En aquesta obra, sobretot, estic basant-me per a la pròxima novel·la: Bandolers

A partir d'aquest pròxim cap de setmana em trasllade a la meua residència oficial d'estiu (i d'hivern i dels caps de setmana, etc). De manera que a veure si puc reprendre el fil d'una novel·la que tinc mig embastada. Duu per títol provisional Bandolers, i, com es podeu imaginar és una narració basada en gran mesura en fets puntualment reals sobre el bandolerisme al voltant del Boscarró, Barxeta, etc. De fet, una monografia que vaig fer titulada Bandolerisme a Barxeta (Bernat i els dos germans Escrivà), la vaig fer amb la intenció de documentar-me primer el màxim possible. I ja tinc moltes ganes de reprendre-la, que per unes coses i altres només faig que deixar-la i tornar-la a deixar. Vinga, va, anem a veure si aquest estiu sí que és possible que l'acabe.

Benvolguts i benvolgudes.

Considere molt adequat penjar la intervenció de Vicent Pascual en l'acte de presentació de Cendres de Ternils, que com sabeu va tenir lloc el passat dia 14 a l'ermita de Sant Roc. I és que, a més de ser un expert en educació plurilingüe i ensenyament de llengües, o precisament per això, és també un autèntic  "seductor de la paraula" tal com he escoltat a algú que el va definir d'aquesta forma tan bonica. Heus-la ací, doncs, la seua intervenció.

Benvolguts amigues i amics,

Sempre és un honor, i un autèntic plaer, presentar el llibre d’un amic, especialment si este amic és Vicent Sanchis. Però el plaer és més gran encara si, com és el cas hui, el presentador està convençut que té a les mans un llibre important, un llibre que hauria de ser llegit amb un profund interés no solament per les persones que van conéixer i patir la postguerra, i després van viure els esdeveniments posteriors; sinó més encara pels joves, als quals se’ls ha negat el coneixement d’un fragment de la història del seu país que, tanmateix, ha condicionat les seues vides per a sempre.

Possiblement vos preguntareu: per què és tan important analitzar el passat? Per què és crucial conéixer els fets i experiències que marcaren la vida dels nostres pares i dels nostres avis? No fóra millor oblidar un passat ple d’amargors i pensar només en el present i en el futur?

Doncs no. No és una bona estratègia. Perquè som molts els que pensem que és aquell passat, i són aquells fets i experiències, els que expliquen tant la nostra història més recent com el moment angoixós que estem vivint actualment.

Tots el qui sou ací presents, persones inquietes i atentes a la nostra realitat actual, no heu deixat d’advertir, ben segurament, el desconeixement flagrant que tenen les generacions més joves del nostre passat històric, ni la deriva conservadora de la nostra societat, ni el menfotisme general envers la corrupció dels polítics o l’ànsia desmesurada de poder i de riquesa de les elits en el poder, ni l’ambigüitat respecte a la nostra llengua i les nostres arrels, ni l’ambient cultural patèticament pobre —amb les honrosíssimes excepcions de rigor— que presenten els nostres pobles, viles i ciutats. I, sobretot, la resignació i la falta d’espenta de les nostres forces vives per afrontar els problemes i promoure un canvi radical en la nostra societat.

I quan vos heu preguntat per les arrels d’esta situació, segurament heu arribat com jo a la conclusió que les persones som producte de la nostra història i que, per tant, caldria buscar-ne les causes en els esdeveniments i circumstàncies que van marcar bona part del segle xx a Espanya i al País Valencià: és a dir, la guerra civil, la dictadura i una tímida transició que de cap manera va fer trontollar les estructures del poder econòmic, polític i ideològic de l’Espanya franquista durant la resta del segle XX.

Per això és important que llegiu este llibre, lectores i lectors grans, madurs i joves. Serà tot un descobriment. Com en un conjur màgic, a través de les seues pàgines, veureu com pren vida un poble que ja fa temps que no existeix, però que és creat per la màgia de l’escriptura. En este escenari fantàstic observareu com intenta sobreviure un poble atemorit durant els anys durs de la dictadura, amb una classe treballadora explotada econòmicament i reprimida ideològicament, uns moments en què es censura qualsevol manifestació ideològica que no siga la del règim i s’aniquila qualsevol consciència lingüística i cultural pròpies, i on les úniques manifestacions populars permeses són els rituals socials reelaborats dins un marc ranci, conservador i acrític, que és el que agrada a les noves autoritats polítiques, socials i religioses.

