Bon Nadal

Només desitjar-vos que passeu un Bon Nadal, ja siga en companyia dels vostres familiars o amics

L'esploratore Intrepido

Aprofitant la proximitat de les festes nadalenques, pose un conte molt curt acompanyat d'un dibuix, originals ambdós de la meua filla: Flàvia Sanchis. Està en italià, però hem afegit la traducció a la nostra llengua. Està inspirat en una historieta real i en un xiquet -el protagonista, Vicent, hui un gran xaval- també molt especial.

L'esploratore Intrepido

Vicent, a solo 7 anni, sapeva già che da grande sarebbe diventato un esploratore intrepido. Gli piaceva passeggiare per la montagna cercando delle pietre speciale che lui catalogava come fossile dal mesozoico o di un altro periodo ancora più antico. Ma ciò che desiderava di più era trovare un gnomo.

Suo nonno gli aveva raccontato che la montagna di quel piccolo villaggio era piena di gnomi, sfortunatamente questi non si facevano vedere facilmente.

Quel giorno Vicent decise di trovarne uno. In fatti, avrebbe giurato di aver visto un gnomo che correva lungo i bordi del sentiero arrampicandosi sugli alberi per nascondersi tra le foglie. 

Non riuscì a catturarlo, ma la sua risata birichina gli diceva che non era molto lontano da lui.

L’explorador Intrèpid

Vicent, amb només 7 anys, ja sabia que de major seria un explorador intrèpid. Li agradava passejar per les muntanyes buscant pedres especials que catalogava com a fòssils del Mesozoic o d’un altre període encara més antic. Però el que més volia era trobar un donyet.

El seu iaio li havia dit que la muntanya d’aquell poblet estava plena de donyets i éssers màgics, malauradament no es deixaven veure fàcilment.

Aquell dia Vicent va decidit trobar-ne un. De fet, juraria haver vist un donyet que corria per les vores del camí enfilant-se als arbres per amagar-se entre les fulles.

No el va poder capturar, però la seua rialla entremaliada li deia que no estava lluny d’ell.

Els escuts del Tossalet

 El senyor Francisco Cervera Arias, arquitecte coordinador del Pla General Estructural de Rafelguaraf, em va demanar el 4 de setembre de 2024 “un estudio y datación del escudo heráldico que está situado en la portada de acceso a la iglesia de Sant Josep de Tossalnou”.¹ Pel que fa al primer aspecte, en sentit estricte, li vaig dir en principi que no estic capacitat per a fer un estudi a fons i detallat del citat escut per la seua complexitat i els meus escassos coneixements del tema. Perquè, tal com podem veure en l’escut (foto 1), en els nou quarters (o més) en què està dividit, recull diversos blasons representatius d’altres tants cognoms que s’hi van voler incloure. Per a tal cosa, si es volia molta precisió, caldria buscar a un especialista en heràldica.

L’escut de l’Església de Sant Josep

Quant a la probable datació de l’escut sí que podia aportar alguna informació. I és la següent. A parer meu, cal dir d’entrada que l’església del Tossalet probablement es va construir sobre el solar d’una antiga mesquita. Per què? Perquè l’orientació cap al sud-est del mur lateral esquerra segons com es mira l’altar, el campanar que podria haver sigut el minaret, i la ubicació en el tram final de la séquia que circumda la població per baix, on poder fer les ablucions els fidels musulmans abans d’accedir-hi, són aspectes que així vindrien a suggerir-ho.

