dilluns, 13 de setembre de 2021

Comentari sobre la novel·la EL SURDO (maulet), de Vicent Hernández Sancho

A finals d'aquest mes de juliol passat (divendres 28) va ser presentada a Manuel la novel·la EL SURDO (maulet), de l'autor Vicent Hernández Sancho, publicada per DENES Editorial, amb la col·laboració de l'Associació Cultural Mitja Galta. Encara que en principi la meua intenció era anar a l'acte, arribada l'hora no em va ser possible. De tota manera, el dimarts següent, 31 de juliol, em vaig fer amb un exemplar a la papereria de Manuel.

 Doncs bé, tot i que m'haguera agradat més llegir-la en valencià, vull comentar breument que el manuelí Vicent Hernández ha escrit una narració històrica a partir de fets reals del temps de la Segona Germania (1693) que enllaça amb altres de la Guerra de Successió (1706). Fets succeïts alguns a Manuel (especialment el final dramàtic ocorregut allí) i a altres llocs del territori valencià. Àmbit geogràfic que hom anomena les Comarques Centrals; és a dir, el sud de la província de València i nord de la d'Alacant, zona que en més o menys en temps de l'època foral es deia la Governació dellà lo Xúquer o Governació de Xàtiva. 

El relat enllaça les velles reivindicacions dels vassalls que vivien en pobles de senyoriu, quan es rebel·laren durant la Segona Germania, i uns anys més tard continuaren la lluita amb les esperances d'un govern millor promés per l'Arxiduc Carles d'Àustria, que no el que podien esperar del Borbó Felip V, d'ingrata memòria; les tropes del qual acabaren protagonitzant un fet dramàtic al poble de Manuel poc més d'un any abans que cremaren Xàtiva, a més de massacrar entre 30 i 50 hòmens que lluitaren en defensa de la població. I no vull ser més explícit per no desvetlar massa.

Ara bé, també es fa referència a un cas extrem, que no estalviaré de comentar: la violació d'una dona de Manuel per un militar borbó en el mateix altar de l'església de la població (vegeu la il·lustració de baix, penúltim paràgraf de la pàgina de l'esquerra). Sí, com se sol dir, de vegades la realitat supera la ficció. I en aquest cas concret, com malauradament haurà passat tantíssimes vegades en tantíssimes guerres, veiem que quan es desferma la barbàrie la bèstia en què es transforma l'home (home?... l'animal mascle, vull dir) no respecta res de res. 

A parer meu està molt bé publicar narracions històriques, malgrat que siga d'un món xicotet com és el nostre: el territori de les Énoves, i altres zones al seu entorn més o menys pròximes. Perquè a les lectores i lectors, encara que siga picats per la curiositat d'un relat narratiu, potser això faça que s'interessen per saber més de la nostra història real. En fi, la història pareix com una mena de contínues guerres i revolucions, amb algunes glòries i molts fracassos, però és la nostra i està molt bé que la coneguem. I no desvetle res més, perquè del que es tracta és, si us agrada un poc la història, que llegiu la novel·la, cosa que us recomane. Enhorabona a l'autor manueler Vicent Hernández.



dilluns, 16 d’agost de 2021

Un refrany -crític- sobre els rafelguarafins i rafelguarafines

Fa molt vaig escoltar un refrany sobre Rafelguaraf, si bé no recorde més explicacions sobre el tema (el motiu, els protagonistes, etc.), i que diu:

Con permiso de la autoridad y de los que llevan corona,

al pueblo de Rafelguaraf que les divierta una mona!

Sospitava que devia tractar-se d’una dita d’aquelles que es feien entre pobles veïns, quan per qualsevol motiu sovint es treien burla, es criticaven i fins i fot feien harca... Cal dir, però, que més enllà de ser una rima fàcil en castellà, i que per tant pot ser aplicable a qualsevol poble, pel que fa als rafelguarafins/es no deixa de ser una crítica als habitants d'una època concreta: la dels primers temps de la Dictadura franquista.

