Quan acabe de llegir l’última novel·la de l’escriptor alginetí Josep Lozano, Spagnoletto, publicada per l’editorial Afers, de moment se m’han ocorregut coses diverses, totes elogioses, però no sabia com ni de quina manera començar. Així que, com faig sovint, he anat escrivint algunes idees i observacions que he pres durant la lectura de l’obra, i contant-les segons se m’acudien a la imaginació, per a després repassar i ordenar les notes i intentar (almenys intentar-ho), que el que vull dir estiga el més ben expressat; o siga, que quede ben clar i comprensible.
Primer de tot, he de dir que jo he tingut la sort de conéixer personalment a Josep Lozano, amb qui durant uns anys coincidia primer a partir de l’estació de Benifaió-Almussafes anant en tren al treball a València, i a continuació de l’estació del Nord anàvem caminant cap a la plaça de la Mare de Déu. El cas és que, amb el pas del temps, entre unes coses i altres, li vaig prendre confiança. Perquè Josep és una persona de tracte afable, que malgrat ser tot un senyor escriptor no ho té gens "cregut", que parles amb ell com si fora una persona "normal" qualsevol. Per això és que vaig arribar a considerar-lo fins i tot com un amic o company més de feina i dedicació a l’escriptura. Encara que hi ha moltíssima diferència del seu nivell d’estudis i formació, i per tant de competència i de qualitat –a parer meu de la millor entre els millors escriptors del País Valencià–, amb qualsevol cosa que jo haja fet com a aficionat que soc també a escriure.
I no sé si faig bé en contar açò... Però potser no estarà de més que ho conte. Almenys perquè algunes persones arriben a entendre que, de vegades, la gestació d’una obra, des que l’autor la concep com en una primera idea encara poc definida, fins que arriba a plasmar-se en un text publicat, sovint és qüestió d’un període de temps molt gran. Mireu si serà el cas, que m’atreviria a dir que Josep Lozano duia en ment l’Spagnoletto una trentena d’anys, si més no. Perquè en data del 25 de març de l’any 2000, anàrem Lozano i el seu fill que llavors era un xiquet, l’escriptor carcaixentí Robert Cortell i jo mateix de volta per les dos ermites de Xàtiva: la de Santa Anna i la del Puig. I estant dalt de la segona, recorde vagament que li vaig comentar que allí amb tota seguretat que hauria estat Josep de Ribera quan seria xiquet. I li ho vaig dir perquè ja sabia del seu interés per literaturitzar el pintor xativí. Així que, fent ús d’un cert atreviment meu –la confiança a vegades dona fàstic– li vaig suggerir a Josep Lozano que en la novel·la que tenia prevista sobre el pintor xativí, podria dedicar unes línies a la nostra visita a l’ermita.
–Això està fet –o alguna cosa semblant crec que em va dir.
Molts anys després, l’any passat 2025, vaig anar al dinar de la trobada d’escriptors a l’Alcúdia, i a més de saludar-lo m’atrevisc a preguntar-li com portava el projecte de Ribera. I em diu que ho tenia acabat... i que seria qüestió de no molt de temps que es publicara. Però de nou m’atrevisc a dir-li.
–Recordes quan anàrem al Puig i et vaig suggerir...
–Sí, clar.
–I ho has posat?
–Doncs no, se m’ha despistat.
Bé, no sé si estes coses són massa confidencials, i igual no està bé que les conte. Ah!, i respecte a açò que estic dient, jo mateix tinc publicada una xicoteta referència en Dellà lo riu Xúquer: “el bon amic Josep Lozano, a qui vaig burxar a traure alguna menció en una futura obra en què es troba posat, li esmentava la possibilitat de fer referència o relacionara al personatge principal amb aquesta ermita del Puig. Lozano en un moment donat va dir que ho tenia clar. La veritat és que, després, em vaig quedar il·lusionat pensant que en un futur hi haurà una gran obra –espere i desitge– en què la referència, tot i que siga solament una línia, estarà un poc basada en aquesta petita excursió a les ermites de Xàtiva”.
Tanmateix, el cas cert és que llegint la novel·la veig de seguida que hi ha diverses cites al Puig. En concret en les pàgines números 23 (la mola del Puig al bell mig dels camps de conreu...), 30 (al mas d’Eloi, prop del puig de Santa Maria...), 34 (Vaig dibuixar-li l’ermita de Santa Maria del Puig...) i 47 (el de l’ermita de Santa Maria del Puig…). Per tant, fa referència al Puig i a l’ermita, i per a mi, com si haguera posat el record d’aquell dia.
