Per terres de Soria i Burgos

Arc romà de Medinaceli

Entre finals d'abril i primers de maig he fet un viatget amb Empar i els amics Joan i Eva. Un viatge d'aquells econòmics, en autobús amb guia, etc., per terres de Soria i Burgos. Una escapadeta, vaja. La veritat és que, llevat que de matí i al capvespre feia bastant frescor, l'oratge es va portar prou bé, tenint en compte que pertot arreu semblava que ja havia arribat l'estiu. Ara bé, de camí a Soria, a primeres hores del matí es veia eixir el fum de les eixumeneres, i a la ciutat no em va sobrar res de roba perquè feia un vent més que fresc. El cas és que gaudírem veient bona cosa de pobles amb cases fetes en gran mesura amb materials nobles: pedra, fusta, ferro... com a altres parts de l'estat: Albarracín, la Alberca,... Vaja, que m'ha sorprés bastant tota aquella zona amb pobles que semblen estar quasi en l'edat medieval: Medinaceli, Almazán, Silos, Soria, Covarrubias, el Burgo de Osma, Calatañazor.

Una plaça de Covarrubias

En Covarrubias m'he assabentat d'una història sobre una princesa de Noruega (Cristina) que a mitjans del segle XIII es va casar amb Felipe, germà del rei Alfonso X de Castilla. Si jo estiguera clavat en el món de les agències de viatges, ja estava informant els noruecs que viuen per la Marina perquè visiten aquell poble tan bonic.

Casa de Calatañazor

I de Calatañazor, què dir? Doncs que vaig recordar quan de xiquet estudiava que Almanzor va ser derrotat en els camps de Calatañazor. Però no sabia que era el nom d'un poble; pensava en un paratge, el nom d'una comarca o alguna cosa així. Allí vaig veure un home major, vull dir més major que jo; duia una mena de txapela i estava a la porta d'una de les cases més necessitades de rehabilitació, o això em va semblar. L'home no es mostrava gens sorprés per la quantitat de visitants que havien envaït el seu poble. Si no haguérem anat amb el temps just m'haguera agradat parlar amb ell. En fi, quant que desconec de la realitat històrica, social i econòmica d'altres zones de la península. Siga com siga, si vos he de ser sincer, a tots o la gran majoria dels llocs que vaig de visita... quasi sempre em quede en la sensació que m'agradaria tornar.

La Laguna Negra

Sobre l'artista Vicent Armiñana Català

Un selfi amb l'artista

Estic acabant d'enllestir una comunicació per a la pròxima Assemblea d'Història de la Ribera, que enguany tindrà lloc a Polinyà de Xúquer durant la primera quinzena de novembre, i en concret la presentaré a la secció monogràfica que tracta del Patrimoni artístic. Art i artistes a la Ribera. El treball, titulat provisionalment Notes biogràfiques de Vicent Armiñana Català l'he estructurat així: Estudis i formació. El seu treball docent. Comentaris i valoracions (De l'obra pictòrica i D'altres tècniques). A mode de resum. Premis i Distincions. Exposicions i Obres en propietat, i, òbviament, Bibliografia i Imatges.

Amb aquesta finalitat he tingut el plaer de parlar amb l'artista al seu pis, a Rafelguaraf, a més d'estar en contacte per telèfon amb ell per puntualitzar o aclarir algun dubte. La veritat és que les ocasions en què he parlat en Vicent sempre m'ha donat la sensació que el temps passa volant i que gaudisc molt de la seua conversació. 

En fi, el cas és que considere que el pintor, dibuixant, gravador, aquarel·lista i escultor Vicent Armiñana Català és un d'aquells artistes que hom diu que naixen amb unes qualitats innates, i amb el reforç que dona una bona formació clàssica arriben a dominar moltes tècniques i estils, sent difícil "encasellar-los" en una única especialitat. Per això és que els qualificatius "artista i clàssic" em semblen adequats per definir el cas d'aquest gran artista valencià -rafelguarafí de naixement i murcià de residència-. Un gran artista que, dedicat tota la seua vida a les arts plàstiques, ha produït una quantitat ingent d'obres d'art d'alt nivell mereixedores d'estar en museus i col·leccions destacades, com és el cas. I en part per això és que l'Ajuntament de Rafelguaraf el va homenatjar, a parer meu molt merescudament, nomenant-lo Fill Predilecte de Rafelguaraf. Si voleu llegir un poc més sobre açò últim, podeu veure l'entrada que vaig posar en data 4 d'octubre de 2013, titulada I Concurs de Pintura Ràpida i Homenatge a Vicent Armiñana Català.

