dimecres, 14 de febrer del 2024

Revistes de Castelló i les Énoves

A la subcomarca de Castelló i les Énoves (Ribera del Xúquer) hi ha a un parell de revistes, si més no, editades en paper que mantenen viva la flama de la nostra llengua i cultura; i no sé si n’hi haurà alguna més que desconec. Sí que hi ha alguns butlletins d'informació local, com el Miragall (de Castelló) i Serratella (de la Pobla Llarga); però són digitals, i, òbviament, de caràcter exclusiu sobre eixes poblacions pel que fa als continguts. Estes dos revistes a què em referisc són La bellota (Revista d'informació i opinió de Manuel i l’Énova), que està en procés de digitalització de tots els números editats. I l'altra, més recent, és el Síndic (Revista d'Estudis de Castelló) que tot i que està més centrada en temes de la localitat, no obstant això, està oberta a la resta de la subcomarca, a l'antic terme de Xàtiva i a la Ribera. I cal que diga, a propòsit d'açò, que fa uns anys, en 2016, es va publicar el número 0, i únic, d'una altra revista, La Comuna, que si no recorde mal va nàixer amb la mateixa intenció (encara que en eixe número no hi va participar Castelló), i que no va tindre continuïtat.

divendres, 26 de gener del 2024

Dolços de les festes de Nadal i Any Nou

De fa molts anys que, quan venen les festes de Nadal i Any Nou, sempre em retornen a la memòria els anys de la infantesa i adolescència -potser l'època en què les persones som més felices. I una de les coses que més enyore, si deixem a banda la mancança de les persones estimades que ja no estan entre nosaltres, és quan a casa feien els dolços típics per a les festes nadalenques i de l'any nou. Aquests dolços a què em referisc eren els torrons de cacau, els pastissets de moniato i les coques o mantegades de sagí, encara que n'hi havia altres com les coques cristines, les coques de glòria, els rotllets d'anís; per a mi els dos primers els que més m'agradaven.
És admirable que les persones recordem, gràcies als arxius de la memòria gustativa, el sabor d'aquelles menges que més ens agradaven. Encara que aquests de què escric no siguen dolços molt elaborats, d'aquells molt lluidors com si foren de pastisseria. O potser precisament per això és que els recorde ben bé, per ser uns humils dolços casolans, els únics que teníem a l'abast perquè pels nascuts pels anys 50 (Mare de Déu, del segle passat) eren uns temps sense dubtes molt difícils i complicats en tots els aspectes.
Torrons de cacau fets pel meu cosí Vicent Mompó
De normal es queden més durs

Doncs bé, a propòsit d'açò, em pregunte si a Rafelguaraf o arreu dels pobles de la Comuna (les Énoves, i fins i tot Castelló) si hi haurà un forn o empresa familiar que facen torrons de cacau i pastissets de moniato. Sí, ja sé que em direu que en els supermercats n'hi ha, de pastissets de moniato, no de torrons de cacau. Però... on va a parar, si els comparem amb els que es feien a casa! Recorde que l'associació d'ames de casa de Rafelguaraf va publicar, en desembre de 1991, un opuscle sense paginar en què es feia referència a aquests dolços i a altres menjars típics de l'època, incloent-hi les receptes d'algunes dones rafelguarafines que van col·laborar.
Foto baixada de la web d'Udol, per molt pareguts als que recorde
Per part de la família de ma mare, sols ma tia Maria, molt més aficionada a fer dolços, en feia tots els anys fins que l'edat i la salut li ho van permetre. Fins i tot li vaig suggerir en un parell d'ocasions si s'atreviria a fer la prova de fer "pastissets d'arnadí"; és a dir, fer els pastissets de Nadal amb la pasta de l'arnadí... però ja estava massa major i potser també desmotivada. No sé, igual n'hi haurà, com també n'hi ha de "cabello de ángel".

divendres, 22 de desembre del 2023

Bon Nadal 2023 i Feliç Any Nou 2024

Estimats i estimades, amigues i amics, familiars, veïns i veïnes, coneguts i saludats, a totes i a tots vos desitge que tingueu un BON NADAL 2023 i un FELIÇ ANY NOU 2024... Però sobretot sobretot que vinga ben carregat de PAU i que s'acaben ja totes les guerres.

