Què és açò? Un fragment ceràmic sense una tipologia clara.

Foto 1: fragment de ceràmica trobat al barranquet de Guerrilla (Rafelguaraf)

En certa ocasió, fa molts anys, estava cremant restes agrícoles del bancal que tenia mon pare. Bancal que està vorejat pel barranquet de Guerrilla de Rafelguaraf (en línia recta a un quilòmetre a llevant de la població). Aleshores, llançava allí mateix la remulla des de dalt, per cremar-la al fons del barranc. Total que en acabar em vaig trobar este trosset de ceràmica (foto 1) que fa 8 cmts. d’ample i entre 10 i 12 mm. de gruix, que de seguida em va cridar l'atenció i el vaig guardar. Passaren molts anys, i en un moment donat que ara no sé precisar, li vaig consultar a una persona per si em podia informar al respecte. Encara que jo li comentava que podia tractar-se d'un material ceràmic prou recent, aportant una de les fotos que ací penge (foto 2). I em vaig atrevir a suggerir-ho, perquè les marques en la ceràmica (que sembla feta d’una argila entre blanquinosa i groguenca) fan un dibuix que em recorda l'efecte d'una mena de "tela de sac". Si us fixeu pareix que fora l’emprempta que ha deixat al posar damunt de la ceràmica un tros d'arpillera, estant l’argila encara tendra abans de la cocció.

Foto 2: marques en una vorera del cementeri de Rafelguaraf

Però, a més a més, el descartar jo mateix que fora ceràmica molt antiga era i és per la foto anterior, que correspon al dibuix que he vist en voreres a Rafelguaraf i altres llocs, com la de la foto que està feta al cementeri municipal rafelguarafí. Com deia, aquesta tela amb un ordit molt simple i elemental, que els hortolans posaven en les portes de les cases dels horts, per tal d'evitar que s'ompliren de mosques els interiors. Ara bé, encara que jo no sabia -ni sé ara tampoc res del tema-, sense descartar del tot que les marques pogueren estar fetes amb les closques de petxinetes que recollim a la platja o bé algun altre objecte.

Doncs bé, fa alguns dies, veig en una pàgina del Facebook de Gregorio Martinez Fernandez -així, sense accents- un parell d'imatges (fotos 3 i 4, que és el mateix fragment), d’un altre trosset que per la seua gran similitud em renova l'interés pel que tinc jo i m'ha burxat a posar hui aquesta entrada. Diria que són idèntics. I este senyor que dic fa un mínim comentari adjudicant-li una antiguitat gran. O siga, que estarien fets amb la mateixa tècnica i, per tant, podrien ser de la mateixa època. Total que ara vaig i li ho consulte a la IA. Sí, perquè encara que mire i remire la referència anterior o alguna altra, no trobe cap foto o ressenya clara d'una ceràmica classificada o catalogada amb relació a un període de la història o prehistòria. De manera que li faig a la IA la següent pregunta: Quin tipus de ceràmica és la de les fotos amb marques de ratlletes? I em contesta açò:

Foto 3: fragment semblant, dalt a la dreta

Foto 4: el mateix fragment, dalt centrat

Els fragments de les imatges presenten una decoració impresa, feta molt probablement mitjançant la tècnica de rodeta (rouletting o ruedecilla) o amb una pinta / matriu dentada sobre l'argila encara tova abans de la cocció. Com que este tipus de patró geomètric repetitiu s'ha utilitzat en diverses èpoques i cultures (especialment a l'àrea mediterrània), per identificar-ne la tipologia exacta cal tenir en compte el context on s'han trobat. Possibles identificacions segons el període històric: Ceràmica romana (Terra Sigillata o ceràmica comuna/africana). La decoració a rodeta era un recurs molt habitual a l'època romana (especialment entre els segles I aC i V dC). Es feia rodar un petit cilindre dentat sobre la peça mentre girava al torn, creant fileres paral·leles de petites marques rectangulars o triangulars molt regulars, com les que es veuen a les fotos. Ceràmica prehistòrica (Neolític o Edat del Bronze). Si els fragments no estan fets a torn i trenen una pasta més grollera, podrien correspondre a ceràmica impresa (com la ceràmicas cardial o epicardial, o bé decoracions fetes amb pintes d'os o fusta). En este cas, però, les línies solen ser menys uniformes que les fetes amb rodeta. Ceràmica medieval o islàmica. Durant l'Edat Mitjana també es van utilitzar pintes i rodetes per decorar grans contenidors, gerres o càntirs de ceràmica comuna."