Perquè fa poc que m'he assabentat un poc més del tema. I això ho he sabut perquè l’altre dia vaig veure pel YouTube una actuació del gran Pep Botifarra a Énguera. I entre cançó i cançó va contar que en certa ocasió un parell de versadors que devien ser de renom, en concret es tractava del tio Llorenç (de Novetlè) i el tio Pedro el de las Vacas (d’Énguera), diu que vingueren a Rafelguaraf a versar i quan estaven a la plaça de l’Església se’ls va ocórrer dir:

No sé en qué pueblo estoy, ni tampoco en qué lugar

que estoy frente de la iglesia y no veo el campanar…

Xe, i va continuar dient el Botifarra que els van acaçar a pedra! I quan estaven a l’eixida de Rafelguaraf, que ja anaven calentets, és que va afegir finalment el tio Pedro el de las Vacas:

Con permiso de la autoridad y también de la Corona,

al pueblo de Rafelguaraf que lo divierta una mona!

Això es conta com un succeït real. Sense dubte seria a finals dels anys 40 o principis dels 50 del segle passat, després de la construcció de l’església que feren en substitució de la que va ser incendiada en vespres de la guerra civil.

Perquè, en efecte, l'església només té una espadanya, amb tres campanes, que l'església antiga sí que tenia un campanar, amb rellotge i tot.

 

L'antiga església, amb campanar

divendres, 23 de juliol de 2021

Un carcaixentí que ja és un mite!

En efecte, Joan Baptista Llopis Llopis (Batiste), un carcaixentí i home de bé que va viure la seua infantesa a l'hort de les Parres (terme de l'Énova) a tan sols un quilòmetre escàs de Rafelguaraf, a parer meu aquesta persona ja ha entrat en el terreny dels mites. I quan això passa, tothom volem dir, amb orgull, eixe home té o ha tingut una relació o altra amb tal o qual poble o el que siga; com és el cas. I és que no debades té 105 anys complits el passat 20 de maig, que es diu prompte. Però el millor de tot és que, com molt encertadament diu el seu fill, es troba en un estat de salut que ho contes i no s'ho creuen! Ahir mateix vaig estar al seu pis, per saludar-lo i donar-li un exemplar del llibre de Festes de Rafelguaraf, en què he col·laborat enguany amb un article titulat Un xiquet de l'hort de les Parres: Batiste Llopis, porter del Barça.

Precisament per això és que, membres de l'actual directiva del Barça anaren a visitar-lo l'11 de maig, tal com podeu veure en aquestes reproduccions de la pàgina 16 del periòdic SPORT, en l'edició del dia 22 de maig d'enguany (la vicepresidenta Elena Fort, el director de relacions institucionals Guillermo Amor, el president de la Confederació Mundial de Penyes, Antoni Guil, i el "descubridor" del tio Batiste, Salvador Torres). I és que des que els màxims responsables del Barça descobriren aquest home, la veritat és que no han deixat d'estar en contacte amb ell, segons que em conta el seu fill Juanjo, i per això és que, ara i en acabant s'interessen pel seu jugador més veterà de tots. Un comportament que els honra en veritat. I en veritat que el tio... què dic? el senyor Batiste Llopis s'ho mereix! L'home estava molt desvanit pel reconeixement que li fan, tot i que siga des que va superar els 100 anys. Encaixàrem les mans i li vaig dir que ell és un monument viu. I ell somrient i tan feliç! Enhorabona pel senyor Batiste i per la família que tenen la sort de gaudir d'ell.


dijous, 24 de juny de 2021

Diumenge 27 farà cinc-cents anys

  Diumenge 27 farà cinc-cents anys d'uns fets colpidors ocorreguts a l'Énova, en concret el saqueig de la població i la profanació de l'església. Fets succeïts, per tant, el 27 de juny de 1521 en el context de la primera Germania.