En tot cas, després de la primera Guerra de les Germanies (1520-1525) i amb la creació de la nova parròquia de Rafelguaraf (inclosos el Tossalet i Berfull) desmembrada de la seua matriu de l’Énova (1534-1574), els moriscos o cristians nous tossaletins depenien i estaven obligats a assistir a l’església de Rafelguaraf; i això fins a l’expulsió dels moriscos en l’any 1609, quan van quedar despoblats els tres nuclis de població. Després no sé de l’existència d’un temple al Tossalet fins a la segona meitat del segle XVII; així, en l’any 1674, els veïns d’Ador, Josep Faus Mascarell i Pere Joan Faus Escrivà (pare i fill), van comprar el Tossalet a Melcior Gamir Figuerola:²

"...Don Melchor Gamir y Dª Jusepa Cardona conjuges an fet venda del Poble del Tosalet… a Juseph Faus y a Pere Juan Faus Pare y fill… /

Comprose el Lugar de Tosalet por Decreto de la Real Audiencia publicado por Joseph Lorenzo de Saboya en 6 de setiembre del año 1674. Ohydor el Sr. Dn. Pedro Monserrat segun consta por la venta que passo ante Vicente Guill a los 3 de setiembre de dicho año 1674. Ess^no. Vte. Guill".

I des d’aleshores que va ser ja de forma ininterrompuda dels successius descendents d’aquell primer Josep Faus, que aspiraren a fer ostentació d’un títol nobiliari, cosa que aconseguiren finalment amb el comtat de Ròtova, com veurem més endavant. Un altre aspecte a comentar, és que desconeixia si els propietaris anteriors o el mateix Josep Faus atorgarien una carta pobla del lloc, de la que no tinc notícia de la seua existència, on potser quedaria reflectit el canvi del topònim antic, Tossalet, pel nou, Tossalnou; és a dir, per la fundació o repoblació d’un nou poble. De fet, el primer document de què tinc constància on es fa referència al topònim antic i al nou és de l’any 1689:³

"...Josephi Faus Vicini, et habitatoris Baroniae Castri de la Palma, et Ador cuius dicitur esse Locus de Tosalnou olím Tosalet in praedicto nostro Valentiae Reyno...".

Que vol dir: “...Josep Faus, veí i habitant del castell de la Palma i Ador, del qual es diu que és el lloc de Tosalnou abans (dit) Tosalet, en el nostre Regne de València…”. I una de les primeres coses que sembla que volgueren tant els veïns com el senyor va ser independitzar-se de l’església de Rafelguaraf, cosa que va ocórrer entre els anys 1686 i 1688:⁴

"En la misma visita (1686) consta la terminación de la Iglesia del Tosalet y queda obligado el cura de Rafelguaraf a duplicar en los Domingos y dias festivos, celebrando la segunda Misa en Tosalet".

Però en realitat no seria fins un poc més endavant quan es va crear l’església tossalnouina a efectes de l’administració eclesiàstica, segons Agustí Ventura Conejero, Cronista Oficial de Xàtiva:⁵

"Dicha yglesia fue dismembrada de la de Rafelguaraf y erigida en vicaria quasi perpetua, aunque no colativa, sino ad nutum amovible por el Excelentísimo Señor Don Fray Juan Thomas de Rocaberti, arzobispo de Valencia in actu visitationis de dicha iglesia en 31 de diciembre de 1688..."

Per tant, en el primer informe –que vaig entendre d’urgència– enviat per correu electrònic, li vaig dir al senyor Francisco Cervera, que creia que es podia arribar a la conclusió que, igual que l’obra de l’església, l’escut heràldic de la portada d’accés a l’església de Sant Josep de Tossalnou caldria datar-lo en 1686, i seria l’escut d’armes del Josep Faus citat abans, que va morir en 1696.

Foto 1. Escut sobre el portal d'accés a l'església de Sant Josep

L’escut de la casa de la Senyoria

Ara bé, cal afegir que, sobre una de les portes d’accés a la casa de la Senyoria del Tossalnou, en la raconada tocant a l’església, hi ha evidència molt clara de les restes d’un altre escut heràldic. L’esmentat escut, sense descartar que poguera ser d’una o d’un dels anteriors titulars de la senyoria, em va paréixer que seria probablement del Faus titular en la data en què es va aconseguir el títol nobiliari del comtat de Ròtova, Llorenç Escrivà i Martínez de la Raga, en l’any 1800. Escut que està picat i pintat de blanc com la resta de la paret, i això perquè va tindre una existència més bé efímera, d’acord amb el que conta Pedro Sucías, vicari de l’església del Tossalet entre 1889 i 1890:⁶

