Mesures universals

Als qui vos agrade l'astronomia ací teniu aquest curiós video tan il·lustratiu de la dimensió de planetes, estrelles i més. On queden les fronteres del planeta Terra? A penes som com un granet de sorra en l'univers.

Felicitació nadalenca

Benvolguts i benvolgudes:

Un any més vos desitge a tots i a totes que passeu uns Bons Nadals 2017, que tingueu un Feliç i Pròsper Any Nou 2018, i que els Reis Mags d'Orient vos porten bona cosa de regals. En tot cas, que ens porten molta salut, pau i benestar a tothom.

Per cert, ací teniu un parell d'arbres de Nadal. Trieu vosaltres mateixos el que més vos agrade.

 

Dijous passat, a Sueca

El dijous passat, data en què Joan Fuster haguera fet els 95 anys, es va presentar a Sueca el llibre Nosaltres, els fusterians. Doncs bé, en aquest llibre he col·laborat amb un text titulat De Fuster a Fuster, que apareix en les pàgines 163 i 164. I això perquè el mestre i amic Josep Lozano m'ho va proposar aquesta primavera passada. De manera que, tot i que no vaig conéixer personalment Fuster, sí que tenia una anècdota que va succeir a Carcaixent l'any 1983, amb ocasió de la III Assemblea d'Història de la Ribera...

I no dic més, perquè he començat a llegir-lo i em sembla que, tal com va dir molt encertadament Salvador Vendrell referint-se als possibles biògrafs de l'assagista suecà, aquest llibre serà de lectura imprescindible o no hi haurà més remei que acudir, o alguna cosa pareguda. En tot cas ha sigut un plaer i un orgull col·laborar en aquest llibre d'homenatge a un dels intel·lectuals més grans en la història recent del País Valencià.

 

L'acte va tenir lloc a l'Espai Fuster, en concret al pati cobert que hi ha allà, i va contar amb la participació de l'Alcaldessa de Sueca, Raquel Tamarit i dels dos coordinadors del llibre, Josep Lozano i Salvador Vendrell. Cal dir que l'assistència de públic va ser més que notable. Pense que estaríem com a mínim pel centenar de persones. I allí que anàrem Empar i jo, després de perdre alguns minuts per buscar aparcament al cotxe. Però arribàrem quan feia poc havia començat a parlar l'alcaldessa, i després parlà Salvador Vendrell i finalment Josep Lozano.

Al meu parer ho feren tots molt bé quant al temps, a més del que digueren. I dic açò perquè se sol caure en la temptació de fer les presentacions massa llargues. Per cert, davant nostre estava el diputat Joan Baldoví, a qui estiguérem a punt de demanar-li de fer-nos una foto amb ell, però només acabar l'acte l'home tenia massa compromissos xerrant amb uns i altres i... Una altra volta serà.

Obra col·lectiva en homenatge a Joan Fuster

Dijous que ve tindré el plaer d'anar a la presentació d'aquest llibre en què he col·laborat encara que siga mínimament. I això perquè l'estimat mestre i amic Josep Lozano m'ho va proposar la primavera passada, i jo li vaig enviar a penes una anècdota que em contaren fa molts anys a propòsit de l'Assemblea d'Història de la Ribera que va tindre lloc a Carcaixent. Tot i que jo no vaig arribar a conéixer Joan Fuster, ni tan sols a participar en cap acte en què ell estiguera. Però sense dubte va ser i és un referent intel·lectual per al País Valencià, si més no. El cas és que els coordinadors de l'obra (Josep Lozano i Salvador Vendrell) varen trobar que podien incloure-la en el llibre. De manera que si vos abelleix apropar-vos, a l'espai Joan Fuster de Sueca estarem.

