Llibre de les actes de l'Assemblea d'Història de la Ribera (Alberic 2021), secció monogràfica

 El dimecres 13 de setembre es presentaren a Alberic les actes de la secció monogràfica de la XIX Assemblea d'Història de la Ribera, celebrada a aquella població en novembre de 2021. El volum ha estat editat per la Universitat de València, Vicent Giménez Chornet (ed.). En aquest llibre hi ha la meua aportació titulada Història i llegenda. El barranc dels Dos Germans, que tracta de donar a conéixer una llegenda que forma part de la cultura popular. De manera que, a partir d'un topònim he intentat demostrar que està basada en part en fets reals, fent incidència en el probable origen i en la possible datació dels fets. Si vos interessa podeu descarregar-vos la informació per internet, però ara i ací vos puc resumir un poc la cosa dient-vos que:

    1. Contràriament al que pensava entre 2009 i 2013 -en base a l'estudi Bandolerisme a Barxeta. Bernat i els dos germans Escrivà-, un document de 1734 invalida, sense lloc a dubtes, que hagueren pogut ser els dos germans Francesc i Josep Escrivà Gregori, de Barxeta, els qui amb la seua mort originaren el topònim i la llegenda del barranc dels Dos Germans.

    2. Per la proximitat entre els fets de la Segona Germania (1693) i un acte de presa de possessió de Barxeta (1697), em sembla prou raonable pensar que en realitat més que de dos "germans", podria haver-se tractat de dos "agermanats" els qui serien els protagonistes del succés que originà el topònim i la llegenda. És a dir, no em pareix una simple especulació pensar que en 1693 podria haver ocorregut en aquell punt del barranc, o altre lloc molt pròxim, la mort de dos agermanats en un acte de violència propi del context de la Segona Germania.

    3. Finalment, i per establir una datació aproximada, podria haver fet en 2023 uns 330 anys -o poc menys- que va ocórrer el fet que donà origen al topònim del barranc dels Dos Germans, així com a la llegenda relacionada que vox populi crearia l'imaginari popular un temps després, tot i aprofitant l'existència d'unes taques rogenques al replanell del barranc per ubicar-hi el succés.

 

Abel Soler a Rafelguaraf

El pròxim dimarts 17 d'octubre, tindré el plaer de presentar (atenció, molt breument) a Rafelguaraf a l'historiador i filòleg albaidí Abel Soler, i això amb motiu de la presentació de la seua darrera obra publicada: Els noms dels pobles valencians. Origen i significat. L'acte tindrà lloc a la Biblioteca municipal, a les 19,00 hores. Esperem comptar amb l'assistència de la senyora Alcaldessa, Rafaela Aliaga Sendra, i/o Regidora de Cultura, Laura Gómez Carrié, i, naturalment, de totes les persones que vulguen acompanyar-nos.

Dir-vos ara, només, que el passat dia 6 d'octubre (a La Nucia) Abel Soler ha començat a presentar aquesta obra pertot arreu de pobles i ciutats valencianes. Com veureu, Abel ha començat una "tournée" que estic segur que més prompte o més tard farà per la gran majoria de poblacions. I el cas és que, per atzar, Rafelguaraf és un poble entre els primers (el passat 8 va estar a Eslida, i en els propers dies, a Cocentaina, Càlig, Palma de Gandia, Rafelguaraf, Alcoi, Pego, Gandia, Almoines, Petrer, Beniarrés...).

Així que, ja ho sabeu: tant per a rafelguarafins i rafelguarafines com pels pobles de la contornada més pròxima, ara és l'oportunitat de conéixer contat pel seu autor una obra tan interessant. A parer meu, serà una obra de referència d'ara endavant quant a l'origen dels topònims dels pobles i ciutats valencianes (incloent pobles més xicotets i pedanies).

