Carros, carreters, tir i arrossegament

 L’enunciat de l’article ens retrotrau a un temps passat que sembla molt llunyà. Un temps que és reflex de com es vivia a Rafelguaraf a mitjans del segle XX, en un poble eminentment agrícola i rural. Motiu pel qual moltes persones més majors recordaran, uns més bé altres no tant, el context social, econòmic i cultural d’aquella època. Una època en què s’utilitzaven molt els animals de força (o de sang) sobretot per treballar els camps, cosa que en algun moment va donar orígen al que es coneix com a tir i arrossegament, una mena d’esport lligat a l’antic conreu agrícola.

Per parlar dels orígens, a falta d’antecedents més antics, trobem que la Wikipèdia diu: “El tir i arrossegament és un esport autòcton de la Comunitat Valenciana i de les Terres de l’Ebre a Catalunya. Consistix en la carrera d’un cavall que arrossega un carro ple de sacs d’arena; encara que la prova pot incloure fins a tres cavalls per carro. El seu origen es remunta a la dècada de 1940 del segle XX com una disciplina en què participaven agricultors.

Les competicions es desenrotllen sobre una pista d’arena de 50 o 60 m. de longitud per 3 d’ample, estant en elles totalment prohibit el maltractament a l’animal. Tanmateix, hi ha precedents de cavalls que són portats fins a l’esgotament, causant que es desplomen per l’esforç. La prova consistix en recórrer la pista en el mínim temps possible, tenint en compte que durant el trajecte deuen fer tres parades obligatòries convenientment assenyalades. Existix una Federació Valenciana de Tir i Arrossegament a la Comunitat Valenciana. Per a afavorir la competitivitat i les oportunitats de guanyar, les cavalleries es distribuïxen en diverses categories segons el seu pes: 0-120 kg; 120-220 kg; 220-320 kg; 320-420 kg; 420-520 kg; 520 fins al límit.

Encara que la disminució de la importància dels animals de tir en la producció agrària s'ha encarit enormement el cost de mantindre estos animals. A causa d'això, i a l’absència de subsidi estatal, en els últims anys la pràctica d’este deport ha retrocedit. Al seu torn, les escasses societats de tir formades per a fomentar-lo limiten la seua activitat a l’organització dels actes, i a aconseguir fons mitjançant la venda de publicitat.

Altres modalitats. Existixen variants a la prova tradicional. Una d’elles és l’anomenat “tir al piló”, en què un cavall és enganxat mitjançant uns tirants, un balancí i un colleró a un pes fixe a terra, cronometrant el temps que l’animal pot mantindre’s fent força. Una altra és la que es diu “tir a gat”, que consistix a enganxar dos cavalls perquè estiren l’un de l’altre.

Crítiques i controvèrsies. Tant organitzacions defensores dels drets dels animals, com partits polítics, principalment PACM, han denunciat el maltractament cap als animals en esta pràctica, a més del seu finançament amb diners públics. No obstant això, membres de l’administració pública s’han mostrat en contra de la seua prohibició al·legant la salvaguarda de la tradició cultural.”

I a propòsit del tir i arrossegament, recorde que l’any 1978 vaig tindre el plaer de formar part de la Comissió de Festers del Crist del Consol, junt amb dèsset quintos rafelguarafins –aquell any n’hi havia festers de dos quintes: 1954 i 1955– més Adolfo Campos, que havia arrelat ací com a farmacèutic. El cas és que, en una de les primeres reunions per veure com aconseguir ingressos per a la festa, Vicent Torres Vidal va proposar que podríem fer com una mostra o concurs de tir i arrossegament. Perquè aleshores més que ara, els ingressos només s’obtenien a base de loteries, rifes i qualssevol altres actes que els festers organitzaren; vull dir, que per part de l’ajuntament no hi havia recolzament econòmic. I recorde que es va comentar que allò podria realitzar-se a la vora de l’antic depòsit d’aigua potable (ara part de la plaça de la Mare de Déu dels Dolors). Però la realitat va ser que... pel motius que fora, el suggeriment no va arribar a bon port. L’acte proposat no es va dur a terme, perquè haguera figurat en la programació del Llibre de Festes de 1978; a més que hi hauria persones que ho recordarien, i no ha sigut el cas. Ara bé, afortunadament, i gràcies de manera molt especial a la col·laboració de les diverses persones que col·laboren en la pàgina de facebook “Rafelguaraf. Tota una vida en imatges”, d’on són totes les fotos que ací apareixen, és que en podem incloure algunes que són molt curioses i il·lustratives del que estem parlant. I això bastant més arrere en el temps de 1978, perquè deuen ser fotografies corresponents als anys 50 i 60 del segle passat.