L'Énova en el llibre d'Abel Soler

Sobre això, La Bellota, revista d'opinió i informació de Manuel i l'Énova, publicada amb ocasió de la festa del Porrat d'enguany, va publicar un article que vaig escriure al respecte a partir d'un document que vaig trobar molt interessant en la monografia d'Abel Soler sobre la nostra població veïna. I ho vaig fer perquè els protagonistes eren molts d'ells de les Énoves i voltants (entre Xàtiva i Alzira) i, per tant, també de Rafelguaraf i Berfull, o directament relacionats. Almenys a mi em va fer reflexionar sobre la violència dels bàndols enfrontats i em vaig endur alguna sorpresa. Total que vos la recomane, i si podeu fer-se amb un exemplar de la revista, potser us agradaria llegir-lo; a més d'altres articles, poesies i escrits diversos que es publiquen en la revista que ja fa 25 anys de vida, amb 43 números editats, i en la qual tinc el plaer de col·laborar.



dijous, 10 de juny de 2021

En l'any de Berlanga: Cendres de Ternils, una novel·la berlanguiana

 Demà faria cent anys Luis García Berlanga, guionista i director de cinemà valencià. I per això és que vos recorde que aquelles situacions tragicòmiques que tan bé dibuixava en les seues pel·lícules, també en podeu trobar en la meua novel·la:

 


 Cendres de Ternils

–ISBN: 978-84-92763-87-0. Depòsit legal: V-1.739-2012. Edicions 96, la Pobla Llarga 2012. Col·lecció de 6 a 96; rústica amb solapes, 21 x 14 cm, 256 pp; amb un pròleg de Vicent Pascual i il·lustracions de Pau Àlvarez.
Comentari en la contracoberta:
Vicent Sanchis ha bastit amb aquesta novel·la –un poc a l'estil García Berlanga– una crònica en què s'esdevenen històries que passen a Ternils, un poble fictici de la Ribera del Xúquer, durant la dictadura franquista i la transició democràtica. Els protagonistes són membres de les famílies més destacades de la població, tant dretanes com esquerranes, així com alguns personatges neutrals. I encara que el relat no segueix un ordre cronològic estricte, la narració comença l'1 d'abril de 1939, dia en què finalitza la Guerra Civil Espanyola, i acaba poc després de la Transició, amb la pantanada de Tous.
Cendres de Ternils està plantejada en un to irònic per reflectir el desconcert que provoquen les situacions tan absurdes i injustes que s'hi conten, esdevenint així una narració tragicòmica de la realitat quotidiana del poble de Ternils. Tanmateix, el lector o lectora observaran com, per sota de l'aparent comicitat, subjau el tarannà d'un poble que és força representatiu de la manera d'ésser dels valencians: perquè tant les històries com els protagonistes són perfectament versemblants i extrapolables a tot el País Valencià.

dimecres, 26 de maig de 2021

Roders a la biblioteca de Manuel


Divendres 28, a les 20 hs. tindré el plaer de participar en un encontre amb el Club de Lectura de Manuel. Es tracta sobretot de parlar de la meua novel·la RODERS, encara que, si es dóna el cas, igual tractem d'arreglar el món si cal, encara que tot continue igual com sempre. Si us abelleix vindre... sereu molt ben rebuts. Ah! l'acte serà en el terrat, per allò de les prevencions de seguretat contra la covid19 i tot això.

 

divendres, 14 de maig de 2021

Arqueologia industrial i altres enyorances

  

Entrada a la caseta de Ròtova

Demà és el dia de Sant Isidre. Abans, en temps de la dictadura franquista (que no enyore en absolut!) es feia a Rafelguaraf una xicoteta festa. Res de llançar coets, vaja, que si no recorde mal, llavors es feia només un simple trasllat de la imatge del sant fins a l’església, perquè la imatge estava ben a prop, a la «Hermandad de Labradores y Ganaderos». Sí, en castellà, com tocava, ens agradara o no. I crec que es feia també com una xicoteta processó fins a tornar novament el santet a aquell lloc, en la planta baixa d’un edifici reeixit del carrer Major. Ara mateix és el CIM Sant Isidre llaurador, i encara hi és la imatge. Però em ve a la memòria perquè, d’alguna manera, per a mi era com l’inici del bon temps. Com si fóra la data, el moment en què s’acabava de veritat el mal temps i era el començament dels dies llargs, calorosos, festius... Com si ja no hi haguera perill del que advertia aquella dita que, també en castellà, fa prevenció de no guardar la jaqueta fins al quaranta de maig, que ve a ser el 9 de juny.

