dimarts, 7 de desembre de 2021

Al riurau de Canor (Benissa)

Al matrimoni format per Diego Fluxà i Tonica Ivars, de Benissa, persones treballadores i de bon tarannà, els va fer goig tindre un tros de terra. Un bancalet, en realitat, per sembrar o plantar quatre faveres, tomaqueres, albergineres, unes flors o el que fora. Productes per a casa, no un camp gran per treballar amb més pretensions la terra. I com de vegades passa, amb el temps en van aconseguir un. Era un tros abancalat de poc més de quatre fanecades i mitja a la partida de Canor. Aleshores un secà pedregós on a penes n’hi havia mitja dotzena de garrofers, unes oliveres, un parell d’ametllers i uns ceps per a raïm de taula, a més de llicsons, ravenells, crespinells, etc. Per això és que Diego va construir de primeres una caseta senzilla, bàsica; només un cobert per a ferramentes del camp amb un xicotet riurau adossat, que en passar un temps tancaren per a tindre un menjador.

Anys després –havent faltat Diego– Tonica amb prou feines se les va veure per tirar la família endavant, que a més de portar casa treballava de perruquera fins que per l’edat i la salut, sobretot, la va fer fora de treballs. Així que, de fa uns anys s’han fet càrrec de la caseta els estimats amics Xaro Fluxà i Paco Montagut. I per això és que, d’uns anys ençà, quan anem Empar i jo a veure’ls solem anar allí; encara que en principi hàgem anat al pis on viuen, a l’avinguda de l’Alcúdia. Perquè el riurau de Canor s’ha transformat en el seu raconet preferit. Com el lloc ideal on trobar-se ben a gust i tranquils amb la família i amics, cosa natural i comprensible. I no, no penseu que és un xalet. És sols això: una caseta amb un riurau xicotet, però que no per això –o precisament per això–, és que té el seu encant més íntim i acollidor. Com un petit refugi tant per l’hivern com per l’estiu.


I just és que diga ara, que fa molts anys vaig tindre el plaer de mantindre una certa relació d’amistat per correspondència amb un homenot benissenc, que per extensió també ho va ser de la Marina i igualment del País Valencià: el senyor Bernat Capó García; exemple de persona enamorada i apassionada pel seu poble i per la seua terra. Durant alguns anys em vaig escriure amb ell. I Bernat sempre, sempre, em contestava a totes les meues cartes i em donava informació, bé per carta –a mà o a màquina, no per internet–, bé enviant-me publicacions relacionades amb temes històrics o etnogràfics diversos; temes que m’interessen molt. I la qüestió és que, uns anys després vaig tindre la sort de guanyar el Premi 25 d’abril, Vila de Benissa de narrativa, amb la meua segona novel·la,Memòries d’un alamí; motiu que em va portar a la població i retrobar l’amic i company de «batalles de la mili».

En efecte, a Paco Montagut, que va nàixer a Montcada (son pare era d’allí), però que amb el temps es va quedar a viure a Benissa (d’on era sa mare), el conec del temps del servei militar. Servei militar que férem entre Gasteiz (Vitòria, País Basc), on férem el campament –ell a Araca i jo a Gamarra–, i després a Logroño els dos, al quarter del Regiment d’Artilleria de Campanya n.º 46. Aleshores Paco festejava amb Xaro, benissera de la nostra quinta tan bonica com amable és. De manera que són una parella que fan molts anys junts. I molts més que esperem i desitgem que en facen, ara, a més, amb els seus fills, netes i nets. Perquè Paco i Xaro tenen una filla i un fill ben templats: Patrícia i Franc. Que ja s’han casat també, Patrícia amb Jose i Franc amb María. Matrimonis que han tingut tres xiquetes i un xiquet: Carla, Emma, Marc i Alejandra, segons com han anat venint al món.

El cas és que des de 1998 que els hem visitat en nombroses ocasions. Com ells ens han visitat a nosaltres pel nostre espai vital: el sud de la Ribera. I amb ells hem tingut el plaer de passejar per les proximitats de la «catedral de la Marina», o per qualsevol dels seus carrers vells encara ben conservats, així com per altres indrets com cala Fustera, Benimarco, etc. I és que, a Benissa, han tingut el bon gust de conservar la part més antiga d’una població que va haver de sobreviure en èpoques passades amb una economia ajustada, de secà, que obligava les benisseres i benissers a fer molts sacrificis per viure. Però una població que, a partir dels anys de desenrotllament turístic, ha arribat o s’ha transformat en una «xicoteta ciutat» amb una economia puixant; tot i les circumstàncies negatives actuals. Una ciutat de la qual sempre destaque d’una manera molt especial la seua gran vitalitat cultural.

I com el món és com un petit mocador, he trobat certa relació entre Canor o Benissa i Tossalnou o Rafelguaraf. Tossalnou –agregat en 1870 a Rafelguaraf– dit així després de l'expulsió morisca. Tot i que allí i als pobles de l'entorn l'ús del nom més antic (el Tossalet) continua viu alhora que l'oficial. I aquesta relació, com dic, existia si més no des del segle XVIII. Així, en un document de l’arxiu del Comte de Ròtova, i tal com diu ací molt extractat: En la Ciudad de San Phelipe (Xàtiva), a los diez y ocho días del mes de Agosto del año mil setecientos cinquenta y quatro, ante mi el Escrivano... parecieron el señor Dn. Pasqual Andres Bellvis y Verastegui… en nombre y como Apoderado de Dn. Joseph Ygnacio Faus... Baron de Zenija, Dueño de los Lugares de Tosalnou, Rotova, Benillup, Cenijola, Berdica, Benimallull y Canor, vezino de la Ciudad de Valencia…


Però em venen al record més coses relacionades entre Benissa (la Marina) i Rafelguaraf (la Ribera). Com que la meua àvia materna vivia al Riurau de Rafelguaraf. Ara un llogaret dit així per l’ús que se’n feia per fer panses i arrecerar els canyissos. Per tant, en aquesta raconada sud-est de la Ribera del Xúquer hi havia un dels riuraus més cap al nord de les terres valencianes. Bé, això pensava jo, perquè hi ha un riurau en les proximitats de València (l’Horta), que em sembla que és el més gran de tots els riuraus. I està a prop de Montcada, just al Mas Fondo de Massarrojos. I si parlem de persones, el mateix director actual de la banda de música de Benissa (Miguel Ángel Grau Martínez, de Xàtiva), que per a vindre ací va deixar de ser-ho de la banda Ateneu Musical de Rafelguaraf, on és molt recordat i volgut. O un rafelguarafí que va ser alcalde de Xàbia: Rafael Peiró Fayos. O un conegut de l’Énova... 

A més, també a Benissa hi ha multitud de tossalets, que l’orografia dona per a això i molt més. Però ja no m’enrotlle més, xe. Total, que Paco i Xaro són iaios que els cau la «bava» amb els seus nets/es de pagats que estan; que ara mateix se senten com uns «avis torroneros» que diuen en alguns llocs. I amb motius. I per això creiem que són una família ben bonica, que a hores d’ara són en total sis xiques guapes i quatre xics templats de diferents edats. Enveja sana que els tenim, ja ens agradaria a nosaltres. Total és que, en el riurau dels nostres amics, als quals estimem com si foren família, passem alguns dies d’aquells molt agradables, que ja es queden gravats als arxius de la memòria com dels més entranyables i inoblidables, per a sempre. Per això és que, als Montagut Fluxà i llur descendència, vaja tot el nostre afecte i agraïment per mantindre una amistat tan bonica al llarg del temps.

Vicent Sanxis i Empar Jurado

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada