dijous, 29 d’agost del 2013

Per seguir més fàcilment les entrades del blog


Xe, mira que sóc... per a què parlar? Doncs no va i ha hagut de ser l'amic Salva Castelló, de la drogueria Tisery, de Rafelguaraf (sí, la que té les meues obres a la venda, quasi com si foren droga... Agarreu l'acudit fàcil?) que m'ha descobert una possibilitat de seguir les entrades d'un blog d'una forma molt més fàcil i còmoda? Sí, sí. La veritat és que Salva ja m'ha explicat més de tres cosetes en tot açò de l'internet (li dec més d'una cervesa). En fi, entre uns i altres, a poc a poc arribaré a tenir un blog una mica decentet.
Bé, on anava... El cas és que si poseu el vostre correu electrònic en l'apartat Seguir per e-mail, a partir d'ara, cada vegada que jo pose una nota al meu blog vos apareixerà un avís de correu electrònic de tal malifeta. O siga, que no haureu d'estar entrant per intuïció de tant en tant en el meu blog a veure si se m'ha ocorregut qualsevol cosa. No és millor i més fàcil així? Jo crec que sí, de totes totes. I la veritat és que ni m'hi havia fixat en altres blogs, que de segur que tenen aquesta possibilitat. Possibilitat que en tot cas recomane a tothom per jo mateix seguir-vos, si és que en teniu un, de blog.


I com no vull posar una nota sense una foto, ací van aquestes dues. La d'ací dalt la vaig trobar pel facebook i la tinc aquest estiu de fons de pantalla. Hi ha dues xiques que em sembla són carcaixentines, que estan junt a un molló de terme que els geògrafs i historiadors els agrada dir trifini, o siga, on termenegen tres termes municipals. Al fons es veu la Valldigna, en concret el poble que es veu allà al fons ben xicotet és Benifairó, i més al fons encara, a l'esquerra que quasi no es veu per l'efecte de l'ombra dels núvols, és l'extrem de llevant de Tavernes, i encara més al fons els edificis situats al sud de la platja de Tavernes.
Més detalls: les xiques estan físicament i burocràtica en terme de Simat, i, en canvi, la persona que ha fet la foto està en terme de Xàtiva, mentre que a l'esquerra del molló és terme de Carcaixent... Sí, no us estranyeu. Les xiques estan en terme de Xàtiva perquè es tracta de la finca del Realenc o Pinar dels Frares, que és part del seu terme municipal; com una reminiscència del seu gran terme d'època foral. Bé, rotllos meus.
Ah!, finalment, una pregunta i una resposta. Com es diu el molló si des d'aqueix punt es veu la mar al fons? En efecte, el molló de... Miramar. A veure si el trobeu en el mapa que també pose ací baix. Vinga, una pisteta: a l'extrem nord-est.

dissabte, 24 d’agost del 2013

Crònica de la festa (II)



Enguany la festa ha anat més o menys com era previsible, és a dir, com els darrers anys, donades les circumstàncies de crisi econòmica. Una novetat és que per tal de permetre la tradicional encesa de coets en la procesó del Crist del Consol, sembla que s'ha hagut de constituir una associació de Coeters dels Crist; que, per cert, ja posats, una altra cosa que alguns tiren a faltar són les tradiconals "cordaes" que de normal se'n feien un parell. En fi, una cosa més que es perd.


I com una excepció, en l'entrada de Moros i Cristians, vaig participar en companyia d'alguns companys de la que va ser en el seu dia Filà Hawaríes. El cas és que fa uns anys en arrere uns altres xicots i xiques tornaren a posar en marxa una filà amb el mateix nom i com enguany tenien la capitania ens demanaren de participar en l'acte de l'entrada. Així que anàrem dalt d'una carrossa uns quants "carrosses", excepció de Sabina, que anava dalt més exòtica i destacada precisament a petició nostra en gran mesura. Per cert, que la ràpida i curta tronadeta de pedra que va fer a tall de començar, encara ens va vindre bé a tots i totes per no passar gens de calor. De totes formes l'entrada de Moros i Cristians, amb la destacada capitania de la filà Moros Hawaríes, ha estat enguany molt reeixida. Ah, i a tot açò, cal dir que les dues fotos dels Coeters del Crist les he tret del facebook, i les de la carrossa una de Sabina i l'altra del meu cosí Vicent Mompó.

dilluns, 19 d’agost del 2013

Acudits, facècies i succeïts (Caràcters ternilencs) (1)

