Disculpeu-me. Una de futbol.

Al meu parer, el problema del Real Madrid és que a molts dels seus dirigents i seguidors, el verb PERDRE sembla que no l'accepten com a part del seu vocabulari. Per a ells sols cap la possibilitat de guanyar. No es tracta que NO SAPIEN PERDRE, que de vegades també els passa això, com ahir que perderen la Supercopa a Barcelona, quan fins i tot havien estat ja preparant l'itinerari triomfal pel Madrid ocupat pels joves cristians d'arreu del món. Com dic, en la meua opinió, el seu problema és que NO ACCEPTEN PERDRE de cap de les maneres. Per a ells el Real Madrid sols pot i deu guanyar. Guanyar sempre. Guanyar a tots i en tota mena de competicions. Guanyar-ho tot sistemàticament, com un monstre galàctic omnipotent.

I és que, en aquest fabulós negoci en què s'ha convertit aquesta mena d'espectacle de gladiadors d'avui en dia (com allò del pa i circ de l'antiga Roma), sembla que han oblidat que al final es tracta d'un joc i que NO tot s'aconsegueix amb diners, a colp de talonari. Però heus ací que la realitat és tossuda. I la realitat és que es tracta d'un esport en què participen onze contra onze, encara que siguen jugadors pagats a preus desorbitats molts d'ells. I clar, per als més fanàtics dels seus seguidors, a partir de no acceptar la possibilitat de perdre, venen tot tipus d'arguments gens esportius per justificar la derrota: que si l'àrbitre ha afavorit els contraris, que si els oponents feien teatre, que si... etc; com a mínim oblidant quan l'àrbitre els ha afavorit a ells, quan ells fan teatre... etc. I ve també allò de l'entrenador maleducat i poc esportiu, aquell que nega la realitat dels seus fets (perquè a gosades que ve fotografiat l'intent d'”ullicidi” digital), que amb el seu comportament dóna ales als seus jugadors per a entrar també en aqueix joc brut. I es pregunta aquest individu per què perd el Madrid? Per què? Que continue el pa i circ.

A finals de setembre i d'octubre –vegeu l'apartat agenda i altres– participaré en la presentació del darrer llibre de Manel Arcos, titulat Acabaren con Camot. Bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833)

En aquest llibre, molt interessant per la informació que dóna sobre el bandolerisme a l'antiga governació de Xàtiva, també s'informa entre altres bandolers sobre qui era realment Camot, aquell de la frase feta, que fins ara i en base a la informació –errònia– que donava el pare Sucías en El Heraldo de Xàtiva en 1911 hom creia que era el xativí Francesc Navarro Martínez, però que tal i com s'ha pogut esbrinar per documentació existent a l'Arxiu Municipal de Xàtiva, a la Biblioteca Valenciana i a l'Hemeroteca de València, etc., era un tal Doménec Giner García, també xativí, que va morir arcabussejat en la matinada del 15 de novembre de 1826 a València, en execució de la màxima pena que li fou imposada per haver tingut un enfrontament armat amb voluntaris reialistes.