De mapes i tot això

 M'estic distraient estos dies en un article titulat Dos personatges Gastaldi. I és que l’estiu de 2023 la meua filla va estar uns dies a Venècia d’on em va portar com a record de la seua estança un llibre comprat a la llibreria Aqua Alta. I em va encertar el detall de totes totes, perquè m’agrada molt la cartografia i més encara la referida a qualsevol època passada com més antiga millor. El cas és que, donant una primera ullada així per damunt damunt, quina seria la meua sorpresa que vaig trobar unes referències a un cartògraf italià molt important del segle XVI anomenat Giacomo Gastaldi. Cognom italià que em va fer pensar de seguida amb un Gastaldi carcaixentí. Doncs bé, pel temps que va viure, entre 1500 i 1566, és que em pregunte si potser aquest Gastaldi arribaria a conéixer a Anthonie Van den Winjgaerde, dibuixant flamenc, pintor de cambra del rei Felip II, que sembla que va nàixer a Anvers entorn l’any 1520. La tasca principal de Winjgaerde esdevingué un inventari gràfic de les grans ciutats espanyoles i concretament les de la Corona d’Aragó, que les recorregué en 1563... Hom l’ha anomenat el millor topògraf del seu temps, però la qualificació que més li escau és la de stadschilder, pintor de ciutats. No és cap exageració qualificar les panoràmiques de 1563 com la més sensacional aportació a la nostra iconografia geogràfica i arquitectònica (Les vistes valencianes d'Anthonie van den Winjgaerde. Vicenç M. Rosselló, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València 1990). I relacionat amb açò podeu també veure l'entrada del 29 d'octubre de 2010.

La darrera presentació i potser alguna més, malgrat tot.

Amb Aida Lastras i David Vidal (el Petit Editor)

Intervenció de l'Alcaldessa de Rafelguaraf, i part del públic assistent

Dijous passat presentàrem Arròs a la cubana a Rafelguaraf. Tenint en compte que és un poble xicotet, i que a molts/es a l'hora de la veritat se'ns presenta una qüestió o altra que ens impedix estar presents en actes com este, la veritat és que vam tindre una assistència que podríem qualificar d'èxit. Jo soc un mal alfarrassador, però potser n'hi hauria més d'una cinquantena de persones; i cal dir que algunes d'elles vingueren de Carcaixent, Manuel i l'Énova. La bona qüestió és que entre familiars, amics i altres més incondicionals ens sentírem molt a gust. Crec que la presentació no es va fer gens pesada. A més, al final, entre Aida (que demostra qualitats) i David (que té una experiència més que acreditada) feren una xicoteta mostra-lectura de la relació epistolar entre el soldat protagonista que es troba a Cuba en la guerra d'independència, i sa mare, una dona avançada al seu temps que li escriu en nom de la família des de Carcaixent. Per a algunes persones, segons digueren, els va resultar commovedor. A mi també m'ho va paréixer, la veritat. En tot cas, continuarem les presentacions. Dijous 27, a les 19 hores a la Biblioteca Municipal de Carcaixent, i, més endavant, si es dona el cas, anirem a algun altre lloc. I això malgrat els vents que corren -negatius per a les publicacions en la nostra llengua- com en la frase castellana "malos tiempos para la lírica".

Arròs a la cubana

Arròs a la cubana és el títol de la meua darrera novel·la. Ha estat feta a quatre mans, gràcies a la col·laboració d'una nova escriptora, Aida Lastras, a qui li desitge bona fortuna en aquest món tan difícil de la literatura en la nostra llengua. Ara bé, pel que fa al títol us avise que no és de gastronomia; calia dir-ho?

Es tracta d'una idea que tenia de fa molts anys, que per diverses circumstàncies estava parada i sense avançar. Però, tal com han fet molts autors/es, durant el temps de la pandèmia maleïda, l'acabàrem d'embastar, repassar i tota la tasca posterior, fins a arribar al bon port de la publicació. Publicació que en aquesta ocasió ha estat possible gràcies a el PETIT editor, David Vidal, que a més a més és rapsoda i més coses. Un carcaixentí que porta deu anys ja d'experiència en aquest món de la cultura, que ha tingut l'atreviment d'editar-la. Espere que no se n'haja de penedir i que recupere la inversió amb escreix.