A Barxeta fan coses

Conferència d'Abel Soler sobre el 400 aniversari de la Carta-pobla de Barxeta

En efecte, de fa anys que de tant en tant em referisc a Barxeta com un poble on es fan coses ben interessants, entre altres aspectes, en els culturals. I això a pesar de ser un poble d'uns 1.600 habitants o poc més. Així, per exemple, l'ajuntament d'aquest poble veí de Rafelguaraf té publicats per ara un total de nou llibres; i, si no m'equivoque, més que se'n publicaran. Però és que també feren el Riu Barxeta com a paratge natural municipal, amb la protecció que això puga comportar pels paratges que l'envolten. I també tenen la seua Banda de música, i un grup de teatre, La Barcella, i han fet fullets amb els senders de la Serra de la Corsa i Requena, i també de la Barcella, i un rellotge de sol ben modern fet per l'escriptor otosí Joan Olivares, i fan una fireta de la Tardor (ahir i hui mateix), i un fullet per La ruta dels Roders, del qual alguna cosa tinc jo a veure (perdoneu-me la immodèstia) perquè en més o menys en alguna cosa hauré contribuït amb un estudi sobre bandolerisme local. I les persones que fan possible la recuperació de la memòria, oral i gràfica, del poble, i el divendres passat l'historiador albaidí Abel Soler (un historiador que passarà a la història, si més no, per ser el descobridor de l'autor de la famosa obra clàssica de les lletres catalanes Curial e Güelfa) va donar una interessant conferència amb motiu del 400 aniversari de la Carta-pobla de Barxeta, i...

En fi, ací vos deixe algunes de les publicacions de coses que fan els barxetans i les barxetanes.

Fesols de careta

Fesols de careta

Quan mengem alguna cosa que no ens ha agradat massa ni molt, o en realitat, poc o gens, hi ha qui diu per ací una frase "ser més roín que els fesols de careta". I encara n'hi ha una altra, en un sentit pitjor em sembla a mi, com de menyspreu o superioritat, quan es diu "mirar (a una persona o cosa) com als fesols de careta".

Al meu parer és una fama totalment injusta la que tenen estos fesols modestos (Vigna sinensis), que vull reivindicar i dels quals este estiu n'he menjat més que mai en tota la meua vida. S'utilitzen per fer el clàssic arròs al forn d'estiu (o de pobres, que dic en broma); en tot cas un arròs al forn ben saludable i sense colesterol.

Arròs al forn d'estiu (d'Oliva)

Però també estan molt bons si en poseu un grapat en l'arròs caldós, en el bollit, etc. Sí que és veritat, però, que després de bollir-los prou temps, férem Empar i jo un dia una truita... i el resultat no va estar tan bo (per poc tendres, no per sabor) com si l'haguérem feta amb fesols tendres que no sé si en castellà es diuen judías verdes.

En fi, si el vostre paladar no és molt delicat, si no sou molt senyorets per a menjar, no menyspreeu estos fesols que, a més a més, són molt agraïts quant a la seua alta productivitat. D'estes poques fesoleres hem estat menjant-ne tot l'estiu tres famílies, si més no.

Fesoleres de careta (Vigna sinensis)

A propòsit del que està passant a Catalunya

A propòsit del que està passant a Catalunya em vénen ganes de dir algunes coses. Però este blog, com tantes vegades he dit, no és sobre política. No obstant això, vull penjar dues frases, en castellà o espanyol, i fer uns mínims comentaris.

La primera:

O siga, nihil novum sub sole, res de nou sota la capa del cel. Sembla com si estiguérem encara en temps dels romans, panem et circenses, pa i circ; que traduït a ara mateix seria l'aborregament de la societat mitjançant esports de masses, programes "basura" de la tele, etc. I tot per tindre el personal com "anestesiat" perquè no pense, perquè si pensen... poden votar -en democràcia podem fer això- contra els interessos del poder que ens manipula.

I la segona:

Tenia raó Machado. Però el que és pitjor, sembla que açò no ha variat gens vist amb quina facilitat la gent s'enfronta irracionalment per les xarxes, com ara pel facebook. I a parer meu, això és en gran mesura per la manipulació tendenciosa i descarada de molts mitjans de comunicació -supose que amb alguna excepció; no veig totes les teles ni tots els programes-, que pareix que volen transmetre el missatge -per acabar prompte- que "els catalans són uns dimonis i els altres uns angelets". Evidentment, això no és així, ni a l'inrevés tampoc.

En fi, ja raonaran algun dia, espere, supose, desitge. I per acabar en to un poc de broma -encara que la situació no està per a això-, us diré que a Rafelguaraf hom diu "mateu-vos però no es feu mal". És una frase que hom deia, o diuen encara, als xiquets que discuteixen acaloradament, desitjant que no passen més enllà de les paraules i acaben fent-se mal de veritat.

