|
Rafael Lanusse i Mª Teresa Sabalete |
|
Amb la família Lanusse Peiró quasi al complet |
Fa
quasi trenta anys, un amic meu de tarannà simpàtic i sovint donat a
parlar en to de broma tenia llogat un local a Carcaixent. En concret,
un bar-cafeteria situat en un dels carrers a la vora del parc Navarro
Darás; local molt conegut per tothom de la ciutat i rodalia. El cas
ben cert és que, a causa d'una inspecció efectuada al local per
l'ajuntament de part de la conselleria de Sanitat, se li va obrir un
expedient perquè li faltava un llibre d'inspecció sanitària. I
això, malgrat que el meu amic, complidor escrupolós
de tots els requisits legals, va manifestar que no disposava encara
del llibre perquè no estaven fets per la impremta;
de la qual cosa,
fins i tot n'era sabedora la pròpia conselleria. En tot cas, com que
la burocràcia sol ser freda i de vegades irracional, aquell
expedient va fer el seu camí derivant en una multa que li imposaren,
donant-li al final de la notificació escrita complida informació
dels terminis i possibilitats de recórrer en contra de la sanció
econòmica.
Total,
que un dia s'anima a anar a València a la conselleria de Sanitat. I
una vegada allí, en informació general li indiquen el departament,
secció, negociat, etc., on s'havia de dirigir. Però com que el meu
amic estava pixant-se que ja no podia aguantar-se més, va preguntar
pels serveis:
–Allí
a la dreta els té vosté.
Va
ràpid i entra, però... ai!, allò estava... com estava que ix més
prompte que havia entrat, i torna i li diu a l'informador:
–Escolte,
vosté, quan té necessitat utilitza aquests serveis?
–No,
jo no.
–Doncs
jo, tampoc.
Així
que se'n puja a la planta on li havien dit, pensant si està en
veritat a la conselleria de Sanitat, perquè almenys, d'higiene, ben
poca. Per allí mateix mira i troba uns altres serveis, ara sí en
condicions, on buida la bufeta. Tot seguit, arribat a la seua
destinació, demana permís per a entrar i, una vegada dins observa
que l'atén una funcionària bastant jove que amb un aire displicent
i sense estressar-se gens ni miqueta li diu que s'assega. Així ho
fa, i el meu amic li explica el motiu de la seua compareixença amb
els papers de l'expedient en les mans. La bona qüestió és que en
un moment donat la funcionària va i comença a omplir un formulari
amb les dades de l'interessat:
–Entonces,
usted se
llama Rafael Lanu...?
–Rafael
Lanusse Peiró. Lanusse amb dues esses.
–Y
vive en... –i
com si tinguera dificultat per llegir el valencià, diu–
Avenida la Poblallarga?
–És
separat: la Pobla Llarga. Ací ho
té escrit, mire.
–Sí.
Ya veo,
la
Pobla
Llarga. Però
la cafeteria está en
Carcai...?
–La
cafeteria està a –i
li lletreja el nom de la
població–:
CARCAIXENT, amb ics.
–Però
usted
vive allí o en la Puebla Larga?
–La
cafeteria està a Carcaixent, però jo visc a l'avinguda la Pobla
Llarga, a Rafelguaraf.
–Cómo?
–Sí,
que visc a Rafelguaraf
–Rafel...
qué?
El
meu amic, igual que abans li
lletreja el topònim:
RAFELGUARAF.
–Ya
–i
escriu alhora que sil·labeja desxifrant el nom–: Ra-fel-gua-raf.
Muy bien.
I
quan
ja pareix que l'abnegada funcionària ha acabat, va i li pregunta–:
Provincia de...?
El
meu amic Rafael –com
el tio Canya de la cançó d'Al Tall–
en un brevíssim instant es queda entre indignat i sorprés pel
desconeixement del que hauria de saber una funcionària de la
Generalitat Valenciana, a banda del motiu absurd que l'ha portat
allí. I ell, que de vegades actua més ràpid que pensa, li etziba
amb un to d'ironia continguda, esperant algun tipus de reacció in
extremis:
–LUGO!
Però...
xe, res de res. I per increïble que parega, la funcionària, sense
fer el mínim gest d'incredulitat, anota LUGO, i afegeix finalment:
–Muy
bien. Pues ya hemos terminado.
Total
que, Rafael, estranyat que no s'ho acaba de creure, s'alça,
s'acomiada i se'n torna a casa... I ja mai més va tindre notícia de
la multa que li imposaven en aquell expedient.
(Aquest
és
un succeït real, o siga, un fet vertader nom
i
topònims
inclosos,
per
tant,
qualsevol
paregut
amb
la
realitat
NO
és
pura
coincidència)
P.D.: I
jo afegisc
ara: si
a la
delegació de
correus de
Lugo hi
havia funcionàries/s
per l'estil,
vés a
saber si
a hores
d'ara encara
hi haurà
una carta
a nom
del meu
amic pegant
voltes per
aquella província
gallega.