La bassa la Lliga (Barxeta). Foto de Fengiber en Panoramio

1. La mar o la bassa la Lliga?

Fa molts, molts anys, quan encara ni tan sols hi havia carreteres asfaltades, tots els camins eren de terra i de pols, pedres i cudols. Per això és que les persones havien de viatjar vulgues que no amb cavalls, mules i burros; i és el cas que per aquells temps hi havia dos amics -un de Tavernes de la Valldigna i l'altre de Barxeta- que eren veïns per uns bancals que, marge mitger, tenien en propietat allà pel Pla de Corrals.
Doncs bé, la bona qüestió és que els dos amics tenien entaulat de feia anys un debat que portava camí d'eternitzar-se. I el motiu era perquè el valler li deia al barxetà -que mai de sa vida havia vist encara la mar-, que la mar era la cosa més immensa que hom poguera imaginar-se i on més aigua cabia. El barxetà, d'un tarannà bastant incrèdul, prou tossut i sobretot molt discutidor, que no li agradava gens ni miqueta donar-se per vençut en qualsevol disputa, tot era contestar-li que això no podia ser de cap de les maneres, que si li volia fer creure que un burro vola, i coses així per l'estil que solen dir les persones de caràcter descregut.
De manera que així estava la cosa: com un plet que hom preveia inacabable, i així és que anaven passant els anys i roda i volta el valler sempre que anava al Pla de Corrals i coincidia amb el seu amic barxetà, tornava a insistir-li de la grandària de la mar, i a més convidant-lo a sa casa a Tavernes per acompanyar-lo a la platja i poder comprovar com era la mar de gran. Però el barxetà, tretze són treze, no s'ho volia creure de cap de les maneres i de retruc li afegia que la que era gran en veritat era la bassa la Lliga -que està al terme municipal de Barxeta i té més de set fanecades de superfície-, tot i afirmant, ben desvanit, que allí sí que cabia una grandíssima quantitat d'aigua.
El valler, que a més era una mica sorneguer, somrient i mirant-se'l un poc en to de llàstima, li contestava al seu amic barxetà dient-li que la bassa de la Lliga devia ser una cosa així com... com una escopinyada al costat de la mar. A la qual cosa el barxetà s'enardia i prenia per boig el valler, i aquest a la seua vegada per impossible de raonar el seu amic barxetà.
Total que en eixes que estaven un any sí i un altre també, fins que al remat va i un estiu el barxetà s'animà finalment a anar a visitar el seu amic valler, que ell el creia molt exagerat... i veure la mar eixa de què tant li parlava que si era tan gran i més. Així que, allà tens que s'adreçaren els dos cap a la mar i quan arribaren a primera línia de la platja el barxetà es quedà emmudit, amb la cara seriosa, mirant... mirant... tot seriós, mentre el valler ja es fregava les mans, com pensant "Finestreta descoberta. Ara m'haurà de reconéixer que jo tenia raó. Què t'ha paregut morrut? Veges si t'ho deia jo", i encara més coses en to de victòria i d'orgull. Mentrestant, el barxetà seguia bocabadat, mirant... mirant... mirant la mar, fins que en un moment donat començà a dir:
-Xeee... Sí que és gran. En veritat que és gran. És la cosa més gran que he vist d'aigua junta. Xeee...
En aquell precís instant, gairebé de glòria suprema pel valler, que tot satisfet ja quasi s'havia donat per pagat amb el reconeixement que estava fent el barxetà, quan aquest, de cop i volta, va i li amolla:
-Ara, de fonda, veuríem! si ho és més la mar o la bassa la Lliga!

(Adaptació d'un acudit que em contà un amic castelloner, Aureli, en què els protagonistes i l'acció transcorren entre Benicarló i Càlig)

dissabte, 17 d’agost del 2013

Llevantet estiuenc



Al bell mig d'una mar verda s'albira un poble en què les gents viuen,
i més enllà les llomes creixen fins esdevenir serra o muntanya, diuen.
Mes el vent de mar les desborda, i s'endevina l'agradívola brisa humida
que davalla lleugera i du l'alé fresc, quan al ple de l'estiu la calor humilia

Un poc de prosa poètica? Els i les poetes, disculpeu-me per l'atreviment, potser ha estat un moment de debilitat.

