Felicitació nadalenca

Com que ara mateix estic sense ordinador, permeteu-me que encara que siga a través del blog vos desitge a totes i a tots que passeu uns Bons Nadals amb les vostres famílies i amics i altres persones que vos estimen, així com que tingueu un Feliç Any Nou 2014.

Manel Arcos a Rafelguaraf

Si per qualsevol circumstància sou dels qui vos agraden les històries de bandolers i encara no heu tingut ocasió d'escoltar a Manel Arcos, el dilluns dia 23, a les 19,30 hores i a la Llar dels Jubilats de Rafelguaraf tindré el plaer de participar en la presentació d'una de les darreres obres publicades d'aquest investigador d'Oliva, una de les persones que més saben ara mateix sobre el bandolerisme valencià del segle XIX.

En la meua intervenció, que procuraré siga ben curta, també avançaré dos aspectes puntuals sobre fets de bandolerisme referits a Rafelguaraf, segons que he pogut saber de fa poc. Ah, per cert, que en el llibre que presenta Manel Arcos titulat Quan els trabucs refilaven he col·laborat fent un xicotet estudi de l'estil narratiu de Manel, que al meu parer és molt encertat per fer més atractiva la lectura per al públic en general.

Pasqual Adrià

Tertúlia a la casa Blava, amb Pasqual

És més ampla la terra
on molt més fàcil que viure és morir

Des del mes d'agost passat volia escriure unes notes sobre Pasqual Adrià. Ha arribat el moment de passar del desig al fet. D'ara endavant els dies 5 i 6 d'agost seran dies de trist record per a mi. No debades, el dia 6 va tindre lloc el soterrar d'un bon amic carcaixentí dels Quatre Camins, Pasqual Adrià Conejero, amb qui compartia des de feia alguns anys la dèria per l'escriptura, entre altres penes i alegries.

Supose que jo no era una persona d'aquelles que es poden considerar amics en el sentit més adequat de la paraula. Vull dir, no era un amic d'aquells amb qui t'ajuntes prou sovint per anar ací o allà, compartir taula al voltant d'una paella o anar de torrada, etcètera. No obstant això, sí que em considerava amic d'ell, i afectat, ara, per la seua falta. Potser en realitat he sigut més bé un conegut. Encara que en els darrers anys, com avançava adés, sí que havíem compartit alguns bons instants de tertúlia, sobretot al voltant del món de les lletres entre altres moments en què intentàvem també arreglar el món, malgrat que no ens poguérem arreglar nosaltres mateixos. Ja sabeu.

Vaig conéixer Pasqual Adrià seria l'any 1982, quan va entrar a treballar a l'Ajuntament de Carcaixent com a oficial electricista. Així, i malgrat que els treballadors i treballadores de l'ajuntament formàvem part de tres grups: la policia municipal, la brigada d'obres i serveis i el personal d'oficines, no obstant això, alguns contactes i relació teníem, inevitablement. I va ser llavors que ja em va sorprendre Pasqual quan em vaig assabentar que una persona com ell, que fins aquells moments estava treballant d'electricista per una important empresa -que si no recorde mal es diria aleshores Hidroelèctrica Espanyola, ara Iberdrola-, es deixara aquella empresa en què de segur que gaudia d'un bon sou i bones condicions de treball, per accedir, mitjançant l'oposició corresponent, a una plaça de funcionari municipal.

Doncs bé, aquell mateix any, em va tornar a sorprendre en veure que era capaç i s'hi dedicava com a músic en el seu temps lliure a tocar la dolçaina. De manera que poc abans de la pantanada, recorde que va organitzar un curset, al qual em vaig apuntar, per a ensenyar-nos a tocar aquest instrument tan típic valencià. Però d'ací no va passar la cosa, perquè en vespres de començar el curs vingué el desastre de Tous... i allò ja no es va dur a terme, o si es va dur a terme jo almenys no el vaig fer. Aleshores hi havia moltes altres dedicacions més necessàries i imprescindibles que em feren impossible allò.

Fa molts anys, un dia coincidírem en el tren anant a València i parlàrem dels nostres projectes més immediats. Casualment coincidírem en què volíem provar de millorar, fins i tot deixant els nostres llocs de treball a l'ajuntament. I així va ser que, per la meua part, a finals del 1986 me'n vaig anar a treballar a les Corts Valencianes. A partir d'ací vaig perdre el contacte que a través de l'ajuntament tenia amb Pasqual. Però ell no parava de fer i idear coses, i d'una forma o altra més prompte o més tard me n'assabentava. De manera que encara que no puc precisar els anys i l'ordre de les seues activitats, ara mateix no estic segur si també va arribar a mamprendre algun tipus de dedicació gastronòmica, que més endavant va deixar l'ajuntament per ser cofundador de l'editorial Edicions 96. També va tindre algunes activitats d'ajuda mitjançant la relaxació, com a persona vitalista que a través de la ment i dels pensaments positius sap autoajudar-se i ajudar els altres per superar moments de dificultats.

Tertúlia al pati de la casa Blava, amb Pasqual

Ja afectat per la malaltia, impossibilitat de continuar treballant amb normalitat, Pasqual mantenia un parell de blogs a la xarxa d'internet amb dues de les seues passions: la gastronomia, que tant el va ajudar a superar moments crítics (M'agrada cuinar, http://adhoc-magradacuinar.blogspot.com.es/), i un blog de literatura (Castells de sorra, http://castellsdesorra.blogspot.com.es/) en què va tindre a bé incloure'm.

Ara em venen al record dues de les darreres ocasions en què parlàrem a sa casa. A finals de la primavera passada li vaig dur un parell de falcats de fenoll i pebrella, que allí mateix a sa casa que anomenava la casa Blava, vaig triar i netejar els manolls, i volia que li diguera on els havia fet. “No, home, no. Això és un secret”, li vaig dir en broma, per a tot seguit dir-li on havia fet aquelles herbes tan aromàtiques i bones per a la cuina.

Com a escriptor tenia publicats un poemari, El picaporta dubtós; una novel·la ambientada a Carcaixent, Falsa biografia, i la seua darrera obra publicada, Ojalá volvamos a vernos, testimoni narratiu de la seua amarga experiència que pot servir d'ajuda a altres persones. Però també tenia a punt un altre poemari, que al meu parer no desmereix el primer si no és que el supera, i que crec que s'hauria de publicar. A més de tenir una novel·la inèdita i una altra que estava embastant.