"...tocanos decír lo ocurrido en esta casa el año de 1814. Como las cargas señoriales fueran tan pesadas y odíosas a los pueblos al triunfar las partidas avanzadas y colocar en este pueblo la piedra de la Constitucion, al verse libres por las leyes de Cadíz de aquellos gravamenes, picaron con martillos los titulos de nobleza que había en el escudo colocado encima de la puerta. Cosa que sentó muy mal al señor, por lo cual en mas de 70 años no quiso jamas acercarse por el lugar y no concedió el mas mínimo favor á los que antes habian sido sus subditos.”

És a dir, Pedro Sucías va deixar constància que el picar l’escut va ser resultat d’un fet que podríem qualificar ara de “revolucionari”, protagonitzat segurament pels mateixos tossalnouins a conseqüència del context social predominant entre les classes populars, per l’abolició dels senyorius per les Corts de Cadis i per posar al Tossalet la pedra de la Constitució. I Sucías potser es referia amb aquella “pedra” a la rajoleta amb el nom de la plaça o bé altre tipus de pedra commemorativa. En tot cas, aquell fet de picar l’escut, crec que ocorreria poc abans o després del “colp d’estat” que va suposar el retorn de Ferran VII, i el Decret de València de 4 de maig de 1814, amb la derogació de la Constitució de Cadis de 1812 i la imposició de la monarquia absolutista.

Foto 2. Escut sobre el portal d’accés a la casa de la Senyoria

Foto 3. Detall de l'escut de la casa de la Senyoria

Notes postdata del 7 i 15 d’octubre de 2024

Sobre la datació de l’escut de l’església de Sant Josep del Tossalet, el 12 de setembre de 2024 li vaig remetre un primer informe al senyor Francisco Cervera, sense reparar en dos aspectes concrets dels quals me'n vaig adonar després, en interessar-me un poc més pel tema dels escuts i pels titulars de la Senyoria del Tossalet, sobretot des de l’expulsió dels moriscos.⁷ El primer aspecte és que sobre l’escut pareix prou clar que hi ha una corona que sembla la que correspondria a un “comtat” i no a una “senyoria”, i cal recordar que el comtat de Ròtova es va aconseguir l’any 1800. I el segon aspecte, és que, el bloc de pedra on està l’escut esculpit, em pregunte si podria haver sigut encaixat sobre la portalada molt després de l’acabament de l’església en 1686.

De manera que, el que li vaig dir en aquell informe primer a l’arquitecte coordinador del Pla General Estructural de Rafelguaraf, és el que em pareixia correspondre a la lògica i al sentit comú; o siga, tal com s’acabaria de construir l’església es posaria igualment l’escut. Però aleshores els Faus tenien la senyoria i no el comtat, una qüestió que em va suscitar molts dubtes. Dubtes que crec que he pogut aclarir, finalment, gràcies sobretot i especialment als dibuixos d’un altre escut –o projecte d’escut– (fotos 4 i 5) que hi ha en el document 126 dels Fons de l’arxiu del comtat de Ròtova cedits per l’Arxiu Històric de Gandia a l’Ajuntament de Rafelguaraf.

Foto 4. Escut del III comte de Ròtova, Joaquim Rovira i Merita, baró d'Antella, Senyor del Tossalnou i altres llocs

Foto 5. Escut del III comte de Ròtova; dibuix explicatiu amb els cognoms representats

Per això és que, en data 15 d’octubre, vaig arribar a les següents conclusions:

1. L’escut que hi ha sobre la portalada de l’església del Tossalet (foto 1) deu correspondre al que va ser el I comte de Ròtova, Llorenç Escrivà i Martínez de la Raga, perquè veig representats els cognoms Faus i Escrivà entre altres que desconec, i caldria datar-lo per tant en l’any 1800. I pense també que seria una reproducció idèntica a aquest escut –entre altres detalls s’endivinen bé idèntics suports laterals de l’escut amb figures antropomorfes– el que picaren potser els propis tossalnouins en un avalot popular ocorregut en l’any 1814 (foto 3); és a dir, encara que eren escuts idèntics, picaren només el de la casa de la Senyoria i respectaren el de l’església.