Total... que continue amb el dubte. I per això em pregunte -i vos pregunte- si algun amable lector o lectora em podrieu aportar informació al respecte. De veritat de la bona que vos quedaria molt agraït per il·lustrar la meua ignorància.

A la tasca i poc més

 Hui pose, pensat i fet, uns breus comentaris. En principi dir que estic embolicat -i molt a gust en eixe sentit- en un treball d'història. Un treball que és o vol ser un monogràfic sobre el Tossalet (o Tossalnou per als qui no sou de per ací a prop), que em trobe embastant en base sobretot a documentació procedent de l'arxiu dels comtes de Ròtova. A més a més d'altra documentació de què dispose, i que al llarg dels anys he trobat sobre esta població xicoteta que no per això és menys important o estimada per a mi.

I el cas és que, com que per unes coses o per altres, prou sovint treballe d'una forma un tant anàrquica o desordenada. Ja sabeu el que vull dir. Tot això que ens passa dia a dia, tot el que és quotidià, i que de vegades fa que hages d'interrompre sobtadament la poca o molta concentració en el que estàs fent... Doncs això, que a voltes per trobar un document o referència bibliogràfica que sé que tinc... Redell!, hi ha que veure com em costa de trobar! Ací vos pose com tenia ahir mateix d'embolicades les carpetes, alguns llibres, etc., on guarde un poc de tot... Jo què sé! Fins que unes voltes ho trobe i altres... em quede amb la sensació que he perdut el temps. Però no.

A més, ara mateix que estic redactant l'entrada, me n'he d'anar un poc d'arrapa-i-fuig a l'Énova, per recollir a la meua filla i la meua dona, que s'han apropat per veure la VI Fira Romana, i a continuació apropar-nos a Xàtiva. Tenim un motiu molt bonic i il·lusionant que celebrar. De manera que anem a dinar a ca l'Abuela. No res, xe, un arròs al forn típic i això. Per cert, l'oratge no fa bona cara. Espere que Adam, la primera Dana anunciada pels meteoròlegs per a la temporada 2026-2027. En fi, que no ens fota la festa, i sobretot que no perjudique a ningú.

A propòsit del concert del dia 11 proppassat

Només dir que La pobila de Benivaire és un dels primers contes que vaig tindre el plaer d'escriure. De fet té ja vint-i-cinc anys complits. El vaig embastar quan anava a la llibreria Xúquer d’Alzira, a unes Tertúlies Literàries coordinades per Josep Antoni Fluixà. Es va publicar primer al llibre de Festes de Carcaixent en 2002 (amb un dibuix de l'entranyable amic Andreu Valls). Després en una revista de Manuel (la Bellota) en 2006, i en 2014 en el llibre Dellà lo riu Xúquer d’Edicions 96. El que ve a contar és un poc la història clàssica de Romeo i Julieta o els Amantes de Teruel, que amb els topònims Benivaire, Alborgí, més dades històriques i alguna contalla popular sentida a Carcaixent, és que se’m va ocórrer escriure'l.

En tot cas, per a un aficionat com jo, és molt d'agrair que aquell conte haja arribat a tocar-li la fibra sensible a una o més persones –i també la imaginació–, per animar-los a bastir un espectacle musical de moros i cristians, a base de dolçaines i percussió. Jo no sé de música, però em va semblar que les persones que estaven a la plaça Miquel Hernández, de Carcaixent, passaren una nit molt agradable escoltant el concert. Especialment els membres d'una fila de moros de Carcaixent. Per tant, torne a donar les gràcies a la feina i l’esforç de la colla de dolçaines la Murga de les Barraques. Sobretot a Vicent Oliver, que de fa temps es va interessar pel conte. A Rosa Corell, que va tindre la santa paciència d'aguantar-me durant el sopar previ al concert. I també, com no, a Vicent Cerdà (a qui feia molt de temps que no veia), que entre peça i peça llegia un poquet del conte. Doncs això, moltes gràcies a tots els membres de la colla de dolçaines la Murga de les Barraques.