dimarts, 13 d’agost del 2013

El geperut del Buixcarró i altres contes - El tresor del vereder



Edicions 96 ha preparat un video, de curta duració (a penes 2 minuts), amb el qual promocionar aquest estiu una de les obres que han tingut a bé publicar-me. Es tracta en realitat de dues obres: El geperut del Buixcarró i altres contes i El tresor del vereder; aquest darrer, per cert, va ser el primer conte que vaig escriure. Doncs bé, la veritat siga dita és que s'ha quedat molt guapet. L'enhorabona per l'editorial i pel tècnic, Juli Cànoves, torrentí, que ara viu ací a la subcomarca de Castelló i les Énoves, que ha sabut traure un missatge bonic d'un entorn paisatgístic magnífic i això malgrat l'actor. El punt on es va efectuar la gravació me'l va dir Lluís Seguí, a qui agraïsc les facilitats donades per informar-me d'aqueix lloc tan adequat.
De totes formes, m'abelleix explicar-vos un poc més de què va aquesta obra. Els contes tenen com a denominador comú una sèrie d'oficis i professions ja desaparegudes o en vies d'extinció que exerceixen els protagonistes, i tracta de recordar relacions humanes, terminologia, feines i ferramentes pròpies de cada treball d'altres temps. Té un interés pedagògic pel seu valor etnològic, lexicològic, històric i humanístic. L'obra esdevé així com un xicotet homenatge a la memòria de valencians i valencianes de parla, guardians de la memòria col·lectiva i transmissors de la cultura popular.
A més a més, cal dir que els contes estan ubicats, com en la majoria de les meues obres, per l'entorn de la subcomarca de Castelló i les Énoves i altres comarques centrals del País Valencià. De fet El tresor del vereder transcorre a l'horta de Xàtiva, la Costera. I els altres dotze contes inclosos en El geperut del Buixcarró i altres contes, que són els següents: Seny de palmerer (a Carcaixent, la Ribera), El gegant de Segària (al Verger, la Marina), Sequier de la sobirana (a Manuel, la Ribera), El geperut del Buixcarró (al Pla de Corrals, la Valldigna), Obra d’Abú al-Saniya (a la Pobla Llarga, la Ribera), Riberers de la Marina (a Benissa, la Marina), Un duler novençà (a Beneixida, la Ribera), Oli dels Alberola, (a Quatretonda, la Vall d’Albaida), Els ullals de Guraf (a Rafelguaraf, la Ribera), Profecia d’herbolària (a l’Almàssita, la Safor), Un cor de carrasca (al Realenc, la Ribera) i El castell de Quirella (a Barxeta, la Costera).

dissabte, 10 d’agost del 2013

Documentació històrica sobre el Tossalet (Tossalnou)

Una vintena d'anys darrere l'arxiu nobiliari del Tossalet...

Potser algú se sorprendrà que diga que després de vint-i-un anys s'haja aconseguit una informació documental. Sí, no exagere, poc dalt o baix una vintena d'anys, i a més a més, si cal, ho puc demostrar documentalment fins i tot. Així que ací tenim el fruit de la constància i de l'interés quan de vegades les persones tenim un objectiu clar. Però bé, el cas és que finalment hem aconseguit que d'ara endavant l'Ajuntament de Rafelguaraf tinga una còpia de la documentació referida al Tossalet (Tossalnou) que és una part molt important del terme.
I, ¿per què ha hagut de passar tant de temps per a aconseguir això? En països més desenvolupats tecnològicament, i més sensibilitzats respecte la cultura, potser la documentació dels arxius històrics estarà anys llum per endavant i les coses aniran molt més ràpides. I no ho dic amb ànim de criticar els arxivers, que prou i massa fan amb les limitadíssimes possibilitats econòmiques de què disposen, i més amb la maleïda crisi que patim.
Així que, per a explicar a grans passos el procés, el cas ben cert és que a primers dels anys 90 del segle passat (exactament des de juny de 1992) ens posàrem en contacte amb l'actual titular del Comtat de Ròtova (a més dels titulars de les senyories de Rafelguaraf i de Berfull). I, potser com era d'esperar, no tinguérem contestació a la nostra demanda d'informació sobre els seus arxius. Però almenys... ¿qui em diu a mi que això, la nostra petició, potser va influir un poquet que anys després la titular del Comtat de Ròtova (que viu a Mallorca) facilitara que historiadors i arxivers de Gandia pogueren microfilmar tota la seua documentació, entre la qual una part bastant important és la referent al Tossalet o Tossalnou?
Per això és que quan més endavant em vaig assabentar per la premsa, que ja es disposava d'una còpia digitalitzada a Gandia, novament em vaig interessar per veure la possibilitat d'aconseguir la documentació. I ara mateix no recorde la data però en un moment donat em facilitaren els disquets en què figurava l'esmentada documentació.
Però aquella còpia va resultar inoperant i no vaig arribar a saber traure més informació que elaborar jo mateix un índex dels documents que semblaven, directament o indirecta, relacionats amb el Tossalet. Índex que passàrem més recentment, junt amb la petició formal d'una còpia digitalitzada a l'Ajuntament de Gandia, i que, ara, vint-i-un anys després és que finalment la cosa ha arribat a bon port i podem dir, amb molta satisfacció, que ja disposem d'aqueixa documentació.
I què passa ara? Doncs que qualsevol historiador/a que siga del nostre entorn geogràfic i estiga interessat en el passat històric del Tossalet podrà consultar la informació ací mateix, a l'Ajuntament de Rafelguaraf, sense haver de desplaçar-se a Gandia. Això per una banda, que ja és important. Però pel que a mi respecta, ara tinc per endavant la feina de llegir alguns milers de fotogrames per veure què, qui, com i de quina manera. És com tenir un enorme trencaclosques i a veure com encaixen les peces. En definitiva, a saber quina informació d'interés eixirà d'aquesta documentació. O siga, que es tracta d'una feina que requereix molt de temps i molta paciència. I en això em posaré a partir de la setmana que ve. Això sí, tenint en compte que porte una novel·la entre mans que ara mateix és prioritària a qualsevol cosa.
Per altra banda, finalment, però referit amb tot açò, vull des d'ací tenir un record de reconeixement i d'agraïment molt especial a algunes persones que han fet possible que açò siga una realitat. Sense que l'ordre siga significatiu de res, i per diversos motius al llarg d'aqueixa vintena llarga d'anys, és que em venen ara a la memòria noms com: Francesc Torres, Jesús Alonso, Àlvar García, Gonçal Benavent i alguna que altra persona més que no recorde o desconec (Bernat Martí i Borja Fuster són els darrers noms de què m'he assabentat), i que de segur que també hauran intervingut en el llarg procés de treball que ha significat tot açò.
En tot cas, a uns i altres, moltíssimes gràcies pel seu treball i per la seua col·laboració. I, naturalment, a la corporació municipal rafelguarafina (a l'alcalde, Edelmiro Navarro Fogués) així com a la gandienca (i a l'alcalde, Arturo Torró Chisvert), que ha tingut l'amabilitat de facilitar-nos la còpia. Cosa que, sincerament, és molt molt d'agrair. I si em permeteu un darrer comentari, diré que és molt bonic veure com, almenys en determinats temes culturals no hi ha enfrontaments absurds entre polítics de distint signe. Tant de bo fóra així també en molts altres temes.