2. I és gràcies als dibuixos explicatius de l’escut esmentat (fotos 4 i 5) que trobe que aquest últim deu correspondre al que va ser el III comte de Ròtova, Joaquim Rovira i Merita (1853-1931), baró d’Antella i senyor del Tossalnou i altres llocs (amo de l’hort de la Senyoria, de 1874). El motiu per pensar açò és perquè inclou els cognoms Rovira i Merita, i un quarter amb el cognom Salvador que representaria la baronia d’Antella; cognoms no representats en el de la portalada de l’església, amb el qual és impossible confondre per detalls diferents com ara l’àguila bicèfala, que inclou més quarters (almenys tretze) i que du una cinta ostentosa amb un lema en llatí.

Documentació i bibliografia

Arxiu Històric de Gandia (Fons procedents de l’arxiu del comtat de Ròtova sobre Tossalnou cedits a l’Ajuntament de Rafelguaraf).

Arxiu Municipal de Rafelguaraf.

Arxiu Parroquial de Rafelguaraf (Notas interesantes de la Iglesia Parroquial de Rafelguaraf, tomadas del Nomenclator geográfico eclesiástico de la Diócesis de Valencia, y de los libros que se custodian en este archivo parroquial).

Arxiu Diocesà de València (Servei d’Arxius Parroquials).

BARBER CASTELLÀ, Frederic: Ascens social i poder senyorial. La memòria del comtat de Ròtova (segles XVII-XX), editorial Afers, Catarroja-Gandia 2022.

SANCHIS MARTÍNEZ, Vicent: Introducció a la història de Rafelguaraf, el Tossalet i Berfull, Ajuntament de Rafelguaraf 1995.

SANCHIS MARTÍNEZ, Vicent: Senyories del Tossalet (segles XVII-XXI). Article inèdit.

SUCÍAS APARICIO, Pedro: Monografies manuscrites sobre Rafelguaraf i el Tossalnou.

VENTURA CONEJERO, Agustí: Informe sobre l’arxiu de Sant Josep del Tossalnou en Historia y Fiesta de Rafelguaraf, asociació Ames de Casa, imprés a la Pobla Llarga 1993.

Notes

1 El Tossalet –agregat l’any 1870 a Rafelguaraf– es diu el Tossalnou (amb l’article o sense) a partir de la repoblació posterior a l'expulsió morisca. Però tant allí com als pobles de l'entorn, si més no, l'ús del nom més antic continua plenament vigent alhora que l'oficial. Jo solc utilitzar quasi sempre el nom més antic.

2 Arxiu Històric de Gandia. Fons de l’Arxiu del comtat de Ròtova sobre Tossalnou cedits a l’Ajuntament de Rafelguaraf, document núm. 17, fotogrames núms. 34 i 42.

3 Ibídem, document núm. 4, fotogrames núms. 2 i 3.

4 Arxiu Parroquial de Rafelguaraf, manuscrit Notas interesantes de la Iglesia Parroquial de Rafelguaraf, tomadas del Nomenclator Geográfico Eclesiástico de la Diócesis de Valencia, y de los libros que se custodian en este archivo parroquial, publicat en Introducció a la història de Rafelguaraf, el Tossalet i Berfull, Vicent Sanchis i Martínez, p. 188.

5 Que dona la següent referència: Llibre Racional de l’església del Tossalet, full 2-v.

6 Monografia de Pedro Sucías Aparicio sobre Tossalnou, Arxiu de l’Arquebisbat, Quinque Libri núm. 3 de la parròquia de Sant Josep, fulls 231r a 237v).

7 Senyories del Tossalet (segles XVII-XXI). Treball inèdit sobre els titulars de la Senyoria del Tossalet des dels primers Faus fins a l'actual VII comte de Ròtova.

