Per terres de Soria i Burgos

Arc romà de Medinaceli

Entre finals d'abril i primers de maig he fet un viatget amb Empar i els amics Joan i Eva. Un viatge d'aquells econòmics, en autobús amb guia, etc., per terres de Soria i Burgos. Una escapadeta, vaja. La veritat és que, llevat que de matí i al capvespre feia bastant frescor, l'oratge es va portar prou bé, tenint en compte que pertot arreu semblava que ja havia arribat l'estiu. Ara bé, de camí a Soria, a primeres hores del matí es veia eixir el fum de les eixumeneres, i a la ciutat no em va sobrar res de roba perquè feia un vent més que fresc. El cas és que gaudírem veient bona cosa de pobles amb cases fetes en gran mesura amb materials nobles: pedra, fusta, ferro... com a altres parts de l'estat: Albarracín, la Alberca,... Vaja, que m'ha sorprés bastant tota aquella zona amb pobles que semblen estar quasi en l'edat medieval: Medinaceli, Almazán, Silos, Soria, Covarrubias, el Burgo de Osma, Calatañazor.

Una plaça de Covarrubias

En Covarrubias m'he assabentat d'una història sobre una princesa de Noruega (Cristina) que a mitjans del segle XIII es va casar amb Felipe, germà del rei Alfonso X de Castilla. Si jo estiguera clavat en el món de les agències de viatges, ja estava informant els noruecs que viuen per la Marina perquè visiten aquell poble tan bonic.

Casa de Calatañazor

I de Calatañazor, què dir? Doncs que vaig recordar quan de xiquet estudiava que Almanzor va ser derrotat en els camps de Calatañazor. Però no sabia que era el nom d'un poble; pensava en un paratge, el nom d'una comarca o alguna cosa així. Allí vaig veure un home major, vull dir més major que jo; duia una mena de txapela i estava a la porta d'una de les cases més necessitades de rehabilitació, o això em va semblar. L'home no es mostrava gens sorprés per la quantitat de visitants que havien envaït el seu poble. Si no haguérem anat amb el temps just m'haguera agradat parlar amb ell. En fi, quant que desconec de la realitat històrica, social i econòmica d'altres zones de la península. Siga com siga, si vos he de ser sincer, a tots o la gran majoria dels llocs que vaig de visita... quasi sempre em quede en la sensació que m'agradaria tornar.

La Laguna Negra

Sobre l'artista Vicent Armiñana Català

Un selfi amb l'artista

Estic acabant d'enllestir una comunicació per a la pròxima Assemblea d'Història de la Ribera, que enguany tindrà lloc a Polinyà de Xúquer durant la primera quinzena de novembre, i en concret la presentaré a la secció monogràfica que tracta del Patrimoni artístic. Art i artistes a la Ribera. El treball, titulat provisionalment Notes biogràfiques de Vicent Armiñana Català l'he estructurat així: Estudis i formació. El seu treball docent. Comentaris i valoracions (De l'obra pictòrica i D'altres tècniques). A mode de resum. Premis i Distincions. Exposicions i Obres en propietat, i, òbviament, Bibliografia i Imatges.

Amb aquesta finalitat he tingut el plaer de parlar amb l'artista al seu pis, a Rafelguaraf, a més d'estar en contacte per telèfon amb ell per puntualitzar o aclarir algun dubte. La veritat és que les ocasions en què he parlat en Vicent sempre m'ha donat la sensació que el temps passa volant i que gaudisc molt de la seua conversació. 

En fi, el cas és que considere que el pintor, dibuixant, gravador, aquarel·lista i escultor Vicent Armiñana Català és un d'aquells artistes que hom diu que naixen amb unes qualitats innates, i amb el reforç que dona una bona formació clàssica arriben a dominar moltes tècniques i estils, sent difícil "encasellar-los" en una única especialitat. Per això és que els qualificatius "artista i clàssic" em semblen adequats per definir el cas d'aquest gran artista valencià -rafelguarafí de naixement i murcià de residència-. Un gran artista que, dedicat tota la seua vida a les arts plàstiques, ha produït una quantitat ingent d'obres d'art d'alt nivell mereixedores d'estar en museus i col·leccions destacades, com és el cas. I en part per això és que l'Ajuntament de Rafelguaraf el va homenatjar, a parer meu molt merescudament, nomenant-lo Fill Predilecte de Rafelguaraf. Si voleu llegir un poc més sobre açò últim, podeu veure l'entrada que vaig posar en data 4 d'octubre de 2013, titulada I Concurs de Pintura Ràpida i Homenatge a Vicent Armiñana Català.

