Al bell mig d'una mar verda s'albira un poble en què les gents viuen,
i més enllà les llomes creixen fins esdevenir serra o muntanya, diuen.
Mes el vent de mar les desborda, i s'endevina l'agradívola brisa humida
que davalla lleugera i du l'alé fresc, quan al ple de l'estiu la calor humilia
Un poc de prosa poètica? Els i les poetes, disculpeu-me per l'atreviment, potser ha estat un moment de debilitat.
i més enllà les llomes creixen fins esdevenir serra o muntanya, diuen.
Mes el vent de mar les desborda, i s'endevina l'agradívola brisa humida
que davalla lleugera i du l'alé fresc, quan al ple de l'estiu la calor humilia
Un poc de prosa poètica? Els i les poetes, disculpeu-me per l'atreviment, potser ha estat un moment de debilitat.
Una preciosa prosa, si em permets ficar-hi cullerada opinadora. M'ho diu l'instint i l'emoció: m'encanta. Però, si vols una dada objectiva també, el verb final té una força grandiosa. Tota la segona part de la frase final: "quan al ple de l'estiu la calor humilia". Xapó!, que en dirien els francesos, però amb ortografia catalana.
ResponEliminaGràcies pel comentari. En principi havia posat un altre verb, però sense estar convençut, fins que em va semblar que potser aniria millor "humiliar", perquè això passa quan la xafogor ens humilia.
ResponElimina