dimarts, 10 de maig del 2022

Leonor Sanz Pons, catedràtica d'Història

(Diumenge 15 de maig -dia de Sant Isidre- fa tres anys de la mort d'aquesta excel·lent professora. Aquest article va a la seua memòria)


«Necessitàvem un perquè

i ens donares el pensament»

Els records del temps de l’adolescència són inoblidables per a la majoria de persones. Jo sempre en recorde un molt especialment perquè ha determinat la meua vida. Va passar entre els anys 1971/72, quan, amb setze-dèsset anys, estava estudiant el 6é curs del que aleshores s’anomenava Batxiller Superior a l’Institut Josep de Ribera de Xàtiva. I el fet tan especial va ser la influència que va tindre en mi Leonor Sanz Pons, catedràtica d’Història; i això a pesar d’una mala experiència prèvia –en 4at curs– amb un professor d’aquesta mateixa matèria que donava les classes quasi que manu militari. Però, com deia, aquella professora va ser més que providencial per a mi. Tal com si, ja des de les primeres classes haguera espetegat els dits –clec!– despertant la meua ment i encomanant-me l’interés i la volença cap a les ciències socials, sobretot la Història.

I el motiu més concret, primigeni, va ser quan en una de les classes la professora ens va demanar que férem un treball fotogràfic d’aquelles coses antigues que a parer nostre foren dignes de retratar. És a dir, ens demanava fotografiar les construccions més velles dels pobles i termes de residència respectius, perquè al Josep de Ribera llavors anàvem de tota l’àrea d’influència de Xàtiva. I això férem: fotos d’ermites, ponts, assuts, séquies, escuts nobiliaris, cases senyorials, etc. Cosa que va fer que em plantejara dubtes i interrogants de tot el que anava retratant. D’aquelles coses que, alhora que les fotografiava, m’adonava que no tenia ni idea sobre els seus orígens ni del seu passat. I així, què li podria dir a la professora en mostrar-li les fotos? Com li podria explicar res de Berfull, del Tossalet, etc.?

«I si ara sóc ací, bregant amb les paraules,

sé que t'ho dec, car res no tindria sentit

de no descansar sobre un ferm propòsit»

Òbviament tinc més records sobre la professora Leonor Sanz Pons. I ara en referiré alguns més, encara que siga solament apuntats i a manera d’un simple recull d’anècdotes:

El dia 24-XII-1971, uns amics de curs anàrem a València i passàrem per Pueblo, una llibreria situada al carrer de la Pau, propietat de José Luís López –mecenes de la pilota valenciana, relacionat aleshores amb Rafelguaraf pels seus pares. El cas és que, encara que la professora no ens ho havia demanat, em vaig interessar per un llibre del qual li havia sentit parlar elogiosament: Combates por la historia, obra de Lucien Febvre… Xe, i el vaig comprar... Mare meua!, no vaig passar més enllà de fullejar-lo per damunt damunt, perquè llavors el seu nivell era massa elevat per a mi; era un recull d’articles de la revista Annales d’Histoire Économique et Sociale, fundada en 1929 per Marc Bloch i Lucien Febvre, dos historiadors francesos dels més reeixits de la primera meitat del segle XX.

Recorde també diversos comentaris de la professora estant en classe. Però tan sols en referiré uns quants encara que siga només esbossats, sense explicar la finalitat o on volia anar a parar. Perquè són records de fa mig segle i no recorde ara mateix les coses amb tant de detall com si hagueren passat fa poc. Per exemple, un dia comentava que les persones caminem per pobles o ciutats, i cadascú es fixa i dona importància a coses ben diferents els uns dels altres: així, qui mira edificis o construccions des del punt de vista d’un arquitecte; altres que sols miren característiques del mateix edifici, etc., en la seua vessant artística; altres que potser ho fan només en els colors, dimensions, alçada, etc. I tot això, aquesta diversitat, traslladada a tantíssimes altres coses de la vida, pel ventall amplíssim de sabers, oficis i professions del tot punt inabastable per al més competent dels mortals. Evidentment es referia a la gran varietat de ciències i sabers de tota mena, diferències, diversitat, etc.