Quadre regalat per V. Armiñana en agraïment pel nomenament de Fill Predilecte

Llibre de les actes de l'Assemblea d'Història de la Ribera (Alberic 2021), secció miscel·lània

Dimecres passat, 21 de març, es presentaren les actes de la secció miscel·lània de la XIX Assemblea d'Història de la Ribera, celebrada a Alberic en novembre de 2021. El llibre ha estat editat per l'editorial de la Universitat Politècnica de València, a cura de Vicent Giménez Chornet. En el llibre hi ha la meua xicoteta aportació, que tracta bàsicament de donar a conéixer l'existència, i ubicació bastant precisa, del que va ser El molí de la Senyoria del Tossalet.

A continuació del molí de l'Énova estava el del Tossalet

El cas és que, fins ara, no tenia coneixença d'un molí del Tossalet, i sempre havia pensat que molt probablement, igual que Berfull i Rafelguaraf tenien els seus propis molins, o siga, els molins de les senyories respectives, també el Tossalet havia de tindre el seu propi. I d'això va la cosa, a més d'afegir un glossari de paraules relacionades amb el desaparegut ofici de la molineria.

Si esteu interessats, es pot adquirir el llibre directament de l'editorial de la Universitat Politècnica de València (són 30 euros), o se'l podeu descarregar bé complet o bé el capítol que vos interesse en format pdf des del lloc web:

https://monografias.editorial.upv.es/.../ehl/issue/view/80.

Passeig entre Rafelguaraf, Barxeta i el Pla de Corrals

Lloc on la llegenda situa la mort dels dos germans bandolers

 Dissabte 28 de gener, Empar i jo férem un passeig per llocs on transcorre la meua novel·la RODERS. Però... molt ben acompanyats per Maria Josep Escrivà, la poeta saforenca més reeixida de totes les que hi ha a hores d’ara, dit sense ànim de menystenir-ne a cap altra. I és que, amb Maria Josep teníem compromés visitar tres llocs: 1, on moriren dos bandolers, germans, segons una llegenda coneguda i compartida entre Barxeta i Rafelguaraf; 2, les Cases Escrivà, al terme de Barxeta, que també té un protagonisme especial en la narració, i 3, la casa Corrals, que també és un punt rellevant en la història i que als tres ens va alegrar molt que estiguera rehabilitada (sembla com si es volguera fer un ressort o alguna cosa pareguda). Després férem un tomb, perquè està l’entrada de la carretera d’accés en obres, així que tot circuint anàrem pel camí de la Muntanya fins a retornar al Pla de Corrals per la placeta dels Catxaps. I ja dinàrem al bar de Dalt. Andreu, un xicot de Bellreguard atent i amable, ens va servir un dinar que trobàrem molt bo.

A les Cases Escrivà, amb el Buixcarró al fons

Vista general del Pla de Corrals

Alcover, collidor de paraules, al CEIP Vicente Blasco Ibáñez (Rafelguaraf)

 

Joan Cortés, explicant el quadern de treball per a Primària

A finals de novembre passat vaig tindre el plaer d’estar en una classe del CEIP Vicente Blasco Ibáñez, de Rafelguaraf, amb ocasió de la presentació d’un quadern de treball titulat Alcover, collidor de paraules, adaptat per a Primària, Secundària i Batxillerat, quadern o projecte educatiu dels professors Joan Cortés i Josep Daniel Climent. Una vegada acabada la classe, Joan em va facilitar un exemplar que vaig llegir després. I la veritat és que ho vaig trobar molt interessant, perquè jo, que no estic en el món de l'ensenyament, he pogut veure com, a partir de la recerca històrica, és que s’ha pogut dur a terme un projecte educatiu per a la seua aplicació didàctica.

