Entre
els dies 13 al 16 de febrer vaig fer una escapada a la província de
Cádiz amb la meua senyora, el meu fill i un conegut de Dénia. El
motiu o excusa: acompanyar a Vicent a un encontre (WordCamp) de
persones molt interessades i posades en el món d’internet,
programaris, etc., coses que no entenc. El viatge va resultar
fantàstic per l’oratge tan bo que semblava primavera, i ens va
permetre gaudir de Chiclana i de Cádiz.
I
tot això, malgrat que ja anàvem amb un cert recel pel que fa al que
en aquells moments encara era l’amenaça
del coronavirus. Ens comportàvem com si estiguérem esperant que
d’un moment a l’altre anara a esclatar alguna cosa mala. Cosa que
ha succeït fa només poques setmanes. I com venia a dir en el
comentari anterior A
propòsit del coronavirus (I),
a España crec
que ni
les autoritats civils ni les sanitàries han sabut actuar a temps.
Els acuse o critique per això? NO. Un NO en majúscules. Estic
convençut que qualsevol altre tipus de govern i de caràcter polític
ho hagueren fet més o menys igual.
Rarament
estic d’acord en res que diga el PP. Però fa pocs dies ho vaig
estar. El principal
partit
de l’oposició, criticava que el president del Govern emplaçara el
seu per parlar d’uns nous “pactes de la Moncloa” sense abans
concertar la cosa amb ell. No sé si era aquesta exactament la
discordança. Ara, també dic açò sense saber què va
dir
el govern al respecte. Però
si és cert el que deia el PP, comprenc la seu crítica.
En
canvi, ahir mateix, 18 d’abril, el secretari general del mateix
partit feia una crítica dient que el president del Govern, abans
d’acordar-ho amb el del seu, ha comunicat als mitjans de
comunicació que a partir del dia 27 els xiquets podran començar a
eixir al carrer, i que demanarà l’aprovació del Congrés per
prolongar l’estat de confinament fins al 9 de maig.
A
veure, ¿des de quan el president del Govern ha de demanar permís a
cap partit, d’allò que pot o no pot fer públic als mitjans i, en
definitiva, a tot el país? Ui, aquests polítics jovenets sembla que
es creuen ja hòmens d’estat. De què van? Ah, sí, ja està clar.
Del
que es tracta és que tant el
president del PP, que aprovà una carrera més fàcil que ningú a
España,
com
el
secretari general, campió de llançament de pinyol d’oliva, i
tutti
quanti
del partit el que han de fer es
criticar-ho
tot,
vinga o no al cas; com sempre, demagògia a ultrança.
Ara
mateix, quan sembla que comencem a eixir de la cosa. I parle en
plural potser d’una forma massa optimista, perquè sóc persona
d’alt risc, dels que tenen patologies prèvies. Sí, per desgràcia
tinc un historial de malalties cròniques que em fan ser candidat a
no eixir de l’hospital si no puc evitar entrar-hi. En tot cas,
resulta que tant pels mitjans de comunicació, i sobretot per les
xarxes socials, veiem tota mena d’actituds, bastants absolutament
ridícules, insolidàries, demagògiques pel que fa als polítics de
l’espectre de la dreta. Perquè només s’aferren a qualsevol dada
o aspecte negatiu per criticar un govern que, quan encara no havia
començat a governar, li cau al damunt el coronavirus.
Però,
què passa? Açò no és un tema sols de l’estat espanyol. Açò és
el desastre més gran des que va acabar la Segona Guerra Mundial, que
torna a afectar a tot el món. I toca veure coses paradoxals, com que
quasi tot el món aplaudeix els sanitaris i altres professionals que
ara ens adonem de la seua importància, etc., i darrerament gent que
els amenaça amb notes, insults i amenaces per por al contagi. En què quedem? I em
pregunte si tant com pareix que admirem els sanitaris, etc., ¿la
majoria de la ciutadania, trobaria bé que el govern els ho agraïra
amb diners en nòmina, tal com han fet empresaris de supermercats?
Ah, no, que ja tenen prou i massa en tindre treball fixe.
En
aquests moments dramàtics que estem vivint a causa del coronavirus,
per desgràcia és bastant habitual haver de llegir o escoltar per
les xarxes socials tota una allau de ximpleries, si no d’autèntiques
imbecil·litats, i no únicament pel que fa a les simpaties o no amb
les mesures que adopta el govern espanyol, com també de les
comunitats autònomes. I això en funció més que de la reflexió,
de la improvisació en què s’ha actuat, i encara s’està
actuant, perquè la cosa no ha passat, eh, en absolut. En fi, què hi
farem.
A
moltíssima gent li agrada manifestar-se pel feisbuc o altres xarxes
socials, i veure la quantitat de “me gusta” o les comparticions
que es fan d’allò que publiquen. Pense en l’admirat mestre
Umberto Eco, en unes declaracions seues publicades en el diari La
Stampa
en juny de 2015: «I
social media danno diritto di parola a legioni di imbecilli che prima
parlavano solo al bar dopo un bicchiere di vino, senza danneggiare la
collettività. Venivano subito messi a tacere, mentre ora hanno lo
stesso diritto di parola di un Premio Nobel. È l’invasione degli
imbecilli».
O siga, més o menys que “Les xarxes socials donen dret a parlar a
legions d’imbècils que abans només parlaven al bar després d’una
copa de vi, sense danyar la comunitat. Eren silenciats de seguida,
mentre que ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És
la invasió dels idiotes”. Doncs això, que parlen els idiotes –que
escriguen–, encara que no saben ni escriure, perquè d’analfabets
funcionals n’hi ha més que coronavirus.
I
una última reflexió. No sé si els historiadors ja han adoptat el
nom d’una nova Edat per a la història actual, la d’ara mateix.
En fi, potser Edat Global o Globalització? Després del canvi de
segle, amb els atemptats a les torres bessones, la internet, el canvi
climàtic, el coronavirus, etc., és evident que estem vivint ja en
un altre món.