També hi trobaràs les primeres passes democràtiques durant la transició, i la debilitat dels seus plantejaments, provocats per la nul·la educació política i el baix nivell cultural, conseqüència directa dels anys foscos de la dictadura, la pressió dels poders fàctics i la por, una por que l’arribada de la democràcia no va esborrar mai del tot del cor dels ternilencs.

De segur que, a molts de vosaltres, després d’haver sentit de què va el tema de la novel·la, se vos ha encollit el cor. Rodeu el cap pensant que no teniu cap gana de tornar a passar, ni que siga llegint un llibre, per les misèries de la postguerra ni les baralles de la transició. I ací és on vos haureu equivocat de cap a cap. Perquè Cendres de Ternils no és un llibre per a patir, sinó el llibre possiblement més divertit que haureu llegit en els darrers anys.

És cert que no era fàcil escriure una novel·la com esta, sense estalviar cap detall i sense decantar-se descaradament per cap dels bàndols en què estava dividit Ternils. Cal dir, tanmateix, que Vicent Sanchis mai no amaga el seu tarannà progressista i liberal, tot i que intenta dissimular-lo atribuint la narració dels fets a Llibertat Martí, filla d’una família d’esquerres. Des d’esta presa de posició, Vicent Sanchis, demostrant la seua categoria com a escriptor, desplega tota una sèrie de recursos narratius que converteixen la novel·la en una autèntica delícia.

En primer lloc construeix un relat no lineal. No hi ha una única història que comença i que s’acaba. Tampoc té uns protagonistes preferits i una colla de secundaris que els acompanyen. És un relat dels que anomenem corals, en el qual apareixen molts personatges, tots diferents i tots igualment valuosos, que en conjunt donen idea de la diversitat de situacions econòmiques, idees polítiques, caràcters, pensaments, i maneres de ser i actuar dels habitants de Ternils.

I no és una narració lineal, perquè Vicent Sanchis, amb molta habilitat tècnica, va elaborant escenes independents, amb diferents protagonistes, a través de les quals va desenvolupant la narració. Estes escenes tenen com a eix central fets polítics, festes i els succeïts habituals en un poble agrícola com Ternils, on els protagonistes són pràcticament sempre ciutadans ternilencs. I estes escenes van articulant-se com els esclavons d’una cadena que s’estén des de la postguerra fins a la pantanada. Alhora, mentre es va explicant la història de Ternils, indirectament, com si pel fons anara passant un decorat més general, anem coneixent també els esdeveniments que estan succeint i els canvis que s’estan operant en cada moment a nivell de l’estat.

Ara els hauré d’explicar per què els he dit que Cendres de Ternils és un llibre divertit. En primer lloc perquè Vicent Sanchis construeix personatges creïbles, entranyables, de manera que fins i tot els més desagradables són vistos amb tendresa i comprensió per part de l’escriptor. I en segon lloc, perquè les situacions en què els col·loca, fins i tot les més tràgiques, com és ara el moment de la mort, són descrites des d’aquell punt de vista tan nostre que adopten les contalles, on els valencians ens riem, com sol dir-se, del porc i de la cansalada.

Per tal que vegeu per on van els tirs, vos contaré un fragment de l’escena en què Eleuteri Sarrió, de malnom Fanecades, s’està morint.

Eleuteri Sarrió, que havia volgut ser el primer alcalde de Ternils, en el llit de mort li diu a la seua dona, a la qual havia fet patir d’allò més, encara que ella s’ho havia agafat com una màrtir:

—Regineta... si em mor... ja ens veurem en l’altra vida.

I segons conten algunes llengües baladrones, la tia Regineta li va contestar, encara amb certa por, no fóra que reviscolara d’un bell en sec el moribund i li amollara una última bufetada:

—Home, Luteri... allí... també?

