La Murga de les Barraques musica La pobila de Benivaire

Segons que he vist pel feisbuc, el pròxim dia 11 de setembre a la plaça Miguel Hernández tindrà lloc el concert de la campanya València és Música, un concert especial on es narrarà una història que va passar -afegisc jo, literàriament- a Carcaixent, La Pobila de Benivaire. I és que qualsevol motiu és bo per celebrar un sopar a les acaballes de l'estiu. Com és el cas del que tindrà lloc, efectivament, el pròxim divendres 11 de setembre, al bar el Barrilet de Carcaixent. Perquè els components de la colla de dolçaines de la Murga de les Barraques, han preparat un concert inspirat en el meu conte. I això forma part de la campanya València és música, tal com podeu veure en el cartell d'ací baix. Ara, encara que no figure, ja vos ho dic jo que el concert és de temàtica de Moros i Cristians, tal com em va dir l'amic Vicent Oliver.

Doncs bé, dir-vos que aquest conte, dels primers que vaig escriure, té ja uns vint-i-cinc anys, perquè el vaig enllestir en una època en què anava a una tertúlia literària que feia o coordinava Josep Antoni Fluixà, a una llibreria d'Alzira. Després es va publicar al llibre de Festes Majors i Patronals de Carcaixent en l'any 2002, pp. 51-54, i cal que diga que amb un dibuix molt bonic de l'estimat i entranyable amic Andreu Valls. També es va publicar en La Bellota, revista de Manuel, hivern 2006, pp. 10-12, i finalment en el llibre Dellà lo riu Xúquer (El País de les Muntanyes) per Edicions 96, pp. 72-79.

La veritat és que no acabe d'imaginar com anirà la cosa. Però és molt d'agrair que a alguna o algunes persones els haja tocat la fibra sensible, i encara més, la imaginació, per animar-se a fer una obra musical a base de dolçaines. En fi, espere i desitge que als amics de la Murga de les Barraques els isca tan bé com ho tenen programat i es mereixen.

Un microtext

No res, xe, que pensat i fet hui vos pose un microtext que forma part de la meua afició literària, que està absolutament mesurat del tot; vull dir, que incloent el títol no havia de passar de 900 caràcters.

Empatia i Integració

És a mitjan matí d’un dissabte d’estiu molt calorós. Uns quants vilatans es troben ociosos en un dels bars del poble. S’acaben d’empassar un esmorzar que difícilment els permetrà dinar. Alguns juguen una partida de dominó mentre a sobre unes mosques fan el seu vol erràtic. En això que entra al local un estranger, subsaharià. A colp d’ull es veu que es dedica a la cosa comercial, a la venda ambulant per guanyar-se la vida. De moment quasi tots el miren un breu instant amb certa apatia. El nouvingut s’adreça a la barra, mentre el cambrer l’observa també indiferent. Els paisans continuen impassibles sense fer cas del foraster, que en arribar a l'aparador diu:

-Xe, bon dia! Per favor, em posa una fanta fresqueta?

I ara, en canvi, tothom miren amb sorpresa la persona immigrant, que només amb aquestes paraules senzilles ja ha començat a guanyar-se uns probables compradors.

Pel 750 aniversari de la mort del Rei Jaume I

 Compartisc la programació d'actes al voltant del 750 aniversari de la mort del rei Jaume I, que han estat organitzats per l'Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials en col·laboració de la Universitat de València, i finalitzant amb una missa presidida per l'Arquebisbe de València, monseyor Enric Benavent Vidal. Per raons de força major no podré assistir, però trobe que són actes molt interessants tots els programats.

Sobre el IV Centenari de la Carta Pobla de Rafelguaraf

Tal dia com hui, però del 6 de juliol de 1626 -que també era dilluns-, va tindre lloc ací a la casa de la Senyoria de Rafelguaraf, l’atorgament dels Capítols de població per qui era l’ama –del poble, del territori, i en gran manera dels habitants–, Joana Eslava, Quintana, Barrionuevo, Castellà de Vilanova, que era comtessa del Castellar. Sobre tal fet històric, la senyora alcaldessa em va comentar un suggeriment del rector, en el sentit que caldria fer alguna cosa sobre l’efemèride. Per la meua part, vaig pensar en preparar un text a tall de commemoració, motiu pel qual he fet el llibre del que mostre la portada ací baix. I per a això vaig considerar adequat fer dos coses: reproduir tot el document en imatges, i tractar del contingut destacant diversos aspectes.

