 |
| Fa la tira d'anys, que ni me'n recorde, Robert i jo esmorzàvem alguns dissabtes per pobles del nostre petit país, quan més xicotets millor. Aquest va ser un dels primers, a Pinet, després d'haver visitat Llutxent. |
L'escriptor carcaixentí Robert Cortell, en l'acte de presentació de Cendres de Ternils a Rafelguaraf, el proppassat dijous 2 del present mes d'agost, va tenir a bé comentar el següent:
Per a mi és un plaer presentar un nou llibre del
meu amic Vicent Sanchis, i més fer-ho ací, en el seu
poble, entre la seua gent. No m’estendré massa contant-vos la
trajectòria literària del vostre paisà, ja que és de tots
coneguda. No es cansa mai d’escriure i la seua curiositat l’espenta
a interessar-se contínuament per temes nous. A hores d’ara es pot
dir que ha assolit l’excel·lència com a escriptor, i jo crec que
la novel·la Cendres de Ternils que hui presentem, molt
ben editada per Edicions 96 i il·lustrada per Pau Àlvarez, que ha
sabut trobar el to just que demanava el text literari, confirma
plenament aquesta conclusió, ja que a parer meu és la seua novel·la
més reeixida, d’una alta qualitat literària.
El sentiment de pertinença a un país, és un dels trets que més
caracteritzen Vicent Sanchis com a escriptor. Es tracta d'un
sentiment identitari que està arrelat en Vicent d'una manera molt
natural, però que s'alimenta de conviccions pregones, que l'han
portat a investigar la història, els costums, la geografia i la
toponímia dels pobles del seu voltant.
Ara mateix es poden trobar a les llibreries un bon grapat de llibres
seus, que versen sobre els temes més diversos, començant per la
Història de Rafelguaraf, el Tossalet i Berfull,
i acabant per la novel·la que hui presentem. Però n’ha escrit
alguns altres més, que encara resten inèdits, com ara, un
completíssim estudi toponímic del terme de Rafelguaraf que
impressiona pel seu rigor i detallisme. Es tracta d’una obra
que complementa el llibre d’història que li va publicar
l’Ajuntament de Rafelguaraf l’any 1995, i que es troba actualment
a l’espera d’un editor que s’interesse per la seua publicació.
Ara bé, de tots els temes que apassionen a Vicent, hui ens pertoca
parlar de literatura, perquè Cendres de Ternils és
una obra literària, tot i que estiga escrita a la manera de crònica.
És a dir, ens trobem en l’àmbit de la ficció, d’allò que
l’escriptor inventa.
No és gens fàcil escriure una obra literària. Cal tenir
imaginació, coneixement de l’idioma i, sobretot, saber donar vida
a uns personatges i a unes situacions que són merament ficticis, i
fer que ens semblen reals o almenys versemblants. Perquè la
literatura no conta una veritat objectiva, no aspira al rigor
científic dels historiadors o dels sociòlegs. El que volen els
escriptors és transmetre la seua veritat, fer-nos partícips dels
seues dubtes, de les seues esperances, deixar constància de la vida
tal com ells la veuen, del comportament dels éssers humans en
situacions normals o crítiques, per despullar-los i posar-nos al
descobert el gran misteri del món.
Quasi res he dit!: el gran misteri del món. A ningú dels ací
presents se’ns escapa que és una tasca impossible tractar de
resoldre un enigma tan profund. Els científics han donat ja moltes
respostes a les grans preguntes que sempre s’ha fet la humanitat,
però encara en resten moltes altres sense contestar. I els filòsofs
han arribat a conclusions bastant raonables sobre la naturalesa
humana i el fonament del bé i del mal, encara que mai no acaben de
posar-se d’acord entre ells perquè la societat no deixa mai de
canviar i necessita noves preguntes i noves respostes.
Però el problema de la literatura no és el dels científics ni el
dels filòsofs, sinó un altre ben distint, perquè la literatura no
és un saber sinó un art, i per tant es preocupa de crear bellesa i
emoció. Això fa que els escriptors suporten la pesant càrrega de
prescindir de moltes coses de la vida que no tenen cap interès
literari, i hagen de fixar-se solament en allò més essencial. I
eixa part essencial moltes vegades és la que no es veu, la que sols
s’albira si ets capaç de penetrar en l’interior de l’ànima
humana o saps llegir l’alfabet desconegut en què estan escrits els
perquès dels comportaments humans.