Llibre de poesia de Robert Cortell

 

Hui he esmorzat amb l'estimat amic i company de lletres carcaixentí Robert Cortell. Però, a més, m'ha regalat un exemplar del seu darrer llibre publicat, Memòria de la llum, obra guanyadora del VI Premi de Poesia "Torre de Piles" 2023. I ho ha estat ex-aequo amb una altra; obres que han estat publicades molt recentment per l'editorial Edicions del Sud, de Manel Arcos. Com sempre hem estat un parell d'hores xarrant d'unes coses i altres, arreglant el món com fem tothom mentre gaudim d'un temps d'esplai al mateix temps que esmorzem. Bé, hem esmorzat quasi de miracle, perquè a Rafelguaraf hui no hi havia cap bar obert, i l'únic que donava servei, el Trànsit, a l'entrada de la població, estava que no donaven l'abast, que els cambrers i gent de la cuina bé que s'han guanyat el sou.

En tot cas, com molts de vosaltres ja sabeu, Robert Cortell, nascut a Carcaixent en 1958, és llicenciat en Dret i lletrat de la Sindicatura de Comptes. Entre la seua obra poètica, trobem Jocs d'ambigú (2001), Als volts del desconcert (2003), Subtils desenganys (Premi Marc Granell de 2008). Otras voces (2010) i Hores ingrates (Premi Ibn Jafadja de 2014). També té publicats dos reculls de contes, La societat benestant: Quinze històries al descobert (2001, reeditat en 2016) i Històries amb un gat (2003), i l'obra de teatre infantil El cas de les esqueles (2002).

Segons que diu la contraportada interior: "el seu nou poemari, Memòria de la llum, recull els versos que ha escrit durant els últims anys. Alguns poemes del llibre estan inspirats en obres pictòriques, però tots ells ens parlen de la llum interior que ens empeny a crear il·lusions efímeres o ardents i, amb el pas del temps, clarividents. És una poesia on els conceptes naveguen com formes capricioses que, a partir de la reflexió, es deixen portar per la lògica de les emocions".

En fi, que hui mateix comence a llegir-lo, alhora que us el recomane perquè estic segur que per als més aficionats a la poesia us agradarà; això, és clar, si teniu a bé comprar-lo i llegir-lo. Supose que aquesta pròxima tardor serà presentat a Carcaixent, el seu poble i també el meu, on espere tindre el plaer de retrobar-nos.

Com una metàfora de la societat actual

A Barxeta, poble de gent treballadora que al llarg de la seua història sempre s'ha significat per la llibertat i per viure amb la major dignitat possible, algú va tindre la feliç idea de posar uns taulellets ceràmics a l'entrada de la Biblioteca Municipal, en què figura una frase d'una de les rondalles valencianes del gran escriptor Enric Valor i Vives.

Diu textualment: "Vet ací en aquell temps que les bèsties parlaven i les persones callaven".

El cas és que, ara mateix, em sembla com una trista i molt lamentable metàfora del mal vent que pareix que vullga predominar en la societat actual. I ho dic perquè, quan arriben a manar polítics de barra de bar, molts d'ells sense estudis ni una formació cultural mínima, que fins i tot s'atreveixen a donar lliçons com si foren catedràtics... malament va la cosa pel que fa a la cultura en general, per la llibertat, per la diversitat, pel respecte, per la no violència contra les dones, i segurament per moltes coses més.

Pintures en Sant Roc de Ternils

 

Només dir-vos que hi ha un video molt interessant del que ha sigut Regidor de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Carcaixent, Pasqual Pastor "Boqueta". Tot un senyor artista que va començar la seua trajectòria professional com a ensenyant a la ciutat de Mérida, i que després va tornar a terres valencianes (Benifaió, a l'IES Enric Soler i Godes), per acabar donant classe al seu poble de naixença (a l'IES Arabista Julià Ribera). Ara tanca la seua etapa en política com a regidor que ha sigut en representació del Partit Socialista del País Valencià.

Doncs bé, és un video de l'Ajuntament de Carcaixent en què s'explica el procés de treball fet pels especialistes per a recuperar les pintures que representen un Sant Sopar, bàsicament. En fi, jo és que li tinc un especial record per qüestions literàries (Cendres de Ternils) a aquesta ermita, tal com es diu ara. En fi, com molts de vosaltres sabeu és una església que es diu "de conquesta", del temps del rei Jaume I, d'estil gòtic. I no entre en més detalls sobre la seua història perquè bé ho podeu llegir per exemple a la viquipèdia, entre molts altres llocs. Com no sé posar el video ací, si us abelleix, proveu a veure'l en la meua pàgina del facebook (Vicent Sanxis).