Trobe molt interessant que es coneguen els documents que han sigut d’una gran transcendència. Interés per a totes les rafelguarafines i rafelguarafins –o d’altres llocs–, que més enllà de la simple curiositat, vulguen conéixer amb cert detall la memòria històrica dels seus pobles. Interés, també, per als historiadors, cronistes, i, en general, per a totes les persones que s’hi puguen interessar. Raons per les quals crec que mereixen ser editats i coneguts; perquè, entre altres coses, mostren ben clar què suposaven uns poders tan absoluts, feudals –sobre les persones i els béns materials– en la societat valenciana de principis de l’edat Moderna.

D’un llibre bàsic i fonamental per a la història dels valencians, com és el Llibre del Repartiment, s’ha dit entre altres coses, extractades i resumides, que “… El seu valor documental radica en el fet que pot ser el millor testimoni del gran canvi històric que la conquesta cristiana de Jaume I suposà per al País Valencià. Si bé, mirant-ho del costat dels musulmans autòctons valencians... és el tràgic testimoni de la seua desfeta política com a poble sobirà i l’inici d’un lent calvari que acabaria amb la seua definitiva i total expulsió quatre segles després…/ …Si per als invasors aragonesos i catalans, el Llibre del Repartiment és com un primer registre de les propietats adquirides per “dret de conquista”, per a una gran part dels valencians autòctons va ser com un certificat de defunció de la seua sobirania…”

Així –quasi quatre-cents anys després–, la Carta pobla de Rafelguaraf significa el mateix que acabe de citar però a escala local, en tractar-se d’un repoblament amb cristians vells de natura, a conseqüència de l'expulsió morisca de 1609. Cal recordar que en termes de religió, la predominant a Rafelguaraf durant vora 900 anys va ser la musulmana. Perquè des de l’any 713 fins al 1609, va ser la religió practicada pels habitants del nostre territori. Per això, la Carta pobla de Rafelguaraf de 6 de juliol de 1626 –hui fa 400 anys–, igual que s’ha dit del Llibre del Repartiment per al conjunt de les terres valencianes, és, alhora, el certificat local de defunció de la religió musulmana i la partida de naixement de la religió cristiana.

Cal dir també, que el mateix dia i a la casa de la Senyoria, es va signar la Carta Pobla de Faldeta (part del poble veí de Manuel). I va ser així perquè la senyora comtessa del Castellar, era senyora de les baronies de Bicorb i Benedrís i dels llocs de Faldeta, Rafelguaraf, Pétrola i Las Anorias (Albacete).

Quant a les persones que intervingueren, en primer lloc, de part de la Senyoria la pròpia senyora comtessa del Castellar, amb la presència i assistència del senyor Martín Pardo de la Casta, que era el seu marit. Mentre que, en representació dels repobladors de Rafelguaraf, van actuar Pere Cortés i Cosme Boscà, que exercien els càrrecs de Justícia i de Jurat; estant presents també en l'acte, com a testimonis, Martí Rugat, de la Pobla Llarga, i Francesc Pérez, notari, domiciliat a la casa de la comtessa del Castellar a València.

Cal destacar que la senyora Joana Eslava va atorgar la Carta pobla a Rafelguaraf en 1626, per reformar-ne una anterior de Lluís Eslava, que va resultar fallida per ser massa onerosa. Per això, Joana –a demanda i súplica dels rafelguarafins cristians que ja hi residien–, va intentar fer més atractives les condicions i atraure a més repobladors.

Finalment, i pel que he comentat -però sobretot del tema religiós-, des del màxim respecte a tota creença religiosa, hui, especialment, correspon desitjar a les persones cristianes catòliques de Rafelguaraf, un futur amb bona convivència, pau i llibertat entre ideologies, sense desastres ni sofriments com hi ha hagut en el passat.

Cerimonial d'acte acadèmic

 Compartisc la convocatòria de l'acte acadèmic previst per al pròxim dia 25 de juny, a l'Ajuntament d'Alzira.