Però pel que acabe d’apuntar recorde també el que potser era una excepció per a ella. I és que la professora va citar i destacar el cas de Leonardo da Vinci; tanta era l’admiració que li produïa aquell gran geni italià. I això per l’obra ingent i multidisciplinària d’aquell home, autènticament superdotat intel·lectualment, perquè havia fet quasi que de tot. La professora deia que da Vinci havia estat un autèntic ésser humà en tota la seua màxima expressió: arquitecte, científic, dibuixant, enginyer, escriptor, escultor, filòsof, pintor

Una altra cosa, la curiositat que va despertar en mi i en altres companys/es de curs, la descripció que ens va fer bastant detallista, en explicar-nos l’anorreament de la ciutat romana de Pompeia per l’erupció del Vesuvi. I com descrivia el treball dels arqueòlegs quan tingueren la intuïció per a, reomplint amb algeps els buits deixats pels cossos sepultats pels materials volcànics, poder traure les figures –com formades en un motle– dels que havien estat els darrers pompeians/es; és a dir, tal com moriren en el seu últim instant de vida.

I una més. Impartia les classes en castellà, però ens deia que li parlàrem en valencià tant dins com fora de l’institut. Perquè si ens creuàvem pel carrer amb ella, com va ser el cas en més d’una ocasió, ens saludava amb tota normalitat i parlàvem en valencià. Supose que, a més de per la seua pròpia convicció, potser també seria pels efectes de la publicació en 1962 de Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, que tenia conseqüències en el col·lectiu de l’ensenyament i del món universitari en general; i ignore si arribaria a tractar a Joan Fuster.

Recorde també un comentari, o més bé una reflexió molt personal de la professora, un dia que va dir una cosa així com que «per tal que la humanitat –jo vaig entendre la gran majoria de les persones– arribem a ser i comportar-nos com a autèntiques persones, encara caldrà que passen molts molts anys, moltíssims anys més»…

També ens deia i aconsellava que havíem de llegir, llegir bona cosa, i, si ens era possible, viatjar i conéixer altres cultures, altres mentalitats. I ens va parlar algunes voltes de la Weltanschauung, allò de l'Espanya profunda i la mentalitat carpetovetònica.

Excursió per Andalusia del 6é. curs de Batxillerat 1971/72. Entrada a la cova de Nerja (Málaga)

I recorde el viatge inoblidable de fi de curs a Andalusia i Ceuta: passant per Córdoba, Sevilla, Ceuta, Málaga, Granada. ¿Què dir d’un viatge així, en un període de la vida en què les hormones van revolicades que només teníem ganes de veure i de viure coses? Encara que la professora d’Història –i la de Literatura, Maria Angeles Villora Nicolau– portaven una agenda-guia per repassar-nos la lliçó sobre el que consideraren, com ara a la Mesquita de Córdoba, Reales Alcázares, la Giralda a Sevilla –on, a la nit, ens acompanyaren a una disco, La quadra!–, o a Málaga, les coves de Nerja, l’Alhambra de Granada, etc.

Per cert, segons em recordava l’estimat amic de Llanera de Ranes, Vicent Estrela –en tota seguretat l’apotecari més afable entre Alzira i Xàtiva i molt més enllà–, diu que estant a Ceuta la professora Leonor i la de Literatura, Maria Villora, es jugaren amb ell cent pessetes cadascuna que no era capaç d’afaitar-se el bigot… Xe, que poc el coneixien! Vicent se’l va afaitar i els va guanyar dues-centes pessetes que li pagaren religiosament. 