De moment us avance que prompte començarem a fer algunes presentacions, que oportunament comunicaré i comunicarà l'editorial. Pel que fa a Rafelguaraf, com totes les altres obres meues, la podeu trobar ja a la drogueria Tisery (Carrer Jaume I, núm. 11). Sí, a la drogueria, perquè quasi com si fora una metàfora la cultura hui en dia és com una droga que es ven en llocs impensables o semiocults, considerant que en condicions "normals" s'hauria de vendre en una llibreria o, almenys, en una papereria. En fi, estimats/es, molta salut i bones lectures per somniar en un món millor.

Despoblats moriscos valencians

El servei de Publicacions de la Universitat d'Alacant ha publicat recentment, dins la sèrie l'Ordit, el llibre Despoblats moriscos valencians d'Isaac Donoso (ed.). Es tracta d'una obra en què han col·laborat historiadors i investigadors com Josep A. Gisbert, Ferran Esquilache, Miguel del Rey, Alba Soler, Carolina Doménech-Belda, Manuel Lomas, Alejandro Ramos, Francisco Franco-Sánchez, José Luis Luri i Antonio Torres, tots ells amb diversos articles d'interés sobre temàtica morisca valenciana. Però, a més a més, també han escrit precisament sobre diversos despoblats moriscos valencians, de nord a sud del nostre territori: Miguel Tolosa i Enrique Catalán (sobre Benisuleima o Suera Alta, a la comarca de la Plana Baixa), Angel López (sobre l'alqueria de l'Olla, al municipi de Marines, el Camp de Túria), Ignacio Gironés Guillem (sobre Berfull, a Rafelguaraf, la Ribera Alta), Ferran García-Oliver (sobre la Valldigna o vall d'Alfàndec, la Safor), Isaac Donoso (sobre la vall de Gallinera, la Marina Alta), i Toni Pont (sobre Tàrbena, la Marina Baixa).

Doncs bé, en concret entre les pàgines 97 a 104, com deia, apareix un article molt interessant del catedràtic d'Història Ignacio Gironés, que va exercir la docència sobretot en un institut d'Ontinyent que ara mateix no recorde el nom. Gironés és un gran investigador sobre els moriscos, i especialment sobre els morisquets. Amb aquest historiador tinc el plaer de tindre una relació d'amistat que, si no m'equivoque, va començar a partir que s'interessara per Berfull crec que per haver llegit la novel·la Adeu a Berfull.

Amb l'historiador Ignasi Gironés, a l'hort de Ferreres

Siga com siga, en el seu article, com també en els de la resta d'articulistes, pareix que per abreujar i acurtar l'extensió dels textos, no s'han inclòs les referències bibliogràfiques així com les notes a peu de pàgina; cosa que deixa un poc coixa la informació als possibles lectors/es. Però, com dic, pel que fa a Berfull el professor Gironés descriu diversos aspectes sobre el despoblat, aportant informació d'alguns aspectes puntuals que jo desconeixia i dels quals prenc bona nota. En tot cas, Despoblats moriscos valencians és un llibre molt agradable de llegir, que recomane a tots a qui us puga interessar la temàtica morisca.

Adéu al foc de llenya

Fa uns dies he tornat a veure la pel·lícula La recerca del foc, de l'any 1981. I la vaig tornar a mirar amb atenció i em va distraure, no em va desagradar, no. Xe, i el vellet aquell que cau en l'aiguamoll i s'apaga el foc?, es mereixia que tota la tribu li hageren fet un parell de bascollades. En fi, gracietes a banda, els historiadors especialistes en prehistòria li trobaren multitud de defectes. Però entenc que es tractava d'un film que, tot i que sembla que pretenia ser colpidor fa quaranta-tres anys, no deixava de ser això, un guió per fer una pel·lícula i prou i s'ha acabat, sense ajustar-se el màxim possible als coneixements científics d'aleshores. La intenció seria traure diners, com supose que ho són totes o quasi totes les que es diuen o qualifiquen d'històriques.