La qüestió és que, en acabant, vaig esmorzar amb Joan Cortés, que havia fet la presentació, i parlant amb ell em vaig assabentar que de la visita de mossén Alcover a Rafelguaraf –una de les primeres que va dur a terme l’insigne lingüista–, no se sap amb quines persones va parlar per a fer els seus estudis lingüístics.

La família que vivia a l'hort de la Senyoria en 1884

Doncs bé, a aquest darrer respecte, ara i ací vull aportar una dada puntual. I és que, l'altre dia, regirant entre la paperassa de què dispose procedent de l’Arxiu Municipal de Rafelguaraf, he trobat una família que vivia a l’hort de la Senyoria en 1884, que pense que serien els hortolans. Família que estava formada per Joaquim Ordiñana Hernandis i Emilia Sanchis Casanova –ambdós de l’Énova, on va nàixer la filla major. Matrimoni que en aquell any tenien cinc filles: Emilia, Màxima, Matilde, Virginia i M.ª Teresa, amb 8, 6, 4, 2 anys i un mes d’edat, respectivament. Per tant, dèsset anys després –en 1901– quasi que amb tota seguretat mossén Alcover va parlar, si més no, amb Joaquím Ordiñana i Emilia Sanchis, però potser també amb alguna de les filles, si és que no havien canviat de residència. Per cert, Joaquím Ordiñana Hernandis va ser alcalde pedani del Tossalet en 1912 i entre 1916-1920.

Impressions d'un sopar

Potser seria més correcte dir, ara, Crònica tardana -molt tardana- d'un sopar d'aniversari. Com va ser el que celebràrem el 21 de novembre de 1997, al restaurant casa la Abuela, de Xàtiva, amb motiu del 25 aniversari de la promoció del Batxillerat 1971-72 de l'Institut Josep de Ribera. Són les meues impressions d'aquell sopar que fa poc vaig trobar regirant entre la paperassa pendent d'arxivar o de llançar al reciclatge. A penes unes notes embastades que vaig titular així. I no recorde si eren per revisar-les i utilitzar-les, o no, en un futur. En tot cas, siga com siga, ací les teniu.

"Molt puntualment arribe a casa la Abuela a les 21.35 h. per tal d'estar present al sopar. A l'arribada, a les portes, ja veig algunes cares conegudes. Estem uns instants embarrerats a l'entrada i al moment comencem amb un còctel de benvinguda. Salude a Josep Mª Doménech, de l'Énova, i a Vicent Estrela, de Llanera. Després veig més cares que van resultant-me familiars en el record. A altres, en canvi, és talment com si fora la primera vegada que els veig. Cal firmar en un llibre de registre. Ho faig i també pose el meu nom complet, l'adreça, telèfon, i conteste a una enquesta sobre si crec oportú fer aquesta reunió (sopar) amb caràcter anual o bianual. Pareix que la majoria hem dit que sí. Veig els bessons Parra, als altres bessons Sanchis, a Palop de Canals, a Perucho de Rotglà, a Benavent de Benigànim, a Toni Giner de Barxeta, a Salvador San Agustí de la Pobla Llarga, i a altres més de Xàtiva: Moscardó, Carrasco,... i a més d'altres pobles que anàvem a l'institut. Les fotos exposades són molt curioses. Estic en algunes i veig que n'hi ha que jo no les tinc; la majoria són del viatge de fi de curs a Andalucía i Ceuta.

Avisen que cal ajuntar-nos tots en un grup per fer-nos la foto de rigor (la que figura en l'entrada del 10 de maig d'enguany, dedicada a la professora d'Història). La sala no té condicions per a una quantitat d'unes 80 persones que alfarrasse que serem. Alguns seguts, la majoria dempeus. Al final, Estrela, jo i altres ens posem davant de tots, asseguts en terra. A la meua esquerra està el professor José Tormo, de Francés. El fotògraf fa vuit o nou fotos, i ja podem asseure'ns a les taules. M'ha tocat en una que estan Espí i Llopis del Genovés, el professor Iñíguez, de Matemàtiques, Moscardó, Palop, Alberto Pons Frígols i Toni Giner. En general no conec a la meitat de la gent, els altres sí que em diuen alguna cosa els seus semblants. Tothom amb qui parle ve a dir el mateix, vull dir, coses paregudes dels records de l'institut, etc. Salude al quesino, a una xica de Manuel, al periodista Ferran Belda, i a la professora d'Història (Leonor Sanz) a qui li faig obsequi d'un exemplar del meu llibre d'Història de Rafelguaraf, dient-li que siga indulgent perquè es tracta de l'obra d'un atrevit. La professora està contenta i s'ho agafa bé. Crec que s'ha alegrat molt.