El curs següent, 1972/73, mitjançant el meu cosí Bernat Juste, vaig consultar l’opinió de la professora sobre Las ruinas de Palmira, del Comte de Volney, un il·lustrat francés de finals del segle XVIII, llibre en què fa un al·legat contra les idees fanàtiques religioses, obra destacada del temps de la Revolució Francesa, i no recorde què va dir sobre l’anarquisme. 

Finalment, uns pocs anys més tard, quan jo estava fent el servei militar a Logroño, organitzat pel Regiment d’Artilleria ens portaren d’excursió al monestir de San Millán de la Cogolla i al de Suso. Monestir aquest últim, on, segons historiadors i filòlegs, s’escriviren o aparegueren els primers textos que són l’origen de la llengua castellana; a penes uns comentaris al marge de textos escrits en la llengua mare de totes les llengües romàniques: el llatí. Total que, des de la Rioja, li vaig enviar una postal del monestir de Suso amb unes paraules de record i salutació.

«El temps passa, i anem escrivint

la nostra petita història. Potser

hom dirà que és una de tantes:

la lluita contra el present pel demà,

i el pòsit amarg de cada desfeta»

Per aquests records, i sent així que jo no havia de continuar estudis, amb dèsset anys em vaig plantejar fer una investigació històrica més endavant, per donar resposta als interrogants plantejats en el treball fotogràfic citat al principi; treball que es va materialitzar en unes fotos dels nuclis de població del terme de Rafelguaraf: Berfull, Rafelguaraf, el Riurau i el Tossalet. Plantejament que molts anys després, com un autodidacta o un intrús, vaig dur a terme amb una monografia d’història d’aquest àmbit geogràfic que em va costar quasi deu anys d’enllestir. I dic intrús, perquè l’única qualificació acadèmica que tinc d’Història és l’apte en l’examen d’accés per a majors de 25 anys de la Facultat de Geografia i Història de València, en abril de 1988; estudis que al remat no vaig fer, i en canvi vaig tirar endavant amb la investigació històrica i posteriorment amb l’afició literària. 

Però, retornant a la professora Leonor Sanz Pons, i pel que fa a la seua trajectòria professional, puc apuntar ara que gràcies a la premsa, a la internet i al facebook he pogut saber que va formar part del grup Germania 75 –perquè es va fundar l’any 1975– per un grup de professors innovadors, entre els quals estava la professora Leonor, que intentaven en temps de la transició renovar els vells textos «tradicionals» d’ensenyament de la Història, crec que bàsicament per despertar l’esperit crític dels alumnes. 

Recorde, igualment, perquè la mateixa professora ho va comentar, que va fer la seua tesi –no recorde si era tesina o tesi doctoral– sobre la Reial Societat Econòmica del País de València, que possiblement li dirigiria el professor de la Universitat de València, Joan Reglà; a qui va citar en diverses ocasions.

També, i gràcies a una còpia digital de Noulas (Boletín Mensual de Información Municipal, Nules, Noviembre 1969, nº 10), he pogut saber que l’institut d’aquella població de la Plana Baixa va ser inaugurat el curs 1969-70. I en el primer curs de l’institut d’aquella localitat la professora Leonor Sanz Pons apareix com a catedràtica de Geografia i Història, a més de figurar com a secretària del nou institut, que fa temps es diu Gilabert de Centelles.

Per tot això és que, entre unes coses i altres, sembla que la seua tasca d’ensenyant va transcórrer al llarg d’un total de trenta-huit anys als següents instituts:

Any:     Institut:                         Població: 

1962    Infanta Isabel d’Aragó  Barcelona

1969    Gilabert de Centelles    Nules 

1970?                                        Gandia/Borriana? 

1971    Josep de Ribera             Xàtiva 

1979    Clot del Moro                Sagunt 

2000    Ferrer i Guàrdia            València

Del facebook IES Clot del Moro (Sagunt)

«Però conservem el record del teu entusiasme,

i això també és l'esperança:

creure en aquells que ens estimen,

aprendre dels que transmeten

la seua humana experiència»

Malauradament, a mitjans de maig de 2019 em vaig assabentar de la seua mort per la premsa. Així, el divendres 17 de maig el periòdic Levante, EMV, edició de la Costera, va publicar aquest article d’Agustí Garzó, que reproduïsc ara i ací en valencià.