El que més els sorprendrà de la novel·la, sens dubte, és la qualitat del llenguatge amb què està escrita. I no em referisc a l’habilitat innata de Vicent Sanchis per a contar els fets, ni a la seua gràcia per a contar-los des d’un punt de vista divertit i punxeta, ni tampoc a la seua agudesa i inventiva a l’hora de crear imatges de doble sentit.

En això de la sornegueria i de les imatges de doble sentit, Vicent Sanchis és un mestre. Fixeu-vos, si no, en la manera tan enginyosa que té d’anomenar els dos bàndols principals omnipresents al llarg de la història de Ternils: l’un, l’esquerrà, l’anomena amb el nom tradicional del braç treballador; l’altre, el dretà, no tenint un nom a mà per a posar-li, tira pel dret i l’anomena del braç en alt. I així tot queda ben clar.

El mateix passa amb els malnoms que figuren a la novel·la. Pràcticament tots els ternilencs en tenen un. Jo no sé d’on els ha tret, però cada malnom defineix exactament, amb un sol traç, el personatge que el porta. Penseu si no vos feu una idea del personatge simplement llegint que es tracta d’Hilari Rius Tunomanes, Llibertat Martí la Figaferro o el que ja hem anomenat Eleuteri Sarrió Fanecades.

I continuant amb el llenguatge, el que a mi m’agradaria emfatitzar, però, de l’escriptura de Vicent Sanchis, és aquella capacitat que té per a aconseguir un text de lectura fàcil i entenedora per a tot tipus de lector. És cert que molta gent creu que llegir en valencià és difícil. Argumenten que per a les generacions que no han anat a l’escola en valencià el llenguatge literari els resulta una mica complicat. Esta afirmació, tanmateix, no és aplicable a la novel·la que hui presentem. Precisament en este punt és on radica, per a mi, un dels màxims valors del llibre. Perquè Vicent Sanchis ha sigut capaç d’aconseguir la màxima qualitat literària utilitzant sempre que pot el riquíssim lèxic tradicional que encara resulta familiar per als valencianoparlants de més edat. Un llenguatge autèntic, popular i genuí que dóna un sabor especial a Cendres de Ternils.

Arribats ací, tampoc m’agradaria que vos formàreu una opinió equivocada de la novel·la per culpa meua. Perquè Cendres de Ternils no solament vos farà riure. I és que Vicent Sanchis, en cada una de les escenes, fins i tot en les més còmiques, deixa caure sempre una càrrega de profunditat. Una càrrega de profunditat que, després del somriure inicial, ens obliga a pensar, a reflexionar, a comparar el que llegim amb la realitat present que coneixem, i a descobrir, darrere l’anècdota més divertida, les grandeses i misèries de la naturalesa humana.

En dos moments, fins i tot, Vicent Sanchis es posa realment seriós i la narració adopta un to especialment fosc: l’un al començament de la novel·la, quan descriu els moments més durs de la repressió franquista; l’altre al final, quan Ternils deixa d’existir després de la pantanada.

Si llegiu Cendres de Ternils —com vos aconselle i espere—, el final vos deixarà potser un regust amarg a la boca, perquè en arribar a este punt advertireu —si no ho havíeu advertit ja—, que no esteu llegint només la història de Ternils, sinó també la història del nostre País Valencià. I quan la riuada del Xúquer faça desaparéixer el conjur i de Ternils ja només en queden les cendres, potser traureu per al País Valencià les doloroses conclusions que Vicent Sanchis —per boca de la narradora Llibertat Martí— trau per a Ternils: que un poble que per falta d’espenta abandona les seues arrels i el seu patrimoni lingüístic i cultural, un poble que no es capaç de lluitar contra l’opressió dels poderosos, un poble al qual li costa adequar-se a les noves exigències d’un món en constant evolució, i un poble que no és capaç de construir un projecte polític comú per al futur dels seus fills no té capacitat per a sobreviure i està destinat a diluir-se, com Ternils, en els pobles del costat.

Moltes gràcies.

Vicent Pascual