Salamandra, gallipato, tritó...?

Fa molts anys vaig veure un animalet a la vora del camí de Baix dels Partidors, poc després d’on la séquia de Baix gira a l'esquerra separant-se del camí. Recorde que era negre, amb taques grogues irregulars, igual que el de la foto. Mentre el mirava no es va moure gens. Jo estaria tan sols a un parell de metres de distància. L’animalet estava absolutament quiet en el fons humit d’un escorredor o séquia de terra, i potser faria al voltant d’uns vint centímetres. Llavors em va sorprendre molt, i segons el que molts anys després vaig veure, no tinc clar si es tractaria d’una salamandra, un gallipato, un tritó o què; encara que el gallipato i el tritó em sembla que són subespècies de la salamandra.

El cas ben cert és que quan el vaig veure em vaig quedar bocabadat durant uns instants. Era la primera vegada que veia un animalet com aquell. Però en aquella època (potser tindria jo uns 20 anys) no hi havia les possibilitats de fer fotos com ara, que si dus un telèfon mòbil en pots fer alguna encara que siga d’una forma apressada.

La bona qüestió és que aquella visió amb el pas del temps se’m va oblidar, fins que molt després em vaig retrobar amb ell en alguna revista, llibre o documental per la tele. Total, que, un dia li ho vaig comentar a Lluís Seguí, barxetà gran coneixedor de les plantes, dels arbres i de la fauna més pròxima a nosaltres, si més no. Però Lluís em comentà que devia tractar-se d’un fardatxo jove, perquè segons ell -si no recorde mal el que em va dir- al poc de nàixer o sent jovenets tenen unes taques grogues a la pell.

En fi, siga com siga, pose ací unes fotos que he tret d’internet del que vaig veure a mitjans dels anys 70, al sud del nucli urbà de Rafelguaraf, només a uns 300 de distància de la població. Mai més n'he tornat a veure un altre.

Breu escapada a Roma

Com diem per València, "pensat i fet" és que hem fet un viatge a Roma. I això perquè la meua filla Flàvia ens va acomboiar a Empar i a mi a fer una visita a l'antiga capital de l'imperi romà. Així que, malgrat les meues prevencions a viatjar en avió, i alguna qüestió personal més, és que no m'he pogut resistir a anar-hi. Així que del 24 al 29 d'agost hem estat a Roma, ciutat que és tot un monument allà per on vages, més una excursió que férem d'un dia a Nàpols i Pompeia.

He de dir que el pitjor del viatge, tot i que ja m'ho imaginava, ha sigut patir bastant calor. De fet no vos recomane anar a Roma al ple de l'estiu, perquè feia un caldo gairebé sufocant (quasi el ferragosto), encara que el grau d'humitat era prou més suportable que el que estem acostumats a patir a València.

Doncs bé, com podeu imaginar hem estat a alguns llocs típics de la ciutat que és inevitable de visitar: fontana de Trevi, el panteó d'Agripa, plaça Navona, illa Tiberina, Galeria Borghese, Sant Pere (al Vaticà)... i molts altres llocs més. A més de l'excursió a Nàpols i Pompeia, i dinar a Ercolano.
En fi, al meu parer les persones que som dels països de cultura llatina, mediterrània, està bé que fem, si més no, una visita almenys durant la nostra vida a l'antiga capital de l'imperi. Perquè no és el mateix veure documentals, que viure en directe la forta impressió que causa veure el Coliseu, l'arc de Constantí... i qualssevols altres restes arqueològiques.

Per cert, em pregunte si la famosa família Cornelia, que tenia casa a Pompeia, seria a la que pertanyia el propietari de la nostra vil·la romana de Publius Cornelius Iunianus, ubicada als Alters de l'Énova (en el traçat de la Via Augusta, de la província Tarraconensis).

Un dia molt feliç i per a grata memòria (Vicent Sanchis Jurado, Doctor en Optometria i Ciències de la Visió)

Em sembla que una de les característiques de les persones amb fills/es és que mai deixem d'estar preocupats per ells. Hi ha qui diu que si quan arriben a la majoria d'edat ja estan criats i potser no cal ocupar-se'n molt més d'ells. No; d'això, res de res. Crec que en la nostra societat de cultura llatina, al contrari del món anglosaxó (sobretot els USA), la realitat és que quan els fills s'independitzen, el més "normal" és que els pares no deixem de preocupar-nos i seguim ajudant-los en tot el que puguem. Com és natural, també gaudim dels seus èxits, metes professionals, etc., cosa que ens proporciona motius d'alegria, com també n'hi ha de disgust o de patiment.