Dibuix de la meua estimadíssima Flàvia


dimarts, 21 de novembre del 2023

Llibre de les actes de l'Assemblea d'Història de la Ribera (Alberic 2021), secció monogràfica

 El dimecres 13 de setembre es presentaren a Alberic les actes de la secció monogràfica de la XIX Assemblea d'Història de la Ribera, celebrada a aquella població en novembre de 2021. El volum ha estat editat per la Universitat de València, Vicent Giménez Chornet (ed.). En aquest llibre hi ha la meua aportació titulada Història i llegenda. El barranc dels Dos Germans, que tracta de donar a conéixer una llegenda que forma part de la cultura popular. De manera que, a partir d'un topònim he intentat demostrar que està basada en part en fets reals, fent incidència en el probable origen i en la possible datació dels fets. Si vos interessa podeu descarregar-vos la informació per internet, però ara i ací vos puc resumir un poc la cosa dient-vos que:

    1. Contràriament al que pensava entre 2009 i 2013 -en base a l'estudi Bandolerisme a Barxeta. Bernat i els dos germans Escrivà-, un document de 1734 invalida, sense lloc a dubtes, que hagueren pogut ser els dos germans Francesc i Josep Escrivà Gregori, de Barxeta, els qui amb la seua mort originaren el topònim i la llegenda del barranc dels Dos Germans.

    2. Per la proximitat entre els fets de la Segona Germania (1693) i un acte de presa de possessió de Barxeta (1697), em sembla prou raonable pensar que en realitat més que de dos "germans", podria haver-se tractat de dos "agermanats" els qui serien els protagonistes del succés que originà el topònim i la llegenda. És a dir, no em pareix una simple especulació pensar que en 1693 podria haver ocorregut en aquell punt del barranc, o altre lloc molt pròxim, la mort de dos agermanats en un acte de violència propi del context de la Segona Germania.

    3. Finalment, i per establir una datació aproximada, podria haver fet en 2023 uns 330 anys -o poc menys- que va ocórrer el fet que donà origen al topònim del barranc dels Dos Germans, així com a la llegenda relacionada que vox populi crearia l'imaginari popular un temps després, tot i aprofitant l'existència d'unes taques rogenques al replanell del barranc per ubicar-hi el succés.

 

dilluns, 9 d’octubre del 2023

Abel Soler a Rafelguaraf

El pròxim dimarts 17 d'octubre, tindré el plaer de presentar (atenció, molt breument) a Rafelguaraf a l'historiador i filòleg albaidí Abel Soler, i això amb motiu de la presentació de la seua darrera obra publicada: Els noms dels pobles valencians. Origen i significat. L'acte tindrà lloc a la Biblioteca municipal, a les 19,00 hores. Esperem comptar amb l'assistència de la senyora Alcaldessa, Rafaela Aliaga Sendra, i/o Regidora de Cultura, Laura Gómez Carrié, i, naturalment, de totes les persones que vulguen acompanyar-nos.

Dir-vos ara, només, que el passat dia 6 d'octubre (a La Nucia) Abel Soler ha començat a presentar aquesta obra pertot arreu de pobles i ciutats valencianes. Com veureu, Abel ha començat una "tournée" que estic segur que més prompte o més tard farà per la gran majoria de poblacions. I el cas és que, per atzar, Rafelguaraf és un poble entre els primers (el passat 8 va estar a Eslida, i en els propers dies, a Cocentaina, Càlig, Palma de Gandia, Rafelguaraf, Alcoi, Pego, Gandia, Almoines, Petrer, Beniarrés...).