L’escriptor, doncs, no aspira mai a contar-ho tot, sinó aquelles
coses que li semblen importants, i ho fa mogut per una vocació
artística, ja que vol arribar a la gent no per a convèncer-la de
res, sinó per a commoure-la. Propòsit aquest que sols poden assolir
els bons escriptors, perquè la gent sols es commou davant d’una
obra artística si la troba bella i li toca el cor. Per això, en un
temps com el que ens ha tocat viure, segueix sent necessària la
literatura: perquè cal que mantenim la capacitat de mirar enllà de
l’aparença de les coses, que fugim de la banalitat imperant i ens
parem una mica a mirar cap a dins de nosaltres i cap a dins dels
altres, perquè allí és on rau el nostre jo vertader, el nostre món
més autèntic.
Fixeu-vos, doncs, en la paradoxa que us plantege: he dit que
l’escriptor fa obres de ficció, és a dir, inventades, i tot
seguit he dit també que la literatura és imprescindible per a
conèixer el nostre món. Hi ha, per tant, un fil conductor entre el
que un escriptor és capaç d’imaginar i la realitat. El lector sap
que això que llegeix no ha passat tal com li ho conten, que
l’escriptor s’inventa personatges i paisatges, que és lliure
d’acabar la seua història d’una o d’una altra manera; però
també sap el lector que els bons escriptors no volen enganyar-lo,
sinó arrossegar-lo cap al seu món per fer-li una revelació que no
exigeix grans coneixements, sinó una certa sensibilitat i ganes de
participar en l’experiència vital que ens proposen, a través de
les paraules.
Les paraules, òbviament, són la principal matèria prima de la
literatura, però això no és prou: un escriptor com Vicent no
s’acontenta amb contar coses, necessita fer que això que conta
tinga una gràcia, un estil, una vida, i per a això cal ser capaç
d’enllestir un text que faça pessigolles, que salten espurnes de
cada pàgina.
Perquè en tingueu un exemple del que us estic referint, he
seleccionat un xicotet fragment de la novel·la, on el secretari dóna
una mala notícia a l’alcalde. És un text on resulta palès que
Vicent, en la seua obra, vol mostrar-nos coses que normalment passen
desapercebudes, perquè ell sap molt bé que la literatura necessita
contar allò que normalment no conta la gent, com ara, quina cara
posava el receptor de la mala notícia, què sentia, per què era una
mala notícia i què pretenia la persona que li la va donar. Tots
aquests elements barrejats ens ajuden a comprendre d’una manera
molt més profunda una situació que, d’una altra manera, seria una
simple anècdota.
(Ací va llegir un fragment del capítol 10, pp. 110-111. Des de l'inici del segon
paràgraf: “En efecte. Aquell final de la primavera d'hivern.../
fins al final del quart paràgraf: /...caldejant de valent el
despatx de la primera autoritat ternilenca)
A partir del fragment que us acabe de llegir, vull resumir-vos el que
pense de Cendres de Ternils:
A parer meu és una obra que conté tots els ingredients que són
propis de la millor literatura:
Està magníficament escrita, amb una prosa rica i popular alhora,
molt pròpia d’un escriptor que es caracteritza per ser un caçador
de paraules i expressions populars, un enamorat de la seua llengua i
de la seua terra.
És una novel·la que està escrita en una prosa viva, que és capaç
de posar en moviment un munt de personatges i de situacions que
s’integren de manera harmònica en una obra que és una història
d’històries.
És una obra que té sentit de l’humor i, sobretot, ironia, perquè
en ella Vicent ens parla d’un temps d’ignomínia on les persones
havien de lluitar diàriament per mantenir la seua dignitat.
És una obra pessimista, perquè acaba mal; però oberta a
l’esperança, ja que al llarg de la novel·la també apareixen
alguns personatges plens de seny i bonhomia que en unes altres
circumstàncies podrien haver capgirat la situació. Cal, per tant,
perseverar.
En fi, Cendres de Ternils és per a mi una gran
novel·la, de les que estan destinades a perdurar en el gust dels
lectors, perquè és literatura en el seu estat més pur.
I, per acabar, voldria adreçar unes paraules a la gent més jove que
ens escolta, perquè vivim uns temps difícils on de vegades és fàcil
pensar que no paga la pena esforçar-se. Si algú de vosaltres teniu
eixa temptació, en el vostre paisà Vicent teniu un exemple de
superació personal impressionant. Ell m’ha ensenyat a mi la força
que pot desplegar una persona quan l’empeny una idea en la qual
creu profundament. Vicent és un enamorat de la cultura popular, de
la història i de la geografia del seu entorn, mai no en té prou,
sempre en vol saber més. I això fa que no pare esment a dedicar el
temps que calga a les seues investigacions, als seus escrits. I és
una persona que se sent profundament agraïda als seus ensenyants,
perquè ell és conscient de la importància que han tingut en la
seua formació tant alguns professors de l’Institut de Xàtiva, com
la gent del poble, de la qual aprén
tots els dies alguna història, alguna paraula nova, que
col·lecciona com si es tractara del tresor més valuós, perquè no
hi ha millor causa que defensar allò que estimem.
Robert Cortell