En les tertúlies també hi havia algun moment en què comentava com volia la seua família, especialment la seua estimadíssima Pura, i les seues filles Núria i Anna. I sempre, en acomiadar-me d'ell, em donava les “gràcies per la visita”. Ara em sap greu no haver anat a veure'l més vegades, i encara em sorprenc com Pasqual sabia suportar tan sacrificadament els embats dels danys col·laterals de la malaltia. I respecte la nostra dèria per escriure, comentava que amb la nostra passió per les lletres no ens anàvem a menjar un torrat, però només que tinguérem per menjar-nos una paella, això ja s'ho valia tot.

Pasqual Adrià ha sigut un personatge d'aquells que et sorprenen molt gratament i per diverses coses. Sobretot per la seua capacitat per dedicar-se a diverses professions o activitats, i veure que en més o en menys en la majoria d'elles era capaç de sortir-se'n bé. Tot i que, supose que algun que altre fracàs tindria, com és lògic pensar. Que normalment les persones gairebé només solem veure dels altres la part fàcil o bonica, i en canvi ignorem o no valorem les ocasions en què les coses no els han eixit bé. A més dels molts sacrificis i esforços que han hagut de fer per aconseguir allò de què ens sorprenem, i alguns arribem a envejar o, millor, a admirar o a tenir com a models a seguir. Realment Pasqual Adrià era una d'aqueixes persones que destaquen per les seues qualitats. Una persona d'aquelles que arribem a creure que són imprescindibles.

En la darrera visita que li vaig fer em va deixar un llibre, un catàleg de l'exposició Els horts de tarongers... que ja no he arribat a tornar-li en persona. De fet, el darrer contacte que vaig tindre amb ell va ser pel facebook el dia 2 de juliol en què volia anar a tornar-li'l, però em va dir que tornava a estar al Clínic i que ja m'avisaria en tornar...
Confesse ara i ací que en faltar Pasqual jo no sabia com anar a sa casa i tornar-li el llibre a Pura. I això és perquè, perdoneu-me que impúdicament em despulle un poc i admeta una cosa. Jo, que sóc de llàgrima fàcil, pensava que em vindrien ganes de plorar, que no sabria comportar-me amb la serenitat suficient i no encomanar-li a Pura els plors vàries setmanes després del seu traspàs. Així que vaig aprofitar l'acte d'homenatge del passat dimecres 20 de novembre, i li vaig tornar el llibre a Pura... Però, sobtadament, quan menys m'ho esperava em vaig emocionar i no m'eixien les paraules. Li demane disculpes a Pura per no haver sabut comportar-me. A mi em fa molta vergonya que em vegen plorar. Perquè jo m'he emocionat i plorat bastant aquesta vida. I plore, ara, també.

El seu darrer llibre, potser de títol premonitori, li vaig dir a Pasqual que no el llegiria. Cosa que va comprendre perquè ell sabia que a mi no em calia llegir-lo per saber del mal del cranc. En tot cas, efectivament, tant de bo ens tornem a veure, Pasqual. Almenys, jo, espere i desitge tornar-te a veure. Perquè, encara que ningú som perfectes, una de les millors coses que ens pot oferir la vida és arribar a tenir la sort i el plaer de conéixer i gaudir de l'amistat d'algunes persones que, per unes circumstàncies o altres admirem i fins i tot tenim com a referents. Per a mi una d'aqueixes persones has sigut tu, Pasqual.

Carcaixent M'agrada & Mitja Galta

El sol ens molestava un poc a l'hora de la foto

Diumenge passat l'amic Pau Martínez (membre de l'associació cultural Mitja Galta, de Manuel, i de l'equip de redacció de la revista La Bellota, entre altres coses), va fer de guia d'un grup de conciutadans carcaixentins i carcaixentines de l'associació cultural Carcaixent M'agrada, que s'interessaren en participar per conéixer de primera mà el conjunt de pobles des de Manuel fins a l'Énova; és a dir, passant des de l'extrem a ponent de Manuel, per Faldeta, Torreta, l'Abat, Sanç fins a l'Énova, a llevant, visitant entre altres coses la casa del pintor Estruch o veient coses referides a la séquia Comuna de l'Énova (el document més antic és de 1315, i fins i tot hom creu que a mitjans del segle XIII, en el Llibre del Repartiment, ja es fa menció de la seua existència), i els partidors de Sanç. També visitaren la vila romana dels Alters, de la qual prompte va a inaugurar-se a València una gran exposició que caldrà visitar, i fins i tot apropant-se finalment a una de les sénies que hi ha al terme de l'Énova.

Jo no vaig poder participar en la primera part de la visita, però sí al final, a la vila romana i la sénia. I em sembla que els va agradar. La veritat és que estic segur que hi ha pobles que estan molt pròxims a nosaltres i no coneixem algunes de les seues coses de més interés des d'un punt de vista artístic o cultural. I jo em pregunte, bé, encara no he anat a Nova York, i és ben possible que no vaja mai en ma vida, però... com pot ser que encara no haja visitat pobles pròxims on visc, com ara, per exemple, no he estat mai a... la Pobla del Duc, ni a Otos, ni a... què poca vergonya que tinc! Això sí que em dol més que el fet que no aniré a Nova York, que tot siga dit de pas, tampoc és que m'importaria anar-hi. Però considere més important el veïnat, no sé si m'enteneu.

En fi, en la foto final que va fer Ivan, des de dalt la sénia, estic en primera fila junt a la meua excompanya de l'Ajuntament de Carcaixent, Carlota Picot, tot un caràcter!

Acudits, facècies i succeïts (3)

Camp de remolatxa a França

Vinyes a França

3. Incrèduls

Fa molts anys en arrere, quan molts dels jornalers ternilencs havien d'emigrar a Europa per guanyar-se el pa, n'hi havia d'ells que anaven dues vegades a l'any a França a fer temporades estacionals per a treballar. I ho feien bàsicament a dos llocs concrets del país veí: en primer lloc, a una zona situada al nord de París, pels departaments del Oise i Aisne, a poblacions com Beauvais, Compiegne i Soissons, on treballaven en la feina de la remolatxa que era un treball ben pesat; i l'altre punt era al sud-est de França, sobretot per la zona del Languedoc-Rosselló per a fer la temporada de la verema.