Entre unes coses i altres

Entre unes coses i altres porte un temps sense posar cap nota. I és que, per diverses qüestions més o menys quotidianes, i altres de tipus familiar, mèdic, etc., el cas és que he acabat l'estiu i duc part de la tardor enfangat en diverses tasques. Potser algú haureu pensat, xe, este pesat ja no penja ni tan sols un escritet mensual. Doncs no, que jo no he perdut encara les ganes d'escriure i contar coses.

Dir-vos que les meues últimes lectures han estat estos tres llibres, a més d'assistir a alguna presentació i altres actes de tipus cultural: l'Estellés, etc. Tots estos llibres crec que són molt bons, com els autors dels dos primers que em semblen dels millors escriptors valencians actuals.

Per altra part, dir-vos també que estic acabant d'enllestir alguns articles més, dels quals ja vos vaig avançar un poc sobre allò dels Dos personatges Gastaldi, i igualment fer-vos saber que sobre la marxa he fet un parell d'escrits més, en aquest cas sobre el Tossalet, un sobre els escuts i un altre sobre les senyories tossaletines o tossalnouines, perquè segons quin topònim fem servir caldria parlar d'un gentilici o l'altre. En fi, a veure si ben prompte vos conte més novetats que esta xicoteta nota, en un dia tan especial com ho és hui: el dia del llibre valencià.

Salut i bones lectures! Que a la meua edat i ple d'alifacs, això de la salut és essencial.

De mapes i tot això

 M'estic distraient estos dies en un article titulat Dos personatges Gastaldi. I és que l’estiu de 2023 la meua filla va estar uns dies a Venècia d’on em va portar com a record de la seua estança un llibre comprat a la llibreria Aqua Alta. I em va encertar el detall de totes totes, perquè m’agrada molt la cartografia i més encara la referida a qualsevol època passada com més antiga millor. El cas és que, donant una primera ullada així per damunt damunt, quina seria la meua sorpresa que vaig trobar unes referències a un cartògraf italià molt important del segle XVI anomenat Giacomo Gastaldi. Cognom italià que em va fer pensar de seguida amb un Gastaldi carcaixentí. Doncs bé, pel temps que va viure, entre 1500 i 1566, és que em pregunte si potser aquest Gastaldi arribaria a conéixer a Anthonie Van den Winjgaerde, dibuixant flamenc, pintor de cambra del rei Felip II, que sembla que va nàixer a Anvers entorn l’any 1520. La tasca principal de Winjgaerde esdevingué un inventari gràfic de les grans ciutats espanyoles i concretament les de la Corona d’Aragó, que les recorregué en 1563... Hom l’ha anomenat el millor topògraf del seu temps, però la qualificació que més li escau és la de stadschilder, pintor de ciutats. No és cap exageració qualificar les panoràmiques de 1563 com la més sensacional aportació a la nostra iconografia geogràfica i arquitectònica (Les vistes valencianes d'Anthonie van den Winjgaerde. Vicenç M. Rosselló, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València 1990). I relacionat amb açò podeu també veure l'entrada del 29 d'octubre de 2010.

La darrera presentació i potser alguna més, malgrat tot.

Amb Aida Lastras i David Vidal (el Petit Editor)