Absències. No ha vingut Pepita Bertomeu. Per a una altra ocasió li ho recordaré i que se'n vinga amb mi. Em diuen d'algunes persones que no han pogut vindre, per motius de salut o altres més o menys desagradables. En la meua taula l'únic caràcter que no em sona molt és Llopis. Pons Frígols és tot un caràcter. Està de metge en quatre poblets relativament pròxims, que tots plegats no sé si fan ni 300 habitants, allà per la muntanya d'Alcoi. Diu que li agrada molt el que fa i que s'hi troba molt a gust. Pel que conta diria que se sent com un Déu per allà Balones, Tollos, Famorca i Benimassot? Conta diverses anècdotes, com un que té pagada una convidà(da) a tot el poble en el bar el dia del seu soterrament. També comenta una qüestió amb algun company que sembla està present al sopar i que el va marcar prou. Fuma molt. Li comente, de broma, que així no podrà "prohibir" als seus pacients que no fumen. Em contesta que ell no ho fa això, que únicament els assenyala la conveniència de no fumar.

Palop, que pareix estar esta nit molt bromista també és metge (otorrino) a Alcoi, en l'hospital públic, comenta amb Pons que a aquells que pregunten que si no fumen viuran més, els contesta que no, però que l'espera es farà més llarga. Total que entre uns i altres, contem una sèrie d'acudits, facècies o succeïts -que, ara, en 2022, no passarien la censura-. I es refereixen anècdotes sense parar. Com ara, un metge que a una pacient bastant grassoneta li deia, Maria, per al seu mal d'espatla cal que li facen fregues. Però que li les facen girant cap a la dreta, perquè si ho fan cap a l'esquerra se li "desenroscarà" el melic i li caurà el cul. Altre per l'estil, una dona vella i poc afavorida li deia al seu metge, ai, mire-m'ho per gust, ací baix tinc una coïssor. I li contesta, per obligació li ho miraré, però per gust! També un altre d'un metge que anava sempre amb dos gossets, que fins i tot visitava de vegades els pacients amb els animalets. I algú li va preguntar per què ho feia, i li va contestar perquè no digueren, quan l'animalet anara solt, ací va "el gos del metge". Pons diu que a ell sí li ho diuen, perquè té un de gos.

Espí és llaurador, Toni i Moscardó mestres, Palop i Pons metges, Llopis empleat de banca. A Palop li pregunte per Cañigral, que jo el vaig conéixer un poc quan vivia a Rafelguaraf, i em conta que va arribar a ser metge personal de Felipe González!

En fi, des de les 9.30 fins a les 2.45 de la matinada, en què Toni Giner i jo pleguem veles, és tot una conversació darrera una altra, sense parar, uns i altres, tot batalletes si voleu. Però no sé si he escoltat bé algunes de les coses que he apuntat tan sols un parell de dies després. Com per exemple, què es deia de Bernardo Vila, a propòsit de la policia? Què de la filla del croat? Què de... I és que no he pogut escoltar bé tot el que es comenta. De vegades la música està massa forta. Quan eixim a recollir la plaça de metacrilat de record, salude a Estrela i a tots en general, com un torero enmig de la plaça... Xe, què més he d'anotar? Una nit molt grata. D'aquelles que es queden en els racons de la memòria. Caldria repetir-ho. No sé ben bé amb quina freqüència, però. Altres coses a comentar: no recorde què es va dir d'un mausoleu, i les fotos en vida, i l'amic plorava; o un que va llogar els més alts per portar-lo en el soterrament; o els amors d'una farmacèutica i un rector de no sé quin poble."