De la dècada posterior als inicis de l’esport (anys 1940 del segle XX) són els records publicats per la institució Alfons el Magnànim com literatura memorialística, per un gran escriptor i persona de molt de trellat pròxima a nosaltres: Tobies Grimaltos, autor de Castelló (el de la Ribera del Xúquer), en què conta diverses vivències de quan era xiquet i adolescent, que de segur que a molts rafelguarafins més majors els evocarà grats records.

“Mon pare era rossiner. Els rossiners eren persones que tenien haques o rossins i es llogaven, ells i els animals per a fer les tasques del camp que necessitaven de la força d’un animal. En això consistia el seu ofici i el de mon pare: llaurar, xarugar, passar ganxeta, la post de claus o la post de ganivets… / Les haques, malgrat aquest nom femení, són, i així ho diu el diccionari, cavalls vigorosos. Les haques eren mascles, però els posaven en consonància am la seua denominació, noms en femení: Romera, Leona, Careta… / La casa estava condicionada per al pas del carro i de l’haca. Les pedretes (l’empedrat) al mig, perquè l’haca no s’esvarara, i les carrilades als costats perquè d’una altra manera les rodes del carro (de fusta i revestides de ferro, ben altes) trencarien els rajols… (El solatge del temps, p. 43).

Ser un bon rossiner era ben important en un temps en què es valorava molt i molt la feina ben feta… / Cada haca era un món i no tots en sabien traure allò millor. N’hi havia de dòcils i manejables i d’altres que només un bon rossiner podia fer llaurar recte. Si el rossiner era bo i l’haca era bona, el prestigi i la feina augmentaven. Tenir una haca bona era com seria ara tenir un bon cotxe i no sols un bon tractor… / U s’exhibia i exhibia el seu rossí en els concursos de tir i arrossegament. Mon pare va tenir la Romera, una haca blanca, enorme i poderosa. La Romera fou famosa en tota la comarca… (El solatge del temps, p. 44).

A mi m’agradava anar amb mon pare en el carro. Alguna volta me’l deixava portar. Em situava davant seu, dret, amb les cames separades per tal de servar l’equilibri, i agafava les regnes. Ell vigilava, i si me n’anava a la dreta o a l’esquerra, m’agafava del braç o de la mà i corregia la direcció. Jo era un xiquet i allò era la cosa més emocionant que coneixia. Segurament, l’haca que jo guiava era la Leona… (El solatge del temps, p. 45).

José González Ballester, em deia que el carrer Sant Antoni era conegut com el carrer dels Gitanos. Perquè sovint hi havia algun carro o l’animal corresponent pel carrer, de vegades lligat a la porta de casa, mentre l’amo dinava i feia temps per tornar a la vesprada al camp. Ara bé, açò, en realitat també crec que deuria passar per tot arreu dels carrers, com ara el de Sant Vicent, on en la casa dels Serenes encara hi ha una argolla a la paret, per lligar el matxo, el rossí, etc. A més que, per aquells anys, també s’utilitzaven molt els carros per a actes festius, a mode de carrosses. I participant els propietaris amb els cavalls, matxos, rossins i haques en la festa de Sant Antoni, quan el rector beneïa tant als animals grans i menuts davant l’església. O bé també s’utilitzaven els carros com a mitjà de transport, de colles d’amics i familiars per anar per Pasqua a la Font del Perelló o a qualsevol altre lloc, fora un hort o cap a la serra, com ara.

