dimecres, 30 d’octubre del 2013

I ara la documentació històrica sobre Berfull

Sant Miquel dels Reis, seu de la Biblioteca Valenciana i de l'AVL
En efecte. Si el passat mes d'agost donava notícia respecte a haver aconseguit per fi la documentació històrica del Tossalet, procedent de l'Arxiu del Comte de Ròtova, ara en donaré també una altra però referida a Berfull. Aquest dilluns passat vaig estar a la Biblioteca Valenciana (a Sant Miquel dels Reis, València) per veure part de la documentació històrica que tracta d'aquest desafortunat llogaret del terme de Rafelguaraf, existent en l'Arxiu de la família Saavedra-Rodrigo.
Doncs bé, cal dir que encara que no està totalment catalogada la documentació, no obstant això, ara per ara hi ha alguns documents que ja es poden consultar i que tracten, pel que fa a dates extremes, des de principis del segle XVI (1505) fins a principis del XX (1914), és a dir, un període de temps d'uns quatre-cents anys. Com era d'esperar, majorment són documents referits a les famílies que posseïren durant més temps el senyoriu de Berfull, en concret les famílies Dassió i Rodrigo. I de moment, si no vaig errat, mirant un índex en pdf que m'han facilitat, he calculat que seran aproximadament una cinquantena de documents els que tracten directament o indirecta de Berfull.
I en això que estic també posat. I és que, quan es té molt d'interés en un tema més prompte o més tard acaba donant els seus fruits. Perquè, pel que fa a la documentació referida a Berfull, a l'igual que en el cas del Tossalet, també feia molt de temps que anava darrere d'ella; més d'una vintena d'anys ja. I ara és que l'estic aconseguint. I al respecte he d'agrair l'ajuda i els bons consells del mestre i amic Paco i del tècnic de la Biblioteca Valenciana Xavier Asins. Als dos, moltíssimes gràcies.
Portal i Casa de la Senyoria de Berfull

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Nota prèvia a Acudits, facècies i succeïts (Caràcters ternilencs)

Dibuix de caràcters populars del pintor Josep Estruch













El 12 d'agost de 2013 vaig inicar la publicació al blog d'una sèrie de relats curts que duu per títol Acudits, facècies i succeïts i per subtítol Caràcters ternilencs; subtítol que diu ben clar de què tracten els relats, en estar referit al gentilici de les persones nascudes o residents a Ternils, poble fictici que em vaig inventar en la novel·la Cendres de Ternils.
I al respecte, cal dir que una característica comuna a tots ells és que seran relats curts entre un i dos fulls. En general, primer que res plantejaré l'escenari i els protagonistes, deixant com a últim i a mode de remat una frase que a vegades serà graciosa i altres no tant, però que explica ben a les clares un determinada manera de ser: un caràcter ternilenc.
En alguns casos potser requeriria una certa explicació aqueixa frase final. Però en la mesura possible intentaré evitar-ho, perquè el que m'interessa és descriure uns determinats comportaments. I avance que alguns són poc o gens “políticament correctes” per masclistes, bròfecs, etc. Però és que són així, tal com és la vida. Ja sabem que la realitat supera la ficció, i fins i tot afegiria que sovint la supera amb escreix.
Dir també, finalment, que alguns dels relats els he viscut jo mateix i altres me'ls han contat. En algun cas, al lector o lectora podran resultar-li coneguts per ser acudits, facècies o succeïts que tothom conta com a propis del seu poble, o bé d'un altre poble més o menys pròxim o popular.