I ara vaja per davant que no conec la vida ni l’obra de Josep de Ribera, un dels xativins més famosos. Però en llegir Spagnoletto, em sembla que Lozano ha aconseguit una altra obra genial, una vegada més ha creat una obra magnífica. Perquè llegint-la se’m fa difícil trobar cap personatge, encara que siga dels més secundaris que no resulte creïble, del tot versemblant. Per això crec que Lozano ha assolit, una volta més, el miracle de crear una altra de les seues obres reeixides. A parer meu no és una novel·la més, ben escrita, interessant, de bon llegir, i que puga qualificar-se només dient que resulta entretinguda la seua lectura. A mi se’m feia curta gairebé des de la primera pàgina. Per l’enorme riquesa de vocabulari, per les frases enginyoses, amb llatinismes inclosos, o, encara més, bona cosa d’expressions populars italianes –napolitanes?– que resulten del tot apropiades a la història.
Fins i tot és versemblant que faça parlar el Ribera xiquet en apitxat (pel Pretèrit Perfet Simple) en bastants ocasions. Perquè son pare (Simó Ribera) era natural de Russafa, i en aquella època ja existiría l’apitxat, sent per tant la varietat que escoltaria Ribera de menut, i que acabaria barrejant amb les formes perifràstiques del pretèrit perfet, que són predominants a Xàtiva. M’ha agradat també saber les notícies de l’erupció del Vesuvi de 1631; la revolta dels lazzari encapçalada pel capopopolo Masianello; la curiositat del que pareix que siga com una mena de representació de “moros i cristians”, que els napolitans tenien i tenen costum de representar el 16 de juliol en el castell dels Alarbi (però entre alarbi, àrabs, i turchi, turcs).
Una cosa que em passa quan llig una bona novel·la històrica, és que no puc evitar plantejar-me quines coses són reals i quines no. És a dir, done per fet que l’autor haurà barrejat fets històrics verídics amb una altra part narrativa producte de la seua imaginació, però convenientment acoblada al relat, tot i no ser certa, com ara els diàlegs. I en esta novel·la em passa que intuïsc que la part narrativa no real és poca. I tant si estic equivocat com si no, té molt de mèrit que Lozano m’haja fet creure el que és i el que potser no és. I a propòsit d’aquestes qüestions em pregunte, Ribera tindria un liber veritatis? Arribaria a tindre els contactes que descriu la novel·la amb l'escriptor Francisco de Quevedo i igualment amb el pintor Diego Velázquez?… A mi em dóna la sensació que sí. I si no és així, m’ho ha fet creure.
A més a més, Lozano parla en la novel·la de molts quadres i pintures, que em sembla que ho fa amb bastant coneixement dels mateixos, com si ell mateix haguera sigut un ver col·leccionista de quadres. En tot cas, segur que és un apassionat per l’art. Que potser això en algun moment el va burxar a plantejar-se fa molts anys, escriure la vida i obra de Ribera, un projecte de novel·la que per fi s’ha fet realitat. Per això és que, entre unes coses i altres, imagine que s’ha hagut de documentar més que molt per assumir el repte de l’obra que ha fet. Al remat, tinc la sensació que Josep Lozano ha fet com una mena d’autobiografia de Ribera, que fins i tot si el mateix Josep de Ribera alçara el cap, la signaria.
Com diuen els italians: si non è vero è ben trovato. I per dir en poques paraules la meua opinió: a mi em sembla una obra d’art. És com si Lozano haguera dibuixat, pintat, descrita pàgina a pàgina, la vida i l’obra del pintor xativenc. I vaig tindre eixa sensació des que vaig començar la lectura, talment com cap al final de la novel·la li fa escriure a Malherba, que és qui escriu al dictat del mateix Josep de Ribera: “...la història, la poesia i la bellesa simbolitzen entre si, i s’assemblen tant que quan escrius una història pintes i quan pintes compons un poema”. Els llatins també afirmaven, segons va referir-me el prior de San Martino, que: Pictura est poesis tacens et poesis loquens: la bona pintura és poesia muda i la bona poesia pintura eloqüent. I aqueixa ha sigut sempre la meua pretensió".
Per cert, fa uns anys vaig estar per segona vegada a Itàlia, i de Roma férem una petita excursió a Nàpols i Pompeia. Però fent una parada a Nàpols d’una hora i mitja, justet al porticciolo di Mergellina –a ponent de la façana costanera de la ciutat, amb aquella vista tan reproduïda en fullets turístics i pel·lícules–, i, mira per on que, sense saber-ho, en aquells moments estàvem molt a prop de l’església de Santa Maria del Parto, on està soterrat el nostre xativí universal Josep de Ribera, l’Spagnoletto. Total, que ara tinc molt més interés i curiositat tant pel personatge com per la seua obra.
.jpg)