Així que, ja ho sabeu: tant per a rafelguarafins i rafelguarafines com pels pobles de la contornada més pròxima, ara és l'oportunitat de conéixer contat pel seu autor una obra tan interessant. A parer meu, serà una obra de referència d'ara endavant quant a l'origen dels topònims dels pobles i ciutats valencianes (incloent pobles més xicotets i pedanies).


dilluns, 28 d’agost del 2023

Llibre de poesia de Robert Cortell

 

Hui he esmorzat amb l'estimat amic i company de lletres carcaixentí Robert Cortell. Però, a més, m'ha regalat un exemplar del seu darrer llibre publicat, Memòria de la llum, obra guanyadora del VI Premi de Poesia "Torre de Piles" 2023. I ho ha estat ex-aequo amb una altra; obres que han estat publicades molt recentment per l'editorial Edicions del Sud, de Manel Arcos. Com sempre hem estat un parell d'hores xarrant d'unes coses i altres, arreglant el món com fem tothom mentre gaudim d'un temps d'esplai al mateix temps que esmorzem. Bé, hem esmorzat quasi de miracle, perquè a Rafelguaraf hui no hi havia cap bar obert, i l'únic que donava servei, el Trànsit, a l'entrada de la població, estava que no donaven l'abast, que els cambrers i gent de la cuina bé que s'han guanyat el sou.

En tot cas, com molts de vosaltres ja sabeu, Robert Cortell, nascut a Carcaixent en 1958, és llicenciat en Dret i lletrat de la Sindicatura de Comptes. Entre la seua obra poètica, trobem Jocs d'ambigú (2001), Als volts del desconcert (2003), Subtils desenganys (Premi Marc Granell de 2008). Otras voces (2010) i Hores ingrates (Premi Ibn Jafadja de 2014). També té publicats dos reculls de contes, La societat benestant: Quinze històries al descobert (2001, reeditat en 2016) i Històries amb un gat (2003), i l'obra de teatre infantil El cas de les esqueles (2002).

Segons que diu la contraportada interior: "el seu nou poemari, Memòria de la llum, recull els versos que ha escrit durant els últims anys. Alguns poemes del llibre estan inspirats en obres pictòriques, però tots ells ens parlen de la llum interior que ens empeny a crear il·lusions efímeres o ardents i, amb el pas del temps, clarividents. És una poesia on els conceptes naveguen com formes capricioses que, a partir de la reflexió, es deixen portar per la lògica de les emocions".

En fi, que hui mateix comence a llegir-lo, alhora que us el recomane perquè estic segur que per als més aficionats a la poesia us agradarà; això, és clar, si teniu a bé comprar-lo i llegir-lo. Supose que aquesta pròxima tardor serà presentat a Carcaixent, el seu poble i també el meu, on espere tindre el plaer de retrobar-nos.

dilluns, 17 de juliol del 2023

Com una metàfora de la societat actual

A Barxeta, poble de gent treballadora que al llarg de la seua història sempre s'ha significat per la llibertat i per viure amb la major dignitat possible, algú va tindre la feliç idea de posar uns taulellets ceràmics a l'entrada de la Biblioteca Municipal, en què figura una frase d'una de les rondalles valencianes del gran escriptor Enric Valor i Vives.

Diu textualment: "Vet ací en aquell temps que les bèsties parlaven i les persones callaven".

El cas és que, ara mateix, em sembla com una trista i molt lamentable metàfora del mal vent que pareix que vullga predominar en la societat actual. I ho dic perquè, quan arriben a manar polítics de barra de bar, molts d'ells sense estudis ni una formació cultural mínima, que fins i tot s'atreveixen a donar lliçons com si foren catedràtics... malament va la cosa pel que fa a la cultura en general, per la llibertat, per la diversitat, pel respecte, per la no violència contra les dones, i segurament per moltes coses més.



dimecres, 21 de juny del 2023

Pintures en Sant Roc de Ternils

 



Només dir-vos que hi ha un video molt interessant del que ha sigut Regidor de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Carcaixent, Pasqual Pastor "Boqueta". Tot un senyor artista que va començar la seua trajectòria professional com a ensenyant a la ciutat de Mérida, i que després va tornar a terres valencianes (Benifaió, a l'IES Enric Soler i Godes), per acabar donant classe al seu poble de naixença (a l'IES Arabista Julià Ribera). Ara tanca la seua etapa en política com a regidor que ha sigut en representació del Partit Socialista del País Valencià.