I el cas és que, enguany, ho recorde molt especialment perquè ja no podré tornar a felicitar mai més a mon tio Isidre (ací diem Alsidro o fins i tot Alsidret, supose que és el mateix fenomen lingüístic pel que diem Aixàtiva). Perquè mon tio Isidre Martínez, germà de ma mare i últim tio que em quedava "sang directa", anem a dir, va faltar el passat 29 de gener... Una autèntica pena i una gran llàstima que la vacuna no li haguera arribat abans, que ves a saber si... En fi, què hi farem? Ara és el mateix lament que tantes persones potser es faran, si s’ha donat el cas que algun dels seus familiars directes han faltat per aquesta maleïda pandèmia del dimoni... I és que mon tio Isidre era per a mi molt més que un tio. Perquè jo, d’adolescent i encara més, de jove, el veia com un segon pare, o una mena de padrí d’aquells que es preocupen i ajuden en la mesura possible el seu fillol. I a més, em ve a la memòria, també, els orígens de l’empresa que ell va continuar. Perquè va ser el meu avi, també dit Isidre, qui la va fundar allà pels anys 60, en societat amb un carcaixentí del carrer Balmes, el senyor Batiste Picot. Llaurador tradicional, meticulós, d’aquells carcaixentins experts treballadors de la terra.

  

La caseta de Ròtova

Encara recorde els primers planters que vaig conéixer de xiquet. Estaven en la caseta de Ròtova, on aleshores hi havia a la vora del camí una paret baixeta de pedra arenisca del Riurau. Hui en dia si a penes en queda alguna que altra d’aquelles pedres. Però sí que queden les restes d’unes dades de contacte i publicitat que hi posaren en la mateixa paret frontal de l'hortet. Després, ja de més fadrí vaig treballar per a Vivers Picot-Martínez (que lluïa en els dos laterals una furgona DKW de color crema) en acabar els estudis a l’institut de Xàtiva, fins que me’n vaig anar a la mili, i novament després d’aquells temps. Però aleshores ja per camps situats majorment molt prop de Berfull, especialment. Que per això és que li tinc tanta volença i estima al llogaret... i també per altres zones del terme i altres llocs de pobles de l'entorn.

 Els orígens d'una empresa

Els meus cosins i cosines: Isidre, Cecília, Anna i Rafael han continuat amb l’empresa. Empresa Vivers Picot-Martínez que ja en temps de mon tio Isidre passà a integrar-se primer en Vivercid. Que després i ara mateix és Vivers Vismart, integrats en Proval, que crec que és com una cooperativa de viveristes valencians. En fi, a partir d’un parell de persones enteses i assenyades en el treball dels cítrics, com ho eren l’avi Isidre de Rafelguaraf i el senyor Batiste de Carcaixent, a l’empresa que són ara, que si no m’equivoque poc dalt o baix porten o donen treball a unes 35 persones. Tant de bo que l’empresa continue molts anys. Serà molt bon senyal pels meus cosins i cosines com per les persones que hi treballen.


dissabte, 24 d’abril de 2021

Un cartell de l'idíl·lic tarongerar

JOSE SEBASTIAN CERDA

ABONOS QUIMICOS

PRIMERAS MATERIAS PARA ABONOS - GUANOS

ALMACENES: RAFELGUARAF - ENOVA - ALGEMESI - CARCAGENTE

DESPACHO: Calle de Valencia, 169 y 170 - ALGEMESI

REPRESENTACIONES: JUAN PASTOR GARCIA - SANET, ANTONIO CATALA - Para pedidos dirigirse a FABIAN SENDRA TUDELA

 * * *

Per si algú no ho arriba a llegir bé, ací vos he posat el text que figura en aquest antic cartell, que encara es pot llegir a pesar del seu mal estat general.

