Al
matrimoni
format per Diego Fluxà i Tonica
Ivars,
de
Benissa, persones
treballadores
i de bon tarannà, els
va
fer
goig tindre
un tros
de terra. Un
bancalet,
en
realitat,
per sembrar
o
plantar quatre
faveres, tomaqueres,
albergineres,
unes
flors
o el
que fora. Productes
per
a
casa,
no
un
camp
gran
per
treballar amb més
pretensions
la
terra.
I com
de vegades passa, amb
el temps en
van aconseguir
un. Era
un tros
abancalat
de
poc
més de quatre fanecades i mitja
a la partida de Canor. Aleshores
un secà pedregós on a
penes n’hi
havia
mitja
dotzena de
garrofers, unes oliveres, un
parell d’ametllers
i
uns
ceps per a raïm de taula, a
més de
llicsons,
ravenells,
crespinells, etc.
Per
això és que
Diego
va
construir de primeres una caseta
senzilla, bàsica; només
un cobert
per a
ferramentes
del camp amb
un xicotet
riurau adossat,
que
en
passar un temps
tancaren per a
tindre
un
menjador.
Anys
després –havent
faltat Diego– Tonica
amb prou feines se les va veure per tirar la família endavant, que a
més de portar casa treballava de perruquera fins que per l’edat i
la salut, sobretot, la va fer fora de treballs. Així que, de fa uns anys s’han
fet càrrec de la caseta els estimats amics Xaro Fluxà i Paco
Montagut.
I per això és que, d’uns anys ençà, quan anem Empar i jo a
veure’ls solem anar allí; encara que en principi hàgem anat al
pis on viuen, a l’avinguda de l’Alcúdia. Perquè el riurau de
Canor s’ha transformat en el seu raconet preferit. Com el lloc
ideal on trobar-se ben a gust i tranquils amb la família i amics,
cosa natural i comprensible. I no, no penseu que és un xalet. És
sols això: una caseta amb un riurau xicotet, però que no per això
–o precisament per
això–, és que té
el seu encant més íntim i acollidor. Com un petit refugi tant per
l’hivern com per l’estiu.
I just és que diga ara, que fa molts anys vaig tindre el plaer de
mantindre una certa relació d’amistat per correspondència amb un
homenot benissenc, que per extensió també ho va ser de la Marina i
igualment del País Valencià: el senyor Bernat Capó García;
exemple de persona enamorada i apassionada pel seu poble i per la seua terra. Durant
alguns anys em vaig escriure amb ell. I Bernat sempre, sempre,
em contestava a totes les meues cartes i em donava informació, bé
per carta –a mà o a
màquina, no per internet–,
bé enviant-me publicacions relacionades amb temes històrics o
etnogràfics diversos; temes que m’interessen molt. I la qüestió
és que, uns anys després vaig tindre la sort de guanyar el Premi 25
d’abril, Vila de Benissa de narrativa, amb la meua segona novel·la, Memòries d’un alamí; motiu
que em va portar a la població i retrobar l’amic i company de
«batalles
de la mili».
En
efecte, a Paco Montagut, que va nàixer a Montcada (son pare era
d’allí), però que amb el temps es va quedar a viure a Benissa
(d’on era sa mare), el conec del temps del servei militar. Servei
militar que férem entre Gasteiz (Vitòria, País Basc), on férem el
campament –ell a
Araca i jo a Gamarra–,
i després a Logroño els dos, al quarter del Regiment d’Artilleria
de Campanya n.º 46. Aleshores Paco festejava amb Xaro, benissera de
la nostra quinta tan bonica com amable és. De manera que són una parella que fan molts anys junts. I molts més que esperem i
desitgem que en facen, ara, a més, amb els seus fills, netes i nets. Perquè Paco
i Xaro tenen una filla i un fill ben templats: Patrícia i Franc. Que
ja s’han casat també, Patrícia amb Jose i Franc amb María.
Matrimonis que han tingut tres xiquetes i un xiquet: Carla, Emma,
Marc i Alejandra, segons com han anat venint al món.
El
cas és que des de 1998 que els hem visitat en nombroses ocasions.