«Mor la catedràtica d'Història Leonor Sanz, referent de l'IES Ribera. Recordada com una dona renovadora i avançada al seu temps, va passar la dècada dels 70 en l'institut de Xàtiva.

Va estar només huit anys en el Josep de Ribera de Xàtiva. Però va deixar una petjada inesborrable. Ahir tenia lloc en el Tanatori Municipal de València el sepeli de Leonor Sanz Pons, catedràtica d'Història i activista pedagògica que va arribar a l'institut de Xàtiva en 1971 i el va deixar en 1978. Van ser anys clau, «de grans canvis en política que es van viure molt intensament a les aules; jo ho vaig viure igual a Gandia en aquella època», va comentar ahir Antoni Martínez, coneixedor de la figura de Leonor però que va arribar al Ribera just quan ella se’n va anar. Sí que va coincidir Maria Villora, coneguda dirigent veïnal de Salvem el Cabanyal que va donar Literatura i després Història a Xàtiva, i que la va qualificar ahir de «mestra de mestres» i de persona «extraordinàriament compromesa».

Leonor Sanz, amb orígens a Xàtiva per via paterna, va arribar al Ribera després de breus etapes a Gandia i Borriana. Abans, havien sigut clau per la seua formació com a docent renovadora els anys en el Infanta Isabel d'Aragó, de Barcelona, inaugurat en 1962 en el barri de la Verneda i pioner de la integració perquè era un institut on una minoria local convivia amb l'al·luvió migratori andalús. Leonor tenia a gal·la ser deixebla de l'emblemàtic historiador català Joan Reglà, el seu professor a la Universitat de València.

Durant els seus anys a Xàtiva, i sense que li faltaren problemes amb la superioritat, Leonor Sanz va organitzar els aplecs nacionalistes de l'institut o va fundar amb altres professors a València l'emblemàtic Germania 75, grup d'innovació en la didàctica de la Història. L'escriptor de Rafelguaraf Vicent Sanxis contava que el seu amor al territori li ho va inculcar «la magnífica professora» que va ser Leonor. Record similar tenen d'ella altres alumnes de Xàtiva, encisats per aquesta professora tan semblant a l'inoblidable John Keating del club dels Poetes Morts que els inculcava una altra manera d'estudiar i l'entusiasme per aprendre. De Xàtiva va passar al Clot del Moro, de Sagunt. I es va jubilar en 2000 en el Ferrer i Guàrdia de València. Ha mort amb 84 anys. Tenia un fill, Manel.»


Així mateix, en el periòdic
Las Provincias, edició del dimecres 22 de maig, va aparéixer un article del qual reproduïsc només una part, també en valencià:

«La catedràtica d'Història, gran pedagoga i exprofessora del Josep de Ribera entre 1971 i 1978 Leonor Sanz Pons, morta la setmana passada a València, descendia d'un industrial de licors d'Aielo de Malferit que es va establir a Xàtiva. En concret de Ricardo Sanz, qui, en companyia d’E. Ortiz Garrigós i B. Aparici Belda, va fundar en 1880 a Aielo una fàbrica de licors i anisats. En societat amb Aparici s'instal·là a Xàtiva en 1884 i, ja en solitari, va crear la Destil·leria del Carme, una de les dotze licoreries que van arribar a existir a Xàtiva, segons publica Vicent Ribes Iborra en 'La industrialització en la zona de Xàtiva'. Un pas previ a l'obertura d'una segona fàbrica de licors i xarops en el Grau de València. Els destil·lats de la firma obtingueren huit diplomes d’honor i dotze medalles d’or abans que la raó social passara a pertànyer a Sanz Hermanos y Cía, SL.»