Intervenció de l'Alcaldessa de Rafelguaraf, i part del públic assistent

Dijous passat presentàrem Arròs a la cubana a Rafelguaraf. Tenint en compte que és un poble xicotet, i que a molts/es a l'hora de la veritat se'ns presenta una qüestió o altra que ens impedix estar presents en actes com este, la veritat és que vam tindre una assistència que podríem qualificar d'èxit. Jo soc un mal alfarrassador, però potser n'hi hauria més d'una cinquantena de persones; i cal dir que algunes d'elles vingueren de Carcaixent, Manuel i l'Énova. La bona qüestió és que entre familiars, amics i altres més incondicionals ens sentírem molt a gust. Crec que la presentació no es va fer gens pesada. A més, al final, entre Aida (que demostra qualitats) i David (que té una experiència més que acreditada) feren una xicoteta mostra-lectura de la relació epistolar entre el soldat protagonista que es troba a Cuba en la guerra d'independència, i sa mare, una dona avançada al seu temps que li escriu en nom de la família des de Carcaixent. Per a algunes persones, segons digueren, els va resultar commovedor. A mi també m'ho va paréixer, la veritat. En tot cas, continuarem les presentacions. Dijous 27, a les 19 hores a la Biblioteca Municipal de Carcaixent, i, més endavant, si es dona el cas, anirem a algun altre lloc. I això malgrat els vents que corren -negatius per a les publicacions en la nostra llengua- com en la frase castellana "malos tiempos para la lírica".

Arròs a la cubana

Arròs a la cubana és el títol de la meua darrera novel·la. Ha estat feta a quatre mans, gràcies a la col·laboració d'una nova escriptora, Aida Lastras, a qui li desitge bona fortuna en aquest món tan difícil de la literatura en la nostra llengua. Ara bé, pel que fa al títol us avise que no és de gastronomia; calia dir-ho?

Es tracta d'una idea que tenia de fa molts anys, que per diverses circumstàncies estava parada i sense avançar. Però, tal com han fet molts autors/es, durant el temps de la pandèmia maleïda, l'acabàrem d'embastar, repassar i tota la tasca posterior, fins a arribar al bon port de la publicació. Publicació que en aquesta ocasió ha estat possible gràcies a el PETIT editor, David Vidal, que a més a més és rapsoda i més coses. Un carcaixentí que porta deu anys ja d'experiència en aquest món de la cultura, que ha tingut l'atreviment d'editar-la. Espere que no se n'haja de penedir i que recupere la inversió amb escreix.

De moment us avance que prompte començarem a fer algunes presentacions, que oportunament comunicaré i comunicarà l'editorial. Pel que fa a Rafelguaraf, com totes les altres obres meues, la podeu trobar ja a la drogueria Tisery (Carrer Jaume I, núm. 11). Sí, a la drogueria, perquè quasi com si fora una metàfora la cultura hui en dia és com una droga que es ven en llocs impensables o semiocults, considerant que en condicions "normals" s'hauria de vendre en una llibreria o, almenys, en una papereria. En fi, estimats/es, molta salut i bones lectures per somniar en un món millor.

Despoblats moriscos valencians

El servei de Publicacions de la Universitat d'Alacant ha publicat recentment, dins la sèrie l'Ordit, el llibre Despoblats moriscos valencians d'Isaac Donoso (ed.). Es tracta d'una obra en què han col·laborat historiadors i investigadors com Josep A. Gisbert, Ferran Esquilache, Miguel del Rey, Alba Soler, Carolina Doménech-Belda, Manuel Lomas, Alejandro Ramos, Francisco Franco-Sánchez, José Luis Luri i Antonio Torres, tots ells amb diversos articles d'interés sobre temàtica morisca valenciana. Però, a més a més, també han escrit precisament sobre diversos despoblats moriscos valencians, de nord a sud del nostre territori: Miguel Tolosa i Enrique Catalán (sobre Benisuleima o Suera Alta, a la comarca de la Plana Baixa), Angel López (sobre l'alqueria de l'Olla, al municipi de Marines, el Camp de Túria), Ignacio Gironés Guillem (sobre Berfull, a Rafelguaraf, la Ribera Alta), Ferran García-Oliver (sobre la Valldigna o vall d'Alfàndec, la Safor), Isaac Donoso (sobre la vall de Gallinera, la Marina Alta), i Toni Pont (sobre Tàrbena, la Marina Baixa).

Doncs bé, en concret entre les pàgines 97 a 104, com deia, apareix un article molt interessant del catedràtic d'Història Ignacio Gironés, que va exercir la docència sobretot en un institut d'Ontinyent que ara mateix no recorde el nom. Gironés és un gran investigador sobre els moriscos, i especialment sobre els morisquets. Amb aquest historiador tinc el plaer de tindre una relació d'amistat que, si no m'equivoque, va començar a partir que s'interessara per Berfull crec que per haver llegit la novel·la Adeu a Berfull.