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Acudits, facècies i succeïts (2)

Rafael Lanusse i Mª Teresa Sabalete
Amb la família Lanusse Peiró quasi al complet













2. Provincia de...?

Fa quasi trenta anys, un amic meu de tarannà simpàtic i sovint donat a parlar en to de broma tenia llogat un local a Carcaixent. En concret, un bar-cafeteria situat en un dels carrers a la vora del parc Navarro Darás; local molt conegut per tothom de la ciutat i rodalia. El cas ben cert és que, a causa d'una inspecció efectuada al local per l'ajuntament de part de la conselleria de Sanitat, se li va obrir un expedient perquè li faltava un llibre d'inspecció sanitària. I això, malgrat que el meu amic, complidor escrupolós de tots els requisits legals, va manifestar que no disposava encara del llibre perquè no estaven fets per la impremta; de la qual cosa, fins i tot n'era sabedora la pròpia conselleria. En tot cas, com que la burocràcia sol ser freda i de vegades irracional, aquell expedient va fer el seu camí derivant en una multa que li imposaren, donant-li al final de la notificació escrita complida informació dels terminis i possibilitats de recórrer en contra de la sanció econòmica.
Total, que un dia s'anima a anar a València a la conselleria de Sanitat. I una vegada allí, en informació general li indiquen el departament, secció, negociat, etc., on s'havia de dirigir. Però com que el meu amic estava pixant-se que ja no podia aguantar-se més, va preguntar pels serveis:
–Allí a la dreta els té vosté.
Va ràpid i entra, però... ai!, allò estava... com estava que ix més prompte que havia entrat, i torna i li diu a l'informador:
–Escolte, vosté, quan té necessitat utilitza aquests serveis?
No, jo no.
Doncs jo, tampoc.
Així que se'n puja a la planta on li havien dit, pensant si està en veritat a la conselleria de Sanitat, perquè almenys, d'higiene, ben poca. Per allí mateix mira i troba uns altres serveis, ara sí en condicions, on buida la bufeta. Tot seguit, arribat a la seua destinació, demana permís per a entrar i, una vegada dins observa que l'atén una funcionària bastant jove que amb un aire displicent i sense estressar-se gens ni miqueta li diu que s'assega. Així ho fa, i el meu amic li explica el motiu de la seua compareixença amb els papers de l'expedient en les mans. La bona qüestió és que en un moment donat la funcionària va i comença a omplir un formulari amb les dades de l'interessat:
Entonces, usted se llama Rafael Lanu...?
Rafael Lanusse Peiró. Lanusse amb dues esses.
Y vive en... i com si tinguera dificultat per llegir el valencià, diu Avenida la Poblallarga?
–És separat: la Pobla Llarga. Ací ho té escrit, mire.
Sí. Ya veo, la Pobla Llarga. Però la cafeteria está en Carcai...?
–La cafeteria està a –i li lletreja el nom de la població–: CARCAIXENT, amb ics.
Però usted vive allí o en la Puebla Larga?
–La cafeteria està a Carcaixent, però jo visc a l'avinguda la Pobla Llarga, a Rafelguaraf.
Cómo?
Sí, que visc a Rafelguaraf
Rafel... qué?
El meu amic, igual que abans li lletreja el topònim: RAFELGUARAF.
Ya –i escriu alhora que sil·labeja desxifrant el nom–: Ra-fel-gua-raf. Muy bien.
I quan ja pareix que l'abnegada funcionària ha acabat, va i li pregunta–: Provincia de...?
El meu amic Rafael com el tio Canya de la cançó d'Al Tall en un brevíssim instant es queda entre indignat i sorprés pel desconeixement del que hauria de saber una funcionària de la Generalitat Valenciana, a banda del motiu absurd que l'ha portat allí. I ell, que de vegades actua més ràpid que pensa, li etziba amb un to d'ironia continguda, esperant algun tipus de reacció in extremis:
LUGO!
Però... xe, res de res. I per increïble que parega, la funcionària, sense fer el mínim gest d'incredulitat, anota LUGO, i afegeix finalment:
Muy bien. Pues ya hemos terminado.
Total que, Rafael, estranyat que no s'ho acaba de creure, s'alça, s'acomiada i se'n torna a casa... I ja mai més va tindre notícia de la multa que li imposaven en aquell expedient.