Doncs bé, segons que comentaven alguns el treball de la verema era poc més que anar a jugar. Tot i exagerant un poc les coses, perquè si la verema no era tan pesada com fer la temporada de la remolatxa per determinades qüestions, sí que ho era també per les hores de treball, o les temperatures extremes que de vegades havien de patir, sobretot quan bufava el vent de mistral. En tot cas no es podia comparar, segons manifestaven, la verema amb la remolatxa.
I el ben cert és que ara mateix no recorde exactament què feien en concret amb la remolatxa, si és que les plantaven o arrancaven, supose que seria açò últim. Però sí que recorde molt bé que es queixaven molt del llom, entre altres coses perquè el fang s'apegava molt a les botes de goma, de manera que només avançar unes passes es feia molt pesat. Potser per això és que quan tenien uns instants de descans només pensaven que en gastar bromes i en menjar i beure prou com per aguantar tan dur treball.

El cas és que en certa ocasió, una quadrilla que estava allà pels anys 60, quan encara a l'estat espanyol, o almenys per les comarques del País Valencià, no eren coneguts els anomenats Testimonis de Jehovà, una religió a partir del cristianisme amb unes idees bastants peculiars... Bé, doncs, com anava dient, un dia d'esplai, després del dinar i mentre feien la tertúlia uns, i altres jugaven a les cartes prenent café, etc., s'acostaren per allí unes persones a qui no coneixien, ben vestides, amb maletins, com si foren viatjants o representants comercials.
Total, ells que només els véren vindre es quedaren un poc amb la mosca damunt el nas; imagineu-vos-els: sense mudar, cares cansades, un tant abatuts, fent raonaments i comentant alguns projectes, recordant les famílies a València... I en això que el mateix cap de quadrilla, que mastegava bastant bé el francés, que s'alça i empés per les circumstàncies es dirigeix cap als nouvinguts.

–Hola. Com estan vostés? –que els diu en francés.

Salutació a la qual contestaren aquelles persones, interessant-se per la colla de jornalers.

–Bé, ací estem, prenent café i descansant hui diumenge... –que els digué el cap de la colla.

I així que continuaren parlant amb el cap de quadrilla, fins que al cap d'uns instants, quan la resta de treballadors ja havien arribat a agafar la idea de què pretenien aquells visitants amb aspecte de representants d'una casa d'assegurances o de venedors de llibres, va i un dels més veterans del grup li va preguntar al cap de quadrilla, que ja no sabia per on tirar per llevar-se'ls de damunt:

–Xe, Batiste, però què volen aquesta gent?

–Ei,... doncs això que vos he dit. Fan propaganda d'una religió, una església que es diu Testimonis de Jehovà.

–Sí, està clar. Però, ara, què volen?

–Si volem apuntar-nos a eixa església.

–Això està fet. Que et diguen quant hem de cobrar i ens hi apuntem tots!

Quan el cap de quadrilla els ho va traduir, els testimonis de Jehovà feren cara de pomes agres i sense més romanços se l'amollaren. I, per allí, ¿cal dir que ja no tornaren més a fer proselitisme entre aquells jornalers incrèduls?

I ara la documentació històrica sobre Berfull

Sant Miquel dels Reis, seu de la Biblioteca Valenciana i de l'AVL

En efecte. Si el passat mes d'agost donava notícia respecte a haver aconseguit per fi la documentació històrica del Tossalet, procedent de l'Arxiu del Comte de Ròtova, ara en donaré també una altra però referida a Berfull. Aquest dilluns passat vaig estar a la Biblioteca Valenciana (a Sant Miquel dels Reis, València) per veure part de la documentació històrica que tracta d'aquest desafortunat llogaret del terme de Rafelguaraf, existent en l'Arxiu de la família Saavedra-Rodrigo.

Doncs bé, cal dir que encara que no està totalment catalogada la documentació, no obstant això, ara per ara hi ha alguns documents que ja es poden consultar i que tracten, pel que fa a dates extremes, des de principis del segle XVI (1505) fins a principis del XX (1914), és a dir, un període de temps d'uns quatre-cents anys. Com era d'esperar, majorment són documents referits a les famílies que posseïren durant més temps el senyoriu de Berfull, en concret les famílies Dassió i Rodrigo. I de moment, si no vaig errat, mirant un índex en pdf que m'han facilitat, he calculat que seran aproximadament una cinquantena de documents els que tracten directament o indirecta de Berfull.

I en això que estic també posat. I és que, quan es té molt d'interés en un tema més prompte o més tard acaba donant els seus fruits. Perquè, pel que fa a la documentació referida a Berfull, a l'igual que en el cas del Tossalet, també feia molt de temps que anava darrere d'ella; més d'una vintena d'anys ja. I ara és que l'estic aconseguint. I al respecte he d'agrair l'ajuda i els bons consells del mestre i amic Paco i del tècnic de la Biblioteca Valenciana Xavier Asins. Als dos, moltíssimes gràcies.

Portal i Casa de la Senyoria de Berfull

Nota prèvia a Acudits, facècies i succeïts (Caràcters ternilencs)

Dibuix de caràcters populars del pintor Josep Estruch

El 12 d'agost de 2013 vaig inicar la publicació al blog d'una sèrie de relats curts que duu per títol Acudits, facècies i succeïts i per subtítol Caràcters ternilencs; subtítol que diu ben clar de què tracten els relats, en estar referit al gentilici de les persones nascudes o residents a Ternils, poble fictici que em vaig inventar en la novel·la Cendres de Ternils.

I al respecte, cal dir que una característica comuna a tots ells és que seran relats curts entre un i dos fulls. En general, primer que res plantejaré l'escenari i els protagonistes, deixant com a últim i a mode de remat una frase que a vegades serà graciosa i altres no tant, però que explica ben a les clares un determinada manera de ser: un caràcter ternilenc.

En alguns casos potser requeriria una certa explicació aqueixa frase final. Però en la mesura possible intentaré evitar-ho, perquè el que m'interessa és descriure uns determinats comportaments. I avance que alguns són poc o gens “políticament correctes” per masclistes, bròfecs, etc. Però és que són així, tal com és la vida. Ja sabem que la realitat supera la ficció, i fins i tot afegiria que sovint la supera amb escreix.