Amb l'historiador Ignasi Gironés, a l'hort de Ferreres

Siga com siga, en el seu article, com també en els de la resta d'articulistes, pareix que per abreujar i acurtar l'extensió dels textos, no s'han inclòs les referències bibliogràfiques així com les notes a peu de pàgina; cosa que deixa un poc coixa la informació als possibles lectors/es. Però, com dic, pel que fa a Berfull el professor Gironés descriu diversos aspectes sobre el despoblat, aportant informació d'alguns aspectes puntuals que jo desconeixia i dels quals prenc bona nota. En tot cas, Despoblats moriscos valencians és un llibre molt agradable de llegir, que recomane a tots a qui us puga interessar la temàtica morisca.

Adéu al foc de llenya

Fa uns dies he tornat a veure la pel·lícula La recerca del foc, de l'any 1981. I la vaig tornar a mirar amb atenció i em va distraure, no em va desagradar, no. Xe, i el vellet aquell que cau en l'aiguamoll i s'apaga el foc?, es mereixia que tota la tribu li hageren fet un parell de bascollades. En fi, gracietes a banda, els historiadors especialistes en prehistòria li trobaren multitud de defectes. Però entenc que es tractava d'un film que, tot i que sembla que pretenia ser colpidor fa quaranta-tres anys, no deixava de ser això, un guió per fer una pel·lícula i prou i s'ha acabat, sense ajustar-se el màxim possible als coneixements científics d'aleshores. La intenció seria traure diners, com supose que ho són totes o quasi totes les que es diuen o qualifiquen d'històriques.

I a propòsit del foc, vull dir, sobre la calefacció d'una casa mitjançant la llenya, que a mitjans de febrer passat he donat per finalitzada l'etapa de calefacció clàssica de ma casa, amb els troncs de llenya i branquetes que enceníem en la llar, o siga, en l'eixumenera. Motius? Per la meua edat; perquè la llenya l'havia de comprar (no en tinc de pròpia); perquè agafàvem (Empar i jo) una bona acalorada (ja sabeu allò que et calfes dos voltes) entrant-la i apilant-la en el que eren els baixos de la pallissa. Però també per altres incomoditats com la runa i tota mena de "bitxets" que porten les soques i branques; perquè tots els anys havíem de netejar el fumeral... Total, que aquestes imatges són les darreres que he fet amb foc de llenya. Ens hem decidit per substituir la calefacció central de casa per una cosa semblant, allò que diuen de pèl·lets. Cert és que no és tan bonic, ni fa companyia com el foc de llenya convencional, a l'antiga. Però, de cara a la vellea ens hem fet còmodes i ens llevem d'obligacions i esforços. I sobretot perquè a casa jo era quasi en exclusiva el guardià del foc. Perquè la gent jove, vaja, estic segur que ni tan sols saben encendre (com no siga ajudats amb mètodes ràpids de supermercat), ni controlar el foc, atiant-lo si fa falta, ni netejar ni res de res. Així que, decidit: anem a una cosa de prou més fàcil i a vore vindre.

Revistes de Castelló i les Énoves

A la subcomarca de Castelló i les Énoves (Ribera del Xúquer) hi ha a un parell de revistes, si més no, editades en paper que mantenen viva la flama de la nostra llengua i cultura; i no sé si n’hi haurà alguna més que desconec. Sí que hi ha alguns butlletins d'informació local, com el Miragall (de Castelló) i Serratella (de la Pobla Llarga); però són digitals, i, òbviament, de caràcter exclusiu sobre eixes poblacions pel que fa als continguts. Estes dos revistes a què em referisc són La bellota (Revista d'informació i opinió de Manuel i l’Énova), que està en procés de digitalització de tots els números editats. I l'altra, més recent, és el Síndic (Revista d'Estudis de Castelló) que tot i que està més centrada en temes de la localitat, no obstant això, està oberta a la resta de la subcomarca, a l'antic terme de Xàtiva i a la Ribera. I cal que diga, a propòsit d'açò, que fa uns anys, en 2016, es va publicar el número 0, i únic, d'una altra revista, La Comuna, que si no recorde mal va nàixer amb la mateixa intenció (encara que en eixe número no hi va participar Castelló), i que no va tindre continuïtat.