El cas és que, molt desvanit com em sent, ara i ací vaig a fer un comentari sobre el meu fill, Vicent Sanchis Jurado. I és que, com a culminació de la seua formació acadèmica, la setmana passada va procedir a la defensa de la seua tesi doctoral titulada Analysis of new methodologies for the measurament of optometric parameters in natural vision conditions, presentada en anglés perquè Vicent va estar l'any passat durant sis mesos en la University of Westminster (Londres, Regne Unit), al Computational Vision and Imaging Tecnology Research Group, motiu pel qual la seua tesi té menció internacional. En efecte, el divendres passat, dia 21, anàrem a la Universitat de València, a la Facultat de Física (campus de Burjassot), on un poc abans de l'hora anunciada (12,00 h.), es va reunir en el Seminari de Física Teòrica el tribunal avaluador nomenat a l'efecte que estava format per:

Presidenta: Amalia Lorente Velázquez (Universidad Complutense de Madrid)

Secretari: Santiago García Lázaro (Universitat de València)

Vocal: José Manuel González Meijome (Universidade do Minho, Portugal)

En la sala es trobaven presents diverses persones del Departament d'Òptica i Optometria, el director de la tesi, Álvaro Pons Moreno, amics i companys investigadors, així com Empar, Flàvia i jo mateix. Quan la presidenta donà per iniciat l'acte li passà la paraula al meu fill i va procedir a fer una exposició que no estic capacitat per valorar. De fet, encara que vaig arribar a entendre unes poques coses... com si parlaren en xinés. Però, per la manera en què parlava Vicent, de seguida vaig tenir la sensació que sabia molt bé de què estava parlant, com i de quina manera s'havia d'explicar, raonant i utilitzant en tot moment un vocabulari científic, etc.; cosa que em va tranquil·litzar. Total que, després de vora una hora d'exposició, a continuació varen intervenir un a un els tres membres del tribunal durant una altra hora més, plantejant-li preguntes, aclariments i qüestions a les quals sembla que va donar més que complida satisfacció. I, al final, es quedaren sols en la sala per deliberar, fins que al cap d'uns quinze minuts tornàrem a entrar en la sala i feren públic que li concedien la màxima nota possible: Excel·lent cum laude.

 

Amb els membres del tribunal i el director de la tesi

Doncs bé, a propòsit de tot açò, us remet a l'entrada d'aquest blog del 14 d'agost de 2009. Però ara us diré que quan jo era un xiquet mon pare em contava exemples d'estudiants modèlics per tal que jo també ho fóra. Encara que, per l'economia familiar, em va posar un límit: només podria estudiar fins el Batxillerat Superior, després era cosa meua buscar-me la vida. I mon pare me'ls posava d'exemple per fer-me comprendre que en aquella societat del temps de la dictadura franquista, calia estudiar molt per tal que els jornalers o persones sense influències, tinguérem alguna opció de poder alliberar-nos de l'esclavatge que suposava anar gairebé cada dia al cantó a llogar-nos per un jornal, tal com si ens trobàrem en temps dels romans.

Flàvia, Empar, Vicent i jo

En fi, que el divendres 21 de juliol de 2017, ha sigut un dels dies més feliços de tota la meua vida. I si els meus pares viviren se sentirien molt orgullosos de saber que els seus néts, Vicent i Flàvia, han aconseguit estudiar a la universitat i formar-se al màxim nivell acadèmic. Ara només espere i desitge que tinguen sort i deixen d'engrossir les llistes de desocupats. Tant de bo que la joventut prenguera exemple de la gent que treballa, estudia i s'esforça per aconseguir un futur millor per a ells i per al conjunt de la societat.