Dir també, finalment, que alguns dels relats els he viscut jo mateix i altres me'ls han contat. En algun cas, al lector o lectora podran resultar-li coneguts per ser acudits, facècies o succeïts que tothom conta com a propis del seu poble, o bé d'un altre poble més o menys pròxim o popular.

Acudits, facècies i succeïts (2)

Rafael Lanusse i Mª Teresa Sabalete

Amb la família Lanusse Peiró quasi al complet

2. Provincia de...?

Fa quasi trenta anys, un amic meu de tarannà simpàtic i sovint donat a parlar en to de broma tenia llogat un local a Carcaixent. En concret, un bar-cafeteria situat en un dels carrers a la vora del parc Navarro Darás; local molt conegut per tothom de la ciutat i rodalia. El cas ben cert és que, a causa d'una inspecció efectuada al local per l'ajuntament de part de la conselleria de Sanitat, se li va obrir un expedient perquè li faltava un llibre d'inspecció sanitària. I això, malgrat que el meu amic, complidor escrupolós de tots els requisits legals, va manifestar que no disposava encara del llibre perquè no estaven fets per la impremta; de la qual cosa, fins i tot n'era sabedora la pròpia conselleria. En tot cas, com que la burocràcia sol ser freda i de vegades irracional, aquell expedient va fer el seu camí derivant en una multa que li imposaren, donant-li al final de la notificació escrita complida informació dels terminis i possibilitats de recórrer en contra de la sanció econòmica.

Total, que un dia s'anima a anar a València a la conselleria de Sanitat. I una vegada allí, en informació general li indiquen el departament, secció, negociat, etc., on s'havia de dirigir. Però com que el meu amic estava pixant-se que ja no podia aguantar-se més, va preguntar pels serveis:

–Allí a la dreta els té vosté.

Va ràpid i entra, però... ai!, allò estava... com estava que ix més prompte que havia entrat, i torna i li diu a l'informador:

–Escolte, vosté, quan té necessitat utilitza aquests serveis?

–No, jo no.

–Doncs jo, tampoc.

Així que se'n puja a la planta on li havien dit, pensant si està en veritat a la conselleria de Sanitat, perquè almenys, d'higiene, ben poca. Per allí mateix mira i troba uns altres serveis, ara sí en condicions, on buida la bufeta. Tot seguit, arribat a la seua destinació, demana permís per a entrar i, una vegada dins observa que l'atén una funcionària bastant jove que amb un aire displicent i sense estressar-se gens ni miqueta li diu que s'assega. Així ho fa, i el meu amic li explica el motiu de la seua compareixença amb els papers de l'expedient en les mans. La bona qüestió és que en un moment donat la funcionària va i comença a omplir un formulari amb les dades de l'interessat:

–Entonces, usted se llama Rafael Lanu...?

–Rafael Lanusse Peiró. Lanusse amb dues esses.

–Y vive en... –i com si tinguera dificultat per llegir el valencià, diu– Avenida la Poblallarga?

–És separat: la Pobla Llarga. Ací ho té escrit, mire.

–Sí. Ya veo, la Pobla Llarga. Però la cafeteria está en Carcai...?

–La cafeteria està a –i li lletreja el nom de la població–: CARCAIXENT, amb ics.

–Però usted vive allí o en la Puebla Larga?

–La cafeteria està a Carcaixent, però jo visc a l'avinguda la Pobla Llarga, a Rafelguaraf.

–Cómo?

–Sí, que visc a Rafelguaraf

–Rafel... qué?

El meu amic, igual que abans li lletreja el topònim: RAFELGUARAF.

–Ya –i escriu alhora que sil·labeja desxifrant el nom–: Ra-fel-gua-raf. Muy bien.

I quan ja pareix que l'abnegada funcionària ha acabat, va i li pregunta–: Provincia de...?

El meu amic Rafael –com el tio Canya de la cançó d'Al Tall– en un brevíssim instant es queda entre indignat i sorprés pel desconeixement del que hauria de saber una funcionària de la Generalitat Valenciana, a banda del motiu absurd que l'ha portat allí. I ell, que de vegades actua més ràpid que pensa, li etziba amb un to d'ironia continguda, esperant algun tipus de reacció in extremis:

–LUGO!

Però... xe, res de res. I per increïble que parega, la funcionària, sense fer el mínim gest d'incredulitat, anota LUGO, i afegeix finalment:

–Muy bien. Pues ya hemos terminado.

Total que, Rafael, estranyat que no s'ho acaba de creure, s'alça, s'acomiada i se'n torna a casa... I ja mai més va tindre notícia de la multa que li imposaven en aquell expedient.

(Aquest és un succeït real, o siga, un fet vertader nom i topònims inclosos, per tant, qualsevol paregut amb la realitat NO és pura coincidència) P.D.: I jo afegisc ara: si a la delegació de correus de Lugo hi havia funcionàries/s per l'estil, vés a saber si a hores d'ara encara hi haurà una carta a nom del meu amic pegant voltes per aquella província gallega.

Divendres 18, a l'Agència de Lectura de Manuel

Divendres que ve, dia 18, a les 20,00 h. i a l'Agència de Lectura de Manuel tindré el plaer de participar en la presentació d'una de les darreres obres de Manel Arcos, sobre bandolerisme valencià del segle XIX. En aquesta ocasió es tracta de l'obra Quan els trabucs refilaven, en què vaig col·laborar amb un xicotet estudi preliminar que du per títol Un autor, un estil. Si vos abelleix i podeu vindre, estarem ben contents de comptar amb la vostra companyia.
Per cert, no sé si faig bé o mal en dir-ho, però si no m'equivoque igual hi ha una misteleta i una coca de la llanda que fa la mare de la regidora de Cultura... que tomba de tos. Per a mi és una de les millors que he provat mai. Sincerament vos ho dic, cada cosa el que siga.

I Concurs de Pintura Ràpida i homenatge a Vicent Armiñana Català

Vicent Armiñana Català, Fill Predilecte de Rafelguaraf

Aquest diumenge, 6 d'octubre, tindrà lloc a Rafelguaraf el I Concurs de Pintura Ràpida “Vicente Armiñana Catalá”. Els premis anunciats són els següents: 1r. 1.500 euros, 2n. 1.000, 3r. 500, 4t. 300, i un primer premi a l'artista local de 200. És a dir, es tracta d'un concurs en què els pintors i pintores s'escampen pertot arreu d'una població per tal de "captar" i plasmar en els llenços la seua particular visió d'aquells aspectes urbans que els semblen de més interés artístic. El temps de realització de les obres serà durant el matí i primeres hores de la vesprada, en què deixaran els treballs realitzats a la mateixa plaça de l'Ajuntament entre les 16 i les 17 hores.