Fa alguns anys, en el revers d'una altra foto antiga que tenia una tia meua ben emmarcada, em va aparéixer este cartell amb un dibuix que em va cridar un poc l'atenció. I mirant baix vaig trobar que posa "HELIOS, Duque de Sexto, 14, Madrid", que òbviament seria l'autor. I pel que he vist per internet, devia tractar-se d'un cartellista (Helios Gómez) del temps de la Segona República, que va nàixer a Sevilla en 1905 i va morir en 1956; que en temps de la malaurada guerra civil feia cartells en suport de la república, tal com Josep Renau i altres de l'època.

El cas és que el motiu del dibuix és una escena un poc idíl·lica, pròpia d'un temps en què la renda que donaven els camps de tarongers era important. I ara em pregunte si l'empresa d'adobs encomanaria el cartell, o bé sobre un cartell d'Helios adaptarien la seua publicitat. A mi em dona la sensació que és tot un mateix cartell, o siga, que probablement va ser una encomanda a l'artista. En fi, siga com siga, reflex d'un altre temps en què el conreu dels cítrics eren una bona font d'ingressos.

dilluns, 15 de març de 2021

El topònim Berfull donà el cognom Berfull (ara Barfull)

 


Fa algun temps que per internet vaig trobar aquesta estampa de comunió d'una xiqueta. Tal com diu "Recort del dia més felis de la vida, Maria Berfull ha fet sa Primera Comunió en la Iglesia de Taradell el 22 de Abril de 1906".

Taradell és un poble de les comarques de Barcelona, si no m'equivoque llindant o molt pròxim a Viladrau que ho és de les de Girona. Doncs bé, tal com comentava en Una teoria sobre el topònim Berfull (publicat en la revista La Bellota, de Manuel-l'Énova, en 2009, pp. 7-9; en Actes de la III Jornada d'Onomàstica, Xàtiva 2008, publicat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, València 2010, pp. 188-190, i finalment en Rafelguaraf. Unes pinzellades per la història i les persones, Ajuntament de Rafelguaraf 2018, pp. 75-80), on vos remet per si voleu saber-ne amb un poc més de detall.

He mirat el cognom en estadístiques i ara mateix sembla que n'hi ha una setantena de persones que bé el duen de primer o de segon, i probablement serà a les comarques gironines o barcelonines, supose que en major mesura per Viladrau i Taradell.

En tot cas, quant a l'origen del topònim i, per tant, també del cognom, seguisc pensant que procedeix d'alguns dels Verfeille, Verfeuil, Verfeil del sud de França, de la zona dels càtars. Em sembla bastant raonable pensar que bé un càtar, formant part de l'exèrcit del rei Jaume I -en temps de la conquesta del que seria el Regne de València- o bé un descendent seu instal·lat al Principat de Catalunya, arribara a tenir la titularitat bé per donació reial o per compra a mitjans del segle XIII o ja durant el XIV, sobre el territori que coneixem de Berfull (al terme de Rafelguaraf), territori al qual va posar el seu cognom, voluntàriament o involuntària, per ser el del seu lloc de procedència; el que potser suposaria també que fóra el primer senyor del llogaret, i per això seria que en el segle XV apareix Berfull i Vertfull.

Ara bé, si donem per vàlid que un càtar o un català descendent seu donara origen al topònim, em pregunte si en el moment de la donació hi hauria població mudèjar vivint en aquest territori. Si n'hi havia, aquell suposat primer senyor de Vertfull va refundar -pel que fa al nom- una població preexistent sense respectar el possible topònim mudèjar que utilitzarien llavors els seus habitants. Si no n'hi havia població aleshores en aquest territori, senzillament va fundar una nova població amb un topònim al seu gust.