Per acabar: potser els qui hàgeu arribat llegint fins ací pensareu que sóc un "vell carrossa" que conta historietes. Sí. Però és que fa molts anys que estic absolutament convençut que només gràcies a la democràcia es més fàcil poder estudiar i hi ha oportunitats per tothom. Llàstima que bastants joves no comprenguen que, malgrat les dificultats, la cultura i la formació (en educació i estudis) són l'única forma en què un ésser humà pot aconseguir, entre moltes altres coses, sentir-se lliure.
Per cert, afegisc també que tot això del doctorat del meu fill ha sigut sempre amb ensenyament públic, o siga, amb professors i professores de la pública, i alguna que altra beca pública.

Ens hem d'anar a l'Orxa

Diuen que el món és com un mocador. Siga com siga, és sorprenent, almenys de vegades, com podem estar relacionades les persones les unes amb les altres per diversos motius. El cas és que a Rafelguaraf hi ha una frase, entre moltes altres, que diu "ens hem d'anar a l'Orxa". Una frase feta que s'utilitza, si més no, pels pobles de la subcomarca de Castelló i les Énoves. Doncs bé, mon mare era músic i em contava que els músics de la banda de Rafelguaraf varen fer molt bona lliga amb els músics de la banda de l'Orxa, quan anaven a tocar a Alcoi a moros i cristians.

En fi, ho vinc a dir perquè enguany he publicat un article al llibre de festes de Rafelguaraf que duu per títol Copoví: un cognom arrelat a Rafelguaraf. I el motiu d’haver-lo fet és perquè de feia algun temps intuïa que potser Rafelguaraf fóra un dels pobles on més gent amb el cognom Copoví hi hauria. I així és. De fet som la capital mundial dels Copoví. Si teniu interés feu per llegir el llibre de festes, o bé, fins i tot, si algú té un més gran interés li ho puc enviar personalment per correu electrònic. I més coses: al meu parer tots els Copoví descendeixen del cognom Pocoví, majoritari a Mallorca i on també n'hi ha de Copoví i Cocoví.

El cas és que, pel que fa a la meua família en concret, considerant que mon pare era Vicent Sanchis Copoví, resulta que venen de l’Orxa, on arribaren procedents de Mallorca en el segle XVII per repoblar les terres deshabitades per l’expulsió dels moriscos.

I una altra casualitat més. A l’Orxa hi ha un carrer anomentat músic Vicent Sanchis, òbviament es tracta d’una altra persona. Però, en fi, ja veieu... "ens hem d’anar a l’Orxa" entre altres motius potser per retrobar també les arrels demogràfiques d’un passat comú: l'origen dels Copoví. I aprofite ara i ací per penjar tres il·lustracions gràfiques que en el llibre de festes no han eixit gens bé. Així les podreu ampliar i veure bastant correctament, crec.

Manuel Copoví, el primer documentat a Rafelguaraf en 1818

El meu rebesavi Agustí Pocoví va ser soterrat a Rafelguaraf com a Copoví

A l'extrem de l'esquerra, baix, apareix escrit Agustín Pocoví

Naranjamanía, gent emprenedora de Rafelguaraf

A la fira de la Pobla Llarga, per la Mostra 700 anys

A més de taronges també tenen molts altres productes

Naranjamanía és una xicoteta empresa agrícola propietat dels germans Peiró de Rafelguaraf. D'un temps cap ací s'han fet una certa fama, sobretot per haver guanyat l'any passat un premi a la millor tomaca valenciana, o una cosa així, no sé si ho dic bé. I això va ser en gran competència pel que es veu amb les no menys famoses tomaques del Perelló. I sembla que este podria haver sigut el motiu pel que enguany els prohibiren tornar a competir al Perelló mateix. En fi, siga com siga, bones unes i altres, jo m'alegre que a Rafelguaraf hi hagen persones com els germans Peiró. I és que fa molta falta la gent emprenedora com ells.

En tot cas, supose, espere i desitge que els seus productes seran el més ecològics possibles. A casa, des de l'any passat que mengem tomaques d'ells. Sa mare, Loretín, ens les duïa personalment. I el cas és que l'altre dia els vaig veure a la fira de la Pobla Llarga amb ocasió especial per la Mostra del 700 aniversari de la fundació de la població, on vaig saludar a Paco, que em va comentar breument la quantitat de coses que fan, i la diversitat de productes que tenen a la venda.