Per terres de Soria i Burgos

Arc romà de Medinaceli

Entre finals d'abril i primers de maig he fet un viatget amb Empar i els amics Joan i Eva. Un viatge d'aquells econòmics, en autobús amb guia, etc., per terres de Soria i Burgos. Una escapadeta, vaja. La veritat és que, llevat que de matí i al capvespre feia bastant frescor, l'oratge es va portar prou bé, tenint en compte que pertot arreu semblava que ja havia arribat l'estiu. Ara bé, de camí a Soria, a primeres hores del matí es veia eixir el fum de les eixumeneres, i a la ciutat no em va sobrar res de roba perquè feia un vent més que fresc. El cas és que gaudírem veient bona cosa de pobles amb cases fetes en gran mesura amb materials nobles: pedra, fusta, ferro... com a altres parts de l'estat: Albarracín, la Alberca,... Vaja, que m'ha sorprés bastant tota aquella zona amb pobles que semblen estar quasi en l'edat medieval: Medinaceli, Almazán, Silos, Soria, Covarrubias, el Burgo de Osma, Calatañazor.

Una plaça de Covarrubias

En Covarrubias m'he assabentat d'una història sobre una princesa de Noruega (Cristina) que a mitjans del segle XIII es va casar amb Felipe, germà del rei Alfonso X de Castilla. Si jo estiguera clavat en el món de les agències de viatges, ja estava informant els noruecs que viuen per la Marina perquè visiten aquell poble tan bonic.

Casa de Calatañazor

I de Calatañazor, què dir? Doncs que vaig recordar quan de xiquet estudiava que Almanzor va ser derrotat en els camps de Calatañazor. Però no sabia que era el nom d'un poble; pensava en un paratge, el nom d'una comarca o alguna cosa així. Allí vaig veure un home major, vull dir més major que jo; duia una mena de txapela i estava a la porta d'una de les cases més necessitades de rehabilitació, o això em va semblar. L'home no es mostrava gens sorprés per la quantitat de visitants que havien envaït el seu poble. Si no haguérem anat amb el temps just m'haguera agradat parlar amb ell. En fi, quant que desconec de la realitat històrica, social i econòmica d'altres zones de la península. Siga com siga, si vos he de ser sincer, a tots o la gran majoria dels llocs que vaig de visita... quasi sempre em quede en la sensació que m'agradaria tornar.

La Laguna Negra

Sobre l'artista Vicent Armiñana Català

Un selfi amb l'artista

Estic acabant d'enllestir una comunicació per a la pròxima Assemblea d'Història de la Ribera, que enguany tindrà lloc a Polinyà de Xúquer durant la primera quinzena de novembre, i en concret la presentaré a la secció monogràfica que tracta del Patrimoni artístic. Art i artistes a la Ribera. El treball, titulat provisionalment Notes biogràfiques de Vicent Armiñana Català l'he estructurat així: Estudis i formació. El seu treball docent. Comentaris i valoracions (De l'obra pictòrica i D'altres tècniques). A mode de resum. Premis i Distincions. Exposicions i Obres en propietat, i, òbviament, Bibliografia i Imatges.

Amb aquesta finalitat he tingut el plaer de parlar amb l'artista al seu pis, a Rafelguaraf, a més d'estar en contacte per telèfon amb ell per puntualitzar o aclarir algun dubte. La veritat és que les ocasions en què he parlat en Vicent sempre m'ha donat la sensació que el temps passa volant i que gaudisc molt de la seua conversació. 