N'eren catorze... però sonava com si en foren vint-i-huit!

La Murga de les Barraques musica La pobila de Benivaire

Segons que he vist pel feisbuc, el pròxim dia 11 de setembre a la plaça Miguel Hernández tindrà lloc el concert de la campanya València és Música, un concert especial on es narrarà una història que va passar -afegisc jo, literàriament- a Carcaixent, La Pobila de Benivaire. I és que qualsevol motiu és bo per celebrar un sopar a les acaballes de l'estiu. Com és el cas del que tindrà lloc, efectivament, el pròxim divendres 11 de setembre, al bar el Barrilet de Carcaixent. Perquè els components de la colla de dolçaines de la Murga de les Barraques, han preparat un concert inspirat en el meu conte. I això forma part de la campanya València és música, tal com podeu veure en el cartell d'ací baix. Ara, encara que no figure, ja vos ho dic jo que el concert és de temàtica de Moros i Cristians, tal com em va dir l'amic Vicent Oliver.

Doncs bé, dir-vos que aquest conte, dels primers que vaig escriure, té ja uns vint-i-cinc anys, perquè el vaig enllestir en una època en què anava a una tertúlia literària que feia o coordinava Josep Antoni Fluixà, a una llibreria d'Alzira. Després es va publicar al llibre de Festes Majors i Patronals de Carcaixent en l'any 2002, pp. 51-54, i cal que diga que amb un dibuix molt bonic de l'estimat i entranyable amic Andreu Valls. També es va publicar en La Bellota, revista de Manuel, hivern 2006, pp. 10-12, i finalment en el llibre Dellà lo riu Xúquer (El País de les Muntanyes) per Edicions 96, pp. 72-79.

La veritat és que no acabe d'imaginar com anirà la cosa. Però és molt d'agrair que a alguna o algunes persones els haja tocat la fibra sensible, i encara més, la imaginació, per animar-se a fer una obra musical a base de dolçaines. En fi, espere i desitge que als amics de la Murga de les Barraques els isca tan bé com ho tenen programat i es mereixen.

Un microtext

No res, xe, que pensat i fet hui vos pose un microtext que forma part de la meua afició literària, que està absolutament mesurat del tot; vull dir, que incloent el títol no havia de passar de 900 caràcters.

Empatia i Integració

És a mitjan matí d’un dissabte d’estiu molt calorós. Uns quants vilatans es troben ociosos en un dels bars del poble. S’acaben d’empassar un esmorzar que difícilment els permetrà dinar. Alguns juguen una partida de dominó mentre a sobre unes mosques fan el seu vol erràtic. En això que entra al local un estranger, subsaharià. A colp d’ull es veu que es dedica a la cosa comercial, a la venda ambulant per guanyar-se la vida. De moment quasi tots el miren un breu instant amb certa apatia. El nouvingut s’adreça a la barra, mentre el cambrer l’observa també indiferent. Els paisans continuen impassibles sense fer cas del foraster, que en arribar a l'aparador diu:

-Xe, bon dia! Per favor, em posa una fanta fresqueta?

I ara, en canvi, tothom miren amb sorpresa la persona immigrant, que només amb aquestes paraules senzilles ja ha començat a guanyar-se uns probables compradors.

Pel 750 aniversari de la mort del Rei Jaume I

 Compartisc la programació d'actes al voltant del 750 aniversari de la mort del rei Jaume I, que han estat organitzats per l'Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials en col·laboració de la Universitat de València, i finalitzant amb una missa presidida per l'Arquebisbe de València, monseyor Enric Benavent Vidal. Per raons de força major no podré assistir, però trobe que són actes molt interessants tots els programats.

Sobre el IV Centenari de la Carta Pobla de Rafelguaraf

Tal dia com hui, però del 6 de juliol de 1626 -que també era dilluns-, va tindre lloc ací a la casa de la Senyoria de Rafelguaraf, l’atorgament dels Capítols de població per qui era l’ama –del poble, del territori, i en gran manera dels habitants–, Joana Eslava, Quintana, Barrionuevo, Castellà de Vilanova, que era comtessa del Castellar. Sobre tal fet històric, la senyora alcaldessa em va comentar un suggeriment del rector, en el sentit que caldria fer alguna cosa sobre l’efemèride. Per la meua part, vaig pensar en preparar un text a tall de commemoració, motiu pel qual he fet el llibre del que mostre la portada ací baix. I per a això vaig considerar adequat fer dos coses: reproduir tot el document en imatges, i tractar del contingut destacant diversos aspectes.