dimarts, 6 d’agost del 2013

No tinc paraules


Encara que puga semblar el contrari, cregueu-me de veritat que fins i tot per a mi, que sóc molt probablement una mena d'escriptor de segona categoria regional, em costa escriure cada vegada més. Vull dir, fins i tot per a redactar unes línies que altres persones valoraran de poc o gens interessants, em costa, em costa. Doncs bé, si fóra poeta encara em costaria molt més, perquè la poesia requereix un ús acuradíssim de cada paraula, i això sense entrar en qüestions de mètrica o altres condicionaments. Però per damunt de tot, encara em costa moltíssim més trobar paraules per expressar el sentiment de pena, de tristesa, de pèrdua irreparable quan falta una persona a la que estimes molt. Lamentablement hui és el cas del que ha sigut un bon amic i company de lletres carcaixentí, Pascual Adrià. En veritat que no tinc paraules...

dissabte, 3 d’agost del 2013

Sobre la història del Tossalet


El Tossalet, des del pas elevat al costat de l'estació de l'Énova

Aquests tipus de notícies són de les que més m'agrada posar. Ara mateix, per atzar, es dóna la coincidència que tinc un parell de novetats molt interessants que comentar a propòsit de la història d'el Tossalet (Tossalnou).
Primera, d'una manera molt breu vos avance que aquests dies passats he pogut veure i fotografiar una moneda d'època romana que va aparéixer en aquest poble l'any 2009. Es tracta d'un AS de l'època de l'emperador Claudi I. Potser algú es preguntarà quina importància té una sola moneda... Doncs bé, la importància és que és una prova de l'existència d'algun tipus d'hàbitat en temps dels romans, que fins ara no teníem constància material que ho demostrara (fàcil d'imaginar donada la proximitat de la vila de Cornelius, als Alters de l'Énova), tot i que la bibliografia ho assenyala amb caràcter general per a la majoria de poblacions de la comarca.

Anvers i revers de l'AS aparegut al Tossalet

I segona, l'altra notícia és que divendres que ve, dia 9, l'Alcalde de Rafelguaraf i jo mateix hem d'anar a l'Ajuntament de Gandia. Hem de participar en un acte protocolari, per a rebre de mans de l'alcalde gandienc una còpia de la documentació existent a l'arxiu d'aquella ciutat, de la documentació de l'arxiu del Comte de Ròtova que tracta sobre el Tossalet (i això perquè el Comte de Ròtova va ser el darrer titular de la senyoria). De feia molts (i no exagere, molts) anys que anava darrere d'aquesta documentació i al final sembla que s'ha pogut aconseguir. Ara només queda veure que la còpia siga fàcil de consultar, pràctica i accesible. Això permetrà que qualsevol historiador/a o investigador/a que puga estar interessat en el tema, i que siga de la nostra rodalia, no haja de desplaçar-se necessàriament a Gandia, i puga consultar la documentació a l'arxiu de l'Ajuntament de Rafelguaraf mateix.