Vicent Estrela, dels millors de la promoció

Salva San Agustí i senyora

Servidor, quan no tenia el bigot blanc

Un dia amb Maria Josep Escrivà

Dissabte passat hem tingut una visita molt especial, es tracta de Maria Josep Escrivà. Probablement la poeta més reeixida d’entre les poetes valencianes d’ara mateix; vull dir, que viuen en aquesta terra que diem nostra perquè l’estimem. I els qui em coneixeu potser es preguntareu qui soc jo per parlar del que no conec, o siga, per valorar tant una poeta? Doncs sí, és veritat, perquè no soc lector de poesia, ho reconec, mea culpa. Tinc moltíssimes mancances, i ser lector de poesia és una d’elles. A veure si puc esmenar aquesta falta. Maria Josep, nascuda al Grau de Gandia, poeta de la Safor, és una persona que conec una miqueta. I això des de fa uns quants anys pel seu treball en Edicions 96, a la Pobla Llarga; editorial on em publiquen algunes coses que escric. I la bona qüestió és que, Empar i jo, teníem pendent una visita seua des de feia temps. I per fi ha vingut el dissabte passat, 12 de novembre.

I, xe!, ens ha passat com en una rebuda a un càrrec religiós que comente en la novel·la Cendres de Ternils. Perquè quan anava a esperar a Maria Josep a la redona d'entrada a Rafelguaraf, venint de la Pobla Llarga, en això que rep una telefonada seua dient-me que estava arribant per la redona segons es ve des del Tossalet i l'Énova. Ja veus! I li dic com i de quina manera ha d'arribar a casa, alhora que m'adrece caminant cap allà, i just quan estic en l'encreuament del carrer Ateneu Musical, que veig que gira el cantó d'Hernán Cortés en el seu cotxe.

Així que, després d'unes breus salutacions, comencem de seguida un passeig ràpid, quasi d'arrapa-i-fuig, en cotxe. I anem de primeres a Berfull. Ai, Berfull!... Allí fem la primera parada i els primers comentaris, etc. A continuació anem a la vil·la romana de l'Énova, i el mateix, etc. Després a la pedrera romana, i igual, etc. Després, per l'hort de Galindo anem a veure un tram de les carrilades ibero romanes. I en acabant li mostrem un poc l'entorn dels horts de la Senyoria i de la Casa Blava. Per a, finalment, ja de tornada, apropar-nos a l'hort de la Senyoria, on parlem de la visita que va efectuar, fa 121 anys, mossén Antoni Mª Alcover i Sureda, aquell homenot mallorquí, religiós, intel·lectual fora sèrie, autor del diccionari Català, Valencià, Balear, etc.

I com ja no hi ha temps per a més, tornem a casa, on Empar fa una "paella amb pebrella" -que no em canse de reivindicar- i que sembla que a Maria Josep li ha agradat tant com a nosaltres. De fet, ací en les fotos hi ha la prova del delicte, com ella mateixa ha qualificat les fotos quan li les he enviat aquest matí.

Maria Josep Escrivà és una persona de tracte senzill, desvanida del que fa literàriament, com deu ser. Però que no està... "endiosada"? i per això, nosaltres, simples lectors que no entenem de quasi res i menys de poesia, en cap moment ens hem sentit incòmodes. En fi, si algú de vosaltres encara no la coneixeu, us recomane que cerqueu informació per internet o com siga sobre ella. Té una garbera d'obres i premis pertot arreu de les terres on es parla la nostra llengua. No debades es va doctorar en Filologia catalana amb una tesi sobre l'escriptor i poeta Josep Piera. Total, que hem tingut el plaer que ens haja visitat una personalitat de les nostres lletres.

Sopar a l'edat mitjana

Dissabte 15 d'octubre, quasi que pensat i fet, Empar i jo ens atrevírem a fer un poc de vida social cultural. I és que, per la pandèmia i altres problemes afegits eixim ben poc. I el picar-me la curiositat va ser perquè estic posat en un treball del segle XV, llegint coses que hi havia a la Casa de la Senyoria de Rafelguaraf: a la cuina, al celler de l'oli i del vi del senyor Francesc Ferrer. Total que li vaig proposar a Empar si li agradaria que anàrem, i de seguida em va dir que sí, perquè ella també està llegint -atenció, en anglés!, cosa admirable per a mi- novel·les de Ken Follet de l'època, ara en concret The world without end, i també li picà la curiositat.