En fi, el cas és que considere que el pintor, dibuixant, gravador, aquarel·lista i escultor Vicent Armiñana Català és un d'aquells artistes que hom diu que naixen amb unes qualitats innates, i amb el reforç que dona una bona formació clàssica arriben a dominar moltes tècniques i estils, sent difícil "encasellar-los" en una única especialitat. Per això és que els qualificatius "artista i clàssic" em semblen adequats per definir el cas d'aquest gran artista valencià -rafelguarafí de naixement i murcià de residència-. Un gran artista que, dedicat tota la seua vida a les arts plàstiques, ha produït una quantitat ingent d'obres d'art d'alt nivell mereixedores d'estar en museus i col·leccions destacades, com és el cas. I en part per això és que l'Ajuntament de Rafelguaraf el va homenatjar, a parer meu molt merescudament, nomenant-lo Fill Predilecte de Rafelguaraf. Si voleu llegir un poc més sobre açò últim, podeu veure l'entrada que vaig posar en data 4 d'octubre de 2013, titulada I Concurs de Pintura Ràpida i Homenatge a Vicent Armiñana Català.

Quadre regalat per V. Armiñana en agraïment pel nomenament de Fill Predilecte

Llibre de les actes de l'Assemblea d'Història de la Ribera (Alberic 2021), secció miscel·lània

Dimecres passat, 21 de març, es presentaren les actes de la secció miscel·lània de la XIX Assemblea d'Història de la Ribera, celebrada a Alberic en novembre de 2021. El llibre ha estat editat per l'editorial de la Universitat Politècnica de València, a cura de Vicent Giménez Chornet. En el llibre hi ha la meua xicoteta aportació, que tracta bàsicament de donar a conéixer l'existència, i ubicació bastant precisa, del que va ser El molí de la Senyoria del Tossalet.

A continuació del molí de l'Énova estava el del Tossalet

El cas és que, fins ara, no tenia coneixença d'un molí del Tossalet, i sempre havia pensat que molt probablement, igual que Berfull i Rafelguaraf tenien els seus propis molins, o siga, els molins de les senyories respectives, també el Tossalet havia de tindre el seu propi. I d'això va la cosa, a més d'afegir un glossari de paraules relacionades amb el desaparegut ofici de la molineria.

Si esteu interessats, es pot adquirir el llibre directament de l'editorial de la Universitat Politècnica de València (són 30 euros), o se'l podeu descarregar bé complet o bé el capítol que vos interesse en format pdf des del lloc web:

https://monografias.editorial.upv.es/.../ehl/issue/view/80.

Passeig entre Rafelguaraf, Barxeta i el Pla de Corrals

Lloc on la llegenda situa la mort dels dos germans bandolers

 Dissabte 28 de gener, Empar i jo férem un passeig per llocs on transcorre la meua novel·la RODERS. Però... molt ben acompanyats per Maria Josep Escrivà, la poeta saforenca més reeixida de totes les que hi ha a hores d’ara, dit sense ànim de menystenir-ne a cap altra. I és que, amb Maria Josep teníem compromés visitar tres llocs: 1, on moriren dos bandolers, germans, segons una llegenda coneguda i compartida entre Barxeta i Rafelguaraf; 2, les Cases Escrivà, al terme de Barxeta, que també té un protagonisme especial en la narració, i 3, la casa Corrals, que també és un punt rellevant en la història i que als tres ens va alegrar molt que estiguera rehabilitada (sembla com si es volguera fer un ressort o alguna cosa pareguda). Després férem un tomb, perquè està l’entrada de la carretera d’accés en obres, així que tot circuint anàrem pel camí de la Muntanya fins a retornar al Pla de Corrals per la placeta dels Catxaps. I ja dinàrem al bar de Dalt. Andreu, un xicot de Bellreguard atent i amable, ens va servir un dinar que trobàrem molt bo.

A les Cases Escrivà, amb el Buixcarró al fons

Vista general del Pla de Corrals

Alcover, collidor de paraules, al CEIP Vicente Blasco Ibáñez (Rafelguaraf)

 

Joan Cortés, explicant el quadern de treball per a Primària

A finals de novembre passat vaig tindre el plaer d’estar en una classe del CEIP Vicente Blasco Ibáñez, de Rafelguaraf, amb ocasió de la presentació d’un quadern de treball titulat Alcover, collidor de paraules, adaptat per a Primària, Secundària i Batxillerat, quadern o projecte educatiu dels professors Joan Cortés i Josep Daniel Climent. Una vegada acabada la classe, Joan em va facilitar un exemplar que vaig llegir després. I la veritat és que ho vaig trobar molt interessant, perquè jo, que no estic en el món de l'ensenyament, he pogut veure com, a partir de la recerca històrica, és que s’ha pogut dur a terme un projecte educatiu per a la seua aplicació didàctica.