Doncs bé, és un video de l'Ajuntament de Carcaixent en què s'explica el procés de treball fet pels especialistes per a recuperar les pintures que representen un Sant Sopar, bàsicament. En fi, jo és que li tinc un especial record per qüestions literàries (Cendres de Ternils) a aquesta ermita, tal com es diu ara. En fi, com molts de vosaltres sabeu és una església que es diu "de conquesta", del temps del rei Jaume I, d'estil gòtic. I no entre en més detalls sobre la seua història perquè bé ho podeu llegir per exemple a la viquipèdia, entre molts altres llocs. Com no sé posar el video ací, si us abelleix, proveu a veure'l en la meua pàgina del facebook (Vicent Sanxis).

dimarts, 23 de maig del 2023

Per terres de Soria i Burgos

Arc romà de Medinaceli
Entre finals d'abril i primers de maig he fet un viatget amb Empar i els amics Joan i Eva. Un viatge d'aquells econòmics, en autobús amb guia, etc., per terres de Soria i Burgos. Una escapadeta, vaja. La veritat és que, llevat que de matí i al capvespre feia bastant frescor, l'oratge es va portar prou bé, tenint en compte que pertot arreu semblava que ja havia arribat l'estiu. Ara bé, de camí a Soria, a primeres hores del matí es veia eixir el fum de les eixumeneres, i a la ciutat no em va sobrar res de roba perquè feia un vent més que fresc. El cas és que gaudírem veient bona cosa de pobles amb cases fetes en gran mesura amb materials nobles: pedra, fusta, ferro... com a altres parts de l'estat: Albarracín, la Alberca,... Vaja, que m'ha sorprés bastant tota aquella zona amb pobles que semblen estar quasi en l'edat medieval: Medinaceli, Almazán, Silos, Soria, Covarrubias, el Burgo de Osma, Calatañazor.
Una plaça de Covarrubias
En Covarrubias m'he assabentat d'una història sobre una princesa de Noruega (Cristina) que a mitjans del segle XIII es va casar amb Felipe, germà del rei Alfonso X de Castilla. Si jo estiguera clavat en el món de les agències de viatges, ja estava informant els noruecs que viuen per la Marina perquè visiten aquell poble tan bonic.
Casa de Calatañazor
I de Calatañazor, què dir? Doncs que vaig recordar quan de xiquet estudiava que Almanzor va ser derrotat en els camps de Calatañazor. Però no sabia que era el nom d'un poble; pensava en un paratge, el nom d'una comarca o alguna cosa així. Allí vaig veure un home major, vull dir més major que jo; duia una mena de txapela i estava a la porta d'una de les cases més necessitades de rehabilitació, o això em va semblar. L'home no es mostrava gens sorprés per la quantitat de visitants que havien envaït el seu poble. Si no haguérem anat amb el temps just m'haguera agradat parlar amb ell. En fi, quant que desconec de la realitat històrica, social i econòmica d'altres zones de la península. Siga com siga, si vos he de ser sincer, a tots o la gran majoria dels llocs que vaig de visita... quasi sempre em quede en la sensació que m'agradaria tornar.
La Laguna Negra


divendres, 28 d’abril del 2023

Sobre l'artista Vicent Armiñana Català

Un selfi amb l'artista

Estic acabant d'enllestir una comunicació per a la pròxima Assemblea d'Història de la Ribera, que enguany tindrà lloc a Polinyà de Xúquer durant la primera quinzena de novembre, i en concret la presentaré a la secció monogràfica que tracta del Patrimoni artístic. Art i artistes a la Ribera. El treball, titulat provisionalment Notes biogràfiques de Vicent Armiñana Català l'he estructurat així: Estudis i formació. El seu treball docent. Comentaris i valoracions (De l'obra pictòrica i D'altres tècniques). A mode de resum. Premis i Distincions. Exposicions i Obres en propietat, i, òbviament, Bibliografia i Imatges.

Amb aquesta finalitat he tingut el plaer de parlar amb l'artista al seu pis, a Rafelguaraf, a més d'estar en contacte per telèfon amb ell per puntualitzar o aclarir algun dubte. La veritat és que les ocasions en què he parlat en Vicent sempre m'ha donat la sensació que el temps passa volant i que gaudisc molt de la seua conversació. 