Tot això donarà com a resultat que una selecció dels millors quadres seran exposats a partir de dimarts següent, dia 8, al CIM ubicat al C/Major. I cal dir també que el mateix dimarts, a les 19,00 hores tindrà lloc a l'Auditori Municipal un acte d'homenatge a Vicent Armiñana com a Fill Predilecte de Rafelguaraf, en què entre altres coses es lliuraran els esmentats premis del concurs de pintura, que s'inaugurarà una hora després.

Al respecte només he de dir que em sembla molt encertada la mesura, que supose haurà estat adoptada per unanimitat de la corporació municipal. Perquè Vicent Armiñana és una d'aqueixes persones d'una talla humana reeixida, i això, a més a més com a pintor, també pel seu comportament humà, per la senzillesa del seu tracte i l'afabilitat amb tothom. I tant estic d'acord i trobe encertat el nomenament, que ací deixe també constància gràfica i -salvant les distàncies- que ja opinava el mateix ara fa just 35 anys i dos mesos, quan vaig ser fester del Crist del Consol, que el nomenàrem (a ell i la seua muller, i a una altra parella de persones més majors), Clavaris d'Honor. Perquè ja aleshores ens pareixia que era una persona mereixedora de tot tipus de reconeixements, a més de ser un fill il·lustre del poble per la seua trajectòria com a professional de l'art. Vaja doncs, per endavant, la meua més sincera enhorabona a Vicent Armiñana Català, així com a la seua família i amics que de segur que se sentiran ben orgullosos amb aquest nomenament.

En tot cas, si hom vol saber un poc de la seua trajectòria, només cal punxar en aquest enllaç d'ací baix, que vos remetrà a una publicació molt interessant en pdf., la més recent que tracta del personatge. Vos aconselle que li feu una ullada.

http://ocw.um.es/artes-1/procedimientos-y-tecnicas-pictoricas/otros-recursos-1/v.arminana-obra-artistica-1958-2012.pdf

Esmorzars d'estiu

Segur que el que vaig a escriure ara i ací passa a tot arreu dels pobles i ciutats del nostre país. I és que, sobretot als mesos d'estiu, hi ha la costum de fer l'esmorzar en un bar o cafeteria. I de vegades els esmorzars són tan copiosos i s'allarguen tant que no sé com algunes persones encara tenen ganes de dinar. Em sembla una bona i sana costum, perquè és una manera de fer un xicotet extra, amb permís de la senyora Merkel, i relacionar-se amb amics i coneguts, contant-se totes aquelles coses que de normal es conten. Doncs bé, a Rafelguaraf podreu trobar ara mateix un total d'onze llocs on poder esmorzar (i en alguns casos també dinar o sopar), perquè el ram d'hostaleria ara mateix és el format per aquestos bars (onze a Rafelguaraf i un al Tossalet):

l'Albereda, la Piscina Municipal, el Cantó de Pere, l'Hostal, el John Lennon, Casa Sibarita, Casa Rosanna, la Llar dels Jubilats, el Trànsit, el Venècia, l'Ekus i el Medieval. Això pel que fa a Rafelguaraf, que al Tossalet (el Tossalnou) també hi ha el de la Llar dels Jubilats.

Si veniu als mesos de bon temps, no us estranyeu de veure especialment els caps de setmana i festius, una mena de "bodas de Canaan" als carrers i places, i això encara més per les nits que pels matins. En fi, igual és que per aquest motiu és que hem arribat a aquesta crisi econòmica, per ser tan malgastadors... Que no, que no, senyora Merkel, que açò d'alguna manera és com l'estiueig del pobre. Que moltes de les persones que esmorzen als bars dels pobles no poden permetre's unes vacances, com les de molts dels seus conciutadans alemanys, als hotels dels llocs turístics de tot arreu de la península Ibèrica. En fi, que dúiem un nivell de vida exagerat. No tindran barra!

Doncs bé, dissabte passat, mentre feia unes fotos per a un dels projectes que porte entre mans, així, d'imprevist (tan imprevist que la foto no ha eixit bé), va sorgir la possibilitat d'alçar acta gràfica d'unes persones que acabaven d'esmorzar. Bon profit i per molts anys que ho puguen fer.

Història i Literatura

Imatge 532, part esquerra

Des d'agost passat l'Ajuntament de Rafelguaraf té una còpia digitalitzada de la documentació històrica del Tossalet (el Tossalnou) procedent de l'Arxiu del Comte de Ròtova, que ha estat cedida gentilment per l'Ajuntament de Gandia.

En una primera ullada només per damunt damunt, he trobat una referència al fet que el topònim el barranc dels Dos Germans ja existia, si més no, l'any 1734. I dic "si més no" perquè la referència de què parle està en la manifestació que va efectuar un barxetà anomenat Joan Bonaventura el dia 20 de desembre de 1734, en una declaració de testimonis sobre per on afrontaven els termes de Barxeta, Rafelguaraf i Tossalnou, en què parla entre altres coses de:

     "que haria quareinta años con poca diferencia passo á dicho Lugar de Barcheta el Difunto Don Carlos Souza y Tallada, Dueño Antessesor que fue de dicho Lugar de Barcheta para el efecto de tomar como tomó la posseción de el, y de su termino, que fue con la intervencion de las Justicias, y otras personas antiguas... a fin y efecto de que se deslindasen los terminos... ó los sitios, por donde cortan como el de este Lugar de Tosalnou con quien confina tambien el termino de Barcheta como, y tambien en el termino del Lugar de Refelguaraf; Y que concurriendo tambien el testigo a la dicha posecion esta bien en memoria que por la parte de Tremontana se extiende y reputaron el termino de este Lugar de Tosalnou, hasta la Peña y Barranco llamado de los dos hermanos... lo qual dixo saber ási... por todo el tiempo del conocimiento del testigo... que es de hedad de cinquenta y nueve años poco mas o menos..."