I a propòsit del foc, vull dir, sobre la calefacció d'una casa mitjançant la llenya, que a mitjans de febrer passat he donat per finalitzada l'etapa de calefacció clàssica de ma casa, amb els troncs de llenya i branquetes que enceníem en la llar, o siga, en l'eixumenera. Motius? Per la meua edat; perquè la llenya l'havia de comprar (no en tinc de pròpia); perquè agafàvem (Empar i jo) una bona acalorada (ja sabeu allò que et calfes dos voltes) entrant-la i apilant-la en el que eren els baixos de la pallissa. Però també per altres incomoditats com la runa i tota mena de "bitxets" que porten les soques i branques; perquè tots els anys havíem de netejar el fumeral... Total, que aquestes imatges són les darreres que he fet amb foc de llenya. Ens hem decidit per substituir la calefacció central de casa per una cosa semblant, allò que diuen de pèl·lets. Cert és que no és tan bonic, ni fa companyia com el foc de llenya convencional, a l'antiga. Però, de cara a la vellea ens hem fet còmodes i ens llevem d'obligacions i esforços. I sobretot perquè a casa jo era quasi en exclusiva el guardià del foc. Perquè la gent jove, vaja, estic segur que ni tan sols saben encendre (com no siga ajudats amb mètodes ràpids de supermercat), ni controlar el foc, atiant-lo si fa falta, ni netejar ni res de res. Així que, decidit: anem a una cosa de prou més fàcil i a vore vindre.

Revistes de Castelló i les Énoves

A la subcomarca de Castelló i les Énoves (Ribera del Xúquer) hi ha a un parell de revistes, si més no, editades en paper que mantenen viva la flama de la nostra llengua i cultura; i no sé si n’hi haurà alguna més que desconec. Sí que hi ha alguns butlletins d'informació local, com el Miragall (de Castelló) i Serratella (de la Pobla Llarga); però són digitals, i, òbviament, de caràcter exclusiu sobre eixes poblacions pel que fa als continguts. Estes dos revistes a què em referisc són La bellota (Revista d'informació i opinió de Manuel i l’Énova), que està en procés de digitalització de tots els números editats. I l'altra, més recent, és el Síndic (Revista d'Estudis de Castelló) que tot i que està més centrada en temes de la localitat, no obstant això, està oberta a la resta de la subcomarca, a l'antic terme de Xàtiva i a la Ribera. I cal que diga, a propòsit d'açò, que fa uns anys, en 2016, es va publicar el número 0, i únic, d'una altra revista, La Comuna, que si no recorde mal va nàixer amb la mateixa intenció (encara que en eixe número no hi va participar Castelló), i que no va tindre continuïtat.

Però, com deia, pel que fa a La bellota, ara mateix continua endavant, que enguany ha fet els 28 anys, i que començà sent només sobre Manuel i després passaria a denominar-se de Manuel i l’Énova. Doncs bé, amb esta primera he col·laborat si no m'equivoque des de l’any 2000. Quant a el Síndic, pel que he pogut comprovar en els dos primers números editats, naix amb una intenció més “rigorosa” o "ambiciosa" pel que fa als seus continguts (sense desmeréixer l'interés de molts articles publicats en La bellota). I el cas és que, ara, amb la revista de Castelló miraré de presentar-los algun text. En fi, siga com siga, els desitge salut i llarga vida a les dos revistes de la Comuna. Per cert, a propòsit de la paraula comuna vull fer una observació final, ¿cal que recorde que esta paraula és perquè fa referència a la Séquia Comuna de l'Énova i no per una qüestió política o ideològica?

Dolços de les festes de Nadal i Any Nou

De fa molts anys que, quan venen les festes de Nadal i Any Nou, sempre em retornen a la memòria els anys de la infantesa i adolescència -potser l'època en què les persones som més felices. I una de les coses que més enyore, si deixem a banda la mancança de les persones estimades que ja no estan entre nosaltres, és quan a casa feien els dolços típics per a les festes nadalenques i de l'any nou. Aquests dolços a què em referisc eren els torrons de cacau, els pastissets de moniato i les coques o mantegades de sagí, encara que n'hi havia altres com les coques cristines, les coques de glòria, els rotllets d'anís; per a mi els dos primers els que més m'agradaven.

És admirable que les persones recordem, gràcies als arxius de la memòria gustativa, el sabor d'aquelles menges que més ens agradaven. Encara que aquests de què escric no siguen dolços molt elaborats, d'aquells molt lluidors com si foren de pastisseria. O potser precisament per això és que els recorde ben bé, per ser uns humils dolços casolans, els únics que teníem a l'abast perquè pels nascuts pels anys 50 (Mare de Déu, del segle passat) eren uns temps sense dubtes molt difícils i complicats en tots els aspectes.

Torrons de cacau fets pel meu cosí Vicent Mompó

De normal es queden més durs

Doncs bé, a propòsit d'açò, em pregunte si a Rafelguaraf o arreu dels pobles de la Comuna (les Énoves, i fins i tot Castelló) si hi haurà un forn o empresa familiar que facen torrons de cacau i pastissets de moniato. Sí, ja sé que em direu que en els supermercats n'hi ha, de pastissets de moniato, no de torrons de cacau. Però... on va a parar, si els comparem amb els que es feien a casa! Recorde que l'associació d'ames de casa de Rafelguaraf va publicar, en desembre de 1991, un opuscle sense paginar en què es feia referència a aquests dolços i a altres menjars típics de l'època, incloent-hi les receptes d'algunes dones rafelguarafines que van col·laborar.

Foto baixada de la web d'Udol, per molt pareguts als que recorde

Per part de la família de ma mare, sols ma tia Maria, molt més aficionada a fer dolços, en feia tots els anys fins que l'edat i la salut li ho van permetre. Fins i tot li vaig suggerir en un parell d'ocasions si s'atreviria a fer la prova de fer "pastissets d'arnadí"; és a dir, fer els pastissets de Nadal amb la pasta de l'arnadí... però ja estava massa major i potser també desmotivada. No sé, igual n'hi haurà, com també n'hi ha de "cabello de ángel".

Bon Nadal 2023 i Feliç Any Nou 2024

Estimats i estimades, amigues i amics, familiars, veïns i veïnes, coneguts i saludats, a totes i a tots vos desitge que tingueu un BON NADAL 2023 i un FELIÇ ANY NOU 2024... Però sobretot sobretot que vinga ben carregat de PAU i que s'acaben ja totes les guerres.

Dibuix de la meua estimadíssima Flàvia

Llibre de les actes de l'Assemblea d'Història de la Ribera (Alberic 2021), secció monogràfica

 El dimecres 13 de setembre es presentaren a Alberic les actes de la secció monogràfica de la XIX Assemblea d'Història de la Ribera, celebrada a aquella població en novembre de 2021. El volum ha estat editat per la Universitat de València, Vicent Giménez Chornet (ed.). En aquest llibre hi ha la meua aportació titulada Història i llegenda. El barranc dels Dos Germans, que tracta de donar a conéixer una llegenda que forma part de la cultura popular. De manera que, a partir d'un topònim he intentat demostrar que està basada en part en fets reals, fent incidència en el probable origen i en la possible datació dels fets. Si vos interessa podeu descarregar-vos la informació per internet, però ara i ací vos puc resumir un poc la cosa dient-vos que:

    1. Contràriament al que pensava entre 2009 i 2013 -en base a l'estudi Bandolerisme a Barxeta. Bernat i els dos germans Escrivà-, un document de 1734 invalida, sense lloc a dubtes, que hagueren pogut ser els dos germans Francesc i Josep Escrivà Gregori, de Barxeta, els qui amb la seua mort originaren el topònim i la llegenda del barranc dels Dos Germans.

    2. Per la proximitat entre els fets de la Segona Germania (1693) i un acte de presa de possessió de Barxeta (1697), em sembla prou raonable pensar que en realitat més que de dos "germans", podria haver-se tractat de dos "agermanats" els qui serien els protagonistes del succés que originà el topònim i la llegenda. És a dir, no em pareix una simple especulació pensar que en 1693 podria haver ocorregut en aquell punt del barranc, o altre lloc molt pròxim, la mort de dos agermanats en un acte de violència propi del context de la Segona Germania.

    3. Finalment, i per establir una datació aproximada, podria haver fet en 2023 uns 330 anys -o poc menys- que va ocórrer el fet que donà origen al topònim del barranc dels Dos Germans, així com a la llegenda relacionada que vox populi crearia l'imaginari popular un temps després, tot i aprofitant l'existència d'unes taques rogenques al replanell del barranc per ubicar-hi el succés.

 

Abel Soler a Rafelguaraf

El pròxim dimarts 17 d'octubre, tindré el plaer de presentar (atenció, molt breument) a Rafelguaraf a l'historiador i filòleg albaidí Abel Soler, i això amb motiu de la presentació de la seua darrera obra publicada: Els noms dels pobles valencians. Origen i significat. L'acte tindrà lloc a la Biblioteca municipal, a les 19,00 hores. Esperem comptar amb l'assistència de la senyora Alcaldessa, Rafaela Aliaga Sendra, i/o Regidora de Cultura, Laura Gómez Carrié, i, naturalment, de totes les persones que vulguen acompanyar-nos.

