Quan
acabe de llegir l’última novel·la de l’escriptor alginetí
Josep Lozano, Spagnoletto, publicada per l’editorial
Afers, de moment se m’han ocorregut coses diverses, totes
elogioses, però no sabia com ni de quina manera començar a explicar-les. Així
que, com faig sovint, he anat escrivint algunes idees i observacions
que he pres durant la lectura de l’obra, i contant-les segons se
m’acudien a la imaginació, per a després repassar i ordenar les
notes i intentar (almenys intentar-ho), que el que vull dir estiga el
més ben expressat; o siga, que quede ben clar i comprensible.
Primer
de tot, he de dir que jo he tingut la sort de conéixer personalment a
Josep Lozano, amb qui durant uns anys coincidia primer a partir de
l’estació de Benifaió-Almussafes anant en tren al treball a
València, i a continuació de l’estació del Nord anàvem caminant cap a
la plaça de la Mare de Déu. El cas és que, amb el pas del temps, entre unes coses i
altres, li vaig prendre molta confiança. Perquè Josep és una persona de tracte
afable, que malgrat ser tot un senyor escriptor no ho té gens "cregut" que solem dir, perquè parles amb ell com si fora una persona "normal" qualsevol. Per això és que vaig arribar a considerar-lo fins i tot com un
amic o company més de feina i dedicació a l’escriptura. Encara
que hi ha moltíssima diferència del seu nivell d’estudis i
formació, i per tant de competència i de qualitat –a parer meu de
la millor entre els millors escriptors del País Valencià–, amb
qualsevol cosa que jo haja fet com a aficionat que soc també a
escriure.
I
no sé si faig bé en contar açò... Però potser no estarà de més
que ho conte. Almenys perquè algunes persones arriben a entendre que, de
vegades, la gestació d’una obra, des que l’autor la concep com en
una primera idea encara poc definida, fins que arriba a plasmar-se en
un text publicat, sovint és qüestió d’un període de temps molt
gran. Mireu si serà el cas, que m’atreviria a dir que Josep Lozano duia
en ment l’Spagnoletto una trentena d’anys, si més
no. Perquè en data del 25 de març de l’any 2000, anàrem Lozano i
el seu fill que llavors era un xiquet, l’escriptor carcaixentí
Robert Cortell i jo mateix, a fer una volta per les dos ermites de Xàtiva:
la de Santa Anna i la del Puig. I estant dalt de la segona, recorde
vagament que li vaig comentar que allí amb tota seguretat que hauria
estat Josep de Ribera quan seria xiquet. I li ho vaig dir perquè ja
sabia del seu interés per literaturitzar el pintor xativí. Així
que, fent ús d’un cert atreviment meu –la confiança a vegades
dona fàstic– li vaig suggerir a Josep Lozano que en la novel·la
que tenia prevista sobre el pintor xativí, podria dedicar unes
línies a la nostra visita a l’ermita.
–Això
està fet –o alguna cosa semblant crec que va dir.
Molts
anys després, l’any passat 2025, vaig anar al dinar de la trobada
d’escriptors a l’Alcúdia, i a més de saludar-lo m’atrevisc a
preguntar-li com portava el projecte de Ribera. I em diu que ho tenia
acabat... i que seria qüestió de no molt de temps que es publicara.
Però de nou m’atrevisc a dir-li.
–Recordes
quan anàrem al Puig i et vaig suggerir...
–Sí,
clar.
–I
ho has posat?
–Doncs
no, se m’ha despistat.
Bé,
no sé si estes coses són massa confidencials, i igual no està bé
que les conte. Ah!, i respecte a açò que estic dient, jo mateix
tinc publicada una xicoteta referència en Dellà lo riu Xúquer:
“el bon amic Josep Lozano, a qui vaig burxar a traure alguna menció
en una futura obra en què es troba posat, li esmentava la
possibilitat de fer referència o relacionara al personatge principal
amb aquesta ermita del Puig. Lozano en un moment donat va dir que ho
tenia clar. La veritat és que, després, em vaig quedar il·lusionat
pensant que en un futur hi haurà una gran obra –espere i desitge–
en què la referència, tot i que siga solament una línia, estarà un
poc basada en aquesta petita excursió a les ermites de Xàtiva”.
Tanmateix,
el cas cert és que llegint la novel·la veig de seguida que hi ha
diverses cites al Puig. En concret en les pàgines números 23 (la
mola del Puig al bell mig dels camps de conreu...), 30 (al mas
d’Eloi, prop del puig de Santa Maria...), 34 (Vaig
dibuixar-li l’ermita de Santa Maria del Puig...) i 47 (el de
l’ermita de Santa Maria del Puig…). Per tant, fa referència
al Puig i a l’ermita, i per a mi, com si haguera posat el record
d’aquell dia.
