Tot un senyor pi a l'entrada del Tossalet, accedint des de Rafelguaraf

Aquest pròxim cap de setmana vaig a participar d'una forma molt particular en una mena de Dia del Llibre; amb un poc de retard però bé està. I és que al Tossalet (oficialment Tossalnou) tindrà lloc el dissabte un Concurs de pintura ràpida entre les 10 i les 18 hores. Posteriorment les obres seran exposades al públic i el diumenge seran lliurats tres premis (de 400, 300 i 200 euros), que seran atorgats a parer d'un jurat de persones enteses en la matèria. Si no m'enganye, allí estaran entre altres persones, Vicent Armiñana, reconegut artista rafelguarafí, i també Albert Abril, que ja és més carcaixentí que rafelguarafí, igual que jo, perquè ja portem vivint més anys a Carcaixent. El cas és que ahir dilluns a l'Ajuntament de Rafelguaraf vaig coincidir amb els organitzadors i em convidaren que participe. Així que allí estaré per facilitar que les persones que es puguen interessar per alguna de les meues obres les puga adquirir o bé les informaré d'on poden aconseguir-les.

La Ribera del Xúquer o la Costera?

I lligant també amb la presentació de La subcomarca de Castelló i les Énoves, ací penge l'article que m'ha publicat el periòdic Levante, edició de La Ribera, en el dia d'avui. Un poc més en concret tracta sobre el tema de la ubicació de la finca del Realenc (el Pinar dels Frares) en la comarca de la Ribera del Xúquer o en la de la Costera. Aquesta darrera que apareix en el dibuix em sembla un absurd. En fi, cada investigador, estudiós, historiador o geògraf farà la ratlla per on crega. Però a mi em sembla més lògic que "geogràficament" el Realenc ha d'entrar en la Ribera. Una altra cosa ben diferent és que si algun dia es tramita una Llei de Comarcalització, supose que la societat ja dirà on vol estar. Perquè pel contrari de l'aspecte geogràfic, des del punt de vista "històric" els pobles de la franja sud de la Ribera del Xúquer formaven part del terme de Xàtiva. A mi, almenys, em passa que sempre he tingut i tinc un sentiment d'estima i fins i tot d'enyor per la ciutat socarrada.

Diumenge passat, 1 d'abril, vàrem presentar a Castelló el llibre La subcomarca de Castelló i les Énoves. Va intervindre l'historiador carcaixentí, actualment director de l'Arxiu del Regne de València, en Francesc Torres i Faus. Tenint en compte que feia un diumenge més que primaveral, gairebé estiuenc, que hi havia una concentració motera al poble, i que a més a més el llibre ja s'ha presentat anteriorment a Manuel, a l'Énova, a Rafelguaraf i a la Pobla Llarga... en fi, que podríem dir que l'assistència d'unes vint-i-cinc persones no va estar mal.

Un dels assistents, castelloner, professor d'història i arqueòleg, li va comunicar a Joan que ha aparegut una vila romana, i va quedar amb ell que anirien a veure-ho. Li vaig dir a Joan que fera algunes fotos. I açò em recorda que encara tenim pendent fer unes passejades en companyia d'un xicot d'Algemesí que ens va dir que ens acompanyaria pels termes, si més no, de la Pobla Llarga i de Rafelguaraf. Caldrà recordar-li-ho per quedar amb ell quan li vinga bé.

Pep Jeroni i jo

No són 2, és una sola olivera

Robert i Pep Jeroni al riurau

Dissabte passat vaig tenir el gran plaer d'esmorzar, a Murla, en companyia de Robert Cortell i son tio Pep Jeroni. Aquest home, un homenot físicament, ho és també en el sentit de "gran" persona per la seua bonhomia, pels seus sentiments, pel seu trellat. I per això és que li vaig dedicar un relat inspirat en la seua persona: Un caçador de trellat, que va guanyar el 2on. premi (no previst en les bases de la convocatòria) en el Mossèn Còdol d'Igualada, enguany farà deu anys. A més a més de la satisfacció que em produeix visitar la Marina, escoltar a persones com Pep Jeroni és una gran sort. Sempre acabe pegant-li voltes a alguna expressió o manera de dir, a alguna paraula. En aquesta ocasió també. I he de buscar en diccionaris i on calga a veure si trobe una paraula que li vaig escoltar; encara que em sembla que serà un castellanisme. Quin home, Pep Jeroni. Va camí dels 81 anys i ací el tenim més ben plantat i animós que molts jóvens. De vegades diu que té un cert sentiment de vergonya, per quan està en un dels dos bars del poble, els quals visita alternativament, i veure que els companys són a penes de poc més dels 65 anys.

Després anàrem a visitar un riurau en les proximitats del poble, i també anàrem a la recerca d'unes antiquíssimes oliveres que hi ha pels encontorns. I en veiérem una... Mare de Déu quina olivera! En la meua vida mai havia tingut el plaer de contemplar i tocar un monument viu com aquell. Però no diré per on para no siga cosa que algun capritxós se la vulga endur al seu xalet. Vaig mirar, ahir dimarts, el Costumari botànic de Joan Pellicer, i no l'anomena entre unes quantes que posa a títol d'exemple d'oliveres monumentals que hi ha per la Marina. Vos assegure que aquesta mereix formar part d'un catàleg d'arbres monumentals. Supose, espere i desitge que ja estarà catalogada i protegida.