Quadre regalat per V. Armiñana en agraïment pel nomenament de Fill Predilecte

Llibre de les actes de l'Assemblea d'Història de la Ribera (Alberic 2021), secció miscel·lània

Dimecres passat, 21 de març, es presentaren les actes de la secció miscel·lània de la XIX Assemblea d'Història de la Ribera, celebrada a Alberic en novembre de 2021. El llibre ha estat editat per l'editorial de la Universitat Politècnica de València, a cura de Vicent Giménez Chornet. En el llibre hi ha la meua xicoteta aportació, que tracta bàsicament de donar a conéixer l'existència, i ubicació bastant precisa, del que va ser El molí de la Senyoria del Tossalet.

A continuació del molí de l'Énova estava el del Tossalet

El cas és que, fins ara, no tenia coneixença d'un molí del Tossalet, i sempre havia pensat que molt probablement, igual que Berfull i Rafelguaraf tenien els seus propis molins, o siga, els molins de les senyories respectives, també el Tossalet havia de tindre el seu propi. I d'això va la cosa, a més d'afegir un glossari de paraules relacionades amb el desaparegut ofici de la molineria.

Si esteu interessats, es pot adquirir el llibre directament de l'editorial de la Universitat Politècnica de València (són 30 euros), o se'l podeu descarregar bé complet o bé el capítol que vos interesse en format pdf des del lloc web:

https://monografias.editorial.upv.es/.../ehl/issue/view/80.

Passeig entre Rafelguaraf, Barxeta i el Pla de Corrals

Lloc on la llegenda situa la mort dels dos germans bandolers

 Dissabte 28 de gener, Empar i jo férem un passeig per llocs on transcorre la meua novel·la RODERS. Però... molt ben acompanyats per Maria Josep Escrivà, la poeta saforenca més reeixida de totes les que hi ha a hores d’ara, dit sense ànim de menystenir-ne a cap altra. I és que, amb Maria Josep teníem compromés visitar tres llocs: 1, on moriren dos bandolers, germans, segons una llegenda coneguda i compartida entre Barxeta i Rafelguaraf; 2, les Cases Escrivà, al terme de Barxeta, que també té un protagonisme especial en la narració, i 3, la casa Corrals, que també és un punt rellevant en la història i que als tres ens va alegrar molt que estiguera rehabilitada (sembla com si es volguera fer un ressort o alguna cosa pareguda). Després férem un tomb, perquè està l’entrada de la carretera d’accés en obres, així que tot circuint anàrem pel camí de la Muntanya fins a retornar al Pla de Corrals per la placeta dels Catxaps. I ja dinàrem al bar de Dalt. Andreu, un xicot de Bellreguard atent i amable, ens va servir un dinar que trobàrem molt bo.

A les Cases Escrivà, amb el Buixcarró al fons

Vista general del Pla de Corrals

Alcover, collidor de paraules, al CEIP Vicente Blasco Ibáñez (Rafelguaraf)

 

Joan Cortés, explicant el quadern de treball per a Primària

A finals de novembre passat vaig tindre el plaer d’estar en una classe del CEIP Vicente Blasco Ibáñez, de Rafelguaraf, amb ocasió de la presentació d’un quadern de treball titulat Alcover, collidor de paraules, adaptat per a Primària, Secundària i Batxillerat, quadern o projecte educatiu dels professors Joan Cortés i Josep Daniel Climent. Una vegada acabada la classe, Joan em va facilitar un exemplar que vaig llegir després. I la veritat és que ho vaig trobar molt interessant, perquè jo, que no estic en el món de l'ensenyament, he pogut veure com, a partir de la recerca històrica, és que s’ha pogut dur a terme un projecte educatiu per a la seua aplicació didàctica.

La qüestió és que, en acabant, vaig esmorzar amb Joan Cortés, que havia fet la presentació, i parlant amb ell em vaig assabentar que de la visita de mossén Alcover a Rafelguaraf –una de les primeres que va dur a terme l’insigne lingüista–, no se sap amb quines persones va parlar per a fer els seus estudis lingüístics.

La família que vivia a l'hort de la Senyoria en 1884

Doncs bé, a aquest darrer respecte, ara i ací vull aportar una dada puntual. I és que, l'altre dia, regirant entre la paperassa de què dispose procedent de l’Arxiu Municipal de Rafelguaraf, he trobat una família que vivia a l’hort de la Senyoria en 1884, que pense que serien els hortolans. Família que estava formada per Joaquim Ordiñana Hernandis i Emilia Sanchis Casanova –ambdós de l’Énova, on va nàixer la filla major. Matrimoni que en aquell any tenien cinc filles: Emilia, Màxima, Matilde, Virginia i M.ª Teresa, amb 8, 6, 4, 2 anys i un mes d’edat, respectivament. Per tant, dèsset anys després –en 1901– quasi que amb tota seguretat mossén Alcover va parlar, si més no, amb Joaquím Ordiñana i Emilia Sanchis, però potser també amb alguna de les filles, si és que no havien canviat de residència. Per cert, Joaquím Ordiñana Hernandis va ser alcalde pedani del Tossalet en 1912 i entre 1916-1920.