Per motius de força major no podré anar a l'acte anunciat. No obstant això, vull dir a través del blog, que tinc el plaer d'haver conegut o de conéixer als tres nomenats per l'Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials per a ser Acadèmics d'Honor. A Jesús Huguet Pascual, que en el seu moment va ser diputat de les Corts Valencianes i, si no recorde mal, sobretot portava els temes de cultura i lingüística. A Agustí Ventura Conejero, perquè de feia anys coincidia amb ell en les assemblees d'història de la Ribera, i potser en algun altre lloc i circumstància semblant. I, finalment a Abel Soler, el més jove dels tres, que a parer meu té motius més que sobrats per rebre tal distinció. El nomenament dels tres va ser per aclamació o per unanimitat, que ara mateix que ho escric no ho sabria dir del tot cert. A més a més, també tinc el plaer de coné¡xer Aurelià Lairón Pla, que farà el seu discurs d'ingrés com a Acadèmic Fundador.

En tot cas, només afegir que amb el temps n'hi haurà més nomenaments d'Acadèmics d'Honor, perquè n'hi ha molts historiadors i historiadores que sense cap dubte ben bé que s'ho mereixen.

Un document en algaravia... presentat a les III Jornades d'Història, a Castelló (de la Ribera)

 I, en efecte, tal i com havia avançat, divendres passat 12, vaig presentar una comunicació a les III Jornades d'Història i Patrimoni, que organitzen l'Ajuntament de Castelló i el Grup d'Intervenció Comunitària de Castelló.

Xavier Martí, moderador, amb Valerià Benetó, la Doctora Natàlia Server, el Doctor Vicent Ferrer, el Doctor Vicente Sanz, Ricard Escrivà i jo mateix

La cosa va començar amb un poc de retràs. No res d'importància, eixes coses de la informàtica i la projecció d'imatges en una pantalla. El cas és que, després de les paraules inicials de l'Alcalde de Castelló, Òscar Noguera, i del Regidor de Cultura, Richard Garrigues, va intervindre Xavier Martí, president del Grup d'Intervenció Comunitària, que faria també a continuació de moderador.

I mira, pel que a mi respecta, va i resulta que encara que a casa prove de llegir la comunicació en menys del temps màxim previst, a l'hora de la veritat vaig esgotar el temps de lectura. Però, bé, al remat la cosa va acabar a una hora raonable, tenint en compte que a més del públic assistent -potser al voltant del centenar de persones?-, alguns se n'anaven de sopar. No sé si dir de germanor o de "germania", que per al cas és el mateix.

III Jornades d'Història i Patrimoni a Castelló (Ribera Alta)

El pròxim divendres 12 de juny, tindré el plaer de presentar una comunicació a les III Jornades d'Història i Patrimoni a Castelló (Ribera Alta). Enguany la temàtica és Migracions, exilis i perifèries. I tindrà lloc durant els dies 12 i 13 de juny al Magatzem de Gil (INMAVI), C/Salvador Gil, 13, de Castelló. Jornades que estan organitzades per l'Ajuntament de Castelló (Regidoria de Cultura) i pel Grup d'intervenció comunitària de Castelló.

La meua comunicació es titula Un document en algaravia trobat al camí de Rafelguaraf, i segons el programa està previst que jo intervinga a les 19,45 hs. del divendres. Tracta d'un document escrit en algaravia que van trobar al camí de Cogullada (Carcaixent) a Rafelguaraf en vespres de la rebel·lió de las Alpujarras (Granada).

 

Club de Lectura de Manuel (València)