Dir-vos ara, només, que el passat dia 6 d'octubre (a La Nucia) Abel Soler ha començat a presentar aquesta obra pertot arreu de pobles i ciutats valencianes. Com veureu, Abel ha començat una "tournée" que estic segur que més prompte o més tard farà per la gran majoria de poblacions. I el cas és que, per atzar, Rafelguaraf és un poble entre els primers (el passat 8 va estar a Eslida, i en els propers dies, a Cocentaina, Càlig, Palma de Gandia, Rafelguaraf, Alcoi, Pego, Gandia, Almoines, Petrer, Beniarrés...).

Així que, ja ho sabeu: tant per a rafelguarafins i rafelguarafines com pels pobles de la contornada més pròxima, ara és l'oportunitat de conéixer contat pel seu autor una obra tan interessant. A parer meu, serà una obra de referència d'ara endavant quant a l'origen dels topònims dels pobles i ciutats valencianes (incloent pobles més xicotets i pedanies).

Llibre de poesia de Robert Cortell

 

Hui he esmorzat amb l'estimat amic i company de lletres carcaixentí Robert Cortell. Però, a més, m'ha regalat un exemplar del seu darrer llibre publicat, Memòria de la llum, obra guanyadora del VI Premi de Poesia "Torre de Piles" 2023. I ho ha estat ex-aequo amb una altra; obres que han estat publicades molt recentment per l'editorial Edicions del Sud, de Manel Arcos. Com sempre hem estat un parell d'hores xarrant d'unes coses i altres, arreglant el món com fem tothom mentre gaudim d'un temps d'esplai al mateix temps que esmorzem. Bé, hem esmorzat quasi de miracle, perquè a Rafelguaraf hui no hi havia cap bar obert, i l'únic que donava servei, el Trànsit, a l'entrada de la població, estava que no donaven l'abast, que els cambrers i gent de la cuina bé que s'han guanyat el sou.

En tot cas, com molts de vosaltres ja sabeu, Robert Cortell, nascut a Carcaixent en 1958, és llicenciat en Dret i lletrat de la Sindicatura de Comptes. Entre la seua obra poètica, trobem Jocs d'ambigú (2001), Als volts del desconcert (2003), Subtils desenganys (Premi Marc Granell de 2008). Otras voces (2010) i Hores ingrates (Premi Ibn Jafadja de 2014). També té publicats dos reculls de contes, La societat benestant: Quinze històries al descobert (2001, reeditat en 2016) i Històries amb un gat (2003), i l'obra de teatre infantil El cas de les esqueles (2002).

Segons que diu la contraportada interior: "el seu nou poemari, Memòria de la llum, recull els versos que ha escrit durant els últims anys. Alguns poemes del llibre estan inspirats en obres pictòriques, però tots ells ens parlen de la llum interior que ens empeny a crear il·lusions efímeres o ardents i, amb el pas del temps, clarividents. És una poesia on els conceptes naveguen com formes capricioses que, a partir de la reflexió, es deixen portar per la lògica de les emocions".

En fi, que hui mateix comence a llegir-lo, alhora que us el recomane perquè estic segur que per als més aficionats a la poesia us agradarà; això, és clar, si teniu a bé comprar-lo i llegir-lo. Supose que aquesta pròxima tardor serà presentat a Carcaixent, el seu poble i també el meu, on espere tindre el plaer de retrobar-nos.

Com una metàfora de la societat actual

A Barxeta, poble de gent treballadora que al llarg de la seua història sempre s'ha significat per la llibertat i per viure amb la major dignitat possible, algú va tindre la feliç idea de posar uns taulellets ceràmics a l'entrada de la Biblioteca Municipal, en què figura una frase d'una de les rondalles valencianes del gran escriptor Enric Valor i Vives.

Diu textualment: "Vet ací en aquell temps que les bèsties parlaven i les persones callaven".

El cas és que, ara mateix, em sembla com una trista i molt lamentable metàfora del mal vent que pareix que vullga predominar en la societat actual. I ho dic perquè, quan arriben a manar polítics de barra de bar, molts d'ells sense estudis ni una formació cultural mínima, que fins i tot s'atreveixen a donar lliçons com si foren catedràtics... malament va la cosa pel que fa a la cultura en general, per la llibertat, per la diversitat, pel respecte, per la no violència contra les dones, i segurament per moltes coses més.