Però, com deia, pel que fa a La bellota, ara mateix continua endavant, que enguany ha fet els 28 anys, i que començà sent només sobre Manuel i després passaria a denominar-se de Manuel i l’Énova. Doncs bé, amb esta primera he col·laborat si no m'equivoque des de l’any 2000. Quant a el Síndic, pel que he pogut comprovar en els dos primers números editats, naix amb una intenció més “rigorosa” o "ambiciosa" pel que fa als seus continguts (sense desmeréixer l'interés de molts articles publicats en La bellota). I el cas és que, ara, amb la revista de Castelló miraré de presentar-los algun text. En fi, siga com siga, els desitge salut i llarga vida a les dos revistes de la Comuna. Per cert, a propòsit de la paraula comuna vull fer una observació final, ¿cal que recorde que esta paraula és perquè fa referència a la Séquia Comuna de l'Énova i no per una qüestió política o ideològica?

Dolços de les festes de Nadal i Any Nou

De fa molts anys que, quan venen les festes de Nadal i Any Nou, sempre em retornen a la memòria els anys de la infantesa i adolescència -potser l'època en què les persones som més felices. I una de les coses que més enyore, si deixem a banda la mancança de les persones estimades que ja no estan entre nosaltres, és quan a casa feien els dolços típics per a les festes nadalenques i de l'any nou. Aquests dolços a què em referisc eren els torrons de cacau, els pastissets de moniato i les coques o mantegades de sagí, encara que n'hi havia altres com les coques cristines, les coques de glòria, els rotllets d'anís; per a mi els dos primers els que més m'agradaven.

És admirable que les persones recordem, gràcies als arxius de la memòria gustativa, el sabor d'aquelles menges que més ens agradaven. Encara que aquests de què escric no siguen dolços molt elaborats, d'aquells molt lluidors com si foren de pastisseria. O potser precisament per això és que els recorde ben bé, per ser uns humils dolços casolans, els únics que teníem a l'abast perquè pels nascuts pels anys 50 (Mare de Déu, del segle passat) eren uns temps sense dubtes molt difícils i complicats en tots els aspectes.

Torrons de cacau fets pel meu cosí Vicent Mompó

De normal es queden més durs

Doncs bé, a propòsit d'açò, em pregunte si a Rafelguaraf o arreu dels pobles de la Comuna (les Énoves, i fins i tot Castelló) si hi haurà un forn o empresa familiar que facen torrons de cacau i pastissets de moniato. Sí, ja sé que em direu que en els supermercats n'hi ha, de pastissets de moniato, no de torrons de cacau. Però... on va a parar, si els comparem amb els que es feien a casa! Recorde que l'associació d'ames de casa de Rafelguaraf va publicar, en desembre de 1991, un opuscle sense paginar en què es feia referència a aquests dolços i a altres menjars típics de l'època, incloent-hi les receptes d'algunes dones rafelguarafines que van col·laborar.

Foto baixada de la web d'Udol, per molt pareguts als que recorde

Per part de la família de ma mare, sols ma tia Maria, molt més aficionada a fer dolços, en feia tots els anys fins que l'edat i la salut li ho van permetre. Fins i tot li vaig suggerir en un parell d'ocasions si s'atreviria a fer la prova de fer "pastissets d'arnadí"; és a dir, fer els pastissets de Nadal amb la pasta de l'arnadí... però ja estava massa major i potser també desmotivada. No sé, igual n'hi haurà, com també n'hi ha de "cabello de ángel".