En realitat l'acte de presa de possessió de Barxeta a què es refereix aquest testimoni va tindre lloc el dia 28 de setembre de 1697 (segons Abel Soler en Història del poble de Barxeta, pàgines 116 i següents, i 250 i següents). Per tant, si no entenc mal el que manifesta aquest Joan Bonaventura, caldria deduir que ja en 1697 existia l'esmentat topònim del barranc dels dos germans.

Doncs bé, açò em fa reconsiderar el que plantejava en Bandolerisme a Barxeta (Bernat i els dos germans Escrivà), sobre la possibilitat que foren els dos germans Escrivà, de Barxeta, allà pel primer quart del segle XIX (entre 1824 i 1827), els qui donaren origen al topònim i a la llegenda famosa sobre la mort de dos germans bandolers al barranc. És a dir, que serien en realitat uns altres germans, també bandolers probablement del segle XVII, els qui serien els vertaders protagonistes de la història que hom conta relacionada amb aquell punt del barranc. I, per tant, cal pensar també que els dos germans Escrivà no moririen en aquell lloc a la vora del camí que uneix les poblacions de Barxeta i Rafelguaraf; pel contrari, això seria ja el súmmum de les coincidències.

Pel que fa a la resta de la informació continguda en Bandolerisme a Barxeta, de moment, si no recorde mal, la majoria dels plantejaments continuen sent vàlids. De manera que ara mateix sols vull destacar dos aspectes finalment: un primer, la casualitat que més d'una parella de germans -potser tots d'aquesta zona- hagen estat considerats com a bandolers en distintes èpoques. I el segon, que tal com explicava en aquella monografia local, com en gran mesura la meua intenció era assabentar-me dels aspectes verídics de la llegenda per tal de novel·lar-la -tasca en què em trobe immers a hores d'ara-, aquesta informació no afecta en res a la possible obra literària resultant. Si de cas, que hi haurà alguns successos que, no resultant incongruents al context general de la novel·la, seran anacrònics pel que fa a la memòria històrica.

Doc. 75, imatge 532

Dilluns i bon dia, comencem amb una poesia

Castelló i les Énoves, des del Cocó de la Sabata (al Realenc)

Ací vos pose una poesia anònima popular, en concret la primera estrofa, que m'he atrevit a continuar amb altres topònims de llogarets que en el seu dia tingueren més o menys entitat pròpia. En tot cas m'atrevisc a proposar-la com una Poesia de Castelló i les Énoves. D'una manera o altra tots els pobles estan representats, i cal entendre que s'ha fet buscant rimar la cosa. Per cert, en el seu moment, el meu amic Joan Català i jo mateix discutírem acaloradament (és broma) per la seua redacció, i al remat ja no recorde en què quedàrem... En tot cas, ací va, a veure què vos sembla.

Manuel, Torreta i Sans,
la Pobla i Sant Joanet;
Rafelguaraf i Berfull,
l'Énova i el Tossalet.

Benimeixís i Roseta,
Vistabella i el Rafalet;
el Ràfol i Paixarella,
Senyera i el Castellet.

L'Abat i Faldeta,
Fadra i Montolivet;
les Salines i Palmella,
el Riurau i el Realenc.

Per seguir més fàcilment les entrades del blog

Xe, mira que sóc... per a què parlar? Doncs no va i ha hagut de ser l'amic Salva Castelló, de la drogueria Tisery, de Rafelguaraf (sí, la que té les meues obres a la venda, quasi com si foren droga... Agarreu l'acudit fàcil?) que m'ha descobert una possibilitat de seguir les entrades d'un blog d'una forma molt més fàcil i còmoda? Sí, sí. La veritat és que Salva ja m'ha explicat més de tres cosetes en tot açò de l'internet (li dec més d'una cervesa). En fi, entre uns i altres, a poc a poc arribaré a tenir un blog una mica decentet.

Bé, on anava... El cas és que si poseu el vostre correu electrònic en l'apartat Seguir per e-mail, a partir d'ara, cada vegada que jo pose una nota al meu blog vos apareixerà un avís de correu electrònic de tal malifeta. O siga, que no haureu d'estar entrant per intuïció de tant en tant en el meu blog a veure si se m'ha ocorregut qualsevol cosa. No és millor i més fàcil així? Jo crec que sí, de totes totes. I la veritat és que ni m'hi havia fixat en altres blogs, que de segur que tenen aquesta possibilitat. Possibilitat que en tot cas recomane a tothom per jo mateix seguir-vos, si és que en teniu un, de blog.

I com no vull posar una nota sense una foto, ací van aquestes dues. La d'ací dalt la vaig trobar pel facebook i la tinc aquest estiu de fons de pantalla. Hi ha dues xiques que em sembla són carcaixentines, que estan junt a un molló de terme que els geògrafs i historiadors els agrada dir trifini, o siga, on termenegen tres termes municipals. Al fons es veu la Valldigna, en concret el poble que es veu allà al fons ben xicotet és Benifairó, i més al fons encara, a l'esquerra que quasi no es veu per l'efecte de l'ombra dels núvols, és l'extrem de llevant de Tavernes, i encara més al fons els edificis situats al sud de la platja de Tavernes.
Més detalls: les xiques estan físicament i burocràtica en terme de Simat, i, en canvi, la persona que ha fet la foto està en terme de Xàtiva, mentre que a l'esquerra del molló és terme de Carcaixent... Sí, no us estranyeu. Les xiques estan en terme de Xàtiva perquè es tracta de la finca del Realenc o Pinar dels Frares, que és part del seu terme municipal; com una reminiscència del seu gran terme d'època foral. Bé, rotllos meus.

Ah!, finalment, una pregunta i una resposta. Com es diu el molló si des d'aqueix punt es veu la mar al fons? En efecte, el molló de... Miramar. A veure si el trobeu en el mapa que també pose ací baix. Vinga, una pisteta: a l'extrem nord-est.

Crònica de la festa (II)

Enguany la festa ha anat més o menys com era previsible, és a dir, com els darrers anys, donades les circumstàncies de crisi econòmica. Una novetat és que per tal de permetre la tradicional encesa de coets en la procesó del Crist del Consol, sembla que s'ha hagut de constituir una associació de Coeters dels Crist; que, per cert, ja posats, una altra cosa que alguns tiren a faltar són les tradiconals "cordaes" que de normal se'n feien un parell. En fi, una cosa més que es perd.