Jo mateix recorde que als xiquets ens agradava agarrar-nos a la part de darrere dels carros, i deixar-nos portar sense que el carreter se n’adonara durant un curt trajecte. I personalment vaig tindre un bon esglai, que haguera pogut portar greus conseqüències. En certa ocasió passava el tio Vicente Palmi (dels Coixets de Vila) amb el seu carro per l’Albereda amunt, cap als camps. Total que, sense encomanar-nos ni a Déu ni al Dimoni, ens agarràrem tres xiquets, i quan el carro estava fent la curta pujada del pont de la Dula, unes ferramentes que devien pesar bastant (peces grans de ferro, ganivets?) van caure perquè ens havíem agarrat directament d’elles. Total que caigueren algunes i el tio Vicente que se n’adonà, va parar el carro i baixà renegant amb la seua veu rogallosa. I nosaltres que ja ens havíem soltat en veure els ferros caent, i ens l’amollàrem fugint cap a l’escorxador (el Matadero), mentre el tio Vicente seguia maleint i recollint els ferros.

També molt bonica i interessant és la història del pare d’Edelmiro Navarro, el tio Edelmiro, que quan tenia més salut, anava amb el carro fins i tot a València al mercat. I en més d’una ocasió li passà que, en tornar, abaltit, s’arribava a dormir. Però l’animal, de tantes voltes que feia el trajecte, sense notar que el guiaren les regnes, tornava a casa sense problemes.

I de molts aspectes referits al món dels carros i dels carreters ha quedat constància en l’obra d’alguns pintors valencians. I al respecte és de destacar l’obra un pintor rafelguarafí de formació autodidacta: Juan Copoví, que ha conreat sobretot l’estil impressionista. Recorde que en el bar Radical (el bar que déiem també de Baix, al carrer Major) va pintar tot un mural amb una escena de tir i arrossegament; que, per cert, molt més recentment, l’any 2022, en una exposició retrospectiva de la seua obra, Copoví va fer donació d’un quadre (rifat entre els assistents) d’un quadre molt bonic sobre el tir i arrossegament.

Servisca este article com a record i memòria de les persones que tingueren relació amb els carros d’una manera o altra. Per això cite ara i ací alguns noms de persones i/o famílies relacionades amb el tema (i demane disculpes pels que no figuren, que potser en seran molts):

Honorio Such, Ricardo Aliaga (Morril), Pepe Sendra (Palillo), Vicente Palmi (dels Coixets de Vila), Pepe (el Blanco), Federico (Corralots), el tio Arcadio, el tio Daniel, Federico (el Tartanero, que son pare feia servici a la Pobla Llarga), Pepe Micó (Gaona, que també feia servici a pel correu a la Pobla Llarga), el tio Manolo Fayos (el Pastor), Pepe Sendra (l’Ordinari), Angel Vidal, família Serena, Paco Montagud, Federico Vidal, Rafael Abril Tormo (Xorrut), el tio Edelmiro, el tio Antonio Prats (Toni el del Matxo, que va acabar la seua vida laboral treballant per l’ajuntament, portant un carro amb que recollia la “basura”), etc., etc.

Per finalitzar, dir als més encuriosits en la identificació de persones que apareixen en les fotos, que poden veure la pàgina de facebook “Rafelguaraf. Tota una vida en imatges”, on els familiars que posaren les fotos deixaren comentaris amb alguns noms. I el meu agraïment a les persones que han tingut l’amabilitat de contar-me coses sobre la qüestió: Mila Doménech Serena, Rafael Lanusse Peiró, Vicent Torres Vidal, José González Ballester i Edelmiro Navarro Fogués.