Despoblats moriscos valencians

El servei de Publicacions de la Universitat d'Alacant ha publicat recentment, dins la sèrie l'Ordit, el llibre Despoblats moriscos valencians d'Isaac Donoso (ed.). Es tracta d'una obra en què han col·laborat historiadors i investigadors com Josep A. Gisbert, Ferran Esquilache, Miguel del Rey, Alba Soler, Carolina Doménech-Belda, Manuel Lomas, Alejandro Ramos, Francisco Franco-Sánchez, José Luis Luri i Antonio Torres, tots ells amb diversos articles d'interés sobre temàtica morisca valenciana. Però, a més a més, també han escrit precisament sobre diversos despoblats moriscos valencians, de nord a sud del nostre territori: Miguel Tolosa i Enrique Catalán (sobre Benisuleima o Suera Alta, a la comarca de la Plana Baixa), Angel López (sobre l'alqueria de l'Olla, al municipi de Marines, el Camp de Túria), Ignacio Gironés Guillem (sobre Berfull, a Rafelguaraf, la Ribera Alta), Ferran García-Oliver (sobre la Valldigna o vall d'Alfàndec, la Safor), Isaac Donoso (sobre la vall de Gallinera, la Marina Alta), i Toni Pont (sobre Tàrbena, la Marina Baixa).

Doncs bé, en concret entre les pàgines 97 a 104, com deia, apareix un article molt interessant del catedràtic d'Història Ignacio Gironés, que va exercir la docència sobretot en un institut d'Ontinyent que ara mateix no recorde el nom. Gironés és un gran investigador sobre els moriscos, i especialment sobre els morisquets. Amb aquest historiador tinc el plaer de tindre una relació d'amistat que, si no m'equivoque, va començar a partir que s'interessara per Berfull crec que per haver llegit la novel·la Adeu a Berfull.

Amb l'historiador Ignasi Gironés, a l'hort de Ferreres

Siga com siga, en el seu article, com també en els de la resta d'articulistes, pareix que per abreujar i acurtar l'extensió dels textos, no s'han inclòs les referències bibliogràfiques així com les notes a peu de pàgina; cosa que deixa un poc coixa la informació als possibles lectors/es. Però, com dic, pel que fa a Berfull el professor Gironés descriu diversos aspectes sobre el despoblat, aportant informació d'alguns aspectes puntuals que jo desconeixia i dels quals prenc bona nota. En tot cas, Despoblats moriscos valencians és un llibre molt agradable de llegir, que recomane a tots a qui us puga interessar la temàtica morisca.

Adéu al foc de llenya

Fa uns dies he tornat a veure la pel·lícula La recerca del foc, de l'any 1981. I la vaig tornar a mirar amb atenció i em va distraure, no em va desagradar, no. Xe, i el vellet aquell que cau en l'aiguamoll i s'apaga el foc?, es mereixia que tota la tribu li hageren fet un parell de bascollades. En fi, gracietes a banda, els historiadors especialistes en prehistòria li trobaren multitud de defectes. Però entenc que es tractava d'un film que, tot i que sembla que pretenia ser colpidor fa quaranta-tres anys, no deixava de ser això, un guió per fer una pel·lícula i prou i s'ha acabat, sense ajustar-se el màxim possible als coneixements científics d'aleshores. La intenció seria traure diners, com supose que ho són totes o quasi totes les que es diuen o qualifiquen d'històriques.

I a propòsit del foc, vull dir, sobre la calefacció d'una casa mitjançant la llenya, que a mitjans de febrer passat he donat per finalitzada l'etapa de calefacció clàssica de ma casa, amb els troncs de llenya i branquetes que enceníem en la llar, o siga, en l'eixumenera. Motius? Per la meua edat; perquè la llenya l'havia de comprar (no en tinc de pròpia); perquè agafàvem (Empar i jo) una bona acalorada (ja sabeu allò que et calfes dos voltes) entrant-la i apilant-la en el que eren els baixos de la pallissa. Però també per altres incomoditats com la runa i tota mena de "bitxets" que porten les soques i branques; perquè tots els anys havíem de netejar el fumeral... Total, que aquestes imatges són les darreres que he fet amb foc de llenya. Ens hem decidit per substituir la calefacció central de casa per una cosa semblant, allò que diuen de pèl·lets. Cert és que no és tan bonic, ni fa companyia com el foc de llenya convencional, a l'antiga. Però, de cara a la vellea ens hem fet còmodes i ens llevem d'obligacions i esforços. I sobretot perquè a casa jo era quasi en exclusiva el guardià del foc. Perquè la gent jove, vaja, estic segur que ni tan sols saben encendre (com no siga ajudats amb mètodes ràpids de supermercat), ni controlar el foc, atiant-lo si fa falta, ni netejar ni res de res. Així que, decidit: anem a una cosa de prou més fàcil i a vore vindre.

