nicolo Bascarini i Pedrezano Giovanbattista. Però també va acceptar encàrrecs privats, com per exemple, del Consell dels Deu de Venècia, que el va convidar a pintar mapes al fresc d'Àsia i d’Àfrica a les parets d'una habitació del Palau Ducal.⁶

 

També en la Biblioteca de la Universidad Complutense. Biblioteca Histórica del Marqués de Valdecillas (Madrid) diu de Giacomo Gastaldi que, encara que natural de Piamonte, desenrotllà la seua carrera a la República de Venècia. A partir de 1544 va produir un gran número de mapes bellament gravats en coure, amb un estil que va ser ampliament imitat pels contemporanis i que, de fet, marca el final dels mapes xilogràfics que amb notables excepcions havien dominat el mercat des de l'aparició de la imprenta.⁷

I finalment bastants detalls més que figuren en la seua biografia del Dizionario Biografico degli Italiani – Volume 52 (1999), de Dario Busolini, Gastaldi va nàixer, segons el predicat que acompanya la seva signatura a la carta espanyola de 1544, a Villafranca Piemonte (província de Torí), entre finals del segle XV i principis del XVI. Tot i que va ser comptat entre els més grans cartògrafs del segle XVI, els fets de la seva vida fins al 1539 són desconeguts ni es pot reconstruir on i a l'escola dels qui va adquirir la seva preparació geogràfica. Els seus biògrafs fan la hipòtesi que va deixar el Piemont en la seva joventut, traslladant-se a Venècia, aleshores una de les capitals de la cartografia, on va residir la resta de la seva vida. Això es basa en el fet que el seu nom apareix per primera vegada en una concessió, datada l'any 1539, del privilegi d'impressió d'un "lunar perpetu", avui perdut, amb tota probabilitat la seva primera obra.

A principis dels anys 40, Gastaldi ja devia ser conegut en els cercles erudits perquè comença a treballar en una sèrie de mapes, entre ells un Germania (1542, probablement una edició reduïda d'un mapa més gran), publicat inicialment per separat i després fusionat, juntament amb altres creades específicament, a l'edició italiana, editada per G.B. Pedrezano, de la Geographia de Ptolemeu (Venècia 1548) actualitzat per S. Münster. El volum inclou 60 mapes, 26 dels quals eren els tradicionals ptolemaics i 34 els nous creats per ell. A més d'aquests, ja havia creat anteriorment altres quatre mapes: una Espanya en quatre làmines gravades sobre coure (1544), una Sicília també sobre coure (1545), un planisferi universal en projecció ovalada (1546) i un mapa del països Danubians...

Després de l'edició de Ptolemeu, va col·laborar en una altra iniciativa important en l'àmbit de l'edició geogràfica, la Navigationi et travel de G.B. Ramusio (Venècia 1550-56). En efecte, Gastaldi va formar una autèntica associació amb Ramusio, aprofitant les fonts sobre qüestions geogràfiques recollides per ell i facilitant-li referències cartogràfiques precises, de manera que sovint és difícil establir on comença el treball d'un i d'altre. Prova d'aquest vincle és que l'any 1549 Ramusio va confiar a Gastaldi, que esdevindria professor de cosmografia a l'Acadèmia de la Fama de Venècia, l'ensenyament d'aquesta assignatura per al seu fill Paolo. A més, a través de la correspondència de Ramusio, va poder establir una relació amb P. Bembo..., qualificant-se com a cosmògraf de la República de Venècia.

El 1564 va completar Natolia et Caramania juntament amb un gran mapa d'Àfrica en 8 fulls que es troba entre les seves obres mestres. L'última obra de Gastaldi, deixant de banda les que van aparèixer pòstumament, és un dibuix a ploma del Corso del Canal del Lio mazor, de 1565. L'any següent van sorgir problemes de salut que li van impedir fer molts altres treballs ja esbossats. Havent empitjorat, el 2 d'octubre, a sa casa "en contra de S. Marcuola prop de S. Girolamo" va fer testament. L'escriptura, entre els pocs documents que donen llum a la seva vida privada, nomena la seva dona Anzola com a hereva universal seua, però també esmenta el seu anterior matrimoni amb Ieronima, amb qui va tenir la seva filla Isabetta. Giacomo Gastaldi va morir a Venècia el 14 d'octubre 1566.⁸

1 PAVANETTO, Lara: Mappe ed esploratori sulle rotte della Serenissima, Godega di Sant’Urbano (Treviso) 2019, p. 43. Les cites estan extractades i traduïdes de l’italià.

2 Ibídem, p. 52.

3 Ibídem, p. 54.

4 Ibídem, p. 62.

5 Ibídem, p. 102.

6 VIQUIPÈDIA, l’enciclopèdia lliure, entrada Giacomo Gastaldi.

7 UNIVERSIDAD COMPLUTENSE (Madrid), Biblioteca Histórica Marqués de Valdecilla, entrada Giacomo Gastaldi.

8 BUSOLINI, Dario: Dizionario biografico degli italiani. Volume 52 (1999), entrada Giacomo Gastaldi. Igual que abans, les cites estan extractades i traduïdes de l’italià.