La relació a què es referia el periodista de Las Provincias era a l’avi patern de la professora, que estava relacionat amb la ciutat de Xàtiva sent originari d’Aielo de Malferit, el Sanz aquell famós de la Cola Coca. Aspectes que em confirma Vicent Estrela, tot i que amb certs dubtes respecte a la ubicació exacta de la destil·leria, que es diu que estava a la Baixada del Carme. En tot cas imagine que a aquell Ricardo Sanz li anirien les coses bé, i que més endavant o bé ell o un fill, pare de la professora, arribaria a comprar un pis situat entre el carrer Colón i la zona de l’Example, a València, molt probablement on ella mateixa va viure. I dic que ho imagine, perquè al carrer Comte de Salvatierra, prop del mercat de Colom, aniria a recollir-la algun company o companya per traslladar-la a Xàtiva amb motiu del sopar que férem l’any 1997, amb ocasió del 25 aniversari de la promoció del Batxillerat 1971/72. Sopar que celebràrem al restaurant Casa la Abuela, al que també vingueren altres professors com José Tormo, Maria Villora o Mariano.

En aquell sopar li vaig donar un exemplar del meu llibre Introducció a la història de Rafelguaraf, el Tossalet i Berfull, que al mateix temps que li’l entregava li vaig demanar que fóra benevolent en la crítica. Em contestà que ho seria. Què anava a dir, la dona? Vull pensar que dies després li faria una mirada, i, donades les meues circumstàncies de falta de formació acadèmica, malgrat tot, crec que seria benevolent i m’atorgaria un aprovat, encara que fora només per la meua constància i bona voluntat esmerçades en l’intent.

Casa la Abuela, Xàtiva, 1997. Sopar de celebració del 25 aniversari del Batxillerat 1971/72

I vull fer constar igualment, que en la pàgina del facebook de l’IES Clot del Moro, de Sagunt, on també va exercir, quan va aparéixer la notícia de la seua mort, de seguida va haver-hi una quantitat gran de missatges de condol, amb molts comentaris elogiosos i emocionats. Tot per la qualitat humana i professional de la professora, per la gran estima que li mostraren molts dels seus exalumnes, que s’hi referien tant a la seua vessant d’ensenyant com a la seua humanitat.

«No hi ha molt més que dir: callar a temps

és una bona manera de concloure.

La vida ens separa, mes la memòria

tot ho empara, com la celístia la nit.

Que no és injust l'adéu, sinó l'oblit»

De manera que, amb la professora Leonor Sanz Pons, catedràtica d'Història, sempre he tingut la sensació de tindre com un cert deute d’agraïment. I és perquè ha sigut la persona a qui li dec la meua dedicació a la Història –i ho dic amb cert rubor–, perquè atrau el meu interés més que cap altra cosa i al remat és el motiu pel qual escric. I a més, per les meues obres que han arribat a publicar-se, tant d’història com textos literaris que tinguen algun mèrit, si és que algun mereix tal consideració. Fins i tot em sembla que si soc com soc, vull dir, la meua manera de ser en general, és gràcies a aquesta excel·lent professora i persona.

Així que, per aquest deute, només assabentar-me del seu traspàs li vaig dedicar una novel·la meua que estava llesta i a punt per a publicar-se, Roders. I ara, quan fa tres anys de la seua mort, vaja com un recordatori més in memoriam, aquestes últimes lletres i síl·labes, ajuntades en paraules, lligades en frases i formant paràgrafs, precedits per les estrofes d’una bellíssima poesia de l’estimat amic i escriptor carcaixentí Robert Cortell –Petita història, es diu; més afinitat impossible!– perquè a parer meu expressa a la perfecció i amb la qual em sent del tot identificat en el que vol transmetre: l’estima i el reconeixement que mereixen totes i tots els ensenyants que, amb el seu bon mestratge, ajuden als seus alumnes per tal que arriben a ser persones.