Total que, l'altre dia que vaig passar per Edicions 96, al polígon industrial de la Pobla, vaig visitar la seua instal·lació, que està allà mateix, al costat, i els vaig comprar un parell de platonets de 10 quilos: un de taronges valències, i, com no, un altre de tomaques que en veritat estan molt bones. Enhorabona a estes persones emprenedores. Tant de bo que l'empresa els vaja molt bé. Vos recomane que compreu els seus productes.

Palmella i Palmellot

Aquesta entrada és sobretot per als col·leccionistes de documents antics i per als historiadors, cronistes, etc.
M'interessa molt saber d'aquests dos topònims: Palmella i Palmellot. I el cas és que recentment he trobat per internet aquesta publicació, que, pel que he vist, sembla que alguna persona va adquirir en data 6 de desembre de l'any passat a través d'un portal que es diu todocolección.
El document, d'unes trenta pàgines, el podríem datar en 15 d'abril de 1701, sembla que forma part d'un conflicte d'interessos entre Mauro Lluís Castellà de Vilanova i Josep Bonet, prevere de l'església de Sant Esteve, de València, com a administrador de Joanna Castellà de Vilanova; és a dir, tot apunta a un plet entre germans per la propietat o possessió d'aquests llogarets o alqueries.
I dic que m'interessa molt, perquè el seu contingut potser podria ajudar a aclarir on, exactament, cabria ubicar aquestes dues alqueries que en el segle XVIII eren bastant importants, i que per uns motius o altres acabaren integrant-se al terme municipal de Rafelguaraf.
En tot cas, ¿algú dels amables lectors o lectores en sap alguna cosa d'aquests topònims?

Homenatge a Arcadi España

Amb el club de lectura de Carcaixent, a Rafelguaraf

Xarrada a la biblioteca de Carcaixent

L'any passat vaig posar aquesta entrada, amb motiu de la tràgica mort d'Arcadi España. Aquesta mateixa vesprada va a tenir lloc a la Biblioteca pública municipal de Carcaixent un homenatge que se li farà. I per això és que vull recordar que l'any passat per aquestes dates va ser tràgica per a Carcaixent. D’una banda l’incendi que va cremar vora el 85% de la muntanya, i, d’una altra, la mort d’Arcadi España. Un home cultíssim, que sempre que parlaves amb ell t'adonaves que més que menys sabia de tot, i que precisament per això és que era d’alguna forma com la memòria viva de Carcaixent. Recentment havíem estat xarrant a ma casa de Rafelguaraf per qüestions de llibres. I fins i tot el passat dimecres vaig parlar amb ell en un acte del club de lectura en què es parlava d'un llibre editat per Edicions 96, Marc Granell recitable. Impossible imaginar en aquells moments que ja no el tornaríem a veure.

Hom diu que ningú és imprescindible en aquest món, però de tant en tant n’hi ha persones excepcionals que s’aproximen a eixa "imprescindibilitat", i aquest em sembla que era el cas d’Arcadi España. Sit tibi terra levis.
Per tot això és que aniré a l'homenatge que l'Ajuntament de Carcaixent li farà, em sembla que posant el seu nom a la sala on es fan actes culturals diversos de la biblioteca, un dels llocs on era més fàcil trobar Arcadi.

 

A Berfull, amb el club de lectura de Carcaixent

De tertúlia a casa de Pasqual Adrià

Societat del benestar

Durant els passats dies 9, 10 i 11 de juny ha tingut lloc a Carcaixent la II Fira Modernista. Enguany he vist moltes més coses que l'any passat. I la veritat és que m'ha agradat en línies generals tot el que he vist. Sobretot un fet important: la col·laboració de moltes persones. I em pregunte per la continuïtat de la fira. Perquè, açò continuarà fent-se més anys? Molts anys? No ho sé. Però bé està que es facen coses per buscar alternatives al fracàs de l'agricultura citrícola. Per cert, crec que l'èxit de l'esdeveniment es podrà fer a partir de les visites de gent forastera, d'altres pobles i comarques, cosa que no sé com es calcula.