(Aquest és un succeït real, o siga, un fet vertader nom i topònims inclosos, per tant, qualsevol paregut amb la realitat NO és pura coincidència) P.D.: I jo afegisc ara: si a la delegació de correus de Lugo hi havia funcionàries/s per l'estil, vés a saber si a hores d'ara encara hi haurà una carta a nom del meu amic pegant voltes per aquella província gallega.

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Divendres 18, a l'Agència de Lectura de Manuel



Divendres que ve, dia 18, a les 20,00 h. i a l'Agència de Lectura de Manuel tindré el plaer de participar en la presentació d'una de les darreres obres de Manel Arcos, sobre bandolerisme valencià del segle XIX. En aquesta ocasió es tracta de l'obra Quan els trabucs refilaven, en què vaig col·laborar amb un xicotet estudi preliminar que du per títol Un autor, un estilSi vos abelleix i podeu vindre, estarem ben contents de comptar amb la vostra companyia.
Per cert, no sé si faig bé o mal en dir-ho, però si no m'equivoque igual hi ha una misteleta i una coca de la llanda que fa la mare de la regidora de Cultura... que tomba de tos. Per a mi és una de les millors que he provat mai. Sincerament vos ho dic, cada cosa el que siga.

divendres, 4 d’octubre del 2013

I Concurs de Pintura Ràpida i homenatge a Vicent Armiñana Català

Vicent Armiñana Català, Fill Predilecte de Rafelguaraf
Aquest diumenge, 6 d'octubre, tindrà lloc a Rafelguaraf el I Concurs de Pintura Ràpida “Vicente Armiñana Catalá”. Els premis anunciats són els següents: 1r. 1.500 euros, 2n. 1.000, 3r. 500, 4t. 300, i un primer premi a l'artista local de 200. És a dir, es tracta d'un concurs en què els pintors i pintores s'escampen pertot arreu d'una població per tal de "captar" i plasmar en els llenços la seua particular visió d'aquells aspectes urbans que els semblen de més interés artístic. El temps de realització de les obres serà durant el matí i primeres hores de la vesprada, en què deixaran els treballs realitzats a la mateixa plaça de l'Ajuntament entre les 16 i les 17 hores.
Tot això donarà com a resultat que una selecció dels millors quadres seran exposats a partir de dimarts següent, dia 8, al CIM ubicat al C/Major. I cal dir també que el mateix dimarts, a les 19,00 hores tindrà lloc a l'Auditori Municipal un acte d'homenatge a Vicent Armiñana com a Fill Predilecte de Rafelguaraf, en què entre altres coses es lliuraran els esmentats premis del concurs de pintura, que s'inaugurarà una hora després.
Al respecte només he de dir que em sembla molt encertada la mesura, que supose haurà estat adoptada per unanimitat de la corporació municipal. Perquè Vicent Armiñana és una d'aqueixes persones d'una talla humana reeixida, i això, a més a més com a pintor, també pel seu comportament humà, per la senzillesa del seu tracte i l'afabilitat amb tothom. I tant estic d'acord i trobe encertat el nomenament, que ací deixe també constància gràfica i -salvant les distàncies- que ja opinava el mateix ara fa just 35 anys i dos mesos, quan vaig ser fester del Crist del Consol, que el nomenàrem (a ell i la seua muller, i a una altra parella de persones més majors), Clavaris d'Honor. Perquè ja aleshores ens pareixia que era una persona mereixedora de tot tipus de reconeixements, a més de ser un fill il·lustre del poble per la seua trajectòria com a professional de l'art. Vaja doncs, per endavant, la meua més sincera enhorabona a Vicent Armiñana Català, així com a la seua família i amics que de segur que se sentiran ben orgullosos amb aquest nomenament.


En tot cas, si hom vol saber un poc de la seua trajectòria, només cal punxar en aquest enllaç d'ací baix, que vos remetrà a una publicació molt interessant en pdf., la més recent que tracta del personatge. Vos aconselle que li feu una ullada.