La qüestió és que, en acabant, vaig esmorzar amb Joan Cortés, que havia fet la presentació, i parlant amb ell em vaig assabentar que de la visita de mossén Alcover a Rafelguaraf –una de les primeres que va dur a terme l’insigne lingüista–, no se sap amb quines persones va parlar per a fer els seus estudis lingüístics.

La família que vivia a l'hort de la Senyoria en 1884

Doncs bé, a aquest darrer respecte, ara i ací vull aportar una dada puntual. I és que, l'altre dia, regirant entre la paperassa de què dispose procedent de l’Arxiu Municipal de Rafelguaraf, he trobat una família que vivia a l’hort de la Senyoria en 1884, que pense que serien els hortolans. Família que estava formada per Joaquim Ordiñana Hernandis i Emilia Sanchis Casanova –ambdós de l’Énova, on va nàixer la filla major. Matrimoni que en aquell any tenien cinc filles: Emilia, Màxima, Matilde, Virginia i M.ª Teresa, amb 8, 6, 4, 2 anys i un mes d’edat, respectivament. Per tant, dèsset anys després –en 1901– quasi que amb tota seguretat mossén Alcover va parlar, si més no, amb Joaquím Ordiñana i Emilia Sanchis, però potser també amb alguna de les filles, si és que no havien canviat de residència. Per cert, Joaquím Ordiñana Hernandis va ser alcalde pedani del Tossalet en 1912 i entre 1916-1920.

Impressions d'un sopar

Potser seria més correcte dir, ara, Crònica tardana -molt tardana- d'un sopar d'aniversari. Com va ser el que celebràrem el 21 de novembre de 1997, al restaurant casa la Abuela, de Xàtiva, amb motiu del 25 aniversari de la promoció del Batxillerat 1971-72 de l'Institut Josep de Ribera. Són les meues impressions d'aquell sopar que fa poc vaig trobar regirant entre la paperassa pendent d'arxivar o de llançar al reciclatge. A penes unes notes embastades que vaig titular així. I no recorde si eren per revisar-les i utilitzar-les, o no, en un futur. En tot cas, siga com siga, ací les teniu.

"Molt puntualment arribe a casa la Abuela a les 21.35 h. per tal d'estar present al sopar. A l'arribada, a les portes, ja veig algunes cares conegudes. Estem uns instants embarrerats a l'entrada i al moment comencem amb un còctel de benvinguda. Salude a Josep Mª Doménech, de l'Énova, i a Vicent Estrela, de Llanera. Després veig més cares que van resultant-me familiars en el record. A altres, en canvi, és talment com si fora la primera vegada que els veig. Cal firmar en un llibre de registre. Ho faig i també pose el meu nom complet, l'adreça, telèfon, i conteste a una enquesta sobre si crec oportú fer aquesta reunió (sopar) amb caràcter anual o bianual. Pareix que la majoria hem dit que sí. Veig els bessons Parra, als altres bessons Sanchis, a Palop de Canals, a Perucho de Rotglà, a Benavent de Benigànim, a Toni Giner de Barxeta, a Salvador San Agustí de la Pobla Llarga, i a altres més de Xàtiva: Moscardó, Carrasco,... i a més d'altres pobles que anàvem a l'institut. Les fotos exposades són molt curioses. Estic en algunes i veig que n'hi ha que jo no les tinc; la majoria són del viatge de fi de curs a Andalucía i Ceuta.