Total, que anàrem a Simat a escoltar una conferència d'un historiador nord-americà al Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Es tractava d'en Paul Freedman, catedràtic d'Història de la Universitat de Yale. Ep! i parlant més que acceptablement en català, perquè l'home va fer els seus estudis i investigacions a Barcelona quan era jove. Els nord-americans tenen molts diners i en qüestió d'ensenyament al màxim nivell no miren pèl. I a pesar que l'home parlava en veu baixeta el poguérem entendre bé. No és fantàstic, això? Quants professors espanyols d'altres universitats podrien fer una cosa així? Però açò és un altre tema en què no entraré ara.

La qüestió és que Freedman va citar els famosos receptaris el Llibre de totes maneres de potatges de menjar, de l'any 1324, conegut com Llibre de Sent Soví, i el Llibre del Coch, de l'any 1520, del mestre Robert. Al remat, tant en l'edat Mitjana com ara, els poderosos podien estar més llustrosos que els millors teixons, mentre que la majoria del poble pla a passar gana o a menjar coses "insanes", va ser la meua conclusió. Per cert, per allí vaig veure al Cronista Oficial de València, Vicent Baydal i també a Ferran Esquilache, magnífics historiadors ambdós del grup Harca. De fet les dues fotos de més avall són d'ells, i les compartisc ací. M'haguera agradat saludar-los, però no va ser possible. A Vicent Baydal també l'haguera pogut saludar divendres passat, 21, a l'Ateneu Mercantil de València, amb ocasió d'un dinar dels Cronistes del Regne de València. Però no hi vaig assistir. El meu aparell digestiu no està per moltes alegries. En fi, no res més, tornant a la pandèmia: tot ha eixit bé... però res serà igual.

Foto des d'on estàvem Empar i jo

Foto del grup Harca

Foto del grup Harca

Rectificar és de savis

O això diuen. Però més que rectificar només vull matisar l'entrada anterior sobre barrancs, séquies i canyars. I és respecte a l'autoria dels danys que suposava que els hauria causat una empresa contractada per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. Perquè ahir mateix la senyora Alcaldessa de Rafelguaraf em va telefonar, dient-me que en la barrancada de fa dos anys (2020), ja va caure un tros d'aquesta séquia que deriva de la del Pla; encara que és possible que l'empresa que ha dut a terme ara els treballs de neteja dels canyars, potser n'ha tombat algun tros més.

I crec que, en efecte, segurament serà així. Perquè el camp de terra roja que apareix en les fotos en primer terme -en la foto d'ací baix, a la dreta- estava fins fa poc tot ple de brosses, abandonat, que junt amb les canyes del canyar, d'alguna manera -a mi, almenys- ocultava o feia passar desapercebut el tros de séquia trencat en 2020; com també crec que ara eixe tros ha augmentat. Siga com siga, pense que les séquies i braçals principals de l'antiga xarxa de rec s'haurien de protegir. Son part de la nostra història.

El barranc de Matilde, tal com està ara mateix

Els canyars enmig del barranc del Poble en la barrancada de 2020, al nord de Rafelguaraf

Barrancs, canyars i séquies a conservar

Supose que haurà sigut una empresa contractada per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer la que ha procedit a netejar de canyars alguns barrancs que creuen el terme de Rafelguaraf, sobretot al seu pas pel nord de la població (el barranc del Poble, conegut com a barranc de Barxeta) i el barranc de Matilde (dit antigament del Pla, dels Frares o de la Casa dels Frares). Però per a dur a terme el treball en aquest darrer barranc, han hagut de trencar un tram d’una séquia o braçalet derivada a la seua vegada de la séquia del Pla, que rega la partida del seu nom, tal com es pot veure en les fotos. I resulta que aquesta séquia és bastant antiga, que tal com es pot comprovar és obra de mamposteria, i ben bé podria haver estat construïda en els segles XVIII o XVII; encara que no tinc constància documental (és possible que en les actes de la Séquia Comuna de l'Énova aparega alguna referència). Ara bé, vull ser optimista i pensar que igual estarà previst per la confederació refer o arreglar el tros trencat, però... per si de cas no és així, considere que és la meua obligació dir-ho i deixar constància del fet. A més que també li envie a l’Alcaldessa de Rafelguaraf i a l’arquitecte municipal les fotos. M’agradaria pensar que l’arranjaran. No anem sobrats precisament de patrimoni històric a Rafelguaraf, ni hidràulic ni de qualsevol altre tipus.