Com ells ens han visitat a nosaltres pel nostre espai vital: el sud
de la Ribera. I amb ells hem tingut el plaer de passejar per les
proximitats de la «catedral
de la Marina»,
o per qualsevol dels seus carrers vells encara ben conservats, així com per
altres indrets com cala Fustera, Benimarco, etc. I és que, a Benissa,
han tingut el bon gust de conservar la part més antiga d’una
població que va haver de sobreviure en èpoques passades amb una
economia ajustada, de secà, que obligava les benisseres i benissers
a fer molts sacrificis per viure. Però una població que, a partir
dels anys de desenrotllament turístic, ha arribat o s’ha
transformat en una «xicoteta
ciutat»
amb una economia puixant; tot i les circumstàncies negatives
actuals. Una ciutat de la qual sempre destaque d’una manera molt
especial la seua gran vitalitat cultural.
I
com el món és com un petit mocador, he trobat certa relació entre
Canor o Benissa i Tossalnou o Rafelguaraf. Tossalnou –agregat en
1870 a Rafelguaraf– dit així després de l'expulsió morisca. Tot
i que allí i als pobles de l'entorn l'ús del nom més antic (el
Tossalet) continua viu alhora que l'oficial. I aquesta relació, com
dic, existia si més no des del segle XVIII. Així, en un document de
l’arxiu del Comte de Ròtova, i tal com diu ací molt extractat: En
la Ciudad de San Phelipe (Xàtiva),
a los diez y ocho días del mes de Agosto del año mil setecientos
cinquenta y quatro, ante mi el Escrivano... parecieron
el señor Dn.
Pasqual Andres Bellvis y Verastegui… en nombre y como Apoderado de
Dn. Joseph
Ygnacio Faus...
Baron de Zenija,
Dueño de los Lugares de Tosalnou,
Rotova, Benillup, Cenijola,
Berdica,
Benimallull y
Canor,
vezino de la Ciudad de Valencia…
Però
em venen
al record
més
coses
relacionades
entre
Benissa
(la
Marina)
i
Rafelguaraf
(la
Ribera).
Com
que la
meua àvia materna vivia
al Riurau de Rafelguaraf. Ara
un llogaret
dit així per l’ús que se’n feia per
fer panses i arrecerar
els canyissos.
Per
tant, en
aquesta
raconada sud-est de la Ribera del Xúquer hi havia
un dels riuraus més cap al nord de les terres valencianes. Bé,
això pensava jo, perquè
hi ha un
riurau en les proximitats de València (l’Horta),
que
em sembla que
és
el
més
gran de
tots els riuraus. I està
a
prop
de Montcada, just
al Mas Fondo de Massarrojos.
I
si
parlem
de
persones, el mateix director actual
de
la banda de música de Benissa (Miguel
Ángel Grau Martínez, de Xàtiva),
que per a vindre ací va deixar de ser-ho de la banda Ateneu Musical de Rafelguaraf, on
és molt recordat i volgut. O
un
rafelguarafí
que va ser alcalde de Xàbia: Rafael Peiró Fayos. O
un conegut
de l’Énova...
A
més, també a Benissa hi ha multitud de tossalets, que l’orografia
dona per a això i molt més. Però ja no m’enrotlle més, xe. Total, que
Paco i Xaro són iaios que els cau la «bava»
amb els seus nets/es de pagats que estan; que ara mateix se senten
com uns «avis
torroneros»
que diuen en alguns llocs. I amb motius. I per això creiem que són
una família ben bonica, que a hores d’ara són en total sis xiques
guapes i quatre xics templats de diferents edats. Enveja sana que els
tenim, ja ens agradaria a nosaltres. Total és que, en el riurau dels
nostres amics, als quals estimem com si foren família, passem
alguns dies d’aquells molt agradables, que ja es queden gravats als
arxius de la memòria com dels més entranyables i inoblidables, per a sempre. Per
això és que, als Montagut Fluxà i llur descendència, vaja tot el
nostre afecte i agraïment per mantindre una amistat tan bonica al
llarg del temps.
Vicent
Sanxis i Empar Jurado