I com una excepció, en l'entrada de Moros i Cristians, vaig participar en companyia d'alguns companys de la que va ser en el seu dia Filà Hawaríes. El cas és que fa uns anys en arrere uns altres xicots i xiques tornaren a posar en marxa una filà amb el mateix nom i com enguany tenien la capitania ens demanaren de participar en l'acte de l'entrada. Així que anàrem dalt d'una carrossa uns quants "carrosses", excepció de Sabina, que anava dalt més exòtica i destacada precisament a petició nostra en gran mesura. Per cert, que la ràpida i curta tronadeta de pedra que va fer a tall de començar, encara ens va vindre bé a tots i totes per no passar gens de calor. De totes formes l'entrada de Moros i Cristians, amb la destacada capitania de la filà Moros Hawaríes, ha estat enguany molt reeixida. Ah, i a tot açò, cal dir que les dues fotos dels Coeters del Crist les he tret del facebook, i les de la carrossa una de Sabina i l'altra del meu cosí Vicent Mompó.

Acudits, facècies i succeïts (Caràcters ternilencs) (1)

La bassa la Lliga (Barxeta). Foto de Fengiber en Panoramio

1. La mar o la bassa la Lliga?

Fa molts, molts anys, quan encara ni tan sols hi havia carreteres asfaltades, tots els camins eren de terra i de pols, pedres i cudols. Per això és que les persones havien de viatjar vulgues que no amb cavalls, mules i burros; i és el cas que per aquells temps hi havia dos amics -un de Tavernes de la Valldigna i l'altre de Barxeta- que eren veïns per uns bancals que, marge mitger, tenien en propietat allà pel Pla de Corrals.

Doncs bé, la bona qüestió és que els dos amics tenien entaulat de feia anys un debat que portava camí d'eternitzar-se. I el motiu era perquè el valler li deia al barxetà -que mai de sa vida havia vist encara la mar-, que la mar era la cosa més immensa que hom poguera imaginar-se i on més aigua cabia. El barxetà, d'un tarannà bastant incrèdul, prou tossut i sobretot molt discutidor, que no li agradava gens ni miqueta donar-se per vençut en qualsevol disputa, tot era contestar-li que això no podia ser de cap de les maneres, que si li volia fer creure que un burro vola, i coses així per l'estil que solen dir les persones de caràcter descregut.

De manera que així estava la cosa: com un plet que hom preveia inacabable, i així és que anaven passant els anys i roda i volta el valler sempre que anava al Pla de Corrals i coincidia amb el seu amic barxetà, tornava a insistir-li de la grandària de la mar, i a més convidant-lo a sa casa a Tavernes per acompanyar-lo a la platja i poder comprovar com era la mar de gran. Però el barxetà, tretze són treze, no s'ho volia creure de cap de les maneres i de retruc li afegia que la que era gran en veritat era la bassa la Lliga -que està al terme municipal de Barxeta i té més de set fanecades de superfície-, tot i afirmant, ben desvanit, que allí sí que cabia una grandíssima quantitat d'aigua.

El valler, que a més era una mica sorneguer, somrient i mirant-se'l un poc en to de llàstima, li contestava al seu amic barxetà dient-li que la bassa de la Lliga devia ser una cosa així com... com una escopinyada al costat de la mar. A la qual cosa el barxetà s'enardia i prenia per boig el valler, i aquest a la seua vegada per impossible de raonar el seu amic barxetà.

Total que en eixes que estaven un any sí i un altre també, fins que al remat va i un estiu el barxetà s'animà finalment a anar a visitar el seu amic valler, que ell el creia molt exagerat... i veure la mar eixa de què tant li parlava que si era tan gran i més. Així que, allà tens que s'adreçaren els dos cap a la mar i quan arribaren a primera línia de la platja el barxetà es quedà emmudit, amb la cara seriosa, mirant... mirant... tot seriós, mentre el valler ja es fregava les mans, com pensant "Finestreta descoberta. Ara m'haurà de reconéixer que jo tenia raó. Què t'ha paregut morrut? Veges si t'ho deia jo", i encara més coses en to de victòria i d'orgull. Mentrestant, el barxetà seguia bocabadat, mirant... mirant... mirant la mar, fins que en un moment donat començà a dir:

-Xeee... Sí que és gran. En veritat que és gran. És la cosa més gran que he vist d'aigua junta. Xeee...

En aquell precís instant, gairebé de glòria suprema pel valler, que tot satisfet ja quasi s'havia donat per pagat amb el reconeixement que estava fent el barxetà, quan aquest, de cop i volta, va i li amolla:

-Ara, de fonda, veuríem! si ho és més la mar o la bassa la Lliga!

(Adaptació d'un acudit que em contà un amic castelloner, Aureli, en què els protagonistes i l'acció transcorren entre Benicarló i Càlig)

Llevantet estiuenc

Al bell mig d'una mar verda s'albira un poble en què les gents viuen,
i més enllà les llomes creixen fins esdevenir serra o muntanya, diuen.
Mes el vent de mar les desborda, i s'endevina l'agradívola brisa humida
que davalla lleugera i du l'alé fresc, quan al ple de l'estiu la calor humilia

Un poc de prosa poètica? Els i les poetes, disculpeu-me per l'atreviment, potser ha estat un moment de debilitat.

El geperut del Buixcarró i altres contes - El tresor del vereder

Edicions 96 ha preparat un video, de curta duració (a penes 2 minuts), amb el qual promocionar aquest estiu una de les obres que han tingut a bé publicar-me. Es tracta en realitat de dues obres: El geperut del Buixcarró i altres contes i El tresor del vereder; aquest darrer, per cert, va ser el primer conte que vaig escriure. Doncs bé, la veritat siga dita és que s'ha quedat molt guapet. L'enhorabona per l'editorial i pel tècnic, Juli Cànoves, torrentí, que ara viu ací a la subcomarca de Castelló i les Énoves, que ha sabut traure un missatge bonic d'un entorn paisatgístic magnífic i això malgrat l'actor. El punt on es va efectuar la gravació me'l va dir Lluís Seguí, a qui agraïsc les facilitats donades per informar-me d'aqueix lloc tan adequat.