Trobada de cronistes riberencs a Alzira

Foto oficial davant l'Ajuntament d'Alzira. Entre Aurelià Lairón a la meua dreta i Francesc Beltrán a l'esquerra

Com alguns/es potser sabeu estic posat en la història de Rafelguaraf des de fa molt de temps, uns 38 anys. I per la meua manca de formació acadèmica sempre m'he considerat com una mena d'intrús. Disculpeu-me però no ho puc evitar, la curiositat per saber la història del meu poble de naixença em supera. I ara lamente haver de dir que, que jo sàpia -i vull estar equivocat- crec que no hi ha ningú més, rafelguarafí o d'on siga, que s'hi interesse almenys publicant alguna cosa al respecte. De manera que si voleu saber-ne d'aquella raconada... tal com diuen que "en el país dels cecs el tort és rei", a falta d'historiadors d'ofici -vull dir, de formació acadèmica i per tant de competència-, us haureu de seguir encomanant a l'encert que puga tindre jo en algunes coses de les que publique sobre Rafelguaraf i el Realenc (o el Pinar dels Frares, terme de Xàtiva). Però anem a la qüestió: sobre estudis d'història de Rafelguaraf i el Realenc.

Quatre coses que porte ara mateix entre mans:

-Memòria i proposta d'escut i bandera municipals. Atenció, acò des del 2010, amb tres alcaldes diferents, hi ha prevista una pròxima reunió explicativa a la corporació.

-Un soldat valencià en la Guerra de Cuba. Es tracta d'un text monogràfic prou més que embastat s/les memòries d'un soldat de per allà (de les Énoves, vull dir), que està en condicions de publicar-se.

-Francesc Ferrer, Senyor de Rafelguaraf (1440-1467). Un altre text sobre aquest senyor feudal en base al privilegi baronial donat pel rei Alfons el Magnànim i un inventari dels béns d'aquest personatge.

-Vicent Armiñana Català: notes biogràfiques. Açò es tracta d'una comunicació que tinc prevista per a la pròxima assemblea d'història de Polinyà, sobre un artista, pintor, Fill Predilecte de Rafelguaraf.

Altres coses que en certa mesura son com una necessitat o un desideràtum, i que per la meua edat, per la salut, perquè necessite organitzar-me la biblioteca i els arxius, tant de paper com de l'ordinador, i per altres motius que no entre a detallar, em vindria bé si algú vol aconsellar-me sobre la primera qüestió que plantege tot seguit.

-Crec que he de parlar ja en el director del MUMA (Museu municipal d'Alzira) o de l'Almodí (Museu de Xàtiva) s/uns pocs materials, Palmella, i dos coves.

Rafelguaraf és un dels pobles situats entre la Ribera -per geografia o natura- i la Costera -per història (la subcomarca de Castelló i les Énoves). I us confesse que no sé què fer amb uns pocs materials que tinc que haurien d'estar dipositats en un museu. Ja sé que haurien d'estar en el museu comarcal de referència. Però, així i tot em pregunte: què faig, els porte a Alzira o a Xàtiva?, perquè allà estan les troballes de la vil·la romana de l'Énova. Per això el dubte de parlar amb Agustí Ferrer o amb Àngel Velasco sobre aquest tema.

I algunes coses més, com ara, com es podria aconseguir fer unes prospeccions, per elementals que siguen, en dos o tres llocs on tinc la intuïció que pot haver coses de bastant interés.

-Petició al Archivo Histórico Nacional s/un procés inquisitorial a dos moriscos acusats de sodomia. Espere estudiar la documentació demanada quan m'arribe i fer un treball amb un historiador que admire.

-Documentació històrica s/el Tossalet (procedent de l'Arxiu del Comte de Ròtova). En la mesura que dispose de temps lliure tinc tasca per anar llegint la documentació.

-Documentació històrica sobre Berfull (procedent de l'Arxiu familiar Saavedra-Rodrigo). Exactament el mateix que abans.

I si a tot el que us acabe de referir com a Cronista Oficial de Rafelguaraf, a més a més afegisc la meua afició a la narrativa... doncs no cal que us diga com vaig de sobrat de projectes per a investigar la història local. I és que jo, malgrat tot, la curiositat i les ganes d'escriure no les he perdudes encara.

Magnífica vista de la vall de la Murta des del restaurant del Respirall, on dinàrem

Obra de moros. Presentació d'un CD de música festera de Moros i Cristians

He col·laborat amb un xicotet text per a la publicació d'un CD de música festera de Moros i Cristians, del qual és autor un nebot meu (per part de cosina-germana), José Luis González Sanchis, que és percusionista de la Orquestra Simfònica de Radiotelevisió Espanyola. Doncs bé, demà mateix, tal com podeu veure en aquest anunci que he compartit, es farà la presentació oficial.

La portada és obra de Vicent Armiñana Català, Fill Predilecte de Rafelguaraf, un artista destacat i reconegut que també ha col·laborat. I el text a què em referia és el següent:

Entre la fraseologia pròpia dels valencians en tenim una que diu: això és OBRA DE MOROS, expressió que he escoltat moltes voltes com segurament vostés també. I pot tindre diversos significats. Però sobretot es refereix a una cosa molt ben feta, que ha costat molt de fer, que és molt antiga, etc. En tot cas, sempre en un sentit admiratiu i positiu.

El treball intel·lectual, creatiu, necessita molta atenció, constància i dedicació per obtindre un bon resultat. Igual que costa molt de fer un llibre, costarà molt de compondre i d’interpretar una peça musical, pintar un quadre o executar una obra d’art. Perquè no sent treballs simples, l’enginy ha d’esforçar-se al màxim per bastir la millor obra possible. Així, cal concebre-la, imaginar-la, desenrotllar-la, tot per arribar a deixar-la llesta i pulcra. I açò no és cosa de quatre dies, setmanes o mesos. Per exemple, una obra escrita –que al remat potser passarà sense pena ni glòria– és difícil arribar a embastar-la encara que siga en un senzill esborrany, perquè cal omplir moltes pàgines en blanc per aconseguir un relat coherent i versemblant. I el mateix deu passar per assolir una obra d’art, siga un dibuix, un gravat, una pintura, una escultura, una composició musical, etc.

Enguany (2022) és el 90 aniversari de la societat Ateneu Musical de Rafelguaraf i de la seua banda de música, un al·licient més a l’hora de compartir el goig de presentar aquest CD de música festera. L’autor-compositor és un músic molt destacat del poble, José Luis Gonzàlez Sanchis, que ha comptat amb la col·laboració d’un artista reeixit i reconegut, Fill Predilecte de Rafelguaraf: Vicent Armiñana Català. I com no?, amb la participació de la banda de música –amb els músics, autèntics artistes elles i ells– i del seu director, Xavier Ferrer Garrigues, sense els quals haguera sigut impossible de realitzar.

El món deu ser més comprensiu i respectuós amb la diversitat. Ha d’haver-hi bona relació entre els éssers humans, perquè no es pot construir una humanitat inclusiva amb la marginació de les diferències. Al respecte, els alcoians representen aquesta necessària harmonia –paraula que figura en l’himne de la nostra festa, com també pau, amistat i germanor– amb una bonica figura de ceràmica: l’abraçada dels festers. Abraçada d’un fester moro amb un fester cristià, que representen el respecte i la tolerància de què parle per tal que la societat, el món, cada dia més globalitzat, puga tindre un futur en pau.

Aquesta obra conjumina el bon nom que s’ha guanyat la banda rafelguarafina en la festa de Moros i Cristians, gràcies a l’experiència i maduresa dels seus músics, al bon mestratge dels seus directors, i a l’encert de l’autor-compositor i de l’il·lustrador. Fruit, tot, d’anys de treball que es veuen reflectits ara en aquest CD amb què tenim la sort de gaudir de la millor música festera més actual. Per això és de justícia donar l'enhorabona a tothom qui ha col·laborat, perquè com bé diu el seu títol, açò és una autèntica OBRA DE MOROS.

Òbviament també ha col·laborat molta altra gent, impossible de posar tots els noms en un text curt. I són totes i tots els músics, així com diversos directors de la banda, tècnics, etc. etc.