 Dissabte passat, 23 de maig, vaig tindre el plaer d'assistir a l'acte de commemoració del Xé. Aniversari del Club de Lectura de Manuel. I després, també vaig anar al dinar que va tindre lloc a la veïna població de l'Énova (bar Joventut). La veritat és que els estic molt agraït als membres del club, com també a l'Associació Mitja Galta, i a les persones que fan la revista la Bellota, que al remat són quasi les mateixes persones. Però, com anava dient, per uns motius o altres, al poble de Manuel de fa molts anys, des que vaig començar a escriure, sempre han contat en mi per participar d'una manera o altra en presentacions dels meus llibres, etc. I si he de ser sincer, i toca que ho siga, pense que Manuel és un poble que és com una autèntica i bonica excepció, com un model a seguir, perquè destaca i molt en tota la contornada. Ben poques poblacions trobareu per aquesta zona amb tanta activitat cultural lligada d'una forma o altra amb els llibres i la promoció de la nostra cultura. Imagineu-vos la gran activitat que ha tingut el club, que han passat molts escriptors i escriptores valencianes de reconegut prestig. I no vaig ara a dir noms que segur que me'n deixaria; jo en tot cas soc de la sèrie B o de segona categoria. Això, també en gran mesura ha estat possible gràcies a una persona fantàstica -madrilenya, atenció!- que contràriament al que seria d'esperar, des de la primera ocasió que vaig anar per allà i vaig parlar amb ella, parlant en un valencià correcte i una amabilitat total... que em semblava del tot increïble. Afortunadament en este sentit, encara que a poc a poc, algunes coses estan canviant, que també conec un altre cas a Carcaixent, la "zamorana" Consuelo Jaular... però no em desvie del tema. I això, només volia deixar constància que sempre que vaig a Manuel em trobe molt ben acompanyat i potser, fins i tot, massa reconegut i tot. Així que, moltíssimes gràcies a totes i a tots, manuelins i manuelines. Per molts anys més que pugueu, que puguem, ajuntar-nos en un lloc tan bonic com és la Biblioteca, centre neuràlgic de la cultura de qualsevol poble.

Vos faig saber

Ahir dijous 16 d’abril, al Saló del Consolat de Mar de la Llotja de València, vaig rebre la medalla, la insígnia i el diploma acreditatius del meu ingrés en l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials (AVCO) com a Acadèmic Numerari Investigador. I vull comentar-vos que, tractant-se del que es tractava, durant l’acte, inevitablement, em vingueren al pensament diverses persones (entre familiars i amics i amigues) a totes les quals tinc ben guardades en els racons de la memòria i en el meu cor; i d'entre les quals ara i ací només citaré a dos persones i reproduiré dos poemes.

En primer lloc, a la que va ser catedràtica d’Història de l’Institut Josep de Ribera, de Xàtiva, Leonor Sanz Pons. Perquè a pesar de les errades que haja pogut cometre en la meua modesta aportació a la història local, crec que s’haguera alegrat, o que fins i tot ella mateixa hauria donat el seu vistiplau a tal ingrés. Per això pose el poema Petita història, del poeta i amic carcaixentí Robert Cortell, que expressa a la perfecció el que sent per la influència que ha tingut en la meua vida aquella magnífica professora.

I en segon lloc, que en juny farà just dèsset anys que –sense haver-ho demanat jo prèviament–, a proposta d’Edelmiro Navarro Fogués en representació del PSPV-PSOE, l’Ajuntament de Rafelguaraf va acordar, sense debat i per unanimitat, designar-me Cronista Oficial de la població. I com una cosa porta a l'altra, espere ser digne mereixedor de tan honrosa distinció. I encara que no soc ensenyant, d’igual manera i per motius semblants als d’abans pose el poema Educar, de Gabriel Celaya.

Necessitàvem un perquè

i ens donares el pensament.

I si ara soc ací, bregant amb les paraules,

sé que t'ho dec, car res no tindria sentit

de no descansar sobre un ferm propòsit.

El temps passa, i anem escrivint

la nostra petita història. Potser

hom dirà que és una de tantes:

la lluita contra el present pel demà,

i el pòsit amarg de cada desfeta.

Però conservem el record del teu entusiasme,

i això també és l'esperança:

creure en aquells que ens estimen,

aprendre dels que transmeten

la seua humana experiència.

No hi ha molt més a dir: callar a temps

és una bona manera de concloure.

La vida ens separa, mes la memòria

tot ho empara, com la celístia la nit.

Que no és injust l'adeu, sinó l'oblit.

Educar es lo mismo

que poner un motor a una barca

hay que medir, pesar, equilibrar…

…y poner todo en marcha.

  Para eso, uno tiene que llevar en el alma

un poco de marino...

un poco de pirata…

un poco de poeta…

y un kilo y medio de paciencia concentrada.

  Pero es consolador

soñar mientras uno trabaja,

que esa barca, ese niño,

irá muy lejos por el agua.

  Soñar que ese navío

llevará nuestra carga de palabras

hacia pueblos distantes, hacia islas lejanas.

Soñar que cuando un día

esté durmiendo nuestra propia barca,

en barcos nuevos seguirá

nuestra bandera enarbolada.