Premi
Llegir 2019 (3er.), de la Fundació Bromera per
al Foment de la
Lectura (Alzira).
És una adaptació d'un relat més extens titulat
Dèria per escriure, que posaré un altre dia.
De
vegades em pregunten què
em du a escriure narrativa, bé siga un conte o una novel·la. I
sempre dic que hi ha diversos motius. Però ara i ací només en
parlaré d’un. Escric sobretot pel plaer i la satisfacció que em
produeix el fet d'escriure. Per tant, en essència, és un
entreteniment i una afició. Ara bé, una afició que amb el temps
s’ha convertit en una dèria. Jo escriuria encara que sols fóra
per distraure'm a mi mateix. I com és natural, escric d'allò que
més m'agrada. No sé si hom trobarà massa egoista açò. Però és
la veritat, la meua veritat. Ho dic i escric tal com ho sent. I clar,
per escriure... abans cal haver llegit, i continuar llegint.
Fent
memòria,
no sé si serà per influència dels tebeos i dels llibres
d’aventures llegits durant la meua infància i adolescència
(Homer, Juli Verne, Robert Stevenson, etc.), que d’aleshores ençà
m'apassionen en molt gran mesura els temes de geografia i història,
les ciències dites humanes. Fins i tot precisaria un poc més:
principalment pel que fa als àmbits local i comarcal més pròxims a
on visc. I del que llig... és del que escric. Tot i que, com que en
tot hi ha excepcions, entre la meua modesta producció literària hi
ha una novel·la que transcorre per països molt llunyans.
Per
altra part, fa alguns anys vaig llegir una ressenya feta sobre una
novel·la juvenil –de la qual no recorde el títol ni l'autor–,
en què un crític literari deia amb ironia calculada, «que era una
alternativa atractiva per a tots aquells joves que, de manera
irresponsable, busquen sensacions i experiències noves a través de
les drogues. Per viatges i al·lucinacions, les propostes literàries
d’alguns escriptors».
Doncs bé, jo vaig dedicar la meua novel·la citada adés a la gent
jove, així: «als
jóvens, que poden trobar molts motius per enganxar-se
a projectes il·lusionants»; òbviament, en el millor sentit de la
paraula, això d’enganxar-se. Perquè en un món cada vegada més
globalitzat, amb tants avanços i tecnicismes d’una societat que
volem del benestar, dissortadament hi ha problemes molt greus com són
els provocats per les drogues. I a parer meu, encara que siga sols
pel que deia aquell crític literari, pense que paga la pena que
s'escriguen i es publiquen moltes més novel·les. Malgrat que no
arriben a ser best-seller
o del gust d’una majoria.
I
és que, respecte a això d’enganxar-se i passar-s’ho bé a
través de la lectura, només cal que ens fixem –com va dir un
reeixit explorador nord-americà de restes de dinosaures–, en què
el món està ple de cantons, i darrere de cadascun n’hi ha o pot
haver-hi, per poc que u se n’adone, tota una aventura. I qui diu
una aventura, diu una il·lusió, diu un motiu, diu una esperança
per continuar endavant i vèncer els entrebancs que ens presente la
vida. A mi em passa que em sent enganxat per voler saber d’altres
pobles, de vegades no gens llunyans a nosaltres. Però també
d'altres països i d'altres cultures, de la seua història, de la
seua geografia, dels seus costums, etc. Entre altres coses, perquè
coneixent un poble és com es pot arribar a entendre’l i a
estimar-lo; és allò de l’empatia que hom diu. I també, perquè
com em sembla que ja s’ha dit, el viatge és l’aventura per
excel·lència. I com en el millor viatge, pot resultar tota una
aventura el fet tan senzill d’obrir un llibre, llegir-lo i saber de
l’enorme diversitat de pobles i de cultures de tot arreu.
El cas és que, llegir per escriure és la meua
dèria.
Més que si es tractara d’una bona droga. Per a mi,
la
millor de totes.