En canvi una cosa que no m'ha agradat, com sol passar sovint, són algunes crítiques. Sé que hi ha qui critica per criticar. No és el meu cas. La qüestió per a alguns és sempre trobar defectes al que fan els altres, encara que estos crítics siguen incapaços de fer mai res de res, només criticar còmodament asseguts en la terrassa d'un bar. És allò de la crítica fàcil, destructiva. Però a esta gent no cal fer-los cas. Perquè el fet vertaderament important, a parer meu, és l'esforç de les persones que de bona fe i amb la millor intenció proven de cercar noves eixides per al conjunt de la societat. Perquè els carcaixentins i les carcaixentines tinguen un futur digne, treballant d'una manera o altra, en el que siga. Encara que de moment els beneficis més immediats són per al sector dels bars, restaurants i algunes botigues, etc.

Per la meua part vull comentar no una crítica, sinó una cosa anecdòtica. I és que he vist poques persones (els podria comptar amb els dits de la mà) que s'hagen vestit de classe obrera baixa. Vull dir, quasi tothom a qui he vist anaven abillats de senyorets amb bona cosa de fanecades, o com a mínim classe mitjana. Quan la realitat, supose que en aquells temps és que no moltes famílies carcaixentines podrien anar vestides així, tan mudats i això. Segurament és perquè, conscientment o inconscient, tots volem aconseguir allò que es diu la societat del benestar, i, tot i que siga només en una mena de representació teatral... Ara em ve a la memòria una frase d'un antic company de treball del camp, deia que "no val la pena ser pobre per cap de gallet" amb referència a algú que li havia tocat un paper de pobre en una obra teatral.

En fi, que dic tot açò sense mala fel ni ànim de molestar a ningú. Així que l'any vinent igual em pose jo mateix una brusa i uns pantalons apedaçats de jornaler o collidor, que és el que jo mateix he sigut i sóc, un collidor de paraules i històries encara que no interessen a ningú.

II Fira Modernista a Carcaixent

Un any més vos recomane visitar la Fira Modernista de Carcaixent en la seua segona edició. De segur que trobareu motius ben interessants per gaudir d'un bon cap de setmana. Ací en teniu un breu resum amb les dades de contacte.

Moltes gràcies, Llutxent!

El passat divendres, dia 26 de maig, vaig tenir el gran plaer d’estar al poble de Llutxent. Més en concret al claustre del convent del Corpus Christi, al Montsant, on presentàrem Terra de frontera. Doncs bé, pel que fa a la quantitat d'assistents a l'acte he de dir que va ser molt positiu. Supose que vindrien al voltant d’una cinquantena de persones en total. De fet, al mitjan matí n’hi havia apuntades unes quaranta per al sopar posterior que va servir el Bar Piscina.

Vull agrair des d’ací als amics Paco Segarra i Yolanda Tudela que ens facilitaren el contacte amb l’Alcalde de Llutxent, Pep Estornell, a qui igualment done les gràcies, així com a la regidora de Cultura, Amparo Blas. I com és natural, també a totes les persones que vingueren. I, com no, a l’actor Josep Valero, de CRIT companyia de teatre, que va fer una magnífica representació d’un monòleg que jo mateix havia preparat per a l’acte.

Valero va interpretar un frare dominic del convent, que fa uns comentaris després que se n’hagen anat els investigadors que estan intentant esclarir el misteri de la novel·la. Finalitzada la seua intervenció, gaudírem d'unes explicacions "magistrals" per part d'un llutxentí il·lustre, que ens informà sobre diversos aspectes de l'església i les obres de rehabilitació que s'han fet, etc. I, finalment, al sopar, gaudírem de la companyia de moltes de les persones que havien vingut.

A més a més, vull deixar constància que em vaig alegrar molt del que vaig veure quant a la rehabilitació del convent, així com d’altres notícies positives que em comentaren tant la regidora de Cultura, l’alcalde i altres amics llutxentins pel que fa a la recuperació del seu patrimoni històric i artístic local. Recuperació del patrimoni que no solament ha d’alegrar els llutxentins i llutxentines, sinó a tots els valencians i valencianes en general.

Ja m’agradaria a mi que a Rafelguaraf, per posar un exemple el cas malaurat de Berfull, que estiguera en condicions semblants a les que vaig veure a Llutxent. Mare de Déu, quina diferència!

Només per apuntar-vos tres coses a veure, vos pose ací unes imatges que he agafat per internet.

Convent dominicà del Corpus Christi

Castell-Palau de la baronia de Llutxent

Castell musulmà de Xiu, a Llutxent