Avisen que cal ajuntar-nos tots en un grup per fer-nos la foto de rigor (la que figura en l'entrada del 10 de maig d'enguany, dedicada a la professora d'Història). La sala no té condicions per a una quantitat d'unes 80 persones que alfarrasse que serem. Alguns seguts, la majoria dempeus. Al final, Estrela, jo i altres ens posem davant de tots, asseguts en terra. A la meua esquerra està el professor José Tormo, de Francés. El fotògraf fa vuit o nou fotos, i ja podem asseure'ns a les taules. M'ha tocat en una que estan Espí i Llopis del Genovés, el professor Iñíguez, de Matemàtiques, Moscardó, Palop, Alberto Pons Frígols i Toni Giner. En general no conec a la meitat de la gent, els altres sí que em diuen alguna cosa els seus semblants. Tothom amb qui parle ve a dir el mateix, vull dir, coses paregudes dels records de l'institut, etc. Salude al quesino, a una xica de Manuel, al periodista Ferran Belda, i a la professora d'Història (Leonor Sanz) a qui li faig obsequi d'un exemplar del meu llibre d'Història de Rafelguaraf, dient-li que siga indulgent perquè es tracta de l'obra d'un atrevit. La professora està contenta i s'ho agafa bé. Crec que s'ha alegrat molt.

Absències. No ha vingut Pepita Bertomeu. Per a una altra ocasió li ho recordaré i que se'n vinga amb mi. Em diuen d'algunes persones que no han pogut vindre, per motius de salut o altres més o menys desagradables. En la meua taula l'únic caràcter que no em sona molt és Llopis. Pons Frígols és tot un caràcter. Està de metge en quatre poblets relativament pròxims, que tots plegats no sé si fan ni 300 habitants, allà per la muntanya d'Alcoi. Diu que li agrada molt el que fa i que s'hi troba molt a gust. Pel que conta diria que se sent com un Déu per allà Balones, Tollos, Famorca i Benimassot? Conta diverses anècdotes, com un que té pagada una convidà(da) a tot el poble en el bar el dia del seu soterrament. També comenta una qüestió amb algun company que sembla està present al sopar i que el va marcar prou. Fuma molt. Li comente, de broma, que així no podrà "prohibir" als seus pacients que no fumen. Em contesta que ell no ho fa això, que únicament els assenyala la conveniència de no fumar.

Palop, que pareix estar esta nit molt bromista també és metge (otorrino) a Alcoi, en l'hospital públic, comenta amb Pons que a aquells que pregunten que si no fumen viuran més, els contesta que no, però que l'espera es farà més llarga. Total que entre uns i altres, contem una sèrie d'acudits, facècies o succeïts -que, ara, en 2022, no passarien la censura-. I es refereixen anècdotes sense parar. Com ara, un metge que a una pacient bastant grassoneta li deia, Maria, per al seu mal d'espatla cal que li facen fregues. Però que li les facen girant cap a la dreta, perquè si ho fan cap a l'esquerra se li "desenroscarà" el melic i li caurà el cul. Altre per l'estil, una dona vella i poc afavorida li deia al seu metge, ai, mire-m'ho per gust, ací baix tinc una coïssor. I li contesta, per obligació li ho miraré, però per gust! També un altre d'un metge que anava sempre amb dos gossets, que fins i tot visitava de vegades els pacients amb els animalets. I algú li va preguntar per què ho feia, i li va contestar perquè no digueren, quan l'animalet anara solt, ací va "el gos del metge". Pons diu que a ell sí li ho diuen, perquè té un de gos.

Espí és llaurador, Toni i Moscardó mestres, Palop i Pons metges, Llopis empleat de banca. A Palop li pregunte per Cañigral, que jo el vaig conéixer un poc quan vivia a Rafelguaraf, i em conta que va arribar a ser metge personal de Felipe González!

En fi, des de les 9.30 fins a les 2.45 de la matinada, en què Toni Giner i jo pleguem veles, és tot una conversació darrera una altra, sense parar, uns i altres, tot batalletes si voleu. Però no sé si he escoltat bé algunes de les coses que he apuntat tan sols un parell de dies després. Com per exemple, què es deia de Bernardo Vila, a propòsit de la policia? Què de la filla del croat? Què de... I és que no he pogut escoltar bé tot el que es comenta. De vegades la música està massa forta. Quan eixim a recollir la plaça de metacrilat de record, salude a Estrela i a tots en general, com un torero enmig de la plaça... Xe, què més he d'anotar? Una nit molt grata. D'aquelles que es queden en els racons de la memòria. Caldria repetir-ho. No sé ben bé amb quina freqüència, però. Altres coses a comentar: no recorde què es va dir d'un mausoleu, i les fotos en vida, i l'amic plorava; o un que va llogar els més alts per portar-lo en el soterrament; o els amors d'una farmacèutica i un rector de no sé quin poble."