 


dimecres, 10 de febrer de 2021

Estiu de 1521: saqueig i profanació de l'Énova

 

Amb aquest títol, Estiu de 1521: saqueig i profanació de l'Énova, d'entre les coses que darrerament estic escrivint, m'han publicat un article a propòsit d'uns fets colpidors que ocorregueren al poble de l'Énova en temps de la primera Germania. Per tant, enguany és el 500 aniversari d'aquells fets, que, per cert, he vist fa uns dies pel feisbuc que han celebrat o commemorat la Germania a Mallorca. En tot cas, ho he fet gràcies i en base a un document que trobe molt interessant, i que apareix transcrit en el llibre L'ÉNOVA, GEOGRAFIA, HISTÒRIA, PATRIMONI de l'historiador albaidí Abel Soler. Així que, jo, bàsicament m'he limitat a fer la meua lectura i interpretació dels fets ocorreguts. O siga, he fet la meua particular reconstrucció del succés segons les declaracions dels diversos testimonis, i poca cosa més. 

Si teniu la possibilitat de llegir l'últim número (el 43) de la revista d'opinió i informació La Bellota, de Manuel i l'Énova, el podreu llegir en les pàgines 6 a 9. No sé si serà el cas, però més prompte o més tard igual apareix en l'Issuu. De moment supose que estarà disponible en una papereria de Manuel. De tota manera, vos avance que una de les coses que més m'han sorprés no és tant l'atac a la població, com el fet de la profanació de l'església parroquial de l'Énova, tenint en compte que l'atac va ser dut a terme per les forces reials o de l'estat, no pels agermanats.

divendres, 29 de gener de 2021

Xicotetes alegries


 
Fa només uns instants, la meua editora, Dolors Pedrós, d'Edicions 96, ha tingut l'amabilitat de fer-me partícip d'una notícia que m'ha alegrat bastant el dia, sobretot considerant aquests temps d'incertesa en què vivim. La qüestió va respecte a les novel·les en valencià més prestades l'any passat a la Biblioteca Pública Municipal de Xeraco. De manera que la meua reacció ha estat aquesta, quan he mirat la imatge que adjunte, i he vist que la meua darrera novel·la publicada, RODERS, dins la col·lecció de 6 a 96 figura entre altres set més, en les quals hi ha autors com Manel Àlamo (amb una altra novel·la d'Edicions 96, BENVINGUT, EXCEL·LÈNCIA), Rafa Gomar, Isabel Clara Simó i Ferran Torrent i altres que ara mateix que ho estic escrivint no veig clar els noms. Doncs molt bé, amb aquestes xicotetes alegries és que anem sobrevivint, ara per ara, mentre esperem, sense perdre la dignitat, que ens corresponga el torn de la vaccinació que ens lliure d'aquesta pandèmia maleïda. Salut per tothom i bona cosa de lectures!

 



dimecres, 30 de desembre de 2020

Canyars als barrancs

A Rafelguaraf, en les darreres pluges va passar el que qualsevol persona es veia vindre. M'imagine que les autoritats ho haurien advertit a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer: que els canyars crescuts al mig del barranc del Realenc (o de Barxeta), que voreja la zona urbana de la població pel nord, serien un obstacle al pas de l'aigua en cas de pluges torrencials. I així va ser, que l'aigua se'n va eixir de mare per l'efecte d'obstrucció del canyar inundant una part de Rafelguaraf més pròxima al barranc. Clar, de seguida s'hi posaren a arreglar-ho, ara sí, com per desgràcia sol passar, que només es prenen les mesures adequades quan passa alguna cosa que era previsible i evitable. I el cas és ben lamentable, perquè en altres llocs ja fa temps que s'estan carregant els canyars que impedeixen el pas de l'aigua. La canya no és una planta en perill d'extinció, i qualsevol persona amb un mínim de sentit comú no entén, a parer meu, que els canyars es deixen créixer al mig del barranc. Una altra cosa és quan les vores són de terra, que els canyars subjecten els màrgens del caixer. Però, en fi, què hi farem! Una vegada més, sembla que alguns despatxos de València on algú pren certes decisions estan més lluny que si de Madrid parlàrem. Aquesta pròxima primavera la canya tornarà a créixer pertot arreu. Esperem que no la deixen créixer una altra vegada al mig.