Revistes de Castelló i les Énoves

A la subcomarca de Castelló i les Énoves (Ribera del Xúquer) hi ha a un parell de revistes, si més no, editades en paper que mantenen viva la flama de la nostra llengua i cultura; i no sé si n’hi haurà alguna més que desconec. Sí que hi ha alguns butlletins d'informació local, com el Miragall (de Castelló) i Serratella (de la Pobla Llarga); però són digitals, i, òbviament, de caràcter exclusiu sobre eixes poblacions pel que fa als continguts. Estes dos revistes a què em referisc són La bellota (Revista d'informació i opinió de Manuel i l’Énova), que està en procés de digitalització de tots els números editats. I l'altra, més recent, és el Síndic (Revista d'Estudis de Castelló) que tot i que està més centrada en temes de la localitat, no obstant això, està oberta a la resta de la subcomarca, a l'antic terme de Xàtiva i a la Ribera. I cal que diga, a propòsit d'açò, que fa uns anys, en 2016, es va publicar el número 0, i únic, d'una altra revista, La Comuna, que si no recorde mal va nàixer amb la mateixa intenció (encara que en eixe número no hi va participar Castelló), i que no va tindre continuïtat.

Però, com deia, pel que fa a La bellota, ara mateix continua endavant, que enguany ha fet els 28 anys, i que començà sent només sobre Manuel i després passaria a denominar-se de Manuel i l’Énova. Doncs bé, amb esta primera he col·laborat si no m'equivoque des de l’any 2000. Quant a el Síndic, pel que he pogut comprovar en els dos primers números editats, naix amb una intenció més “rigorosa” o "ambiciosa" pel que fa als seus continguts (sense desmeréixer l'interés de molts articles publicats en La bellota). I el cas és que, ara, amb la revista de Castelló miraré de presentar-los algun text. En fi, siga com siga, els desitge salut i llarga vida a les dos revistes de la Comuna. Per cert, a propòsit de la paraula comuna vull fer una observació final, ¿cal que recorde que esta paraula és perquè fa referència a la Séquia Comuna de l'Énova i no per una qüestió política o ideològica?

Dolços de les festes de Nadal i Any Nou

De fa molts anys que, quan venen les festes de Nadal i Any Nou, sempre em retornen a la memòria els anys de la infantesa i adolescència -potser l'època en què les persones som més felices. I una de les coses que més enyore, si deixem a banda la mancança de les persones estimades que ja no estan entre nosaltres, és quan a casa feien els dolços típics per a les festes nadalenques i de l'any nou. Aquests dolços a què em referisc eren els torrons de cacau, els pastissets de moniato i les coques o mantegades de sagí, encara que n'hi havia altres com les coques cristines, les coques de glòria, els rotllets d'anís; per a mi els dos primers els que més m'agradaven.

És admirable que les persones recordem, gràcies als arxius de la memòria gustativa, el sabor d'aquelles menges que més ens agradaven. Encara que aquests de què escric no siguen dolços molt elaborats, d'aquells molt lluidors com si foren de pastisseria. O potser precisament per això és que els recorde ben bé, per ser uns humils dolços casolans, els únics que teníem a l'abast perquè pels nascuts pels anys 50 (Mare de Déu, del segle passat) eren uns temps sense dubtes molt difícils i complicats en tots els aspectes.

Torrons de cacau fets pel meu cosí Vicent Mompó

De normal es queden més durs

Doncs bé, a propòsit d'açò, em pregunte si a Rafelguaraf o arreu dels pobles de la Comuna (les Énoves, i fins i tot Castelló) si hi haurà un forn o empresa familiar que facen torrons de cacau i pastissets de moniato. Sí, ja sé que em direu que en els supermercats n'hi ha, de pastissets de moniato, no de torrons de cacau. Però... on va a parar, si els comparem amb els que es feien a casa! Recorde que l'associació d'ames de casa de Rafelguaraf va publicar, en desembre de 1991, un opuscle sense paginar en què es feia referència a aquests dolços i a altres menjars típics de l'època, incloent-hi les receptes d'algunes dones rafelguarafines que van col·laborar.

Foto baixada de la web d'Udol, per molt pareguts als que recorde

Per part de la família de ma mare, sols ma tia Maria, molt més aficionada a fer dolços, en feia tots els anys fins que l'edat i la salut li ho van permetre. Fins i tot li vaig suggerir en un parell d'ocasions si s'atreviria a fer la prova de fer "pastissets d'arnadí"; és a dir, fer els pastissets de Nadal amb la pasta de l'arnadí... però ja estava massa major i potser també desmotivada. No sé, igual n'hi haurà, com també n'hi ha de "cabello de ángel".