Vicent Estrela, dels millors de la promoció

Salva San Agustí i senyora

Servidor, quan no tenia el bigot blanc

Un dia amb Maria Josep Escrivà

Dissabte passat hem tingut una visita molt especial, es tracta de Maria Josep Escrivà. Probablement la poeta més reeixida d’entre les poetes valencianes d’ara mateix; vull dir, que viuen en aquesta terra que diem nostra perquè l’estimem. I els qui em coneixeu potser es preguntareu qui soc jo per parlar del que no conec, o siga, per valorar tant una poeta? Doncs sí, és veritat, perquè no soc lector de poesia, ho reconec, mea culpa. Tinc moltíssimes mancances, i ser lector de poesia és una d’elles. A veure si puc esmenar aquesta falta. Maria Josep, nascuda al Grau de Gandia, poeta de la Safor, és una persona que conec una miqueta. I això des de fa uns quants anys pel seu treball en Edicions 96, a la Pobla Llarga; editorial on em publiquen algunes coses que escric. I la bona qüestió és que, Empar i jo, teníem pendent una visita seua des de feia temps. I per fi ha vingut el dissabte passat, 12 de novembre.

I, xe!, ens ha passat com en una rebuda a un càrrec religiós que comente en la novel·la Cendres de Ternils. Perquè quan anava a esperar a Maria Josep a la redona d'entrada a Rafelguaraf, venint de la Pobla Llarga, en això que rep una telefonada seua dient-me que estava arribant per la redona segons es ve des del Tossalet i l'Énova. Ja veus! I li dic com i de quina manera ha d'arribar a casa, alhora que m'adrece caminant cap allà, i just quan estic en l'encreuament del carrer Ateneu Musical, que veig que gira el cantó d'Hernán Cortés en el seu cotxe.

Així que, després d'unes breus salutacions, comencem de seguida un passeig ràpid, quasi d'arrapa-i-fuig, en cotxe. I anem de primeres a Berfull. Ai, Berfull!... Allí fem la primera parada i els primers comentaris, etc. A continuació anem a la vil·la romana de l'Énova, i el mateix, etc. Després a la pedrera romana, i igual, etc. Després, per l'hort de Galindo anem a veure un tram de les carrilades ibero romanes. I en acabant li mostrem un poc l'entorn dels horts de la Senyoria i de la Casa Blava. Per a, finalment, ja de tornada, apropar-nos a l'hort de la Senyoria, on parlem de la visita que va efectuar, fa 121 anys, mossén Antoni Mª Alcover i Sureda, aquell homenot mallorquí, religiós, intel·lectual fora sèrie, autor del diccionari Català, Valencià, Balear, etc.

I com ja no hi ha temps per a més, tornem a casa, on Empar fa una "paella amb pebrella" -que no em canse de reivindicar- i que sembla que a Maria Josep li ha agradat tant com a nosaltres. De fet, ací en les fotos hi ha la prova del delicte, com ella mateixa ha qualificat les fotos quan li les he enviat aquest matí.

Maria Josep Escrivà és una persona de tracte senzill, desvanida del que fa literàriament, com deu ser. Però que no està... "endiosada"? i per això, nosaltres, simples lectors que no entenem de quasi res i menys de poesia, en cap moment ens hem sentit incòmodes. En fi, si algú de vosaltres encara no la coneixeu, us recomane que cerqueu informació per internet o com siga sobre ella. Té una garbera d'obres i premis pertot arreu de les terres on es parla la nostra llengua. No debades es va doctorar en Filologia catalana amb una tesi sobre l'escriptor i poeta Josep Piera. Total, que hem tingut el plaer que ens haja visitat una personalitat de les nostres lletres.