En fi, el cas és que considere que el pintor, dibuixant, gravador, aquarel·lista i escultor Vicent Armiñana Català és un d'aquells artistes que hom diu que naixen amb unes qualitats innates, i amb el reforç que dona una bona formació clàssica arriben a dominar moltes tècniques i estils, sent difícil "encasellar-los" en una única especialitat. Per això és que els qualificatius "artista i clàssic" em semblen adequats per definir el cas d'aquest gran artista valencià -rafelguarafí de naixement i murcià de residència-. Un gran artista que, dedicat tota la seua vida a les arts plàstiques, ha produït una quantitat ingent d'obres d'art d'alt nivell mereixedores d'estar en museus i col·leccions destacades, com és el cas. I en part per això és que l'Ajuntament de Rafelguaraf el va homenatjar, a parer meu molt merescudament, nomenant-lo Fill Predilecte de Rafelguaraf. Si voleu llegir un poc més sobre açò últim, podeu veure l'entrada que vaig posar en data 4 d'octubre de 2013, titulada I Concurs de Pintura Ràpida i Homenatge a Vicent Armiñana Català.

Quadre regalat per V. Armiñana en agraïment pel nomenament de Fill Predilecte


dimarts, 28 de març del 2023

Llibre de les actes de l'Assemblea d'Història de la Ribera (Alberic 2021), secció miscel·lània


Dimecres passat, 21 de març, es presentaren les actes de la secció miscel·lània de la XIX Assemblea d'Història de la Ribera, celebrada a Alberic en novembre de 2021. El llibre ha estat editat per l'editorial de la Universitat Politècnica de València, a cura de Vicent Giménez Chornet. En el llibre hi ha la meua xicoteta aportació, que tracta bàsicament de donar a conéixer l'existència, i ubicació bastant precisa, del que va ser El molí de la Senyoria del Tossalet.

A continuació del molí de l'Énova estava el del Tossalet

El cas és que, fins ara, no tenia coneixença d'un molí del Tossalet, i sempre havia pensat que molt probablement, igual que Berfull i Rafelguaraf tenien els seus propis molins, o siga, els molins de les senyories respectives, també el Tossalet havia de tindre el seu propi. I d'això va la cosa, a més d'afegir un glossari de paraules relacionades amb el desaparegut ofici de la molineria.

Si esteu interessats, es pot adquirir el llibre directament de l'editorial de la Universitat Politècnica de València (són 30 euros), o se'l podeu descarregar bé complet o bé el capítol que vos interesse en format pdf des del lloc web:

https://monografias.editorial.upv.es/.../ehl/issue/view/80.

dilluns, 6 de febrer del 2023

Passeig entre Rafelguaraf, Barxeta i el Pla de Corrals

Lloc on la llegenda situa la mort dels dos germans bandolers

 Dissabte 28 de gener, Empar i jo férem un passeig per llocs on transcorre la meua novel·la RODERS. Però... molt ben acompanyats per Maria Josep Escrivà, la poeta saforenca més reeixida de totes les que hi ha a hores d’ara, dit sense ànim de menystenir-ne a cap altra. I és que, amb Maria Josep teníem compromés visitar tres llocs: 1, on moriren dos bandolers, germans, segons una llegenda coneguda i compartida entre Barxeta i Rafelguaraf; 2, les Cases Escrivà, al terme de Barxeta, que també té un protagonisme especial en la narració, i 3, la casa Corrals, que també és un punt rellevant en la història i que als tres ens va alegrar molt que estiguera rehabilitada (sembla com si es volguera fer un ressort o alguna cosa pareguda). Després férem un tomb, perquè està l’entrada de la carretera d’accés en obres, així que tot circuint anàrem pel camí de la Muntanya fins a retornar al Pla de Corrals per la placeta dels Catxaps. I ja dinàrem al bar de Dalt. Andreu, un xicot de Bellreguard atent i amable, ens va servir un dinar que trobàrem molt bo.

A les Cases Escrivà, amb el Buixcarró al fons

Vista general del Pla de Corrals