De totes formes, m'abelleix explicar-vos un poc més de què va aquesta obra. Els contes tenen com a denominador comú una sèrie d'oficis i professions ja desaparegudes o en vies d'extinció que exerceixen els protagonistes, i tracta de recordar relacions humanes, terminologia, feines i ferramentes pròpies de cada treball d'altres temps. Té un interés pedagògic pel seu valor etnològic, lexicològic, històric i humanístic. L'obra esdevé així com un xicotet homenatge a la memòria de valencians i valencianes de parla, guardians de la memòria col·lectiva i transmissors de la cultura popular.
A més a més, cal dir que els contes estan ubicats, com en la majoria de les meues obres, per l'entorn de la subcomarca de Castelló i les Énoves i altres comarques centrals del País Valencià. De fet El tresor del vereder transcorre a l'horta de Xàtiva, la Costera. I els altres dotze contes inclosos en El geperut del Buixcarró i altres contes, que són els següents: Seny de palmerer (a Carcaixent, la Ribera), El gegant de Segària (al Verger, la Marina), Sequier de la sobirana (a Manuel, la Ribera), El geperut del Buixcarró (al Pla de Corrals, la Valldigna), Obra d’Abú al-Saniya (a la Pobla Llarga, la Ribera), Riberers de la Marina (a Benissa, la Marina), Un duler novençà (a Beneixida, la Ribera), Oli dels Alberola, (a Quatretonda, la Vall d’Albaida), Els ullals de Guraf (a Rafelguaraf, la Ribera), Profecia d’herbolària (a l’Almàssita, la Safor), Un cor de carrasca (al Realenc, la Ribera) i El castell de Quirella (a Barxeta, la Costera).

Documentació històrica sobre el Tossalet (Tossalnou)

Una vintena d'anys darrere l'arxiu nobiliari del Tossalet...

Potser algú se sorprendrà que diga que després de vint-i-un anys s'haja aconseguit una informació documental. Sí, no exagere, poc dalt o baix una vintena d'anys, i a més a més, si cal, ho puc demostrar documentalment fins i tot. Així que ací tenim el fruit de la constància i de l'interés quan de vegades les persones tenim un objectiu clar. Però bé, el cas és que finalment hem aconseguit que d'ara endavant l'Ajuntament de Rafelguaraf tinga una còpia de la documentació referida al Tossalet (Tossalnou) que és una part molt important del terme.

I, ¿per què ha hagut de passar tant de temps per a aconseguir això? En països més desenvolupats tecnològicament, i més sensibilitzats respecte la cultura, potser la documentació dels arxius històrics estarà anys llum per endavant i les coses aniran molt més ràpides. I no ho dic amb ànim de criticar els arxivers, que prou i massa fan amb les limitadíssimes possibilitats econòmiques de què disposen, i més amb la maleïda crisi que patim.

Així que, per a explicar a grans passos el procés, el cas ben cert és que a primers dels anys 90 del segle passat (exactament des de juny de 1992) ens posàrem en contacte amb l'actual titular del Comtat de Ròtova (a més dels titulars de les senyories de Rafelguaraf i de Berfull). I, potser com era d'esperar, no tinguérem contestació a la nostra demanda d'informació sobre els seus arxius. Però almenys... ¿qui em diu a mi que això, la nostra petició, potser va influir un poquet que anys després la titular del Comtat de Ròtova (que viu a Mallorca) facilitara que historiadors i arxivers de Gandia pogueren microfilmar tota la seua documentació, entre la qual una part bastant important és la referent al Tossalet o Tossalnou?

Per això és que quan més endavant em vaig assabentar per la premsa, que ja es disposava d'una còpia digitalitzada a Gandia, novament em vaig interessar per veure la possibilitat d'aconseguir la documentació. I ara mateix no recorde la data però en un moment donat em facilitaren els disquets en què figurava l'esmentada documentació.

Però aquella còpia va resultar inoperant i no vaig arribar a saber traure més informació que elaborar jo mateix un índex dels documents que semblaven, directament o indirecta, relacionats amb el Tossalet. Índex que passàrem més recentment, junt amb la petició formal d'una còpia digitalitzada a l'Ajuntament de Gandia, i que, ara, vint-i-un anys després és que finalment la cosa ha arribat a bon port i podem dir, amb molta satisfacció, que ja disposem d'aqueixa documentació.

I què passa ara? Doncs que qualsevol historiador/a que siga del nostre entorn geogràfic i estiga interessat en el passat històric del Tossalet podrà consultar la informació ací mateix, a l'Ajuntament de Rafelguaraf, sense haver de desplaçar-se a Gandia. Això per una banda, que ja és important. Però pel que a mi respecta, ara tinc per endavant la feina de llegir alguns milers de fotogrames per veure què, qui, com i de quina manera. És com tenir un enorme trencaclosques i a veure com encaixen les peces. En definitiva, a saber quina informació d'interés eixirà d'aquesta documentació. O siga, que es tracta d'una feina que requereix molt de temps i molta paciència. I en això em posaré a partir de la setmana que ve. Això sí, tenint en compte que porte una novel·la entre mans que ara mateix és prioritària a qualsevol cosa.

Per altra banda, finalment, però referit amb tot açò, vull des d'ací tenir un record de reconeixement i d'agraïment molt especial a algunes persones que han fet possible que açò siga una realitat. Sense que l'ordre siga significatiu de res, i per diversos motius al llarg d'aqueixa vintena llarga d'anys, és que em venen ara a la memòria noms com: Francesc Torres, Jesús Alonso, Àlvar García, Gonçal Benavent i alguna que altra persona més que no recorde o desconec (Bernat Martí i Borja Fuster són els darrers noms de què m'he assabentat), i que de segur que també hauran intervingut en el llarg procés de treball que ha significat tot açò.

En tot cas, a uns i altres, moltíssimes gràcies pel seu treball i per la seua col·laboració. I, naturalment, a la corporació municipal rafelguarafina (a l'alcalde, Edelmiro Navarro Fogués) així com a la gandienca (i a l'alcalde, Arturo Torró Chisvert), que ha tingut l'amabilitat de facilitar-nos la còpia. Cosa que, sincerament, és molt molt d'agrair. I si em permeteu un darrer comentari, diré que és molt bonic veure com, almenys en determinats temes culturals no hi ha enfrontaments absurds entre polítics de distint signe. Tant de bo fóra així també en molts altres temes.