Trobe molt interessant que es coneguen els documents que han sigut d’una gran transcendència. Interés per a totes les rafelguarafines i rafelguarafins –o d’altres llocs–, que més enllà de la simple curiositat, vulguen conéixer amb cert detall la memòria històrica dels seus pobles. Interés, també, per als historiadors, cronistes, i, en general, per a totes les persones que s’hi puguen interessar. Raons per les quals crec que mereixen ser editats i coneguts; perquè, entre altres coses, mostren ben clar què suposaven uns poders tan absoluts, feudals –sobre les persones i els béns materials– en la societat valenciana de principis de l’edat Moderna.

D’un llibre bàsic i fonamental per a la història dels valencians, com és el Llibre del Repartiment, s’ha dit entre altres coses, extractades i resumides, que “… El seu valor documental radica en el fet que pot ser el millor testimoni del gran canvi històric que la conquesta cristiana de Jaume I suposà per al País Valencià. Si bé, mirant-ho del costat dels musulmans autòctons valencians... és el tràgic testimoni de la seua desfeta política com a poble sobirà i l’inici d’un lent calvari que acabaria amb la seua definitiva i total expulsió quatre segles després…/ …Si per als invasors aragonesos i catalans, el Llibre del Repartiment és com un primer registre de les propietats adquirides per “dret de conquista”, per a una gran part dels valencians autòctons va ser com un certificat de defunció de la seua sobirania…”

Així –quasi quatre-cents anys després–, la Carta pobla de Rafelguaraf significa el mateix que acabe de citar però a escala local, en tractar-se d’un repoblament amb cristians vells de natura, a conseqüència de l'expulsió morisca de 1609. Cal recordar que en termes de religió, la predominant a Rafelguaraf durant vora 900 anys va ser la musulmana. Perquè des de l’any 713 fins al 1609, va ser la religió practicada pels habitants del nostre territori. Per això, la Carta pobla de Rafelguaraf de 6 de juliol de 1626 –hui fa 400 anys–, igual que s’ha dit del Llibre del Repartiment per al conjunt de les terres valencianes, és, alhora, el certificat local de defunció de la religió musulmana i la partida de naixement de la religió cristiana.

Cal dir també, que el mateix dia i a la casa de la Senyoria, es va signar la Carta Pobla de Faldeta (part del poble veí de Manuel). I va ser així perquè la senyora comtessa del Castellar, era senyora de les baronies de Bicorb i Benedrís i dels llocs de Faldeta, Rafelguaraf, Pétrola i Las Anorias (Albacete).

Quant a les persones que intervingueren, en primer lloc, de part de la Senyoria la pròpia senyora comtessa del Castellar, amb la presència i assistència del senyor Martín Pardo de la Casta, que era el seu marit. Mentre que, en representació dels repobladors de Rafelguaraf, van actuar Pere Cortés i Cosme Boscà, que exercien els càrrecs de Justícia i de Jurat; estant presents també en l'acte, com a testimonis, Martí Rugat, de la Pobla Llarga, i Francesc Pérez, notari, domiciliat a la casa de la comtessa del Castellar a València.

Cal destacar que la senyora Joana Eslava va atorgar la Carta pobla a Rafelguaraf en 1626, per reformar-ne una anterior de Lluís Eslava, que va resultar fallida per ser massa onerosa. Per això, Joana –a demanda i súplica dels rafelguarafins cristians que ja hi residien–, va intentar fer més atractives les condicions i atraure a més repobladors.

Finalment, i pel que he comentat -però sobretot del tema religiós-, des del màxim respecte a tota creença religiosa, hui, especialment, correspon desitjar a les persones cristianes catòliques de Rafelguaraf, un futur amb bona convivència, pau i llibertat entre ideologies, sense desastres ni sofriments com hi ha hagut en el passat.