I
ara vaja per davant que no conec la vida ni l’obra de Josep de
Ribera, un dels xativins més famosos de la història. Però en llegir Spagnoletto,
em sembla que Lozano ha aconseguit una altra obra genial, una vegada
més ha creat una obra magnífica. Perquè llegint-la se’m fa
difícil trobar cap personatge, encara que siga dels més secundaris
que no resulte creïble, del tot versemblant. Per això crec que
Lozano ha assolit, una volta més, el miracle de crear una altra de
les seues obres reeixides. A parer meu no és una novel·la més, ben
escrita, interessant, de bon llegir, i que puga qualificar-se només
dient que resulta entretinguda la seua lectura. A mi se’m feia
curta gairebé des de la primera pàgina. Per l’enorme riquesa de
vocabulari, per les frases enginyoses, amb llatinismes inclosos, o,
encara més, bona cosa d’expressions populars italianes
–napolitanes?– que resulten del tot apropiades a la història.
Fins
i tot és versemblant que faça parlar el Ribera xiquet en apitxat
(pel Pretèrit Perfet Simple) en bastants ocasions. Perquè son pare
(Simó Ribera) era natural de Russafa, i en aquella època ja
existiría l’apitxat, sent per tant la varietat que escoltaria
Ribera de menut, i que acabaria barrejant amb les formes
perifràstiques del pretèrit perfet, que són les predominants a Xàtiva.
M’ha agradat també saber les notícies de l’erupció del Vesuvi
de 1631; la revolta dels lazzari encapçalada pel capopopolo
Masianello; la curiositat del que pareix que siga com una mena de
representació de “moros i cristians”, que els napolitans tenien
i tenen costum de representar el 16 de juliol en el castell dels
Alarbi (però entre alarbi, àrabs, i turchi, turcs).
Una
cosa que em passa quan llig una bona novel·la històrica, és que no
puc evitar plantejar-me quines coses són reals i quines no. És a
dir, done per fet que l’autor haurà barrejat fets històrics
verídics, amb una altra part narrativa producte de la seua
imaginació, però convenientment acoblada al relat, tot i no ser
certa, com ara els diàlegs. I en esta novel·la em passa que intuïsc
que la part narrativa no real és ben poca. I tant si estic equivocat com
si no, té molt de mèrit que Lozano m’haja fet creure tant el que és com el que potser no és. I a propòsit d’aquestes qüestions em pregunte,
Ribera tindria un liber veritatis? Arribaria a tindre els
contactes que descriu la novel·la amb l'escriptor Francisco de Quevedo i
igualment amb el pintor Diego Velázquez?… A mi em dóna la sensació que sí. I
si no és així, m’ho ha fet creure.
A
més a més, Lozano parla en la novel·la de molts quadres i
pintures, que em sembla que ho fa amb bastant coneixement dels
mateixos, com si ell mateix haguera sigut un ver col·leccionista de
quadres. En tot cas, segur que és un apassionat per l’art. Que
potser això, en algun moment el va burxar a plantejar-se fa molts
anys, escriure de la vida i de l'obra de Ribera, un projecte de novel·la que
per fi s’ha fet realitat. Per això és que, entre unes coses i
altres, imagine que s’ha hagut de documentar més que molt per
assumir el repte de l’obra que ha fet. I al remat, tinc la sensació
que Josep Lozano ha fet com una mena d’autobiografia de Ribera, que
fins i tot si el mateix Josep de Ribera alçara el cap, la signaria.
Com
diuen els italians: si non è vero è ben trovato. I per dir
en poques paraules la meua opinió: a mi em sembla una obra d’art.
És com si Lozano haguera dibuixat, pintat, descrita pàgina a
pàgina, la vida i l’obra del pintor xativenc. I vaig tindre eixa sensació des que vaig començar la lectura, talment com cap al
final de la novel·la li fa escriure a Malherba, que és qui escriu
al dictat del mateix Josep de Ribera: “...la història, la
poesia i la bellesa simbolitzen entre si, i s’assemblen tant que
quan escrius una història pintes i quan pintes compons un poema”.
Els llatins també afirmaven, segons va referir-me el prior de San
Martino, que: Pictura est poesis
tacens et poesis loquens: la bona pintura és poesia muda i
la bona poesia pintura eloqüent. I aqueixa ha sigut sempre la meua
pretensió".
Per
cert, fa uns anys vaig estar per segona vegada a Itàlia, i de Roma
férem una petita excursió a Nàpols i Pompeia. Però fent una
parada a Nàpols d’una hora i mitja, justet al porticciolo
di Mergellina –a ponent de la façana costanera de la ciutat,
amb aquella vista tan reproduïda en fullets turístics i
pel·lícules–, i, mira per on que, sense saber-ho, en aquells moments estàvem molt a prop de l’església de Santa Maria del Parto,
on està soterrat el nostre xativí universal Josep de Ribera,
l’Spagnoletto. Total, que ara tinc molt més interés
i curiositat tant pel personatge com per la seua obra.
